Fora Imperialistes d'Orient Mitjà
Tres anys després l'imperialisme es troba empantanat a l'Iraq en tots
els terrenys. Militarment, el Pentàgon no veu una fi a les “tasques”
d'ocupació i reconstrucció d'un aparell d'estat subordinat als
dictats de Washington, mentre el desgast polític intern per les contínues
morts de soldats nord-americans comença a provocar moviment de familiars
i pacifistes que van ressuscitant el fantasma del Vietnam.
Des del punt de vista econòmic perquè dels plans inicials que
preveien “rendibilitzar” l'ocupació militar amb l'extracció
i venda de petroli estan fracassant, a causa de els continus actes de sabotatge.
La dura resistència entretant obliga a la Casa Blanca a mantenir i augmentar
el contingent militar i una enorme factura d'ocupació.
Políticament, per que a l'Iraq la política de l'imperialisme destinada
a assegurar l'ocupació, va ser promoure la confrontació sistemàtica
entre comunitats per a impedir la seva unitat contra l'invasor. Però
avui es pot escapar del control ianqui i obrir un procés imparable de
ruptura de l'estat iraquià, una ruptura que desestabilitzaria l'àrea,
amb un estat kurd al nord impossible d'acceptar per Turquia, i un estat xiïta
al sud que reforçaria la influència d'Iran en la zona.
Davant aquest panorama que ajuda que Bush s'enfonsi en les enquestes d'opinió
nord-americanes, aquest està disposat a donar senyals de força
i determinació per a imposar el seu dictat. Emprèn una ofensiva
a gran escala en Samarra, després de mesos en els quals el principal
objectiu de les forces d'ocupació nord-americanes era evitar baixes i
replegar-se en les seves bases. Alhora impulsa en el Consell de Seguretat de
l'ONU advertiments i sancions contra el règim de Teheran.El paper de
la Unión europea i l'Estat espanyol és de complet seguidisme de
la política nord-americana. Es justifica tota la pressió sobre
Iran deixant mans lliures als Estats Units per a aplicar sancions o una eventual
intervenció militar. En la situació concreta la principal amenaça
contra Iran serien bombardejos massius de “càstig” no per a
procedir a una ocupació militar del país, sinó per a intentar
doblegar el règim iranià, que, conscient del nou paper que juga
en la regió i que està com nombre ú en la llista negra
de Bush, busca independitzar-se més del dòlar posant en marxa
una nova borsa del petroli en euros.
A propòsit de l'exigència dels EE.UU. i la UE perquè Iran pari el seu programa nuclear, en sectors de l'esquerra i els moviments socials s'ha obert un debat: “si estem contra l'armament nuclear, hem d'oposar-nos a l'exigència que Iran pari el seu programa nuclear?” La nostra posició és que Iran té tot el dret a desenvolupar el programa nuclear, tant amb fins pacífiques com militars. Per a arribar a un món en pau i sense armaments, la seqüència de passos és decisiva. Com EE.UU. o Israel exigeixen a Iran que no desenvolupi la tecnologia nuclear, quan ambdós disposen de bombes atòmiques? Per què no es desarmen ells primer? L'exigència que Iran o Corea del Nord no desenvolupin l'energia nuclear no és més que la garantia d'hegemonia i domini imperialista. El perill de les armes de destrucció massives és real, però el principal perill de la seva utilització són EE.UU. i Israel. Ells sí han utilitzat sistemàticament aquestes armes contra els pobles. Mentre no desarmem l’imperialisme, és una política reaccionària exigir a estats menys poderosos i que estan amenaçats per ell que renunciïn a programes d'armaments.
entre aquesta escalada de violència imperialista a l'Orient Mitjà
creix, el seu aliat sionista que està en procés electoral, llança
una nova provocació contra el poble palestí, assaltant la presó
de Jericó on està detingut entre uns altres el principal dirigent
del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, la principal organització
de l'esquerra palestina. La presó estava en guarda de les tropes britàniques
i nord-americanes que es van retirar per a permetre l'atac israelià.
Un cas més escandalós que demostra la total complicitat de l'imperialisme
amb Israel contra el poble palestí i que ha aixecat la seva justa indignació.
El pla imperialista per als pobles del Pròxim i Mig Orient és
el de liquidar el potencial de qualsevol estat àrab que pugui fer ombra
militarment a l'Estat d'Israel que quedaria com única potència
regional, una espècie de portaavions nord-americà permanent per
al control de les principals reserves mundials de cru, i per a mantenir a ratlla
a tots els pobles àrabs. En el tercer aniversari de l'inici de la guerra
contra l'Iraq, és més necessari sortir a carrer per a:
Exigir la retirada immediata de les tropes d'ocupació imperialistes de L'Iraq.
Exigir la fi de la impune repressió israeliana contra el poble palestí.
Manifestar la solidaritat amb la resistència iraquiana i palestina.
Ja n'hi ha prou d'advertiments i sancions contra Iran.
Fora imperialisme d'Orient Mitjà
ORIENT MITJÀ
Fora imperialistes d'Orient Mitjà
Iran en el punt de mira
La campanya mediàtica contra Iran, impulsada per Estats Units i amb
el suport de la UE, per a justificar un nou “atac preventiu” repeteix
els mateixos “arguments” que van utilitzar per a l'Iraq: que Iran
dóna cobertura a organitzacions terroristes; les armes de destrucció
massiva, que ara és el desenvolupament del programa nuclear, i, en fi,
que Teheran no té un règim democràtic.
Amb l'ocupació de l'Iraq sense solucions Bush no pot obrir una nova guerra
que suposi més soldats en el terreny. Tot apunta doncs, a raids aeris
contra Iran. Israel, amb l'experiència dels bombardejos del 98 contra
instal·lacions de l'Iraq, està disposada no només a col·laborar
sinó a fer-se càrrec de les operacions si obté el plàcet
del seu soci americà. De fet en el guió que segueix l'imperialisme
per a fer del “Gran Israel” l'única potència regional,
ha d'acabar amb el potencial iranià.No obstant això hi ha divisió
en les files imperialistes sobre si un atac contra Iran podria implicar una
nova desestabilització del mercat del cru i de tota la regió,
en primer lloc a L'Iraq, on els clergues xiïtes proiranians, son avui claus
en el parlament i el govern.
Però, cal preguntar-se: per què Bush vol intervenir contra Iran
quan ni tan sols ha consolidat el domini a l'Iraq, si a més el programa
nuclear iranià està lluny d'obtenir resultats? Una resposta és
que Iran té les segones reserves mundials de petroli i gas, amb un 11'4%
i un 15'2% respectivament. Aquestes dades el converteixen en el major proveïdor
potencial de petroli-gas. Així, doncs un Govern com el de Bush que és
un còctel d'interessos d'armament i petroli, Iran és un plat molt
apetitós. Però hi ha més que afecta el sistema financer
i l'economia americana.
Des de la primavera de 2003 Iran ven el seu petroli a Europa i Àsia en
euros. Ara vol anar més lluny i a finals d'aquest març engegarà
una borsa per a comercialitzar el seu petroli en competència amb Londres
i Nova York, i funcionarà en euros i no en dòlars. Cal recordar
que la guerra contra l'Iraq es va accelerar amb la decisió de Sadam Husein
de convertir totes les seves reserves en euros en el 2000 i començar
a cobrar en aquesta divisa el seu petroli.
La importància de mantenir el mercat mundial de petroli en dòlars,
els anomenants “petrodòlars” és vital per a l'economia
nord-americana. La moneda en el capitalisme no és només un mitjà
de intercanvi sinó una mercaderia més, que es compra i ven. I
el dòlar ha mantingut fins a avui el privilegi de ser la moneda oficial
del comerç mundial, el que significa que els estats estan obligats a
comprar-la i emmagatzemar-la en forma de reserves. Aquest fet suposa tenir un
mercat de compra de dòlars garantit i a través d'ell el Govern
americà exporta gran part de la seva inflació. Escriu Ron Paul,
congressista nord-americà en “La fi de l'hegemonia del dòlar”:
“El nostre sistema econòmic enter depèn de la continuació
del sistema monetari actual, el que vol dir que la circulació del dòlar
és crucial. Normalment, prenem prestats més de 700 mil milions
de dòlars cada any dels nostres amables benefactors, que treballen molt
i prenen el nostre paper per les seves mercaderies.” Altres fonts eleven
les necessitats d'entrada neta de capitals a 4000 milions dòlars al dia.
Els petrodòlars són vitals. Si aquest flux es para, la cadena
d’impagats es dispararia en l'economia més endeutada del món
en termes absoluts, i amb ells la fallida del sistema financer seria inevitable.
“Irònicament –segueix Ron Paul- la superioritat del dòlar
depèn dels nostres militars forts, i els nostres militars forts depenen
del dòlar. Mentre els estrangers prenguin els nostres dòlars per
veritables mercaderies i estiguin disposats a finançar el nostre consum
extravagant i militarisme, el status quo seguirà independentment de quan
enorme sigui el nostre dèficit i deutes”.
Les amenaces i sancions dels Estats Units i el Consell de Seguretat de l'ONU
prenen per excusa el programa nuclear de Teheran però el seu objectiu
és sotmetre al seu dictat el règim iranià, els seus plans
financers i la seva influència a L'Iraq.
Iraq: ¿cap a una fragmentació?
L'esclat d'explosius el 22 de febrer en la mesquita d'Askarriya (Mesquita Daurada)
a Samarra, lloc emblemàtic per als xiïtes, i les subsegüents
represàlies i assassinats portats a terme per les organitzacions paramilitars
xiïtes causant centenars de morts en la comunitat sunnita, indiquen algunes
evidències. En primer lloc, a l'imperialisme se li escapa de les mans
la política de “dividir i manar” que va imposar per a poder
vèncer a la Resistència i dominar l'Iraq després de l'ocupació;
i en segon lloc, les organitzacions amb orientació fonamentalista xiïta
estan imposant a poc a poc a l'Iraq un règim tipus iranià, “curiosament”
amb l'ajuda dels EUA.
La política americana per a consolidar l'ocupació militar va ser
la de dividir i enfrontar les comunitats (sunnites, xiïtes i kurdes) per
a evitar un front unit que fes impossible el domini imperialista. I com el règim
de Sadam basava principalment el seu poder en les comunitats sunnites, seria
doncs rellevant mantenir les organitzacions kurdes i xiïtes com aliades
en l'abatiment de la reacció antiimperialista, encadenant la resposta
popular, i a més oferir així una falsa aparença de “llibertador”.
Havia dos candidats per a tal aliança: tant la Unió Patriòtica
de Kurdistan (UPK) i el Partit Democràtic de Kurdistan (PDK) per part
dels kurds; com el Dawa i el Consell Suprem de la Revolució Islàmica
de L'Iraq (CSRII), partits xiïtes, oferien els seus serveis per a venjar-se
de Sadam. Així que el virrei imperialista, Paul Bremer, va portar a terme
la política de desbaazificació en l'administració i en
les forces de seguretat (va dissoldre l’exèrcit) amb l'ajuda d'aquests
partits, els seus líders i militants van començar a ocupar el
buit creat en les institucions.
Al principi les operacions de les noves “forces de seguretat” iraquianes
creades a força dels militants d'aquests partits, i sobretot dels Cossos
de Badr (ara Badr Organització) del CSRII, estaven concentrades en la
persecució dels oficials de l'antic règim, els membres del Baas
i els militants de la Resistència. Juntament amb les forces de l'ocupació,
els recent uniformats i paramilitars dels partits col•laboracionistes,
van assumir la tasca de capturar, torturar i matar milers de persones. Després
que els partits xiïtes (Aliança Unida Anaraquí) guanyessin
les eleccions del gener de 2005, i que juntament amb l'aliança kurda
prenguessin el control del poder sota la potestat imperialista, l'assalt contrarrevolucionari
es va multiplicar enormement. Sobretot quan el CSRII va assumir el ministeri
de l'interior facilitant el reclutament de Cossos de Badr para la policia i
unitats de comando, les incursions dels paramilitars vestits de policia o de
militar es van propagar a gran escala, en els pobles o els districtes de les
grans ciutats predominantment sunnites. L'objectiu ja no era alguna organització
particular de la Resistència, sinó qualsevol “sospitós”
sunnites. Els “detinguts” acabaven freqüentment en la morgue
després de ser trobats lligats de mans, amb els ulls tapats, els ossos
trencats i amb trets en el cos .
Mentre el govern titella de Iyad Allaui reforçava l'agressió sobre
la Resistència, els partits xiïtes, amb la benedicció del
gran ayatolá Ali Sistani, aprofitaven la purga general per “netejar”
el sud del país, fins i tot Bagdad, de les comunitats sunnites. Va ser
clau en aquest procés la col•laboració de Múqtada
al Sáder amb el govern. Al Sáder, que en principi es posicionava
contra l'ocupació imperialista en la lluita armada juntament amb les
organitzacions d'origen sunnita, sota la pressió de la casta clerical,
va acceptar participar en el joc “polític” de l'imperialisme,
això sí, sense deixar de criticar l'ocupació. Tampoc hi
ha indicis de cooperació des de l’Exèrcit de Mahdi en la
persecució dels sunís després del 22 de febrer. No obstant
això, la resistència armada que en principi incloïa les organitzacions
tant sunnites com xiïtes, sobretot durant l'any 2005 va assumir un caràcter
predominantment sunnita, donant pas a un nou escenari de “terroristes sunnites”
lluitant contra un “legítim govern” xiiïta, que l'imperialisme
per descomptat va aprofitar per a la seva política de divideix i venceràs.
En aquesta fragmentació de la resistència va contribuir la política
sectària del Al Zarqaui i la seva organització al-Qaeda en Mesopotàmia.
Per a la ideologia wahabista d’al-Qaeda els xiïtes són històricament
els “negadors” de l'Islam (rawafidh), i ara estan col•laborant
amb els creuats, i mereixen càstig: “Els qui coneixen bé
la situació a l'Iraq saben perfectament que [els xiïtes] no són
gent ordinària, doncs s'han convertit en soldats de l'ocupant infidel
que espien als muyahidin de debò”. Una sèrie d'operacions,
inclosos els atacs sobre els devots a Bagdad i a Karbala mentre es celebrava
el festival xiïta d’Ashora al març de 2004, causant més
de 100 morts, i diversos atacs de cotxe-bomba contra els civils, han estat l'obra
d’al-Qaeda encara que mai ho hagi assumit públicament. Les tàctiques
de Zarqaui no solament creen indignació en la comunitat xiïta i
ajuden a l'imperialisme, també produeixen malestar entre els simpatitzants
sunnites de la Resistència, doncs projecten ombres sobre els objectius
nacionalistes de la lluita contra l'ocupant i limita el suport popular. Fins
i tot les organitzacions politicoreligioses, com l'Associació dels Erudits
Musulmans, van denunciar els atacs contra els civils xiïtes i condemnaren
específicament a Zarqaui.
Nova etapa
Qui va demolir la Mesquita Daurada? Ningú ha assumit fins a avui la responsabilitat
de l'operació, no obstant això, els iraquians assenyalen a tres
possibles autors: Zarqaui, Badr/Aniran, o EUA/Israel. Però, independentment
del seu autor directe, l'atac va contribuir a la política impulsada per
l'imperialisme: la creixent enemistat entre les comunitats iraquianes i el debilitament
de la Resistència. I també ha estat una bona oportunitat per al
CSRII i el seu Badr, organització encarregada de realitzar la tasca de
neteja sectària de sunnites a gran part de l'Iraq.
De fet, aquest tipus d'atac no era res de nou. Ja a l'agost de 2003 l'esclat
d'una bomba en la Mesquita de l’Imam Ali a Nayaf havia matat 85 devots,
inclòs l’ayatolá Mohammad Baqr al-Hakim, líder del
CSRII. No obstant això, fins al 22 de febrer de 2005 les represàlies
han anat bàsicament contra la Resistència, i no sobre els sunnites
en massa, doncs el que buscava Dawa i el CSRII era primer “constitucionalizar”
la seva supremacia política i sectària. Les primeres “eleccions”
al gener de 2005 que es basaven en la representació proporcional van
ser un pas més cap a la fragmentació ètnica i sectària.
Amb la formació del govern titella xii-kurd la campanya contra la Resistència
es va intensificar en cooperació amb les forces d'ocupació, i
es va estendre la guerra bruta dels militars i paramilitars operant amb una
impunitat evident sense que hagués cap distinció entre els lluitadors,
oponents polítics i simpatitzants.
Mentrestant, els partits col·laboracionistes xiïtes van aconseguir
amb la benedicció de l'imperialisme confeccionar una “Constitució”
que facilitava la dissolució del país, no solament a través
de la secessió dels kurds, sinó també amb la possible creació
d'una “super-regió” xiïta en nou zones del sud, privant
a la comunitat sunnita del petroli i d'una sortida al mar. Més tard la
celebració del “referèndum” el 15 d’octubre de
2005 i les “eleccions” de desembre van ajudar a consolidar, i en un
sentit “legitimar” el poder dels partits fonamentalistes i col·laboracionistes
xiïtes. Podran “netejar” tranquil·lament la seva zona
de sunnites amb matances i obligant a comunitats senceres a exiliar-se de les
seves terres.
Amb o contra Iran?
La política de Dawa i CSRII, i les atrocitats de les forces governamentals
i l'Organització Badr, van fomentar la política de guerra civil
i la divisió de la Resistència i per això han estat afavorides
per l'imperialisme. També van tenir el suport del règim iranià,
que veia amb bons ulls la creació d'un estat pro-iranià a l'Iraq,
almenys sobre els territoris xiïtes. En principi els EUA contaven amb figures
com Alaui o Chalabi, presumptament xiïta laics, personatges que contaven
amb el recolzament i les credencials de Bush, no obstant això es van
revelar com ídols “falsos” sense cap credibilitat en el seu
propi país. Davant aquesta realitat i amb la por que es creés
un segon Iran, Washington va parlar per primera vegada d'unitat a l'Iraq, de
la integració dels grups sunnites en el govern i d'un possible canvi
en la “Constitució”.
Per altra banda, països com Aràbia Saudita, Jordània o Kuwait
van començar a criticar les polítiques cap a la formació
d'un règim pro-iranià. Temen la fragmentació de l'Iraq
per que aquesta eventualitat posaria en qüestió totes les fronteres
post-otomanes que l'imperialisme va imposar en la zona després de la
Primera Guerra Mundial. No obstant això, la consolidació del poder
dels partits pro-iranians, la “suníficació” de la Resistència,
la gairebé consumada secessió de Kurdistan... la fragmentació
de l'Iraq a mitjà termini sembla un fet inevitable. L'imperialisme podria
decidir entrar en una nova guerra contra els seus aliats col·laboracionistes,
sobretot contra les noves “forces de seguretat” iraquianes i l'Organització
Badr, per a poder controlar una situació que se li escapa de les mans.
No obstant, això generaria una situació nova en què les
bases de la Resistència s'estendrien al sud i s'establíria una
col·laboració que enfonsaria l'imperia-lisme encara més
en el pantà.
Les tasques dels revolucionaris a L'Iraq són enormement difícils,
doncs l'objectiu principal, el d’expulsar l’imperialisme fora del
país i acabar amb l'ocupació, necessita la col·laboració
de tots els organismes armats i de masses, la qual cosa està bastant
danyat pel sectarisme i l'actitud fonamentalista de les organitzacions com al-Qaeda
o Ansar al-Sunna, i la incorporació del Moviment de Sadr en les institucions
col·laboracionistes impulsades per l'imperialisme. És imprescindible
superar i batre la política de divideix i venceràs de l'imperialisme
i dels col·laboracionistes, condemnar i lluitar contra les provocacions
que sembren d'enemics les diferents comunitats religioses i culturals, i armar
una gran unitat d'acció contra les forces d'ocupació.
Per altra banda, la majoria de les organitzacions que es reclamen de Resistència
o no té un programa de poder per a després de l'ocupació
o, sobretot les organitzacions fonamentalistes, ho amaguen per a poder imposar
una dictadura teocràtica una vegada que l'imperialisme hagi estat derrocat.
Lamentablement, les organitzacions nacionalistes com l'Aliança Patriòtica
Iraquiana, encara no estan en condicions per a poder construir una àmplia
col·laboració de les forces progressistes tant en la lluita armada
com en la mobilització de masses treballadores. De qualsevol manera,
per a dur una lluita conseqüent contra l'imperialisme amb el clar objectiu
de fundar un estat lliure i independent a força del poder dels pobles
treballadors de L'Iraq, és ineludible la construcció del partit
obrer revolucionari i internacionalista.
POLÍTICA
Vitoria. Repressió el 30 aniversari
L'altre 3 de març
Vitoria acaba de viure d’una manera ben especial la commemoració
de l’aniversari dels fets del 3 de març de 1976, quan la Policia
Armada franquista atacar una assemblea de treballadors en plena vaga general
i provocà 5 morts i 200 ferits. La manifestació en record a les
víctimes, 30 anys després, va ser atacada per l’Ertzaintza:
Andoni Txasko, portaveu de l’Associació de Víctimes del 3
de març, va ser colpejat i detingut i es passà tota la nit als
calabossos de la policia autonòmica. Mentre, a Madrid, Manuel Fraga,
ministre de l’Interior el 1976 i màxim responsable polític
de la massacre (un crim pel qual mai no ha hagut de respondre), presidia la
convenció del PP.
Al matí, es va celebrar una ofrena floral al monument a les cinc víctimes,
organitzada pels sindicats LAB, ELA, STEE y ESK. A la tarda sortien als carrers
de Vitoria deu mil persones exigint justícia per les víctimes
del 76, que avui per avui encara no han rebut cap reconeixement ni cap compensació,
ni cap investigació i càstig dels responsables. Va ser lamentable
absència de CCOO, UGT i IU que, com sempre, van posar per davant la seva
lleialtat monàrquica a la defensa de la memòria obrera. Les dues
mobilitzacions va ser reprimides per la policia autonòmica: set manifestants
van haver de ser hospitalitzats i el portaveu de l’Associació de
Víctimes del 3 de març va ser detingut. Txasko, en sortir en llibertat
l’endemà (amb càrrecs que seran jutjats a l’Audiència
Nacional) va dir que havia sentit més humiliació aquella nit que
quan fa 30 anys les bales franquistes el van deixar gairebé cec.
El pretext per les dues càrregues van ser les referències a dos
membres d’ETA morts la setmana passada a les presons espanyoles (veure
requadre). Els qui érem a la manifestació no tenim cap dubte que
allò va ser una clara provocació policial. Emparada amb la llei
de partits i la legislació antiterrorista, la policia carrega quan la
gent crida coses que l’Estat no vol sentir, com per exemple, que sota la
política de dispersió de presos s’assassina amb impunitat.
Una ikurriña amb fotos de dos presos d’ETA morts és prou
motiu per carregar contra una manifestació que reclama justícia
per les víctimes del franquisme... en canvi la ultradreta es manifesta
cada 12 d’octubre o apareix descaradament a les manifestacions convocades
pel PP amb total impunitat. Aquesta és la seva democràcia.
Doble llenguatge
La manifestació no es va aturar amb la càrrega. Superada la confusió
inicial la mobilització es va refer, ara sumant a la denúncia
de la repressió franquista la crítica a la política seguidista
del govern basc: “Fraga i Balza són iguals”, va ser el crit
més contundent des d’aquell moment i fins al final del camí.
I és que el doble discurs del PNB, IU i EA havia quedat nu. Mentre al
matí s’omplien la boca al Parlament Basc amb una declaració
institucional que demanava el reconeixement dels afectats pel 3 de març
de 1976 com a víctimes del terrorisme, enviaven la seva policia a carregar
contra les mobilitzacions de suport a les víctimes. La contradicció
era tan flagrant que es ficava dins les seves pròpies files: va ser un
parlamentari d’EA qui va intentar mediar inútilment amb els comandaments
de l’Ertzaina per aturar la càrrega contra la manifestació
de la tarda.
La subordinació al règim del tripartit basc era sagnant: optaven
per fer bona lletra davant de Zapatero, atacant l’esquerra abertzale. El
PSOE havia criticat Javier Balza, conseller d’Interior del Govern basc,
per no actuar amb prou contundència contra “l’entramat d’ETA”
i el tripartit es va estimar més guanyar una aparença mediàtica,
encara que fos al preu de trepitjar la memòria. El dia següent l’Ertzaintza
carregava contra els homenatges als enterraments dels dos morts a Santurzi i
a Portugalete, amb el resultat de diversos ferits. El crit de “Si aquesta
és la vostra pau, no la volem” reflexa el moment polític
que viu avui Euskadi
¿Quina mena de democràcia és la que “recicla”
un criminal com Fraga, responsable d’haver cosit a trets una assemblea
de treballadors y envia la policia a colpejar i detenir les víctimes
d’aquell malson? Igual que les víctimes no han estat reconegudes,
els responsables tampoc han estat jutjats. En el seu discurs davant la Convenció
Nacional del PP, com a president d’honor, Fraga no es va estar de dir que
els implicats al 23-F eren “persones sens dubte plenes de bona voluntat”.
Va defensar la permanència de les estàtues i els símbols
franquistes i en defensa dels “valors morals” atacà els matrimonis
homosexuals. Defensà Aznar “aunque haya habido mala suerte en Iraq”.
Molts diaris publicaven aquell dia les seves declaracions de fa uns anys: “…aquello
de Vitoria había que aplastarlo porque estaba dirigido por dirigentes
que manipulaban a la clase trabajadora y eran pequeños soviets que se
estaban gestando y había que extinguirlos…entonces nos jugábamos
mucho”.
Els qui van patir a la seva pell les bales del franquisme van haver de suportar
trenta anys després els cops de les pilotes de goma de la policia “democràtica”...i
les paraules dels seus botxins, protegits pel règim. La veu de Lluís
Llach aquella nit, en un estadi ple de gom a gom, recordant amb les “Campanades
a morts”, “la nostra memòria us perseguirà per sempre”,
retronava, tan plena de sentit avui com ahir.
Dos morts a presó
El 27 de febrer va aparèixer a la presó de Cuenca el cos sense
vida d’Igor Angulo, pres d’ETA des de 1995. La versió oficial
diu que es va suïcidar penjant-se amb cintes de cuir d’una bóta,
però hi ha massa preguntes sense resposta: el cos no es va trobar penjat,
sinó sobre el llit, la cel·la no va ser precintada per investigar
els fets, no hi ha fotografies per documentar el cas, s’han trobat unes
marques inexplicables d’erosions als canells i de cops al tòrax...
Tots aquests elements han portat als familiars, les organitzacions polítiques
i sindicals i els moviments socials abertzales a parlar d’assassinat. El
3 de març moria a la presó d’Aranjuez Roberto Saiz, pres
preventiu des de setembre de 2003 acusat de col·laboració amb
ETA, a causa d’un infart. Saiz havia alertat als serveis sanitaris de la
presó que tenia dolors al pit, però no li van aplicar cap tractament.
La política penitenciària de dispersió de presos que apliquen
l’estat espanyol i el francès és criminal i vulnera drets
humans fonamentals: s’envia els presos a milers de quilòmetres de
casa seva per destruir-los a ells i a les seves famílies, se’ls
aïlla a les presons amb voluntat de deixar-los indefensos, en alguns casos
ni tan sols se’ls dóna assistència sanitària adequada.
A més, el passat 20 de febrer, el Tribunal Suprem emetia una sentència
que permet aplicar amb caràcter retroactiu el Codi Penal actual als presos
condemnats d’acord al Codi Penal de 1973. En base a aquest canvi (que vulnera
les garanties establertes a la mateixa constitució espanyola) s’allargaran
les penes de 180 presos i preses polítics bascos.
Manifestació a Barcelona: "Som una nació"
"Tenim dret a decidir"
A pesar del boicot i les tergiversacions que la van precedir, una part significativa
del poble català va sortir al carrer el 18 de febrer responent a la crida
de la Plataforma “Pel dret a decidir”. La manifestació va suposar
un acte tan clar de reafirmació nacional que, malgrat les xifres contradictòries
de participants que van circular, els partits que l’havien boicotejat (PSC,
CiU i IC) la van valorar positivament com una mostra de rebuig a la política
del PP, i ERC -que hi participà- la interpretà com a reforç
per a les negociacions amb el PSOE. Però tots els partits parlamentaris
sense excepció van ignorar la flagrant contradicció que suposava
el clam de 700.000 persones pel centre de Barcelona cridant “Som una nació”
mentre es negociava a Madrid un text estatutari que renuncia a aquest terme
ja en el seu primer article. Més valia passar per durs d’oïda,
que no ser conseqüents amb la voluntat popular i haver d’abandonar
la ponència estatutària de les Corts espanyoles reafirmant el
dret a decidir des de Catalunya...
I és que aquests defensors de la “democràcia participativa”
no volen la gent al carrer, per a ells encara regeix el lema de l’absolutisme
il·lustrat “per al poble, sense el poble”. Totes les forces
polítiques incloses les convocants se sorprengueren per la massivitat
de la participació, però ¿què es podia esperar d’una
situació política escalfada durant mesos per la campanya anticatalana
del PP i els atacs a l’Estatut català des de l’aparell estatal
i el PSOE i a la que els partits parlamentaris catalans durant mesos havien
evitat plantar cara cridant a la gent al carrer? La famosa “fractura”
entre polítics i ciutadania no és més que la por dels primers
a la mobilització de masses i l’aprofitament d’aquestes per
expressar la seva veu quan en tenen oportunitat. Així va passar amb el
Prestige o contra la guerra. És significatiu que el mateix 18 de febrer
El Punt, un diari precisament catalanista, s’augurava que la manifestació
de la tarda “seria un fracàs” i “que una tornada al carrer,
com va passar al final del franquisme i fins l’inici de la democràcia,
seria una reculada en els mètodes i en el temps”.
Però la realitat és tossuda, s’ha desautoritzat el pacte
de Zapatero i Mas que va desencallar la negociació estatutària
en la qual el primer li donava protagonisme polític al segon a canvi
de la renúncia al terme nació en l’articulat del nou Estatut
de Catalunya. De retruc també queden desautoritzats els partits que per
“raons d’Estat” van acceptar aquella venda, ens referim al PSC,
IC i EUiA. Per altra banda els dirigents d’ERC tenen més difícil
donar el si, com voldrien, per assegurar el seu lloc en el tripartit.
Fins ara hem parlat dels grans partits però també hem d’esmentar
la incomprensió del sector independentista, agrupat en la Campanya Unitària
per l’Autodeterminació (Corrent Roja i CUP incloses), de la voluntat
de les masses i de les seves possibilitats d’intervenció a l’apostar
per convocar una manifestació una setmana abans i no participar en la
del 18F. Si l’argument d’aquests per boicotejar-la era que la manifestació
del 18 era una manifestació pro-Estatut, EUiA va fer el mateix pel motiu
contrari, la por a que anés en contra de l’Estatut. Sembla que l’aliança
d’aquesta última formació amb IC els hi ha encomanat la febre
de governabilitat d’en Saura, encara que no han perdut res del seu oportunisme
aterrant en la Plataforma després del 18F dient que la manifestació
era un recolzament a les negociacions de Madrid per aconseguir el millor Estatut
possible.
Sense sobrevalorar l’avenç en la consciència nacional que
la manifestació ha suposat, és cert que s’ha donat un pas
en el camí cap a l’autodeterminació de Catalunya que necessàriament
ha de suposar un enfrontament amb la monarquia franquista negadora dels drets
nacionals i pal de paller de les classes dominants. Aquest camí no pot
ser en buit, els partits catalans estan cuinant una operació de reforma
estatutària que manté les prerrogatives del poder central i cal
enfrontar-la preparant el NO a l’estatut que ens voldran vendre. No és
casual la coincidència de data, que han evitat esmentar totes les forces
polítiques, amb la massiva manifestació a Euskadi contra el macrojudici
del sumari 18/98. La lluita del poble basc, que en un procés més
avançat està patint la repressió en massa, està
relacionada amb la del català tant per enfrontar el mateix enemic com
perquè l’interludi català és flanquejat per la reprovació
del pla Ibarretxe i els resultats catalans en un o altre sentit seran utilitzats
posteriorment a Euskadi.
Més per la privada
Des de fa mesos ERC, des de la seva Conselleria d’Educació de
la Generalitat de Catalunya, està intentant concretar l’ano-menat
Pacte Nacional per l'Educació de Catalunya amb patronals i sindicats
majo-ritaris. Segons sembla està a punt d’acon-seguir-ho. No obstant
això, i amb un movi-ment impulsat des de baix com no es veia des de fa
anys, els i les mestres de primària surten a enfrontar-lo, comptant només
amb el suport incondicional de CGT.
En una situació política marcada pels desacords en el Tripartit
amb l’Estatut a Madrid ERC intenta demostrar la seva eficàcia en
les Conselleries que gestiona. La principal d'elles, la d'Educació.
Per això des de fa mesos va iniciar un debat “social” aparentment
molt democràtic sobre un necessari Pacte Nacional d'Educació.
El debat el van obrir amb 4 documents de “intel·lectuals i experts”
que venien a teoritzar sobre les necessitats del sistema, amb l'objectiu de
“superar definitivament la doble xarxa de centres sostinguts amb fons públics”
–públics i privats concertats-. La seva solució va ser emmascarar
el robatori de diners públics “unificant” uns i altres amb
el títol de “centres sostinguts amb fons públics” que
els permetia incrementar el transvasament de diners als concerts amb l'excusa
de buscar la gratuïtat en tots els centres. Era la concreció en
matèria educativa del pacte del Tinell, base del Tripartitt, amb l'assessorament
impagable d’ex-dirigents sindicals d’USTEC-STES en els càrrecs
polítics de la Conselleria i el beneplàcit de les cúpules
de CCOO i UGT.
Escoles, moviments i organitzacions es van afanyar a opinar en el debat obert
sobre el Pacte Nacional, amb múltiples qüestionaments a les línies
directrius bàsiques. No obstant això, les úniques que van
prosperar van ser les de la patronal, especialment la religiosa exigint més
i més tall per als concerts tot dilatant el pacte i aprofitant que la
delicada situació d’ERC en el Tripartitt, li urgeix a concretar-lo
al preu que sigui.
La sisena hora
Com a justificació del transvasament econòmic, la Conselleria
va utilitzar les exigències del sector més retrògrad de
les AMPAS –Associacions de Pares i Mares- que exigeixen que la pública
incorpori la 6ena de la privada –la de “permanències”
del franquisme que la lluita dels docents i els pares va eliminar en el seu
moment-. Aquesta hora és la que utilitza la patronal concertada per a
cobrar als pares a pesar de la sucosa subvenció que rep amb els concerts
que paga sous, infrastructures…
La “solució” d’ERC és escandalosa. Enmig del debat
de la conciliació familiar –que exigiria de les empreses mitjans
per a que els treballadors/es poguessin disposar de més temps entre d’altres
coses per a atendre més als seus fills/as-, després d'haver-nos
aclaparat amb l'informe PISA perquè no s'arriba als resultats educatius
de Finlàndia (l'alumnat d’allà de primària rep 24
hs lectives front les 30 que es volen imposar)-, havent desatès les reiterades
exigències de més plantilla en els centres públics per
a donar una educació pública de qualitat. La Conselleria proposa
que la 6ena hora sigui obligatòria en els centres públics per
així justificar la subvenció també d'aquesta hora a la
concertada! Argumenten que així s'avança en la gratuïtat,
ja que no hi haurà motiu per a cobrar als pares, encara que reconeixen
que no es podran evitar les “donacions” a les Fundacions dels centres
concertats. Negoci rodó i increment substancial per a la patronal! CCOO
propaganditza el caramel per als mestres de la reducció d'hores lectives,
una tarda lliure, creació de més de 2000 places, algun increment
per als equips directius… UGT diu oposar-se encara que no agita en els
centres. USTEC comença amb semblant discurs a CCOO i, quan veu que els
mestres es rebel·len, canvien la declaració i se sumen a la negativa
que venia impulsant des del principi CGT.
En defensa de la pública
I quan ja semblava que la patronal en tenia prou –doncs a més cobraran
per atendre immigrants, s'incrementen els pagaments per infraestructures….-,
i Coscubiela i Álvarez negociaven directament amb la Conselleria, s'aixequen
els i les mestres indignats per una decisió unilateral que ha desoït
totes les seves propostes i que incrementa les subvencions a la privada. Zones
educatives que majoritàriament se sumen a les posicions de CGT; d’altres
que s’autoconvoquen, i bases que es rebel·len duen a USTEC a tractar
de desmobilitzar convocant una concentració de delegats precipitada i
sense possibilitat que vagin mestres de zones allunyades, però que encara
i així obté resposta el 2 de març.
El dia 8 més de 500 mestres surten al carrer només a Sabadell.
Per al 16, CGT en solitari, convoca concentració enfront de la Conselleria
d'Educació i dóna cobertura a l'atur a la tarda si els mestres
vénen de centres allunyats… La Conselleria intenta concretar la
signatura per al 13 tractant que el sector que ja ho veu com un fet es desmobilitzi,
mentre USTEC guarda silenci i tant ella com CCOO i UGT veuen com les seves bases
se sumen a la protesta… Mentre, sectors de pares comencen a posicionar-se
en contra.
És possible que la signatura sigui un fet, però no seran de fàcil
aplicació les seves concrecions, doncs els passos donats fins ara pels
mestres, a més d'haver-ho frenat durant mesos – per la por dels
sindicats majoritaris a les conseqüències en les eleccions sindicals
de l'any que ve-, auguren el ressorgir de la força del moviment docent
que històricament va ser capaç de convertir-se en social i va
derrotar lleis i ministeris en defensa d'una escola pública de qualitat.
Deteriorament induit de la Sanitat
A principis dels 80 es va anunciar a nivell mundial l'augment de la medicina
preventiva, la millora de l'atenció primària, la generalització
de mesures sanitàries de baix cost i de gran impacte sobre els indicadors
de salut. Però al final dels anys 80, amb Reagan i Thatcher va començar
el desmantellament de la medicina pública i la seva privatització.
Des de llavors, l’OMC (Organització Mundial del Comerç),
l’FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (Banc Mundial) ho han dut als
governs, i a la Unió Europea que han començar a implementar-lo.
La privatització de la sanitat i de la producció en els països
de l'Est han augmentat les taxes de mortalitat, i en la resta està deteriorant
els nivells de salut.
La mesura més eficaç per a provocar el deteriorament és
la congelació o reducció de la despesa sanitària pública,
la qual cosa produeix la sobrecàrrega dels serveis, l'augment de les
llistes d'espera diagnòstiques i quirúrgiques i el deteriorament
global de la qualitat. Un altre factor és l'elevada temporalitat del
personal, que en la sanitat pública catalana supera el 30% de la plantilla.
En aquest nou model, es passa del dret públic al privat i mercantil,
s'estableixen incentius a favor dels beneficis contra la salut, limitant proves
diagnòstiques o per desviar el major número possible de pacients
d'urgències fora de l'hospitalització. Es produeix una selecció
adversa – semblant a la que es dóna entre l'escola privada concertada
i la pública – i els pacients “rendibles” van a la privada
mentre els malalts greus o crònics (els de major despesa) queden en la
pública.
S'avança per disminuir la garantia de servei. Així en l'esborrany
de la fins ara avortada Constitució Europea els serveis públics
passaven a dir-se “serveis d'interès general”. En la votació
de la Directiva Bolkenstein de liberalització de serveis en el Parlament
Europeu de fa tres setmanes el govern Zapatero va tenir una posició més
liberal i a la dreta que els governs dretans de França i Alemanya, pressionats
per les seves classes obreres. L'objectiu és obrir la malaltia i la mort
al mercat, com als EEUU, on l’assegurança de malaltia està
vinculada als contractes laborals i amb cobertures sanitàries limitades.
“En aquest país, cap al model del qual caminem, les asseguradores
tot just protegeixen l'assegurat, i les famílies no poden assumir copagaments
per serveis no inclosos en l’assegur-ança”.
El 1991 l'Informe Abril a l'Estat Espanyol ja proposava les formes de gestió
privades per als centres sanitaris. Pel rebuig que va produir es va retirar
com a pla i els consorcis, fundacions, concessions i externalitzacions s'han
anat aplicant com a fets consumats. La cirurgia rendible i les proves diagnòstiques
es deriven massivament a la privada. Les inversions tecnològiques en
els centres públics s'han detingut, no renovant-se aparells.
A l'Estat Espanyol hi ha continuïtat entre els primers governs del PSOE,
els del PP i el de Zapatero en el fet d’asfixiar financerament la despesa
pública social i la sanitària en particular. Així en el
període 1993-2001, els ingressos de l'Estat van augmentar un 2% respecte
el PIB (quedant 6 punts per sota de la UE15), la despesa pública a l'Estat
espanyol va passar del 24% del PIB el 1993 al 19,8% del PIB el 2001 (quedant
7 punts per sota de la UE15). La despesa sanitària estava (2000) en el
5,8% del PIB, mentre la UE15 estava en 7,2%. En els tres casos, la distància
respecte la mitjana de la UE15 augmenta amb el temps. O sigui, vam sortir d'una
posició dolenta i anem a pitjor. Però si a la despesa sanitària
pública li restem la despesa farmacèutica, que és el 20%
i la més gran de la UE15 (per la capacitat de pressió de la patronal
farmacèutica), llavors ja la nostra despesa sanitària pública
no farmacèutica en proporció al PIB és la pitjor de la
UE15.
Una de les conseqüències d'aquestes xifres és que només
el 5,8% de la població de l'Estat espanyol treballa a la sanitat, ajuda
a domicili i educació, quan la mitjana de la UE15 és de l’11,8%.
Les despeses en personal han baixat 7 punts del 1992 al 2000 mentre la despesa
en farmàcia s'ha incrementat en 6 punts en el mateix període.
Com deia Pablo Juántegui, director de la privada Sanitas a El País
de 26.04.05: “quant millor és la sanitat pública, més
difícil és el creixement de les empreses privades”.
Amb la reducció de pressupost ve la reducció de llits hospitalaris
fins a 3,71 (2,4 públics) llits per cada mil habitants, el nombre més
baix en tota la UE15, i segueix baixant. Ho agreuja el fet que a l'Estat espanyol
a penes existeix l'atenció domiciliària. Ancians sense família
són enviats a morir a casa. Pensem que el nombre de personal sanitari
per llit en la privada és un terç del de la pública.
Dues autonomies governades pel PP es duen el premi de privatització:
València i Madrid. Allí cedeixen entre 15 i 60 anys el servei
sanitari d'àrees senceres a una empresa privada que construeix els centres
i els gestiona. El benefici li va a venir dels ingressos públics, l'explotació
al personal i la retallada de prestacions. El govern Tripartit de Catalunya
de PSC-PSOE-ERC-IC-EUIA aplicarà el mateix model en el nou Hospital comarcal
del Baix Llobregat. Aquest mateix govern ha anunciat la seva intenció
de passar l’ICS (sanitat pública) a la forma jurídica d'empresa
pública, de dret privat. Hem d'aixecar mobilitzacions de treballadors,
treballadores, usuaris i usuàries contra les privatitzacions, doncs són
un robatori i tractant-se de la sanitat, d’assassinats.
Basat en la ponència del mateix títol presentada al XV Congreso
de CGT, juliol de 2005.
SINDICAL
Més sobre la polèmica de Seat
Com era d’esperar, l’article de Seat publicat en el
butlletí anterior ha rebut resposta (1) de l’organització
a la qual pertany en Ricard Juan. Sense entrar en un debat pormenoritzat amb
la mateixa intentarem aprofundir en els eixos bàsics de la posició
estalinista en les fàbriques perquè actualment serveixen de cobertura
a les traïcions de les direccions burocràtiques dels grans sindicats
i, en concret, de l’acord signat a Seat.
Ens acusen de guiar-nos per la impaciència i de desconèixer les
lliçons de Lenin, concretament: incomprensió del rol dels compromisos
en la lluita sindical i “subvalorar el paper del Partit en el moviment
obrer”. El trotskisme, que és la continuïtat de l’activitat
revolucionaria leninista davant el nou (per a Lenin) fenòmen de l’estalinisme,
ens ensenya a no confiar en discursos farcits de “leninisme” que menyspreen
les necessitats dels treballadors i la seva impaciència (fonamentals
en l’acció revolucionaria) i que en realitat proposen l’autocontenció,
amb arguments tàctics que suposadament permetran en un futur llunyà
arribar als anhelats fins estratègics, i provoquen el retrocés
de la classe obrera, beneficiant només a la burgesia. Els que hem patit
la política del PCE i el PSUC als anys setanta hauríem de ser
més previnguts amb aquesta metodologia i no ser tant refractaris a la
rebel•lió obrera com fan els dirigents dels crítics de Seat
(Resolució PCC-SEAT gener 2006) al titllar la vaga espontània,
motivada per les notificacions d’acomiadament el 23 de desembre, com a
“vaga que l’empresa jugà a provocar”. Però això
no ens ha de portar a una acció irreflexiva ni desaprofitar els ensenyaments
de Lenin, especialment analitzar amb precisió la realitat concreta.
La correlació de forces el 12 de desembre i
els pactes
Tres dies abans de signar el pacte entre CCOO i UGT amb Seat amb la benedicció
del tripartit, els crítics donaven el sí a l’acord. En els
seus balanços no apareix cap atac al compàs d’espera de tres
mesos de negociacions amb Seat imposat per les direccions sindicals. Creiem
que no cal ser leninistes sinó només sindicalistes per saber que
els pactes són el punt d’equilibri que reflecteix les forces emprades
per les dues bandes. L’empresa i la Generalitat van utilitzar a bastament
els mitjans de comunicació i les amenaces d’un mal pitjor si no
se signava el pacte, però, quines van ser les forces i les amenaces emprades
per part obrera? Els treballadors, excepte quan va ser convocats i van respondre
unànimement, estaven retinguts per les direccions que els feien confiar
en les negociacions i les gestions per dalt, i les veus que intentaven alertar
de la passivitat eren ofegades en nom de la “unitat”. Nosaltres pensem
que un pacte signat sense utilitzar les forces disponibles, només disparant
dos trets, és una traïció.
Els crítics analitzen que Seat s’havia quedat sola, fem un incís:
no és pot comparar la “soledat” d’una fàbrica de
300 treballadors com Miniwat, amb una de 12.000 com Seat (i en aquest cas la
diferència quantitativa adquireix una qualitat que nega el terme). El
dirigent de CGT-Seat Diego Rejón ens comentava, fa mesos, que no havia
detectat mai tanta receptivitat al conflicte de Seat i pensem que era lògic,
es portaven un rosari de derrotes amb tancaments i acomiadaments en d’altres
fàbriques i Seat podia ser el punt d’inflexió. La seva lluita
hauria pogut arrossegar la indústria auxiliar, però els dirigents
del sector crític no confien en la classe obrera i en la possibilitat
de canviar la relació de forces amb la lluita, sinó que confien
en les gestions superestructurals i així van cap a la desmoralització
i avalen pactes de derrota.
Però malgrat la desmobilització ¿era possible no acceptar
l’acord de 660 acomiadaments i organitzar la lluita contra la signatura
dels buròcrates i l’ERO del tripartit? Sí, si no haguessin
tingut tants propagandistes de les bondats del pacte, entre ells estaven els
mateixos crítics, i hi hagués una oposició en els sindicats
que organitzés el rebuig, mostrat espontàniament el 22 de desembre,
exigint la dimissió dels signants dels comitès, cosa que lamentablement
ni la CGT va poder acomplir per causes que serien motiu per tot un altre article.
La construcció del partit revolucionari i la
lluita sindical
Un altre factor de la “derrota temporal i parcial” per als crítics
ha estat la manca de recolzament polític a la lluita -“la plantilla
de SEAT lluitava sola, sense recolzaments polítics”. De la manca
de recolzament de les forces “d’esquerra” en el govern dedueixen
la conjuntura negativa que els abocà al pacte. Els “crítics”
es contradiuen en la seva defensa d’una política que doni confiança
als treballadors en les seves pròpies forces i la seva pràctica
de condicionar las possibilitats de lluita en l’actitud del govern. ¿Què
són sinó les queixes expressades en el full del PCC repartit el
mes de gener a Seat referides a l’administració?: “ni han tingut
la voluntat d’imposar un calendari més còmode per als treballadors/es.
En què pensaven? En negar la possibilitat de consulta a les plantilles?
En negar la possibilitat d’articular més mobilitzacions massives
per pressionar el Govern?”, per més que després es digui
que havia actuat premeditadament, demostra una incomprensió de la naturalesa
dels governs d’esquerra i per tant una incapacitat de lluitar contra ells
i, en conseqüència, els impossibilita per construir un partit revolucionari
i només podrà conservar als obrers menys combatius.
Convertint el discurs de Lenin en una confusió impotent, a partir de
“els límits de la lluita sindical” com l’eix del problema,
proposen un camí sense lluita “reforçar les estructures de
lluita immediata per poder donar, amb posterioritat, el pas a la presa de consciència
política” per a un objectiu llunyà “només la
lluita general de tota la classe obrera socialment i amb una avantguarda política
que sigui capaç de dirigir les lluites polítiques i socials amb
un contingut revolucionari, poden fer que les victòries siguin possibles”.
Però l’eix del problema de la lluita sindical és més
concret: la política dominant a CCOO (i UGT) de conciliació de
classes, de cerca de solucions pactades als antagonismes de classe, d’evitar
la lluita de classes en pro de l’estabilitat política. És,
en resum, una política traïdora al servei de la burgesia i no “oportunisme
de dretes” com els crítics diuen, ocultant la compra-venda dels
buròcrates per la patronal. Sabem tant bé com els nostres interlocutors
que la revolució no es dilucida en una lluita de fàbrica i que
és necessària l’acció comuna de la classe obrera,
però l’única forma d’avançar cap a aquest objectiu
és la lluita i no la consciència que només es pot desenvolupar
a través de l’experiència en la pròpia lluita, així
com l’organització a la fàbrica i la construcció del
partit revolucionari. Ja en l’article anterior dèiem que estaven
posant el carro davant dels bous o, per ser més concrets, el Partit revolucionari
abans que la lluita sindical.
Acabem sense no poder-nos estar de rebutjar que, en la seva resposta, ens assimili a les posicions de Revolta Global i del sindicalisme alternatiu. El nostre treball per crear corrents de classe dins els sindicats majoritaris i les nostres crítiques al sindicalisme alternatiu pel seu divisionisme i a l’activisme radical minoritari, creiem que ens permeten desmarcar-nos i rebutjar amb fonament l’acusació que ens fan de “no disputar la direcció (dels sindicats de masses)”. Els hi recomanem accedir a la nostra web on ho poden comprovar. En el cas específic de Miniwat, que posen com a exemple per criticar mètodes de lluita, els hi informem que davant la situació desesperada de tancament de la fàbrica i a la proposta de tancar-se en una Església nosaltres vam suggerir al seu principal dirigent l’ocupació de la fàbrica, i front la proposta de boicot als productes Philips-LG l’hi proposarem la vaga, és a dir no fabricar-los. Aquestes diferències no van impedir el nostre recolzament a la seva lluita des de l’exterior.
7/3/06
(1) “Els oportunistes “radicals” i la lluita a SEAT”, de
la Comissió Permanent de l’Organització Comunista Octubre,
Opinió Comunista gener 2006
Crisi de sobreproducció
El nombre de treballadors afectats per ERE's en el sector de l'automoció el 2005 triplicava els de l'any anterior. En la seva majoria, treballadors d'empreses mitjanes i grans. Una autèntica pandèmia. No obstant això, quan s'aborda cada lluita, els afectats, amb les seves direccions al capdavant –en aquest o altre sector-, addueixen invariablement que és per una mala gestió comercial o/i industrial i insisteixen: no hi ha crisi. Així ho escoltem a la química FISIPE o a SEAT. És així? ¿Es tracta d'un sens fi de mals gestors que ens aboquen als tancaments o hi ha una situació econòmica objectiva que, al negar-la, dificulta una resposta d'acord amb ella?
Ja ho hem comentat altres vegades. Quan a les empreses es parla de “crisis”
s'identifica amb el fet que l'empresa perdi, que no tingui beneficis. Si d'això
parlem, és cert: la majoria segueixen tenint beneficis milionaris.
No obstant això, el marxisme va estudiar fa anys que les crisis d'aquest
sistema capitalista són crisi de sobreproducció: sobren mercaderies
per als compradors potencials. Aquestes crisi són punts àlgids
de la competència. El resultat, si la lluita no ho atura, és un
mar de tancaments, acomiadaments i misèria. Són els períodes
de destrucció de mitjans i forces productives que li són necessaris
al capital per a “renéixer” de les seves cendres: quedaran
menys empreses però seran més fortes. La seva màxima expressió
són les guerres. Però encara i no arribar a la guerra, la lluita
de classes viu els xocs més violents doncs perquè una empresa
sobrevisqui ha d'ajustar i baixar la producció, alhora que reduir dràsticament
les condicions laborals, perquè, encara que vengui menys segueixi guanyant
i pugui així robar mercat a les altres empreses. Per a això utilitza
la por, els acomiadaments, el xantatge, la deslocalització… al servei
d'aquesta estratègia central de la qual depèn la seva supervivència.
Aquesta és la situació des del 2000 que es va iniciar als EEUU.
Com això no es planteja així, sinó només recolzant-se
en que segueixen tenint beneficis, s'acaba en la seva lògica, buscant
com està la gestió, el mercat, o demanant ajudes a l'Estat perquè
l'empresa sigui competitiva –recentment a UH-. Des del reformisme es venen
els llocs de treball i es pacten acomiadaments com una necessitat de la competitivitat,
i des de l'esquerra més honesta, les lluites parteixen o amb “mesures
no traumàtiques” però reconeixent que hi ha estocs, o lluitant
per la indemnització davant la impossibilitat de frenar les deslocalitzacions.
Destrucció de llocs de treball i capacitat productiva
Vegem la realitat, per més dura que aquesta sigui. General Motors és
la major multinacional de l'automòbil: un 15% dels cotxes que es venen
al món són de GM. Té 325.000 empleats, 63.000 a Europa.
En els últims cinc anys GM ha reduït la seva plantilla mundial en
més de 30.000 ocupacions. Per a aquest any en preveuen altres 12.000
menys a Europa -entre ells possiblement 600 de l’Opel de Saragossa-.
El 2005, Ford ja es va desfer de 10.000 ocupacions, va llançar fortes
reestructuracions en les seves divisions Jaguar i Land Rover, i va vendre la
seva divisió de lloguer de cotxes, Hertz. Ha anunciat que d'aquí
a 2012, reduiria la seva plantilla als EUU entre 25.000 i 30.000 ocupacions,
el tancament de 14 fàbriques i condicions més dures per als proveïdors.
Renault-Espanya va presentar fa poc el pla per als pròxims tres anys,
exigint més flexibilitat per a evitar la suspensió de 700 contractes.
I tots sabem una cosa és anunci de l’altra.
Sense detallar els plans de VW, que ja hem analitzat en anteriors LI, els acomiadaments
anunciats per GM, Ford, FIAT i VW sumen més de 50.000 a Europa, als quals
cal sumar els de les empreses auxiliars –uns 200.000 en total- dels dos
milions de treballadors directes i indirectes. Però no només a
Europa. Les 12 grans multinacionals actuals –de les 52 que hi havia en
els anys 60- han reduït 450.000 ocupacions directes a nivell mundial en
els últims 5 anys. Les previsions van a més. No és que
treguin treball d'un lloc per a crear-lo en un altre: són xifres absolutes!
Aquesta dada presa aïlladament podria explicar-se només per l’increment
de la productivitat. Però si s'acompanya que les vendes a l'Estat espanyol
es van incrementar en els dos últims anys un 0,8%, però ja en
l'últim trimestre del 05 va baixar al 0,4%, i es preveu que segueixi
així per la contracció del consum, i se li afegeix que es va reduir
la producció en 300.000 cotxes, hauríem de buscar una altra explicació.
La raó que els economistes burgesos donen és la saturació
i les caigudes de consum del mercat francès i alemany, als quals es destinen
el 80% de les exportacions. Però mirant més enllà, apareix
també la saturació del mercat italià i la reculada en les
vendes del ianqui o del japonès. Només apareix com a emergent
el xinès que se situa com a segon comprador a nivell mundial encara que
estan acumulant estocs doncs es va frenar el creixement previst ja el 2004.
De conjunt, en aquest any, els analistes van assenyalar que s'estava produint
a nivell mundial a un ritme major que el de les vendes, i van posar tot la seva
obstinació a reduir la capacitat productiva: segons les seves previsions
s’ha de reduir l'excés del 2004 un 3,7% per al 2009. Qui la manté
i qui la redueix, o sigui qui aguanta l’estrebada, és el quid de
la qüestió, i els mecanismes de vendes de cotxes a terminis sense
pagament d'interessos a EEUU en el 2001, ens mostren el camí…
Per què no hi ha compradors suficients?
La clau, com sempre en el capitalisme, no és si hi ha menys “necessitat”
de cotxes o com està el medi ambient. La clau per a ells és si
els poden vendre obtenint els beneficis que ells volen per a fer rendible el
capital i que els seus inversors no se’n vagin a una altra banda. En el
cas dels productes alimentaris és tràgic: el 2005 han mort de
fam 800 milions de persones quan la producció mundial permetia cobrir
un 10% més que les necessitats del total de la població mundial.
Veure quants potencials compradors de cotxes tenen els fabricants és
analitzar l'efecte devastador dels últims 30 anys de globalització:
zones del món en la misèria absoluta, i en els països imperialistes
caiguda de salaris, increment de la precarietat… de conjunt un empitjorament
de les condicions econòmiques que duu a l’escanyament del mercat.
La mesura d'aquest empitjorament es reflecteix en com es van estirant els terminis
dels crèdits en els últims anys: ja no és rar escoltar
pagar cotxes en 10 anys, o pisos durant tota una vida… Han reduït
tant els nivells de vida que, perquè els comprem realitzant el seu benefici,
ens “faciliten” que hipotequem el treball futur. Fins i tot per a
les regles del seu mercat, la política empresarial que porten a terme
acaba passant-los factura doncs elimina clients.
Però no els importa, al contrari, perquè ara cada empresari pensa
que –com en els 70- si ells aguanten donaran un salt enorme perquè
un altre caurà i absorbiran el seu mercat, encara que això costi
milers de llocs de treball i pitjors condicions laborals.
És una absoluta mentida –fins i tot des de l'òptica del mercat
global- que la raó de la crisi siguin els alts salaris. Al contrari,
nivells alts són els que els permet tenir compradors, i són precisament
els sous baixos els que condueixen a la sobreproducció.
Enfrontar la crisi de sobreproducció
Només reconeixent la realitat tal qual és podrem respondre-la.
No es guareix el càncer amb aspirines, i resulta criminal donar-les a
un malalt sense dir-li el que pateix doncs el conduïm a la mort sense ni
donar-li opció a buscar un remei més o menys contundent contra
la seva malaltia real.
No es pot seguir pensant que qui planteja que hi ha crisi –que hi ha un
càncer- al final serveix a l'empresa doncs ella també ho diu –només
que en l'altre sentit- i es genera por. Cal reconèixer el que és:
el càncer de la crisi de sobreproducció. I com a tal cal tractar-la.
No hi ha aspirines: no és qüestió de “mala gestió”,
ni d'invents de màrqueting per a incrementar les vendes doncs fins i
tot si una empresa ho assoleix és a costa d'una altra que també
té treballadors. No hi ha comprador perquè ells l’han escanyat
amb sous de misèria, atur i precarietat. Hi ha el frau de les multinacionals
que buiden les filials, si; hi ha beneficis milionaris i xantatges… però
el que enganya i limita la lluita és creure's que com “no hi ha
crisi”, si s“empassa” amb un ERE, els qui queden salven el lloc
de treball; el que limita la lluita és creure's que davant les deslocalitzacions
no es pot fer res i només queda resistir per aconseguir millors indemnitzacions,
o als joves conformar-se amb la precarietat i l'empitjorament sense fi de les
condicions laborals. Perquè acceptar cadascuna d'aquestes mesures és,
a més d'insolidari, autoenganyar-se, doncs augmenta la pròpia
debilitat i encara “elimina” més potencials compradors. Cal
posar-li nom a la situació i explicar-la perquè els treballadors
entenguin la gravetat de la situació i la necessitat de la lluita fins
al final: perquè es pot i se'ls ha de parar si no volem veure incrementar
encara més la precarietat i la misèria.
Per tant, ni acomiadaments ni reduccions salarials. Si hi ha massa producció,
reducció de les hores de treball –que no flexibilitat- amb el mateix
salari, i que siguin les empreses -que han produït aquesta situació
a canvi de beneficis- les que ara s'ajustin el cinturó. I si no ho volen
posar tampoc no és solució el pagar amb diners públics
els seus excessos per a garantir-los el benefici: perquè com han demostrat
reiteradament, passat un o dos anys, els torna a anar igual. Sinó que,
en defensa dels llocs de treball, només queda l'ocupació de l'empresa
per a exigir l'expropiació i la nacionalització sota control obrer
per a produir el que respongui a les necessitats socials: si no són cotxes
d'alta gama, que siguin utilitaris, i si no autobusos… La batalla es pot
guanyar –com s'ha fet en el passat- però només a condició
de tenir clar què estem enfrontant.
INTERNACIONAL
França. Per l'abolició del Contracte de Primera Ocupació
Estudiants en lluita
La lluita estudiantil a França contra l'ofensiva del govern per precaritzar
el mercat laboral amb el Contracte de Primera Ocupació que ha portat
a més de quaranta universitats a la vaga. La lluita busca ara tancar
l'esquerda oberta amb la repressió contra els joves fills d'immigrats
a les ciutats perifèriques. Reproduim una entrevista amb tres estudiants
publicada al darrer número de "L'Internationaliste", la revista
del Groupe Socialiste Internationaliste, secció francesa de la Lliga
Internacional de Treballadors -IV Internacional
GSI- Quin és l'estat de mobilització en les universitats?
Una quarentena d'universitats estan actualment en vaga. 51 establiments estaven
presents en la coordinació de Poitiers que es va efectuar el cap de setmana
del 9 i 10 de març. Assistim a una radicalització de tots els
estudiants, que, a mesura que avança la mobilització, mostren
la seva determinació de que s'està lluitant fins al final, no
per a una reforma sinó per a la supressió del CPE, CNE i de la
denominada llei « per a la igualtat del possibilitats ». Fins a
la Sorbona està en vaga des del divendres 2 de març. Sobre aquest
tema, volem condemnar amb fermesa el tancament i l'evacuació pels CRS
d'aquesta facultat l'última nit (11 de març). Condemnem també
fermament tant les provocacions del ministre d'educació com del president
de la Sorbona. Per a tornar a la pregunta, el 7 de març significa una
tornada a la mobilització perquè aquesta manifestació interprofessional
nacional va ser el primer pas cap a una unió entre la joventut i els
treballadors.
GSI- Quins són els obstacles que heu trobat?
Des del principi del moviment van ser els aparells burocràtics, particularment
la Unef, que fan de tap a la mobilització. En efecte, Unef sempre fidel
a ella mateixa, procura frenar la mobilització impedint la direcció
democràtica d'Assemblees Generals ordinàries en el si de les universitats.
El Unef (PS, pròxim a Henri Emmanueli) treballa mà a mà
amb la tendència minoritària « Tendència tots Junts
» (tendència controlada per JCR) per a no ser desbordats : ells
es neguen a obrir les reivindicacions sota pretext que és el CPE qui
dóna unitat, o fins i tot tracten de tancar amb clau les coordinacions
nacionals perquè aquestes coordinadores no siguin una palanca per a la
lluita. Així, Unef es nega particularment a afegir a la llista de reivindicacions
« la supressió dels decrets d'aplicació ECTS / LMD »,
senzillament perquè ells són favorables a aquesta reforma de la
universitat. El CPE, que és una etapa cap a la posada en marxa del contracte
únic de treball (CPE aplicat sobre el conjunt treballadors), serveix
per a liquidar el codi del treball. Prenent altre exemple, París III,
podem considerar que Unef juga un llenguatge doble. Quan el bloqueig (tancament?)
és votat per primera vegada al febrer, la Unef fa tot el possible perquè
aquest no s´efectui, particularment dient que no érem bastant nombrosos
per a tenir aquest bloqueig. Si, malgrat tot, ells van canviar d'actitud, va
ser perquè van ser forçats a fer-lo per la la mateixa força
de la mobilització. Ells adopten la mateixa actitud que en el moment
de totes les mobilitzacions precedents : casant-se amb el moviment mentre ell
és fort, al mateix temps que es preparen tant aviat com l´ocasió
es presenti, per fer tornar els estudiants cap a casa. Només cal recordar
les declaracions del president de la Uned de principis de febrer. En aquell
moment, ell deia que anava a ser difícil mobilitzar els estudiants...
A imatge de les direccions burocràtiques sindicals, el president de la
Unef es va queixar de que no hagués existit “consens” sobre
el CPE. Això vol dir que s´està disposat a negociar, però
que vol negociar ell. El CDI existeix, cal lluitar per perservar-ho!
GSI- Com us organitzeu?
Aconseguim en primer lloc votar la convocatòria de Rennes II (una de
les primeres facultats que han votat la vaga) com a base per a la mobilització
de París III. Això ens va permetre obrir al mateix temps la plataforma
de reivindicacions al CNE, a la llei sobre la igualtat de possibilitats i a
condemnar la supressió de llocs als concursos de l'ensenyament públic.
Des del principi nosaltres lluitem per a la unió entre joves i treballadors.
Vam anar a totes les manifestacions (les del 31 de gener, 2, 7, 13, el 21, 28
de febrer i el 7 de març) amb una pancarta « joves / treballadors
unitat per a la retirada de CPE / CNE ». Vam Fer votar una moció
contra el tancament i la venda de París - III en la creació del
pols d'excel·lència, conseqüència de la reforma ECTS
/ LMD que ha estat adoptat per unanimitat en la coordinació nacional
del 25 de febrer en Toulouse i nosaltres també adoptem una crida interprofessional,
el 4 de març, a la de Pariu Jussieu. Per altra banda treballem en l'extensió
del moviment en els instituts: una secció de la FSEUL acaba de ser creada
en l'institut de Couperin en Fontainebleau.
Quines són les perspectives per a la següent mobilització?
Anem per descomptat a continuar lluitant per a ajudar en l'organització
de la mobilització estudiantil, particularment contra els aparells burocràtics,
d'allí ajudant als estudiant a controlar la seva pròpia mobilització
en assemblees unides i sobiranes i d'allí creixent en el sentit de la
unitat entre joventut i els treballadors. Aquest aspecte és essencial
en primer lloc perquè l'estudiant és un treballador en formació,
com ho recorda la carta de fundació de la FSEUL, segon, perquè
el combat contra el CPE és una lluita comuna de la joventut i de la classe
obrera. Per a nosaltres, és doncs primordial d'anar fins al final, per
a la mobilització unida de treballadors, estudiants i d'alumnes d'institut
de segon ensenyament per a obtenir la supressió de CPE, de CNE i de la
llei « sobre la igualtat possibilitats ». Per descomptat, és
en aquesta perspectiva que nosaltres treballem per a la preparació de
la manifestació del 16 i 18 de març. En fi, la mobilització
actual mostra l'absèn-cia d'un veritable sindicat d'estudi-ants que estigui
preparat a ajudar als estudiants a organitzar-se cap a una fi. Un sindicat d'estudiants
unitari i laic per a la defensa del servei públic, gratuït, des
de la guarderia a la universitat. Fa falta així contruir aquesta eina.
Això és el que nosaltres fem construint la FSEUL.
Griselda, Greg, Mathieu, sindicalistes de FSEUL
L'Internationaliste, 59, revista del GSI-secció francesa de la LIT-CI
Crida de Rennes
«Nosaltres, estudiants de Rennes, reunits més de 1800 en Junta general ordinària el 8 de febrer de 2006, estem disposats a perseguir fins al final el combat contra la llei d'Igualtat de les possibilitats i el CNE. Denunciem un atac sense precedent als joves de menys de 26 anys i a tots els assalariats d'aquest país. Considerem que aquesta mesura constituïx una precarització inacceptable de les nostres condicions de treball, i un regal fiscal per l´ empresariat (per les exoneracions de càrregues). Nosaltres, estudiants de Rennes, ens neguem a ser una mà d'obra subjecta a prestació personal i d'un sol ús. Exigim la retirada pura i simple del CPE, la supressió del CNE i denunciem les supressions de llocs als concursos de l'ensenyament. En aquest sentit, vam cridar al conjunt de la joventut i assalariats d'aquest país a mobilizar-se amb determinació i a seguir la lluita fins a final.»
La Patagònia...segueix rebel
Las Heras és un poble ocupat pels efectius enviats per Kirchner des de Buenos Aires. El terrorisme governamental colpeja, enregistra habitatges, reté ciutadans, deté i tortura. Dels 6 detinguts en segueixen cinc a la presó. Però fins ara no han pogut acabar amb la lluita: Pico Truncado s'havia paralitzat abans de l'ocupació i després de la mateixa es va sumar Empasa, a Caleta Olivia, amb les mateixes reivindicacions. Concentracions a Buenos Aires i coordinació del suport a nivell estatal contra l'ocupació… deixen la situació oberta en una polarització extrema: o guanya la Patagonia Rebel o es converteix en Tràgica. (Informació a LI 68)
Ocupació i repressió
Els mitjans silencien la primera víctima de la venjança del policia
mort: el piquetero assassinat a bastonades l'endemà. Al contrari, la
criminalització dels petrolers va ser la base perquè Kirchner
ocupés el poble, reforçant els Grups d'Operacions Especials de
Sta Cruz (GOE), amb Gendarmeria, Policia Federal i, fins i tot, serveis secrets
(SIDE) per a detenir els dirigents de la lluita. Van ser molts els “retinguts”
posats en llibertat després de pallisses a comissaria. Sis van ser detinguts
i traslladats lluny del poble, a Puerto Deseado: entre ells un menor de 14 anys
i la resta petrolers i d’altres treballadors. Segons organismes de drets
humans estarien sent coaccionats per a declarar que les armes van ser dutes
per dirigents sindicals. Mentre, els jaciments estan militaritzats per exigència
de la càmera patronal i, segons els delegats petrolers, "la Gendarmeria
realitza operatius en els jaciments impedint la realització d'assemblees
de treballadors, la qual cosa constitueix l'aplicació d'un estat de setge
no declarat…". A més, l’ocupació amb tal quantitat
d'efectius permet accions ràpides a tota l'àrea nord de la província
de Sta Cruz, responent a les garanties exigides per les petroleres en una zona
que concentra els majors beneficis d'extracció: Repsol, Pan American
Energy i Vintage Oil obtenen, només allà, guanys nets de fins
a 2.064,58 euros per minut (més de 20 milions de les antigues pessetes
per hora!)
La resposta a Las Heras
Ja vam informar en el LI 68 com la primera resposta va ser la continuació
de la lluita amb la incorporació de la població - en defensa dels
petrolers- en el tall de ruta davant l'arribada de les forces de Buenos Aires.
Després de l'aixecament de la mesura, la resistència va seguir
al poble i va fer palesa la divisió de la població.
A una carta signada amb l’empremta dactilar de la filla del policia mort
tot exigint “justícia” que van penjar molts comerços,
en va seguir una altra de 30 dones de petrolers –Comitè de Dones-
denunciant que als treballadors se'ls tractava com a criminals, exigint la fi
de l'ocupació i la llibertat dels detinguts. A una marxa que va convocar
la dona del policia –que viu a més de 400 Km de Las Heras- exigint
càstig als culpables i que va agrupar darrera seu a comerciants, empresaris
i la totalitat del cos de policia, li’n van seguir quatre exigint la llibertat
dels detinguts. La realitzada l'endemà de les detencions va irrompre
en el Consejo Deliberante i va aconseguir la llibertat del menor. En una altra
els manifestants van identificar infiltrats: a un li van trobar informes de
la policia federal abans que gendarmeria el “detingués”.
La polarització de la població és absoluta i ha esborrat
d'un cop els idíl•lics discursos de “ciutadania”. La lluita
ha situat a cadascú en la barricada d'una classe social: junts les petroleres
i l'Estat, a l’altra banda els petrolers i els piqueteros.
Extensió i solidaritat
Els dirigents petrolers, amb l'alliberat Navarro inclòs, van recórrer
el país per a evitar l'aïllament: concentracions, rodes de premsa,
reunions i una crida a la solidaritat -a part de quantes accions de suport es
van poder realitzar-, membres de les organitzacions d’esquerres i advocats
de drets humans van viatjar a Las Heras i es va vendre un bon solidari amb la
resistència. El 23 arribaven a Las Heras delegacions de les organitzacions
estatals que se sumaven a la mobilització d'aquell dia. Zanón
insistia en la necessitat de convocatòria d'una vaga estatal de petroliers.
Però a més, la lluita, per les mateixes reivindicacions de Las
Heras s'estenia. Ja ho havia fet a Pico Truncado amb anterioritat, però
el 27 saltava Empasa, a Caleta Olivia, que només amb l’ocupació
de la ruta per un comando antiavalots arribat de Las Heras frenava el tall previst.
Però tampoc no es va desconvocar la vaga que va seguir una setmana fins
a arrencar augments salarials a Repsol i Vintage Oil.
Una situació oberta
Han passat dues setmanes des de l'acord amb que es va posar fi a l'atur en Las
Heras. Dels 3 punts, dos no s'estan complint: el cobrament dels dies d'atur
i el pas al conveni petroler en lloc del de la construcció –sous
de la meitat-, que posa sobre la taula el frau de llei en la contractació
de les empreses subcontractistes.
El tercer punt assolit és un termini –encara no vençut- perquè
el govern augmenti el mínim sobre el qual aplicar “l’impost
als guanys”. Un impost inventat per Kirchner, i pactat amb la burocràcia
sindical, per a “recuperar” els augments salarials aconseguits amb
les lluites dels últims anys: des del 2002 en són 300.000 treballadors
els afectats, als nivells com ara el de petrolers els representa la pèrdua
d'un salari complet per any.
Però la resistència i l'extensió donen els seus fruits
i la segona setmana de març s’han de concretar. Les espases segueixen
enlaire. D'un costat es construeix una tanca al voltant de la comissaria local
per a evitar nous assalts, els pous segueixen militaritzats i 5 treballadors
detinguts. De l'altre el Comitè de Dones està garantint presència
de veïns i advocats en els enregistraments de cases, i la setmana comença
amb una nova marxa per la llibertat quan vencen tant el termini legal per a
l'alliberament o els càrrecs contra els detinguts, com el de Treball
per a dictaminar l’enquadrament gremial.
Un altre cop des d'aquí el nostre suport a la justa lluita dels petrolers,
per la llibertat dels detinguts i contra l'ocupació policial, animant
els nostres lectors a enviar comunicats de suport. Posem el nostre granet de
sorra en aquesta lluita que, de mantenir-se, fa possible el triomf de la Patagonia
Rebel, però la reculada del qual de segur la converteix en Tràgica.
Última hora
El 9 de març al matí, l'assemblea de treballadors de l'empresa INDUS va ser interrompuda per la policia, que va detenir a dos delegats sindicals. Després va començar una caça de bruixes: els uniformats van irrompre de forma brutal en les cases dels treballadors. La jutge a càrrec de l'operatiu va explicar que les detencions tenen a veure amb la investigació de la mort d'un policia en anteriors mobilitzacions. Tots els detinguts van ser brutalment copejats i sistemàticament torturats per la gendarmería i el grup GEO. Fins al moment consten 19 detencions i només es coneix la localització de 5 d'aquests treballadors detinguts. Entre ells hi ha municipals, un desocupat i la majoria petrolers de l'empresa INDUS, aquests últims són part dels obrers que reclamaven el traspàs de conveni de la UOCRA a petroliers privats, els altres van anar a donar suport als seus veïns.