Pel dret a l'autodeterminació!

ni amenaces ni retallades!

Lluny d’estabilitzar-se com un partit tradicional de la democràcia cristiana europea, el PP evoluciona cap al populisme i la demagògia de l’extrema dreta. Ara ens presenten la campanya contra l’Estatut de Catalunya, recullen signatures i inflamen l’odi entre pobles, agitant la bandera de la unitat d’Espanya, contra la “insolidaritat” dels catalans. Però el discurs avança ràpidament cap a quelcom més greu: poc menys que a alliberar els castellanoparlants “oprimits” i “perseguits” pels catalans i les institucions catalanes. L’afirmació de Rajoy que el castellà a Catalunya pateix la mateixa persecució que el català sota el franquisme és una falsificació indigna enverinada. Però no fem bromes amb aquesta espiral d’agressivitat que està desfermant el PP contra Catalunya, doncs no cal anar gaire lluny per recordar com Milosevic agitava als carrers de Belgrad la bandera de la defensa dels serbis ultratjats als carrers de Kosova per la població d’origen albanès.
El més greu no és que constatem, com ja sabíem, que la dreta d’aquest país era i és franquista, sinó que no hi ha veus clares que li parin els peus. L’”esquerra” del PSOE i IU, les direccions sindicals de CCOO i UGT, a Andalusia, Extremadura o Madrid, tots callen davant les mentides dels populars i deixen fer, quan no directament s’hi afegeixen, com fan els Bonos i Rodríguez Ibarra que atien el foc anticatalà tot contribuint a la campanya de PP. I és que l’esquerra institucional i sindical es va reconvertir en monàrquica i, com a tal, en centralista. El règim monàrquic presenta així dues cares, la dels “falcons” amb el PP i sectors militars i judicials, i la dels “coloms” amb el PSOE, IU, i les direccions de CCOO i UGT. Les dues es complementen, doncs formen part de la mateixa moneda monàrquica.
Els treballadors/es i els joves, les classes populars no ens poden deixar arrossegar a aquest enfrontament entre pobles, d’on sempre les classes dominants n’han tret profit. Qui roba als treballadors andalusos no són els treballadors catalans, ni als catalans als madrilenys. Es roba al conjunt de la classe treballadora, per part de la classe dominant i l’Estat que la serveix. Posem un exemple i parlem de xifres: el PP s’escandalitza que Catalunya, segons Maragall, aconseguirà uns 3.000 milions d’euros més cada any amb el nou Estatut, en detriment d’altres. Però un treballador del que s’ha d’escandalitzar és que entre les cinc entitats financeres: Santander, BBVA, La Caixa, Popular i Caja Madrid, van guanyar conjuntament el 2005, 13.240 milions d’euros, un 52% més que el 2004. El que ens ha d’escandalitzar és que la despesa militar per al 2006 és de 21.208,19 milions d’euros (“Gasto militar 2006. Análisis de Tor”). Si posem només aquestes dues xifres al servei dels treballadors i els pobles, és a dir quasi 34.500 milions d’euros, oi que viuríem extremenys, madrilenys i catalans, tots molt millor? La lluita que reclamem per als treballadors no és entre pobles, sinó contra les classes dominants i el seu Estat. La millor unitat que necessitem entre treballadors és la de la llibertat dels pobles, i per tant, la que es desprèn del seu dret a l’autodeterminació.

La victòria de Hamàs a les eleccions legislatives palestines ha obert una profunda controvèrsia no només entre els estats europeus i els EUA, sinó també dins l’esquerra. Els resultats electorals no són altra cosa que l’expressió del rebuig del poble palestí a la política continuada de concessions i col·laboració amb Israel que han imposat, des de fa més de deu anys, els buròcrates de l’Autoritat Nacional Palestina. Si els islamistes han arribat al poder a Palestina, és perquè la direcció de la laica OAP va sotmetre’s als dictats dels EUA i Israel, i sota la seva pressió va començar a reprimir el poble palestí des de les institucions.
Nosaltres no tenim cap dubte a caracteritzar Hamàs com el que és, un partit que va enfrontat el pacte d’Oslo, i en aquest sentit va capitalitzar el descrèdit dels signants, però a la vegada un partit amb un programa reaccionari. Serà el poble palestí qui viurà l’experiència de la nova política que farà des del govern, i de les promeses que cauran pel camí ara que arriba al poder. Rebutgem qualsevol pressió dels governs europeus o del d’EEUU per canviar el que el poble palestí ha decidit, quan aquests mateixos governs mantenen el suport a un Estat sionista que ha institucionalitzat el terrorisme d’Estat. La lluita per donar suport al poble palestí des de les organitzacions de solidaritat ha de continuar, de la mateixa manera que ho hem fet quan al capdavant de l’autoritat palestina estava Arafat, perquè la solidaritat amb el poble palestí no amaga ni la crítica ni les diferències polítiques que tenim amb les autoritats palestines. Es més, nosaltres directament donem tot el nostre suport a la construcció d’una alternativa des de l’esquerra revolucionària que continuï lluitant per la Palestina reunificada i laica que va ser l’ensenya de la resistència palestina davant l’impe-rialisme.

Lluita Internacionalista nº 68 febrer 2006