Prou persecucions!
Cap expulsió!

L'odi i la ràbia acumulats per anys de marginalització, racisme, discriminació i pressió policial van esclatar a les cités franceses, autèntics ghettos de marginalitat i exclusió que van ser aixecats en els anys seixanta. Més de 6000 vehicles cremats, més de 2000 detencions, estat d'excepció… al llarg de les més de quinze nits d'enfrontaments. L'atur i la precarització extrema a l'ocupació, i l'especulació immobiliària colpegen la joventut, però més especialment la d'origen immigrant. Va faltar la provocació d'un Sarkozy, ministre d'interior, que duia mesos amb ràtzies policials en els barris perifèrics i els dos morts de Clichy-sous-Bois.
Sarkozy insistia, dues setmanes després d'iniciats els enfrontaments, en els insults i provocacions cap als joves dels barris. Només fa una política conscient que l'ha de dur a la presidència de França, unint a un discurs populista mesures pròpies de l'extrema dreta. La provocació anomenant a la joventut "xusma" va actuar de la mateixa manera que l'ocupació de Sharon de l'Esplanada de les Mesquites amb 3000 soldats i que va donar origen a la II Intifada. El barril de pólvora estava ple i el Ministre va tirar la metxa encesa.
La reacció s'estengué ràpidament a tots els departa-ments francesos, perquè les mateixes condicions es reprodu-eixen en els 750 cités en els quals el capitalisme francès va marginar els immigrants que neces-sitava com a mà d'obra fa 40 anys. Però no és només França, a Bèlgica i Alemanya es van donar brots i es van cremar cotxes. La burgesia sap que aquesta reacció es pot reproduir en qualsevol lloc de l'Europa Occidental de la mateixa manera que s'ha viscut a Nova Orleans com a conseqüència del Katrina o a Los Àngeles fa una dècada.
La burgesia juga amb foc a l'augmentar la tensió en els barris amb retallades de serveis, privatitzacions, encariment de la vida i l'habitatge..., però alhora coneix que marginació, criminalització i racisme són poderosos agents per a baixar sous i extremar la sobreexplotació de l'immigrant, i al mateix temps és també un element per a la divisió de la classe obrera i la joventut, que veu en els primers els qui estan disposats a fer treball en condicions indignes. Aquest risc a l'explosió social no qüestionarà el poder de l'Estat ni de la burgesia com a classe dominant, en tant la còlera de la joventut o de l'immigrant no connecti amb el conjunt de la classe obrera. I és perquè això no arribi pel que Sarkozy es permet la guerra frontal als barris perifèrics.
Avui el drama no és que la ràbia surti, sinó que ho faci sense la bandera de la unitat amb la classe obrera, sense un programa de revolució social. Però aquesta no és responsabilitat dels joves que surten al xoc amb la policia. Aquests barris que desperten amb els cotxes incendiats van ser fa poc temps feus del PC i el PS. Però la política d'aquests partits i els sindicats majoritaris, al mateix temps que acceptaven els plans de desregularització de la patronal i es disposaven a gestionar el capital, giraven més i més l'esquena als sectors més explotats de la classe obrera i als desocupats. Avui el PC i el PS, així com els grans sindicats que van imposar una profunda divisió en la classe obrera i el desclassament d'amplis sectors de la mateixa, estan en franca reculada mentre creix l'extrema dreta de Le Pen, creixen les tendències islamistes... La política governamental busca obrir la bretxa entre el treballador blanc i el d'origen immigrant, perquè sap que en aquesta divisió resideix la seva supervivència..
Mentre els explotats i oprimits estan dividits, els opressors no dubten en unir-se i donar-se suport. A propòsit de la recent Cimera franco-espanyola, Zapatero va manifestar el seu suport complet de la política de "tolerància zero" de Chirac enfront dels successos, és a dir, ¡visca la repressió! Però no és d'estranyar aquesta posició quan el mateix president espanyol donava suport, fa pocs dies, a l'extermini d'immigrants subsaharians que havien intentat creuar la tanca de Ceuta i Melilla al desert del Marroc.
Dels successos francesos els responsables són: Sarkozy-Villepin-Chirac, i la patronal. Són a ells a qui s'ha de condemnar, mentre cal deixar en llibertat immediata als centenars de detinguts, retirant les ordres d'expulsió d'immigrants. No hi ha cap altre camí que la classe obrera es posi decididament al costat dels joves contra l'atur i la marginació, i faci seva la lluita dels immigrants contra el racisme. El futur real per a aquests barris no està en els plans socials dels que avui parla el govern sinó en que els treballadors/es es posin al capdavant dels sectors oprimits per la burgesia i l'Estat. En cas contrari bé la classe obrera o bé sectors de la mateixa acabaran sent utilitzats com a instrument d'opressió d'aquests sectors socials.

Lluita Internacionalista nº 65 novembre 2005