Les negociacions contra rellotge a Catalunya per trobar un text estatutari,
que pugui satisfer els partits parlamentaris catalans (a excepció del
PP) i a la vegada ser acceptat pel PSOE a Madrid, s'esgoten sense massa perspectives
de solució. Mentre, el PNB deixa de banda el Pla Ibarretxe i cerca una
via de reforma estatutària pactada, tot anunciant el possible suport
als Pressupostos de Zapatero. Amb aquest panorama el Govern central espera trampejar
el problema nacional que es fa indigerible per la Monarquia i aixeca tensions
profundes dins el propi PSOE.
En cas d'arribar a textos més o menys consensuats a Catalunya o Euskadi,
Zapatero ha deixat clar que tot ha d'estar dins la Constitució i, en
el cas del nou finançament de Catalunya, es tractarà d'un nou
sistema que la resta d'autonomies han d'acceptar. És a dir, una nova
versió del café para todos de Suárez, la fòrmula
que permet ofegar les reivindicacions nacionals històriques en el marc
de processos i realitats regionals i autonòmiques.
El dictamen respecte la reforma de l'Estatut de Catalunya del Consell Consultiu
és clar, quasi una seixantena d'articles són o poden ser inconstitucionals.
I no es tracta de que l'Estatut que va sortir del Parlament el juliol fos un
clam independentista, sinó simplement que el centralisme monàrquic
va quedar lligat i ben lligat, com deia Franco, per als seus successors, la
UCD, i els partits "d'esquerres" (PSOE, PCE) i CiU.
L'oposició i l'immobilisme del PP que torna a onejar l'amenaça
a la integritat d'Espanya, no ens han de confondre, per reacció, a fer
costat als nous textos estatutaris. Les reformes són un nou carreró
sense sortida, com ja ha passat amb els textos actuals, que embarranquen les
llibertats i permeten posar-les en quarantena amb instruments legals purament
franquistes i repressius com ha demostrat Aznar. Davant aquesta realitat no
hi ha blindatges que valguin, ni reivindicant els "drets històrics"
ni sense fer-ho.
A Catalunya l'escepticisme entre el treballador/a i el jove és important
amb el dubte molt raonat que l'Estatut reformat no millorarà les llibertats
ni les condicions de vida; a la resta de l'Estat es torna a sentir als mitjans
de comunicació una nova versió contra catalans i bascos per aprofundir
l'enfrontament entre pobles que tan bé a permès mantenir la Monarquia.
És per això que cal que no ens deixem enredar amb les noves reformes
estatutàries, que no reconeixen els legítim dret d'autodeterminació
nacional dels pobles ni estan al servei de millorar les condicions de vida dels
treballadors/es. Cal que rebutgem els discursos que pretenen enfrontar treballadors
i pobles i que sovintegen en les direccions polítiques i sindicals, tot
al servei de l'Estat. Les llibertats individuals, nacionals dels pobles i col·lectives
no hi caben dins la Monarquia. Cal unir esforços a tot l'Estat i sortir
al carrer a defensar els drets i les llibertats, entre elles el dret d'autodeterminació
dels pobles, contra la Monarquia.
Els efectes de l'huracà Katrina al sud dels EUA han deixat el món
bocabadat davant la brutalitat de les decisions preses pel govern nord-americà
i el menyspreu per la vida dels sectors més humils. Si no tens diners
ni cotxe et quedes sota l'huracà: els enormes recursos militars i civils
de l'Estat no estan per salvar les vides del pobres, i el 25% dels ciutadans
de Nova Orleans estan sota el límit de pobresa! Així de clar.
Però a aquesta decisió inicial cal afegir-ne una altra, quan els
dics van cedir i la ciutat va quedar coberta per l'aigua. Doncs la reacció
no és pas posar en marxa una ajuda massiva i immediata a la població,
sinó que el centre de l'actuació i la prioritat és l'ordre
i la defensa de la propietat privada de qui ha pogut marxar. El negre o xicano
que ha quedat a la ciutat és potencialment un delinqüent! Així
es desplega la policia i unitats de la Guàrdia Nacional que no tenen
per objectiu portar menjar a la gent que porta aïllada, sinó perseguir
i disparar contra qui, desesperadament, entra als supermercats per cercar algun
aliment. La reacció i l'odi de la població atrapada contra la
policia i el Govern és òbvia. Les veus s'aixequen contra les inversions
milionàries a la guerra d'Iraq i "contra el terrorisme" i no
en les necessitats de protecció del poble.
La imatge de Bush demanant ajuda a la UE, l'OTAN i la resta del món per
fer front a la situació ens dóna una nova idea d'aquesta potència
militar, aquest gegant amb els peus de fang que vol aparèixer omnipotent
i invencible. El Govern nord-americà té recursos, però
ni en aquestes situacions varien les prioritats polítiques. Aquest és
el missatge.
Aquesta actitud prepotent i displicent cap a un sector de la pròpia societat
nord-americana tindrà molt possiblement un cost polític elevat,
tan o més que les conseqüències que creixen de la mateixa
guerra d'Iraq.
Sota la Monarquia no hi caben les llibertats
La reforma de l'Estatut de Catalunya
Maragall i el seu govern tripartit trontollen entre les tensions d'ERC i el
PSC, perquè no troben la manera de fer compatibles els acords entre els
partits parla-mentaris catalans i les exigències que lposa el PSOE a
Madrid. Si el procés no conclou amb un text estatutari nou, possiblement
la crisi de govern estarà sobre la taula i amb ella unes eleccions anticipades.
La reforma de l'Estatut no aixeca passions a la societat catalana ni és
el resultat d'una àmplia demanda ciutadana. El bus de l'Estatut ha passat
amb més pena que glòria per pobles i ciutats, amb l'escepticisme
d'una gran majoria de treballadors/es i joves. Aleshores per què els
partits del Govern va posar al centre una reforma de l'Estatut que no genera
acord ni entre ells mateixos? La resposta cal trobar-la al passat recent, en
els quatre darrers anys de govern d'Aznar. Aleshores la pressió centralista
va ser fortíssima, en el terreny polític amb un ranci neo-espanyolisme,
però també en el terreny econòmic, posant tots els poders
del Estat al servei de la burgesia central en pugna amb els interessos de les
burgesies catalana i basca. Posem un parell d'exemples. El Govern del PP maniobrà
per prendre el control del BBVA, una de les claus financeres que controla la
burgesia basca, i no només per posar-hi homes de la seva confiança
sinó amb el projecte de endur-se la seu central a Madrid. El cop al poder
econòmic de la burgesia basca era doble, per una banda el control del
banc, per l'altra pels impostos que liquida avui des de la seu central al Govern
Basc. Un altre cas, La Caixa, des de Gas Natural intenta prendre el control
d'Iberdrola, amb la qual cosa passaria a controlar una part decissiva del sector
energètic espanyol, però el PP, que havia propiciat tots els processos
de fusió, veta el procés.
És davant aquests enfrontaments, que en el cas basc arriben també
a xocs institutionals i amenaces d'empresonar dirigents del PNB, i preventiva-ment,
abans que el rebuig popular al centralisme d'Aznar esquitxés la Monarquia,
que la majoria de partits parlamentaris catalans decideixen posar al centre
la reforma estatutària. Els quatre anys de Govern del PP esgotaven el
model autonòmic tal i com l'havien pactat en la transició i exigien
una urgent revisió per tornar-lo a fer creïble.
Què busquen amb la nova Reforma?
Està clar que noves compe-tències, millor finançament,
però especialment la paraula clau és la del "blindatge"
davant nous "excessos" de Madrid, com els viscuts amb el PP. Són
continguts molt similars -encara que amb paraules més moderades- a les
del Pla Ibarretxe.
El Govern Zapatero intenta recuperar la confiança de les dues burgesies
a canvi de limitar les seves pretensions polítiques, proposant-se com
a defensor de totes les burgesies i no només de les centrals. Un exemple
d'aquesta actitud és el vist-i-plau del Govern a la nova peració
de La Caixa i Gas Natural, que amb l'OPA a Endesa, torna a recuperar el seu
projecte del gran grup energètic que frustrà el PP. El PP exigeix
que s'impedeixi l'operació i amb ella el control de la burgesia catalana
del sector energètic. Des d'Endesa -que quedà amb la privatització
en mans properes al PP- el seu president crida a resistir fins el final, com
si de la defensa de la pàtria es tractés, la qual cosa no ha impedit
que aquest "patriota" d'Endesa comprés 50.000 accions de la
companyia casualment tres dies abans que Gas Natural donés publicitat
al seu pla i pugessin les accions.
Si deixem de banda el PP que rebutjava pràcticament tots els conceptes
de reforma, hi ha tres grans blocs que defineixen acords i diferències
entre els partits majoritaris:
1) el de les competències i el famós blindatge davant la ingerència
de Madrid. En aquest cas el bloc que ha obtingut la majoria de la Comissió
ha estat el d'ERC amb CiU, partit aquest que ara que està a l'oposició
i després de 23 anys de moderació apareix com el més reivindicatiu.
2) en el del finançament, on la majoria l'ha mantinguda la proposta del
Govern davant la demanda de concert com el basc per part de CiU.
i 3) en la llei electoral, en què les diferències són més
marcades entre tots. Cal recordar que per aprobar la reforma de l'Estatut cal
el suport de dos terços del Parlament, és a dir el vot com a mínim
de PSC i CiU. Amb aquests precedents, encara estan molt lluny d'un acord.
Mentre la situació continuï, així la crisi la té Maragall.
Però si arriben a acords a Catalunya, els problemes es traslladen al
si del PSOE. Que el text resultant jurídicament estigui en el marc constitucional,
no esgota la polèmica sobre els models d'encaix autonòmic que
defensa cada sector dins el PSOE. Sense arribar a les posicions més extremes
i properes al Partit Popular dels Rodríguez Ibarra y Bono, n'hi ha de
properes a aquestes com les de Guerra que s'imposen, i que són lluny
de les tesis de Maragall i fins i tot del propi Zapatero que buscaria un punt
intermedi. Si la reforma de l'Estatut obté els dos terços que
precisa del Parlament de Catalunya obrirà la caixa de Pandora a les files
del PSOE.
Què es pot esperar de la reforma de l'Estatut?
Res susbstancialment diferent el que ja tenim. Ni en matèria de llibertats
ni en una millora de les condicions de vida de la gent. Pel que fa a les llibertats
perquè la pròpia Constitució impedeix l'exercici del dret
essencial d'un poble, el de decidir el seu futur, el dret d'autodeterminació.
En matèria de condicions de vida del poble treballador, perquè
aquest no ha estat en cap moment el motor de la reforma. No s'aborden temes
centrals com una política de garanties del treball davant el tancament
d'empreses que colpeja Catalunya, tampoc que abordi el càncer de la precarietat
i el prestamisme laboral, no millora els drets dels treballadors/es a un salari
digne o a condicions de vida millors, com la vivenda, o una opció clara
per l'ensenyament públic...
I és que en aquest terreny hi ha hagut una línia de continuïtat
entre la política dels 23 anys de governs de CiU a la Generalitat i l'actual
del tripartit, o des dels ajuntament de governen amb privatitzacions via externalit-zacions
de serveis, precarietat laboral, ... I la resposta intuïtiva a aquesta
realitat que es perceb és un gran escepticisme entre treballadors/es
i joves davant la reforma.
No només ERC s'ha vist retratada en una política monàrquica-reformista
després dels primers escarafalls propagandístics, també
el PSC, encara que això era més previsible per tothom. Però
el paper més trist en aquest sentit és el d'ICV-EuiA, i el seu
màxim responsable polític, Saura, des del càrrec de Conseller
de Relacions Institucionals. Han demostrat ser un autèntic baluart institucional
de la Monarquia i del Govern tripartit, dos objectius que han situat per damunt
de qualsevol altre, fins i tot del seu programa. Una i altra vegada Saura ha
sortit exigint consens i la responsabilitat per no depassar els límits
que marca la Constitució monàrquica, deixant endarrera qualsevol
aparença d'un partit d'esquerres i que dirigeix CCOO a Catalunya. Tampoc
EuiA se surt del to que marca la direcció d'IC.
Cal avançar cap a la ruptura amb el règim de la Monarquia
nReivindiquem el dret ple de Catalunya com a nació, a decidir lliurement
i sense permís de ningú el seu futur, el dret a la sobirania i
l'autodeterminació. Aquest dret és incompatible amb la monarquia.
Per això estem per la ruptura amb aquest marc monàrquic i la proclamació
d'una República catalana.
nLa nostra posició és internacionalista, és a dir, cerquem
l'apropament més ampli possible amb els diversos pobles i treballadors.
En aquest sentit no pensem que la solució sigui la creació de
més estats i més fronteres entre els pobles. El nostre projecte
el d'una Federació de Repúbliques, que sigui el fruit de la lliure
decissió de repúbliques sobiranes.
nDefensem que l'objectiu d'aquesta sobirania sigui un canvi substancial de les
condicions de vida de la classe treballadora, per això la nostra lluita
és perquè aquesta República Catalana i aquesta Federació
de Repúbliques siguin socialistes, és a dir, sota una economia
al server de les necessitats populars i no del benefici capitalista, una economia
sota el control dels i les treballadores.
Segueix la repressió a Euskadi
Mentre Ibarretxe aplana un camí d'acord cap al PSOE a Madrid, la repressió continua colpejant l'esquerra abertzale. L'hem vista aquest estiu de la mateixa mà del Govern Basc dissolent manifestacions a nom de la Llei de Partits, com també la veiem utilitzant els tribunals per impedir l'exercici del dret a l'organització. Li toca el torn al Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) a qui la Asociación de Victimas del Terrorismo acusa de pertinença a ETA. Però si ja és greu la tramitació de la imputació, doncs "tot acaba sent ETA", més ho són les mesures cautelars fixades per l'Audiència Nacional i el jutge Grande-Marlaska, amb fiances de 100.000 euros per cada imputat i la retirada del passaport.
Assassinat a la caserna de Roquetas
Dissolució de la Guardia Civil
Les imatges de la manifestació de Roquetas de Mar (Almeria) davant
la caserna de la Guàrdia Civil cridant "Assassins", "Gossos",
"Criminals" i "Canalles" van mostrar aquest estiu a la llum
pública la pràctica habitual de les "forces de l'ordre públic"
de tortures que normalment només són conegudes per l'entorn més
proper a la víctima. El 24 de juliol l'agricultor Juan Martínez
Galdeano va anar a presentar denúncia per un accident de tràfic.
Va entrar a la caserna de la qual ja no sortiria amb vida. Possiblement el fet
d'estar casat amb una dona marroquina o simplement el reclam a ser atès
correctament, va motivar el tracte rebut: va ser emmanillat de peus i mans i
copejat per diversos membres de la Benemèrita fins a la mort.
La versió de la Guàrdia Civil és l'habitual però
totalment inversem-blant: "desordre públic" i "resistència
a l'autoritat", tractant-se d'un succés ocorregut a l'interior d'una
caserna on la víctima havia acudit voluntàriament. Els posteriors
comu-nicats d'aquest cos armat també van ser els habituals: calumniar
l'agredit de "consum de drogues" i estar "sota els efectes de
l'alcohol" -l'estat dels agressors?- perquè el ciutadà mig
pensi que allò no li pot passar a ell. Calúmnies que òbvia-ment
l'afectat no pot desmentir.
A pesar de les múltiples fractures comprovades en el cos de JMG, la jerarquia
va adoptar la burocràtica mesura de suspendre en funcions per sis mesos
"per ús d'arma no reglamentària" al tinent al comandament
del grup de guàrdies que van agredir a Juan. Tal vegada pretenia evitar
que s'agreugés la "baixa per depressió" de nombrosos
membres del cos que així pressionen corporativament per la seva immunitat,
depressió que cal reconèixer no es va produir al tenir coneixement
del linxament d'un ciutadà per membres del seu propi cos. El govern de
Zapatero, per boca del seu ministre de l'Interior Alonso, minimitza els fets
posteriors dient que "ha hagut una certa resistència a la investigació"
i que les declaracions del Director Gral. de la GC encobrint l'historial del
tinent, responen a un error fortuït. Resistència tan evident que
fins i tot la comunicació del Ministeri de Justícia del resultat
de l'autòpsia per al judici per la mort ometia els paràgrafs que
establien la causalitat de la mort per les lesions patides. Aquesta manipulació
ha quedat impune i justificada per "un error en la transmissió del
FAX" així com tampoc no s'ha investigat la procedència -privada
o oficial- de l'arma "no reglamentària". Els expedients -i
per tant la investigació interna de la Guàrdia Civil- estan paralitzats
fins a la resolució de la sentència i els imputats gaudeixen de
llibertat.
Juntament al PP, el PSOE prote-geix l'institut armat manifestant "que aquest
fet aïllat no pot enterbolir la bona imatge de la Guàrdia Civil",
però ni ara ni en el passat són un fet aïllat les tortures
a les dependèn-cies de la Guàrdia Civil (32 denúncies per
maltractaments el 2004), ni la imatge que s'ha forjat en la seva dilatada història
és bona. Creada el 1844 sota el comandament del Duque de Ahumada per
a combatre el bandolerisme - manifestació de l'endarreriment i la injustícia
agrària- aviat es va convertir en els pobles i viles en instrument armat
de l'opres-sió dels cacics, mantenint la submis-sió mitjançant
el terror que infonien. La Guàrdia Civil ocupa un just lloc d'odi i temor
en la memòria popular, els camperols andalusos i els anarquistes van
ser les seves vícti-mes més freqüents, odi a penes esmenat
amb la incorporació de tasques "útils" com duanes i
tràfic. La seva funció repressiva va ser un pilar bàsic
del franquisme amb el qual es va identificar i que segueix glorificant-se en
el seu interior. El clam del poble basc "QUE SE'N VAGIN" davant les
casernes de la Guàrdia Civil va ser ignorat per "la transició
democràtica" al mantenir aquest anacronisme, al costat d'uns altres
com la Monarquia borbònica o la Legió de Millán Astray,
per assegurar la continuïtat dels que tenien el poder i així poder
seguir pastant fortunes amb l'explotació del poble.
Tots els grups parlamentaris, a excepció del PP, que suposem que són
contraris a la celebració del judici, han manifestat "la seva confiança
en la gestió del cas". Nosaltres no en tenim cap, de con-fiança.
L'Estat -que ni s'ha personat com a acusació- està al costat dels
guàrdies civils i l'acusació recau en la família. Les paraules
de "toler-ància zero amb les actuacions irre-gulars" del Ministre
de l'Interior són una burla al comparar la política de "guant
blanc" i encobriment actuals amb actuacions del mateix govern en altres
casos. No és suficient "desmilitarizar el cos" com proposa
Llamazares, coordinador general d'IU, en un intent de reforma adaptada als límits
imposats per la reac-ció. No està de més recordar que en
el seu moment IU va votar a favor de la intervenció de la Guàrdia
Civil a Haití en el marc de l'ocupació ianqui d'aquest país.
La Guàrdia Civil suposa un perill armat per al poble, sigui aquí
o a Haití, persistint com un poder autònom dins l'Estat. L'única
solució: la seva dissolució.
Més d'un any de conflicte laboral
Catsa en lluita
Anys de reformes laborals i de col·laboració dels sindicats majoritaris
han aconseguit cada vegada més precarietat en l'ocupació. Convenis
com el de Telemarketing, amb un 70% de treball precari, salaris baixos i condicions
laborals mínimes. Conveni creat per donar cobertura al que és
una dinàmica de la patronal: l'externalització d'un sector de
treball (el servei telefònic) de les grans empreses com Banca, Telefònica,
Sogecable... per a una major explotació dels seus treballadors.
Però en aquesta rapinya han abusat tant que de vegades se'ls ha anat
de la mà i fins i tot la justícia ho ha sentenciat com a frau
de llei. Així ha estat a Catsa-Sogecable, on el TSJM dóna la raó
a 8 treballadors i sentencia que el conveni a aplicar als demandants és
el del Grup.
Actualment més de 250 treballadors hem demandat Catsa i Sogecable per
frau en la contractació. Hem disposat del suport del Comitè d'Empresa,
però la cúpula sindical, lluny de donar suport, organitzar i coordinar
la lluita contra la precarietat, s'ha mantingut al marge.
A més d'aquesta lluita els treballadors de Catsa han decidit mobilitzar-se
contra els atacs de la patronal i de Sogecable. L'abril de 2004 vam començar
les vagues i mobilitzacions per un conveni digne; a Catsa van ser recolzades
majoritàriament, donant molta importància a la defensa de l'estabilitat
en l'ocupació, per aconseguir la subrogació al 100% i per un salari
digne.
El març de 2005, després de la signatura del conveni, es van fer
assemblees i es va decidir continuar amb les mobilitzacions a Catsa ja que la
situació laboral és insostenible. La política de Sogecable
després de les denúncies dels treballadors ha estat augmentar
la pressió sobre els mateixos, ignorar el conveni, empitjorar les condicions
laborals, etc.
Tenim un elevat nombre de baixes per estrès i depressió, a causa
de la pressió que estem patint. Dia rere dia els serveis mèdics
atenen atacs d'ansietat, i en comptes de buscar solucions recomanen lexatines
per venir a treballar. Deneguen vacances. Duem anys perdent poder adquisitiu.
Ara volen imposar incentius que a més de ser incobrables augmenten l'estrès.
El Comitè ha intentat per tots els mitjans desbloquejar aquesta situació
i buscar una sortida negociada sobre la base de les reivindicacions dels treballadors,
però Catsa-Sogecable fa el sord. Per tot això els treballadors
de Catsa hem decidit continuar amb les mobilitzacions i les vagues. Vam fer
vagues a l'abril i al juny, i ara al setembre està convocada una setmana
de vaga, del 17 al 23. Seria important que els Sindicats donessin suport a aquesta
mobilització ja que és part de la lluita contra la precarietat
i els abusos patronals que s'estan donant al sector de Telemarketing.. Haurien
d'estendre la solidaritat i cridar a mobilitzacions dels treballadors del sector
a les portes de Catsa.
Cridem els treballadors de Catsa a participar activament de totes les mobilitzacions
que es convoquin els dies de la vaga. Cridem tots els comitès de les
empreses del Grup Sogecable i tots els treballadors de telemarketing a donar
suport a la lluita dels treballadors de Catsa.
Solidaritat
El comitè d'empresa de Catsa demanen extendre aquest mail de solidaritat.
A més han convocat una concentració el proper dilluns 19 de setembre,
a les 11h davant el número 32 de la Gran Via de Madrid.
"Apoyamos la justa lucha de los trabajadores de Catsa en defensa de unas
condiciones laborales dignas y en sus reivindicaciones. Así como para
que cese la represión que ejerce la dirección de Catsa, bajo el
mando de Sogecable, contra los trabajadores. Rechazamos la actitud no negociadora
de la empresa. Frente a la represión de los explotadores, unidad de los
trabajadores."
Enviar a:FRomero@cat.es; JLQuiros@cat.es; JCampo@cat.es; JJMalo@cat.es; JRPaton@cat.es. Amb còpia a ComiteCAT@cat.es
Telefónica
Contra els acomiadaments! Pel dret de vaga!
10 treballadors de Telefònica van rebre a l'agost cartes d'acomiadament.
El motiu: formar part del Comitè de Vaga de Telefònica en la lluita
indefinida i de caràcter estatal, que s'està portant a terme des
del 17 de juny amb aturs d'una hora setmanal exigint més seguretat al
treball als GMO's (Grups Mòbils Operatius) i Comercial 1004 (PNP), amb
el suport de CGT, COBAS i AST.
Davant una resposta de més del 50% de la plantilla a la convocatòria
de la vaga -a l'inici del període de vacances!-, l'empresa es va nomenar
jutge i part i la va declarar-la il·legal, contra la resolució
del Ministeri de Treball. Lluita i participació van continuar, i ja al
juliol, Telefònica va amenaçar al comitè de vaga incoant
24 expedients amb proposta d'acomiadament a delegats de Madrid, Barcelona, Sevilla,
Coruña, etc., entre els quals s'incloïen els presidents dels comitès
d'empresa de Madrid i Barcelona. Com que la lluita va seguir, a l'agost Telefonica
va acomiadar primer a vuit membres del comitè de vaga i després
a altres dos.
El mecanisme seguit per Telefònica resulta calcat al de RENFE davant
la vaga de Circulació abans de l'estiu. Allà, RENFE va declarar
il·legal per "abusiva" la vaga legalitzada pel Ministeri, i
va obrir expedients contra els membres del comitè de vaga. Fins i tot
havent resolt Magistratura, ara té en curs una al·legació
insistint en les sancions.
Pel que sembla l'estratègia es generalitza tractant de desactivar les
lluites amb la intimidació i la confusió. Cal frenar aquests plantejaments
que, d'imposar-se, representarien una dura reculada del ja actualment limitat
dret de vaga, i darrera d'ell de la defensa de les condicions de treball.
Tot el suport als companys de Telefònica!
La patronal amenaça després
d'anays de negociació a la baixa
Prou retallades a Seat
EL 1984, fa més de 20 anys, el govern espanyol regalava a Volkswagen
l'empresa SEAT. Des d'aquest moment, i fins a 1993, els alemanys es van aprofitar
d'un regal tan llaminer que els va significar abundants beneficis i l'entrada
en el mercat espanyol amb les marques VW i Audi que han anat creixent des de
0 fins a aconseguir el percentatge de mercat actual.
La primera gran reestructuració de SEAT va consistir a convertir-la en
una empresa només d'acobla-ment, eliminant la mecanització de
motors i components i duent gran quantitat d'aquestes produccions a altres fàbriques
del grup. El 2000, amb la incorporació de SEAT al subgrup "esportiu"
Audi, (amb Lamborghini i Bugatti), es va iniciar una altra reestructuració
que pot convertir SEAT en un simple apèndix d'Audi, amb unes produccions
ajustades a models de molt alt valor afegit ja que amb sous d'uns 650 €
nets, amb la plantilla de nova incorporació, es fabriquen cotxes de 20.000
€.
Aquesta valoració ve sustentada pel fet de la desaparició en els
últims anys de produccions com la furgoneta, que ara es fa a Alemanya,
o el model Arosa que ara té el seu substitut (VW Fox) produit a Brasil.
Però tota aquesta reestructuració té un marc de negociació
que els sindicats majoritaris han arribat a anomenar de "cogestió".
Des de novembre de 2001, amb l'acord de jubilacions parcials a canvi de rebaixar
el salari dels ingressos fins a un 30% per sota de la resta de la plantilla,
passant per maig del 2003 quan s'inventa un nou sistema d'ultra-flexibilitat
anomenat "borsa d'hores", fins al conveni el maig de 2004 que santifica
aquests aspectes i a més es "demana" a l'empresa que apliqui
el treball en grup per part dels majoritaris (sic), la plantilla de SEAT hem
viscut una contínua negociació a la baixa, amb l'excusa de garantir
l'ocupació.
En primer lloc cal assenyalar que la negociació a favor de l'empresa
no para. Es podria pensar que amb un conveni de cinc anys de durada l'empresa
ja té prou pau social. Però això no és així,
la direcció d'Audi-VW vol aconseguir cada dia més i per a això
no dubta a fer servir el xantatge, les represàlies i les campanyes a
la premsa per atemorir tota la plantilla.
Amb aquest objectiu ha dut a un centre del grup; Gearbox d'El Prat, a un ERO
fraudulent, com a fórmula per aconseguir augmentar la flexibilitat i
reduir la plantilla, "per imperatiu del grup". De la mateixa manera
ha actuat en la seva campanya per reduir l'absentisme, acomiadant a 46 companys/as
per mitjà d'una llista negra al més pur estil dictatorial. Finalment
(ara com ara) durant més de tres setmanes ha inundat la premsa amb anuncis
catastrofistes per què la plantilla vagi acceptant que ha d'apretar-se
encara més el cinturó.
Però també podem parlar de coses positives. A Gearbox, on el tàndem
sindical majoritari té un 80% de delegats/as, i on només des de
CGT demanàvem el NO en un referèndum sobre un acord d'ERO, el
51% de la plantilla va dir que no i que exigiria més garanties en la
recol·locació ja que l'empresa acor-dava amb la majoria que el
reingrés a SEAT era de nou començant per la categoria més
baixa. Encara que l'empresa ha aconseguit que la Generalitat del "Tripartit
d'esquer-res" li concedeixi l'ERO, a l'empresa i als altres sindicats se'ls
han trencat molts esquemes.
El fet que abans del referèndum es conegués el llistat dels afectats
i que a pesar d'això sortís que no, així com l'actitud
de plantilla més jove que va demostrar no ser tan dòcil com esperaven
alguns, han estat mostres evidents que la resistència obrera i l'instint
de classe no estan tan perduts com semblava.
Pel que fa a la situació de SEAT, amb una campanya doble de represàlies
a companys amb processos mèdics de baixa i d'amenaça d'acomiadaments
o baixades de salaris, des de CGT estem assistint a una realitat en què
la Direcció ataca a tota la plantilla amb l'objectiu de rebaixar la nostra
resistència i posteriorment les nostres condicions laborals. Encara que
no podem assegurar que la plantilla impedeixi una nova negociació a la
baixa, existeixen signes que els treballadors n'estan tips, entre amplis sectors,
que han tingut la seva plasmació en assem-blees majoritàries amb
esbroncades a la majoria sindical. Aquests i altres símptomes poden ser
l'inici d'un rebuig més general de la plantilla a la política
de servilisme sistemàtic dels altres sindicats.
Des de CGT esperem que sigui així. I per descomptat que intentarem que
ho sigui per a rebutjar i evitar les conseqüències de l'ERO a Gearbox,
els injustificables acomiadaments disciplinaris i impedir que el conjunt de
la plantilla tinguem més rebaixes en les nostres condicions laborals.
Companys de CGT de SEAT
VW Pla d'acomiadaments a Alemanya
Adduint costos elevats i excedents de producció, la pròxima Junta
d'Accionistes de la VW del 30 de setembre concretarà les mesures relatives
al pla de la direcció de suprimir 10.000 llocs de treball que afectarien
especialment a la planta central de Wolfsburg.La retallada arriba ja a la casa
matriu, i com en tants altres casos, després de l'afebliment dels treballadors
resultant de pactes de flexibilitat. Així, el novembre de 2004 s'havia
signat un compromís d'evitar acomiadaments fins 2011 a canvi d'una congelació
salarial. A menys d'un any, la congelació és un fet, però
la pèrdua de llocs de treball també, encara que es resolguin via
jubilacions anticipades o baixes incentivades.
Desmantellament de les colònies de Gaza
Desconnexió?
Malgrat que els colons han deixat Gaza, l'ocupació, les detencions arbitràries,
les demolicions de vivendes i l'expansió dels assenta-ments continuen
a Cisjordània i a Jerusalem. Per molt que els colons han marxat de Gaza,
hem de veure que, sobre el terreny, l'ocupació no s'ha acabat.
Israel ha organitzat la campanya mediàtica més gran que recordo.
Amb aquest diluvi d'informacions sobre la "desconnexió" israeliana
de Gaza, és fàcil somiar en la falsa idea que el "full de
ruta" cap a la pau a la regió avança i que l'ocupació
està arribant d'alguna manera a la seva fi. Però tal com deia
Dov Weisglass, asesor del primer ministre israelià Ariel Sharon, en una
entrevista publicada l'octubre de 2004 al diari Ha'aretz, "el significat
del pla de desconnexió es la congelació del procés de pau...
De fet, tot aquest paquet anomenat Estat palestí, amb tot el que implica,
ha quedat esborrat definitivament de la nostra agenda. Tot amb la benedicció
presidencial i la ratificació per part de les dues cambres del Congrés".
Israel encara no ha acceptat donar als palestins el control de la frontera de
Gaza amb Egipte, permetre la llibertat de moviments de persones i mercaderies
entre Gaza i Cisjordània, o autoritzar el control per l'autoritat palestina
de l'espai aeri i marítim de Gaza. Així, la franja es continua
identificant com un espai sota ocupació militar israeliana.
9.000 colons israelians s'han retirat dels assentaments il·legals de
la franja de Gaza i de quatre assentaments il·legals a Cisjordània.
Queden aproximadament 420.000 colons israelians en assentaments il·legals
a Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. 15.000 colons israelians
s'han instal·lat a Cisjordània en les darreres dues setmanes,
i la majoria provenen de Gaza. Tots els assentaments israelians a la franja
de Gaza i a Cisjordània es consideren violacions de les lleis internacionals,
particular-ment de la IV Convenció de Ginebra, segons Amnistia Internacional,
Human Rights Watch, l'organització israeliana pels drets humans B'Tselem,
el Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU i gairebé tots els
governs del món. Tanmateix amb l'objectiu d'enganyar, Israel etiqueta
alguns assentaments com a legals i altres com a "enclaus il·legals".
Israel i els mitjans internacionals han dramatitzat l'evacuació dels
9.000 israelians dels assentaments de Gaza, on han viscut no més de 30
anys. Israel va obligar a 737.000 palestins a fugir de les seves cases ancestrals
a Palestina el 1948, i 69.000 palestins més van haver de marxar-ne el
1967. El govern israelià segueix negant-se a assumir la responsabilitat
per aquesta expulsió massiva, i a garantir als refugiats palestins el
seu dret al retorn, com estableix la legislació internacional.
Mentre que només 9.000 colons han deixat les seves cases a Gaza i Cisjordània,
l'exèrcit israelià ha destruït en els darrers quatre anys
les llars de 30.000 palestins de Gaza, la majoria dels quals han anat a parar
a camps de refugiats o han quedat confinats en assentaments israelians. Per
la desconnexió, cada família de colons va tenir dret a una compensació
de 300.000 $ a 500.000$ del govern israelià per deixar les seves vivendes
en assentaments il·legals. Cap palestí no ha rebut compensacions
per la destrucció de la seva casa a mans de l'exèrcit.
La colonització de Cisjordània continua expandint-se ràpidament,
particularment a les àrees que Israel pretén annexionar al costat
Oest del Mur i en els 4 principals blocs d'assentaments.
En el període en que Israel ha destruït unes 2.000 cases de colons
a Gaza, ha estat construint més de 6.400 vivendes per a colons a la Cisjordània
ocupada.
La construcció ininterrompuda del Mur d'Israel sobre terra palestina
està suposant l'annexió de més territori a Bil'in i desenes
de ciutats cisjordanes. Els assentaments segueixen situats en zones de control
estratègic, riques en aigua, que faciliten el control del recursos per
part d'Israel i divideixen el territori palestí en bantustans aïllats.
Durant la desconnexió, unitats especials de l'exèrcit van ajudar
els colons de Gaza a empaquetar les seves pertinences. A l'altra cara, l'exèrcit
acostuma a donar als palestins una alerta de 15 minuts perquè recullin
les seves coses de casa abans que les enderroquin.
Els soldats no van utilitzar armes per dissoldre la protesta dels colons, que
vivien il·legalment a Gaza i terroritzaven i assassinaven palest-ins.
Però l'exèrcit israelià fa ús de la violència
contra la població civil palestina quan intenta fer la seva vida, i també
davant les manifestacions pacífiques.
La gent que es va veure a la televisió celebrant la retirada als carrers
de Gaza també acabarà adonant-se que Israel manté el control
de les fronteres per terra (inclòs l'únic punt d'accés
que connecta Gaza amb l'exterior), per mar (impedint la pesca i la navegació)
i per aire (assegurant-se que l'aeroport continua inoperant després dels
bombardejos). Cada vegada més la gent entén que aquesta "desconnexió"
és sinònim de continuïtat de l'ocupació , que el mur
d'annexió d'Israel els separa de la resta de Cisjordània i que
Gaza seguirà inaccessible.
En resum: l'ocupació israeliana de Palestina continua en les seves formes
legals i físiques. No és alliberament ni autodeterminació,
ni respecte als drets humans: la "desconnexió" no vol portar
la pau sinó més aviat institucionalitzar els efectes de la guerra.
Negres, pobres i ancians abandonats
a la seva sort per Bush
Katrina: barbàrie al cor de l'Imperi
El passat dimarts 30 d'agost la premsa mundial, amb base a dades divulgades pel govern dels Estats Units, informava que l'huracà Katrina havia perdut la seva força abans de tocar la costa del Golf de Mèxic, a l'extrem sud del país, allunyant ciutats com Nova Orleans, a l'Estat de Luisiana, d'una catàstrofe.Des de llavors, el que es va veure no obstant això, van ser històries i escenes totalment diferents: ciutats senceres sota l'aigua, cossos surant pels carrers, gent barallant-se per menjar, aigua o un lloc en un autobús que pogués treure'ls d'aquell caos. Escenes de barbàrie que es gravaran en la memòria dels nord-americans com les dels atemptats de l'11 de setembre. La tragèdia no només va desmentir al govern nord-americà sinó que també va mostrar al món com altres "forces", tan nefastes com els vents i les aigües, van contribuir en la destrucció de la regió, la desesperació i la mort d'un nombre encara no definit de persones (l'alcalde de Nova Orleans parla de 10.000 víctimes): la indiferència de Bush cap els més pobres que, no per coincidència, a la regió, són majoritàriament negres.
Bush: assassí indiferent
Fa molt que se sabia que la regió no resistiria un huracà tan
violent i que la tragèdia era imminent, particularment a Nova Orleans,
capital del jazz i del blues.
Davant l'arribada de l'huracà, l'única mesura adoptada per Bush
i la majoria dels governs locals va ser l'orientació de que les persones
havien d'abandonar l'àrea i cercar refugi a les ciutats veïnes,
que és el que va fer el 80% de la població de les àrees
afectades.
Una "orientació" que, a més d'eximir a l'Estat de qualsevol
responsabilitat sobre una situació d'aquest tipus (deixant a les mans
dels propis habitants les possibilitats de salvar-se), immediatament, va segellar
el destí de la majoria de les víctimes del Katrina, o sigui, del
20% que no va tenir com sortir: gent que no disposava de transport, de diners
per comprar passatges o per pagar hotels fora; negres, ancians i pobres, en
la seva gran majoria.
És precís recordar que fa molt es va discutir la necessitat d'un
reforç en el sistema de dics que protegeix la ciutat. No obstant això,
farà prop de tres anys, els fons federals destinats a modernitzar el
sistema van ser desviats per ordre de Bush, com recorda Walter Maestri, cap
dels serveis d'emergència d'un dels districtes: "Sembla que els
diners van ser desviats al pressupost del president per a seguretat interna
i la guerra de l'Iraq". El país que gasta 5,6 bilions de dòlars
al mes per envair l'Iraq i que ven 12,4 bilions en armes es va quedar sense
recursos per resistir l'huracà.
Si, "abans" de la tragèdia, va imperar la lògica neoliberal
del "cadascú s'ho manega com pot", després el que es
va veure va ser el menyspreu assassí de Bush. Malgrat les evidents proporcions
de la tragèdia, durant els primers dies el govern federal va deixar pràcticament
tota l'operació de rescat i ajuda a les víctimes a les mans dels
Estats i municipis afectats. Les conseqüències no podien ser altres:
l'endemà del pas del Katrina, ciutats senceres s'havien cabussat en el
caos.
L'estadi del terror
Les multituds van començar a ser traslladades als grans locals que estaven
sent transformats en improvisats centres de refugiats. Durant el transcurs de
la setmana, un d'aquests es va guanyar una lamentable fama: l'estadi Superdome,
que va arribar a albergar a més de 20.000 persones. Sense comptar amb
la menor infrastructura, l'estadi es va transformar en un veritable museu dels
horrors. Hi va haver de tot. Morts deixats entre gent malalta que agonitzava,
i els supervivents, la majoria negres, nens i ancians, es disputaven l'escàs
menjar i l'aigua que arribava. Enmig d'una degeneració tan gran, van
començar a sorgir casos de baralles, violacions i robatoris.
L'horror era tant que van ser registrats casos de suïcidi i temptatives
desesperades de fuga. Només a partir del dia 31 d'agost, quan les escenes
d'horror i les crítiques a Bush ja s'havien escampat pel món,
les persones van començar a ser desallotjades del local. El nombre d'autobusos
i avions posats a disposició encara van ser insuficients i les persones
van haver d'esperar el seu torn durant hores.
Disparar a matar
Com no podia ser d'una altra manera, no va passar gaire temps fins que la situació
va quedar fora de control. Històricament marginats, pobres en la seva
gran majoria, abandonats a la seva pròpia sort enmig del caos i de la
fam, després de perdre absolutament tot el poc que havien aconseguit,
els habitants de la regió, comprensible-ment, es van desesperar.
La resposta de les autoritats locals va ser immediata. L'alcalde negre de Nova
Orleans, Ray Nagin, per exemple, malgrat ser un dels més durs crítics
de Bush, va posar la ciutat sota Llei Marcial. La governadora de l'Estat, Kathlen
Blanco, també va donar suport incondicional a la repressió.
No obstant això, aquesta vegada, va ser Bush qui va prendre les principals
iniciatives. El president nord-americà va declarar: "Implementarem
la política de tolerància zero per a les persones que violin la
llei durant una emergència com aquesta".
El diumenge 4 de setembre el nombre de soldats a la regió ja arribava
a 30.000, bona part dels quals prengueren part en accions repressives. Els cossos
dels morts van començar a sorgir per tot arreu: uns, ofegats; altres,
perforats per les bales. Una situació tan absurda que, segons l'alcalde
de Nova Orleans, va portar a diversos policies locals a desertar o suïcidar-se.
Una qüestió de raça i classe
Quelcom impossible d'amagar en aquesta història és el caràcter
racista i social de l'abandona-ment de les víctimes. Les escenes de la
tragèdia recordaven a Haití, amb blindats plens de policies fortament
armats (tots blancs) patrullant carrers destruïts entre la població
negra. El líder negre Calvin O. Butts, pastor de l'Església Baptista
de Harlem, va declarar: "Crec que molt té a veure amb la raça
i la classe. Les persones afectades eren majoritàriament pobres i negres".
Els propis republicans i columnistes conservadors dels grans mitjans de premsa
parlen d'una negligència deliberada de Bush.
El 66% de la població de Nova Orleans és negra, i més d'una
quarta part dels seus habitants viuen sota el llindar de la pobresa.
La declaració de Larry Clawford, veí negre de la regió,
dóna la dimensió del problema: "Si era una emergència,
podien haver enviat autobusos per retirar les persones, negres i blancs, la
qual cosa hagués ajudat a disminuir els embussos (...) Però, per
als negres com jo, no hi havia emergència, però sí un pla.
I part del pla va ser obrir comportes (del sistema de control d'inundacions)
després de l'huracà i inundar els barris pobres per alleujar la
pressió de les aigües als barris rics. Després ens acusen
de robar. Sí, jo vaig robar menjar perquè estava mort de fam".
Clawford encara afegeix: "aquest govern és capaç d'enviar
tropes, tancs, menjar i aigua per lluitar a l'Iraq, que dit sigui de pas, no
havia fet res contra nosaltres, però no té soldats per ajudar
gent amb set i fam en el nostre propi país".
W.H. S.Membre de la Secretaria Nacional de Negres del PSTU, secció brasilera de la LIT-CI
Algunes dades
- Un de cada cuatre habitants de Nova Orleáns és pobre.
- El 44% de nens viuen per sota el límit de pobresa.
- Entre la població negra els resultats són 3 vegades pitjors que entre població blanca.
- S'havien previst 14.000 milions de dòlars per resturar la rivera del Mississippi, però Bush ho va rebaixar a 1.200 milions.
- L'ocupació de Iraq costa als Estats Units 200 milions de dólars al dia - és a dir, més que el pressupost anual necessari per reforçar els dics de Nova Orleans.
- Una subsidiària de Halliburton Co., l'empresa propera a Dick Cheney, ja implicada en la polèmica pels seus treball de reconstrucció a Iraq, va aconseguir 500 milions de dòlars per la reconstrucció d'instal·lacions Navals a la costa del Golf de Mèxic afectades pel Katrina.
En el mes de juliol es va reunir al Brasil el VIII Congrés Mundial
de la Lliga Internacional de Treballadors- IV Internacional, la nostra organització
internacional. Les sessions d'aquest congrés mundial es van allargar
durant una setmana en presència dels delegats/ades de les secciones i
grups de la internacional. Es van debatre els principals temes de la lluita
de classes mundial, com ara Iraq i les seves repercussions mundials, la situació
a Amèrica Llatina i en particular la revolució boliviana, o el
procés de construcció d'una alternativa revolucionària
en el Brasil de Lula. També els temes interns van ocupar un espai de
debat, fent balanç de la tasca realitzada entre congressos i aprovant
un pla de treball per desenvolupar en el proper periode. De les resolucions
que es van prendre en el congrés en presentem algunes en aquest número
de Lluita Internacionalista. El congrés es també una ocasió
extraordinària per conèixer més d'aprop el treball de cada
grup de la LIT, dels seus progressos i les seves dificultats, moltes d'elles
comunes i que ens permeten aprofitar experiències d'altres indrets. En
aquest sentit hem aprofitat per fer algunes entrevistes que us anirem presentant
en aquesta i futures edicions de la nostra premsa.
El delegat de la secció boliviana de la LIT-CI, el Movimiento Socialista
de los Trabajadores (MST), explica en aquesta entrevista les claus de l'aixecament
popular de Bolivia en defensa de la nacionalització dels hidrocarburs.
Analitza el paper de les direccions del moviment de masses davant un problema
clau en tot procés revolucionari: l'abordatge de la presa del poder polític.
Entrevista amb Jaime Vilela, dirigent de l'MST bolivià
"Cal una sortida obrera"
Lluita Internacionalista- Bolívia està travessant el principal
procés revolucionari que viu avui Amèrica Llatina. Quins han estat
els principals fets del procés?
Jaime Vilela- La resistència del poble bolivià, amb la Central
Obrera Boliviana (COB) al capdavant, la Central Obrera Regional de El Alto (COR)
i la Federación de Juntas Vecinales de El Alto (FEJUVE) va provocar la
caiguda de tres governs: el de Carlos Mesa, i dos avortaments de govern, el
de Vacarías i el de Cosío. La lluita té el seu centre en
la poderosa reacció a favor de la nacionalització dels hidrocarburs,
que avui estan en mans de les transnacionals britàniques, nord-americanes,
espanyoles i brasileres. Pel fet de ser una reivindicació que va contra
el cor dels interessos de les grans petrolieres, acaba arrossegant als governs
que estan al seu servei. Lamentablement, aquesta gran revolució, per
segona vegada, ha lliurat el poder a la burgesia. Les masses ho fan tot, desestabilitzen
governs i institucions i no obstant això, en lloc de fer-se amb el poder,
aquest acaba lliurant-se a la burgesia.
Això és bàsicament per responsabilitat de les principals
direccions del moviment de masses: el Movimiento al Socialismo (MAS), és
una de les expressions d'aquesta direcció, que va jugar el paper d'evitar
que les masses arribessin a aquest objectiu que va estar plantejat i, per contra,
van viabilitzar la solució constitucional. Són corresponsables
la direcció de la pròpia COB, la FEJUVE i la COR. Solares, Abel
Mamani i Patana, respectivament, lluny de plantejar una política de sortida
a la crisi obrera i popular, en tot moment van fer propaganda per una sortida
burgesa. Solares amb el tema del cop cívico-militar, Abel Mamani fent
seguidisme al MAS i Patana cridant a la defensa de la democràcia en el
moment de l'agudització de les contradiccions. Si ells per acció,
també per omissió algunes direccions com el Partit Obrer Revolucionari
(POR) que dirigeix Guillermo Lora, lluny de donar una sortida de classe, en
tot moment van estar amb l'abstracta consigna de "dictadura revolucionària
del proletariat".
Emplaçar a la COB i a les organitzacions que tenien el control de la
ciutat de El Alto en un veritable doble poder per què assumissin el poder
polític és l'única sortida que Bolívia requereix
per a recuperar els seus hidrocarburs i sortir de la misèria i de l'endarreriment
en.
Com s'han generat els organismes de poder popular?
Són els comitès formats a cadascun dels barris de la ciutat de
El Alto, que es van anar estenent a La Paz. Bàsicament, el centre articulador
van ser les juntes de veïns, que van prendre territorialment els barris
i van ocupar els camins per impedir l'entrada de la policia i de l'exèrcit.
Van regular la distribució de tots els productes que circulen a la població.
En els últims dies abans que es consumés la traïció
de les direccions, van prendre una resolució que, si hagués tingut
temps a plasmar-se, hauria canviat el curs de la història: van assumir
la distribució del gas a domicili, perquè tenien el control de
les vàlvules i de les principals distribuïdores de gas liquat del
país.
Durant les tres setmanes que va durar la mobilització, entre maig i juny,
els amos de la seguretat, la distribució, la circulació del tràfic,
eren literalment els veïns de cada barri de El Alto, que és una
ciutat essencialment proletària. És el dormitori obrer de la ciutat
de La Paz. Això va donar a la revolució una composició
obrera, camperola, popular i indígena.
Quina va ser la política de l'MST en la crisi revolucionària?
Hem estat desenvolupant en tot moment la lluita per la nacionalització
dels hidrocarburs, conscients que aquesta lluita planteja el problema del poder.
Des d'aquest punt de vista l'MST sempre va emplaçar a les principals
direccions a asumir el poder polític. La nostra consigna era "tot
el poder a la COB i les organitzacions en lluita" en la primera etapa.
Després quan totes aquestes organitzacions es van aglutinar en un comandament
denominat Asamblea Popular Nacional Originaria, vam emplaçar que aquesta
organització assumís el poder com a única sortida. Lamentablement,
amb la feblesa de la nostra organització, aquesta política no
va passar als fets.
El govern Rodríguez va arribar al poder com a resultat d'aquesta sortida
"democrà-tica". Com veieu el Govern avui i quina és
la perspectiva davant les pròximes eleccions?
Rodríguez només va poder assumir la presidència perquè
literalment va demanar permís a les organitzacions de El Alto. El 10
de juny va demanar per carta a la COR que per pietat als nens i les dones aixequessin
l'atur organitzat amb la COB. A proposta nostra, l'Asamblea Popular Nacional
Originaria va respondre al president que "no es preocupi: la fam del poble
es resoldrà per aquesta organització", ja que el Govern mai
es va preocupar de la misèria i a més va impulsar la mort de nens
i de treballadors durant segles. No obstant això les direccions de la
COR van rebre al president per a donar-li autorització per què
governés. És un govern extremadament feble, que té una
agenda ja establerta per a la convocatòria d'eleccions la primera setmana
de desembre i, l'any que ve, el juliol, convocarà l'Assemblea Constituent
i el referèndum autonòmic. El més probable és que
aquest procés acabi en una sortida democrático-burgesa per la
col·laboració de les direccions. Però només podem
tenir una perspectiva fins a cap d'any. Aventurar-se a dir què pot passar
l'any que ve és una mica difícil. Però aquesta nova conjuntura,
que no estarà exempta de reaccions violentes (perquè res no s'ha
solucionat), pot deixar oberta la possibilitat que altra vegada les masses enfonsin
la sortida de la reacció democràtica. S'ha produït un fet
inèdit, que prové de les bases i que nosaltres encoratgem plenament:
el sorgiment d'un front obrer i camperol, originari, estudiantil i popular amb
la COB al capdavant per a presentar-se a les eleccions. El passat 20 de juliol
es va celebrar la segona trobada nacional de secretaris generals de base de
tot el país, amb la participació de 29 organitzacions, va aprovar
la constitució d'aquest instrument polític que pugui rearticular
i reprendre la lluita per la nacionalització dels hidrocarburs i al mateix
temps presentar-se en contra de les alternatives de la dreta, amb Tuto Quiroga
i Gloria Merina, però també Evo Morales, que en cap moment va
aixecar la reivindicació de la nacionalització i ara està
en acostaments polítics amb sectors de la burgesia, expressats en els
alcaldes de Bolívia, un moviment socialdemò-crata liderat per
Juan del Granado.
Durant el procés revolucionari va haver una mobilització d'un
sector de dreta que reivindicava l'autonomia d'algunes regions del país.
Aquesta reivindicació, encoratjada per la burgesia sirio-libanesa i brasilera
i les transnacionals que operen en la regió oriental del país,
va ser derrotada en el procés revolucionari. Com últim recurs
van intentar un cop encapçalat per Ormando Vacarías i això
va ser neutralitzat per la mobilització, fins a l'extrem que la convocatòria
al referèndum autonòmic ha hagut d'ajornar-se fins a juliol de
l'any que ve. No obstant això, és evident que hi ha un corrent
que, en algun moment, en la mesura que la lluita de classes baixi d'intensitat,
no dubtarà a intentar resoldre la crisi oberta per mitjà del feixisme
o d'un cop reaccionari. Estan disposats a aixafar el moviment de masses per
aquesta via. De moment, donada l'aguda crisi que travessa el país -que
no s'ha tancat- la burgesia, juntament amb les direccions reformistes, prefereix
donar aquesta sortida de reacció democràtica, via les eleccions,
a la qual s'han apuntat aquests sectors de Santa Cruz, que s'han vist fins a
ara colpejats pel procés revolucionari.
Com respon l'MST a la qüestió indígena?
Rebutgem totes les consignes de pseudoautonomía de la burgesia en territori
de Santa Cruz perquè el seu objectiu no és altre que intentar
dividir el país amb un objectiu contrarrevolucionari. Aquest tipus d'autonomia
no té res a veure amb el veritable dret a l'autodeter-minació,
que correspon als pobles originaris: aymares, quetxues, guaranís, guarayos...
trenta ètnies que existeixen a Bolívia. No encoratgem la divisió,
però si ells demanen l'autodeterminació i fins i tot la separació,
cal reconèixer-la. Però això només es podrà
donar si la classe obrera pren el poder a Bolívia. La nostra reivindicació
és per un govern obrer i camperol cap al socialisme de caràcter
plurinacional i pluriètnic. Un govern obrer i camperol a Bolívia
serà aymara i quetxua o no serà, perquè el 80% de la població
del país pertany a aquestes ètnies.
Quin ha estat el paper de Repsol a Bolívia?
Dins dels pops, una de les transnacionals més nefastes, que també
treballa a l'Iraq, és Repsol. A Bolívia és propietària
d'importants recursos hidrocarburífers, particular-ment un dels més
rics, el Campo Margarita. Ells s'han donat la tasca de contractar exfuncionaris
de l'empresa estatal, que va ser privatitzada en 1997, amb la qual cosa abarateixen
els seus costos i desenvolupen el saqueig.
Brasil, 26/07/05
Crisi del Govern Lula
Servilisme i corrupció
El govern de Lula viu avui una profunda crisi política. Un cas de corrupció
en una empresa estatal va créixer com una bola de neu i va afectar el
conjunt del govern, el Partit dels Treballadors i el Parlament. A la seva submissió
a l'imperialisme, se suma ara el desprestigi de la corrupció. És
imprescindible que els revolucionaris i tots els lluitadors de Llatinoamèrica
i la resta del món traguem conclusions d'això.
El procés es va iniciar amb una denúncia de corrupció per
24 milions de dòlars a l'empresa estatal de Correus que afectava al diputat
Roberto Jefferson, màxim dirigent del PTB (Partit Trabalhista Brasileiro,
un vell partit burgès que avui forma part del que es diu "base aliada"
del govern de Lula, amb més de dos mil càrrecs en diferents nivells
a canvi del seu suport parlamentari).
Davant l'acusació, Jefferson va amenaçar amb explicar tot el que
sabia i la premsa va començar a anomenar-lo "l'home bomba".
La "bomba" finalment va explotar i en les seves declaracions davant
una comissió parlamentària, Jefferson va declarar [que] la corrupció
a Correus era només un més dels "esquemes" d'aquest
tipus que existien en totes les empreses estatals i en les àrees del
govern. (...) [Que]El govern de Lula pagava un "mensalão" als
diputats (sobresou mensual secret d'uns 12.500 dòlars) per què
votessin els seus projectes.
Anys endarrere el PT havia denunciat la "compra" de diputats per a
votar la modificació de la Constitució que va permetre la reelecció
de l'expresident Fernando Enrique Cardoso. Només que, ara, els acusats
d'usar aquest sistema són el propi PT i el govern de Lula.
Lula sabia
En aquest punt ja resulta clar que el conjunt del govern i el PT estan ficats
fins al coll en la corrupció. Una enquesta va informar que el 75% per
cent dels simpatitzants del PT creuen que el seu partit participa d'aquests
"'esquemes". Per altra banda, no era el primer cas de corrupció
que afectava al partit (...). Però molts d'ells es neguen encara a creure
que sigui el propi Lula qui està al centre de tot.
Al mateix temps, per raons polítiques que analitzarem més endavant,
va començar un operatiu per protegir el president, des del propi Jefferson
qui va declarar que Lula no en sabia res, fins a l'oposició burgesa més
seriosa (el PSDB i el PFL). Nosaltres (...) diem: Lula sabia.
En primer lloc, perquè és impossible creure que un sistema com
el del "mensalão", o els esquemes de corrupció que s'estenen
per totes les àrees del seu govern, poguessin existir sense el seu coneixement,
més encara, sense el seu consentiment. En segon lloc, Lula sabia qui
eren Roberto Jefferson i el PTB (vells aliats del supercorrupte expresident
Collor de Melo) quan va acordar políticament amb ells i els va donar
milers de càrrecs en el seu govern. (...)
Estat capitalista, corrupció i "reformisme"
Als marxistes revolucionaris no ens agafa de sorpresa el que avui passa amb
el govern de Lula. És el resultat de dues qüestions molt profundes:
d'una banda el caràcter de l'Estat capitalista, de l'altra les caracterís-tiques
del propi PT.
Per la seva pròpia essència, l'Estat capitalista és corrupte
perquè la seva funció és defensar i garantir el domini
i els negocis d'un sector minoritari de la societat (la burgesia), en perjudici
de la majoria. Per això, fins i tot el govern burgès més
"net" és també, en aquest sentit, "corrupte".
Però l'Estat capitalista és una "maquinària"
que encapçalen els governs que apliquen polítiques concretes que
poden afavorir a alguns sectors burgesos i perjudicar a uns altres. Cada sector,
per ser afavorit, tracta de posar en l'Estat i en els governs "la seva
gent" o "comprar" als que ja estan, moltes vegades, en disputa
entre si. (...) Al mateix temps, l'Estat maneja una part important de l'economia
a través del pressupost i, per als distints sectors burgesos, és
clau assegurar-se rebre una "porció". Per això, des
de la recollida de les escombraries en un municipi fins a la concessió
d'una gran obra pública són objecte de disputa i, alhora, font
de negocis.
Però per entendre a fons la corrupció cal considerar un altre
element: en general, els burgesos no assumeixen de manera directa l'administració
de l'Estat ni integren els governs. Per a això, empren una burocràcia
especialitzada política, tècnica i administrativa. Un gran burgès
que integri un govern, en la mesura que s'asseguri polítiques i contractes
que el beneficiïn, pot donar-se el luxe de ser "honest", és
a dir, no robar de manera directa els fons estatals. Per a un buròcrata
estatal o un polític professional això és impossible. No
només ha d'adaptar-se a les regles de joc existents sinó que la
seva ubicació en l'Estat o en el govern és la seva "font
d'ingressos" i la seva única possibilitat d'enriquiment. Per això
reben "comissions" pels milionaris negocis que asseguren als burgesos
(...)
Aquest últim és clarament el cas del PT. Un partit d'ideologia
reformista, del que els principals quadres eren dirigents sindicals, advocats
i intel·lectuals. A l'accedir als governs municipals i estatals, en anys
anteriors i, més encara ara, en el govern federal, lluny d'"humanitzar"
o reformar el capitalisme "des de dins" es van transformar en els
seus agents directes i, alhora, aus de rapinya i corruptes (...)
La fi de la il·lusió
Aquests fets estan acabant de demolir les últimes il·lusions que
quedaven que el govern de Lula canviaria la història de Brasil. Les expectatives
de canvis econòmics i socials van quedar ràpidament frustrades.
(...) Des de la seva assumpció al gener de 2003 Lula va complir al peu
de la lletra les ordres de l'imperialisme: va pagar milers de milions de dòlars
del deute extern, va afavorir les inversions imperialistes, va lliurar les riqueses
del país, va mantenir el salari mínim pel terra, no va fer res
contra la desocupació ni per la reforma agrària... Alhora va accentuar
la tendència ja existent que Brasil actués com "soci menor"
de l'imperialisme en l'explotació de països més pobres (com
Petrobrás a Bolívia), va ajudar a "apagar incendis"
provocats per la lluita de classes (com a Veneçuela 2002 o recentment
a Bolívia), i fins i tot com a "braç armat auxiliar"
a l'enviar tropes a Haití cobrint l'esquena a Bush. Ara també
s'esfondren les esperances que compleix la seva vella proposta "ètica"
de netejar la corrupta política del país. Ara es veu clarament
que el PT no només es va integrar en aquesta mateixa corrupció
sinó que és qui l'està alimentant.
Per a molts treballadors brasilers, i d'altres parts del món, això
serà, segurament, causa de decepció i d'escepticisme. Nosaltres
creiem que no fa més que confirmar que és impossible acabar amb
les xacres del capitalisme, com la misèria o la corrupció, sense
una revolució obrera i socialista, assentada i controlada per organitzacions
democràtiques dels treballadors i el poble. La desagradable actualitat
del PT i del govern de Lula és l'espill on han de mirar-se totes les
propostes reformistes.
Cop de la dreta?
El govern de Lula està sofrint un fort procés de crisi i debilitament.
(...) Lula està reorganitzant el seu gabinet donant més ministeris
a un partit burgès de la seva "base aliada", el PMDB. (...).
Però "l'ona expansiva" ja va afectar també profundament
el PT i va obligar a la renúncia de la seva cúpula (...) En aquest
marc, diverses organitzacions que donen suport al govern (la CUT, la UNEIX i
l' MST) han sortit a denunciar que tot és producte d'un "cop mediàtic"
de la dreta i l'elit del país en un intent que "busca aïllar
i derrotar el projecte de canvis" expressat per Lula.
Aquesta afirmació és completa-ment falsa. Els fets de corrupció
existeixen i no han estat invents de la dreta ni dels mitjans. A més,
per quins motius l'"elit" brasilera voldria voltejar a un govern que
li està rendint tan bons serveis. (...) En realitat el que ocorre és
exactament l'oposat. Els partits més importants de l'oposició
burgesa de dreta (el PSDB i el PFL) han sortit a protegir a Lula i a evitar
que la crisi arribi al president. (...) El que menys volen aquests partits és
que l'actual crisi origini un gran moviment de masses que qüestioni la
governabilitat i derroqui a Lula (com va ocórrer en el passat amb Collor
de Melo a Brasil, o recentment a Equador i Bolívia). Fins i tot, sense
que les coses arribin a aquest extrem, tampoc no volen que el règim polític
quedi tan afeblit.
Sortir als carrers
Per tot el que assenyalem està plantejada la necessitat que els treballadors
i el poble de Brasil redoblin la seva lluita contra el govern de Lula. Si ja
ho estaven fent contra la seva política econòmica i social, com
les diverses vagues d'empleats públics o la recent rebel·lió
a Florianópolis contra l'augment del passatge de l'òmnibus, ara
se suma també la necessitat de lluitar contra la corrupció i el
robatori en l'Estat i en el govern. La indignació, la decepció
i, fins i tot, la desmoralització han de transformar-se en lluita.
Extrets de Correu Internacional 114
Construir una alternativa
(...) El PSTU (Partit socialista dels Treballadors Unificat), secció
brasilera de la LIT-CI, des del mateix inici del govern va denunciar la seva
política de servilisme i antiobrera i va cridar a lluitar contra la mateixa,
impulsant activament les vagues, com la dels treballadors de la Previsió
i altres. Ara també crida a la lluita contra la corrupció capitalista.
I enfront de la transformació de la CUT en una "agència governamental",
el PSTU va començar a impulsar la construcció d'una alternativa,
CONLUTAS, per a unir als sindicats que estan disposats a enfrontar al govern.
En les recents eleccions sindicals va impulsar la formació de llistes
opositores a la burocràcia de la CUT en nombrosos sindicats. Aquestes
llistes van obtenir molt bons resultats en llocs tan importants com metal·lúrgics
de Belo Horizonte i Contagem (43%), docents de l'estat de Sao Paulo (30% en
l'estat (...) bancaris de Sao Paulo (35%, guanyant en els bancs estatals), petroler
de Rio de Janeiro (43%), etc. Altre cas és el del PSOL (Partido del Socialismo
y la Libertad), que va sorgir a partir de l'expulsió de diversos legisladors
i corrents del PT que es van negar a votar lleis proposades pel govern. És
un partit clarament opositor al govern de Lula i denúncia la seva política.
Però el centre de la seva activitat és la perspectiva de la participació
en les eleccions de 2006 amb la candidatura del seu principal dirigent, la senadora
Heloísa Helena, incloent possibles acords amb partits burgesos com el
PDT o el PPS. En altres paraules, el PSOL va néixer com un partit clarament
integrat al règim polític burgès. D'altra banda, el PSOL
ha tingut grans contradiccions internes a impulsar la ruptura amb la CUT i,
fins ara, s'oposa a la ruptura amb la UNE. Però, com reconeixem la seva
oposició al govern de Lula i al PT, el PSTU ha cridat al PSOL a impulsar
junts la lluita contra el govern i a construir junts les alternatives de la
CONLUTAS i la CONLUTE. Juntament amb això, per a les eleccions de 2006,
el PSTU ha cridat públicament al PSOL a formar un front classista i socialista
encapçalat per Heloísa Helena
CUT-UNE-MST: un paper criminal
Enfront de les denúncies de corrupció, la CUT (Central Única de Treballadors), la UNE (Unió Nacional d'Estudiants) i l'MST (Moviment dels Sense Terra) han tret una declaració conjunta donant suport al govern de Lula i denunciant la situació com un "intent de cop de la dreta". De la cúpula burocràtica de la CUT no podia esperar-se res diferent. Ells són socis de la corrupció en el govern i en les empreses estatals. Ara, el màxim dirigent actual de la CUT, Luiz Marinho, serà anomenat ministre de Treball. No és casual llavors que aquesta central oficialista estigui sofrint permanents ruptures per baix i que comenci a sorgir un embrió d'alternativa amb CONLUTAS. La posició de la UNE expressa la de la seva direcció, el PC do B, una organització d'origen maoista, avui convertida en una maquinària essencialment electoral que participa del govern de Lula amb dos ministres i nombrosos funcionaris menors. La UNE, d'heroica tradició en la lluita contra la Dictadura(...) ésgairebé una oficina del govern en la implementació de la reaccionària reforma universitària que impulsa el govern.(...) El cas de l'MST és més complex. Continua sent una organització amb pes en l'avantguarda camperola, impulsa algunes ocupacions de terres i, formalment, no integra el govern de Lula, que va paralitzar qualsevol perspectiva de reforma agrària. No obstant això, la direcció de l'MST s'ha associat amb el govern en la implementació de nombrosos programes rurals, així com en altres finançats per ONGs. En el seu interior s'evidencien tensions entre la direcció i sectors que volen donar major impuls a les ocupacions de terres i a la lluita per la reforma agrària.L'altra força que integra el govern de Lula és la DS (Democràcia Socialista), secció brasilera del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional. La DS i el SU són un clar exemple de"l'al·luvió oportunista" que va arrossegar a la majoria de l'esquerra en el món i en el país. D'origen trotskista, la DS manté dos ministres en el govern i des del Parlament i la CUT li dóna suport i el defensa. (...). Finalment, (...) les organitzacions de l'"esquerra petista" i "cutista" com Articulación de Izquierda (...) fan algunes crítiques al govern, al PT i a la direcció de la CUT, però es neguen a trencar amb ells i sumar-se a la construcció de noves alternatives.
Més de dos anys d'ocupació
Tesis sobre l'Iraq
1. La Guerra d'Alliberament Nacional de l'Iraq és avui el principal enfrontament entre l'imperialisme i el moviment de masses a escala mundial. En l'ocupació es juguen les destinacions de l'actual política de l'imperialisme nord-americà. Una derrota de Bush i dels EUA obrirà condicions molt millors per a l'avanç de les masses del món sencer. Avui, la permanència i l'avanç de la resistència, a pesar d'enfrontar el més poderós dispositiu militar llançat contra un país en els últims anys, és una demostració viva per a les masses de tot el món que es pot derrotar a l'imperialisme. El seu resultat li afectarà en forma profunda, com ho va fer en el seu temps la guerra de Vietnam, arribant a afeblir qualitativament l'imperialisme o treure-li forces perquè ampliï els seus atacs al moviment de masses i als pobles. Existeix la possibilitat que l'imperialisme sigui derrotat militarment a l'Iraq davant l'heroica resistència de les masses iraquianes. Possibilitat que està posada no només en el context militar sinó també en l'ampli rebuig del moviment de masses mundial i també de les friccions interimperialistes generades per la política de Bush.
2. En la guerra d'ocupació, la victòria militar de l'imperialisme va ser ràpida, instal·lant a l'Iraq una autoritat colonial. Però, a partir de llavors, la resistència va ser creixent, es va estendre i està derrotant, en la pràctica, la política del govern Bush. Avui estem veient una guerra d'alliberament nacional del poble iraquià contra els invasors, que posa en escac de manera creixent els ocupants i ja va desestabilitzar diversos intents de l'imperialisme de reprendre el control de la situació. Els primers administradors colonials, tant el coronel Garner com Paul Bremer, van ser víctimes polítiques d'aquesta guerra. A partir de Bremer, van ser imposats governs titelles per a intentar donar legitimitat a l'ocupació i plantar cara a la resistència. Les fraudulentes eleccions del passat mes de gener van ser el fracassat intent de donar legitimitat "democràtica" a l'ocupació
3. El règim colonial d'ocupació s'imposa a costa del terror contra tota la població. Les massacres, com les de Fallujah i d'altres menys conegudes, són el mètode amb el qual l'imperialisme tracta d'acoquinar a la població civil perquè no s'adhereixi a la resistència. El nombre de morts iraquians després de l'ocupació sobrepassen els 100.000. Les autoritats d'ocupació reconeixen almenys 10.000 presos. La tortura com a mètode de submissió, ja revelada per les denúncies com les d'Abu Ghraib, són de coneixement públic. Aquest és el combustible de la resistència a l'invasor.
4. L'ocupació colonial dels EEUU és responsable d'una situació insuportable per a la població iraquiana. La falta de condicions bàsiques d'alimentació, salut i educació, l'atur que arriba al 70%, la increïble falta de combustible i electricitat (en el país amb la 2ona reserva de petroli del món), tot això directament lligat al saqueig i la corrupció sobre l'ocupació militar (que es va sumar al sofriment ocasionat durant el bloqueig des de la guerra del Golf), expliquen el caràcter ampli i massiu de l'odi a l'imperialisme i a tots els que col·laboren amb ell. Cada dia que passa demostra a la població que l'única preocupació dels ocupants i els seus còmplices és robar el petroli i controlar les riqueses del país. La legislació imposada pels ocupants imperia-listes arriba al punt de fer pagar a la pobla-ció pel cost de manutenció de les tropes d'ocupació, com feien els nazis a l'Europa ocupada durant la Guerra Mundial.
5. Aquesta guerra d'alliberament nacional s'assembla a la que van lliurar les masses de Vietnam contra l'imperialisme, francès primer, i el nord-americà després, o de la Xina contra Japó, en els anys 1930 i 1940, o encara la resistència francesa o iugoslava contra el nazisme alemany. En tots aquests casos van haver governs titelles formats de col·laboracionistes amb l'invasor i sectors burgesos o petit-burgesos que van participar dels mateixos, però això no modificava el caràcter de guerra d'alliberament nacional
6. Com a la guerra de Vietnam, encara que el fonamental és la resistència armada contra els invasors, d'altra banda és decisiva la lluita dins els països agressors contra l'ocupació per a possibilitar la derrota de l'imperialisme. Per això és una dada encoratjadora que, tot just dos anys després de l'ocupació, el desgast de les tropes imperialistes, les seves baixes i la crisi oberta dins d'EEUU s'assembli als nivells de la segona meitat dels anys 1960 en la guerra de Vietnam, quan els EEUU ja duien gairebé 10 anys d'intervenció. Avui la resistència descarrega cops poderosos que van tenir com resultat el empantanegament de l'ofensiva i el qüestionament del control del territori iraquià per l'ocupació nord-americana. La premsa d'EEUU parla "d'aturada", "nou Vietnam", etc.
7. Les morts reconegudes de soldats nord-americans a l'Iraq ja sobrepassen els 1.800 i el nombre de ferits greus els 30.000. Les organitzacions de veterans parlen no obstant això de xifres molt més grans. Els objectors de consciència, els desertors (es calculen en 5.000) o el rebuig de tornar a l'Iraq per part de soldats que ja van estar i són novament convocats (programa "parar la pèrdua"), ja són un problema aclaparador per al Pentàgon. Els objectius de reclutament, tant de l'Exèrcit com dels marines, van deixar d'aconseguir-se des de finals de 2004. Un moviment de la joventut contra els "reclutadors" (funcionaris de l'exèrcit que van a les escoles i llocs de gran circulació i prometen de tot per tal d'atreure joves a les FFAA), s'està estenent pels col·legis i universitats de tot els Estats Units. El repudi a la política de Bush a l'Iraq s'estén i les enquestes ja donen una majoria clara contra la seva postura a l'Iraq.
8. El moviment internacional contra la guerra abans de la invasió va ser la major mobilització coordinada contra l'imperialisme dels últims 50 anys. El seu punt àlgid van ser els 10 milions de persones que van sortir als carrers a tot el món el 10 de març de 2003. També va haver importants mobilitzacions obreres com les vagues de 15 minuts contra la invasió i el boicot als carregaments de material bèl·lic. No obstant això, a partir de l'ocupació, una gran divisió es va plantejar en el moviment: ara no es tracta més de lluitar "per la pau", sinó de donar suport o no a la guerra d'alliberament nacional. Per això, va haver un reflux i la majoria de les forces d'esquerra, inclòs la majoria de les que es reivindiquen del marxisme revolucionari, van deixar de participar dels comitès i van afeblir les mobilitzacions amb l'excusa de les accions de "les forces islamistes o terroristes" que suposadament encapçalarien la resistència. La burocràcia sindical va passar a impedir qualsevol moviment de la classe obrera contra l'ocupació. D'altra banda, cap país del món dóna suport a la resistència, ni tan sols els governs que fan discursos contra l'imperialisme, a l'estil de Chávez o Castro.
9. Enfront dels reiterats fracassos de la política de sostenir a l'administració colonial, l'imperialisme nord-americà, amb el suport de l'europeu i la benedicció de l'ONU, va apostar per l'elecció d'un nou govern titella el gener de 2005, aquesta vegada amb la participació de partits burgesos xiïtes i el suport de la jerarquia clerical d'Ali Sistani, aliada d'Iran. Aquesta elecció fraudulenta, sota la batuta de l'invasor, no va aconseguir resoldre l'impàs de l'ocupació colonial. Al contrari del que esperaven els representants de l'imperialisme, la resistència va augmentar i el nou govern titella, a pesar de la participació de partits xiïtes col·laboracionistes, no aconsegueix una mínima estabilitat que li permeti implementar un pla de retirada gradual de les forces d'ocupació i la seva substitució per tropes i policia iraquianes de confiança. Aquests sectors van incorporar fins i tot a Xalabi i Allawi, vells agents de l'imperialisme, corruptes i sense la menor base social en el poble iraquià.
10. L'imperialisme tracta de treballar altres variants enfront del fracàs
de les últimes temptatives: a més dels acords amb ales de la burgesia
xiïta i Iran, pensa en la divisió de l'Iraq, en cas d'amenaça
de derrota militar, recolzant-se en l'oligarquia kurda de Talabani/Barzani al
nord i de la burgesia col·laboracionista xiïta de Dawa i el CSRII,
al sud. Aquesta variant ve sent treballada des de 2004 i el discurs del imperialisme
sobre la "guerra civil" tracta de preparar l'esperit dels pobles àrabs
per a acceptar la partició de la Mesopotàmia, aïllant els
sectors més radicals de la resistència entorn de Bagdad, on ja
existeixen àrees on l'imperialisme i els col·laboracion-istes
no gosen entrar sense grans contingents militars (l'anomenat "triangle
sunnita") i deixant les àrees petrolíferes sota control de
governs titelles regionals a Kurdistan i en el Sud de majoria xiïta, esperant
així que puguin tenir més autoritat i tornar a normalitzar el
flux de petroli. Una expressió d'aquesta política avui és
tractar de mostrar la resistència com una "lluita entre sectors
religiosos", en particular entre sunnites i xiïtes, la qual cosa "obligaria"
a una presència internacional per a "evitar el pitjor", la
guerra civil generalitzada.
11. La resistència del poble iraquià, com va ser la resistència
en el cor d'Europa contra el nazisme, abasta les manifestacions i protestes,
les vagues i les accions armades. Es tracta de totes les formes de lluita possible
contra l'ocupant. La resistència està conformada per una sèrie
de sectors oriünds dels baasistes, nasseristes, dissidents comunistes,
nacionalistes d'origen sunnita o xiïta, etc. El que uneix a aquests sectors
és la lluita per l'expulsió de l'invasor i la necessitat de mantenir
unit l'Iraq, sense privilegi de religions o ètnies. També és
clar que tenen un ampli suport popular. Diferents càlculs, inclòs
del Pentàgon, calculen prop de 80.000 combatents insurgents, i centenes
de milers que els donen suport logístic. Això va quedar clar en
el cèrcol a Fallujah i en les accions diàries d'escamot contra
les tropes dels EEUU i els col·laboracionistes en la pròpia Bagdad.
També hi ha una resistència civil formada per protestes i manifestacions
estudiantils i d'aturats, sindicats, o vagues com la dels petrolers de la Southern
Oil que lluiten contra la privatització de la indústria petrolífera,
o religiosos que protesten en les seves oracions en les mesquites contra l'ocupació.
12. Les milícies feixistes del Badr (les milícies del CSRI) ataquen les barriades populars i les mesquites per a sembrar el pànic entre la població civil i acovardir-la en el seu suport a la resistència. Mas allà del seu objectiu immediat aquestes accions preparen el terreny per a convertir la guerra d'alliberament nacional en guerra civil si fracassa el pla imperialista de derrotar la resistència. Les accions del Zarqawi, que es reivindica com representant d'Al Qaeda a l'Iraq, serveixen objectivament a aquesta política de transformar l'actual guerra d'alliberament nacional en guerra civil. Els seus atemptats contra mesquites o mercats en zones xiïtes, amb un discurs de divisió en línies religioses són denunciats per les organitzacions de la resistència -algunes l'han condemnat a mort- acusant-los de ser part de l'ocupació i no de la resistència.
13. El nostre programa parteix de la defensa de l'alliberament nacional del poble iraquià i, per tant, de la derrota militar de l'imperialisme en aquesta guerra. Com a corol·lari d'aquesta posició estem pel suport incondicional a les accions de la resistència a l'imperialisme, independentment de qui sigui la seva direcció. Estem per la denúncia i el combat contra els governs titelles imposats per l'imperialisme, qualsevol sigui el mecanisme de la seva elecció i vam cridar a derrocar-los juntament amb l'expulsió de les tropes invasores. Donem tota la solidaritat a la justa i heroica lluita del poble iraquià pel seu alliberament!
14. En aquest sentit vam polemitzar amb els que refusen donar el suport a la resistència en funció de les posicions "fonamentalistes" de la seva direcció, com els sectors pacifistes dels moviments contra la guerra dels EEUU, els "fòrums socials o l' SU. Bona part d'aquests sectors van recolzar "críticament" les eleccions fraudulentes i la participació de la jerarquia xiïta, i les consideren un camí per a la democràcia i la retirada de les tropes. En alguns casos arriben a defensar el manteniment d'algunes tropes d'EEUU o l'enviament dels "cascos blaus" de l'ONU per a permetre una sortida "democràtica" i organitzada.
15. El nostre programa té com eix ordinador la lluita per la independència
nacional del poble iraquià. "la tasca central dels països colonials
i semicolonials és la revolució agrària i la independència
nacional, o sigui, la liquidació del jou imperialista (...) És
impossible rebutjar simplement el programa democràtic; cal que les masses
el sobrepassin..." (Programa de Transició). Per això, quan
diem l'Iraq per als iraquians, volem expressar a través d'aquesta consigna
democràtica per a la mobilització, exactament, que correspon als
iraquians i no a l'imperialisme dels EEUU (ni a l'europeu ni a l'ONU) resoldre
la destinació de l'Iraq, el que concreta la independència nacional.
En aquest sentit és fonamental la coordinació i l'acció
unificada de les diverses organitzacions de la resistència per a lluitar
per l'expulsió de l'imperialisme. Contra la divisió de l'Iraq
en línies confessionals o ètniques, cal oposar la defensa d'un
Iraq unificat en el marc de la llibertat religiosa i el respecte al dret d'autodeterminació
dels kurds i altres minories.
16. En l'interior d'aquest procés vam tractar de desenvolupar l'organització independent de la classe obrera i una perspectiva socialista. La nostra unitat d'acció amb la resistència no significa suport polític al projecte d'aquestes direccions per al país. La majoria de les forces que estan al capdavant de la resistència tenen una estratègia limitada a "un Iraq independent" en els marcs del capitalisme, a una visió nacionalista burgesa, com la del Baath. La pròpia experiència del règim de Saddam i del panarabisme demostra que aquesta no és una sortida que garanteixi de fet la independència nacional. Iran mostra que tampoc no ho és la dictadura teocràtica xiïta. Les masses no necessiten un retorn al règim del Baath o un règim xiïta, sinó un govern obrer i camperol, en la perspectiva d'una Federació de Repúbliques Socialistes de l'Orient Mitjà.
17. Per això vam agregar propostes que van en la direcció de buscar la independència de classe o, com diu el Programa de Transició: "sobre la base del programa democràtic revolucionari, cal oposar els obrers a la burgesia nacional". És a dir, a partir d'aixecar les propostes per a la lluita contra l'imperialisme, vam apuntar a una dinàmica anticapitalista: lligar les tasques de l'alliberament nacional a les d'alliberament social, la nacionalització o reestatalització del petroli i de tots els recursos públics sota control dels treballadors, un pla d'obres públiques per a la reconstrucció del país, finançat per la recuperació del petroli per als iraquians i la suspensió del pagament de tots els contractes i dels deutes fets per l'ocupació i els seus titelles, el que permetria, també, recuperar l'educació i la salut públiques.
18. Les llibertats democràtiques són una necessitat de primer ordre en la lluita contra la dominació colonial. Pel dret innegable de vaga i d'organització sindical, prohibits per la llei que els ocupants van mantenir de l'època de Saddam. Llibertat als presos polítics. Fi de les tortures aplicades pels ocupants i els seus còmplices. Judici i càstig als responsables! Per les llibertats d'expressió (premsa) i organització.
19. Per a poder dur aquesta lluita en el sentit de l'expulsió final de l'imperialisme i apuntar a la perspectiva d'una sortida de classe, de la revolució socialista, és urgent la construcció d'un partit revolucionari. A això es juga la LITci i la nostra campanya tractarà d'entrar en contacte, estimular i ajudar a organitzar a aquells que concordin amb aquesta necessitat i aquest programa.
Resolució del VIII Congrés de la LIT-Ci (juliol
de 2005)
A 65 anys de la mort de Trotsky
La revolució traïda
El passat 21 d'agost es van complir els 65 anys de la mort de Lleó Trotsky,
assassinat a mans d'un agent de Stalin. Per homenatjar-lo, l'editorial José
Luis i Rosa Sundermann reeditarà "La Revolució Traïda.
El que és i cap a on va la URSS". L'última publicació
d'aquesta obra en portuguès data de 1980. Molts poden preguntar-se sobre
el perquè de publicar un llibre sobre la URSS escrit el 1936.
A aquesta pregunta respon Martín Hernández en la Introducció
escrita per a aquesta edició: "La Revolució Traïda (...)
és un instrument insubstituïble per a tot aquell que pretengui comprendre
les causes i conseqüències dels anomenats processos de l'Est Europeu.
Quan ens referim a aquests processos estem parlant centralment de dos grans
fets contradictoris entre si. D'una banda, de la restauració del capitalisme
en els ex-estats Obrers, i per una altra, de les mobilitzacions de masses que
van esfondrar els règims estalinistes".
Els temes tractats per Trotsky a l'obra: les raons que van portar a la victòria
de la contrarevolució estalinista, quan i perquè la burocràcia
assumeix el poder, el caràcter de l'Estat i la dinàmica de la
URSS, sigui per negar-los o per afirmar-los, són fonamentals per comprendre
els esdeveniments de 1989 i de 1990. Les conclusions d'aquests proces-sos afectaran
el programa de totes les organitzacions revolucionàries i reformistes
a tot el món.
Revolució mundial
Trotsky inicia la seva anàlisi demos-trant la superioritat de l'economia
planificada en relació amb el capita-lisme. Gràcies a ella, un
país endar-rerit, com Rússia i les repúbliques que van
formar la URSS, es va poder transformar en la segona potència industrial
del planeta.
Alhora, afirmava que les grans conquestes en l'economia, obtingudes amb l'expropiació
de la burgesia, estaven amenaçades. En l'època en què van
ser fetes, aquestes afirmacions semblaven una insensatesa, ja que la URSS creixia
a una taxa de més del 10%, i el nivell de vida de les masses millorava
amb la industrialització, malgrat el terror estalinista. Trotsky deia
que, en l'època de l'imperialisme, seria impossible que la URSS es pogués
desenvolupar cap a l'estadi que Marx i Engels van anomenar de socialisme, és
a dir, un estadi previ al comunisme, sense abans derrotar l'imperialisme mundialment.
La possibilitat que la URSS pogués continuar augmentant el nivell de
vida de la seva població depenia, sobretot, del nivell de la tècnica
i dels recursos materials més que de les formes de propietat. Aquest
estadi de desenvolupament, entretant, no s'assoliria dins de les fronteres de
la URSS i sense expropiar l'imperialisme. El "socialisme en un sol país"
era impossible.
La burocràcia
Per a Trotsky, la jove República dels Soviets va haver de pagar un preu
molt car, en funció de dos elements fonamentals: el fet que els treballa-dors
arribessin al poder en un país endarrerit i la derrota de la revolució
alemanya a les mans de la social-democràcia, la qual cosa porta a l'aïllament
de la URSS. El preu va ser una contrarevolució que, sense arribar a destruir
les formes de pro-pietat socialista, va causar una profunda deformació
en l'Estat Obrer.
Abans de Trostky, Lenin es preguntava: "Quines són les arrels econòmiques
de la burocràcia?" I responia: "el fraccionament, la dispersió
del petit productor, la seva misèria, la seva incultura, la falta de
comunicacions, l'analfabetisme, la falta d'intercanvi entre l'agricultura i
la indústria, la falta d'enllaç i interacció entre elles".
Correspon a Trotsky aprofundir aquesta anàlisi de Lenin i desenvolupar-lo:
"L'autoritat burocràtica té com a base la pobresa dels articles
de consum i la lluita de tots contra tots (...). Quan hi ha bastant mercaderia
als magatzems, les persones poden arribar en qualsevol moment; quan hi ha poques
mercaderies, és necessari fer una fila a la porta. Si la fila és
llarga s'imposa la presència d'un agent de policia que mantingui l'ordre.
Aquest és el punt de partida de la burocràcia soviètica,
"sap" a qui ha de donar i què ha d'esperar".
Segons Trotsky, la burocràcia, formada inicialment com a resultat del
baix desenvolupament econòmic, a fi de servir al proletariat, es transforma
en àrbitre entre les classes, adquirint una autonomia que subjuga al
proletariat pel terror i per la repressió.
El doble caràcter de l'Estat
Moltes van ser les polèmiques sobre el caràcter de la URSS; en
aquest article no podem entrar en aquest tema, però recomanem el treball
de Martín Hernández sobre el caràcter de la URSS i la Introducció
per a aquesta edició de La Revolució Traïda. Alguns van afirmar
que la contrarevolució havia conduït a una espècie de "capitalisme
burocràtic d'Estat" (Tony Cliff). D'altres deien que hi havia un
nou mode de producció el "col·lectivisme burocràtic"
(Bruno Rizzi). Per a Trotsky, la tensió a què la societat soviètica
estava sotmesa com una socie-tat de transició, i el fet històric
inèdit que representava la contrarevolució burocrà-tica,
s'expressava a la definició de l'Estat.
Si les formes de propietat estatitzades representaven un avenç en relació
amb el capitalisme, elles per si soles no gene-raven una abundància material
que permetés el final de les desigualtats. Les desigualtats en la distribució
generaven la burocràcia que, al seu torn, augmenta-va les desigualtats.
La burocràcia era l'expressió de les formes burgeses de distribució
del producte social. En això es resumia el doble caràcter de l'Estat.
Tres hipòtesis
Quin futur estaria reservat a la URSS com a societat de transició? Trotsky
insisteix que l'última paraula encara no ha estat donada per la Història;
tampoc el propi caràcter de la transició, no se n'aniria al socialisme
o tornaria al capitalisme.
Va formular llavors tres hipòtesis: la primera, a la qual va dedicar
la resta de la seva vida, era que el proletariat destruiria la burocràcia
per mitjà d'una revolució, que va definir com una Revolució
Política, ja que ella no hauria de canviar el caràcter de la propietat.La
segona era que hi hagués una contrarevolució burgesa que recuperés
el poder de l'Estat, com va intentar fer Hitler el 1941, en envair la URSS.
I la tercera hipòtesi: "Admetem que ni un partit revolucionari,
ni un partit contrarevolucionari no s'apoderin del poder i que sigui la burocràcia
la que es mantingui al capdavant del poder (...). L'evolució de les relacions
socials no cessa... i la (burocràcia) restableix les patents i les condecoracions;
serà, llavors, inevitablement necessari que busqui suport en les relacions
de propietat. Probablement serà possible argumentar que poc importa al
funcionari la forma de propietat de la qual retira els seus guanys. Mes això
significa ignorar la inestabilitat dels drets de la burocràcia i els
problemes de la seva descendència... Els privilegis que no es poden llegar
als seus descendents perden la meitat del seu valor. El dret d'herència
és inseparable del dret de propietat. No n'hi ha prou amb ser director
d'un trust, cal ser accionista".
D'acord amb Trotsky, la burocràcia, per la seva pròpia naturalesa
de casta, es convertiria en restauracionista: "Quant més temps la
URSS romangui envoltada de capitalisme tant més profunda serà
la degeneració dels teixits socials. Un aïllament indefinit ha de
portar inevitablement, no l'establiment d'un comunisme nacional, sinó
la restauració del capitalisme". Així, l'aparició
de Gorbatxov i la seva Perestroika obeeix a la seqüència dels esdeveniments
històrics que marquen la profunda crisi de direcció del proletariat
després de la destrucció del partit bolxevic i de la III Internacional
a les mans de l'estalinisme.Més que una anàlisi de la URSS, en
aquesta obra, Trostky fa una aplicació magistral de la teoria del desenvolupament
desigual i combinat i de la Revolució Permanent. Hem, per tant, d'estar
d'acord amb Martín que afirma en la Introducció "el mínim
que podem dir és que es tracta d'una obra brillant, de la primera a l'última
pàgina".
PSTU-Secció brasilera de la LIT-CI
Pierre Broué va començar la seva vida militant entrant al maquis
i després al Partit Comunista Francès. Però molt aviat,
una vegada es va instal·lar a París, va trencar amb l'estalinisme.
Des de la fi de la guerra, Broué va vincular la seva vida al moviment
trotskista unint-se a la secció francesa de la IV Internacional, el Parti
Communiste Internationaliste. En 1951-53, va formar part de la majoria del PCI
que rebutjà l'orientació impulsada per Michel Pablo, Pierre Frank
i Ernest Mandel.
En els anys seixanta, com professor d'Història, Broué va començar
a publicar la seva obra, i continuà la seva activitat militant: va escriure
"La Revolució i la Guerra d'Espanya", "El Partit Bolxevic",
"Revolució a Alemanya"… . La seva preocupació i
el seu profund coneixement de la Guerra Civil espanyola va ser constant i donà
lloc a moltes publicacions, una font insubstituïble per a comprendre aquest
període decisiu de la lluita de classes. A partir de 1968, Broué
va esdevenir també un dirigent de primera línia de la Organisation
Communiste Internationaliste de Pierre Lambert i Stephane Just. Militant aGrenoble,
va guanyar desenes de joves per al trotskisme. L'obertura dels arxius de Trotsky
li va permetre construir una obra monumental que va culminar amb la biografia
del mateix Trotsky i la col·lecció d'Obres del dirigent revolucionari
rus, que recollia molts textos inèdits.
A finals dels vuitanta, Broué trenca amb Lambert i el Partit de Treballadors
que ell dirigeix, i és exclòs el 1989. Des de llavors la seva
activitat política va ser més reduïda, però va seguir
publicant molt, sobretot la "Història de la Internacional Comunista".
Al maig d'aquest any va publicar les seves Memòries polítiques,
que ell va definir com una recopilació de records i retrats de militants
amb els quals s'havia relacionat. Director de l'Institut León Trotsky,
Broué dirigia també la revista Le Marxisme aujourd'hui. Amb Broué
desapareix un gran historiador del moviment obrer.
Aquí ens trobaràs