Prou persecucions!
Cap expulsió!
L'odi i la ràbia acumulats per anys de marginalització, racisme,
discriminació i pressió policial van esclatar a les cités
franceses, autèntics ghettos de marginalitat i exclusió que van
ser aixecats en els anys seixanta. Més de 6000 vehicles cremats, més
de 2000 detencions, estat d'excepció… al llarg de les més
de quinze nits d'enfrontaments. L'atur i la precarització extrema a l'ocupació,
i l'especulació immobiliària colpegen la joventut, però
més especialment la d'origen immigrant. Va faltar la provocació
d'un Sarkozy, ministre d'interior, que duia mesos amb ràtzies policials
en els barris perifèrics i els dos morts de Clichy-sous-Bois.
Sarkozy insistia, dues setmanes després d'iniciats els enfrontaments,
en els insults i provocacions cap als joves dels barris. Només fa una
política conscient que l'ha de dur a la presidència de França,
unint a un discurs populista mesures pròpies de l'extrema dreta. La provocació
anomenant a la joventut "xusma" va actuar de la mateixa manera que
l'ocupació de Sharon de l'Esplanada de les Mesquites amb 3000 soldats
i que va donar origen a la II Intifada. El barril de pólvora estava ple
i el Ministre va tirar la metxa encesa.
La reacció s'estengué ràpidament a tots els departa-ments
francesos, perquè les mateixes condicions es reprodu-eixen en els 750
cités en els quals el capitalisme francès va marginar els immigrants
que neces-sitava com a mà d'obra fa 40 anys. Però no és
només França, a Bèlgica i Alemanya es van donar brots i
es van cremar cotxes. La burgesia sap que aquesta reacció es pot reproduir
en qualsevol lloc de l'Europa Occidental de la mateixa manera que s'ha viscut
a Nova Orleans com a conseqüència del Katrina o a Los Àngeles
fa una dècada.
La burgesia juga amb foc a l'augmentar la tensió en els barris amb retallades
de serveis, privatitzacions, encariment de la vida i l'habitatge..., però
alhora coneix que marginació, criminalització i racisme són
poderosos agents per a baixar sous i extremar la sobreexplotació de l'immigrant,
i al mateix temps és també un element per a la divisió
de la classe obrera i la joventut, que veu en els primers els qui estan disposats
a fer treball en condicions indignes. Aquest risc a l'explosió social
no qüestionarà el poder de l'Estat ni de la burgesia com a classe
dominant, en tant la còlera de la joventut o de l'immigrant no connecti
amb el conjunt de la classe obrera. I és perquè això no
arribi pel que Sarkozy es permet la guerra frontal als barris perifèrics.
Avui el drama no és que la ràbia surti, sinó que ho faci
sense la bandera de la unitat amb la classe obrera, sense un programa de revolució
social. Però aquesta no és responsabilitat dels joves que surten
al xoc amb la policia. Aquests barris que desperten amb els cotxes incendiats
van ser fa poc temps feus del PC i el PS. Però la política d'aquests
partits i els sindicats majoritaris, al mateix temps que acceptaven els plans
de desregularització de la patronal i es disposaven a gestionar el capital,
giraven més i més l'esquena als sectors més explotats de
la classe obrera i als desocupats. Avui el PC i el PS, així com els grans
sindicats que van imposar una profunda divisió en la classe obrera i
el desclassament d'amplis sectors de la mateixa, estan en franca reculada mentre
creix l'extrema dreta de Le Pen, creixen les tendències islamistes...
La política governamental busca obrir la bretxa entre el treballador
blanc i el d'origen immigrant, perquè sap que en aquesta divisió
resideix la seva supervivència..
Mentre els explotats i oprimits estan dividits, els opressors no dubten en unir-se
i donar-se suport. A propòsit de la recent Cimera franco-espanyola, Zapatero
va manifestar el seu suport complet de la política de "tolerància
zero" de Chirac enfront dels successos, és a dir, ¡visca la
repressió! Però no és d'estranyar aquesta posició
quan el mateix president espanyol donava suport, fa pocs dies, a l'extermini
d'immigrants subsaharians que havien intentat creuar la tanca de Ceuta i Melilla
al desert del Marroc.
Dels successos francesos els responsables són: Sarkozy-Villepin-Chirac,
i la patronal. Són a ells a qui s'ha de condemnar, mentre cal deixar
en llibertat immediata als centenars de detinguts, retirant les ordres d'expulsió
d'immigrants. No hi ha cap altre camí que la classe obrera es posi decididament
al costat dels joves contra l'atur i la marginació, i faci seva la lluita
dels immigrants contra el racisme. El futur real per a aquests barris no està
en els plans socials dels que avui parla el govern sinó en que els treballadors/es
es posin al capdavant dels sectors oprimits per la burgesia i l'Estat. En cas
contrari bé la classe obrera o bé sectors de la mateixa acabaran
sent utilitzats com a instrument d'opressió d'aquests sectors socials.
Una veritable titulació, un veritable treball,
un veritable salari
França: motí de la juventut contra l'exclusió.
Després del No al referèndum de la Constitució europea que van deixar quasi morts els plans de consolidació de l'Europa del capital, la lluita de classes a França torna a ocupar el primer pla de l'actualitat a Europa. La revolta de joves majoritàriament fills d'immigrants contra l'exclusió social pot donar-se a qualsevol indret d'Europa, doncs la mateixa política de criminalització, de marginació i de racisme la trobem a tota la UE. Reproduïm la declaració distribuïda pel GSI, la secció de la LIT-Qi a França. Denuncien que Le Pen dicta la política, i el Govern Chirac-Villepin-Sarkozy l'aplica. Només una política d'independència de classe davant el govern i la patronal i d'unitat dels treballador/es amb els joves immigrants de les barriades pot obrir una sortida.
El 25 d'octubre a la tarda, el Ministre de l'interior, N. Sarkozy es presenta
a Argenteuil sota esbroncs i, interpel·lat per una habitant, parla de
"xusma". El 27, a Clichy-sous-Bois, dos joves moren electrocutats,
un altre és ferit greument després d'haver-se refugiat en un centre
de transformació elèctrica. Els tres joves són presentats
mediàticament com a atracadors que evitaven la policia; 15 vehicles són
cremats. En els dies que segueixen, mentre que la tesi del robatori es desinfla,
Sarkozy persisteix... És la gota que vessa el got. En endavant els enfrontaments
es multipliquen i s'estenen.
En 10 dies, els fets es repeteixen en més de 300 ciutats: 4900 vehicles
cremats així com locals escolars, equipaments esportius, magatzems, botigues.
Es compta amb desenes de ferits i més de 1500 detencions amb centenes
de condemnes expeditives immediates, gestionades escandalosament i denunciades
per advocats
Com arribem a aquesta situació?
Això comença fa molt de temps, el 1983, quan l'"esquerra"
recentment en el poder s'uneix vergonyosament al "social liberalisme"
i es llança a una política que va fer, en el seu moment, al primer
ministre Jospin privatitzar més que els seus dos predecessors de dreta,
Balladur i Juppé. Mentre, el PS aportarà el seu suport a l'adopció
del tractat de Maastricht que tanca als treballadors de tota Europa en una política
de liberalització de l'economia i del mercat de l'ocupació, una
política de "deflació competitiva", és a dir,
salaris sempre més baixos, ocupacions sempre més precàries,
serveis públics privatitzats i una protecció social desmantellada:
és la carrera a la misèria. Això continua el 2002 quan
l'"esquerra" del socialista F. Hollande, el LCR de Krivine, passant
pel PCF/ de R. Hue criden a votar a Chirac per a "fer barrera a l'extrema-dreta".
Aquest país compta llavors amb més de 2,5 milions de desocupats
(xifra oficial molt subestimada) amb una precarietat brutal. Això hauria
pogut parar-se el 29 de maig de 2005 quan el referèndum a propòsit
de la Constitució europea va donar un "NO" amb el 55 %. Però
llavors es va demostrar que la política de tot govern, tant d'"esquerra"
com de dreta, es decideix en els consells d'administració de les multinacionals,
en el consell de ministres de la UE, l'OCDE i l'FMI.
Conforme a les exigències d'una "competència lliure i no
falsejada", el govern Villepin pren el contrari del resultat del referèndum,
es llança a una política que agreuja considerable-ment l'ofensiva
antiobrera i posa en els fets les bases de l'explosió social. Villepin
va anar a bona escola, la de Chirac: una declaració "lenitiva"
sobre el "model social" i, just després, cinc lleis que posen
les bases de la seva liquidació. Obertament apunta a la destrucció
de les experiències nascudes del combat secular de la classe obrera i
la joventut: codi del treball, convenis col·lectius, estatut de la funció
pública i els serveis públics en el seu conjunt. Res és
escatimat: escoles, hospitals, serveis socials, etc. És el replegament
de l'Estat sobre les seves funcions de regulació.
Enfront de la brutalitat d'aquests atacs ¿com sorprendre's de la violència
de la reacció de la classe obrera i de la joventut quan els anomenats
partits d´"esquerra" lluny de defensar els seus interessos,
dimiteixen o els trenquen? És això el que expressen el moviment
estudiantil dels instituts de secundària d'aquesta primavera, la vaga
i manifestació del 10 de març, els conflictes de la SNCM (Societat
Nacional Corsa - Mediterrani) o del RTM (Regidoria dels Transports Marsellesos).
És en aquest context que cal comprendre l'explosió de la joventut
anomenada "immigrada" dels grans conjunts de l'extraradi, en realitat
fills i filles de treballadors emigrants instal·lats en aquest país
de fa dos o tres generacions. Això passa al mateix temps que 60 africans
de diverses edats van morir en incendis sospitosos dels seus habitatges i que
altres treballadors emigrants són posats al carrer "manu militari"
per ordre de Sarkozy sota pretext d'inseguretat.
Aquests grans conjunts urbans, baluards tradicionals de la classe obrera que
no pot pagar-se els "bells" barris de les grans ciutats, coneixen
una taxa d'atur del 22 % de la població activa i el 40 % de la joventut
segons les xifres oficials. ¿Com no comprendre l'explosió de violència
d'aquesta joventut que s'ataca fins al seu propi medi ambient quan sofreix cada
dia les manifestacions del racisme inherent al sistema capitalista, mentre que
els partits i les organitzacions tradicionals es van reunir a la posada en execució
i a l'acompanyament de les directives de Maastricht? Aquesta dimissió
crea un buit polític i lliura la joventut a ella mateixa.
I quines son les respostes del govern?
Així com després del rebuig de la Constitució europea,
el 29 de maig, el govern respon avui per l'accentuació de la seva política:
agreujament de la repressió amb la col·locació de l'estat
de setge tenint com a base legal un text de 1955 que es titula "Llei que
institueix un estat de setge i declara l'aplicació a Algèria".
Sí, a Algèria! A l'Algèria que començava la revolució
i la guerra d'independència. Llei aplicada de nou el 1984-85 per J. Chirac,
primer ministre de Mitterrand, a Nova Caledònia, contra els indepen-dentistes
canacs. Una llei marcada amb el segell de la injustícia i l'opressió
Això es tradueix per la instauració de tallafocs, investigacions
i detencions de dia i de nit, possibilitat d'empre-sonar els menors i de perseguir
els seus pares davant els tribunals, l'expulsió d'immigrats amotinats
estiguin o no en situació regular, etc.
El Front Nacional ho reclamava, el govern Chirac-Villepin-Sarkozy ho va fer.
Sí, aquest Chirac, presentat per alguns com una muralla contra l'extrema-dreta
el 2002, ha satisfet el 2005 les reivindicacions del FN. D'altra banda, el govern
s'atreveix a anunciar un "capítol social" en l'estat de setge
amb l'inici de "l'aprenentatge laboral" a partir dels 14 anys en lloc
dels 16 per a proporcionar carn fresca a la patronal, més les "mesures
d'inserció" que amb la nul·la aportació pressupostària
i les subvencions a les associacions el govern espera que elles mantinguin l'ordre.
És la confirmació de la liquidació de la solidaritat en
profit de les xarxes benèfiques i confessionals.
(Per altra banda la *UOIF - Unió de les Organitzacions Islàmiques
de França, organització vinculada als Germans Musulmans, ha promulgat
un "fatwa" que els recorda als "joves" que la destrucció
de béns és contrària a l'Islam). Amb aquesta política,
el govern es prepara per plantar cara a d'altres explosions inevitables del
moviment obrer i de la joventut. Llança així un "globus sonda"
veritable dotant-se de tots els mitjans repressius i jurídics.
I l' "esquerra"?
¿Com podem sortir d'aquesta situació amb la política preconitzada
per la suposada esquerra que s'aferra des de fa 25 anys en el "tractament
social de l´atur" i arriba fins a aprovar la instauració de
l'estat de setge com és el cas del PS de F. Hollande? És amb extrema
tebiesa que l'"esquerra" i els sindicats comenten les mesures brutals
del Govern, però l'aproven perquè aquest sector de la joventut
sigui tractat de manera particular, com a bèsties.
Els treballadors i la joventut poden comptar només amb ells mateixos
i han d'organitzar-se en conse-qüència. Enfront de la brutalitat
de la política del govern Chirac-Villepin-Sarkozy, altres explosions
són inevitables. Treballem en la unitat d'acció que construeixi
l'instrument necessari, el partit obrer indepen-dent, per a dirigir la ràbia
de tota la classe obrera i la joventut contra la patronal i els governs tant
de dreta com d'"esquerra" a les seves ordres.
No a la "dictadura democràtica" de govern i patronal!
No a l'estat d'excepció!
Supressió de les mesures preses sota l'estat de setge!
Alliberament de tots els joves amb o sense permís de residència!
Fi de les persecucions! No a les expulsions! És el govern Sarkozy-Chirac-Villepin
que cal expulsar!
Unitat de les organitzacions obreres per impedir l'explotació de nens
de 14 anys!
Per a una veritable titulació, un veritable treball, un veritable salari!
París, 10 de novembre de 2005
Declaració del Groupe Socialiste Internationaliste, secció francesa
de la LiT-CI
Enfrontar la LOE, enfrontar el PP
Una de las dos Españas ha de helarte el corazón
La massiva mobilització de l'Església i el PP és un
pas més en el camí de polarització social al que està
empenyent el PP des de la seva pèrdua del govern central i enllaça
amb la que va protagonitzar contra els matrimonis homosexuals, el seu combat
contra l'Estatut, etc... És l'intent de plasmar al carrer Una de las
dos Españas de Machado, al millor estil dels anys 30. Ideològica
i políticament, el capitalisme espanyol consolida La seva Espanya al
costat del seu aliat històric, el Vaticà. La Espanya que ha de
helarte el corazón.
Precisament per l'alt contingut ideològic que té el sistema educatiu,
el combat contra aquest es converteix en peça clau del bloc, tant més
quan permet ocultar davant la defensa de la "llibertat d'elecció"
la baralla pel dret de l'Església a l'adoctrinament massiu en els centres
i a un robatori descarat de majors fons públics per a les empreses "educatives"
privades darrera els concerts econòmics. Aquesta Espanya ho té
clar: la tornada als rancis principis de la CEDA i el franquisme. Però,
i l'Altra? On ha de situar-se davant la LOE?
Ja vam analitzar en els LI 60 i 61 d'abril i maig respectivament, que la LOE no és sinó la continuïtat maquillada de la LOCE del PP, els principals trets de la qual eren aprofundir el desmantellament del sistema públic via privatització amb ampliació de concerts econòmics, la negativa a la supressió de la religió, la selecció de l'alumnat i la seva expulsió del sistema amb els itineraris i una major jerarquització en els centres. Tot això maquillat amb grans conceptes com ara no parlar de privada concertada sinó definint com a públics tots els centres sostinguts amb diners públics, defensar la llibertat d'elecció de centre i de credo de les famílies, i impulsar l'autonomia dels centres educatius. Res d'això és nou i els seus antecedents ni són populars ni han resolt els mals que deien enfrontar.
Els precursors britànics: gestió privada de centres públics
Margaret Thatcher, amb la reiterada cançoneta del fracàs del sistema
educatiu, va iniciar canvis dràstics en el britànic, mentre desmantellava
la mineria, enfrontava les mobilitzacions contra la Pol Tax, desenvolupava la
guerra colonial a les Malvines i es convertia en baluard del neoliberalisme.
La seva reforma educativa es va implantar el 1988 i es va suprimir el 1998 davant
l'increment del fracàs escolar i la polarització social. L'experiència
s'hagués hagut de tancar i almenys canviar el discurs.
Però els laboristes -com els socialistes aquí- no van suprimir
l'herència neoliberal. El primer govern de Blair va instaurar la Llei
d'Estàndards Educatius de 1998 on es van establir Zones d'Acció
Educativa (Education Action Zones). Les EAZ van ser una iniciativa del neolaborisme
com a "nova croada en la qual s'uneixen empreses, escoles, autoritats locals
i pares (…) centrada en l'augment dels estàndards educatius d'una
manera nova i imaginativa". La "novetat" era que las EAZ eren
corporacions (partnerships) formades per les autoritats educatives locals, pares,
comunitat local, organitzacions sense ànim de lucre, empreses i direccions
dels centres escolars. El govern de la corporació depèn d'un fòrum
(Education Action Forum) de tots els agents implicats que és el responsable
de formular un pla per augmentar els estàndards educatius de cada centre,
per al que pot establir o fixar nous salaris o adaptar els objectius del Pla
Nacional d'Estudis, determinar el treball en una empresa… El finançament
és tant públic com privat establint-se "contractes"
amb el Ministeri segons plans anuals que contemplen costos i rendiments educatius.
A això avui la LOE ho anomena autonomia de centres i itineraris, i a
Catalunya aquestes zones implantades per ERC se les anomena "Plans Entorn".
Però Blair avui encara una nova Reforma Educativa davant l'increment
del fracàs, l'absentisme i la polarització social, però
no ho fa corregint la brutal privatització existent sinó que proposa
tornar al model de Margaret Thatcher!
Un altre precedent fracassat: les reformes franceses
A França, la mateixa línia privatitzadora, d'ingerència
empresarial i de doble xarxa educativa ha tingut un curs diferent perque l'oposició
dels treballadors i estudiants ha estat molt més gran. El 1979 (Beullac),
1983-84 (Savary), 1985-86 (Chevènement), 1986-87 (Monory), 1988-89 (Jospin),
1991-92 (Jospin), 1992-93 (Lang), 1993-94 (Bayrou), 1997-98 (Allègre),
són les successives reformes amb un fil conductor: la selecció
subtil de l'alumnat per evitar la massificació dels estudis superiors
dels 60-70, tornant a circumscriure aquests a la classe social a la qual "pertanyen".
El sistema actual essencialment es basa en les Reformes dels socialdemòcrates
Savary i Allègre. El primer no només no elimina les ZEP (Zones
d'Educació Prioritària creades en 1981, emulant les EAZ britàniques)
sinó que les va potenciar amb la Carte de l'éducation prioritaire
per a l'atenció específica de les àrees geogràfiques
deprimides amb elevades taxes de fracàs escolar i absentisme. Això
obligava els centres a aplicar els projectes educatius específics aprovats
en cadascuna de les zones, posant especial èmfasi en la rendibilitat
de les mateixes. No obstant això -com en el seu moment van plantejar
els manifestants que es van oposar a aquesta legitimació de currículums
diferenciats que va consagrar Allègre-, les polítiques de lluita
contra la desigualtat social i educativa mitjançant la sectorització
escolar la van accentuar. Així s'ha consolidat un sistema educatiu paral·lel
que reproduïx les desigualtats socials, i legitima objectius educatius
específics destinats a ciutadans de segona o tercera categoria. El fracàs
escolar ha superat la barrera del 20%, cada any el sistema escup 60.000 joves
sense cap titulació i 10.000 estudiants que entren a secundària
ho fan en condicions d'analfabetisme funcional… L'actual revolta francesa
és també expressió d'un sistema educatiu que va aprofundir
el problema social.
El govern de Raffarin no només reconeixia la situació, sinó
que fins i tot al setembre del 2002, el seu ministre d'educació, Ferry,
el relacionaba amb el procés de privatització i "rendibilitat"
imposat als centres: "Lamento que en el transcurs d'aquests últims
anys, el model seguit per a orientar l'acció de les autoritats escolars
s'hagi transformat en el d'administració d'una empresa". Només
que la seva proposta de " remei" no feia sinó incrementar la
malaltia diagnosticada: necessitat de supeditar l'oferta formativa a la competitiviat
i de mantenir la segregació de l'alumnat -proposada pel conservador Lang-
a partir dels 14 anys, doncs "El descobriment dels oficis -és- entre
els 14 i els 22 anys". Aquestes són les premisses amb que s'encara
una nova Reforma basada en un estudi d'"experts" al capdavant dels
quals hi ha un empresari. És l'anomenada Reforma Fillon que -com era
previsible- proposa: "racionalitzar" la despesa pública en
matèria de personal, crear noves titulacions incrementant la selecció
de l'alumnat…
Com en el cas anglès, els paral·lelismes amb la LOE són
obvis, encara que hi ha alguna diferència substancial com és que,
a més, a l'Estat Espanyol la inversió educativa és molt
menor que el 7% del PIB francès.
El fons de la qüestió
Les versions francesa, anglesa i avui la del PSOE, són els intents de
legitimar la doble xarxa educativa -tant en continguts com en centres- al servei
d'un capital que exigeix d'un costat rendiments socio-laborals del producte
educatiu -i en aquest cas d'una majoria de treballadors sense qualificació
professional disposats a sotmetre's a precarietat i amb nuls drets laborals-
i de l'altre costat exigeix rendibilitat de la pròpia gestió educativa
amb un pressupost públic que engrossi els seus milionaris beneficis.
I això és una lluita implacable contra la conquesta dels treballadors
d'un ensenyament públic de qualitat.
Sistemes que no han viscut aquesta situació per la derrota del moviment
de masses després de la II guerra mundial, com ara Alemanya, Àustria
o Suïssa, gaudeixen de xifres menors d'absentisme i fracàs, essencialment
perquè ambdós conceptes formen ja part de l'estructura del sistema.
Així passa amb el sistema dual alemany -secundària- perquè
és directament la patronal qui selecciona i forma els seus futurs treballadors,
finançat per l'erari públic i "complementat" per professionals
del sector educatiu en les àrees comunes de secundària. És
part del sistema la titulació desqualificada de la immensa majoria dels
estudiants que recauen en la petita empresa, així com ho és també
la de l'elit que selecciona Mercedes o VW, mentre totes les empreses usufructuen
d'una mà d'obra "en formació" de cost zero.
Perquè el criteri de les autoritats socialdemòcrates alemanyes,
no mesura el fracàs del sistema ni per les desercions ni per la qualitat
de les titulacions. L'èxit del sistema educatiu, diuen, s'amida en el
creixement del PIB, i mentre aquest segueixi creixent és que l'educació
ofereix la mà d'obra que el mercat laboral precisa. Amb aquest criteri
-que és el que realment prima perquè el sistema educatiu no deixa
de ser una peça de l'aparell d'estat capitalista- l'Estat Espanyol amb
els seus creixements superiors a la mitjana de la UE, té el millor sistema
educatiu del continent!
Però al PSOE i als seus socis de govern no els agrada aquest discurs
descarnat, i l'empolainen de grans frases per a aplicar les mateixes i ja experimentades
receptes. Que no ens venguin la LOE com el que no és. És un altre
híbrid laborista o socialdemòcrata que aplica els plans de mercantilització
i selecció de l'OMC amb la seva doble xarxa educativa i l'espoli del
pressupost públic. Tampoc no és ni el mal menor ni un pas cap
a una situació millor. Els qui ho van intentar vendre així a Gran
Bretanya o França, lluny d'haver resolt el problema, encaren avui noves
mesures en la liquidació del sistema públic.
Per això cal enfrontar la LOE. I per això cal recuperar el carrer
que avui fa seu la dreta. Cal fer-ho al costat dels universitaris que enfronten
Bolonya i pateixen la LOU, al costat dels treballadors en defensa d'una educació
de qualitat per als nostres fills… perquè ni la LOE ni el PSOE encarnen
l'altra Espanya, sinó que com molt bé diu Fernández de
la Vega, la LOE garanteix tant la religió com la llibertat d'elecció,
o sigui la doble xarxa i la confessionalitat que són els elements centrals
pel desmantellament del sistema públic de qualitat.
Operació Llac. Aturem l'extradició a Argèlia
Zapatero condemna a mort
El dia 4 de novembre passat el Govern de Zapatero autoritzava l'extradició a Algèria d'en Mohamed Benaboura, per complir una sentència de pena de mort que li va ser dictada en rebel·lia l'any 1998 amb 21 persones més per la mort d'un policia en plena guerra civil algeriana. En Mohamed va ser una de les 21 persones detingudes el gener de 2003 en l'Operació Llac, el cas que passar a ser conegut popularment com el de "l'Escamot Dixan" quan la mateixa policia espanyola va haver de reconèixer que "las armas químicas preparadas para matar a mucha gente" que proclamava Aznar des de la roda de premsa posterior al Consell de Ministres reunit excepcionalment a A Coruña en ple desastre del Prestige, eren ni més ni menys que detergent.
Aznar, assetjat entre el Prestige i les primeres mobilitzacions contra la guerra,
treia l'última carta, "los terroristas están entre nosotros",
per intentar -ben infructuosament- justificar contra vent i marea la participació
espanyola en la guerra imperialista contra el poble de l'Iraq. L'Escamot Dixan
va prendre unes dimensions impressionants, Colin Powell va arribar a utilitzar-lo
al Consell de Seguretat de l'ONU; i l'escàndol va adquirir les mateixes
proporcions: amb els carrers plens a vessar en manifestacions que van convertir-se
en diàries, l'Escamot Dixan va passar a ser un argument més contra
el govern d'Aznar, que fins i tot l'esquerra parlamentària -encapçalada
pel PSOE i amb Zapatero en persona al Congrés dels Diputats- va jugar
a fons. La impenetrable Audiencia Nacional va anar alliberant un per un els
detinguts i el gens sospitós jutge Ruiz Polanco va acabar arxivant el
cas.
Però el Govern d'Aznar no pensava deixar passar com si res el fiasco
i aquell setembre feia reobrir el cas, alhora que es treia de sota la màniga
dues peticions d'extradició d'Algèria per a dos dels eximputats,
en Youb Saoudi i en Mohamed, que des d'aleshores estan empresonats. Van arribar
a detenir una tercera persona, en Djamel Boudjelthia, per una tercera suposada
extradició, amb tanta pressa que l'Audiència Nacional va haver
d'alliberar-lo a Saragossa quan la policia l'estava traslladant a Madrid, sense
que ni tan sols arribés a comparèixer davant de la jutge.
La Plataforma Aturem la Guerra de Girona, que des del primer moment va assumir
la campanya per la llibertat dels detinguts de l'Escamot Dixan, va engegar una
campanya exigint al govern que denegués les extradicions que va arribar
a acosneguir milers d'adhesions, 10 mocions d'Ajuntaments i una Proposició
no de Llei del Parlament de Catalunya. El cas va prendre un altre gir amb el
càstig al jutge Polanco -que amb una excusa burocrática va ser
sancioant i expulsat de l'Audiència Nacional pel Consell General del
Poder Judicial- i la irrupció de Garzón que, deu dies després
de l'11M, empresonava quatre més dels eximputats de l'Escamot Dixan.
Ara, el mateix PSOE que deia a Acebes que "el jabón es jabón
y ustedes no tienen ninguna credibilidad", el mateix que va aprovar als
ajuntaments on governa la moció exigint que en Youb i en Mohamed no fossin
extradits, torna al sagrat consens antiterrorista amb el PP que només
va trencar arrossegat per la força de les mobilitzacions. Mentrestant,
els socis de Zapatero d'ERC i IU-ICV-EUiA, els mateixos que sí que van
demostrar què poden fer en la ridícula imputació de terrorisme
al Harry Potter de Lloret de Mar, es lamenten i parlen d'impotència.
La campanya per aturar l'extradició d'en Mohamed, ja està en marxa.
Mentre un recurs d'empara al Tribunal Constitucional demana que se suspengui
l'extradició, s'ha respost amb mobilitzacions a Girona: una concentració
el dia 8 davant de la Subdelegació del Govern que es va convertir en
manifestació que va irrompre al ple de l'Ajuntament tripartit perquè
es reafirmés en l'exigència al Govern que denegués l'extradició
-cosa que va fer la Junta de Govern Local de l'endenmà- i una manifestació
el dia 13 sota el lema de "No a l'extradició de Mohamed Benaboura.
El Govern de Zapatero condemna a mort".
No a les extradicions de Mohamed Benaboura i Youb Saoudi! Llibertat detinguts! Arxiu de l'Operació Llac!
SEAT, AEG
Lluita obrera contra la crisi
Fa més de dos anys dèiem: "No hi ha sortida econòmica
a la crisi. La sortida és política, i ho és perquè
en aquesta fase imperialista no es tracta de trobar nous sectors amb capacitat
d'absorció de capitals, producció, mà d'obra... L'única
solució que tenen és la derrota política dels treballadors
i pobles del món per a procedir a una nova acumulació basada en
el robatori i la sobreexplotació. No hi ha cap altra recepta." […]
"Com la crisi va arribar per dalt, des del cor de l''imperialisme, l'arribada
aquí s'ajorna, però no tardarà a arribar i el govern es
prepara a facilitar mesures als empresaris per a desfer-se de la mà d'obra
que els sobri i imposar una nova reculada en les condicions laborals del conjunt
dels treballadors. " (2ona Conferència LI 28/6/03, subratllats actuals)
I avui ja ha arribat. Si donem un cop d'ull a les notícies "econòmiques"
(va desaparèixer la secció "laboral" dels periòdics)
del mes d'octubre veiem que no només als centres imperialistes, sinó
també a l'Estat espanyol, se succeeixen els tancaments i atacs als treballadors.
Ja no es tracta d'augments salarials per sota de l'IPC, sinó de la seva
reducció dràstica, d'augment de jornada i destrucció de
llocs de treball. La solució capitalista ("reestructuració")
a la crisi és reduir costos salarials, encara que aquests cada vegada
pesin menys en la mercaderia final, adduint raons econòmiques de rendibilitat
i d'adaptació al mercat. Però no només estem davant una
crisi de sobreproducció, encotillada per un mercat limitat pel descens
del poder adquisitiu de les masses, sinó davant una estratègia,
aplicada des dels anys 80, de destrucció de la classe obrera concentrada
i organitzada sindicalment i de substitució (nacional o internacional)
per un treball precari, fraccionat i pagat en el límit de la supervivència.
La superació de la crisi des de l'òptica capitalista depèn
de la destrucció de part de les forces productives i la derrota dels
treballadors. Com dèiem el 2003 el dilema és polític, tant
per a la burgesia com per als obrers. Vegem les notícies de les quals
parlàvem.
Als EEUU: El president de la General Motors (325.000 treballadors en 32 països),
Richard Wagoner, després d'haver venut algunes de les seves divisions
més productives i de reduir la plantilla un 30%, en 5 anys, desvetlla
ara pèrdues rècord de 1.330 milions d'euros i pretén eliminar
25.000 llocs de treball més. GM ha arribat a un acord amb el sindicat
majoritari del sector, la United Auto Workers (UAW), de congelar els sous, eliminar
plusos salarials i retallar les pensions de jubilació (a EEUU l'assistència
depèn de l'empresa) i el 25% dels serveis sanitaris de 750.000 persones
(empleats, jubilats i famílies). El problema rau en que han augmentat
les vendes el 5% amb promocions de gairebé a preu de cost, però
han perdut quota de mercat front Alemanya i Japó; Delphi, fabricant de
components segregada de la GM, ha proposat a la UAW que o accepta la reducció
salarial de més del 50% (de 27$/h a 10-12$/h), a més d'eliminar
la liquidació i la reducció de la cobertura sanitària i
social, o es declara en suspensió de pagaments en dues setmanes. El president
de la Ford (tercer fabricant mundial), Bill Ford, va declarar pèrdues
en aquest any i descens de les vendes de 1,3% al país. Va anunciar tancaments
"significatius" de fàbriques i pèrdua d'ocupacions.
A Europa: El president de la Volkswagen (123.000 treballadors a Europa), Bernd
Pischetsrieder, anunciava un excedent d'un milió de vehicles anuals (1/6
de la producció) a pesar d'haver augmentat les vendes. Es proposa reduir
14.000 treballadors de les plantes europees mitjançant jubilacions anticipades,
principalment de les alemanyes, concretament 10.000 de la fàbrica central
de Wolfsburg que ara té 50.000 treballadors. I per a posar només
uns exemples a Catalunya: SEAT declara un excedent de 800 treballadors (1.400
si s'inclou tot el grup) i proposa la reducció del 10% de sou i jornada
dels 16.000 treballadors de la marca per a no acomiadar mitjançant un
ERO, tot això després d'anys d'externalitzacions i reduccions
de personal i forçar fa un any un conveni, model empresarial de flexibilitat.
SEAT ha obtingut 1.133 milions d'euros nets de beneficis en els últims
nou anys. El dia 27 es van realitzar aturades de tres hores i quart en cada
torn amb talls de tràfic a Martorell i Zona Franca. AEG de Terrassa ha
tancat les seves portes, sense previ avís, després d'operacions
especulatives i d'embutxacar-se ajudes oficials que suposadament asseguraven
la seva continuïtat. Els 279 treballadors han ocupat la fàbrica
i vigilen per torns. ACC SPAIN, antiga Unitat Hermètica de Sabadell,
després de reduccions de personal mitjançant ERO i prejubilacions,
torna a proposar la reducció de personal amb un nou "pla de viabilitat"
que la multinacional ni es molesta a defensar davant l'administració.
També hi ha hagut vaga i manifestació.
Passem a analitzar les respostes dels treballadors, fins ara molt condicionades
per les direccions sindicals. Si fa un mes UGT, CCOO i CGT de SEAT coincidien
a denunciar les notícies d'excedents com a catastrofistes, reclamant
que "es deixés tranquil·la la plantilla" i fins i tot
qualificaven d' "immaduresa sindical" la intranquil·litat dels
treballadors més joves, ara unitàriament proposen un pla industrial
i comercial que augmenti la productivitat i reforci les quotes de mercat de
la marca. Els treballadors han començat a respondre a la guerra, que
SEAT ja havia iniciat a inicis de l'estiu amb els 46 acomiadaments il·legals
per absentisme i l'ERO de Gearbox, davant la constatació que a pesar
-o a causa- de la reculada soferta en l'últim conveni no quedaven assegurats
els seus llocs de treball.
És positiva la unitat sindical i que les seccions sindicals de CCOO i
UGT hagin sortit de la seva passivitat però creiem que la unitat ha de
fonamentar-se en convoca-tòries conjuntes d'assemblees en les reivindicacions
obreres ("ni rebaixa salarial ni acomiadaments, readmissió acomiadats...")
i en la lluita per a imposar-les, però no en plans dins de la lògica
del capital destinats a quedar en no-res després d'interminables negocia-cions.
La recerca d'accionistes privats o públics no és solució,
com va ocórrer a IZAR, i menys sense tenir accés als comptes reals
de l'empresa perquè així es depèn de la informació
parcial i tardana que presenta la patronal, el dret d'accés sense limitació
als comptes empresarials seria una de les coses a exigir davant tota reestructuració
"obligada per les xifres". La política burocràtica tradicionalment
ha intentat embullar les necessitats dels treballadors encarrilant-les en la
col·laboració de classes. Davant l'excedent de producció,
l'única solució per als interessos obrers és el repartiment
de les hores de treball sense minva salarial entre els treballadors existents.
Prou de flexibilitat unilateral, ara li toca a la patronal! Naturalment, no
és una solució que concediran pacíficament sinó
que caldrà conquerir amb una vaga que els auguri un perjudici major.
Si es volen evitar 1.400 acomiadaments, cal començar per revertir els
realitzats ja, una victòria petita pot ser la palanca per a majors avenços,
però no enfrontar a l'empresa significa retrocedir. A les direccions
sindicals i grups polítics que demanen a l'administració que resolgui
el conflicte i trobi "solucions" dins la legalitat, els hi diem, ho
tenen molt fàcil!: deixin-se de pactes regressius en els ministeris i
exigeixin al govern socialista que implanti per llei la jornada laboral de 35h
ja. Que els llocs de treball siguin un bé social i no els beneficis del
capital, com ho són ara en la pràctica, i que s'expropiïn
les fàbriques tancades per a posar-les a produir sota gestió obrera.
Sabem que rebrem crítiques per falta de realisme, però serà
la realitat la que marcarà l'evolució de la lluita obrera. Els
treballadors d'AEG van ocupar la fàbrica, com fa temps ho van fer els
de Pasquali de Rubí, en resposta a l'evasió del capital. Els obrers
defensaran intransigentment les reivindicacions si són clares i responen
a les seves necessitats. Front la pressió empresarial i administrativa
perquè es presentin "alternatives" però només
les que siguin "viables" per a ells, els treballadors hem de dir sí,
tenim alternatives, són senzilles, són l'acompliment de les nostres
reivindicacions. Però per a això cal trencar amb l'òptica
de "salvar l'empresa per a salvar els treballadors" continuació
de "si hi ha beneficis hi haurà treball" lema imposat des dels
anys de la "transició" per les direccions traïdores a
la classe obrera exigint "responsabilitat" i "sacrifici".
Els guanys capitalistes augmenten, la propietat es concentra en menys mans i
les condicions laborals retrocedeixen. Hi ha una altra realitat avui i això
exigeix un altra resposta.
Parcs i Jardins
Balanç d'una lluita
En l'última mobilització de parcs i jardins els treballadors
cridaven "la Izquierda pija también privatitza" denunciant
la decisió de l'ajuntament tripartit (PSC, IC, ERC) de convertir Parcs
i Jardins en un EPE (Ens Públic empresarial). Com vam dir en l'anterior
article, amb aquest pas de privatització de Parcs i Jardins, l'ajuntament
no només pretén desmantellar aquest servei públic sinó
acabar amb un dels sectors més combatius, en els quals s'ha mantingut
la unitat sindical del comitè d'empresa amb les seccions sindicals de
CCOO, UGT, CGT i USOC.
Al costat de la lluita dels treballadors de Parcs i Jardins, que unia a la defensa
de l'empresa pública una millora de la qualitat del servei i de les condicions
laborals, han estat organitzacions veïnals, alguns partits polítics
com el nostre, la "xarxa contra els tancaments d'empreses", però
en van faltar molts més. No només els partits que estan en l'acord
de govern municipal sinó les mateixes direccions de CCOO i UGT, en lloc
de posar-se amb tots els mitjans al capdavant de la defensa de les seves seccions
sindicals en lluita, la van aïllar en un clar servei al govern municipal.
Els plans de l'ajuntament no acaben aquí, esperen avançar en la
privatització amb més EPE per a instituts, noves externalizacions
de serveis. "L'esquerra pija privatitza", la mateixa esquerra que
des del Govern de la Generalitat accelera els processos de privatització
que va començar el govern de CIU.
Enfront d'aquests atacs no hi ha més alternativa que unir la lluita dels
sectors, exigir la major unitat sindical contra les privatitzacions i estendre
la lluita als sectors socials i moviments.
Amb aquesta esquerra que amb prou feines es diferencia de la dreta no hi ha
sortida. Cal trencar el cercle viciós que crea l'opinió que més
val donar suport "l'esquerra pija" perquè "la dreta és
pitjor", perquè la primera colpegi una vegada i una altra els treballadors/as
i ens apliqui els plans propis de la dreta. I només hi ha una sortida:
començar a construir una esquerra diferent, de debò compromesa
amb la lluita, que no posi en el centre els resultats electorals, que no es
plegui als interessos de la patronal. Aquest és el nostre compromís,
però cal que sigui una tasca de tots/es.
Es desemmarcara la "desconnexió" israeliana
Gaza sota el foc dels F-16
"Ara, que els colons han marxat, els Apatxes (*) poden disparar-nos
sense ni preocupar-se d'apuntar", així parlava un jove del camp
de refugiats de Jabalia, a Gaza, dels resultats de la "desconnexió"
israeliana de la franja. Una setmana després de la fi de l'operació
de retirada de les colònies i de l'exèrcit de Gaza, començava
una nova ofensiva militar israeliana sobre els territoris palestins: tres-cents
palestins han estat detinguts des d'aleshores i han continuat els bomardeigs
(que han causat un centenar de ferits) i els assassinats "selectius"
de dirigents dels grups de la resistència. Es va parlar fins i tot d'una
re-invasió, quan Sharon va anunciar que Israel lluitaria contra el que
ells anomenen "terrorisme" per "tots els mitjans". Mentre,
l'Autoritat Palestina no deixa de condemnar les accions de la resistència,
en un intent per mantenir un procés negociador que Israel s'ha vist obligat
a posar sobre la taula només en aparença, forçat per l'empantanament
d'ocupació nordamericana a l'Iraq.
Ofensiva israeliana
No s'ha aturat la política d'assassinats selectius contra militants de
Hamàs i de Jihad islàmica i s'han atacat oficines de Fatah, de
Hamàs y del Front Popular a Gaza. A Cisjordània 300 palestins
han estat detinguts, entre ells el principal dirigent de Hamàs a la zona,
Hassan Youssef, i dirigents del FPLP i el FDLP, arrestats a Ramallah per unitats
de l'exèrcit. També hi ha hagut detinguts a Betlem després
d'una ofensiva duríssima sobre els camps de refugiats i el casc antic,
a Jenin, a Tulkarem i a Qalquilia. I els objectius dels atacs demostren com
es combat el "terrorisme": l'atac amb F16 sobre l'escola d'Al Tufaha
va causar 20 ferits, inclosos diversos nanos, el centre cultural de Beit Hanoun,
a Gaza, va ser bombardejat; a la petita població d'Agba, a Cisjordània,
l'exèrcit impedeix encara avui al camperolat treure els ramats a pasturar.
Els checkpoints (punts de control militar sobre les carreteres per impedir el
moviment de la població) que s'havien tancat després de les negociacions
de Sharm-el-Sheik de febrer, s'han tornat a instal·lar a molts punts
de Cisjordània: les carreteres d'accés a Betlem i Hebron estan
tancades; a Hebron centenars d'estudiants universitaris es queden sense classes
durant un mes.
El ministre de defensa israelià, Saul Mofaz, va explicitar què
significa per Israel la "negociació" que, als ulls del món,
diu estar impulsant sota patrocini nord-americà i de la UE: "els
grups armats seran colpejats un cop i un altre fins que entenguin les regles
del joc". "Si els dirigents de Hamàs segueixen amb els llançaments
de míssils els enviaré al mateix lloc que Rantissi i Yassin (*)".
La situació interna
Mentre Israel no atura la seva política de repressió sistemàtica
amb provocacions constants, Abu Mazen, president de l'Autoritat Palestina, crida
a respectar l'alto el foc per tornar a la via diplomàtica i condemna
els atacs contra Israel. La burocràcia de Fatah, que s'ha encarregat
de bloquejar tots els processos democràtics que s'havien d'obrir després
de la mort d'Arafat (les eleccions a la presidència van quedar posposades
"sine die" l'estiu passat), pretén seguir jugant el mateix
paper que va adoptar després de la signatura dels acords d'Oslo el 1995:
garantir-li la "tranquil·litat" a Israel imposant una duríssima
repressió interna que anul·li la reacció popular contra
uns acords que trepitgen tots els drets nacionals del poble palestí.
Deu anys després d'Oslo, tornem a viure la mateixa història: ara
és el Full de Ruta, el projecte impulsat per Bush, que busca una coexistència
impossible amb Israel, renunciant a la sobirania palestina i a la lluita de
seixanta anys per la supervivència com a poble.
La política de "pacificació" de l'Autoritat Palestina
ha causat diversos enfrontaments entre militants de la resistència i
les forces de seguretat d'Abu Mazen a Gaza: els xocs, que van causar quatre
morts i 40 ferits, van esclatar quan la policia palestina intentà detenir
Abdelasís al-Rantisi, el fill de l'últim dirigent de l'organització
islàmica assassinat per Israel l'any passat i disparà contra la
multitud del camp de refugiats de Shati, que sortí a defensar-lo. Hamàs
va respondre al'agressió atacant amb granades la comisaria de la policia
palestina.
Abu Mazen busca consolidar el seu control de la situació interna exercint
una repressió que, des de dins, faci la feina bruta a Israel cosa que
el reforça com a interlocutor davant Sharon i les potències imperialistes.
La policia palestina havia llençat pocs dies abans una campanya per desarmar
els militants de la resistència palestina, responent a les exigències
d'Israel, que, en virtut del full de ruta dictat per l'imperialisme, ha dit
que no restablirà les negociacions amb l'ANP fins que desarmin grups
de la resistència. Tanmateix, la resistència palestina, sap que
per la seva naturalesa racista i expansionista, Israel és un estat vertebrat
sobre l'enfrontament, que, mentre existeixi, seguirà buscant la destrucció
del poble palestí.
Després de l'experiència d'Oslo va quedar clar que Israel no buscava
una pau, sinó només una treva per refer-se. La retirada de Gaza,
forçada tant per la lluita del poble palestí com per la resistència
a l'Iraq contra l'ocupació imperialista, s'ha quedat un pas més
enrere: colons i soldats s'han retirat, però Israel ha convertit la franja
en una enorme presó totalment sotmesa des de fora. No és una negociació
utòpica, sino la continuïtat de la Intifada buscant altre cop l'arrelament
entre la gent per combatre cada dia i en tots els fronts l'ocupant, l'única
possibilitat que el poble palestí té per sobreviure. La nostra
tasca, la solidaritat internacional amb la seva lluita.
(*) Helicòpters de combat dotats amb llança-missils de fabricació nordamericana utilitzats per l'exèrcit israelià, sobre tot pels atacs sobre les poblacions de Gaza.
(*) Els dos últims caps de Hamàs, assassinats amb atemptats selectius el 2003 i el 2004 per Israel
Des de l'altre costat de la tanca
Canço de mort a Ceuta i Melilla
L'assassinat en la frontera de Ceuta i Melilla és la nova nota en l'agressiva
simfonia del sistema de la burgesia marroquina, dictada per la Unió Europea,
un dels centres de l'imperialisme que, amb intel·ligència, ha
triat el Marroc per convertir-lo en un lloc de control policial capaç
de fer-li el treball més brut, sempre sota la falta de garanties democràtiques.
Heus aquí la nova cançó que bat tots els rècords
de violacions dels drets humans, causant la mort almenys a vuit persones i ferides
a centenars que han creuat mig Àfrica per tal d'escapar de les guerres,
la fam, les malalties, els conflictes ètnics i la pobresa. Europa ha
d'assumir les seves responsabilitats històriques (el colonialisme) i
actuals (els intercanvis econòmics desiguals) en la situació del
continent africà.
Els esdeveniments de Ceuta i Melilla han posat en evidència la dictadura
marroquina, mentre tots els partits liberals i el "món associatiu"
només parlen de "la iniciativa nacional del desenvolupament humà".
Aquests esdeveniments són sens dubte un crim humanitari responsabilitat
de la naturalesa dels sistemes de la burgesia.
És perquè som conscients de les raons que han dut als immigrants
a abandonar els seus països pel que exigim:
Que Marroc deixi d'actuar de guardià de la frontera de la UE
Que es respectin les convencions internacionals i la legislació espanyola
en matèria d'asil
Que s'aturi immediatament la violència en les fronteres d'Algèria
i de Mauritània contra els immigrants subsaharians
Que es faciliti l'accés "legal" a Europa
La revolució obrera és l'única que pot respondre a
les esperances dels pobles.
Nadjia. Fez (Marroc)
88 aniversari
La Revolució Russa
Fa 88 anys, el 7 de novembre de 1917 (25 d'octubre en l'antic calendari) els
treballadors russos, encapçalats pel partit bolxevic, van prendre el
poder.
La situació a Rússia era desesperant. En tres anys de guerra havien
mort prop de 2 de milions i 5 milions havien estat ferits. En les ciutats i
llogarets, els treballadors i camperols pobres suportaven una misèria
creixent i una sobreexplotació a les fàbriques i el camp. Mentrestant
la indústria de guerra, l'especulació i la corrupció enriquien
a un important sector de nobles burgesos i terratinents.
El febrer, una insurrecció espontània obrera i popular va derrocar
al tsar i va imposar un govern provisional format per burgesos i per representants
de partits obrers.
A la calor de la lluita van ressorgir els soviets d'obrers i camperols originats
amb la revolució de 1905 i que representaven un doble poder. Els soviets
estaven formats per delegats triats per les fàbriques i per les comunitats
camperoles i en ells estaven representats tots els partits que actuaven entre
els treballadors: els social revolucionaris, els menxevics, els bolxevics, anarquistes
i fins i tot partits burgesos, sempre que tinguessin sectors obrers que els
donessin suport.
El Govern Provisional no va complir amb les tres banderes de la revolució:
pau, pa i terra. La guerra va continuar cobrant-se vides d'obrers i camperols.
La meitat de les terres cultivables va continuar en mans de 30.000 terratinents
i la resta havia de donar de menjar a 50 milions de camperols i les seves famílies.
La fam continuava en les ciutats. Aquesta realitat va fer que s'imposés
la política del partit bolxevic (dirigit per Lenin i Trotski) i el 7
de novembre els soviets van derrocar el govern provisional i van construir un
nou poder.
El poder obrer
El govern d'obrers i camperols, recolzant-se en els soviets, immediatament va
cridar a totes les nacions en conflicte i als seus governs a negociar una pau
justa, democràtica i sense annexions, ni indemnitzacions. Els alemanys
i austrohongaresos van acceptar negociar. França, Anglaterra i Estats
Units, aliats de Rússia fins a aquest moment, van amenaçar amb
declarar-li la guerra per negociar una pau separada. Sis mesos més tard
i després de suportar un atac alemany que va ocupar Finlàndia,
va ser signada la pau i els soldats van retornar a les seves llars.
El nou règim soviètic va expropiar els béns dels terratinents,
dels monestirs, esglésies, etc., que van passar a les mans dels soviets
camperols. Va imposar el control obrer en les fàbriques i un any més
tard les va expropiar.
Va promulgar la "declaració dels Drets dels Pobles de Rússia":
1- Igualtat i sobirania dels pobles. 2- Drets dels pobles a disposar la seva
destinació, incloent la separació per a formar Estats independents.
3- Abolició de tots els privilegis nacionals i religiosos.
La democràcia soviètica
Eren els treballadors, per mitjà de les seves organitzacions, els soviets,
qui tenien en les seves mans les regnes de la societat i administraven les fàbriques
i la justícia. Els funcionaris ocupaven temporalment els seus càrrecs
i podien ser canviats lliurement pels seus companys i tenien un salari igual
al d'un obrer especialitzat. Alhora que s'exercia una implacable dictadura sobre
els explotadors i els seus aliats de les capes mitges, els treballadors gaudien
de la més àmplia democràcia.
Tots els partits i organitzacions reconeguts pels soviets, tenien a la seva
disposició tinta i paper per a imprimir les seves idees. La cultura i
l'art, gaudien d'una llibertat i un desenvolupament com no va conèixer
sota altre règim. Això va fer que artistes, com la ballarina Isadora
Duncan, s'acostessin a Rússia per a ampliar el seu art.
La dona també va conquistar la seva llibertat. Es va imposar la igualtat
política, sindical i laboral. Es va començar a alliberar-la del
jou domèstic. Es va sancionar el matrimoni civil i el divorci. D'acord
a les possibilitats econòmiques del nou Estat, es van començar
a construir guarderies públiques, menjadors i bugaderies comunitàries,
etc.
La llarga nit de l'Stalinisme
A pesar dels esforços dels revolucionaris que sota la direcció
de Lenin i Trotski havien fundat la Tercera Internacional, com l'organisme dels
treballadors del món per a derrotar l'imperialisme, la revolució
europea va fracassar. En els cinc anys següents al triomf bolxevic del
17 van ser derrotades la revolució alemanya, la italiana, l'hongaresa.
El nou poder obrer a Rússia va suportar una guerra civil contra 14 exèrcits
armats per l'imperialisme. L'atac va ser derrotat però a costa de la
vida dels millors quadres obrers. Tot això va provocar cansament i desmoralització
i va permetre que un sector de la societat provinent de les capes privilegiades
de la classe obrera, la burocràcia, comandada per Stalin, anés
prenent a poc a poc les regnes del poder. Els obrers van ser expropiats del
seu poder polític. La democràcia obrera va donar pas a un règim
de terror, dictatorial, i l'Estat obrer es va degenerar. Per aconseguir-ho van
haver de destruir al vell partit bolxevic assassinant els seus principals dirigents.
La burocràcia va començar a extreure els seus privilegis de l'administració
de l'Estat i al llarg dels anys va anar destruint les grans conquestes econòmiques
que quedaven de la revolució.
La restauració capitalista
A mitjans dels anys 80, amb l'economia obrera ja destruïda, la burocràcia
va passar a propiciar de manera directa la restauració capitalista. Les
masses, amb les dels Estats de l'Est europeu, van sortir a enfrontar als governs
totalitaris que no només els negaven les llibertats sinó que havien
començat a atacar el seu nivell de vida amb els plans restauracionistes.
Aquestes mobilitzacions van provocar l'esfondrament dels règims totalitaris
de Rússia i de l'Est . Però, per la manca d'una direcció
revolucionària, no van poder revertir el procés de restauració.
Avui, el que hi ha a Rússia és un Estat capitalista, amb la seva
economia basada en la producció de mercaderies i el benefici i integrat
al mercat mundial, per les seves relacions comercials i la seva participació
en les institucions (FMI, OMC, BIRD). I aquest retorn del capitalisme va portar
amb ell la seva seqüela d'atur, mendicitat, prostitució, destrucció
de la salut... Per a tenir una idea del significat de la restauració
i de les conseqüències de l'aplicació a fons dels plans imperialistes,
des del 91 al 97, l'esperança de vida a Rússia va caure de 64
a 58 anys.
Segueix plantejada la lluita per la presa del poder
Contràriament al que diuen el subcomandante Marcos, Zamora i tots els
qui defensen que "no es tracta de prendre el poder, sinó de construir-lo";
o el que teoriza Holloway sobre que "els treballadors poden resoldre els
seus problemes sense prendre el poder", la revolució russa mostra
per la positiva (amb els assoliments de la revolució) i per la negativa
(amb les conseqüències de la restauració) que l'única
sortida per als problemes de fons que tenim els treballadors és la lluita
pel poder i per la construcció d'una direcció revolucionària
mundial que permeti estendre la revolució i derrotar definitivament l'imperialisme.
Per als qui ens diuen que això és una utopia, els diem que la
revolució russa va demostrar que no ho és i que el que sí
és una utopia reaccionària és pensar que podem solucionar
els problemes dels treballadors sense destruir l'imperialisme i els Estats burgesos
nacionals que apliquen els seus plans.
L'altra cosa que va mostrar la revolució russa és que per a prendre
el poder es va necessitar d'un partit, obrer, internacionalista, amb una gran
democràcia interna i altament disciplinat que estigués disposat
a dirigir aquesta lluita. Aquesta eina avui no la tenim, per això no
hi ha tasca més important que encarar la seva construcció.
Alicia Sagra.FOS, secció argentina de la LIT-QI
El 7/11 a Rússia avui
Aquest any, per primera vegada, l'aniversari de la Gran Revolució d'Octubre de 1917 va ser dia laborable i no festiu. En la resta de les repúbliques de l'ex URSS, des que es va restaurar el capitalisme,el 7 de novembre ja no era un dia festiu. Però encara que a Rússia també dominaven les relacions de producció i formes de propietat capitalistes, encara es mantenia la festivitat. De totes maneres, milers i milers de manifestants van commemorar aquest any la data en gairebé totes les ciutats de Rússia i també en d'altres repúbliques, no com a part d'una celebració oficial sinó amb mobilitzacions anti Putin. Davant aquesta històrica "festa" esborrada del calendari per la burocràcia, ara transformada en burgesia, les masses reprenen el camí de lluita.
Per què militar en un partit
revolucionari?
La discussió sobre el per què cal organitzar-se en un partit revolucionari és general a tots els països sense excepció. Aprofitem la reflexió que fan els companys/es del PSTU, la secció brasilera de la LIT-QI publicada en la seva premsa.
Lectors d'aquest periòdic i components dels piquets de les vagues que
es duen a terme al nostre país, així com treballadors de la banca,
professors, treballadors dels jutjats, ja haurien d'haver estat convidats a
entrar al PSTU. És natural per tant que es preguntin per què és
necessari militar en un partit revolucionari.
Quan un jove o un treballador decideix anar a la lluita, sigui en una vaga o
en una manifestació per la lliure circulació o en contra de la
reforma Universitària, ja comença a avançar en la seva
consciència política. La pròpia lluita l'empeny a participar
en les reunions i assemblees del sindicat, del gremi o dels centres acadèmics.
Si la direcció de l'organització està contra la lluita,
l'activista immediatament veu la necessitat d'organitzar una oposició
sindical o estudiantil.
En aquests moments, quan la qüestió és organitzar-se en un
partit, li sorgeixen grans dubtes: no és ja suficient organitzar-se en
el sindicat o en l'oposició sindical? Els partits no són només
màquines electorals per a triar parlamentaris? La traïció
i degeneració dels Partits Comunistes, i ara del PT ¿no ens demostren
que tots els partits són iguals i no duen a res? De donar resposta a
aquestes qüestions depèn la construcció d'una nova direcció
revolucionària per a les lluites que creixen en el país.
No hi ha prou en organitzar-se només en el sindicat
L'organització sindical és molt important: la participació
en els comandaments i en els piquets de vaga, en l'organització de les
oposicions a les direccions, etc. Però, l'organització sindical
no és suficient per defensar els nostres interessos i conquistar les
nostres reivindicacions.
Prenguem com a exemple un activista dels treballadors de la banca: en la vaga
ha après que no hi ha prou en lluitar només contra el seu patró
banquer, perquè del costat dels banquers estan tots els altres capitalistes,
l'FMI i el govern Lula. En el mateix costat estan les lleis que imposen el rigor
salarial, la tercialització i l'atur. I també la policia i la
"justícia" burgeses. L'activista conclou, llavors, que la conquesta
d'un bon sou i d'una vida digna no es pot aconseguir sense lluitar contra tots
aquests enemics units, i depèn de la transformació política
de la societat, i que no és possible només amb la lluita sindical.
Conclou que la lluita i l'organització sindical són només
el primer pas de la conscienciació política i que cal avançar.
Una màquina de lluita i no electoral
És des d'aquesta realitat de la lluita de classes que sorgeix la necessitat
de militar en un partit revolucionari, que té com a objectiu organitzar
tots els sectors dels treballadors i de la joventut per a la lluita contra l'explotació
i l'opressió capitalista. Un partit que sigui una eina per a la lluita
de classes i per a la revolució, i no una màquina electoral com
el PT.
La democràcia burgesa és un joc de cartes marcades, Aquelles que
proposen la fi de l'explotació capitalista mai no podran conquistar el
poder dins aquest règim, per més que triïn parlamentaris.
Tot i que es conquista algun càrrec, les lleis estan fetes per a defensar
la propietat privada dels capitalistes.
Per a canviar tot això és necessària la lluita directa
de la classe treballadora. El partit revolucionari és necessari per a
conduir aquestes lluites fins a la revolució, per a la conquesta del
poder pels treballadors i tots els oprimits. Qualsevol càrrec conquistat
en les eleccions ha de ser posat al servei del la lluita revolucionària.
El PSTU no es tornarà un nou PT?
El PSTU s'enforteix com una eina per a la construcció del partit revolucionari
al Brasil. Però, molts companys, que han vist com el PT a mesura que
ha crescut s'ha desviat totalment del socialisme, amb una preocupació
justa pregunten si no és inevitable que això ocorri també
amb el PSTU.Cap partit és immune a les pressions de la democràcia
burgesa. El PSTU es va construir sobre la base d'uns principis i amb un programa
totalment diferent del PT, donant un combat permanent contra l'oportunisme i
el fer carrera.
Primer, tenim un programa socialista, al contrari del PT, que mai no ha assumit
la tasca de la revolució, la necessitat de destruir el capitalisme i
substituir la democràcia burgesa per la democràcia proletària.
Segon, els militants del PSTU no fan carrera en la recerca de beneficis personals.
Els que tenen algun càrrec, ja sigui en el sindicat o en els parlaments,
només guanyen el salari d'un treballador. Tots els diners que reben al
mes són destinats al partit per a intervenir en les lluites.
Tercer, existeix en el PSTU el centralisme democràtic, una gran democràcia
interna i una unitat total en l'acció. Els sindicalistes i els parlamentaris
posen els seus càrrecs al servei del partit, i tenen el compromís
d'acatar les seves decisions. Són controlats per la militància
i no se sobreposen a ella, com s'esdevé en el PT.
Per fi, no ens aliem amb els partits burgesos, no acceptem cap "col·laboració"
dels nostres enemics de classe.
Al contrari del PSTU, el partit fundat per Heloísa Helena, el P-SOL,
no s'ha construït sobre la base dels nostres principis i programa revolucionaris,
es torna cada vegada més semblant al que té de pitjor el PT: l'electoralisme,
l'exercir l'autoritat per part dels parlamentaris i el suport als polítics
burgesos.
Denior Machado i William Felippe, Secretaria de Formació del PSTU secció brasilera de la LIT-QI