La fam, una arma de guerra contra Palestina

El principal guanyador del referèndum de l’Estatut d'autonomia de Catalunya ha estat Zapatero i el seu projecte. L'objectiu del Govern del PSOE consisteix a reformar el menys possible el marc estatuari per a reactualizar i preservar l'estabilitat Monàrquica. Pretén tancar en aquest segon intent la transició resolent el problema basc. El president del Govern, la mateixa nit de sí català, advertia que l’estatut acabat d’aprovar era el límit de les reformes estatutàries, en clar advertiment als partits bascos, que amb l'excepció de PSC i PP exigeixen el reconeixement de la nació basca i el dret a decidir el seu futur.
El resultat català aïlla altre cop el poble basc i aquesta demanda de drets democràtics nacionals. Això fa que el Govern se senti fort davant l'esquerra abertzale i en general davant els partits bascos, per això i a pesar que està a punt d'anunciar oficialment la constitució de la mesa negociadora amb ETA, no deixa de colpejar amb la repressió una vegada i una altra els seus suposats interlocutors.
Certament hi ha un sector de la judicatura amb Grande Marlaska per exemple que, seguint les pautes del PP, intenta fer l'impossible per impedir el procés negociador amb ETA, però no és menys cert que el Govern ha defensat l'actuació judicial, assegurant que no està disposat a afluixar.
La victòria del sí al referèndum de Catalunya s'aconsegueix a un preu alt, amb més de la meitat de l'electorat que no va a anar a votar, i amb la liquidació del govern tripartit i d'una crisi al si del PSC que ha defenestrat Maragall. En aquest referèndum s'ha constatat una vegada més la vocació d’ERC, que no és posar-se al capdavant dels centenars de milers de la manifestació de febrer per a encapçalar un moviment per l'autodeterminació nacional, sinó buscar-se un lloc com sigui al Govern de la Generalitat. La crisi d’ERC està servida. Sense referent significatiu i amb l’espantall que ve el PP, aquest moviment de masses es va anar afeblint i confonent per a acabar en uns resultats del No molt fluixos.
Les eleccions anticipades catalanes apunten a finals d'octubre. Amb la integració al Govern de la mà d’IC i la crida a votar sí al referèndum català, EuiA ha tancat el cercle, doncs va néixer per a donar una resposta d'esquerra a la política d’IC, que va ha acabat empassant-se-la en la mateixa política neoliberal i monàrquica. L'espai d'un referent de treballadors, que rebutgi la lògica derrotista de les direccions de CCOO i UGT, que defensi el dret a l'autodeterminació dels pobles per trencar amb la Monarquia, necessita d'un marc ampli que ho representi. Aquest és la tasca, impulsar amb aquests eixos un reagrupament.

l poble palestí viu els seus moments més difícils: Israel, EUA i la UE han imposat un tremend setge per fam, una fam que no es coneixia tan crua en els anys de guerra i ocupació sionista. L'excusa: haver-se atrevit a votar al grup islamista i terrorista de Hamàs; la realitat: l'haver votat contra els acords d'Oslo i pel no reconeixement de l'estat d'Israel. Però no és només això, Abu Mazen actua com a cinquena columna, amb contínues provocacions contra el Govern de Hamàs que han provocat enfrontaments armats gravíssims, els primers entre faccions palestines. Fins a tal punt juga Abu Mazen a favor del pla israelià, exigint al Govern de Hamàs el reconeixement d'Israel, que és el primer a qui el Govern jueu ofereix armament, òbviament per a girar-lo contra el seu poble.
Quan Israel es va retirar unilateralment de Gaza molts sectors d'esquerra i democràtics ho van aplaudir: ¡començàvem a tenir terra palestina sense ocupants! Però ara s'ha vist la realitat, Israel va retirar els pocs colons que ocupaven aquelles terres per a poder reprimir-les i copejar-les a plaer, sense por a efectes sobre els colons o a represàlies palestines sobre ells. Així ha estat des de llavors, bombardeigs des dels vaixells, amb avions o helicòpters amb l'artilleria. Són ja desenes els morts que es compten amb aquestes accions que tenen el vist-i-plau de les grans potències.
El Govern espanyol, com els seus homòlegs de la UE o els EUA són còmplices d'un genocidi sistemàtic que practica Israel sobre el poble palestí. Són absolutament descarats: callen els atropellaments, el setge per fam, els bombardeigs sobre població civil, exigeixen als palestins el reconeixement de l'estat d'Israel, però no a aquest que reconegui els drets palestins. El greu no és ja que l'esquerra oficial amb el PSOE al capdavant del Govern actuï així, sinó que les organitzacions que sempre van estar del costat palestí estiguin callades pel fet que és Hamàs qui legítimament ocupa el govern palestí. No es pot seguir callant i és necessari sortir al carrer a denunciar el genocidi sionista i la complicitat dels govern occidentals. Cal preparar des de ja l'aniversari de la II Intifada al setembre amb manifestacions de denúncia.

Lluita Internacionalista nº 72 juny 2006