Com a França Aturem la reforma laboral!

La lluita dels estudiants i treballadors francesos ha demostrat una vegada més que la mobilització unida pot parar els plans del Govern. La retirada del CPE - encara que no retiren la resta de la llei d’“igualtat d'oportunitats”- és un triomf important. França està avui a l'avantguarda de la resistència de treballadors i joves als plans neoliberals de la UE i la burgesia. Ho va ser amb el No a la Constitució europea, que després de la repetició del resultat a Holanda va deixar en via morta el text. Llàstima que el nostre referèndum hagués estat anterior al francès! Un poc de contagi hagués estat necessari llavors i ho és avui.
La Reforma Laboral està molt a la vora. Negociada gairebé en secret entre Govern, patronal i sindicats, els empresaris estan a punt d'avançar un pas més cap a l'acomiadament lliure i barat, aquesta vegada desmantellant les garanties per al treballador de contracte indefinit. Per a completar el lot, els empresaris rebran noves sumes i exempcions que sortiran de les arques públiques o que deixaran d'entrar en les de la Seguretat Social. En contrapartida la patronal tornarà a comprometre's per enèsima vegada a reduir la contractació temporal, un compromís que mai no ha complert com demostren les estadístiques de contractació.
Els objectius patronals no són diferents dels que han mogut la llei francesa i que han impulsat tantes Reformes Laborals: la burgesia està exigint la desregulació completa del mercat laboral i la liquidació de les conquestes obreres obtingudes en més d'un segle de lluites.
La nova Reforma Laboral que es prepara ha de ser rebutjada. Aquest 1er de maig cal sortir al carrer per exigir la retirada de CCOO i UGT d'una negociació en la qual no hi ha cap millora per als treballadors, i passar a organitzar la mobilització.

L'alto el foc permanent d'ETA ha modificat el panorama polític. D'un costat facilita el diàleg i un nou procés d'aproximació entre treballadors dins del País Basc i entre els pobles de tot l'Estat, mentre d’altra banda treu arguments a l'Estat per a mantenir una repressió permanent sobre el poble basc i en particular sobre l'esquerra abertzale.
Però cal constatar que a l'alto el foc no s'arriba des de l'enfortiment del moviment de masses a Euskadi sinó després d'un llarg procés d'aïllament de la lluita del poble basc, amb manifestacions de masses en tot l'Estat –inclòs en el propi Euskadi- com a resposta a les accions d'ETA que van ser utilitzades per a imposar una escalada repressiva sense precedents en la transició, i per contra, amb mobilitzacions de masses molt limitades davant aquestes agressions de l'Estat (il·legalització de Batasuna, tancaments d’Egin, detencions massives…). Aquest procés d'aïllament de l'esquerra abertzale va permetre a l'Estat, en col·laboració estreta amb altres Estats, èxits policials contra l'aparell militar d'ETA. Malgrat això, la política del Govern Aznar d'acabar per la via repressiva amb ETA i el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB) era inviable, i es va demostrar quan, a pesar dels cops rebuts, seguia tenint capacitat de mobilització i amb els resultats electorals d’EHAK.
El gran problema de la Monarquia no és que es mantinguin algunes accions armades, de fet el PP els ha sabut treure un rendiment polític increïble, sinó l'existència de centenars de milers de bascos i basques que han rebutjat la legitimitat de les institucions monàrquiques. L'objectiu per a l'Estat és doncs –en veure que no el pot destruir- el fet d’integrar l’anomenat MANB en les institucions.
Aquí va arribar Zapatero aprofitant aquesta conjuntura per a obrir contactes amb ETA. L'alto el foc ha aixecat àmplies il·lusions en sectors populars del País Basc, uns cansats de la dinàmica d'acció-repressió, uns altres pensant –com diuen els dirigents abertzales- que estem avui més a prop que mai d'aconseguir el dret d'autodeterminació del poble basc. En l’Aberri Eguna la defensa del dret dels bascos/ques a decidir i la reivindicació de la nació basca ha estat el comú denominador dels discursos des de LAB i ELA, de Batasuna al PNB, inclòs EB. Però era inevitable en els actes la referència al resultat de la reforma de l’Estatut de Catalunya, text que nega tant una cosa com l'altra. És més, si un dels centres de les reivindicacions catalanes era el finançament, el País Basc amb el concert està molt per sobre de l'obtingut a la Moncloa. Així doncs, què pot esperar el poble basc d'un nou procés de negociació a Madrid? ¿Creuen que el mateix Rubalcaba, que ha conduït la negociació amb els parlamentaris catalans, donarà als bascos el que han negat per activa i per passiva als catalans? ¿Per ventura Guerra, president de la comissió de reforma estatutària que es vanagloria d'haver-se “raspallat” el text del Parlament de Catalunya, acceptarà altres continguts per a Euskadi? Perquè arribats a aquest punt les il·lusions d'avui es tornaran desenganys, el Govern ja prepara un llarg camí, un camí que li permeti rendibilitzar electoralment en les eleccions basques i les generals l'haver aconseguit l'alto el foc d'ETA.
El que cal dir sense ambigüitats és que amb la Monarquia no caben ni el reconeixement nacional d'Euskadi ni el de Catalunya, ni menys encara el dret que els assisteix com a pobles a decidir lliure i democràticament el seu futur, el dret d'autodeterminació. Aquesta és la realitat que dicta els límits de tota negociació sota la Monarquia. És per això que als 75 anys de la caiguda de l'avi de l'actual rei, cal dir amb claredat que no hi ha camí per a restablir relacions de llibertat i igualtat entre els pobles sense ruptura amb la Monarquia. Aquesta és la tasca, aixecar un ampli front pel dret d'autodeterminació dels pobles contra la Monarquia.

Lluita Internacionalista nº 70 abril 2006