S'inicia un nou any…
Amb l'amenaça de jutges i militars davant la reforma de l'Estatut de
Catalunya
Les declaracions del Cap Mena eren amidades i calculades, un advertiment de
l'exèrcit al poble català, i al Govern i PSOE, perquè retiri
les reivindicacions que recull la Reforma Estatutària. El cessament del
tinent General no amaga que el Govern i el PSOE, en boca d'un portaveu apropiat
per al sector al qual anaven destinades les seves paraules, com és Rodríguez
Ibarra, asseguren que la Reforma que ha aprovat el Parlament de Catalunya no
anirà endavant i si ho fa serà amb moltes retallades.
Les negociacions bilaterals i multilaterals entre el Govern-PSOE i els grups
parlamentaris catalans comencen a esgotar-se i els grans temes polèmics
segueixen sense resposta. En aquest marc el Parlament de Catalunya votava una
resolució sobre la possible retirada del text en cas que les retallades
fossin excessives. Altre cop el fantasma del fracàs plana sobre el Govern
Maragall, ja que aquest ha estat el cavall de batalla fonamental sobre el qual
ha governat el tripartit. L'altre escenari possible és el de l'acord
en el qual els partits catalans renuncien a tots els punts polèmics a
canvi d'un augment en finançament i un acord que faciliti a CiU un major
protagonisme a Madrid, despla-çant l'acord PSOE-IU-ERC a un altre PSOE-CiU.
En tot cas, el que cal remarcar és que ni tan sols les propostes del
Parlament -que tampoc no resolen els problemes del poble de Catalunya- seran
respectades com s'havia compromès ZP. Un centenar d'entitats catalanes
han convocat una manifestació pel febrer sota el lema "El poble
català té dret a decidir", encara que per part d'ERC es vol
convertir en una manifestació de suport a la reforma de l'Estatut (que
no ha decidit el poble de Catalunya sinó les institucions autonòmiques),
un text que com ho fa l'actual nega al poble de Catalunya el seu dret a decidir.
La solució a les llibertats del poble de Catalunya, com dels altres pobles
de l'Estat, es guanyarà amb la lluita i la solidaritat, i no amb l'estira
i arronsa amb els governs de la monarquia.
Amb la pau social… mentre segueixen els tancaments i deslocalitzacions.
Per cinquè any consecutiu les direccions de CCOO i UGT signen amb la
CEOE patronal l'Acord de Negociació Col·lectiva. Els sindicats
reconeixen que s'ha perdut poder adquisitiu, que el nombre de treballadors acollits
a les clàusules de revisió s'ha reduït, que ha augmentat
la temporalitat, però afirmen que els acords que han garantit la pau
social en els convenis han estat positius. Increïble, però cert!
L'acord deixa via lliure a la negociació de la nova Reforma Laboral que
ha de suposar una nova retallada de drets dels treballadors a nom de la "flexibilitat
en el mercat". La voluntat del Govern és la de tenir un document
consensuat amb patronal i sindicats el pròxim trimestre.
La política de les direccions sindicals de lliurament i entrega a la
patronal, de desmobilització gairebé absoluta, està obrint
les portes de bat a bat perquè passin els plans patronals de retallades,
acomiadaments i tancaments. L'últim exemple ha estat SEAT, després
d'estar assegurant que no signarien acomiadaments, CCOO i UGT donaven a mitjans
de desembre un gir i signaven 660 acomiadaments, als quals calia sumar les baixes
voluntàries i els anteriors acomiadaments. La llista la va retenir l'empresa
fins a dos dies abans de les vacances per a impedir una reacció espontània
de la plantilla, encara que aquesta es va produir i van parar la producció,
mentre havien de contractar una empresa de seguretat per a custodiar les seus
de CCOO i UGT a l'empresa davant els possibles actes dels treballadors.
Els acomiadats s'han començat a organitzar en assemblees que va convocar
inicialment la CGT, sindicat que no va signar l'acord. SEAT no és una
més entre les empreses que han aplicat expedients de regulació
amb acomiadaments, sinó que suposa una escalada en l'aplicació
dels plans de deslocalització en el sector industrial. Com la major empresa
industrial de Catalunya és un referent obligat per al moviment obrer
de tot l'Estat, com també per a la patronal, que obté, amb els
acomiadaments de SEAT, carta blanca per a procedir a retallades de plantilles
i deslocalitzacions. De moment la repercussió sobre tota la indústria
auxiliar ja ha començat amb la presentació d'EROs i representa
multiplicar per cinc la destrucció d'ocupacions.
A més, l'acord de SEAT té una segona component: com ja van fer
Telefònica, RENFE, SAS o Gearbox hi ha un objectiu de conducta en els
acomiadaments per a castigar la combativitat a l'empresa. En aquest cas ha estat
contra CGT, en un atac directe a la llibertat d'acció sindical, que compta
amb la complicitat directa de les direccions de CCOO i UGT. Començant
per la manifestació de tota l'automoció a Saragossa del 21 de
gener, seguint pels plans per l'anulació de l'ERO i la readmissió
que han aprovat els acomiadats de Seat, cal aixecar plataformes i mobilitzar
per a defensar cada lloc de treball davant la rapinya patronal i la complicitat
dels Governs que, a més compten amb la col·laboració activa
o passiva de les burocràcies sindicals majoritàries.
Resistència contra l'acord signat per CCOO i UGT i avalat pel tripartit
Aturem els acomiadaments a Seat!
L'ERO pactat per CCOO i UGT amb VW, avalat pel Tripartit català, ha
estat un cop dur per la lluita de SEAT. I tant per l'elevat nombre d'acomiadaments
que representa com per la seva utilització com a precedent per a d'altres
atacs patronals, el desenllaç final del conflicte té una importància
essencial per al conjunt del moviment obrer de l'Estat.Per això, la vaga
del 23 de desembre davant el lliurament de les cartes d'acomiadament, les recents
assemblees d'acomiadats, i el pla de lluita que no donen el conflicte per tancat,
ens porten a destacar en aquestes pàgines un únic objectiu: l'incondicional
suport a la resistència
Per la readmissió! Anul·lació de
l'ERO!
A finals de juliol el comitè intercentres rebia la proposta de SEAT de reducció de salari i jornada "que podria arribar al 15%". Segons la direcció de l'empresa, feta la revisió de les previsions de producció aquestes "s'estimaven gairebé en un 9% menys" i en conseqüència sobraven 800 llocs de treball. L'11 d'octubre SEAT elevava la xifra d'excedents a 1400, incloent a tota la plantilla del grup, i concretava la seva petició de reducció de salari al 10%. El 15-16 de desembre, els representants de CCOO i UGT signaven un acord amb SEAT en el qual s'acomiadaven 660 treballadors i es reduïa la plantilla en un total de 1.050 llocs. En realitat els acomiadaments suposen 713, si els sumem als que estaven pendents de readmissió segons la plataforma unitària, i això sense computar els realitzats en empreses auxiliars (Peguform, Bergé, etc). Si només 15 dies abans la vaga de 24h havia estat total i el 14 de desembre UGT i CCOO emetien un comunicat que afirmava "en el cas que no pugui ser així (solució negociada de garantia de l'ocupació), ens trobarem amb una situació en la qual hauríem d'escometre les mobilitzacions necessàries per a evitar que s'apliqui un pla social que no garanteixi l'ocupació de tots els treballadors de SEAT". ¿Com es va arribar a aquest pacte que no garanteix, ni de bon tros, "l'ocupació de tots els treballadors de SEAT"?
Salvant el govern
Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya, en la roda de premsa realitzada
el 23/12/05, dia que els treballadors de SEAT paraven espontàniament
contra els acomiadaments, ho va explicar: "hauria estat més còmode
deixar que la Generalitat dictés una resolució per a després
criticar-la. Però això no ho hem fet mai". Darrere del seu
possibilisme, Coscubiela deixava una cosa clara: CCOO (i UGT) es negà
a pressionar a la Generalitat. Aquesta va ser la veritable raó, les direccions
sindicals van pactar amb SEAT per evitar que Rañé (conseller de
Treball) i Maragall es veiessin obligats a resoldre un ERO presentat per una
empresa amb milions de beneficis i amb documentació incompleta (sense
llista de treballadors afectats entre d'altres deficiències). Pacte per
evitar un problema polític al tripartit i que immediatament va ser elogiat
per Rañé, Bargalló i Maragall respirant tranquils. Quedaven
sense respondre les pressions i amenaces de Treball (negociïn extincions
forçoses, el dictamen no serà "salomònic", serà
"pitjor" etc.) sobre "la part social". Un cop més
els buròcrates han sortit en protecció dels seus -PSC, IC, EUiA
i ERC copen les cúpules sindicals- governs d'esquerra davant els treballadors
en comptes d'exigir-los el compliment de les expectatives electorals i carreguen
amb el desgast propi, traint fins i tot els seus propis afiliats. Les pressions
polítiques dels partits integrants de la Generalitat han estat el veritable
motiu del canvi fulminant de posició dels dirigents d'UGT i CCOO, i no
la "responsabilitat" que addueixen, fins i tot vanagloriant-se que
podria haver encara més acomiadats. ¿És que en Rañé
hauria superat la reducció de 1.050 llocs de treball?... llavors, a què
esperen per a exigir la dimissió d'aquest conseller "de Treball"?
Però el problema venia gestant-se des de molt abans i ja ho analitzàvem
en anteriors edicions d'aquesta revista. El mes d'agost el secretari general
d'UGT de Catalunya, Álvarez, anunciava que el setembre entrarien a negociar
amb SEAT "sense apriorismes i amb molta tranquil·litat". Només
CGT va denunciar els acomiadaments d'abans de l'estiu -222 en la filial de SEAT
Gearbox i 46 en la pròpia SEAT- i va intentar agrupar els treballadors
de l'empresa matriu i les auxiliars convocant la manifestació del 5 d'octubre
mentre UGT i CCOO, imbuïts per la responsabilitat de l'esperit de la "Nova
SEAT", silenciaven els atacs de l'empresa. Tal vegada per a ells es tractava
de "salvar la marca" i no embolicar-se en menudeses. Amb aquesta orientació
Carner (UGT), president del comitè d'empresa, el 4 de desembre davant
la ruptura de les negociacions declarava: "no s'ha de pensar en els 1.346
acomiadats que preveu el ERO, sinó en els més de 16.000 treballadors
de la plantilla del grup". Deixar passar, com si no haguessin ocorregut,
els atacs que suposaven els acomiadaments, fins i tot els del 27-O per una vaga
convocada per ells mateixos, era la millor garantia de derrota i s'assistia
a un desgast de negociacions amb ritmes i continguts imposats per l'empresa,
sense ser capaç de traslladar-ho al terreny en el qual es podia guanyar:
la vaga. Tot el contrari de la patronal que no dubtava a cada mobilització
anunciar noves represàlies o endurir les seves posicions mentre exigia,
secundada per la Generalitat, "que no hi haguessin interferències
externes a la negociació", cosa que les direccions sindicals bàsicament
van complir convocant només dues vagues de 24h en tot el trimestre.
Dimissió dels signants
Enrere quedaven les declaracions incomplides del propi comitè d'empresa
de "vagues de 24h cada dia de mediació d'un possible ERO (La Vanguardia
27/10/05) o fins i tot les del 10/11/05 "d'un dia de vaga cada setmana
mentre duri la negociació de l'ERO". Queda ara la ràbia de
milers de treballadors i una direcció sindical que en paraules de Coscubiela
"ha volgut assumir la responsabilitat de pactar" però, afegim,
que no se sent responsable de complir el seu pacte amb els obrers. Fins quan
durarà? Depèn de tots els treballadors que exigeixin la dimissió
dels signants del pacte dels comitès, però especialment dels propis
afiliats d'UGT i CCOO que comproven com els seus dirigents han convertit el
sindicat en un cololaborador de la patronal i del govern i alhora traeixen els
més simples principis del sindicalisme com són la democràcia
interna, la unió entre treballadors de distintes empreses o simplement
les necessitats dels treballadors. És urgent organitzar-se per enfrontar-los
i revocar-los dels òrgans de direcció sindical no només
per al futur del sindicalisme a l'Estat espanyol sinó per a la tasca
més immediata d'aconseguir la readmissió dels acomiadats que incumbeix
fonamentalment als que queden dins la fàbrica, on els treballadors tenen
la força.
29/12/05
Entrevista amb D. R. Secc.sindical CGT Seat Martorell
"El primer comitè de solidaritat ha ser el dels treballadors de dins"
D, R. treballador de SEAT, un dels representants de la secció sindical de CGT en les negociacions amb l'empresa i secretari general de la Federació del Metall de Catalunya de la CGT.
LI. Com a CGT, a part de la denúncia del pacte signat per CCOO-UGT i
l'empresa, a l'empara de la Generalitat, per acomiadar més de 1000 treballadors/es
entre "voluntaris" i forçosos, heu insistit en l'acusació
que, a més, són acomiadaments "disciplinaris". Per què?
Diego Rejón. La confecció de la llista és "vox populi"
que no només s'ha utilitzat per a carregar contra CGT -d'una afiliació
del 9 % de la plantilla, hi ha un 22 d'acomiadats/des-, sinó fins i tot
per a treure's de damunt companys que en un o altre moment -convenis, pactes,
etc.- han expressat les seves diferències amb les posicions de les direccions
de CCOO i UGT, i els resultaven incòmodes. De comprovar-se tot això
estaríem davant una actitud de cacics, no només per part de la
direcció de VW sinó dels sindicats signants. Perquè ja
no és només la signatura dels acomiadaments sinó que, a
més, el fet de participar en l'elaboració de la llista de treballadors
que seran acomiadats, és trencar amb qualsevol element de sindicalisme
de classe.
El passat 3 de gener vau convocar com a CGT els acomiadats a una assemblea
que va resultar ser massiva. El 12 en va haver una altra. Què es va resoldre?
La constitució de l'assemblea d'afectats/des està sent exemplar:
unitària, oberta a tot tipus d'organitzacions sindicals... Aquest procés
ha tingut dues fases. La primera, en l'assemblea del 3, va estar marcada pel
fet que molts companys volien entendre a què s'han d'enfrontar i va fer
que hi hagués moltes consultes jurídiques. La segona fase, es
va veure ja en l'assemblea del 12 i va ser l'organització pròpiament
dita, on va haver unes 10-12 persones que es van oferir per a treballar temes
més logístics, com ara que a tots els arribi sempre la informació...
i on es van votar objectius de la lluita i accions. Aquesta organització
dels propis afectats/des està coordinada sempre amb la nostra acció
com a CGT que, des de dins, farem tot el possible per ser els companys/es que
seguim treballant els primers a donar tot el suport a les accions i decisions
dels afectats/des.
L'objectiu que es va marcar l'assemblea va ser el d'acabar amb l'ERO i el retorn
al treball a SEAT en les mateixes condicions que tenien. Subsidiàriament
es va parlar de dos temes més. Un, el suport als col·lectius d'acomiadats
que tenint aspectes de nul·litat (permisos maternals, disminuïts...),
per a que siguin readmesos ja sense que siguin substituïts/es en la llista
per ningú (com ja s'ha aconseguit amb les embarassades que els signants
justificaven como un error de 4 o 5 i al final, com ja havíem dit, en
van aparèixer 13 o més: aquest és el primer triomf de la
mobilització). L'altre, també subsidiari però important,
és que als acomiadats/es que han optat per l'opció A, que pressuposa
que no es trenca la relació amb la VW i que segons CCOO i UGT era una
clàusula "de garantia" de retorn, se'ls estan cancel·lant
tots els crèdits amb la liquidació: si han de tornar, per què
se'ls liquida tot?
I en quant a accions?
No serà una mobilització curta, sinó com a mínim
a mitjà termini. Per això, es van fixar els dijous com els dies
per a concentrar les accions i es van perfilar les del 19 i 26 de gener. La
del 19 aprofitant que es presenta, com a CGT, el recurs d'alçada contra
l'ERO -a més de tots els recursos individuals-amb una concentració
contra l'Administració que ho ha aprovat. La del 26, concentrant l'anada
a les plantes de SEAT de tots els acomiadats per a optar per l'opció
A o B, el termini de la qual acaba el 31. Aquestes accions aniran acompanyades
de les iniciatives de CGT davant els concessionaris VW de tot l'Estat el 19,
o les que puguin sortir de plataformes de localitat.
Quins et sembla a tu que han de ser els fronts en els quals concentrar esforços
en la lluita contra els acomiadaments i la readmissió.
Són els que es desprenen de l'objectiu de l'assemblea de lluitar per
l'anul·lació de l'ERO: contra la direcció de VW i contra
l'Administració que ho ha aprovat.
Des de la nostra perspectiva, la possibilitat de la readmissió passa
per una resposta massiva dels treballadors de la plantilla que, com el passat
23 de desembre, van parar en solidaritat amb els acomiadats. Com ho veieu vosaltres?
DR. És central i, com va dir un company a l'assemblea, el primer comitè
de solidaritat a crear és el dels treballadors de dins. I és el
paper que com a CGT anem a prendre nosaltres, però no perquè decretarem
aturs, sinó partint de treballar per a assolir-los amb l'acord del conjunt
dels treballadors. Per això la primera mesura serà constituir
aquest comitè intern, i els pròxims 16 i 17 convocar assemblees
a tots els tallers cridant a constituir-lo i informant de l'assemblea d'acomiadats/des.
En concret, preparant l'acció del 26 perquè pugui haver una assemblea
amb els acomiadats -això ja veurem tècnicament com es fa- i si
la plantilla ho accepta, parant les línies. Per a això, com a
CGT donarem cobertura legal a la vaga i a l'assemblea, però a més
el 20 situarem urnes en les portes perquè els companys/es votin la vaga
del 26.
LI. El que ha passat a SEAT pot servir de precedent també a d'altres
empreses d'automoció a nivell estatal -a part de proveïdors, clients
i tot tipus de subcontractes. Teniu pensada alguna acció a aquest nivell
com a CGT?
Per descomptat, i no d'ara. Des de juliol (quan els acomiadaments dels 46 companys
a SEAT) es va convocar la Coordinadora d'Empreses de l'Auto de CGT i als diferents
òrgans confederals. També vam acordar a SEAT, dins d'aquesta línia,
accions com les mobilitzacions del 5 d'octubre i el 15 de desembre. Ara tenim
per davant la mobilització estatal del 21 a Saragossa, que s'ha convocat
com a CGT, i recull el suport d'organitzacions sindicals i polítiques
d'altres països i aquelles estatals que, com la vostra, vulguin sumar-se
a aquesta lluita contra les sanguinàries multinacionals. Ja estan sobre
la taula 3 agressions més en el sector. D'un costat OPEL amenaça
amb endur-se el Meriva a Polònia amb unes conseqüències previsibles
de fins a 2.000 acomiadaments; la FORD se'n duria el Ka a Hongria i es perdrien
uns 800 llocs de treball; i la RENAULT que tenia prevista una producció
de 1.500 Modus diaris l'ha reduït a 500, amenaçant amb les conseqüències
de la caiguda de producció.
LI.- Vols afegir res més? Què els proposaries als qui volen donar
suport?
Que a part de fer-nos arribar els seus missatges de suport per e-mail, en el
seu àmbit, sigui laboral o universitari, o el que sigui, s'organitzin
en comitès de suport per a recollir fons per a la lluita, repartir les
fulles informatives... en fi, que facin seva aquesta lluita.
14/1/06
"Asunto: eurococos 2005 annus horribilis"
Hola Eurococos y Eurococas, lo siento...... pero mi estado de ánimo
me ha impedido felicitaros las fiestas, por fín acabamos con el 2005
"annus horribilis" cuyo colofon ha sido el desgraciado asunto de SEAT.
Como trabajador de SEAT, actualmente en la base, sin otro cargo sindical que
el ser miembro del consejo de SEAT de CC.OO., que vivo y convivo las ocho horas
laborables con los compañeros y compañeras de fábrica,
siento vergüenza ajena por lo que ha pasado.
Nunca en SEAT se había traspasado la frontera de los despidos forzosos,
pero lo más grave es que esto se podían haber evitado abordando
éticamente y solidariamente la negociación.
Pero lo más grave son las complicidades sindicales en la confección
de las listas, se ha pasado de las listas positivas, para el ingreso de los
hijos o para las promociones de categoría a las listas negativas para
incluir o sacar gente de entre los despedidos.
Han sido mis peores Navidades desde que en 1971 las pasé detenido y torturado
en los calabozos de la Via Layetana de Barcelona acusado de organizar las Comisiones
Obreras en SEAT.
Nunca me hubiera imaginado que treinta y cinco años después pasara
esto en SEAT.
Han despedido matrimonios, madre, padre e hijos, personas de más de 55
años y compañeros como Diosdado Toledano de 56 años militante
de la lucha antifranquista, de entre los fundadores de CC.OO.en SEAT
Se han salvado los sumisos?.....en SEAT se está generando el sindicalismo
del silencio, de la Ley del Silencio del film de Elia Kazan.
Se que yo también estoy en la diana, pero toda mi vida he luchado por
la libertad, siempre he dicho lo que pienso, nunca me he callado, no quiero
ser cómplice ni por acción ni por omisión de lo que ha
pasado en SEAT.
Para mi la militancia sindical no ha sido ni un acomodo, ni un "estatus",
ni una profesión... es y ha sido un servicio a los trabajadores, por
eso no desfalleceré hasta que cambien las cosas en SEAT, esto no va a
quedar así.....
C.V
EL CASO SEAT PRIMERO COGIERON... Primero cogieron a los comunistas, y yo no
dije nada por que yo no era un comunista. Luego se llevaron a los judíos,
y no dije nada porque yo no era un judío. Luego vinieron por los obreros,
y no dije nada porque no era ni obrero ni sindicalista. Luego se metieron con
los católicos, y no dije nada porque yo era protestante. Y cuando finalmente
vinieron por mí, no quedaba nadie para protestar."
"Sacrificis" per la "viabilitat"?
El millor "pla social": treballar menys per què treballi tothom
Malgrat que és evident el resultat de la política de les direccions
sindicals que advocaven per "treure dramatisme a la situació"
(JM Álvarez, secretari general d'UGT de Catalunya, La Vanguardia 18/11/05)
i han acabant avalant l'atac de la patronal, encara tenen un discurs que és
comú al dels polítics del tripartit: hem garantit la "viabilitat"
de Seat a pesar de "sacrificis dolorosos". Malgrat que la traïció
a les seves pròpies paraules de mesos enrere i a la plataforma unitària
per ells signada és flagrant, poden encara argumentar "la defensa
de la marca", que era part de la pròpia plataforma unitària,
ho exigia. I és que encara que els treballadors entenguessin que al reivindicar
"la defensa de la marca" estaven lluitant per la defensa de la fàbrica
i per tant per la defensa dels seus llocs de treball, el lema central acordat
pels sindicats contenia una contradicció que s'ha resolt negativament
per als treballadors: de la defensa de l'ocupació i la marca, han resultat
els interessos de la marca.
Vegem el marc econòmic del conflicte: l'augment de la productivitat gràcies
a la tècnica fa possible que en menys hores de treball, o amb menys treballadors
que és el mateix, es produeixi encara més (en 7 anys s'han reduït
més del 20% les hores necessàries per a fabricar un cotxe). Això
provoca una saturació del mercat, ja que les masses perden poder adquisitiu
i no poden comprar (VW xifra en més del 15% la producció no venuda).
Paral·lelament el capital es concentra reforçant-se davant la
competència i alhora absorbint competidors menors, concretament la compra
de Seat per Volkswagen integra a aquella en la política econòmica
de la multinacional, no per mantenir-la intacta sinó per utilitzar-la
segons els seus interessos globals (siguin ara Audi o després una altra
marca). Ara estem en un d'aquests moments en que no hi ha prou compradors que
tinguin prou diners per a comprar allò produït. És el que
s'anomena una crisis de sobreproducció en la qual el capital, per a no
perdre beneficis, llança una "reestructuració de reducció
de costos" tot acomiadant treballadors i incrementant, encara més,
l'explotació dels que conserva. En aquestes crisis, la voracitat del
capital és tal que no te problemes en destruir països sencers -i
amb ells les seves mercaderies, fàbriques i treballadors- sigui via l'Argentina
o sigui per la via de la guerra com a l'Afganistan i l'Iraq.
Davant la situació descrita, els interessos dels treballadors són
ben diferents: defensar el poder adquisitiu i conservar el lloc de treball perquè
és la seva única subsistència. El capitalisme obligarà
a lluitar als obrers per les seves pròpies solucions: reducció
de la jornada sense disminució de sou, és a dir, manteniment de
l'ocupació repartint el treball entre els obrers de la plantilla.
Treball per tothom
És l'únic "pla social" que respon a les necessitats
dels treballadors, l'altra solució no és tal, sinó per
a la patronal: acomiadaments. I no és cert que amb ells es garanteixi
estabilitat per als qui queden dins, sinó que permetrà nous atacs
de Seat més fàcilment. L'única solució per evitar
el desmantellament dels llocs de treball és "que ens temin",
és l'únic "pla de futur" i no suposats pactes ("pla
industrial") que Seat-VW pot incomplir. La por a un mal major és
el que pot frenar els plans de la burgesia. Les esperances en solucions no traumàtiques
han conduït al trauma dels acomiadaments.
Però la realitat sindical ni a Seat ni a cap empresa és tan simple.
La tàctica d'un sindicat, i en aquest cas ens referim a CGT per ser el
que més ha reflectit els interessos de classe, no podia limitar-se a
"blanc o negre" tot esperant que els treballadors a partir d'una futura
derrota rebutgessin les directrius majoritàries d'UGT i CCOO. L'obligació
de tot sindicat és la defensa dels treballadors en tot moment i circumstància.
En aquest sentit creiem que va ser encertada la seva signatura en la Plataforma
unitària. Aquesta era una versió deformada de les necessitats
dels treballadors -a pesar dels perills esmentats- i la unitat dels tres sindicats
presents a la fàbrica indubtablement reforçava als obrers enfront
de Seat-VW, i alhora comprometia a UGT i CCOO en la lluita contra els acomiadaments.
Però la unitat no suposava un canvi miraculós de les direccions
traïdores sinó que era una concessió davant la pressió
de la greu situació i el trencament era qüestió de temps
quan augmentessin les pressions per dalt.
Unitat sindical
Enfront d'aquest permanent perill i fonamentalment enfront dels plans patronals,
la Unitat ha d'acompanyar-se de preparar als treballadors per a la ruptura,
amb assemblees que decideixin que no hi hagi signatura sense consulta o que
preparin mesures de resposta si la traïció -o la decisió
unilateral de VW amb la Generalitat- signifiquen acomiadaments… A més
l'única pressió possible per evitar el trencament de la unitat
és la força amenaçadora del conjunt dels treballadors.
La Plataforma unitària en si, no prohibia exigir la Retirada de l'ERO
i la Readmissió dels acomiadats (46+7), ni obligava a acceptar esperar
a les negociacions, i aquesta espera impedia que les assemblees exigissin mesures
de lluita. Tot el mecanisme legal de terminis de l'ERO, negociació sota
mediació de l'administració etc... va dirigit a esmorteir la resposta
obrera deixant passar el temps, crear falses esperances de solució i
desplaçar l'enfrontament entre classes al diàleg en la taula de
negociacions per a trobar solucions "equilibrades", "viables"...
les viables per a Seat-VW. L'objectiu dels treballadors, pel contrari, era fer
anar la lluita més enllà de les intencions dels signants de la
Plataforma i ni perdre's en les contradiccions d'aquesta, ni mantenir-se al
marge esperant el desastre perquè aquest era el de tots els treballadors.
Curiosament ha estat l'esquerra sindical de Seat (Revolta Global, CGT...), possiblement
pretenent una oposició més radical als plans de la patronal, qui
més s'ha destacat per negar l'existència de crisi de sobreproducció
dient que no era certa ja que existien beneficis, cosa que no la desmenteix,
i alhora contradictòriament defensaven solucions no traumàtiques
(llavors… per a quin excedent?) sense esmentar mai la possibilitat que
Seat disminuís beneficis per mantenir la situació dels treballadors.
Un favor al discurs de les burocràcies sindicals, que temen la mobilització
com al dimoni i només desitgen negociació, alimentant entre els
treballadors la falsa il·lusió que existeix "una solució"
a la qual s'oposa la patronal per "mala fe". Als dirigents d'UGT i
CCOO, que argumenten que "estem en la mateixa barca" dels empresaris,
hem de respondre'ls que el capitalisme en la seva decadència enfonsa
a la classe obrera i si aquesta vol viure haurà de destruir al capitalisme.
La via d'oposició al capital no pot basar-se en "trucs" esbiaixant
la realitat o intentant promocionar els productes fabricats (tal com apuntava
el "pla comercial") en competència amb els fabricats per altres
treballadors, sinó la lluita mitjançant vagues contra el nostre
patró i la solidaritat amb la resta de la classe i si l'empresari abandona,
ocupar la fàbrica per expropiar-la i posar-la a produir sota control
obrer. Hem d'aprendre de la duresa i resolució del capital i respondre-li
amb la mateixa moneda.
Ara com ara VW ha aconseguit una victòria a l'Estat espanyol i fa uns
mesos a Brasil, aviat escometrà l'atac als obrers del seu nucli central:
Alemanya. Molt s'ha fet per a dividir als treballadors espanyols dels alemanys
-sindicalistes acusant als alemanys de "treure pilotes fora", fins
i tot SEAT d'altres empreses-, però l'única manera d'enfrontar
a la multinacional serà recuperar la solidaritat i la lluita conjunta.
En aquests moments la lluita per la readmissió dels acomiadats és
la tasca més urgent que, juntament amb els de l'empresa auxiliar, suposa
resistir als plans de destrucció de treball de la multinacional, d'augment
de ritmes i de disciplinament de la seva mà d'obra. És l'única
preparació possible davant atacs majors.
10/1/6
Un comentari que corre per la xarxa
Fidalgo, en declaracions a Punt Ràdio que recull EuropaPress, va indicar
que en el cas de SEAT s'ha donat una solució 'momentània i positiva'
a un problema de producció que hi havia en la filial espanyola de VW.
En aquest sentit, el secretari general de CCOO va reconèixer que quan
es produeixen aquest tipus d'operacions -en al·lusió a la supressió
de 660 ocupacions en SEAT-, 'hi ha gent que queda contenta i d'altra descontenta,
tot el món té dret a fer la seva valoració'. (subratllats
nostres)
Que jo sàpiga cap treballador se n'alegra perquè s'acomiadin companys,
i això no només per un criteri de solidaritat sinó perquè
sap que els qui resten dins ho fan amb menys força. I en concret a SEAT
tots els treballadors/as van demostrar la seva indignació el 23 de desembre
fent vaga en els tres torns. O sigui que quan Fidalgo diu "que hi ha gent
contenta i altra descontenta", pretén crear divisió entre
els treballadors o ¿potser es refereix al fet que els empresaris han
quedat contents i els treballadors no?
Fidalgo, fot el camp del sindicat!
A propòsit de les declaracions de Mena
Advertiments del règim monàrquic
S'han pretès reduir les declaracions de tinent general José Mena advertint que l'exèrcit podria intervenir si es manté l´Estatut, a un assumpte d'un militar que se'n va de la llengua en un moment i s'excedeix. Però res d'això. Mena era el militar triat per a fer parlar al règim monàrquic i les seves institucions. Un seriós advertiment no només al poble de Catalunya, sinó al propi Govern i PSOE de qui depèn que el text de reforma estatutari aconsegueixi avançar. Més enllà de la resposta de Bono amb la destitució, el PSOE va entendre el missatge i, per primera vegada des de la tramitació de l´Estatut, en boca de Rodríguez Ibarra va donar les garanties que el règim exigiria.
José Mena Aguado és el Cap de la recent creada al maig Força
Terrestre de l'Exèrcit de Terra, des de la qual té el comandament
de les unitats de combat de l'Exèrcit de Terra; en el seu discurs llegit
el 6 de gener va especificar que no parlava a títol individual: "Per
raó del càrrec que ocupo, no he de, en actes com aquest, expressar
opinions personals" i que parlava "per exprés desig" dels
"seus subordinats", és a dir "quadres de comandament i
tropa". Però això no és tot, pel protocol el discurs
de Mena en la Pasqua Militar es fa en nom del Rei. La Zarzuela no s'ha desmarcat
ni ha criticat les declaracions de Mena. Als pocs dies apareixia un manifest
signat per militars en la reserva donant suport a Mena.
L'advertiment contingut en el discurs és clar: no permetran la reforma
de l'Estatut en els termes que demana el Parlament de Catalunya i arribada aquesta
possibilitat -que està en mans del Govern i el PSOE- estarien disposats
a intervenir en aplicació de l'article VIII de la Constitució.
Així el règim exigeix al PSOE un posicionament clar.
A les paraules del militar s'uneixen les de l'aparell judicial, l'altre pilar
essencial del règim. Francisco José Hernando, president del Tribunal
Suprem i del Consell General del Poder Judicial, quatre dies després
rebutja -com abans Mena- l'obligació que proposa la reforma estatutària
als funcionaris de conèixer el català si estan destinats a Catalunya.
"No crec que s'hagi d'imposar a ningú el coneixement d'una llengua
que després no té una projecció positiva en altres aspectes
de la vida", va continuar. "No obstant això, si jo exercís
a Catalunya aprendria el català, però com un enriquiment personal,
igual que si estigués a Andalusia m'agradaria aprendre a ballar sevillanes",
va afegir. Això, si no vingués de tan alta instància judicial,
no passaria de ser una provocació grotesca, doncs se suposa que la funció
d'un jutge és escoltar les declaracions dels imputats i testimonis, llegir
els informes, i sobre la base d'això decidir, i és un dret reconegut
que tot això pot ser fet en català.
A l'actual croada en defensa de la pàtria per a completar els pilars
del franquisme, al costat del més ranci de la patronal que ja es va llançar
al boicot de productes catalans, li faltava la benedicció de l'Església
Catòlica, que va arribar i arriba a través de les ones de la seva
emissora, la COPE.
La reacció del Govern davant l'advertiment presenta dues cares: la primera
més mediàtica de Bono, que el cessa i el desqualifica per "excedir-se"
en les seves atribucions. Però aquesta no és la resposta a Mena.
D'urgència, 3 dies després de la Pasqua Militar es reuneixen a
sopar els presidents de comunitats i altres barons del PSOE sota la presidència
de ZP i és Rodríguez Ibarra, que és qui més garanties
podia donar a militars i nostàlgics del franquisme, l'encarregat de representar
al PSOE per a donar una resposta.
El president extremeny aclareix que no parla en nom propi: "aquest és
el seu límit en el joc, que ha d'haver una agència tributària
pròpia i el concepte de nació per a Catalunya, jo li estic dient
que no, i sóc membre de la direcció del PSOE; els dic que no amb
tota la seguretat". Reafirma: "pot haver Estatut català"
però "s'assemblarà molt poc a l'Estatut que va entrar al
Congrés", donant detalls de com els partits catalans estaven retrocedint
en gairebé tot. "Només hi ha dos camins: o accepten el que
se'ls està dient per part de la majoria o retiren l'Estatut". Més
clar, l´aigua.
Però la imatge que passa a primera pàgina és el cessament
de Mena. En realitat s'anticipa en dos mesos el passi del general a la reserva,
mentre que els mitjans informen que malgrat l'arrest "domiciliari"
Mena assisteix amb regularitat al seu despatx. Però la imatge de nou
funciona per la credibilitat que li atorga la suposada esquerra del PSOE, la
ràdio i la TV. Un exemple: Llamazares afirma que les mesures són
exemplars, "justa, equilibrada i proporcionada a la gravetat d'unes declaracions
individuals, que no han d'entelar la imatge de l'Exèrcit". Els partits
catalans s'uneixen al cor de lloances cap a Bono i el Govern, és a dir,
es preparen a retrocedir encara més davant el Govern.
La monarquia
La monarquia és experta a utilitzar el soroll de sabres. Ho va fer amb
notable eficiència el 23 de febrer del 81. Un rei que llavors era qüestionat
per tots, llegat directament pel franquisme, va passar a ser l'heroi de la democràcia
i, de passada, va aconseguir imposar totes les condicions de l'Estat a un Govern
del PSOE que ja era inevitable: OTAN si, LOAPA, Guàrdia Civil… I
tot això encara que es destapés per un error que l'alt General
que esperava el colpista Tejero era el mateix Armada, Cap de la Casa Militar
del Rei. Llavors Felipe González va acatar el dictat del règim
monàrquic, i es va dedicar durant 13 anys a gestionar els seus interessos
contra els treballadors i els pobles. Avui ZP segueix el mateix camí:
la paraula de ZP d'acceptar el que el Parlament de Catalunya votés per
àmplia majoria -com la de Felipe amb l'OTAN-, se la va endur el vent,
i el que val és el dictat del règim.
La façana democràtica
L'escut humà que formen els partits parlamentaris respecte de la Monarquia
és considerable. A l'Estat espanyol no va haver una ruptura democràtica
amb el vell règim franquista, aquest va mantenir els seus pilars intactes
i, això sí, sabedors que els temps se'ls giraven en contra era
millor preservar-se amb discreció sota la façana democràtica
del règim. Van creure arribat el moment sota la majoria absoluta del
PP i van tornar a treure lluentor a velles banderes i consignes. Avui han hagut
de donar un pas enrere, però adverteixen al PSOE que encara són
qui segueixen controlant l'Estat.
Els treballadors res han d'esperar de qui per anys van mantenir el poder sota
la dictadura. Sota els seus destins, al servei dels terratinents, es va arruïnar
la pagesia del centre i sud obligant-la a la immigració, mentre s'oprimien
els pobles i la seva identitat. Els mitjans de comunicació i els partits
del règim han llançat una profunda campanya anticatalana, com
abans la va ser antibasca, per a desviar els problemes reals dels altres pobles
cap a l'odi contra pobles. Això no és nou, els terratinents russos
recorrien als camperols -quan l'escassetat i la penúria amenaçaven
aixecament- per llançar pogroms contra els jueus.
Cap treballador de Castella o Extremadura no té res a perdre amb la llibertat
dels pobles, amb el dret que puguin decidir lliurement el seu futur, amb el
dret d'autodeterminació. No hi ha possibilitat de neutralitat: o s'està
del costat dels pobles que demanen llibertat o s'acaba sent instrument de l'opressió
dels mateixos, com es va manifestar amb tota cruesa a l'exYugoslavia. L'única
unitat que interessa al treballador és la unitat obrera, la unitat de
pobles lliures, però aquesta unitat és incompatible amb l'Estat
de la Monarquia.
15/01/06
Última hora
Prohibeixen el congrés de Batasuna
Finalment el Jutge de l'Audiència Nacional Grande Marlaska va decidir
suspendre el congrés de Batasuna a Barakaldo, ampliar a dos anys la prohibició
de realitzar qualsevol activitat i l'immediat tancament dels locals de l'organització.
Aquest cop, aquesta no era la política del Govern del PSOE. Les declaracions
de Zapatero i les actuacions del Fiscal deixaven passar el congrés. Era
la política dell PP, que s'imposa en tot un sector de la magistratura
i de les forces armades. Però que aquesta no fos la política del
PSOE i el Govern no l'eximeix de responsabilitats directes. I això no
només perquè no s'enfronten a aquests sectors reaccionaris de
l'aparell d'estat sinó a més perquè el franquista Grande
Marlaska, pot decidir prohibir l'acte, clausurar locals… perquè
el propi PSOE va aprovar una Llei de Partits que retrocedeix a la legislació
repressiva franquista. Aquest és l'assumpte. L'atropellament als drets
democràtics que suposa la Llei de Partits és l'atac més
greu a les llibertats des de la transició. Aquesta és una responsabilitat
de PP i PSOE compartida a parts iguals, així com d'altres en menor mesura,
inclòs IU que es va abstenir a l'hora d'aplicar la Llei de Partits a
Batasuna. Si el PSOE se subordina al dictat de l'aparell d'estat no menys ho
fa el PNB i el tripartitt basc, en l'acatar les resolucions, i acabar manant
la ertzantza per a reprimir l'esquerra abertzale. La responsabilitat de qualsevol
partit obrer o democràtic hauria de ser aixecar la veu en contra la resolució
que ha dictat el tribunal, ajudar en tant que sigui possible a la realització
del congrés i exigir la derogació immediata de la Llei de Partits
i legislació antiterrorista. En aquest sentit el nostre partit ha manifestat
la seva solidaritat a Batasuna.
Agressió a San Sebastián
de los Reyes
Contra el feixisme
A mitjan octubre un jove d'idees anarquistes, de San Sebastián de los
Reyes, va ser apunyalat salvatgement a l'entrada de casa seva per un feixista
que el va ferir greument al cor. Després de més de dos mesos a
diversos hospitals el jove pateix les seqüeles de la brutal agressió
que li perduraran potser tota la vida.
La resposta de l'esquerra antifeixista del poble no es va fer esperar: manifestació
espontània l'endemà de l'apunyalament; manifestació de
més de 2000 persones a la setmana pel centre d'Alcobendas i Sanse; concentracions;
ocupació del Ple de l'Ajuntament de Sanse (on se'ns va negar la paraula
malgrat haver sololicitat torn de pregunta lligant-nos a les seves estrictes
lleis "democràtiques")... Tot aquest procés de mobilització
i confluència entre els diversos sectors anticapitalistes d'ambdues ciutats
ha donat pas a la creació de l'Assemblea Antifeixista de Sanse i Alcobendas
(per a qui no ho sàpiga: ambdues ciutats és com si fossin una
de sola, ja que estan unides per un carrer)
Tres mesos després l'assassí segueix en llibertat i l'Alcalde
de Sanse (PSOE) segueix dient que "a la zona no hi ha bandes feixistes
organitzades, sinó que són producte de les manipulacions de l'extrema
esquerra". Per tot això i perquè no caigui en l'oblit aquesta
brutal agressió fem una crida a totes les organitzacions sindicals, socials
i polítiques a signar si ho desitgen el següent Manifest.
Antonio. CGT Alcobendas
Ramón, veí i company de Sanse, va ser apunyalat el passat mes
d'octubre a mans d'un feixista per "cometre el delicte" de pensar
lliurement. Això no és un fet aïllat, des de fa anys individus,
grups i organitzacions polítiques de tall ultradretà han atemptat,
amenaçat, coaccionat i agredit a sindicalistes, militants d'esquerra,
immigrants i membres de tendències contraculturals, tant a Alcobendas
com a Sanse. En diversos processos electorals han participat, fent campanya
als nostres carrers, partits feixistes com Democracia Nacional, España
2000 o Movimiento Social Republicano (MSR), sembrant la confrontació
racial, propagant xenofòbia i atacant valors democràtics i assemblearis.
Joves i activistes d'esquerres han estat les seves víctimes predilectes.
Les últimes mobilitzacions antifeixistes han posat de manifest que existeix
una resposta de repulsa als nostres pobles. No obstant això, no es pot
dir el mateix de l'Alcalde de Sanse, el senyor José Luís Fernández
Merino (PSOE), que no només ha negat sistemàticament l'existència
d'organitzacions polítiques nazi-feixistes i reaccionàries al
poble, sinó que ha impedit la utilització democràtica de
la paraula, demanada en el temps i forma que correspon, en el passat Ple Municipal
del mes de novembre per l'Assemblea Antifeixista de Sanse i Alcobendas.
I això no és tot, el passat mes de maig, un jove de Sanse va ser
víctima d'una brutal pallissa per part de dos Agents de la Policia Local
de Sanse i ni tan sols, a requeriment del Defensor del Poble, els han obert
un Expedient Informatiu.
Per tot això, i molt més, les organitzacions i col·lectius
sotasignats condemnem l'agressió feixista a Ramón i denunciem
l'existència i l'activitat d'organitzacions i grups feixistes a tots
dos pobles. A més, vam cridar enèrgicament l'atenció sobre
les actituds autoritàries i de cacic del màxim regidor de Sanse,
el senyor Fernández Merino. Finalment, recolzem les iniciatives i mobilitzacions
que ve desenvolupant l'Assemblea Antifeixista de Sanse i Alcobendas.
Contra el Feixisme i la seva violència
Ara i sempre, resistència!
Per grups i organitzacions que vulguin signar el manifest, enviar les adhresions
a: mia_alcosanse@hotmail.com
,
MIA, CACP (Centro Autogestionado de Cultura Popular), La Fragua, Lluita Internacionalista
El PP Europeu i les condemnes
Entre els dies 23 al 27 de gener es reuneix el Consell d'Europa en sessió plenària. El Partit Popular Europeu (PPE) presenta una resolució "de condemna internacional del comunisme totalitari". El PPE a qui no importa governar -com a Itàlia- al costat de feixistes, pretén amb aquesta iniciativa anar creant instruments i posant les condicions que puguin dur a la prohibició de partits comunistes o que es reivindiquen la lluita de classes. Saben que s'aguditza la lluita de classes (els successos francesos són botó de mostra) i mentre amplis sectors burgesos es feixistitzen, temen que un sector de la joventut trobi en les idees comunistes un instrument eficaç de lluita contra el capitalisme. Des del combat històric del trotskysme pel socialisme enfront de la degeneración burocràtica estalinista, manifestem el nostre major repudi a la iniciativa del PPE, que s'inscriu en l'escalada repressiva i retallades de llibertats que vivim després del 11 de setembre.
Nova llei d'Educació d'Adults
a Catalunya (I)
Municipalitzar per privatitzar
El Departament d'Educació i la Direcció General de Formació Professional presenten una proposta de nova llei d'educació d'adults amb el títol "Document de Bases per a la Llei d'Educació Permanent de Catalunya" que substitueixi a la Llei de formació d'adults aprovada pel govern de CiU.
Als anys 80 es desenvolupen les polítiques neoliberals fent costat a
l'anomenat procés de "globalització". Aquestes polítiques
s'han anat imposant amb diferents ritmes en tots els governs i ho han fet després
de violentes derrotes del moviment obrer i popular. S'ha anat avançant
en un procés de desmantellament d'una part de les despeses de l'Estat,
les que es destinen a prestacions socials: educació, sanitat, transports...
El fons de la qüestió és clar: recuperar el nostre salari
indirecte que administra l'Estat pels serveis socials per a que també
vagi a parar a mans dels empresaris, sigui en forma de subvenció a les
empreses o en forma de serveis privatitzats amb els quals es pugui fer negoci...
(veure LI 66)
Les reformes que han recorregut els sistemes educatius en aquesta fase (la LOGSE,
LOCE, i ara la LOE) tenen dues característiques:
a) avancen en processos de privatització de l'ensenyament en tots els
nivells
b) preparen una nova mà d'obra més barata i amb condicions laborals
precàries, mà d'obra flexible, és a dir, preparada per
a un mercat laboral on no hi ha continuïtat en la feina.
És en aquest marc polític que hem de situar també la proposta
de Llei d'adults.
La proposta de llei
¿Per què el Departament d'Educació de la Generalitat presenta
ara una nova llei d'Adults? El sector educatiu dels centres i aules d'adults
va ser traspassat fa un any pel govern del tripartit -PSC, ERC i ICV/EUiA- des
del Departament de Benestar Social al d'Educació (i en concret a la Direcció
General d'FP). Fins ara el govern tripartit no ha assentat les bases cap a un
model de xarxa pública i única, ni ha tingut en compte l'especificitat
de l'educació d'Adults, ni les bases de transformació de millora
dels centres/aules i de les condicions laborals del professorat, sintot al contrari.
Ha abocat als centres i aules d'adults i a les organitzacions sindicals -agrupats
al voltant de la Mesa de l'educació d'Adults- durant aquest període
a tot un procés de mobilització (vagues, concentracions...) per
aturar els plans de privatització, de reducció de l'oferta educativa,
de competitivitat amb altres serveis públics i d'aprofundiment d'un model
escolàstic i assistencial que ja defensava CiU quan governava. Fet que
ens fa pensar que utilitzi la proposta de Llei com un element més per
allargar la disgregació de l'educació pública d'Adults,
entretenir el moviment (escoles i sindicats) i aprofitar-ho per desmantellar
la Mesa de l'Educació d'Adults que els fa nosa perquè, tal com
s'esmenta en el projecte, "és una amenaça" que dificulta
el diàleg qüestionant permanentment la seva política educativa
i radicalitzant les posicions.
El tripartit, quan eren a l'oposició, feien bandera en el Parlament de
les reivindicacions de la Mesa de l'EA contra els plans de privatització
i de desmantellament dels centres i aules d'adults. Ara en el govern pretén
fer el contrari: reconvertir el sector fent un encaix amb les lleis o plans
ja aprovats LOE, la llei d'FP, el Pacte Nacional d'Educació o els Plans
Educatius d'Entorn -externalització dels serveis via subvencions a les
iniciatives socials/entitats sense ànim de lucre i que han desestimat
la participació de les escoles d'adults a assumir els cursos de i en
llengua catalana-, i avançar en la cogestió amb els municipis,
no tan per potenciar la xarxa pública única sinó per obrir
encara més les portes a la privatització i a la disgregació
de l'educació permanent.
El contingut de la llei
La proposta de Llei (és molt general i és difícil fer-li
una crítica exhaustiva tal i com està redactada, feta de retalls
i definicions reiterades del que és l'educació permanent, els
serveix per aplicar l'orientació del govern tripartit -ja duta a terme
en els ajuntaments on governa com ara Barcelona i Girona- que, tot partint del
concepte de la municipalització, potencia la iniciativa privada (com
han fet a les escoles bressols, centres cívics, parcs i jardins...) deixant
així la xarxa pública amb un caire reduït i subsidiari, i
disgregant-la cap a uns destinataris amb noms i cognoms com són els plans
educatius d'entorn.
És un projecte de llei amb una gran declaració de principis -28
pàgines de 38- que, de tant ambigua no estableix amb claredat el model
d'educació permanent d'Adults que la Generalitat pensa aplicar a Catalunya:
- Degrada l'educació de les persones adultes posant-la en consonància
amb la degradació del mercat laboral (precarització).
- S'allunya del model d'educació d'Adults públic, igualitari,
democràtic, laic, gratuït i que impliqui una xarxa pública
i única. Ni aborda tota la xarxa de centres municipals ni com vertebrar-los
als de la Generalitat.
-Nega el caràcter de l'ensenyament públic com un dret, lluita
de fa més de 30 anys dels treballadors/es per fer possible el dret a
l'educació de totes les persones al llarg de la vida -expressió
tan repetida ara en el document-. A tall d'exemple aquest curs els seus plans
han portat frustració a les demandes de formació i educació
de la població, negant el dret a l'educació de molts treballadors/es
per tal que s'alfabetitzin i puguin accedir a la cultura.
- No estableix amb claredat ni els aspectes de finançament, ni les competències
dels Departaments implicats.
- No estableix plans integrals públics, interdisciplinaris i interdepartamentals.
- Assenyala tres àmbits de l'educació permanent: educació
general i d'accés al sistema educatiu, educació per a les competències
transprofessionals i educació per a la cohesió i participació
social. Venen a ser els mateixos que a l'anterior llei però canviant
la forma no el fons perquè la pràctica educativa amb adults evidencia
que les persones que hi participen tenen necessitats globals que pertanyen a
dos o tres d'aquests àmbits. Els processos educatius han de contemplar
aquestes necessitats globals i obliguen a trobar les formes més adequades
per tal d'interelacionar les actuacions en qualsevol dels àmbits anteriorment
esmentats. No s'estableix una vertebració amb la formació ocupacional
o sociocultural i saber quines competències li correspon a cadascú
i quina coordinació s'estableix.
- Proposa tres models de centre barrejant-ho amb la ubicació (als IES,
o a centres oberts) i les modalitats (a distància en contraposició
amb la presencial), en definitiva el que fa és una reconversió
cap a l'eliminació.
-Deixa tot el bloc de l'alfabetització de les llengües i de les
noves tecnologies a mans de les iniciatives socials sota el nom de programes
de l'àmbit d'educació per a les competències transprofessionals.
- Defineix un tipus de plantilles que consolida la divisió del professorat
dels centres i aules, quan estan treballant en un mateix centre mestres i llicenciats:
a igual treball igual salari. No recull la demanda d'homogeneïtzar la plantilla
del cos B i igualar en els centres adults amb el cos A (l'horari, el sou...)
tot al contrari.
- No avança cap sistema d'homologació per als treballadors/es
immigrants que ja venen amb nivells culturals determinats des del seu país
d'origen, i restringeix l'oferta educativa en l'aprenentatge de la llengua (limitant
el marc competencial de les llengües front a normalització lingüística
per exemple) o de les noves tecnologies.
- No s'estableix cap sistema d'unificació i coordinació amb els
diferents serveis públics i àmbits (normalització lingüística,
escola oficials d'idiomes, escoles tallers, centres culturals...)
- Fa dels plans educatius d'entorn municipals la porta a les iniciatives socials
(entitats sense ànim de lucre)
-...
Aquesta llei pot ser un pas més de liquidació de l'educació
pública d'Adults i la consagració d'un model a l'externalització
de les accions educatives, concertat i especialitzat en l'atenció assistencial
del fracàs escolar, escolàstic, sense abordar l'especificitat
de l'educació d'Adults... En definitiva, reconverteix per privatitzar
més la xarxa pública.
Cal respondre aquesta llei amb el debat i la mobilització, cal aconseguir
una llei més progressiva però cal fer arribar les propostes al
teixit social i polític, als usuaris de les escoles d'adults, als llocs
de treball... ja que no ho aconseguirem amb lluites aïllades, i cal que
la llei reflecteixi el que es guanyi al carrer.
Proposta
1. El model d’educació permanent per a tothom: públic, laic, únic, gratuït i català. Potenciar la xarxa pública incloent altres àmbits que avui no s’oferten a l’adult i que ha de contemplar totes aquelles actuacions que siguin dins la perspectiva d’EA, sense límit d’edats ni continguts educatius, ni modalitats. Que afavoreixi l’educació integral fent efectiu el dret a l’educació de tots/es els adults en els tres àmbits que ha d’abastar l’educació permanent.
2. Una única xarxa pública. Que unifiqui i/o vertebri els centres/aules municipals i comarcals sense reduir els recursos econòmics que les administracions locals hi destinin.
3. Només hi ha un model de centre: centre d’educació permanent
- polivalents es pot impartir més d’un àmbit permetent una
diversitat d’opcions per a que l’adult pugui escollir. Itineraris
que integrin dos o tres dels àmbits
- l’ubicació no determina el model, i pot ser diversa: edificis
propis, IES, centres cívics... de titularitat municipal, comarcal o de
la Generalitat. No s’assimila a un espai físic.
- tot centre podrà fer la modalitat presencial, semipresencial i a distància.
- cada municipi, comarca, districte... ha de fer una oferta unificada i planificada
dels tres àmbits.
4. Cos únic d’ensenyants (a igual treball igual salari), no a la
divisió del professorat que està en un mateix centre i àmbit.
Reconeixement de l’especialitat d’Adults a les Universitats.
5. Augment de recursos. Pla d’ampliació de plantilles i centres, i d’equipaments als centres.
6. Plans públics integrals, interdisciplinaris i interdepartamentals.
No a l’externalització del servei. Les accions de l’educació
permanent no poden estar en mans de les iniciatives socials.
Reforma laboral
Una mica més
Després de més de 6 mesos de negociacions entre les direccions de CCOO i UGT, la patronal i després el Govern Zapatero, s’ha iniciat ja una campanya de mobilitzacions contra la Reforma Laboral: el 14 de desembre a Madrid, 26 de gener a Barcelona, 28 de gener a Còrdova i 29 de gener a Sevilla. S'exigeix que el govern retiri la seva proposta de Reforma i que els sindicats es retirin de la mesa de negociació. Per la premsa es coneixen els continguts de la Reforma (no per documents sindicals).
• Un acomiadament més barat. Amb el contracte de foment de l'ocupació
es tindria dret a una indemnització de 33 dies per any treballat, fins
a 24 mensualitats com a màxim, en comptes dels 45 dies i 42 mensualitats
de l'actual contractació indefinida. En les empreses de 50 treballadors
o menys, el FOGASA (Fons -públic– de Garantia Salarial) pagaria
el 40% dels costos d'acomiadament.
• Majors facilitats per als acomiadaments. En els acomiadaments col·lectius
s'eliminaria la necessitat de l'autorització de l'Administració.
En els acomiadaments individuals s'eliminaria el dret a la readmissió
que suposa una sentència d'acomiadament nul, doncs ja no existiria aquesta
categoria, amb el que només quedaria la distinció entre acomiadament
procedent o improcedent, que per a l'empresa significa triar ella mateixa entre
la readmissió o pagar la indemnització màxima que, com
hem vist en el punt anterior, es retallaria. Es permetria argumentar causes
anomenades “objectives” per a l'acomiadament individual, que en la
pràctica són un xec en blanc.
• Es pretén estendre l'ús de contractes a temps parcial,
especialment per a les dones, i dels contractes fixos discontinus (els primers
amb molt de frau empresarial i que no donen per a viure, i els segons que permeten
l'entrada i la sortida de l'empresa dels treballadors segons necessitats de
la producció). Es planeja una nova forma de contractació específica
per a les subcontractes amb acomiadament automàtic i una petita indemnització
per acomiadament durant els tres primers anys.
• Descomptes als empresaris del 25 % de la seva aportació al FOGASA
i d'un altre percentatge de la seva aportació per a l'atur. Igualment,
rebrien el doble de descomptes en la seva aportació a la Seguretat Social
que en l'actualitat en els contractes de “foment de l'ocupació”
que realitzessin.
• Es privatitzarien els serveis públics d'ocupació i s'ampliaria
el mercat de les ETTs a tots els sectors.
Amb la Reforma es pretén continuar l'adaptació del mercat de treball
estatal a les necessitats del capital realitzada amb successius pactes i reformes
entre CCOO, UGT, patronal i governs de l'Estat i directiva de la Unió
Europea (UE).
Amb la UE de 15 membres ja estàvem en el cim de la precarietat i baixos
salaris, però hem baixat diversos llocs del rànquing, doncs s'han
incorporat a la UE 10 països amb una població de 75 milions de persones
i una classe treballadora en pitjor situació que la nostra. En un context
mundial, la incorporació al mercat global capitalista de les classes
obreres dels Països d'Europa de l'Est, Xina, Índia i uns altres
ha fet passar el nombre de treballadors d'aquest mercat global de 960 milions
el 1989 als 2.420 milions de l'actualitat (La Vanguardia 22.12.05). I aquest
mercat global capitalista no ha establert (ni a la UE) salaris mínims
regionals o mundials, ni estàndards de salari indirecte (sanitat, ensenyament)
ni de salari diferit (pensions públiques) internacionals per a posar
tota aquesta força de treball al servei de les necessitats humanes. El
que està fent –com no podria ser d'altra manera dins el capitalisme–
és utilitzar la situació per a intentar aconseguir els màxims
beneficis, utilitzant les diferències en salari directe, indirecte i
diferit per a igualar a la baixa i aconseguir una explotació general
major. El discurs liberal diu que això duu desenvolupament a les classes
obreres dels països que, de manera redundant, anomenen “en desenvolupament”.
La xifres de l'ONU ho neguen: la pobresa i les diferències s'estenen
i amplien entre classes i entre països des de fa dècades. I els
exèrcits i multinacionals imperialistes (els d'aquí entre ells)
van a milers de quilòmetres per a robar matèries primeres, i ens
diuen que això ens garantirà el benestar que ens roben a nosaltres
cada dia ells mateixos.
Zapatero, CCOO i UGT pretenen complir el seu rol airejant la mentida que, amb
uns ajustaments, encaixarem més en el mercat mundial. No és veritat.
El descens als inferns no té fi, després d'aquests ajustaments
en vindran més. No ens fem cap favor ni a nosaltres ni a la classe obrera
mundial abandonant les 8 hores de jornada, els sous dignes i el treball fix.
El favor ens el fem no cedint, canviant aquest govern i aquestes direccions
sindicals i impedint al nostre exèrcit i les multinacionals la guerra
i el robatori. No ho podem fer sols. Hem d’organitzar-nos per lluitar,
en el lloc de treball, amb els companys i companyes, en el sindicat. Sense organitzar-nos
i mobilitzar-nos retrocedirem una i una altra vegada.
VIII Congrés de la CGT de Catalunya
Més lluny d'una alternativa
Com informava en els dies següents al congrés la pròpia
web de la CGT de Catalunya, les votacions a Secretari General concentren la
profunda divisió de l'organització sense que ningú arribi,
si més no, a la majoria simple. Això és tan flagrant que
aquells ens que requereixen 2/3 dels vots van quedar vacants, doncs cap de les
candidatures hi arribava i hauria d'haver-se fet la votació persona a
persona: així no hi ha ni Comissió de Garanties ni Comissió
Econòmica.
És una divisió que es consolida després de quatre anys
de gestió d'un SP que va sorgir en l'anterior congrés de Catalunya
(Manresa, 2002) i en el qual els delegats/es d'un 23% de l'organització
es van retirar per falta de garanties democràtiques.
Manca de democràcia interna
El Congrés va tenir el mateix dèficit del Congrés anterior:
la democràcia interna. Així va haver seccions sindicals no convocades
a les assemblees prèvies (com a Mollet), sindicats sencers es van negar
a aplicar el dret de les minories que recullen els estatuts (Metall Baix Llobregat
que és precisament on està la nova secretària general,
i dret que havia exercit el mateix sector quan en anteriors situacions eren
minoria; Arts Gràfiques i Espectacles o Administració Pública
de Barcelona), negativa a publicació de documents per al debat com el
realitzat per qui escriu aquest article, etc… amb l'agreujant que les alolegacions
al Congrés realitzades pels qui s'havien vist agredits, van ser silenciades
per la Mesa -en mans del mateix sector guanyador- i ni tan sols van poder ser
preses en consideració pels delegats del Congrés.
Acció sindical: menyspreu, sectarisme i corporativisme
En tot just 20 minuts es va liquidar el "debat" sobre acció
sindical, forçant la votació fins i tot quan ja els delegats de
les territorials allunyades havien marxat. No es pretenia convèncer d'una
o altra acció sindical, sinó imposar el corró. La preocupació
de la nova direcció és la prohibició a qualsevol acord
amb les direccions sindicals majoritàries. Com la prohibició es
fa extensiva a d'altres organitzacions polítiques i sindicals no majoritàries,
el resultat és un sectarisme absolut que possibilita acords només
amb els grups afins -llegeixi's anarquistes-.
Un complement pràctic a aquesta despreocupació per l'acció
sindical va ser la limitació de les funcions de les federacions de ram
-i la supressió d'algunes- que són les que tradicionalment duen
el pes de l'acció sindical. L'altre complement és el corporativisme
que s'ha aprofundit en aquest últim període sota diversos discursos
però que ha convertit el sindicat i cada secció sindical en un
regne de taifes, sense una política general que vertebri i unifiqui la
resposta sindical des del sindicalisme de classe, quan aquesta acció
de conjunt és més necessària que mai davant les agressions
d'una patronal globalitzada i internacionalitzada.
Monolitisme burocràtic: la persecució
als afiliats de partits polítics
Màxima expressió de la falta de pluralitat que representa l'SP
entrant, va ser el vot particular impulsat per l'actual secretària general,
Merche Sánchez, negant el dret a identificar-se com a membre de CGT als
militants de partits polítics. Aquesta negació, a l'afectar a
drets reconeguts pels estatuts de la CGT de Catalunya requeria de 2/3 del congrés
que, com no es tenien, es va fer passar com un vot particular d'interpretació
estatutària en una clara maniobra burocràtica.
El primer és la hipocresia del fet que ho defensi Merche Sánchez,
qui havent estat militant de Els Verds en la seva època d'aliança
amb IC, va impulsar la campanya que va dur a María Olivares a diputada
del Parlament de Catalunya. ¿O és que només li preocupen
els "partidutxos" com va dir? La segona, i encara més profunda,
és repetir la terrible història de la CNT dels anys 30. A la CNT
plural dels anys 20 li va seguir la que sota el control del partit secret de
la FAI, va expulsar als altres -amb les mateixes excuses d'avui- per acabar
integrant a quatre dels seus més destacats dirigents en el Govern burgès
de la República a Madrid i a Frederica Montseny en el de la Generalitat
a Catalunya. Tots van gestionar governs burgesos i Montseny, a més, traint
directament la revolució al maig del 37 cridant a desarmar-se als propis
obrers de la CNT i el POUM que la defensaven, armes en mà, en els carrers
de Barcelona davant del PSUC i l'exèrcit regular.
Fins ara la majoria actual ha actuat com a tal partit secret -i en conseqüència
burocràtic. I així amenacen amb seguir fent-ho, fins i tot anteposant
la persecució política a la lluita. Un exemple pot ser el boicot
de la nova direcció de Catalunya a la distribució del cartell
estatal de convocatòria de manifestació a Saragossa contra els
acomiadaments en el sector de l'automoció, quan el referent més
important són els acomiadaments de SEAT. ¿Potser el motiu sigui
que en el cartell apareix LI donant suport a la mobilització?
En definitiva, després del congrés, la CGT de Catalunya surt més
afeblida en política sindical i més dividida internament. En un
moment que és imprescindible un referent d'esquerres per als treballadors
davant la traïció sistemàtica de les direccions de CCOO i
UGT, és un desastre que amb l'orientació actual la CGT no jugui
aquest rol. Caldrà posar tots els esforços per revertir aquest
procés.
INTERNACIONAL
Homenatge a Petiso Paez
Al cor del "cordobazo"
El 27 de setembre de 2005, a Còrdova (Argentina), va morir José
Francisco Páez, a qui anomenaven el Petiso. Aquest company, de contagiosa
alegria i temerària determinació, va ser un dels líders
dels obrers de la Fiat de Còrdova de principis dels anys 70, els mateixos
que van recuperar els sindicats de les fàbriques Concord i Materfer,
el SiTraC i el SiTraM que van ser el símbol del classisme d'aquells anys.
El Petiso es va unir al Partit Socialista dels Treballadors (PST) i va ser proposat
com a candidat a governador de Còrdova en les eleccions de març
de 1973 i poc després (setembre 1973) va ser postulat com a vicepresident
ni més ni menys que contra la fórmula Perón-Perón.
Durant més de vint anys va ser un destacat dirigent d'aquest corrent
liderat per Nahuel Moreno.
Fill del "Cordobazo"
El "Cordobazo" va ser un massiu aixecament dels obrers i estudiants
de Còrdova -gairebé una insurrecció-, que va desencadenar
una sèrie de mobilitzacions en tot el país que van anar afeblint
la dictadura militar instaurada el 1966 pel general Onganía i van obligar
a la burgesia a una sortida electoral que finalment va tenir lloc el 1973.
Aquest procés va empènyer milers de treballadors a participar
activament en les lluites gremials.
En el debat i el desenvolupament de les mateixes, molts companys van arribar
a la comprensió que era necessari revolucionar la societat, i que aquest
objectiu havia de ser protagonitzat pels treballadors, que havien d'actuar com
a classe independent, sense seguir els dictats de la patronal. D'aquí
va sorgir la denominació de "classisme" amb que es va conèixer
a aquesta avantguarda, de la qual formaven part els lluitadors de SiTraC-SiTraM.
Es caracteritzaven pel seu caràcter antiburocràtic i antipatronal,
i es basaven en la democràcia obrera.
Páez va ser un dels dirigents més destacats d'aquest procés
que més tard recorreria altres instàncies, com el Plenari de Villa
Constitución al 1974 o les Coordinadores Obreres de 1975.
La batalla política per una alternativa classista
Enfront de la convocatòria a eleccions, el Partit Socialista dels Treballadors
(PST) va cridar a conformar un Pol Obrer i Socialista que, aprofitant l'escletxa
legal que obria el règim burgès, plantegés en el terreny
electoral una alternativa classista i cridés a confiar només en
la mobilització dels treballadors i la perspectiva socialista.
Una perspectiva socialista
Páez, company de treball i amic dels màxims dirigents d'aquestes
expressions polítiques, els va enfrontar sense dubtar des d'una perspectiva
socialista i amb un clar contingut classista. Com a candidat pel PST a governador
de Còrdova i després a vicepresident, va dur endavant les banderes
de la independència política del moviment obrer i la mobilització
revolucionària. Aquesta lluita política no va acabar amb les eleccions
de 1973. Amb el Pacte Social i la dreta en posicions de direcció en l'aparell
peronista i la burocràcia sindical, Perón va començar l'ofensiva
contra l'activisme. Després de la seva mort, la van aprofundir Isabel
i López Rega, volent anulolar els convenis laborals i multiplicant els
atacs de la sinistra Triple A per a eliminar físicament els lluitadors.
Per la seva banda, les organitzacions que havien optat per la guerra d'escamots,
lluny d'aportar una sortida independent, no feien altra cosa que allunyar-se
dels treballadors arrossegant a un cul de sac a la major part de l'avantguarda
obrera. Páez, des del PST, va ser una de les veus que es va alçar
per denunciar el govern i el règim i alhora criticar, des d'una posició
classista, a la ultraesquerra.
La seva trajectòria
El gener de 1976 va ser detingut, després d'un intent de segrest, a la
ciutat de Còrdova, i va romandre pres fins a finals de 1981.
Al sortir de la presó, Páez va continuar la seva militància
política en el MAS (que va succeir al PST) i va integrar la seva direcció.
Aquest partit, a principis dels 90, es va dividir en diversos grups, davant
la impossibilitat de donar una resposta als problemes objectius i subjectius
que plantejava la situació política. El Petiso es va adherir al
sector que després va constituir l'MST. El 1995 es va allunyar de la
militància organitzada.
El Petiso Páez va patir un vessament cerebral quan tornava de la gran
marxa universitària que es va fer a la ciutat de Còrdova i ja
no va poder reposar-se. Sens dubte, com sempre, la seva participació
en la mobilització no era un suport formal, sinó, a més,
la recerca de noves experiències de lluita i d'organització, per
a superar la crisi i dispersió de les forces revolucionàries.
La seva trajectòria engloba molts ensenyaments per a la nova generació
de lluitadors que comença a temperar-se a l'Argentina.
Extret del monogràfic "Homenaje a José Francisco Páez" de treballadors classistes del subterrani (Argentina) del 31 d'octubre de 2005
Bolivia: Evo Morales president
El "capitalisme andí"
El triomf electoral del dirigent indígena Evo Morales a Bolívia,
que obtingué el 54% de vots (més que cap altre president de la
història del país) arriba després de la caiguda de tres
governs en dos anys en una successió permanent de revoltes populars.
Morales va capitalitzar el vot dels sectors més empobrits del país
(set de cada deu bolivians pateixen fam), amb la promesa de nacionalitzar els
hidrocarburs, responent a la principal reivindicació de les masses, que
veuen en la fi de l'espoli de les multinacionals l'única possibilitat
de sortir de la misèria. Les primeres accions de Morales des del govern,
però, s'han orientat a donar totes les garanties a les transnacionals
com Repsol i assegurar-los que podran mantenir inversions i beneficis. El seu
discurs, que es basa en la il·lusió de fer compatibles interessos
irreconciliables (els de les masses bolivianes i els de les transnacionals),
acabarà caient del costat dels poderosos, com Lula, Kirshner, Lucio o
Toledo, que han intentat aturar el gir a l'esquerra que atravessa tota l'Amèrica
Llatina.
"El gobierno boliviano va a ejercer su derecho de propiedad, (pero) eso
no significa expropiar ni confiscar", així es va explicar Morales
a la seva trobada a Madrid amb Zapatero i els directius de Repsol i Iberdrola,
entre altres grans empreses que expolien els recursos.
El nou president ja pretén donar la volta a la consigna de la nacionalització
dels hidrocarburs que ha mobilitzat el poble Bolívia contra tres governs
parlant ara de "nacionalització efectiva", que consisteix a
aplicar, amb petits canvis, l'actual llei d'hidrocarburs (aprovada el juny de
2005, amb l'oposició dels "cocaleros" i del MAS, que forçà
la caiguda de l'aleshores president, Carlos Mesa): la llei planteja que els
hidrocarburs pertanyen a l'estat mentre estiguin al subsòl o a ran de
terra; un metre per sobre de la superfície, a la boca de pou, passen
a ser propietat de les multinacionals, que segueixen ocupant-se de l'exploració,
la producció, el refinament i la comercialització. A canvi de
signar nous contractes ajustats a la nova llei, les petroleres podrien tancar
el contenciós legal que existeix al país, perquè el Tribunal
Constitucional ha considerat il·legals diverses concessions a multinacionals.
Les principals petroleres que treballen a Bolívia son Repsol, Petrobras,
Total, British Petroleum, Enron, Shell, Panamerican Energy, Pluspetrol, Vintage,
sumen uns 100.000 milions de dòlars de capital. En la millor interpretació
de la llei pagarien cada any a l'estat bolivià uns 550 milions de dòlars
l'any, per un negoci d'exportació que suposa 1.600 milions de beneficis,
només comptant l'ús dels hidrocarburs com a matèries primeres.
Si es té en compte el refinament i la industrialització, els beneficis
es tripliquen. Evidentment, les grans petroleres estan disposades a negociar
aquesta proposta amb Morales. Amb 180 milions de dòlars cada any n'hi
hauria prou per acabar amb la fam al país.
I sembla que el qui s'ha erigit com a suposat portaveu dels pobres bolivians
no en té prou amb estafar-los la nacionalització del petroli:
abans i tot de jurar formalment el càrrec, va autoritzar el projecte
de privatització del jaciment de Tuntún, una de les reserves de
ferro i manganesi més importants del món. Cinc multinacionals
opten a la licitació, que havia estat aturada pel govern a l'espera del
resultat electoral i que Morales ha reactivat.
Morales s'ha compromès a la seu del Comitè Pro Santa Cruz, feu
de les elits empresarials locals, a recolzar la seva reivindicació d'autonomia
que preservi de la pressió popular que s'imposa a l'altiplà el
control de l'oligarquia i les transnacionals sobre la terra, el gas, el petroli
i els recursos minerals que es concentren a l'Est del país. Per camuflar
aquest projecte reaccionari, Evo el barreja amb la proposta d'un espai per als
pobles indígenes originaris on per fi puguin aconseguir plens drets de
ciutadania. Ja abans de les eleccions, Evo havia aconseguit també el
suport de les forces armades. Les paraules del cap de l'Estat Major de l'Exèrcit,
el general Vásquez, van ser clares: "tenga usted señor diputado
Morales la seguridad de que siendo usted gobierno la institución también
va a obedecer sus órdenes y cumplirá al pie de la letra lo que
diga".
Amor impossible
El projecte de "capitalisme andí" del Movimiento al Socialismo
(MAS) es presenta com una aposta impossible pel desenvolupament que, col·laborant
amb les multinacionals i les oligarquies, obtindrà importants recursos
per millorar la vida de la gent. Plantegen que arribar al socialisme requeriria
aquest pas previ, sota la filosofia que "per poder distribuir, abans s'ha
de produir".
Com amb les transnacionals, el MAS ofereix una història d'amor impossible
entre els explotats i les oligarquies: "gobernaremos para toda Bolivia,
no para un sector o clase social: ningún sector del país debe
sentirse excluído, y menos aún los empresarios", va anunciar
el vicepresident García Linera. "Como gobierno garantizamos: seguridad
en el ámbito del negocio, la recuperación de sus inversiones,
y que tengamos una ganancia a medias". Morales també va demanar
als empresaris que s'esforcessin a millorar les condicions dels treballadors,
per poder viure tranquils. "Yo sé que los empresarios piden seguridad
jurídica, pero qué mejor resolviendo los problemas sociales. Si
hay empleo, salud y educación, automáticamente habrá seguridad
jurídica. Ya no habrán más problemas", va afirmar.
La realitat està molt lluny d'aquestes idíl·iques propostes.
Ni les multinacionals ni l'oligarquia estan disposades a humanitzar el capitalisme
compartint els seus beneficis amb els sectors depauperats a nom de l'estabilitat
social. Aquesta mena de proposta socialdemòcrata de domesticació
del capital no té cap encaix en sota l'imperialisme i en un context de
crisi mundial. No es pot acabar amb la fam a Bolívia sense arrencar els
recursos energètics de mans de les multinacionals, posant-los al servei
dels pobles.
"Vamos a trabajar y colaborar con el que ustedes elijan", va anunciar
abans de les eleccions William Francisco, director d'afers antinarcòtics
dels EUA a Bolívia. Unes paraules que no eren menors, quan ja era previsible
la victòria electoral d'Evo, a qui acusaven fins fa poc d'estar vinculat
al narcotràfic. De fet, la convocatòria mateixa de les eleccions
era un intent d'engabiar el moviment de masses que havia derrocat tres governs
al carrer i reconduir el malestar cap a una sortida institucional. "Tenemos
la elemental obligación de establecer nuestra propia ruta revolucionaria
que nos lleve a instaurar sin capitulaciones nuestro propio gobierno",
va manifestar la Central Obrera Regional (COR) de El Alto, un dels centres dels
dos últims alçaments populars, que va condemnar sense embuts "el
escenario electoral que se abrió como una maniobra del imperialismo norteamericano
para frenar el ímpetu revolucionario que se gesta en lo más profundo
de los bolivianos". La promesa de convocar l'Assemblea Nacional Constituent
per refundar les bases de l'estat, pretén empantanar les organitzacions
obreres i populars i tornar a donar legitimitat les malmeses institucions burgeses.
El candidat preferit de Bush era l'ultradretà Jorge "Tuto"
Quiroga, pero ben aviat es va fer evident la profunditat del rebuig popular
als partits lligats als EUA i les transnacionals. Descartada l'opció
principal davant la impossibilitat de la dreta d'impedir una derrota electoral,
l'imperialisme va haver d'adoptar l'opció alternativa. El pla B havia
de ser utilitzar Morales, malgrat les seves ambigüitats. Quiroga era sinònim
de defensa directa dels interessos de l'imperialisme; el líder "cocalero"
podia, en canvi, malgrat la seva política d'acord amb l'imperialisme,
estar sotmès a la pressió de les masses que l'han portat al govern.
Davant la incapacitat d'ofegar directament la mobilització de masses,
l'imperialisme i l'oligarquia busquen aliats al si de la classe obrera i dels
sectors populars, en forces que amb un discurs de façana revolucionària,
s'acaben convertint en els millors baluards del capitalisme i de l'Estat que
garanteix l'ordre. Un sector dels treballadors bolivians ja anticipaven que
no hi havia sortida per la via electoral i que només l'organització
de les masses i la constitució d'un govern obrer i camperol podia satisfer
les aspiracions de la gent. Aquesta és la lluita dels nostres companys
del Movimiento Socialista de los Trabajadores, la secció boliviana de
la Lliga Internacional dels Treballadors-IV Internacional.
Cristina. Barcelona
La resposta obrera i popular
A la "Primera Cumbre Nacional Obrera y Popular", la Central Obrera
Boliviana (COB), la Federación Sindical de Trabajadores Mineros de Bolivia
(FSTMB), la Central Obrera de El Alto i altres organitzacions que han encapçalat
les darreres insurreccions populars, van avançar cap a la constitució
de l'Asamblea Nacional Popular Originaria, un instrument polític per
la presa del poder i la constitució d'un govern obrer i camperol. Reproduim
extractes la declaració final:
1. Los trabajadores y los movimientos sociales de Bolivia ahora más que
nunca estamos convencidos de que las elecciones nacionales y prefecturales que
fueron convocadas para desarticular la lucha tenaz de los explotados del país
no resolverán los problemas que estrangulan a los bolivianos ni defenderán
la soberanía y la dignidad de la Nación. La pobreza, el hambre
y la desocupación seguirán sumiéndonos.
2. Conscientes de que nuestras luchas recientes se caracterizan por poner contra
la pared al neoliberalismo y no poder traducir estas luchas en la toma del poder,
los trabajadores y movimientos sociales de Bolivia tenemos la elemental obligación
de articular y consolidar la Asamblea Nacional Popular Originaria como un órgano
de poder. La asamblea constituyente que proyecte el actual gobierno no tiene
otro objetivo que salvar los intereses de las transnacionales.
3. A estas alturas los trabajadores y explotados de nuestro país estamos
seguros que ninguno de los candidatos que tienen opciones para controlar el
poder vía elecciones se atreverán a recuperar nuestros recursos
naturales, por lo tanto no nos queda otro camino que suspender el cuarto intermedio
resuelto en las jornadas de mayo - junio para concretar los siguientes objetivos:
- Nacionalización de los hidrocarburos sin indemnización (...)
- Anulación total del Decreto 21060 (que da vida al neoliberalismo)
- Lucha por la vigencia del salario mínimo vital con escala móvil
y la garantía de la estabilidad laboral. No permitiremos la anulación
del fuero sindical .
- Recuperación de las empresas de servicios públicos a favor del
pueblo.
- Defensa intransigente por la unidad de la Nación, lucha contra las
maniobras de división de la oligarquía de Santa Cruz y Tarija
bajo el pretexto de la autonomía.
- Extradición inmediata del genocida de Gonzalo Sánchez de Lozada
(...)
4. Los explotados y movimientos sociales somos conscientes que para concretar
nuestros objetivos inmediatos, que nos llevaran a la instauración de
un gobierno obrero - campesino, solo podemos confiar en la acción directa
de masas y nuestros propios instrumentos de lucha. Por esa razón tenemos
la elemental obligación de fortalecer la COB, CODes, CORes, los sindicatos
de base y las organizaciones populares identificados con la lucha del pueblo
boliviano.
5. Los trabajadores bolivianos nos declaramos en estado de alerta ante cualquier
intento de intervención del imperialismo y el ruido de sables.
6. Los trabajadores y movimientos sociales convocamos a los explotados de todos
los confines de la patria a construir Asambleas Populares Regionales en marzo
de 2006. Los representantes de esos organismos deben designar sus delegados
para concretar y fortalecer la Asamblea Nacional Popular Originaria que se reunirá
el 10 de abril de 2006 en El Alto. En esta lucha, los explotados sólo
tenemos que perder nuestras cadenas de explotación y humillación.
El Alto, 10 de desembre de 2005
Central Obrera Regional - El Alto (COR-El Alto)
Central Obrera Boliviana (COB)
Federación Sindical de Trabajadores Mineros de Bolivia (FSTMB)
Bases nordamericanes al Paraguay
Un altre Panamà
Un diari bolivià, El Deber, explica que s'està planificant una
base nord-americana a Mariscal Estigarribia, Paraguai, a 200 quilòmetres
de la frontera boliviana. La Base permetria l'aterratge de grans aeronaus capaces
de transportar fins a 16.000 soldats
Un contingent nord-americà de 500 tropes va arribar a Paraguai el primer
de juliol amb avions, armes, equipament i municions. Donats els recents aixecaments
populars a Bolívia,i les seves enormes reserves de gas, aquestes qüestionables
activitats podrien estar obrint el camí per a una intervenció
nord-americana.
Rumors sobre l'existència de camps d'entrenament d'alQaida prop del Paraguai,
també podrien servir a l'administració de Bush per justificar
operacions militars a la regió. El 26 de març del 2005, el Senat
paraguaià va aprovar l'entrada de tropes donant-los immunitat total,
fora de jurisdicció dels Tribunals de Paraguai i del Tribunal Penal Internacional.
Estats Units mai no ha reconegut oficialment el projecte de construcció
de la base i s'ha limitat a assenyalar que es tracta d'exercicis militars conjunts
amb les forces armades paraguaianes.
Si la nova base nord-americana arriba a existir posaria a les seves tropes a
una distància sorprenentment curta de les províncies bolivianes
de Santa Cruz i Tarija, que tenen la segona major reserva de gas de l'Amèrica
Llatina. Si a causa del gas es produeixen noves tensions socials, els Estats
Units estaran en una posició estratègica per a intervenir, en
part, per a protegir els interessos de les corporacions nord-americanes d'energia.
Reproduïm la declaració dels nostres companys paraguaians.
"Fuera las tropas yankis de Paraguay"
Desde el Partido de los Trabajadores repudiamos el ingreso de las tropas yanquis,
así como la presencia de agentes del FBI y del Pentágono en nuestro
país. Es la entrega más despreciable y sin escrúpulos de
nuestra soberanía por parte del gobierno colorado de Nicanor y de los
parlamentarios de todos los partidos burgueses. La presencia de los militares
y de funcionarios estadounidenses representa un peligro para toda Latinoamérica
y marca un antecedente nefasto y de consecuencias impredecibles para el futuro
de los pueblos de nuestro continente.
Expresamos nuestro absoluto desprecio hacia Nicanor y hacia todos y cada uno
de los parlamentarios de todos los pelajes y colores, que dicen estar a favor
del pueblo pero votaron a favor del ingreso de las tropas yanquis. Y si hubiere
alguno que haya votado en contra, es doblemente despreciable porque se calló
y dejó que esto ocurriera sin alertar al pueblo y sus organizaciones
para que se pudiera, al menos convocar a movilizaciones de protesta. Los repudiamos
por cómplices directos.
Muchas organizaciones ya se han pronunciado en contra de la presencia yanqui
y de la entrega de nuestra soberanía. A la vez que expresamos nuestra
coincidencia, instamos no sólo a unir nuestras voces de protesta sino
a organizar la resistencia hasta expulsar a las tropas y los funcionarios yanquis
de nuestro país y de toda Latinoamérica.
¡Fuera tropas y funcionarios yanquis!
Partido de Trabajadores.
Secció de la Lliga Internacional dels Treballadors- IV internacional
al Paragay