Barbàrie al cor de l'Imperialisme

Les negociacions contra rellotge a Catalunya per trobar un text estatutari, que pugui satisfer els partits parlamentaris catalans (a excepció del PP) i a la vegada ser acceptat pel PSOE a Madrid, s'esgoten sense massa perspectives de solució. Mentre, el PNB deixa de banda el Pla Ibarretxe i cerca una via de reforma estatutària pactada, tot anunciant el possible suport als Pressupostos de Zapatero. Amb aquest panorama el Govern central espera trampejar el problema nacional que es fa indigerible per la Monarquia i aixeca tensions profundes dins el propi PSOE.
En cas d'arribar a textos més o menys consensuats a Catalunya o Euskadi, Zapatero ha deixat clar que tot ha d'estar dins la Constitució i, en el cas del nou finançament de Catalunya, es tractarà d'un nou sistema que la resta d'autonomies han d'acceptar. És a dir, una nova versió del café para todos de Suárez, la fòrmula que permet ofegar les reivindicacions nacionals històriques en el marc de processos i realitats regionals i autonòmiques.
El dictamen respecte la reforma de l'Estatut de Catalunya del Consell Consultiu és clar, quasi una seixantena d'articles són o poden ser inconstitucionals. I no es tracta de que l'Estatut que va sortir del Parlament el juliol fos un clam independentista, sinó simplement que el centralisme monàrquic va quedar lligat i ben lligat, com deia Franco, per als seus successors, la UCD, i els partits "d'esquerres" (PSOE, PCE) i CiU.
L'oposició i l'immobilisme del PP que torna a onejar l'amenaça a la integritat d'Espanya, no ens han de confondre, per reacció, a fer costat als nous textos estatutaris. Les reformes són un nou carreró sense sortida, com ja ha passat amb els textos actuals, que embarranquen les llibertats i permeten posar-les en quarantena amb instruments legals purament franquistes i repressius com ha demostrat Aznar. Davant aquesta realitat no hi ha blindatges que valguin, ni reivindicant els "drets històrics" ni sense fer-ho.
A Catalunya l'escepticisme entre el treballador/a i el jove és important amb el dubte molt raonat que l'Estatut reformat no millorarà les llibertats ni les condicions de vida; a la resta de l'Estat es torna a sentir als mitjans de comunicació una nova versió contra catalans i bascos per aprofundir l'enfrontament entre pobles que tan bé a permès mantenir la Monarquia.
És per això que cal que no ens deixem enredar amb les noves reformes estatutàries, que no reconeixen els legítim dret d'autodeterminació nacional dels pobles ni estan al servei de millorar les condicions de vida dels treballadors/es. Cal que rebutgem els discursos que pretenen enfrontar treballadors i pobles i que sovintegen en les direccions polítiques i sindicals, tot al servei de l'Estat. Les llibertats individuals, nacionals dels pobles i col·lectives no hi caben dins la Monarquia. Cal unir esforços a tot l'Estat i sortir al carrer a defensar els drets i les llibertats, entre elles el dret d'autodeterminació dels pobles, contra la Monarquia.

Els efectes de l'huracà Katrina al sud dels EUA han deixat el món bocabadat davant la brutalitat de les decisions preses pel govern nord-americà i el menyspreu per la vida dels sectors més humils. Si no tens diners ni cotxe et quedes sota l'huracà: els enormes recursos militars i civils de l'Estat no estan per salvar les vides del pobres, i el 25% dels ciutadans de Nova Orleans estan sota el límit de pobresa! Així de clar.
Però a aquesta decisió inicial cal afegir-ne una altra, quan els dics van cedir i la ciutat va quedar coberta per l'aigua. Doncs la reacció no és pas posar en marxa una ajuda massiva i immediata a la població, sinó que el centre de l'actuació i la prioritat és l'ordre i la defensa de la propietat privada de qui ha pogut marxar. El negre o xicano que ha quedat a la ciutat és potencialment un delinqüent! Així es desplega la policia i unitats de la Guàrdia Nacional que no tenen per objectiu portar menjar a la gent que porta aïllada, sinó perseguir i disparar contra qui, desesperadament, entra als supermercats per cercar algun aliment. La reacció i l'odi de la població atrapada contra la policia i el Govern és òbvia. Les veus s'aixequen contra les inversions milionàries a la guerra d'Iraq i "contra el terrorisme" i no en les necessitats de protecció del poble.
La imatge de Bush demanant ajuda a la UE, l'OTAN i la resta del món per fer front a la situació ens dóna una nova idea d'aquesta potència militar, aquest gegant amb els peus de fang que vol aparèixer omnipotent i invencible. El Govern nord-americà té recursos, però ni en aquestes situacions varien les prioritats polítiques. Aquest és el missatge.
Aquesta actitud prepotent i displicent cap a un sector de la pròpia societat nord-americana tindrà molt possiblement un cost polític elevat, tan o més que les conseqüències que creixen de la mateixa guerra d'Iraq.

Lluita Internacionalista nº 63 setembre 2005