TORNAR AL MENÚ REVISTA
Com a França Aturem la reforma laboral!
La lluita dels estudiants i treballadors francesos ha demostrat una vegada
més que la mobilització unida pot parar els plans del Govern.
La retirada del CPE - encara que no retiren la resta de la llei d’“igualtat
d'oportunitats”- és un triomf important. França està
avui a l'avantguarda de la resistència de treballadors i joves als plans
neoliberals de la UE i la burgesia. Ho va ser amb el No a la Constitució
europea, que després de la repetició del resultat a Holanda va
deixar en via morta el text. Llàstima que el nostre referèndum
hagués estat anterior al francès! Un poc de contagi hagués
estat necessari llavors i ho és avui.
La Reforma Laboral està molt a la vora. Negociada gairebé en secret
entre Govern, patronal i sindicats, els empresaris estan a punt d'avançar
un pas més cap a l'acomiadament lliure i barat, aquesta vegada desmantellant
les garanties per al treballador de contracte indefinit. Per a completar el
lot, els empresaris rebran noves sumes i exempcions que sortiran de les arques
públiques o que deixaran d'entrar en les de la Seguretat Social. En contrapartida
la patronal tornarà a comprometre's per enèsima vegada a reduir
la contractació temporal, un compromís que mai no ha complert
com demostren les estadístiques de contractació.
Els objectius patronals no són diferents dels que han mogut la llei francesa
i que han impulsat tantes Reformes Laborals: la burgesia està exigint
la desregulació completa del mercat laboral i la liquidació de
les conquestes obreres obtingudes en més d'un segle de lluites.
La nova Reforma Laboral que es prepara ha de ser rebutjada. Aquest 1er de maig
cal sortir al carrer per exigir la retirada de CCOO i UGT d'una negociació
en la qual no hi ha cap millora per als treballadors, i passar a organitzar
la mobilització.
L'alto el foc permanent d'ETA ha modificat el panorama polític. D'un
costat facilita el diàleg i un nou procés d'aproximació
entre treballadors dins del País Basc i entre els pobles de tot l'Estat,
mentre d’altra banda treu arguments a l'Estat per a mantenir una repressió
permanent sobre el poble basc i en particular sobre l'esquerra abertzale.
Però cal constatar que a l'alto el foc no s'arriba des de l'enfortiment
del moviment de masses a Euskadi sinó després d'un llarg procés
d'aïllament de la lluita del poble basc, amb manifestacions de masses en
tot l'Estat –inclòs en el propi Euskadi- com a resposta a les accions
d'ETA que van ser utilitzades per a imposar una escalada repressiva sense precedents
en la transició, i per contra, amb mobilitzacions de masses molt limitades
davant aquestes agressions de l'Estat (il·legalització de Batasuna,
tancaments d’Egin, detencions massives…). Aquest procés d'aïllament
de l'esquerra abertzale va permetre a l'Estat, en col·laboració
estreta amb altres Estats, èxits policials contra l'aparell militar d'ETA.
Malgrat això, la política del Govern Aznar d'acabar per la via
repressiva amb ETA i el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB) era
inviable, i es va demostrar quan, a pesar dels cops rebuts, seguia tenint capacitat
de mobilització i amb els resultats electorals d’EHAK.
El gran problema de la Monarquia no és que es mantinguin algunes accions
armades, de fet el PP els ha sabut treure un rendiment polític increïble,
sinó l'existència de centenars de milers de bascos i basques que
han rebutjat la legitimitat de les institucions monàrquiques. L'objectiu
per a l'Estat és doncs –en veure que no el pot destruir- el fet
d’integrar l’anomenat MANB en les institucions.
Aquí va arribar Zapatero aprofitant aquesta conjuntura per a obrir contactes
amb ETA. L'alto el foc ha aixecat àmplies il·lusions en sectors
populars del País Basc, uns cansats de la dinàmica d'acció-repressió,
uns altres pensant –com diuen els dirigents abertzales- que estem avui
més a prop que mai d'aconseguir el dret d'autodeterminació del
poble basc. En l’Aberri Eguna la defensa del dret dels bascos/ques a decidir
i la reivindicació de la nació basca ha estat el comú denominador
dels discursos des de LAB i ELA, de Batasuna al PNB, inclòs EB. Però
era inevitable en els actes la referència al resultat de la reforma de
l’Estatut de Catalunya, text que nega tant una cosa com l'altra. És
més, si un dels centres de les reivindicacions catalanes era el finançament,
el País Basc amb el concert està molt per sobre de l'obtingut
a la Moncloa. Així doncs, què pot esperar el poble basc d'un nou
procés de negociació a Madrid? ¿Creuen que el mateix Rubalcaba,
que ha conduït la negociació amb els parlamentaris catalans, donarà
als bascos el que han negat per activa i per passiva als catalans? ¿Per
ventura Guerra, president de la comissió de reforma estatutària
que es vanagloria d'haver-se “raspallat” el text del Parlament de
Catalunya, acceptarà altres continguts per a Euskadi? Perquè arribats
a aquest punt les il·lusions d'avui es tornaran desenganys, el Govern
ja prepara un llarg camí, un camí que li permeti rendibilitzar
electoralment en les eleccions basques i les generals l'haver aconseguit l'alto
el foc d'ETA.
El que cal dir sense ambigüitats és que amb la Monarquia no caben
ni el reconeixement nacional d'Euskadi ni el de Catalunya, ni menys encara el
dret que els assisteix com a pobles a decidir lliure i democràticament
el seu futur, el dret d'autodeterminació. Aquesta és la realitat
que dicta els límits de tota negociació sota la Monarquia. És
per això que als 75 anys de la caiguda de l'avi de l'actual rei, cal
dir amb claredat que no hi ha camí per a restablir relacions de llibertat
i igualtat entre els pobles sense ruptura amb la Monarquia. Aquesta és
la tasca, aixecar un ampli front pel dret d'autodeterminació dels pobles
contra la Monarquia.
REFORMA LABORAL
A un pas de la signatura de l'acord
Acomiadament més barat, rebaixes i subvencions per a la patronal
Zapatero comença la legislatura amb un anunci de “diàleg social” entre el govern, la patronal, CCOO i UGT el 8 de juliol de 2004. Tenim sobre la taula, 21 mesos després, una altra reforma laboral a punt per ser segellada, però de la qual pràcticament es desconeix el contingut, llevat de les notes de premsa i les declaracions dels negociadors. El “diàleg social” de Zapatero s'ha convertit en una negociació d'esquena a tots els treballadors i treballadores perquè la burocràcia sindical de CCOO i UGT i el govern “de l'esquerra” temen, amb raó, que el contingut dels textos que negocien provoqui la indignació de les seves bases. El resum de la Reforma Laboral ens el fa Valeriano Gómez, Secretari General d'Ocupació, que admet que un dels objectius és: “introduir una mica més de flexibilitat % [llegeixi's precarietat] als treballadors indefinits”
Els eixos de la negociació pretenen, sota el lema de menys temporalitat,
destruir les garanties laborals del contracte indefinit acostant-nos progressivament
a l'acomiadament lliure i barat, de manera que ja no hi hauria necessitat de
tants contractes eventuals, perquè tots seríem precaris! En segon
lloc, i amb l'excusa d'incentivar la contractació, es pacta donar més
diners públics a la patronal en forma de reduccions de quotes o bonificacions.
Res de nou respecte a les reformes laborals anteriors: retallades per als treballadors,
més beneficis per a la patronal. Totes van tenir com a bandera enganyosa
la creació d'ocupació estable, i la realitat ha demostrat que
ni van crear ocupació ni de bon tros estable: la temporalitat segueix
afectant el 33,7% dels assalariats, i set de cada deu joves de l'Estat espanyol
tenen un contracte temporal.
Aquest acord tampoc no està fora de context de la política que
el govern del PSOE i les direccions sindicals porten a terme amb tota sintonia:
s'anuncia la pròxima signatura de l'acord amb la patronal que limitarà
l'augment salarial en la negociació col•lectiva. Mentre els salaris
perden poder de compra per l'habitatge, els interessos, els carburants i l'IPC
falsejat, la reforma de l'impost de societats ha significat per a les empreses
un estalvi d'entre 2.000 i 2.500 milions d'euros a pagar de menys a Hisenda.
Els beneficis empresarials han estat alts (el 2005 van créixer un 9,1%,
un punt i mig més que el 2004).
Es prepara, a més, la pròxima reforma de les pensions, quan CCOO
i UGT ja són accionistes de la gestora que té el pla de pensions
més gran de l'Estat, que ells mateixos han negociat. Igualment s'anuncia
una reforma (a la baixa) de la negociació col•lectiva. Però
aquesta política pro-patronal de les direccions de CCOO i UGT –com
la del PSOE al govern- més enllà d'una explicació ideològica,
es desprèn del fet que abracen la lògica del capital: està
directament relacionada amb la realitat de les arques sindicals. UGT acaba de
rebre una xifra milionària com a recuperació de patrimoni sindical
i les direccions de CCOO i UGT han tornat a signar amb el govern l'acord de
formació ocupacional que els rendeix grans ingressos econòmics.
És ben llunyà el temps quan els sindicats es mantenien amb les
quotes; avui són aquests ingressos els que determinen el manteniment
de l'enorme aparell sindical... i ja se sap: qui paga, mana.
França demostra que és possible parar-los
En aquests 21 mesos, el rol de CCOO i UGT – com en anteriors ocasions –
no ha estat en cap moment organitzar les resistències contra les pretensions
de govern i patronal, i aixecar-se de la taula. Però la recent lluita
dels joves francesos que van arrossegar darrere seu el conjunt de la classe
obrera i els sindicats, i que al final van fer caure l'odiat CPE (Contracte
de Primera Ocupació) fa que els negociadors de la Reforma Laboral tinguin
pressa i molt de sigil, perquè temen el contagi. I és que queda
demostrat que és possible aturar els plans contra els treballadors si
hi ha una mobilització unida. I la manera d'imposar-la és el que
han fet els joves francesos, malgrat les reticències de les direccions
sindicals han impulsat estructures de base, han sortit al carrer, i han dut
les exigències de mobilització a l’interior dels grans sindicats
i, en el nostre cas, hem d’exigir la immediata retirada dels negociadors
de CCOO i UGT i preparar la mobilització general.
Aquesta és la seva UE: menys drets laborals, més beneficis empresarials
Ja l'esborrany de Constitució europea que Zapatero, CCOO i UGT van avalar tenia tres eixos: desregulació laboral (pèrdua de drets laborals), privatització de serveis públics (sanitat, educació, pensions) i la creació de l'exèrcit europeu per imposar el que el mercat tot sol no pot. Els governs, les patronals i la premsa presenten els drets laborals i els serveis públics com a desavantatges competitius que ens impedeixen entrar en la modernitat. Els països que van entrar fa una any a la UE estan sofrint el desenvolupament que promet el liberalisme en forma de precarietat alarmant que incideix en la reducció de la natalitat (no quedar-se embarassada perquè no t'acomiadin, com passa aquí) i l'augment de la mortalitat. La Directiva Bolkenstein de liberalització de serveis (el Partit Popular Europeu i el Socialista Europeu van acordar una posició comuna) té en Zapatero un valedor més ferm que Chirac o Merkel, pressionats per les classes obreres francesa i alemanya. Aquesta directiva afectarà més del 60% dels treballadors europeus. En el mateix paquet hi ha la fortificació de l'Europa-búnker en la qual milions de treballadors sense papers, privats de drets laborals, socials i polítics, es veuen sotmesos a les pitjors condicions de treball i són utilitzats per la patronal com a exèrcit de reserva per imposar més precarietat a tots els treballadors.
Tot i que està prevista una reunió a principis de maig per anunciar l'acord entre el Govern i les direccions de CCOO i UGT, igual que els 21 mesos anteriors, no existeix cap document de l'estat de les negociacions, sinó referències periodístiques, que difereixen segons el mitjà.
1. Acomiadaments més barats. Extensió del contracte fix amb acomiadament barat (“de foment d'ocupació”) a nous col·lectius de treballadors i treballadores, permetent usar-lo en les conversions de temporals a fixos. És en la pràctica, l'extinció vegetativa del contracte indefinit habitual, perquè per als joves ja no n’hi haurà. En el contracte fix habitual, l'acomiadament és de 45 dies de sou per any treballat fins a arribar a un màxim de 42 mesos de salari. En el contracte que ara es generalitzaria (de foment d'ocupació) la indemnització és de 33 dies per any d'antiguitat, fins a un màxim de 12 mensualitats. Això implica una indemnització un 27% més barata fins a arribar als 11 anys d'antiguitat, quan s’atura el màxim d'indemnització. En l'anterior contracte continuava creixent fins als 28 anys d'antiguitat, per la qual cosa la diferència entre tots dos contractes és que l'antic produeix una indemnització un 350% més alta que la del nou.
2. Acomiadaments subvencio-nats. Es pretén pagar el 40% dels costos d'acomiadament amb càrrec al Fons de Garantia Salarial (FOGASA, servei públic de garantia salarial que abans s’utilitzava per als casos de fallida) en les empreses de fins a 50 treballadors i treballadores (fins ara era en les de 25 com a màxim).
3. Bonificacions (subvencions) i rebaixes per als empresaris.- Han de sumar-se
als gairebé 2.500 milions d'euros anuals que ja reben i que signifiquen
reducció de les prestacions d'atur i de la Seguretat Social.
Nou model de bonificació a la contractació indefinida. La seva
durada, actualment de dos anys, s'ampliarà a quatre. Fins ara consisteix
en un percentatge de rebaixa de la cotització, que passarà a ser
una quantitat fixa inferior però que es cobrarà durant més
temps. Els homes d'entre 16 i 30 anys seran un dels col·lectius que passaran
a estar bonificats. Aquesta mesura pretén reduir el nombre de treballadors
i treballadores que són acomiadats abusivament quan s'acaben les bonificacions.
Rebaixa de les cotitzacions dels empresaris a l'INEM. Les bonificacions per
la conversió de temporals a fixos desapareixerà i hi hauria reduccions
en les cotitzacions a l'atur dels contractes indefinits (d'un quart de punt
el 2007 i de fins a mig punt el 2008). Rebaixa de les cotitzacions dels empresaris
a FOGASA, d'una desena part en la cotització, que quedaria fixada en
el 0,3%.
4. Temporalitat a la carta. Davant del frau empresarial per encadenament de
contractes temporals. Els treballadors i treballadores que, en un termini de
3 anys, hagin signat dos o més contra-ctes successius amb la mateixa
empresa per treballar per 2 anys o més haurien d'adquirir la condició
de treballadors i treballadores fixos amb el contracte d'acomiadament barat
o del més car. Es mantenen totes les modalitats de contractació
temporal a la carta. Les empreses usaran primer una sèrie de contractes
temporals com si fos un període de prova per després poder passar
el treballador a un contracte fix amb acomiadament barat. S’haurà
de veure qui obligarà les empreses a fer-ho perquè també
ara, aquest frau empresarial, si es recorre als tribunals obté sentències
favorables a convertir-los en fixos actuals amb acomiada-ment més alts.
Ja ara moltes empreses tenen registrades diverses empreses virtuals, que van
contrac-tant alternativament, amb la qual cosa s’escapoleixen d'aquesta
obligació.
França: buscant la vaga general
¡Fora Chirac, Villepin i Sarkozy!
La resposta de Chirac a la mobilització: provocació
i cop de força.
Des de fa dos mesos, la mobilització de la joventut i dels treballadors
contra la misèria i l´estat precari que la burgesia intenta imposar-los
per la força no deixa de guanyar en amplitud, en potència i en
determinació. La lluita de classes ha estat cristal•litzada sobre
CPE / CNE, que concentren tots els atacs presents i que vénen contra
el dret del treball.
L'espurna de Rennes-II, el 8 de febrer, es va generalitzar progressivament de
forma incendiària en tot el país. Estudiants, alumnes d´
institut de secundària i treballadors desfilen en la unitat, resolent
a fer cedir al govern. Amb 3 milions de joves i de treballadors en el carrer
el 28 de març (això és més que en 1995, i més
que en 2003 contra el pla de les jubilacions), la lluita de classes va salvar
una etapa decisiva. Fins a tal punt que fins al mirall que deforma sondeigs
reenvia una imatge nítida de la còlera i cansament de les masses:
El 68 % de la població s'oposa al CPE; i el 70 % parlen d'una «
crisi profunda i duradora »: formulació popular per a designar
la exacerbació de la lluita de classes!
Enfront de la còlera i a la determinació de les masses, el govern
va escollir un cop de força. Promulgant per Chirac, la llei sobre la
« igualtat d'oportunitats » està vigent avui, mentre que
és rebutjada sense condició per la immensa majoria, pel conjunt
dels treballadors i de la joventut! A la indignació de les masses que
es van aixecar per a defensar els seus drets, el govern respon amb menyspreu
i la provocació: va a l'enfrontament directe. La penosa maniobra legislativa
(la retirada) no canvia en això gens. Al contrari, aquesta maniobra al
nivell més alt ha traduït l'extrema gravetat de la crisi de les
institucions de la burgesia, del seu sistema, els seus partits (UMP al capdavant):
l'edifici institucional de la burgesia és estremit pel moviment de les
masses que no ho volen més, però procura mantenir-se per l'ofensiva
i la repressió.
La resposta del govern contra els joves i els treballadors, és la repressió
policíaca bàrbara, anant fins a la provocació oberta. Carregats
de CRS, recollida d'estudiantes, empresonament ferm per a manifestants: la violència
d'Estat es desencadena, deixant darrere d'ella a un sindicalista entre la vida
i la mort. Sobre l'impuls del ministre de Robien, els gendarmes vénen
per a provocar i per a reprimir als alumnes d'un institut de secundària
al mateix cor dels seus establiments ocupats!
Per a plantar cara a menyspreu i a la provocació del govern, la sola
resposta possible, és la vaga general per a la suspensió del CPE
/ CNE i la dimissió de Chirac, Villepin i Sarkozy! Els manifestants ho
cridaven el 28 de març: «vaga general, fins a la abrogació!»,
«Chirac, Villepin i Sarkozy, el seu període de prova, ell està
acabat»!
En tota Europa, la mateixa política antiobrera.
La política de misèria i d'estat precari que Chirac aplica i promulga
amb tal altivesa, s'aplica en tota Europa. CPE / CNE és la conseqüència
necessària de cinquanta anys de tractats de l'Europa capitalista (Roma,
Maastricht, Amsterdam), per mitjà dels quals les burgesies europees imposen
el trencament dels serveis públics i el desmantellament dels drets del
treball.
Els atacs de la burgesia copegen als treballadors i la joventut de França
com copegen als treballadors i la joventut d'Espanya (el 11 % de contractes
temporals en més en 2005; el 95 % dels nous de contractes eren temporals-precaris
a Andalusia en 2005!) o els treballadors alemanys (el govern de coalició,
en qui participen els cosins alemanys de Hollande i Fabius, vol allargar el
període de prova de tot contracte de treball a... 2 anys: és CPE
per a tots els nous assalariats d'Alemanya!).
El Sr. Barroso, el president de la Comissió europea, va recordar clarament
aquesta necessitat per a l'Europa capitalista de precarizar costi el que costi.
Ell va defensar el CPE, declarant « ineluctable la reforma » en
matèria de flexibilitat i de flexibilitat del codi del treball. I ell
va afegir cínicament, en bon coneixedor de la lluita de classes: «
El fet que hi ha una resistència és la millor prova que anem en
la bona adreça »! Traducció: la precisió de les polítiques
de les burgesies europees s'amida al sofriment i al reflex de supervivència
dels treballadors! Simplement: tot el que els enfonsa ens educa. Quant a la
Confederació Europea dels Sindicats, aquest sindicat groc viu que fingeix
d'estar contra CPE, declara per la boca del seu secretari John Monks, que la
necessitat és la de « modernitzar per a respondre a una millor
mobilitat en el treball » (en clar: és la fi del codi del treball,
l'estat precari!).
Para ser altra cosa que una utopia mentidera o una regressió per a saltar
millor, la lluita conseqüent per la defensa del dret del treball, per l´
abrogació definitiva de CPE / CNE, ha d'exigir l´ abrogació
del conjunt dels tractats de l'Europa capitalista què organitzen l'estat
precari i la flexibilitat "ineluctable "! Els treballadors ho van
comprendre perfectament, votant, el 29 de maig, contra la Constitució
europea, que compilava 20 anys d'Europa capitalista.
Per a fer cedir al govern, una sola rèplica:
vaga general, sense esperar més!
Per a sortir la crisi i dur-se-la sobre els treballadors, el govern procura
integrar les direccions sindicals i els partits de "esquerra " per
a fer passar la seva política. Compte amb els seus temors al veure les
masses preparades per a anar a l'enfrontament amb el poder de la burgesia, preparades
per a fer triomfar els seus interessos de classe enfonsant sempre més
lluny el seu cantó en les institucions moribundes.
El garbull caricaturesco de Chirac (un nou CPE, "concertat " i "millorat
") és una mà estesa a les direccions sindicals i als partits
de "esquerra ", perquè ells ajudin al govern a salvar les institucions
agonizantes, perquè encotillin als treballadors desviant la mobilització
sobre una via morta parlamentària! Es tracta d'organitzar el «
diàleg social », després de la provocació oberta
feta als milions de treballadors i de joves, i quan el bastó reprimeix
sense miraments les masses! Per a aquesta tasca, Sarkozy va ser totalment designat:
és l'home del garrot, és l'home partidari de STO (servei del treball
obligatori) per als desocupats.
Des del principi, la joventut i els treballadors exigeixen la retirada pura
i simple del CPE i també del CNE. Ells van comprendre que tota temptativa
de "conciliació " o de " resolució parlamentària
" seria la pitjor de les solucions: ella equivaldria a una derrota dels
treballadors; la burgesia imposaria els seus interessos; ella obriria una bretxa
mortal en el dret del treball.
Fins a aquí, és la potència de la mobilització que
va obligar a " la ex esquerra plural " i als dirigents de tots els
sindicats que es casen amb el moviment i que exigeixen la retirada de CPE. És
la determinació i la radicalització de les masses que va fer impracticable
tot desviament del moviment, tot "apaivagament " en profit de la burgesia.
I això a pesar de les temptatives de les direccions sindicals per a sufocar
el moviment negant-se a apel·lar a la vaga general, i i dispersant «
dies d'acció » sense continuïtat!
Avui, la intransigència de la burgesia que no pot retrocedir, reduïx
a zero els marges de maniobres "pacificadores " dels buròcrates
sindicals i dels dirigents de "esquerra”. La lluita de classes, exacerbada,
deixa dues forces cara a cara: la burgesia amb les seves « reformes ineluctables
», i la joventut i els treballadors, que, més que, mai sabrien
contar que sobre les seves pròpies forces per a defensar fins al final
els seus interessos, i fer cedir el govern. En aquest enfrontament directe amb
els interessos mortífers de la burgesia, l'hora no està més
en les mitges mesures que signarien la derrota. L'única solució
sense esperar ni un minut, la vaga general per a la abrogación de CPE
/ CNE i l'expulsió de Chirac-Villepin-Sarkozy!
Joventut – Treballadors, vaga general fins a l´ abrogació
de CPE, de CNE i de la « llei sobre la igualtat d'oportunitats »!
Organització d'una manifestació nacional unitària a París!
Per a la defensa del codi del treball i dels convenis col·lectius!
París 2 d'abril de 2006
Declaració del Groupe Socialiste Internationaliste, secció francesa
de la Lliga Internacional de Treballadors- IV Internacional
POLÍTICA
Després de l'alto el foc d'ETA
Cap il·lusió en la negociació amb la monarquia
La declaració “d’alto el foc permanent” d’ETA ha
modificat el panorama al País Basc i a tot l'Estat. La declaració
d’ETA es feia a continuació i en perfecta coordinació amb
l'aprovació pel Congrés de diputats de la Reforma del estatut
català, en un procés pautat entre Govern i ETA. El Govern Zapatero
s'apunta un triomf.
Es desvinculen les dues taules de negociació: la primera que té
per finalitat la qüestió de les armes i de presos entre Govern i
ETA. La segona amb totes les formacions polítiques del País Basc,
amb l'objecte de definir una "solució definitiva", fórmula
ambigua per a donar cabuda a totes les opinions. El Govern, amb l'excusa de
ser prudent, vol un procés lent i llarg. Dóna de termini per a
"verificar" la realitat de l'alto el foc fins a abans de l'estiu,
llavors sol·licitarà al Congrés l'inici de les converses
per setembre… i la voluntat de Zapatero és concloure aquest procés
abans d'iniciar la segona taula .
S’han generat moltes il·lusions per a trobar un final al conflicte
i el PSOE tracta de rendibilitzar-les en vots abans que arribin les més
que probables decepcions de la segona etapa. En particular les eleccions generals
i les autonòmiques basques que podrien canviar el panorama i acabar amb
l’hegemonia del PNB. En aquesta situació i en clau electoral és
el PNB qui veu la pinça dels acords entre Batasuna i PSOE com una amenaça
directa que el desplaça del centre de l'escenari polític basc
que avui domina, i reclama insistentment un major protagonisme en el procés.
No és la primera negociació d'aquest tipus: el 81, Martín
Villa llavors ministre de l'Interior va negociar amb ETA-pm el desarmament a
canvi dels presos. Encara que periodísticament el Govern va posar tot
l'accent en el problema de la violència i les armes, no està aquí
el veritable problema polític del règim. La transició monàrquica,
entesa com el període d'estabilització de la Monarquia després
de la mort de Franco, no ha pogut completar-se perquè la majoria del
poble basc no va votar la constitució i un sector important ha rebutjat
sistemàticament la legitimitat de les institucions monàrquiques.
Contràriament els atemptats d'ETA, lluny de desestabilitzar el règim,
han estat utilitzats per unificar sectors de masses entorn del règim,
la Constitució, les institucions de l'Estat i la política de repressió
a Euskadi. La clau no està doncs avui en les armes d'ETA sinó
en el reconeixement i la integració de l'esquerra abertzale a les institucions.
Aquest ha estat el procés general d'integració de molts moviments
guerrillers.
Solució política al conflicte basc i
l’Estatut català
L’u d'abril 82.000 persones es manifestaven a Bilbao en la major manifestació
de l'última dècada, sota el lema "És temps de solució:
Euskal Herria, decisió, acord", convocats pels 55 organitzacions
polítiques, sindicals i socials basques, signants de l’Acord Democràtic
de Base. A l’Aberri Eguna la portaveu de l'Acord declarava que tot el procés
ha d'establir-se sobre una "base democràtica: reconèixer
a Euskal Herria i respectar el dret a decidir de la ciutadania basca".
Aquests són els dos eixos que comparteixen la majoria absoluta de les
forces polítiques i del poble basc. Fins i tot el propi PNB no present
en l'Acord afirmava a través d'Ibarretxe que "qualsevol solució
que en termes polítics es doni per a aquest país, vindrà
de l'actualització i el desenvolupament dels drets històrics bascos
i, per tant, del reconeixement que aquest poble té dret a decidir el
seu propi futur en pau i en llibertat". Ezker Batua, a través del
seu portaveu Mikel Arana, va advocar per assolir un acord entre tots els partits
sobre el reconeixement del "dret a decidir", però "no
com una reivindicació nacionalista, sinó com una demanda democràtica".
L'ombra de l’Estatut català l’acabat de negociar planejava
sobre les intervencions de l’Aberri Eguna, en tots els casos per a manifestar
que el procés basc ha de ser diferent del català. Un parell d'exemples.
José Elorrieta, secretari general d’ELA, afirmava: "el primer
que cal fer és debatre i fixar posició sobre la consulta autodeterminista,
i no sobre la consulta de pura ratificació d'un text aprovat en Corts
espanyoles com s'ha fet amb l'Estatut català". El secretari general
d’EA, Unai Ziarreta, advertia: "aquí haurem d'entrar en el
reconeixement del dret a decisió. No ens val l'esquema seguit a Catalunya".
Però encara ressonaven les paraules pronunciades a Barakaldo pel dirigent
socialista Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional, davant
les Joventuts Socialistes, en les quals reia de com s'havien "cepillado"
primer el Pla Ibarretxe i més tard l'Estatut català, dos textos
"infumables" i mofant-se, va recomanar la lectura del text final de
l'Estatut català que apareix publicat a la pàgina web del Congrés,
en el qual, a petició seva, s'han escrit en negreta les novetats introduïdes
en la comissió, i va afegir: "et poses a mirar així i veus
negreta, negreta, negreta...".
Zapatero ha posat a Rubalcaba que portà les negociacions sobre la reforma
estatutària catalana al capdavant d'interior per a dur el procés
amb ETA. Des del principi el president del Govern ha afirmat que no hi ha res
que es pugui negociar per fora de la Constitució, i ni el reconeixement
de la nació basca amb el que comporta de sobirania, ni el dret d'autodeterminació
hi caben dins d'ella. Aquesta és la realitat i la saben tots els protagonistes.
És il·lusori pensar que per a Euskadi les concessions de la Monarquia
seran qualitativament diferents de les que s’han permès a Catalunya.
Reforma de l’Estatut de Catalunya i "solució" al conflicte
basc són dues parts d'un mateix procés de readequació del
marc autonòmic.
Irlanda i Palestina de referència.
Quan Herri Batasuna (HB) va iniciar l'exi-gència de "ne-gociació"
fa ja més d'una dè-cada, va pren-dre com a referencia els dos
processos que per aquell temps s'obrien: el dels acords del Divendres Sant d'Irlanda
i el d'Oslo palestí. Les imatges de Jerry Adams dirigent del Sinn Fein
i Arafat dirigent de la OLP, van figurar en els cartells de HB com a referents
de negociacions. Fins i tot avui la referència d'Irlanda està
viva i es presenta al reverend Alec Reid, mediador d'aquest conflicte, com protagonista
especial d'entrevistes i actes en l'actual procés basc. En ambdós
casos de negociacions de pau, els processos oberts van abrigar grans esperances
entre les àmplies capes populars.
A Palestina els acords d'Oslo van liquidar la I Intifada per ordre de l'Autoritat
Palestina en compliment dels acords, però cap dels compromisos d'Israel
es van complir; es van seguir construint i ampliant les colònies en els
territoris ocupats, la política de substitució de la mà
d'obra palestina per altra de jueva procedent de diversos països, la repressió…
fins que el poble palestí no va poder més i a la desesperada va
reprendre la lluita contra l'ocupació a la II Intifada. Les últimes
eleccions amb el triomf de Hamas suposen la ruptura del poble palestí
amb el procés d'Oslo.
Però no és millor el balanç a Irlanda, amb unes institucions
nordirlandeses suspeses sine die pel govern britànic, i en el qual els
irlandesos han acceptat el marc de les institucions d'ocupació britàniques.
Avui, uns anys després les il·lusions que van generar en els pobles
irlandès i palestí s’esvaeixen i apareixen la manipulació
que va fer el poder dominant d'elles.
El règim vol tancar la transició
És per això que cal desconfiar de les afirmacions del Govern sobre
les solucions democràtiques i negociades. Només cal veure com
es donen els primers passos, mentre el Govern exigeix autenticar i verificar
la disposició d'ETA a abandonar la violència, no cessa la violència
de l'estat: prossegueix el macrojudici 18/98, la detenció de Otegui amb
fiances astronòmiques, pròrroga de dos anys més d'il·legalització
de Batasuna ordenada pel jutge Gran Marlaska… El Govern adverteix que no
haurà de moment modificació de la Llei de Partits i que és
prematur modificar la política penitenciària. Així doncs,
el govern no perd el temps, colpeja tant com pot amb una mà mentre en
l'altra aixeca el colom de la pau, tot per a arribar a la taula de negociació
amb la major posició de força possible.
Per això entre les il·lusions d'avui i la crua realitat que espera
la definitiva "solució política" la clau per al règim
-que és qui determina els temps de negociació- és saber
si en el transcurs d'aquest període és capaç de ficar a
l'esquerra abertzale dins del marc institucional. Al Sinn Fein, la OLP, a Batasuna
se'ls va exigir la condemna de la violència però també
l'acceptació de la legitimitat del marc d'opressió, en un cas
les institucions colonials britàniques, en l'altre l'existència
de l'Estat d'Israel i aquí la Constitució i institucions de la
Monarquía, és a dir, l'objectiu és tancar el que va quedar
pendent de la transició: el no del poble basc a la Constitució.
Impulsar la mobilització
La declaració d'alt el foc permanent d'ETA és un pas positiu
per ajudar a recompondre la relació entre treballadors i pobles de l'estat
i quitació arguments a l'estat per a la repressió a Euskadi.
Cap confiança en el procés de negociació per a trobar la
solució política. Aquesta que necessàriament passa per
el reconeixement de Euskalherria com va néixer amb plena sobirania i
el dret a l'autodeterminació nacional, no cap dintre de la Monarquia.
El camí cap a aquests drets passa per recompondre la més àmplia
unitat com els treballadors i els pobles de l'estat, per a impulsar la mobilització
contra l'estat monàrquic.
És urgent engegar una taula en tot l'estat d'organitzacions polítiques,
sindicals i socials en defensa del dret d'autodeterminació dels pobles
contra la Constitució monàrquica.
El nostre programa passa per Repúbliques sobiranes a Euskadi, Catalunya
o Galiza, amb el ple dret de autodeetrminación nacional i de defensar
en aquest marc la més àmplia unitat entre iguals en una federació
de repúbliques socialistes.
¿Qui té la iniciativa?
L'esquerra abertzale afirma que a l'actual procés s'ha arribat per la
fortalesa del MLNV, els avanços en la construcció nacional i per
l’afebliment de l'estat espanyol i el francès. Comprendre com i
perquè s'arriba a la situació actual i qui té la paella
pel mànec, és essencial per a determinar la correlació
de forces i la dinàmica de la seva evolució. Nosaltres no compartim
l'anàlisi de Batasuna, creiem que en aquestes tres dècades hi
ha hagut una consolidació de l'estat centralista i un aïllament
del moviment basc d'alliberament. Avui el règim té la iniciativa.
A la mort de Franco, la lluita pels drets nacionals i els dels treballadors
eren un sol moviment que colpejava unit per enderrocar la dictadura. La gran
traïció a aquest moviment va venir de la mà del PCE i el
PSOE que amb CCOO i UGT van pactar la reforma i pervivència del franquisme
coronat. A partir d'aquí van abandonar no només una alternativa
obrera al capitalisme sinó també la lluita contra un estat que
oprimia els pobles i nacions.
Però també és cert que des de la direcció abertzale
aviat es va abandonar l'orientació d'unitat cap als treballadors i pobles
de l'estat, i es va buscar una solució estrictament basca. A un costat
van quedar experiències solidàries exemplars com amb la lluita
de jornalers de Marinaleda que feien tremolar al règim. El moviment de
masses estava relegat a un segon terme i l'estratègia militar era la
prioritat. En la lògica militar els actors principals són els
combatents, mentre que els treballadors i els pobles són mers actors
secundaris. I en el pols febril per a fer insostenible la situació al
règim van arribar els atemptats en barris obrers, com Hipercor a Barcelona
o Vallecas a Madrid. D'un cop els ponts de solidaritat que fins aleshores existien
van saltar fets miques, molts militants que donaven suport HB a la resta de
l'estat van entrar en crisi. El règim aconseguia començar a aïllar
la lluita del poble basc i el discurs antibasc va començar a guanyar
sectors populars.
La direcció militar va advertir en la consolidació del règim
que no era possible una victòria militar i de la plataforma CAS es va
passar a la "Alternativa democràtica" i la política
per una “sortida negociada”. L'estratègia d'ETA va anar trobant
cada vegada una major resposta en manifestacions massives després de
cada atemptat, també a Euskadi. Ni somniant Aznar podia imaginar-se encapçalant
una manifestació de masses als carrers de Bilbao, com es va donar amb
la mort de Miguel Angel Blanco. El règim es creixia i augmentava l'escalada
repressiva contra el poble basc amb enduriment de llei antiterrorista, amb la
política penitenciària, amb la llei de partits... La resposta
a aquests atemptats a les llibertats, com el tancament d’Egin o la il·legalització
de Batasuna ja no tenien la mateixa dimensió que abans. L'ambient contra
ETA propiciava que estats amb tradició d’acollida de refugiats polítics
comencessin a lliurar i a la col·laborar activament en la repressió.
L'estructura militar d'ETA va rebre forts cops.
En aquest marc el PP va creure arribat el moment d'aixafar per la repressió
no només al MLNV ("tot és ETA") sinó aprofitar
per a recentralizar política i econòmicament l'estat. En la seva
croada espanyolista va arribar a trencar els acords que Franco havia formalitzat
el 39 amb la burgesia basca en els quals a canvi de va lliurar intacta la indústria
pesada, el dictador respectaria la seva propietat. Aznar estava disposat a empresonar
la taula del parlament, a encausar a Ibarretxe, a dur-se el BBVA a Madrid, Acebes
va recordar el paper de l'exèrcit i Cuevas proposava dissoldre les institucions
autonòmiques. Fins a la burgesia basca, que sempre va ser abans burgesia
que basca, va reaccionar i Arzallus va radicalitzar el seu discurs perquè
estava en joc no només el seu poder polític sinó també
els seus negocis. Aznar va dur la repressió tan lluny com va poder, però
va fracassar in creure que amb ella podia acabar amb el MLNV. El règim
ha hagut de donar un pas enrere i va activar la carta del PSOE amb la negociació.
Sobre violència i democràcia
Durant les últimes dècades el diàleg amb molts treballadors sobre la qüestió nacional basca era del tot impossible: la intensa propaganda dels mitjans de comunicació controlats pel règim, unida a la coral dels partits parlamentaris (des del PP a IU, passant pel PSOE) i els sindicats CCOO i UGT, feia de l'oposició entre "demòcrates" i "violents" una falsa dicotomia difícil de sortejar. Abans de començar a parlar del tema, ens posaven dins del sac dels terroristes. Aquesta mateixa lògica era impulsada des de l'altre costat, que tibava la corda amb atemptats i facilitava la bolcada de gran part dels treballadors de l'Estat cap a les mobilitzacions que orquestrava el règim. També dins d'aquests sectors sortir-se’n del guió i criticar la política de la direcció abertzale era tant com posar-te a l'altre bàndol, aquesta vegada la dicotomia entre "espanyolistes" i "abertzales". Era gairebé impossible sortir d'aquesta lògica.
La novetat creada per l'alto el foc anunciat d'ETA canvia la
situació i permet avançar cap a la discussió de fons. Des
dels suposadament "no violents" i "demòcrates" tot
era possible -ens deien- sense la violència de les armes, "tot es
pot defensar en democràcia” afirmaven. Però ara, quan tenen
l'oportunitat de demostrar-ho, comencen a canviar el missatge: en democràcia
hi ha coses que no es poden pretendre, per exemple si estan contra la Constitució
monàrquica, encara que defensi aquesta postura la majoria del poble basc.
No hi ha dubte que el poble basc existeix com una entitat històrica que
encaixa en tots els manuals i declaracions internacionals de drets humans: no
hi ha més que veure les diferències abismals en representació
política i sindical respecte de Castella-La Manxa, per exemple, només
explicables per l'existència d'una realitat nacional distinta. Al País
Basc la majoria va rebutjar la Constitució, llavors, si de debò
es vol la democràcia aquests que es diuen demòcrates haurien d'estar
disposats a modificar la Constitució per a donar cabuda a les aspiracions
del poble basc o, d'una altra manera, acceptar la possibilitat que els bascos
decideixin lliurement el seu futur i, si és el cas, posar-se fora del
marc espanyol i constituir el seu propi Estat.
Però els suposats “demòcrates”, com ara el PSOE, són
avui essencialment monàrquics i com a tal centralistes, per no parlar
d'altres “demòcrates”, com els del PP que són directament
monàrquic-franquistes. No cal més que recordar com el PSOE a Euskadi,
abans de la seva conversió monàrquica, defensava el dret d'autodeterminació
del poble basc. I tots ells, des de la seva defensa de la Monarquia defensen
el que Franco va deixar lligat i ben lligat, no només al seu successor
Juan Carlos sinó també l'article 2 de la Constitució borbònica:
la unitat indivisible d'Espanya. I, en nom d'aquesta unitat els suposadament
demòcrates i no violents són capaços d'aixecar l'instrument
més violent de tots, l'Exèrcit, per a imposar-la als qui no l'acatin.
D'aquesta forma els papers es van invertint: els monàrquics s’armen
de justificacions al recurs de la gran violència de l'Estat, mentre que
els suposadament "no demòcrates" i "violents" simplement
demanen que es respecti la voluntat democràtica del poble basc. I en
aquesta batalla dels partits del règim per no perdre el control de la
majoria dels treballadors de la resta de l'Estat, els recursos als tòpics
-com s'ha demostrat en l'Estatut català- tornaran a aixecar-se perquè
el jornaler andalús o l'obrer de Getafe vegin en l'obrer català
o en el basc l’amenaça els seus ja minvats drets, en lloc de veure
els autèntics responsables: l'empresari, el Govern i l'Estat.
En realitat els que suposadament combatien la “violència” etarra
(des del PP, PSOE, IU, CCOO i UGT) van justificar per activa o per passiva una
enorme violència contra el poble basc: una llei antiterrorista que conculcava
drets democràtics elementals, una llei de partits sota la qual es prohibia
l'expressió política d'un sector ampli del poble basc, detencions
massives perquè “tot” era ETA, tancaments de periòdics
i atacs a la llibertat d'expressió, violència contra els presos
abertzales, contra la pròpia legalitat, i en el cas del PP advertiments
d'intervenció militar, de dissolució de les institucions autonòmiques
contra el Pla Ibarretxe, intent d'empresonar la Taula del Parlament Basc i el
propi Ibarretxe si arribava a consultar als bascos.
Davant les accions d'ETA plantejàvem que un Estat que impedeix a un poble
exercir el seu dret a decidir lliurement el seu futur és el causant de
la gran violència i de l'opressió. I només des d'aquesta
posició, manifestàvem el nostre rebuig a una forma de lluita,
la lluita armada individual, que una vegada i una altra es girava contra el
poble basc, permetia al règim omplir els carrers de l'Estat i del propi
País Basc amb centenars de milers de treballadors i facilitava l'escalada
de la repressió. La política d'ETA convertia al treballador de
Madrid en simple moneda de canvi o un "dany col•lateral" entre
els que definien ells com a actors principals: l'Estat (i el seu règim)
i l'organització armada.
Més val tard que no mai: la declaració de l'alto el foc d'ETA
ajuda a recompondre el diàleg entre treballadors i entre pobles. No hi
ha temps a perdre perquè aquest diàleg permeti establir llaços
d'unitat i de defensa conjunta de la llibertat, una llibertat per als pobles
que avui ofega la Constitució monàrquica. Una vegada més
repetim, l'única unitat que interessa a tots els treballadors és
la que es basa en la lliure decisió dels pobles. Permetre la repressió
contra altres treballadors o altres pobles és obrir la porta a uns atacs
que, tard o d'hora, acaben girant-se contra tota la classe obrera.
Davant el referèndum de l'Estatut
¿No, nul, en blanc?
Dins la Plataforma pel Dret de decidir portem setmanes discutint
què votar o no votar en el proper referèndum sobre la Reforma
de l’Estatut de Catalunya. Deixant de banda posicions possibilistes que
defensen votar SI perquè consideren que “és el millor Estatut
possible”, molt minoritàries a la Plataforma i que abasten des de
CiU fins EUiA, el debat és viu entre els que proposen el No, el vot nul
o el vot en blanc.
El debat rau en la millor manera d’avançar ara cap al dret d’autodeterminació
i en concret sobre quin és el missatge més clar per a la població.
Aclarim per endavant per si algú no ho sap que la nostra proposta és
clarament el NO, per l’autodeterminació contra la continuïtat
de la Constitució monàrquica i els partits que li fan costat,
un NO d’esquerres i nacional que obri una crisi a la reforma estatutària
i alhora sigui un recolzament a la lluita del poble basc per aquest mateix dret.
Entrant en el debat abans esmentat, el punt de partida comú és
la conveniència que el poble català s’allunyi clarament de
la campanya institucional del SI que pretendrà que ens acontentem amb
el que l’Estat espanyol està disposat a concedir. Un dels arguments
en contra del vot NO és per la seva identificació amb els del
PP a l’hora del recompte de vots. I és cert, des del punt de vista
de les xifres, encara que s’omet el que és més important:
quina és l’opció que permet l’explicació més
diàfana prèvia al referèndum contra aquest Estatut, intenció
que en principi suposem compartim tots els integrants de la Campanya. Afegim
que l’objecció té d’arrel la coneguda tàctica
del “VOT ÚTIL”, és a dir, no votar l’opció
que més directament reflecteix la posició del votant sinó
votar per oposició a l’opció enemiga.
En aquest debat, ERC proposa el vot NUL (si no acaba decantant-se pel SI com
seria la voluntat dels seus dirigents), possiblement amb una papereta preimpressa
no oficial que porti un lema nacional. Tant els qui defensen aquesta opció
com els qui ho fan amb el vot EN BLANC argumenten que així no es proposa
el rebuig a l’avenç parcial que suposa el nou Estatut per a Catalunya.
I aquí surt el reformisme, l’acceptació de la situació
actual limitant-se a comparar els articles d’abans i els d’ara, però
sense abordar el significat polític d’aquest referèndum:
tancar la qüestió nacional catalana, terreny perillós per
a la monarquia, amb una descentralització administrativa. Així
es col·labora amb que el referèndum no se’ls hi torni en
contra als convocants.
Per més que molts companys s’autoanomenin independentistes, i amb
ells hauríem d’afegir altres sectors no inclosos en la Campanya
que proposen l’abstenció, el mot no garanteix una actitud de combat,
mai els mots no garanteixen res per si sols, i més aviat està
servint per justificar la inhibició en la conjuntura actual. L’horitzó
de la independència pel 2.014 o la labor de “construcció
nacional” quotidiana els hi evita organitzar una resposta nacional ara
(possiblement el 18 de juny) a la política dels governs català
i central.
Creiem que a mida que s’acosti la data, el debat es polaritzarà
al carrer cada cop més entre el SI y el NO, el problema és que
la Plataforma arribi tard o no arribi en aquest debat. Allargar la discussió
tàctica pot impedir que l’objectiu d’engrescar en aquesta lluita
a la població d’arreu del país quedi postergat. Cal des d’ara,
que les forces decantades ja pel NO, comencem a treballar junts per incidir
amb més força en tots els organismes i fer arribar aquest missatge
a tota la població.
75 anys després de la caiguda del
Rei. Per la República
Fora la Monarquia
La classe dominant espanyola per mantenir l’explotació dels treballadors
ha necessitat tradicionalment d’un règim de dominació opac,
repressiu i centralista. Per això al final de la dictadura franquista
la monarquia borbònica fou restaurada pel propi Caudillo tot assegurant
la continuïtat dels poders seculars recomposats sota el franquisme després
de la seva massacre sobre la classe obrera a la Guerra Civil. Règim monàrquic
que, alhora de perpetuar la situació de treballadors i camperols, manté
l’opressió sobre les nacions històricament sotmeses per l’imperi
espanyol i dóna cobertura a negocis corruptes com la trama de Marbella,
on sota el paraigua d’un ajuntament democràtic ¡durant 15
anys! uns pocs s’han anat apoderant de beneficis astronòmics en
una escandalosa concentració de la riquesa, mentre per als treballadors
es legislen mesures de moderació salarial, moderació salarial,
augment del temps de treball (en jornada i en edat), increment de la precarietat,
accidents laborals, sobreexplotació dels immigrants, privatització
de serveis públics o una joventut vivint gràcies l’ajuda
dels seus pares. La tramitació de la reforma de l’Estatut català,
amb la mutilació d’un text ja de per si redactat per un Parlament
català autocensurat, ha estat una bona mostra dels estrets límits
d’una “unitat de la Pàtria” sustentada en les forces armades.
Però és al País Basc on la negació del dret d’autodeterminació
adquireix la seva cara més violenta. Allí la sistemàtica
repressió no s’ha aturat ni amb l’anunci de l’alto el
foc permanent d'ETA. Així ha quedat nua la “legalitat” antiterrorista
aixecada no contra ETA, sinó contra un sector de la població que
reivindica aquest dret i al qual li són negats drets democràtics
tan elementals com els de reunió, expressió o simplement pensa-ment.
Certament una Constitució que fa possible això, per més
que li diguin democràtica, no ho és pas.
Darrera de l’espera de ZP de “verificació de l’alto el
foc” s’amaga el manteniment com a ostatges de centenars de lluitadors
bascos i l’ocupació policial d’aquesta nació, en repressió
del nacionalisme basc, continuïtat de la repressió franquista. Ara
l'Estat, que no ha declarat cap alto el foc, intenta aconseguir una altra Transició
que doblegui una nació que trenta anys abans no va validar la Constitució
actual. La tàctica actual de ZP és similar a la utilitzada pel
franquista Suárez que va dilatar la legalització del PCE a l’espera
de gestos inequívocs d’integració, com així va ser.
Però no hi ha conciliació possible entre el dret d’autodeterminació
i la Constitució monàrquica, per més que estigui gestionada
per socialistes i recolzada pels aparells sindicals, els mateixos que van vestir
“democràticament” al monarca franquista amb la Transició
anterior. El legalisme constitucional no és més que repressió
i d’això s’alimenta l’ànsia d’independència.
Ni les negociacions ni les aliances amb la burgesia, sigui central o autonòmica,
no aconseguiran la resposta a les reivindicacions populars. La lluita a Catalunya
pel No en el referèndum contra el nou pacte de submissió que suposa
l’Estatut i en defensa de “Som una nació”, la lluita a
Euskadi contra la il·legalització de HB i per “Que se’n
vagin” i “Presos al carrer” és una mateixa lluita pels
drets democràtics i per la República, soscavant la Constitució
monàrquica. Cridem arreu de l’Estat a aixecar una plataforma dels
partits polítics que estan pel dret d’autodeterminació i
per la fi de la monarquia, per a impulsar la lluita unida dels treballadors
i les nacionalitats oprimides per a enderrocar l’enemic comú.
Derogació de la llei antiterrorista i la de partits. Supressió
de l’Audiència Nacional.
Llibertat presos polítics
Dret d’autodeterminació
Fora la monarquia,
Per les repúbliques catalana i basca
Per la federació lliure de repúbliques socialistes ibèriques
Madrid, 14 d'abril de 2006
SINDICAL
Corrent d'opinió de CCOO a Catsa
Contra la precarietat, un sindicalisme de classe
El comitè d’empresa de Catsa, al costat dels treballadors
i treballadores, ja portem diversos anys mobilitzant-nos no només per
un conveni digne sinó també contra el frau de llei en la contractació.
Catsa pertany al grup Sogecable i és una més de les empreses externalitzades
de grans empreses per a tenir treballadors en precari i en pitjors condicions
laborals.
Des que es va crear el Comitè, juntament amb totes les seccions sindicals,
hem defensat estar en el Conveni de Sogecable i no en el de Telemàrketing
(un dels convenis més precaris). Això no ens va impedir defensar
una plataforma digna per al Conveni de Telemàrketing, participant en
les mobilitzacions tant en el Segon com en el Tercer Conveni.
El juny de 2004 el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) i el
febrer de 2005 el Tribunal Suprem ens van donar la raó en la nostra reivindicació.
Davant una demanda presentada per vuit treballadors, la sentència afirma
que Catsa és una contracta fraudulenta i que el conveni a aplicar als
treballadors és el del grup Sogecable.
La Secció Sindical de CCOO, que s’ha caracteritzat per enfrontar
els mètodes burocràtics de la direcció del sindicat en
defensa d’un sindicalisme de classe, sempre ha acompanyat aquest procés
tot i no tenir el suport de l’executiva de Telemàrketing ni de l’executiva
de Comfia, i amb això ha aconseguit ser una de les seccions més
grans de CCOO en el sector de Telemàrketing. Aquest creixement no es
deu a la confiança en la direcció del sindicat sinó precisament
en la defensa de la necessitat d’organització dels treballadors,
la defensa de la democràcia tant en assemblees com en plens d’afiliats
i per tant del sindicalisme de classe.
Després de la sentència del TSJM s’incrementen les diferències
no només amb la direcció de Comfia, la qual aposta per negociar
engrunes i no continuar amb les demandes, sinó amb un sector de la Secció
Sindical que no pot demandar i es posiciona cap a la claudicació a les
pretensions de la patronal.
A les empreses del grup Sogecable el sindicat majoritari és CCOO; ens
preguntem per què la política de Comfia, lluny de defensar la
lluita contra el frau de llei i els abusos de la patronal, aposta per la pau
social a costa dels treballadors més precaris.
En el moment que l’empresa està més acorralada, ja que un
terç de la plantilla ha demandat Sogecable i Catsa pel frau de llei en
la contractació, les diferències polítiques s’han
fet més palpables. La direcció del sindicat ha optat per carregar-se
la democràcia en la secció sindical i apostar per l’acostament
a l’empresa. Ha imposat una Gestora (direcció provisional triada
per l’executiva de Comfia), saltant-se l’escollida pels afiliats a
CCOO de Catsa, començant negociacions amb l’empresa al marge del
Comitè, de la seva Secció i, per descomptat, al marge dels treballadors.
Darrera d’aquestes negociacions pot amagar-se un possible ERO per eliminar
treballadors de Madrid i apostar per la deslocalització, intentant eludir
les demandes.
Un grup d’afiliats hem constituït un Corrent d’opinió
dins la Secció Sindical per a lluitar contra la precarietat i defensar
el sindicalisme de classe.
Rebutgem la gestora imposada per la direcció de CCOO a la secció
sindical de CCOO a Catsa
Denunciem la maniobra de l’empresa de voler dividir el comitè a
través de CCOO.
Defensem la lluita dels treballadors de Catsa per unes condicions dignes i contra
el frau de llei en la contractació
Raquel. CCOO. Catsa
Recollim mails de suport contra la nova executiva imposada a la secció
sindical i a favor de la lluita contra el frau de llei a les empreses. Per un
sindicalisme de classe. Enviar a
corrienteccoocatsa@eresmas.eso
Última Hora
A diversos delegats ens arriba una citació judicial per un acte de conciliació al jutjat del civil. No guanyen els plens d'afiliats, no guanyen les assemblees de treballadors, no guanyen els plens de Comitè, només l'empresa està satisfeta amb ells (de fet no es reuneix amb el Comitè, pero si amb la nova direcció provisional de CCOO i dos delegats més... i ara gosen demandar judicialment. L'empresa aplaudrià aquesta nova acció.
Última hora
Un pas endavant dels acomiadats/es de SEAT
Un rosari de judicis es desgranen en els jutjats de Barcelona contra els acomiadaments
de SEAT: més de 100 demandes individuals d'entre la majoria dels 660
que no va acceptar el seu acomiadament; afiliats d'UGT que denuncien la complicitat
de la direcció de la seva secció sindical en l'elaboració
de les llistes, i segueix pendent el de CGT contra el conjunt del ERE. Però
en l'última han començat a aparèixer sentències
que reflecteixen distorsionadament la injustícia dels acomiadaments:
4 d'improcedents –l'empresa ha de reincorporar o indemnitzar- i un nul
radical –readmissió obligatòria-. Aquest últim és
el de Diosdado Toledano, vell militant polític i sindical, que ja ha
anunciat la seva voluntat que s'executi la sentència per a reincorporar-se
immediatament, a pesar del possible recurs que pugui presentar SEAT. La notícia,
que es va rebre en plena assemblea d'acomiadats, va ser un esperó a la
lluita d'aquests, amb els quals seguim exigint: Readmissió dels 660!
Carlos Couso, CGT- Volkswagen Landaben
"La lluita a de seguir sota control dels treballadors"
Després dels acomiadaments de VW a SEAT-Barcelona, la multinacional ara intenta concretar un conveni a la baixa amb l’amenaça de 500 acomiadaments a la planta navarresa de Landaben. La resposta de la plantilla no s'ha fet esperar: massius aturs convocats fins ara pels sindicats presents en el comitè d'empresa: CCOO, UGT, CGT i LAB. Després d'això VW amenaça d’endur-se el Polo i reduir la plantilla, i UGT es despenja del pla de lluita: quin és el futur?. Entrevistem Carlos Couso, secretari general de la secció sindical de CGT a VW-Landaben.
LI.- ¿Què exigeix la VW en el conveni que li porta a dir que
si no se signen aquestes condicions acomiadarà 500 treballadors? Com
analitzeu la situació de VW a la planta?
Carlos Couso- La multinacional encara no ha efectuat una amenaça concreta
d’acomiadaments, encara que aquesta està al caure. S'ha dedicat
a difondre a través dels mitjans de comunicació missatges d'incertesa
sobre el futur de la planta, intentant generar por i alarma social, i intentant
fer veure que els treballadors tindrem la responsabilitat de qualsevol decisió
que prengui l'empresa. Aquesta és l'habitual estratègia de pressió
de la multinacional i anirà incrementant-se en la mesura que els treballadors
no acceptem totes les seves pretensions. El problema és que l'acord que
ens proposen a canvi també es carrega el futur. Avui dia les mesures
que s'estan aplicant suposen un progressiu desmantellament de la plantilla,
(a VW-NA s'han perdut més de 1000 llocs de treball en els últims
6 anys). Si acceptem el seu plantejament ens estarem suïcidant. VW només
aposta per una fàbrica mantinguda en condicions d'absoluta precarietat
i amb el màxim de plantilla subcontractada, aposta per la destrucció
massiva de l'ocupació, i a sobre ens demana col·laboració
per fer-ho. Quan l'amenaça sobre el futur és una cosa que ja s'ha
engegat, deixa de tenir l’efecte com a tal i ja és una realitat
que cal respondre. Això és el que està passant que els
treballadors, havent de defensar dia a dia el present, hem perdut l'atenció
sobre el futur i en aquestes condicions la por no té espai.
La plataforma reivindicativa aprovada en referèndum el passat 26 de gener,
i presentada a l'empresa, conté elements que van molt més lluny
que el que CGT estava disposada a concedir; té 9 dies de flexibilitat
“a l'alça” i “a la baixa”, borses, ajustaments salarials,
etc, i s'està oferint molt més del que l'empresa podia imaginar
que podia reclamar-nos només fa un parell d'anys. El plantejament és
de mínims i no es pot rebaixar més. Tantes raons han reforçat
la voluntat de lluita de la plantilla, i a més ha calat un enorme sentiment
d'unitat, possibilitat pel procés assembleari. Són els propis
treballadors qui prenen les decisions i comparteixen les responsabilitats que
es deriven per evitar que les burocràcies acabin cedint a les pressions
empresarials. Només UGT ha trencat aquesta setmana passada les regles
del joc que tots ens havíem marcat. Possiblement pagui un preu molt car
per això, ja que no només s'han saltat la Mesa Negociadora (part
social) i la plantilla, sinó que la seva direcció també
ha passat per alt les decisions de les seves pròpies assemblees d'afiliats,
les quals segueixen participant en les accions i mobilitzacions. Haver aconseguit
aquesta metodologia de participació per al manteniment de la unitat indispensable
per poder defensar els drets dels treballadors, era propugnada per CGT des de
temps immemorials, i és considerat en la nostra organització com
un petit èxit.
LI.- ¿Quina resposta ha donat la plantilla tant en participació
en assemblees com en les convocatòries d'atur?
S'han dut a terme moltes assemblees, aturs i vagues amb la participació
–sempre- del 100 %. S'han fet manifestacions amb presència de 8000
persones a Pamplona/Iruña quan en plantilla ja només som 4000
treballadors. La plantilla ha entès perfectament la importància
de la seva implicació, per a trencar la desastrosa trajectòria
que dúiem en els últims 10 anys, i és per això que
després de 15 mesos de negociació, amb totes les pressions rebudes,
no ens han derrotat i tenim possibilitats d'arribar a un acord raonable. A dia
d'avui estem molt forts, però mai no se sap quines reaccions pot ocasionar
un increment de la pressió en forma d'acomiadaments, tancaments patronals,
etc…
LI. També enfronteu el pla d'externalitzar manteniment traslladant a
aquests treballad-ors a una altra secció. Hi ha unitat respecte la seva
defensa?
Per davant del que pretenen fer ara amb el departament de manteniment, l'empresa
n’ha subcontractat bona part d'uns altres com la logística (“carretilleros”),
magatzems, etc. I fins i tot en els últims 5 anys hem perdut 180 llocs
de treball de producció; aquells que es dedicaven a la preparació
de conjunts, determinades peces i components, en els quals s'ocupaven les persones
més grans o amb problemàtiques de salut que ara les estan passant
magres en les cadenes. Manteniment és un col·lectiu que s'organitza
millor i ha sabut exigir al Comitè una resposta en assemblees han decidit
portar a terme vagues amb un seguiment del 100% del departament, a les quals
ha respost l'empresa amb tancaments patronals per generar un enfrontament entre
treballadors. Lluny d'això, la dinàmica unitària ha possibilitat
el suport de tots els treballadors als companys de manteniment. CGT s'ha bolcat
també en això tractant de col·lectivitzar la problemàtica
de manteniment, amb un discurs unitari carregat de dades que demostren que la
lluita d'aquest col·lectiu és la de tots, i la de tots –per
descomptat- també és la seva. Els companys de manteniment, amb
les seves jornades de vaga a part, estan realitzant un plus en la lluita que
lluny de criticar-se s'ha d'agrair. Ells han posat la barricada a la seva porta
contra la subcontractació total del col·lectiu. I remarco “total”,
perquè parcialment també s'ha fet, existint a VW-NA en aquests
moments més d'una dotzena de subcontractes de manteniment, produint-se
a més una permanent cessió il·legal de mà d'obra
que s’ha denunciat amb bons resultats i per la durem la direcció
de l'empresa als tribunals.
LI.- ¿Per què s'ha despenjat UGT i com afecta al pla de vaga indefinida
previst?
UGT a VW-NA ha aguantat bé les pressions durant 15 mesos, però
després de la recent visita de Cándido Méndez es van desmuntar.
És el que passa quan una organització funciona amb jerarquies,
i a sobre té negocis i interessos compartits amb la dreta que governa
Navarra, que per a la seva organització són més importants
que els que tenen els seus afiliats a l'empresa. Si els tanquen l'aixeta de
les partides pressupostàries per a la formació (que ells desvien
a l'aparell del sindicat), la promoció d'habitatges, les subvencions
i d’altres, aquesta organització “de serveis” que no vol
afiliats i molt menys militants, sinó clients, s'enfonsa. Així
que quan al “cap” l'hi deixen ben clar, aquest mana i els altres a
empassar-s’ho. El despenjament d'UGT i l'arribada de la Setmana Santa ha
fet que, des de la unitat dels diferents sindicats, realizáramos dues
assemblees en les quals es va determinar que no havent condicions per a portar
a terme una vaga indefinida, aquesta s'havia d’ajornar un temps, i mentre
es desenvolupaven fins després de Setmana Santa vagues parcials amb concentracions
i més manifestacions. Si l'empresa no modifica els seus plantejaments,
una vegada que ja hem constatat que podem comptar amb l'afiliació d'UGT,
incrementarem la pressió després del corresponent debat i presa
de decisions en assemblea.
LI.- Després de l'experiència a SEAT ¿Hi ha alguna votació
expressa de la plantilla front alguna possible signatura sense consulta prèvia?
És impossible en aquests moments pensar que a VW-NA se signi alguna cosa
sense una consulta prèvia. Si algú ho fa se suïcida sindicalment.
UGT pot arribar això perquè “de perdidos al río”,
i valorar que encara tenen un matalàs d'afiliació i vots suficients
per a suportar el desgast que els implicaria, però no sembla molt probable,
doncs a més per si sols no podrien fer que l'acord fora d'eficàcia
general, i aconseguir això últim, segur que és la missió
que en aquest moment tenen encomanada per l'empresa. CCOO no té marge
per protagonitzar una traïció d'aquest calat són CCOO, necessitaria
alguna cosa per oferir –almenys- als seus afiliats per a compensar el fort
desgast que això suposaria. I l'empresa en aquest moment no dóna
res perquè el seu pla és desmantellar progressivament aquesta
plantilla.
LI.- Durant el procés de lluita hi ha hagut el judici contra els companys
de CGT pel full tret denunciant l'actitud d'un metge de l'empresa.
El comunicat que dóna origen a la querella criminal és de juliol
de 2004 i aquesta es planteja 6 mesos després, just quan comença
el procés de negociació del Conveni. Si algú se sent calumniat
i injuriat no triga tant de temps a reaccionar. El metge de VW-NA ha demostrat
una vegada més per a què està a l'empresa, però
aquesta vegada li sortirà la jugada cara, doncs aquest procés
no acabarà amb una sentència (que encara no ha sortit).
De moment no podem comentar res més, estem segurs d'haver guanyat aquest
judici i d'aconseguir l'absolució, encara que els resultats en els tribunals
són molt menys previsibles que el temps atmosfèric. Mai no deixarem
passar l'oportunitat d'agrair els moltíssims suports rebuts. Han estat
tants que resulta impossible citar-los sense oblidar-ne algun. Estem molt contents
perquè la batalla sindical i social l’hem ben guanyat a VW, i esperem
guanyar també la judicial i ja poden anar tremolant els responsables
de VW perquè, darrere de tot això, hi ha assumptes molt lletjos,
massa lletjos.
LI.- ¿Com seguirà la lluita i què faries arribar als treballadors
i treballadores que puguin llegir aquest article?
La lluita ha de seguir en qualsevol cas sota el control dels treballadors, a
qui només puc demanar que prenguin consciència -si encara no la
tenen- que només tindran l'oportu-nitat de millorar, guanyar i defensar
els seus drets si recuperen les formes unitàries i participatives que
la memòria històrica ens demostra que ens van donar bons resultats.
Aquelles que van fer néixer el moviment obrer i que ens van dur a progressar
laboralment i socialment. Davant l'enemic de sempre, la lluita de sempre, és
a dir, la “lluita de classes” que mai no hauríem d'abandonar;
la mateixa que el capi-talisme no ha deixat mai, arribant fins i tot a controlar-la
a través –entre altres qüestions- dels propis aparells sindicals
ben domesticats, als quals ha utilitzat per a desinformar, descon-cienciar i
apartar els treballadors de la lluita. No cal inventar res, només ser
conscients del paper que cadascun de nosaltres, com a treballadors, hem d'ocupar
en aquest moment històric (molt menys difícil que qualsevol altre,
per cert) i de les aportacions que hem de fer al moviment obrer, que -no és
per res- però no és altra cosa que la suma de tots i cadascun
de nosaltres.
Fayez Omari. Comitès Independents de Treballadors de Gaza
"Ens alcem contra la injustícia"
Fayes Al-omari és el secretari general dels Comitès Independents de Treballadors de Gaza, un jove sindicat palestí que lluita contra l'ocupació i en defensa dels drets dels treballadors, enfrontant-se a la burocràcia i les oligarquies palestines.
LI. Com valoraries la majoria absoluta de Hamàs?
A La majoria absoluta és el resultat de la reculada en l'activitat dels
partits polítics, en particular de l’OLP, de la caiguda de la seva
implantació popular i social. La corrupció que existia al si de
l’OLP era molt greu, i no es va preocupar dels problemes del poble. L'única
alternativa possible enfront d'aquest fet ha estat Hamàs, no existia
altre partit que ho fes. Així el propi Fatah i l'Autoritat Palestina
són els primers responsables del triomf de Hamàs.
LI. Quina és la base social de Hamàs?
Sectors de la burgesia, alta i mitja. D'altra part té un entramat d'organitzacions
socials i cíviques, que treballa pels serveis que el poble necessita.
Aquesta xarxa li permet tenir una influència molt àmplia, però
no vol dir que la majoria siguin membres de Hamàs.
LI Com ha quedat l’OLP i Fatah després de la derrota electoral?
FA Segueixen morts com a organització. La corrupció que va deixar
Fatah a l’OLP fa molt difícil la seva reconstrucció.
LI En el procés electoral, hi va haver alguna alternativa dels treballadors?
Vam intentar posar tota l'esquerra en una coalició amb un programa únic
que fos la tercera alternativa, a Fatah i Hamàs, però l'intent
va fracassar, pels interessos personals que existien entre tots els partits.
La proposta de coalició es va adreçar al Front Popular per a l’Alliberament
de Palestina(que en solitari va treure 3 diputats) amb el Front Democràtic
i el Partit del Poble (que junts van aconseguir 2 diputats) amb la Iniciativa
Nacional de M. Bargouti (que va obtenir 2). Seguirem intentant la coalició
en pròximes convocatòries.
LI Quina ha estat la reacció d'Israel a aquesta victòria de Hamàs?
Més pressió, més operacions militars, tancament de fronteres
que impedeix arribar a la feina als treballadors palestins, bloquejar l'entrada
de farina als territoris. Intenta castigar a tot el poble palestí i alhora
intenta dur el govern de Hamas contra les cordes.
LI Els EUA i la UE han advertit que retindran els fons d'ajuda al poble palestí
que estaven lliurant al Govern palestí. Quins efectes pot tenir això?
Per molt que vulguin no poden bloquejar el que el poble ha decidit i nosaltres
estem disposats a seguir lluitant contra l'ocupació.
LI En aquest context es va produir l'assalt a la presó de Jericó
i la detenció del principal dirigent del Front Popular per a l'Alliberament
de Palestina, aquest fet amb la complicitat directa dels EUA i Gran Bretanya,
que custodiaven el penal. Com valoreu l' atac?
L'assalt és un element més de l'atac d'Israel, encara que és
un cas extrem. També demostra que Israel té total impunitat i
pot fer el que vulgui davant la comunitat internacional i els palestins, res…
i això és així des de la declaració britànica
de Balfour el 1917.
LI Va haver una forta resposta del poble palestí a l'assalt de Jericó.
A totes les ciutats, tots els partits units mantenen una posició molt
forta. Fins i tot Hamàs que està en el Govern ha advertit que
no permetrà el segrest de Sadar i menys que li passi alguna cosa. La
Intifada havia baixat en els últims mesos, però pot tornar un
nou ascens que sigui una continuïtat de la II o l'inici de la III Intifada.
LI Amb Hamás en el Govern palestí i majoria absoluta en el Parlament,
què preveus que passarà amb els acords d'Oslo i la Full de ruta
de Bush?
Abans que Hamàs arribés al Govern, no estàvem d’acord
amb cap dels dos. Ara, amb Hamàs, esperem que aturi tota aquesta mena
de pactes que s’han demostrat inútils per assolir els drets dels
palestins. Si Hamàs entra a taules de negociació, pensem que s’ha
de fer en base en les resolucions incomplertes de l’ONU, és a dir:
Jerusalem, refugiats, retorn a les fronteres del 1967, i tota la resta de detalls.
És un moment molt difícil. Esperem un càstig col·lectiu
total contra la població palestina, i un silenci absolut de la comunitat
internacional. Hem de moure’ns i ara. Necessitem alçar-nos contra
la injustícia ara més que mai.
LI Com afecta la situació iraquiana a Palestina?
FA Afecta molt directament, ens afecta cada cosa que ocorre en Orient Mig. Davant
L'Iraq era un suport gran per al poble palestí. Avui ho vam perdre.
LI Com veus la situació dels EUA a L'Iraq?
FA L'ocupació és qüestió de temps. EUA no va a poder
mantenir-la indefinidament. Aquesta tenint molts problemes enfront de la resistència,
encara que també hi ha problemes interns entre els iraquians. Seria necessari
un suport de tots els pobles àrabs per a ajudar al poble iraquià
contra l'ocupació.
LI Com sindicat de treballadors en atur, què exigiu al nou govern?
Una Llei de Seguretat Social que inclogui la protecció dels desocupats,
el suport econòmic a les famílies nombroses, a les mares que no
poden treballar, la gratuïtat de l'educació i la salut i una pensió
per als majors. Segundo, una política de desenvolupament que pugui resoldre
la pobresa i l'atur. Tercer, una nova Llei Sindical que protegeixi la llibertat
sindical
LI Quina relació manteniu amb la resta de sindicats palestins?
L'existència dels nostres Comitès és conseqüència
precisament que els sindicats oficials, la Unión de Sindicats Palestins
(USP), no estan al costat dels treballadors ni fan gens per ells. Avui estem
cooperant amb organitzacions i associacions que treballen pels drets. L'objectiu
seria també recuperar la USP perquè treballi per als treballadors.
LI- Quin és el projecte de la vostra organització?
L'objectiu dels Comitès com moviment social és lluitar contra
l'ocupació israeliana per a obligar-li a acatar les resolucions internacionals.
D'altre costat lluitem a nivell intern per a defensar els interessos dels treballadors
front el Govern. Estem treballant amb un projecte que combina la formació
sindical dels treballadors i un major coneixement dels drets sindicals, al costat
de mobilitzacions, manifestacions i vagues per a reivindicar els nostres drets.
També volem establir contacte amb forces sindicals internaci-onals amb
qui compartim els mateixos objectius i lluita.
INTERNACIONAL
Vot "viciado" i lluita
Encara que els treballadors no tenim alternativa electoral independent, amplis
sectors es van identificant amb la candidatura “nacionalista” de Ollanta
Humala, i molts altres creuen que votar per ell és el “mal menor”
davant de les candidatures neoliberals de la dreta i de l’APRA. Nosaltres
militants del PST, una organització obrera i revolucionària amb
més de 30 anys de lluita al costat dels oprimits i explotats, respectant
aquesta voluntat i decisió democràtica del poble, pensemque no
hem de donar suport ni dipositar cap confiança en cap candidat ni partit,
inclòs Humala i el seu moviment.
Creiem que la millor manera d’expressar-nos electoralment i preservar la
nostra independència política de classe amb vista a continuar
la lluita en els carrers, com d’avui ho fan els nostres germans camperols
amb l’Atur Nacional Agrari, contra el neoliberalisme i el TLC, és
votant “viciado” [nul].
L’imperialisme i els grans empre-saris han definit la seva preferència
electoral a favor de Lourdes Flores, identificada pel poble com la candidata
dels banquers i milionaris. Amb ella intenten continuar el seu pla neoliberal
que els ha permès acumular ingents riqueses i saquejar al Perú,
i iniciar una segona ona de contrarreformas (un segon fujimorisme) que liquidi
els escassos drets laborals, privatitzi les empreses públiques que queden,
i subscrigui sense rondinar el Tractat de Lliure Comerç [TLC]. El dit
amenaçador que exhibeix la candidata i el seu to enèrgic tenen
un sentit molt clar per a nosaltres: és la supèrbia dels patrons
i oligarques que no només se senten segurs del que volen sinó
que a més desitgen fer-ho a qualsevol preu.
Els mitjans de premsa i les enquestes en mans dels rics s’han posat d’acord
per a beneficiar aquesta candidatura. El mateix escriptor Vargas Llosa és
tret de les seves mansions per a venir a implorar per l’únic vot
decent i civilitzat que diu ser encarnat, com sempre, per la dreta política.
Per a l’assoliment d’aquesta fi tot val, ens prometen poc més
que el paradís (650 mil llocs de treball per any) quan en realitat només
ofereixen als treballadors l’infern de la superexplotació i l’abús.
Les èpoques electorals són per a escoltar boniques promeses, però
fins a ara no havíem vist tanta hipocresia junta. Amb els mateixos mitjans
i portaveus s’ha desfermat una campanya demoledora contra la candi-datura
d' Hu-mala, a qui pin-ten com el di-moni en un va intent per frenar el seu ascens
i suport popular. Posen en evi-dència així que Ollanta no és
dels seus, i que són els sectors populars qui ho encastellen amb esperan-ces.
Per a aquesta campanya es recolzen en els propis errors i responsabilitats del
candidat “nacionalista”: Està envoltat d’oportunistes
de tota mena, és responsable d’operatius anti-subversivus on va
violar flagrant-ment els Drets Humans (MadreMia), té el suport de sectors
burgesos corruptes que financen la seva campanya a canvi de favors que cobraran
després de les eleccions, té vincles amb sectors reaccionaris
de les FF.AA, etc. Treuen a relluir també una infinitat de calúmnies
i falsificacions intentant perjudicar-lo.
Contra Humala també s’ha alineat un ampli espectre de la burgesia
i la intel·lectualitat “democràtica” que adverteixen
contra l’amenaça que representa el seu projecte autoritari per a
la vigència de la “democràcia”. Tancarà els mitjans
de premsa!, criden als quatre vents, en un intent per polaritzar l’elecció
entre “democràcia o dictadura”. D’aquí sorgeix
la crida al vot “tots contra Humala” i a favor de qualsevol dels candidats
“democràtics”. En aquestes circumstàncies, fins al tantes
vegades vilipendiat Alan García apareix com una alternativa viable per
al malson de l’oligarquia.
La forma com es pretén polaritzar el vot destil•la el ranci classisme
dels ricatxons. Per tots els mitjans filtren la idea que el vot per Lorda és
un vot intel•ligent i reflexiu, mentre que el vot per Humala és
un vot inconscient i d’analfabets. Ho diuen amb el mateix menyspreu com
qualifiquen tot el temps de “terroristes”, “violents” i
“narcotraficants” a les lluites del poble.
Diguin el que diguin des de dalt en els sectors obrers i més empobrits
es llegix clarament el missatge, i s’afirma un sentiment de solidaritat
que enforteix la candidatura del “nacionalista”.
Davant semblant campanya amplis sectors de la vella esquerra que fa estona van
perdre la brúixola, capitulen als dos extrems. Alguns grups troben en
la campanya de la dreta el pretext perfecte per a capitular a Humala pretenent
trobar en ell al candidat nacionalista i progressista que necessita el poble,
i no solament criden a votar per ell sinó que també s’integren
a les seves files en un afany per pescar alguna cosa mostrant un oportunisme
menyspreable.
Un altre sector que va apostar per una alternativa electoral pròpia però
freturosa de tot suport perquè fa part de la classe política i
dels buròcrates que també repudia el poble, (MNI, Deu Canseco,
Susana Villarán), es va sumar a la campanya burgesa contra Humala: El
candidat del MNI i Dios Canseco també acusen a Humala de feixista, i
Villarán diu que enfront de Ollanta votarà per Lourdes Flores.
Humala no és “nacionalista” ni del
poble
L’ascens de Humala no és l’ascens del “feixisme”
com denuncia la dreta, és el fracàs de la seva “democràcia”
de corruptes sota la qual s’enriqueixen els dalt mentre es mata de fam
al poble i se’l reprimeix. Expressa la recerca d’una alternativa popular
que la fracassada esquerra reformista va renunciar a forjar des del moment que
es va adaptar a aquest podrit sistema “democràtic”.
Amb el seu suport a Humala el poble treballador busca sancionar a la classe
política com ho va fer el 90 quan va triar el “chinito”. Però
aquesta mateixa experiència indica que no hi ha cap garantia que una
vegada elegit pel vot obrer i popular Humala no es passi al camp de la burgesia
i les transnacionals tal com ho va fer Fujimori.
Això no és molt difícil perquè Humala no és
dels treballadors ni tampoc està disciplinat a una organització
del poble. És un militar que pretén reformar a l’Estat i
la política amb mètodes autoritaris, i això sempre ha conduït
tard o d’hora a un xoc contra els treballadors.
A diferència dels altres candidats que ofereixen més “neoliberalisme”
i renúncies, Humala basa el seu recolzament en una proposta que crida
“nacionalista” i en la lluita contra la corrupció. El nacionalisme
és un sentiment que recorre Amèrica Llatina contra el saqueig
de l’imperialisme i les multinacionals i que ha dut al poble bolivià
ha realitzar tres insurreccions exigint la nacionalització sense indemnització
del gas, i al nostre poble a realitzar múltiples mobilitzacions i aturs.
Humala encarna aquest sentiment, però el seu nacionalisme és de
paraula: no proposa cap nacionalització, ni cap mesura contra l’imperialisme.
Oferix mantenir “bones relacions” amb EUA i els voraços organismes
financers internacionals. Proposa seguir pagant l’usurer deute extern,
mantenir l’actual marc macroeconòmic que només porta pobresa.
Oferix revisar els contractes amb les empreses multinacionals del Gas, la Mineria
i els Hidrocarburs, perquè deixin algunes engrunes més però
en canvi de que segueixin saquejant els nostres recursos. No rebutja el TLC
sinó demana la seva “renegociació”.
Tampoc ofereix restablir els drets laborals liquidats pel fujimorisme, ni la
defensa de l’educació pública i gratuïta, ni la defensa
de la Universitat en creixent procés de privatització. Ni portar
a Fujimori perquè sigui jutjat juntament amb tots els seus còmplices,
molts dels quals són generals i promoció del comandant Ollanta.
No guanyem res amb un “nacionalisme” de paraula. El màxim exemple
és Chávez que s’omple la boca d’atacs contra l’imperialisme
però no aplica una sola mesura concreta contra ell, per això a
Veneçuela hi ha més pobresa que al Perú. Humala aspira
a negociar engrunes amb l’imperialisme i afavorir a la parasitària
“burgesia nacional”, mentre que de conjunt es mantindria la política
de saqueig del país i de sobreexplotació al costat de l’amenaça
repressiva amb el qual plantarà cara a les mobilitzacions.
En el combat a la corrupció, en un règim que per pròpia
naturalesa és corrupte només podem esperar miracles. El combat
a la corrupció sempre ha vingut de baix i no de dalt, menys d’un
règim autoritari com el qual projecta Humala.
El “mal menor” no és bon conseller
Encara així pot dir-se que Humala és progressiu respecte als altres
partits? No es tracta de qui és més progressiu perquè amb
aquest criteri el 85 es va triar a Alan García i va anar un desastre,
el 90 es va votar per Fujimori contra Vargas Llosa i va ser pitjor, el 2001
es va triar a Toledo i també sabem en què va acabar el seu govern.
La història de frustracions és llarga com per a no tornar a reeditar
la política del “mal menor”.
Ningú ens obliga a això excepte l’antidemocràtic sistema
electoral que ens coacciona a votar i a triar.
No s’ha de dipositar cap il•lusió ni cap suport en cap candidat,
inclòs Humala. Cap d’ells resoldrà les nostres més
sentides aspiracions que nomès conquerirem lluitant.
L’alternativa és votar nul perquè els treballadors no tenim
representants i perquè rebutgem l’obligació d’escollir
al “mal menor”.
És el vot dels qui preservem la nostra independència política
amb vista a continuar la lluita enfront de qui surti elegit, en la perspectiva
de conquistar un govern dels treballadors que serà l’únic
que realment ens representi. L’Atur Agrari del 29 i 30, i la mobilització
que el dia d’avui es porta a terme en tot el país, indiquen el veritable
camí per a derrotar al TLC, al neoliberalismo i per a assolir les reivindicacions
del poble.
Declaració davant les eleccions del Partido Socialista de los Trabajadores (PST). Secció peruana de la Lliga Inernacional de Treballadors-IV Internacional
Neuquén (Argentina). Quatre anys de lluita
Per l'expropiació i estatització de Zanon sota control obrer
Los obrer@s de Zanon informamos a todos los compañeros sobre la situación
actual que estamos atravesando. Como es de público conocimiento, después
de mas de 4 años de lucha conseguimos en Noviembre del 2005, el reconocimiento
a la Gestión Obrera mediante la Cooperativa de trabajadores Fasinpat
(Fábrica sin patrones).Este "reconocimiento" por parte del
juez del concurso, Rafael Barreiro, es transitorio y su vencimiento será
en el mes de Octubre de este año, para lo que sólo faltan 6 meses.
El fundamento mas importante del juez del concurso para "reconocer la cooperativa
transitoria" el año pasado, fue el informe del jefe de la policía
provincial de Neuquen , "hoy no podría llevarse adelante el desalojo
para provocar el remate y liquidación de la fábrica producto del
impacto social que esto implicaría". Este párrafo deja en
claro cual es el verdadero objetivo del juez.
La cooperativa FASINPAT fue una conquista conseguida con mucha pelea, no sólo
en Zanon, sino con la solidaridad de clase concreta de todos los trabajadores
en lucha. Poniendo el cuerpo, haciendo fondos de huelga, compartiendo sus conflictos.
Con trabajo en la fabrica, generando mas de 200 nuevos puestos de trabajo. Con
trabajo con la comunidad, construyendo un centro de salud, donaciones a guarderías,
escuelas, hospitales, comedores, etc. Por eso hay que defender Zanon, por que
es una conquista de todo el pueblo de Neuquen, de todos los trabajadores del
país y del mundo .
Lo obtenido es una conquista transitoria y no es la
solución definitiva.
Nosotros luchamos por la expropiación definitiva, y la estatización
bajo Gestión Obrera. Esto para poner la fábrica al servicio de
la comunidad, al servicio de un plan de obras públicas para la construcción
de viviendas populares, hospitales, escuelas, etc. Comienza para nosotros un
tiempo de descuento. En octubre vence el plazo de la cooperativa, pero el juez
ya ha dado indicios de cual es la determinación a tomar: en estos días
"resolvió", junto a los síndicos, que los obreros de
Zanon "no somos obreros" y que no tenemos ningún derecho sobre
la fábrica. Comenzó con aprietes judiciales nuevamente y nos llegan
rumores de "operativos" de empresarios que buscan adueñarse
de la fabrica.
Ante esta situación, las/os obreras/os de Zanon lanzamos una campaña
regional, nacional e internacional por la expropiación de Zanon. Tenemos
un plan de trabajo y muchas tareas para llevar adelante de acá a Octubre,
pero dejamos claro que esto lo conseguiremos con la lucha y confiando en las
propias fuerzas de los trabajadores, como fue hasta hoy.
Por todo esto llamamos a todas las organizaciones a tomar esta campaña,
en defensa de la Gestión Obrera y por la expropiación, colaborando
con el petitorio y acompañando nuestra lucha en las calles. Impulsamos
un petitorio para juntar firmas y así exigir la expropiación de
la fabrica al gobierno provincial y nacional. Este petitorio se hará
extensivo a nivel nacional e internacional, en esta primera etapa apelamos a
todas las organizaciones sindicales a sumar sus firmas a este petitorio y enviarlas
antes del 30 de abril para entregarlas en el acto del 1 de mayo que haremos
en la legislatura provincial.
"Proponemos que este 1 de Mayo, todas las organizaciones regionales, nacionales
e internacionales, tomen como consigna importante, la expropiación y
estatización de Zanon bajo Gestión Obrera. Lo mismo en cada movilización,
en cada marcha en cada conflicto, que se tome en cuenta nuestra pelea que es
parte de la pelea del conjunto de los trabajadores. En la región ya lanzamos
una campaña intensiva para hacer entrega del petitorio el 1 de Mayo,
con movilización a legislatura provincial. Según las reformas
que se hicieron en la constitución provincial, con 8 mil firmas que estén
en el padrón electoral, la legislatura se ve obligada a tratar nuestro
proyecto de ley.
¡Por la expropiación y estatización de Zanon bajo control
obrero!
Zanon es del pueblo, apoye nuestra lucha
Nequén 13/4/06
Costa Rica. Repressió contra els treballadors "bananeros"
Prou de persecució contra el company Orlando Barrantes
Els dies 21 i 22 d’abril, es realitzarà al Tribunal de Judici,
II Circuit Judicial de la Zona Atlàntica (Costa Rica) el judici contra
el camarada Orlando Barrantes.
Orlando és secretari general de la CONATRAB, un sindicat que agrupa a
treballadors “bananeros” i camperols. També és president
de la Coordinadora d’Habitatge Techo per a Costa Rica, dirigent de la Central
General de Treballadors (CGT) i militant del Movimiento de Trabajadores y Campesinos.
Desenvolupa a més activitats d’assessorament a altres sindicats
i de col•laboració amb grups d’artesans, comunitats que lluiten
per millorar els serveis mèdics públics, grups indígenes
i grups de dones soles caps de família.
Està acusat de realitzar un fantasiós “segrest extorsivo”
en perjudici d’uns policies antimotins durant una vaga en la ciutat de
Limón, de desembre del 2000. L’acusació és ridícula
i sense fonament però el Ministeri Públic ha demanat una condemna
de 60 anys de presó.
La comissió que s’ha format per la seva defensa i solidaritat assenyala
que, a Costa Rica, “és evident l’augment de judicis contra
de dirigents sindicals i comunals. La recent condemna a un any de presó
de Célimo Guido pels tancaments de carretera contra RITEVE ha de ser
una veu d’alerta per a tots els qui lluitem pels pobres d’aquest país”.
D’altra banda, el que passa a Costa Rica es repeteix en el conjunt de Llatinoamèrica
amb un creixement constant de la persecució a lluitadors en el que s’ha
anomenat “criminalització de la protesta social”.
Orlando ha rebut la solidaritat i el suport al judici que és sotmès
de nombroses organitzacions sindicals, socials i polítiques de Costa
Rica, Llatinoamèrica i el món.
Davant el termini imminent de realització del judici és urgent
reforçar aquesta campanya contra la persecució a aquest lluitador
de Costa Rica i per a impedir que sigui empresonat.