La guerra passa factura a Bush

Després de les eleccions catalanes torna la incertesa sobre l'estabilitat del Govern Zapatero. Tota la maniobra del president del Govern amb Mas en el tràmit final de la Reforma de l'Estatut de Catalunya va ser per poder desfer-se del suport parlamentari d'ERC i començar a comptar amb el vot substitutiu de CIU. Així va passar en el primer tràmit parlamentari dels Pressupostos Generals de l'estat (PGE): amb ERC votant una esmena a la totalitat i CIU unint-se al Govern sense res a canvi.
CIU estava disposat a prestar els seus serveis al PSOE per a recuperar el control del Govern de la Generalitat. Però tot es va frustrar el dia de les eleccions i els resultats electorals no deixaven espai per a la variable CIU -PSC a no ser amb un haraquiri majúscul dels socialistes. Després de l'anunci del nou tripartit català i amb CIU novament a l'oposició, els seus màxims dirigents van anunciar que donaven per finalitzat el seu suport parlamentari al Govern central.
En el tràmit final dels PGE en el Congrés s'escenifica la nova realitat. NI ERC ni tampoc CIU votaven a favor dels mateixos, i permetien que passessin amb l'abstenció. La nova realitat de suports parlamentaris de Zapatero és més feble que abans i amb els acords amb ERC refermaran les crítiques des del PP i en el mateix PSOE. Mentre això passa al Govern se li obren esquerdes en el "pla de pau" que ha dissenyat per a Euskadi.
Dèiem des dels inicis que el Govern postposaria qualsevol mesura perquè el temps juga al seu favor i contra l'esquerra abertzale. Això està provocant la desesperació de la direcció d'ETA (últim comunicat i advertiments que es pot trencar l'alto el foc) i a Batasuna, que veu com el govern parla de processos de diàleg, mentre en els fets a través del poder judicial colpeja més dur encara sobre els activistes presos. La sentència de 12 anys de presó a de Juana Chaos per dos articles d'opinió en Gara és escandalosa i demostra d'un costat la instumentalització política de la justícia, de l'altre que no hi ha marge per a la negociació i que el Govern només perm l'acatament del marc jurídic de l'Estat. No hi ha més temps que perdre, independentment de la decisió d'ETA d'acceptar negociar armes per presos, és urgent impulsar un ampli moviment estatal pel dret d'autodeterminació contra al Monarquia.
Les eleccions als EUA amb la derrota republicana apareixen clarament com el resultat del fracàs de l'ocupació militar de L'Iraq. La caiguda fulminant de Cheney és la conseqüència lògica. Així, tot i que no ha caigut el principal dirigent del "trio de les Azores", el seu partit ha quedat del tot afeblit. Blair està també en un clar declivi, encara que possiblement aconsegueixi acabar el seu mandat com a primer ministre britànic.
Qui va provocar la derrota electoral no va ser la política dels demòcrates, de la mateixa manera que no va ser Zapatero qui va determinar la derrota d'Aznar, sinó el rebuig massiu a la guerra, al costat de la tenaç resistència dels pobles iraquià i palestí contra l'ocupació. Els demòcrates als EUA com el PSOE a l'Estat espanyol s'han trobat amb la majoria a les mans.
Però la política demòcrata no difereix substancialment de la republicana. No defensen un pla amb dates sobre la taula per a la retirada de les tropes de L'Iraq. Tot el recurs polític dels demòcrates vindria d'aconseguir una major implicació a través de l'ONU de tropes d'altres estats per a minimitzar les baixes, però tampoc això modificaria el desastre de l'ocupació i la necessitat de trobar una sortida, perquè el que no volen renunciar sota cap concepte és al control del petroli iraquià.
També sobre Palestina s'ha especulat si el canvi cap als demòcrates reforçaria més la dependència-aliança amb Israel pel tradicional suport demòcrata del lobbi sionista, però en realitat és difícil imaginar una política que tingui major complicitat i que ho justifiqui tot el que ve d'Israel, com han fet els republicans en aquests anys de govern Bush.
Si el poble nord-americà, com aconseguí fa una mica més de trenta anys a Vietnam vol imposar al Govern una sortida de la guerra, no serà amb els demòcrates sinó posant-se en marxa i sortint massivament al carrer. Les massives mobilitzacions de treballadors immigrats han estat un exemple. No hi ha altre camí.

Lluita Internacionalista nº 75 novembre 2006