Lou No. Defensem l'escola pública!
El PP va aprendre la lliçó del paper de les mobilitzacions que
val colpejar la política del Govern Aznar els seus darrers dos anys i
sobretot les d'aquells tres dies fatídics -entre l'11 i el 14 de març-
quan van acabar de perdre les eleccions: la lluita del carrer que sovint havia
menyspreat, aquells "pancarteros" que deia Aznar, era bàsica
per obtenir una supremacia política. I començà a posar
en marxa la maquinària de les mobilitzacions per desgastar el govern:
si la defensa de la família, la religió catòlica, l'escola
privada i la unitat nacional, han estat les divises fins ara... i les que vindran,
com ara la immigració que no tardarà, la inseguretat ciutadana...
amb les quals el PP vol consolidar i mobilitzar la seva base social.
El PP actua amb la seva ombra tutelant la política del PSOE, més
enllà de perquè és el segon partit estatal, perquè
darrera d'ell estan les forces més determinants del règim (militars,
jutges, policia) i els poders empresarial i religiós. I davant d'això,
el PSOE actua en primer lloc com un partit del règim, com ja ho va fer
durant els governs de González. Així s'han esfumat els compromisos
electorals que Zapatero havia assumit pressionat per les mobilitzacions al carrer
contra Aznar. Aquesta llei que havia d'oposar-se substancial-ment a la LOCE
del PP, acaba sent només una reformeta de la LOCE, conservant íntegre
el seu esperit reaccionari, elitista i de degradació de l'escola pública
envers la privada. El mateix en política d'immigració (havien
promès de derogació de la llei d'Estrangeria del PP), ho ha estat
en el manteniment de la política de privatitzacions (havien promès
la derogació de la Llei de Ferrocarril del PP), o en la qüestió
nacional (havien promès respectar el que decidís el Parlament
de Catalunya).
El desastre més gran és que aquest govern no té cap força
significativa a l'esquerra: IU-IC/EUiA es plega com ho fa ERC. Les dos grans
centrals sindicals CCOO i UGT aplaudeixen o deixen fer segons convingui agitant
el fantasma del retorn de la dreta cavernícola que ocupa els carrers,
"que és molt pitjor". El cas és que, sota aquest esquema,
el govern del PSOE ens ven les píndoles edulcorades pels seus socis polítics
i sindicals per tal que la política de dretes i reaccionària del
PP contra qui ens vam mobilitzar per milions, avui se'ns passi sota un llaç
d'esquerres i tothom a callar. La feina essencial d'aquest escut que formen
IU, ERC, CCOO i UGT és desmobilitzar tota reacció de mobilització
que portés els treballadors o els joves a oposar-se al govern. Desmobilitzen
davant lleis com la LOE, davant l'allau de tancaments i acomiadaments. CCOO
i UGT acaben de signar la pau social amb l'acord pel 2006 -l'AINC 2006-, amb
un augment del 3% dels sous, quan el mateix Banc preveu una inflació
del 3'5%, tornant a contrastar els alts beneficis patronals amb la política
d'ajustament permanent contra els treballadors... i ens estan preparant una
nova Reforma Laboral amb acomiadaments més econòmics... La patronal
-com l'església- mai no en té prou i tota concessió la
reconeix com a senyal de debilitat i motiu per donar una volta més al
clau. Amb les úniques mobilitzacions de la dreta, el projecte de LOE
del PSOE, continuista de la LOCE del PP, encara s'escora més al dictat
de la patronal privada i surten amb uns acords que asseguren més diners
per a la privada dels que els donava el propi PP. La pel·lícula
que avui presenciem amb la LOE és la repetició calcada que es
va viure amb la LOGSE, i sobre tot amb la LODE del primer govern de F. González:
el govern presentà aleshores una llei que, per una banda, adaptava l'ensenyament
a les noves necessitats de mà d'obra barata i flexible que demanava la
patronal, amb qui negociava en paral·lel les reformes laborals per precaritzar
la mà d'obra, és a dir, la LOGSE degradava l'ensenyament per posar-lo
en consonància amb la degradació del mercat laboral. D'altra banda
elevava les subvencions irregulars de la UCD cap a l'ensenyament privat a la
categoria de xarxa consolidada d'escoles concertades, augmentant substancialment
les quantitats entregades a la privada. Guerra, que n'era el negociador del
Govern amb la Conferència Episcopal, esperava elogis de l'església
catòlica i el Pacte per la no agressió, però la dreta i
l'església va sortir igualment al carrer, perquè sabia que si
cargolaven més... Més en traurien. Així va passar, i els
va sortir rodó. Mentre les forces de "l'esquerra" institucional
o sindical estaven paralitzades davant l'ofensiva de la dreta i no gosaven moure
un dit, no fos cas que desgastessin el govern i la dreta se n'aprofités.
Ara repetim el mateix guió.
No és cert que aquest govern sigui el màxim al que treballadors
i joves podem aspirar, com tampoc no ho és el fet que fa l'única
política possible. És possible una política de defensa
dels treballadors contra els acomiadaments i la deslocalització, una
política que aturi els alts beneficis empresarials per augmentar els
sous i combatre la precarietat de la joventut. Una política que defensi
-com ho fan els ferroviaris a França- el sector públic contra
la privatització, que permeti que els pobles i nacions visquin lliures
i en pau, tot reconeixent el dret d'autodeterminació.
Fa uns quants números treiem en portada la crida "recuperem els
carrers" i aquesta és ara la més absoluta necessitat que
té el moviment dels treballadors, la joventut i els pobles. Recuperar
la iniciativa que ens han pres l'acord PSOE-IU-IC-ERC-CCOO-UGT al servei del
govern ZP. Però recuperar aquesta iniciativa passa per desemmascarar
els vels amb els quals oculten polítiques de dretes que ells avalen.
Organitzar-nos políticament i sindicalment, políticament amb un
reagrupament a l'esquerra d'aquest gran pacte social, sindicalment per fer front
a les burocràcies sindicals.
Nova reforma educativa del PSOE: més diners a
la privada
De LOE a LOCE
Ens estem acostumant als canvis en el sistema educatiu cada vegada que canvia
el signe del govern de torn. I així ha estat des de Llei General d'Educació
(LGE) de 1970: la de l'educació obligatòria fins als 14 anys,
la de l'EGB, el BUP/COU i les FP I i FPII, i la dels centres privats "subvencionats"
i que va seguir intacta en el currículum (continguts i matèries)
fins a 1990 amb la LOGSE. Si bé abans, la LGE havia sofert lleugers retocs
per a adaptar la llei franquista a l'esperit de la transició. I així
recordem la Llei de l'Estatut de Centres docents de 1979 amb UCD (amb fort rebuig
des del moviment assembleari del professorat i dels estudiants - recordem a
la nostra companya Yolanda en aquella lluita-).
El PSOE en el govern va introduir les seves modificacions amb la LODE (1986).
Encara es recorden les manifestacions encapçalades pels religiosos de
l'ensenyament i per Fraga. Les seves protestes van aconseguir els objectius
que pretenien: l'establiment dels concerts educatius: el govern del PSOE els
assegurava el seu finançament estable, el pagament delegat al professorat
de centres privats, ensenyament de la religió dins l'horari lectiu, amb
oferta obligatòria del centre i optativa per a l'alumnat, però
a qui no escollia religió se l'obligava fer una optativa (ètica,
crèdit variable…) uns criteris equitatius i comuns en l'admissió
d'alumnes quan la demanda supera l'oferta de places escolars. Els pares poden
triar en llibertat si hi ha places suficients en el centre; si no les hi ha,
es posen en funcionament els criteris d'admissió: proximitat, germans
en el centre…
I així pràcticament fins avui. La LOCE del PP amplia els concerts
educatius a l'etapa d'educació infantil i suavitza els criteris d'admissió
en els centres privats. Això permet, per exemple, que els grans col·legis
concertats no escolaritzin immigrants (Claver, Maristes, Sagrat Cor…) I
que només el 16% d'aquest col·lectiu d'estudiants estigui escolaritzat
en centres concertats.
Amb l'arribada del PSOE al govern el 2004, la història es repeteix. Primer
es congela parcialment el desenvolupament de la LOCE (el PSOE havia dit derogació),
després comença a tramitar-se la LOE, i de nou mobilitzacions
de la dreta en la seva contra (manifestació del 12 de novembre a Madrid)
fins aconseguir el que es volia realment: incrementar el mòdul dels concerts,
és a dir, donar més diners per a la escola privada.
Vegem quins han estat els punts de la polèmica i el resultat final consensuat
per PSOE-ERC-IU- CIU-PNB-CC- BNG- ChA. És a dir, tots menys el PP. Si
a d'això afegim el suport -més o menys implícit- de CCOO,
UGT i la Confederación Española de Asociaciones de Padres de Alumnos,
i l'acord d´última hora amb la patronal Federació Espanyola
de Religiosos de l'Ensenyament (FERE), i del sindicat majoritari en privada
(FSIE, 32% de representativitat en privada) les garanties que la LOE surti endavant
en són moltes.
Però el preu a pagar és molt alt: legalment situa en el mateix
nivell l'escola pública i la concertada, i no deixa clar que aquesta
última xarxa sigui subsidiària. Al contrari, posa les bases perquè
en moltes zones la pública es converteixi en subsidiària de la
privada. Increment dels diners públics dedicats a l'escola privada, en
detriment de la pública. De fet, avui l'escola concertada rep al 26%
de l'alumnat (35% a Catalunya), però la tendència va en augment,
ja que ha crescut des de 1999 en 1,5% o un 4% des de 1996, any que va arribar
el PP al govern i que es va generalitzar la LOGSE del PSOE en la secundària.
Manteniment de la religió: de fet segueix igual o millor que estava:
Religió en els centres, professorat pagat per l'Estat i triat pels bisbes.
I llibertat en l'elecció de centre (privat i algun públic d'elit,
que en queden alguns) com sempre aquesta llibertat la seguiran tenint les classes
dominants econòmiques o culturals. La classe treballadora mai no ha tingut
llibertat per a triar el centre dels seus fills o filles, més enllà
dels centres públics de la seva zona educativa i això ni tan sols
sempre ho ha aconseguit.
I és que la dreta s'ha mobilitzat, l'esquerra institucional ha donat
el seu suport entusiasta o crític i la resta (CGT, STES, SE...) no ha
sabut o pogut organitzar-se per donar una resposta contra aquesta LOE, del fruit
de l'acord del PSOE, CIU i la patronal privada. En resum, després de
passar pel Parlament molt ens temem que la LOE s'assembli cada vegada més
a la LOCE. Una LOcE.
JM. Barcelona
Contra els tancaments a Cáceres
Waechtersbach en lluita
La tercera fàbrica més important de Càceres, l'empresa
de ceràmica Waechtersbach Espanyola, va tancar les seves portes el passat
mes de novembre, deixant al carrer 88 treballadors. La taxa de l'atur a Extremadura
és una de les més elevades del territori espanyol i hi ha fonamentades
sospites sobre el destí de les diverses subvencions que la Junta d'Extremadura
ha concedit a Waechtersbach. Els treballadors han decidit no acceptar el tancament
i després d'un desallotjament policial de l'empresa, segueixen la lluita.
El comitè d'empresa, amb majoria d'UGT, no va fer res per millorar la
situació d'irregularitat i retallades de salaris que l'empresa imposava
des de fa cinc anys. L'any 2000 l'empresa Waechtersbach comença una ofensiva,
cap al conjunt dels treballadors amb retallades salarials, de drets i acomiadaments.
El 2002, un nou empresari compra la fàbrica, retallant i acomiadant quaranta
treballadors amb una rebaixa salarial del 20%. Així arribem fins a 2005,
quan aquesta patronal, passats els tres anys legals fa oficial la fallida. Sospitosament
ell va pagar 16.000 euros per aquesta fàbrica, que ja tenia 5 milions
de deutes anteriorment, però només els terrenys estan valorats
en 20 milions.
Durant aquests tres últims anys l'empresa no ha invertit res, malgrat
que la Junta d'Extremadura, han aportat gairebé un milió d'euros
que no han estan justificats fins ara. No obstant això, ha deixat un
deute de dos milions d'euros a la Seguretat Social. La situació no acaba
aquí, el 30% de la plantilla està formada per discapacitats amb
la qual cosa l'empresa s'estalvia la Seguretat Social i l'Estat subvenciona
el 50% d'aquests salaris.
Després del tancament i el silenci vergonyós del comitè
d'empresa, IU Extremadura va proposar seguir l'experiència dels treballadors
argentins de la fàbrica de ceràmica de Neuquén, Zanon,
que després del tancament l'empresa pels seus amos, amb molt d'esforç
i lluita, van ocupar la fàbrica i van aconseguir posar-la a produir,
Van formar una cooperativa i exigeixen l'expropiació de l'empresa sota
control dels treballadors.
Els companys de Zanon ja han escrit una carta de suport als els seus companys
de Càceres que van estar dos dies ocupant Waechtersbach. Amb aquest pas
començaven a caminar i construir la seva pròpia lluita i a batallar
pels seus llocs de treball.
El Ple de l'Ajuntament ha aprovat una resolució de conformar una comissió
tripartita PSOE-PP-IU per a estudiar la viabilitat de la fàbrica. A més,
durant aquests dies, els treballadors, CGT i IU, van a portar a terme una sèrie
d'accions de solidaritat i sensibilització a la població de Càceres
contra el tancament de la fàbrica , per la defensa dels llocs de treball.
També la Universitat s'hi suma: els treballadors estan elaborant el Pla
de Viabilitat i sololiciten als professionals de la Universitat de Càceres
que els assessorin.
12/12/05
Rosa. Representant dels treballadors de la fàbrica argentina Zanón.
Màlaga
Propostes dels treballadors
NO al tancament de Waechtersbach, per la defensa dels llocs de treball, per
un projecte de viabilitat elaborat per i per als treballadors per a demostrar
que aquesta fàbrica és rendible amb el Control obrer.
Estenguem la solidaritat:
És important que de tots els llocs de treball, de les escoles, els barris,
etc., fem arribar la nostra solidaritat als treballadors i l'exigència
a la Junta d'Extremadura que es mantinguin els lloc de treball i s'aprovi el
Pla de Viabilitat dels treballadors.
Solidaritat des de Zanon (Argentina)
Carta a nuestros compañeros en lucha de la fábrica
de Cáceres
Desde Zanon; a cuatro años de autogestión obrera;
Hola queridos compañeros:
Por medio de varios compañeros del estado español y también
de Rosa Maldonado obrera Ceramista que reside actualmente en Málaga,
nos hemos enterado de su actual situación.
Desde Argentina queremos ponernos a su disposición para sumar a su lucha
por la recuperación de su fuente de trabajo. Esto no será tarea
fácil ya que la desocupación y la precarización laboral
no son hechos casuales y son las causas de políticas empresariales y
de estado que siempre perjudican a la clase trabajadora quienes en realidad
somos los que motorizamos el mundo.
También queremos compartir una reflexión y a la vez una sugerencia
sobre cómo llevar su lucha para delante. Acá en Zanón siempre
nos sostuvimos en tres elementos muy importantes como son la solidaridad concreta
entre compañeros dentro de la fábrica y también el llamado
al resto de las organizaciones obreras para tomar su reclamo como propio. Eso
nos hace más fuerte ante el enemigo que quiere debilitarnos. Otro paso
adelante es la organización y un método de trabajo que sea claro
y representativo, ahí la asamblea de trabajadores es vital para la toma
de decisiones y así garantizar la democracia obrera y directa.
Y por último la lucha, esa lucha continua del día a día
resistiendo pero con una política a la ofensiva la cual nos permite la
coordinación permanente con otros sectores de los trabajadores.
Compañeros esperamos tener un contacto más fluido y deseamos que
no abandonen su fábrica que es su real herramienta de trabajo y de lucha.
Es más fácil así ya que estando todos unidos en un mismo
lugar somos más fuertes a estar todos pensando en sus casas y divididos.
Les mandamos un fuerte abrazo a la distancia y estamos en contacto.
Alberto Esparza.
Secretario de actas del sindicato ceramista y obrero de Zanon
Història de deslocalitzacions
La fàbrica de ceràmica de Càceres es funda l'any 1976 per
l'empresa alemanya Waechtersbach Keramik com a suport a l'empresa matriu, una
de les formes de solucionar diversos dels problemes davant la crisi de l'economia
europea, d'aquells moments (alça inflaccionària i dels salaris
bàsic alemanys, crisi energè-tica global…) En aquest marc
l'Estat Espanyol un lloc interessant, per a localitzar processos productius
intensius en mà d'obra amb escassa tècnica i una inversió
baixa en tecnologia. Analitzant tots aquests elements, ens adonem que en el
76 no es va instal·lar una empresa, sinó que es va produir un
procés de deslocalització productiva amb poc valor afegit i una
intensiva mà d'obra barata, la més baixa que existia a Extremadura.
A això li sumem els baixos preus de l'electricitat i l'aigua, dos dels
consums més importants per a aquest tipus d'indústria i potser
la relativa proximitat al mercat portuguès.
Tots aquests elements asseguraven la rendibilitat i permanència de la
fàbrica de Càceres. En la dècada dels 80 i 90 el salari
bàsic augmenta i Waechtersbach es veu amenaçada per l'aparició
de la competència del mateix sector amb una maquinària més
actualitzada, una inversió en noves tecnologies i l'abarati-ment dels
costos. A més, es reforcen els llaços comercials internacionals
amb països amb una creixent estabilitat política i una mà
d'obra molt més barata.
Per a la Waechtersbach alemanya ja no és un negoci la filial Càceres
i ara recorren a invertir en una nova deslocalització que tingui els
mateixos avantatges compa-ratius amb les quals van venir a invertir en el 76.
Per això, ara, marxa.
Davant l'amenaça de 1346 acomiadaments
A Seat no hi sobra ningú
La negativa del comitè d'empresa a negociar acomiada-ments, i aquesta
convocatòria de vaga unitària i de manifestación, dóna
força per respondre la patronal. És realment una guerra la que
ha declarat la SEAT-VW als seus treballadors amb els acomiada-ments d'abans
de l'estiu, l'ERO a Gearbox, les sancions disciplinàries per l'aturada
de tres hores i ara el manteniment de l'ERO a SEAT-VW. Guerra que forma part
de la iniciada per Volkswagen anunciant l'acomiadament de 14.000 obrers, principalment
d'Alemanya, i que és la mateixa que la de General Motors, Ford, Volvo...
reduint plantilles a tot el món.
Però no només hi ha la solució de l'empresa. Sobren hores
de treball -les mateixes direccions sindicals busquen reduccions "no traumàtiques"-
però no sobra ningú: es pot reduir la jornada a les necessitats
de la producció sense merma del sou: depèn de l'empresa i per
tant de que nosaltres l'hi obliguem. Ara li toca al capital ser flexible: ja
ni ha prou de flexibilitat per part obrera! El que no es pot fer és parlar
d'ampliació de la bossa d'hores, aquest invent nefast que cal eliminar
(i que CGT es va negar a signar): és problema de l'empresa si no hi ha
prou feina. Cal reduir la jornada laboral. Si la Generalitat pretén buscar
solucions, que rebutgi l'ERO i tramiti la llei de 35 hores setmanals sense reducció
de sou i deixi de pressionar als treballadors.
Ja es va viure l'experiència del 94 amb la pèrdua de milers de
llocs de treball i l'immediat increment de les subcontractes. I tots sabem també
que si ara apliquen aquest, en pocs anys estarem davant de les últimes
passes de les segregacions i enfrontats a una deslocalització completa
després de l'absorció de la quota de mercat SEAT per part de Volkswagen.
Si una lluita deixa impune els primers cops, no serà capaç d'enfrontar
els següents. La duresa patronal només creixerà si no oposem
la mateixa fermesa.
Unitat sindical sí, per organitzar la lluita amb assemblees decisòries
on els treballadors tinguin la última paraula del que es negocia en el
seu nom. Unitat sindical per a estendre-la i convertir-la en un problema social
i polític pel govern de la Generalitat: que les Federacions sindicals
facin arribar la lluita a tot el Metall i a la resta dels treballadors, inclosa
la coordinació amb la resta de fàbriques d'Europa.
És la unitat dels treballadors de VW dels diferents països i no
la divisió i la "competència" entre nosaltres, la que
farà aturar els plans de la patronal. A VW i la Generalitat no les convencerem
parlant sinó lluitant amb les nostres armes: la vaga i la manifestació.
Cap acomiadament: ni traumàtics ni "no traumàtics".
Defensa de tots els llocs de treball: són el futur
Ni reduccions salarials ni noves condicions laborals
Anul·lació de la bossa d'hores. Reducció de la jornada
sense pèrdua de sou
Generalitat, PSOE: llei de 35 hores setmanals, ja !
Vaga fins la retirada de l'ero i la readmissió dels acomiadats
1/12/05
Algunes dades
El sector de l'automoció a l'estat espanyol suposa el 5,8% del PIB. Des
de 1993 s'han destruït 14.000 llocs de treball i en el 1999 ocupava a 63.000
treballadors. La productivitat dels treballadors creix i baixen els costos salarials.
En 1989 els salaris suposaven el 17,1% del cost d'un vehicle, en 1999 el 9,6%.
SEAT-VW compta amb una plantilla directa de 12.772 treballadors: 8.272 a Martorell,
1.444 a Zona Franca i 48 a recanvis. Abans de la venda de SEAT a VW, l'Estat
va posar mig bilió de pessetes per a sanejar-la. SEAT-VW ha gaudit de
10 anys d'exempció de l'Impost de Societats (10.000 milions de pessetes
a l'any). En l'any 2004 SEAT va pagar a VW 442 milions d'euros, el que suposa
aproximadament el mateix que el gastat en cost salarial i el triple dels beneficis
declarats. A més va embutxacar a VW 593 milions d'euros en concepte de
dividends de participacions i despeses financeres.
L'ERO presentat per a eliminar 1.346 llocs (el 10,53% de la plantilla, 913 a
Martorell i 385 a Zona Franca) eliminarà treballadors poc qualificats
i augmentarà ritmes.
Del Contra-informe a l'ERO presentat pel Gabinet d'estudis Confederals de CGT i altres fonts.
Gestió directa dels serveis públics:
no a la subcontractació
L'esquerra 'pija' també privatitza
El govern Tripartit a Catalunya es troba immers en una frenètica activitat
privatizadora. Encara que ells no ho anomenen així, sinó "canvis
de règim jurídic" o "externalitzacions". En aquest
moment estan com a projectes de llei la conversió en empreses públiques
i/o agències de: l'ICS (Sanitat pública, amb un total de més
de 40.000 treballadors), la unitat que s'ocupa del Medi Natural (500 treballadors,
en el departament de Medi Ambient, dirigit per Iniciativa per Catalunya -IC),
la unitat que s'ocupa de la Seguretat Industrial (100 treballadors) i la que
s'ocupa de Turisme (l'antic consorci de Turisme del "cas Turisme"
i la direcció general del mateix nom, amb menys de 100 treballadors),
i n'hi pot haver més.
Seria una mica semblant al que el Tripartitt de l'Ajuntament de Barcelona i
Imma Mayol (d'IC) han fet amb Parcs i Jardins: convertir-lo en empresa pública,
només que en comptes d'afectar centenars de treballadors pot arribar
a afectar-ne milers, i a àmbits tan sensibles com la sanitat.
Per altra banda ja hi ha casos a l'administració catalana d'empre-ses
públiques venudes pels governs de CiU al sector privat, com el Laboratori
General d'Assaigs i Investigacions (a AGBAR), IDIADA (inversió en investigació
per a la indústria de l'automòbil) i el Centre Informàtic
de la Generalitat.
Les conseqüències
S'està procedint amb major velocitat que la que el govern Zapatero està
emprenent amb el seu projecte de llei d'Agències estatals.
Vegem les conseqüències d'aquests canvis:
a) Las plantilles de les noves empreses públiques serien de personal
laboral, però no acollides al conveni únic de personal de la Generalitat
sinó només provisional-ment fins que se'n negocia un de nou. No
serà personal de la Generalitat i si l'empresa es ven (com les anteriorment
citades, o Telefónica, Izar...), els treballadors quedaran subrogats
automàtica-ment en la nova situació.
L'experiència sindical és que a partir de la creació d'aquest
tipus d'organismes, després d'un pèríode inicial en el
que pot haver un alça de retribucions o el pas a fixos dels precaris
si es lluita, comença un deteriorament de les condicions de treball,
augment de l'explotació i intent d'arribar a la negociació individual
i a la contractació lliure i l'acomiada-ment lliure -encara que sigui
improcedent.
b) El control de la despesa no serà per autorització prèvia,
sinó per auditories posteriors, per mostreig. Tant el cas ENRON a EEUU
com el cas Turisme a Catalunya, van desacreditar que una empresa auditora controli
una altra empresa que és el seu client i que li paga.
c) Aquestes empreses poden endeutar-se, poden tenir patrimoni propi que serà
cedit per la Generalitat i amb el qual podran comerciar, podran subcontratar
les seves activitats essencials fins a buidar-se, abandonant la gestió
directa dels serveis públics, si així ho decideixen els seus directius.
d) Per al seu finançament, aquestes empreses porten noves taxes i preus
públics, com el copagament de serveis sanitaris que ja s'ha anunciat.
En el cas de l'Agència de Seguretat Industrial, recaptaria anualment
més de 10 milions d'euros. Part del seu finançament serà
en forma del que s'anomena un contracte-programa, mitjançant el qual
se li dota anualment d'un conjunt de recursos (públics), supeditats a
la consecució d'uns objectius determinats. L'anul·lació
o disminució de la quantia d'aquest contracte-programa pot ser motiu
d'acomiadament objectiu d'una part de la plantilla.
Tant a les plantilles com als treballadors i treballadores afectades com a receptors
i usuaris dels serveis, no se'ls està informant de les conseqüències
dels canvis. En continuïtat amb la campanya mentidera a favor de la Constitució
Europea, i a pesar del seu naufragi pel NO francès, el tripartit està
intentant aplicar la liberalització i privatització dels serveis
públics. En el cas de la Sanitat (que en aquest moment suposa més
de la meitat del pressupost de la Generalitat), es pretén "descentralitzar"
que en la pràctica significa segregar la Sanitat en unitats de dimensions
més petites per a privatitzar-la més fàcilment.
Unir les lluites
Els sindicats amb pes en els sectors -fora d'excepcions en alguns departaments-
no estan oferint una resistència frontal. En el Departament de Treball
i Indústria, la plantilla de la Subdirecció General de Seguretat
Industrial i les seccions sindicals de CCOO, CATAC i CGT ens estem mobilitzant
per a impedir la creació de l'Agència o que no sigui de dret privat
(empresa pública), que es controli la despesa i que no es permeti subcontractar
la inspecció.
Fins ara hem celebrat dues assemblees unitàries amb la particpació
de més de la meitat de la plantilla. Per mandat de l'assemblea, les tres
seccions hem anat a entrevistar-nos amb els grups parlamentaris per què
s'oposin a la creació de l'agència i ens hem entrevistat amb el
secretari general, sense arribar a acords. En aquests moments s'estan reunint
signatures a un manifest i està prevista una altra assemblea, mobilitzacions
i roda de premsa, per a treure de la llei la creació de l'Agència.
L'esquerra "pija" també privatitza. Fem confluir les resistències contra les privatitzacions.
8/12/05
V. M.. CGT
Negociació col·lectiva
Méndez i Fidalgo signen la pau social
CCOO, UGT y la CEOE estan disposats a signar altre cop la "pau social"
pel 2006 amb la pròrroga de Acord Interconfederal sobre negociació
col·lectiva (AINC). L'acord salarial es situa per sota del 3%, és
a dir, suposarà la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors,
ja que el mateix Govern calcula la inflació pel proper any en un 3'5%,
i encara preveuen més alta per estudis bancaris. La signatura de l'acord
està programada pel gener de 2006. L'acceptació de l'increment
vindria a canvi de no tocar les clàusules de revisió salarial.
Un pacte en aquests termes és especialment sagnant quan la presentació
dels resultats de les empreses demostra que augmenten els beneficis un 24%,
mentre els treballadors no van arribar al 3%. I a això s'ha d'afegir
que a nom de la "flexibilitat" que garanteixi la "competitivitat"
de les empreses, l'index de temporalitat ha pujat aquest any fins el 32% dels
contractes. El propi Banc d'Espanya reconeix que "beneficis creixents i
salaris "moderats" son dues de les claus de l'alça de l'economia.
El pacte social sobre moderació salarial es va signar per primera vegada
el 2002. Rodrigo Rato, llavors vicepresident econòmic, va acceptar aquesta
formula a canvi de congelar la reforma de la negociació col·lectiva
que el govern del Partit Popular havia promès en el seu programa electoral.
Des de llavors, el AINC s'ha renovat en tres ocasions, facilitant un dels períodes
més perllongats de "pau social" en les empreses des de l'inici
de la transició. La fórmula utilitzada ha estat la de negociar
els increments salarials d'acord amb l'objectiu d'inflació fixada pel
banc Central Europeu (2%), repartir l'increment de la productivitat sense esgotar-la
(0,7%) i la inclusió amb caràcter general de l'anomenada clàusula
de revisió salarial.
Però és més, la política de CCOO i UGT i la pau
social, deixa la porta oberta a la Reforma Laboral. Cada pas enrere que fan
les direccions sindicals és emprat per la patronal i el govern per exigir
més encara.
POLÍTICA
Universitat
Contra la LOU i Bolònia
El passat 17 de novembre els estudiants universitaris i de secundària
van celebrar el seu dia internacional amb una jornada a nivell europeu de vaga
i manifestació contra la privatització de l'educació.
A Barcelona, la manifestació, convocada per la Plataforma en Defensa
de la Universitat Pública (on participen sindicats i assemblees d'estudiants)
va ser un èxit: uns 10.000 estudiants es mobilitzaren contra el Pla de
Bolonya i la LOE.
Per altre part, els Mossos d'Esquadra van celebrar el seu desplegament a la
ciutat com a cos repressiu amb una actuació brutal i totalment desproporcionada.
Al finalitzar la manifestació, un grup de joves va començar a
llençar objectes contra la fatxada de la Delegació del Govern,
davant el qual els Mossos van decidir carregar i perseguir a tothom qui tinguessin
per davant. El balanç de la repressió es va saldar amb 46 detinguts
i diversos ferits per cops de porra. Així veiem com a l'hora de la veritat
el govern tripartit sap llençar a la policia tan bé com la dreta
davant de qualsevol veu de crítica en contra d'ells.
Aquesta resposta de la joventut als atacs del govern contra l'educació
pública ens demostra que la capacitat de lluita del moviment estudiantil
no està agotada ni derrotada. Ara és important que siguem capaços
de mantenir la mobilització i concretar el nostre esforç en dotar-nos
d'una organització, de manera que poguem respondre de forma àgil
i precisa davant d'aquestes agressions i davant de qualsevol que pugui esperar-nos
en un futur. Nosaltres ens hem organitzat a Lluita Internacionalista, i t'animem
a que vinguis amb nosaltres a construir un partit revolucionari, amb les teves
aportacions, opinions, o dubtes.
K. UAB
Ordenança de "civisme"
de Barcelona
El feixisme en marxa
Les ciutats, el seu model de creixement, les dependències externes,
la garantia de drets de les classes populars (habitatge, treball, ensenyament,
sanitat i salut, cultura, oci i lleure, expressió, informació
i dret a decidir...) conformen el vincles entre les persones que l'habiten i,
en conseqüència les estructures autònomes col·lectives
que, amb les seves veus i expressions-accions crítiques, van avançant
cap a espais-comunitats amb el desig de poder construir una societat de justícia
social.
Temps ha que la ciutat de Barcelona (recordem que governada durant tots els
anys de la monarquia parlamentaària pel PSC i els seus col·laboradors-cadells
d'IC i ERC) ja ha triat el model de ciutat que pretén ser: la ciutat
aparador, com molt bé indica la seva marca universal "la millor
botiga del món"; la ciutat que posa en venda el sòl públic
a partir de la subhasta col·laborant a la pujada de preus i a l'especulació;
la ciutat-servei que elimina tota la xarxa productiva, fent-la insostenible,
potenciant el transport privat, creant xarxes viàries que fan l'efecte
crida a d'altres vehicles i, sobre tot, el desplaçament de multitud de
treballadors i treballadores a d'altres indrets o que els aboca a una situació
d'atur o precarització laboral; la ciutat "neta" que no accepta
molins d'energia eòlica a la Serra de Collserola, per ser estèticament
lletjos i que continua enviant les seves deixalles a les "perifèries"
convertint-les així en rebost-detritus; la ciutat que "acull"
a gran nombre de persones vingudes d'altres indrets per a cercar una millor
vida, doncs necessita d'un contingent permanent de mà d'obra barata i
no els garanteix cap dret bàsic, abocant-los a una vida indigna en espais
cada cop més guetos; la ciutat referent de la participació a Europa
i de desplegament de recursos socials, recursos que s'estan privatitzant cada
vegada més posant la ciutat en mans de poques empreses (Construcciones
y Contratas, Florentino Pérez...), en mans de La Caixa.
Barcelona, capdavantera en la globalització econòmica, amb capacitat
d'exportar el seu model, que s'està aplicant de forma implacable en el
àmbits urbanístics i econòmics i del qual podem trobar
tres moments àlgids de concreció-definició: els mundials
de futbol del 82, les olimpíades del 92 i el Fòrum de les Cultures
del 2004, tres catalitzadors imprescindibles per a donar cos a aquest model
de ciutat, segons ells bonica, espectacular, culturalment avançada i
socialment tolerant, però que en la realitat sabem que s'està
convertint en espai de conflictes, on les veus i les accions dels sectors crítics
i de les persones més desafavorides són amagades per uns mitjans
des-informatius al servei del poder, ciutat on el desequilibris són cada
vegada més grans, on els joves i les persones grans amb pocs recursos
no hi tenen cabuda, on la precarietat és el pa de cada dia, on la frustració
és el sentiment d'importants col·lectius, on la privatització
dels serveis públics ens porta cap a un model totalment discriminatori...
En definitiva, Barcelona és el paradigma de la globalització econòmica.
Si tot els va tan bé, com justificar l'ordenança?
És evident que, malgrat la imatge que vol donar l'Ajuntament a nivell
de cohesió política i de control de la situació, els conflictes
són cada vegada més forts, i excepte en aquells casos on les accions
reivindicatives són contundents, i alhora insolidàries, com a
fruit d'una política institucional mal plantejada (per exemple les narco-sales,
els serveis per "indigents"...), la resta de conflictes que diàriament
succeeixen a la ciutat pretenen que siguin vistos com a actes incívics,
amb la qual cosa s'acompleixen dos objectius: el primer vincular l'incivisme
a la manca de norma i a la introducció de models culturals foranis, "el
fenomen derivat del creixement de la mobilitat geogràfica i la globalització
econòmica que tendeix a barrejar poblacions procedents de cultures diverses"....
"Un cert afebliment de la consciència de pertinença a una
comunitat contribueix a diluir el sentit de la convivència. A partir
d'aquí, tot tipus de comportament és possible, perquè falta
la noció de límit."
I el segon introduir en l'imaginari col·lectiu que tot plegat s'arregla
amb més repressió policial i amb el desenvolupament d'una imatge
ideal de "bona ciutadania" ..."totes les persones que són
a Barcelona tenen el deure de col·laborar amb l'autoritat municipal.
L'Ajuntament de Barcelona posarà els mitjans necessaris per tal de facilitar
que, en compliment del seu deure de col·laboració, qualsevol persona
pugui posar en coneixement de les autoritats municipals els fets que hagin conegut
que siguin contraris al civisme", que es basa explícitament en aconseguir
que cada "bon ciutadà" és converteixi en controlador
i botxí del "mal ciutadà", així és va
vertebrant, subtilment, la cultura del control procedent de la Por, imprescindible
per mantenir una societat desmobilitzada i submisa. Ben mirat, cap invent nou
si tenim en compte que al llarg dels segles la por ha estat el element més
utilitzat pels poders econòmics, tant en la seva expressió política
i civil (nazisme/feixisme), com religiosa (Inquisició), només
per posar exemples prou coneguts.
En resum, no he volgut fer en aquest article una explicació de cadascun
dels punts de l'ordenança (64 pàgines que podeu llegir al web
de l'Ajuntament), així com les diferents valoracions que en fan dels
articles les associacions veïnals i d'altres (FAVB), o els diferents moviments
no institucionalitzats, també publicats als seus web.
He pretès explicar per què al govern municipal li cal establir
mecanismes de control a fi de fer realitat la seva aposta de model per Barcelona.
"Netejar la ciutat"
L'ordenança intenta "netejar la ciutat a partir de la repressió"
de tots aquells "elements ingrats a la vista del turisme i les bones costums",
tals com: indigents (o seria millor dir persones que el sistema capitalista
ha exclòs, per la manca de polítiques laborals i socials?), treballadores
sexuals (no les d'alt estànding, que aquestes no es veuen), nens immigrants
desemparats al carrer, persones sense casa fruit de l'especulació immobiliària
i del moobing, moviments, plataformes, col·lectius i partits d'esquerra
contraris al sistema: cal dir que en el text no apareix la responsabilitat de
l'Administració en relació a la garantia dels drets de les persones
que viuen a Barcelona.
L'ordenança, amb la llei de partits polítics, la llei d'estrangeria,
la manca de transparència administrativa, el cinisme de les institucions
pel que fa a la participació ciutadana i, el fet de la interrelació
que és dóna entre els tres governs (Ciutat, Generalitat i Espanyol)
amb el que això implica de control del mitjans, ens fa veure que la proposta
és una peça més, però imprescindible, per a concretar
el nou feixisme -el del pensament únic- que requereix el model econòmic
global.
Ara més que mai hem de cercar la unitat d'acció per evitar que "el control ciutadà" és normativitzi. Ajuntem esforços pel No a l'ordenança.
R. V. Col·laboradora independent
Amb la ordenança...
La Guàrdia Urbana no haurà de consultar al Jutjat de Guàrdia
per precintar i desallotjar locals sense previ avís
La Guàrdia Urbana tindrà carta blanca per interpretar l'ús indegut de la via pública,
No es poden posar pancartes, ni cartells, ni adhesius. Ni repartir octavetes.
No es poden fer acampades de protesta.
Es podrà exigir una pòlissa d'assegurança per a organitzar actes a la via pública.
Es podrà exigir als convocants de manifestacions que dipositin una fiança per pagar possibles grafittis, desperfectes,...
No es poden posar paradetes informatives.
Alarmes i indústria farmacèutica
El que no ens diran de la grip aviària
Des de fa unes setmanes estem rebent una intensa i manipulada informació
provinent del quart poder. La premsa, en totes les seves modalitats, des del
mes d´octubre, tot coincidint amb l´inici de la campanya de la vacunació
de la grip, la inestabilitat de l´Orient Mitjà i les desfetes dels
huracans, ha iniciat un procés de contaminació emocional amb la
finalitat d´encomanar la por entre tots els éssers del Planeta.
Evidentment aquesta pesta emocional té com a objectiu l´increment
de les vendes dels productes de la salut com veurem al llarg de l'article.
Tot això ha portat una llarga preparació. Ja l'hivern del 2003
es va voler responsabilitzar la Xina de l'anomenada síndrome aguda respiratòria
severa (SARS) o pneumònia atípica. La premsa en aquell moment
va dir que aquesta malaltia havia estat transmesa per uns cérvols que
habitaven en aquesta zona asiàtica. Es va dir també que es presentaria
aquell mateix hivern una pandèmia i resulta que cap de les previsions
van succeir. Només va produir-se la mort d´un centenar de persones.
Amb aquesta iniciativa mediàtica la premsa internacional va intentar
aturar i limitar l'expansió del gegant xinès, però no ho
va aconseguir. Tanmateix, els mitjans de comunicació encara van continuar
amb el tema i van predir una pandèmia catastròfica per a l'hivern
del 2004.Han passat els mesos i ningú no ha tornat a parlar d´aquesta
"terrible" malaltia respiratòria.
Paral·lelament ja es tenia coneixement que el creixement econòmic
de zones asiàtiques, com ara la Xina, es realitzava de manera accelerada
i desequilibrada. Els grans moviments migratoris humans interns de les zones
rurals a les ciutats, del camp a la fàbrica generaven canvis importants
en la cultura i en l´alimentació d´extensos sectors de la
població asiàtica.
La presencia de nombroses granges industrials i familiars on milions d´aus,
ja siguin pollastres o bé ànecs, creixen amb una rapidesa vertiginosa
mitjançant la utilització d´aliments artificials i de tractaments
permanents a base d´antibiòtics, vacunes i d´altres fàrmacs
fa possible que el mercat disposi d´una carn barata, assequible i permanent
per a la població treballadora. Aquest nou fenomen en aquesta part del
món ha fet que molts dels animals no desenvolupin prou resistència
per viure amb la presència de virus, com ara el de la grip, que ja habitava
en el seu cos i que per tant emmalalteixin de la grip aviària o d´altres
infeccions menys conegudes. Aquesta situació en realitat s´amaga
i fa que qualsevol informació veraç dels mitjans de comunicació
envers el consumidor faria reduir les vendes i el mercat es veuria afectat.
Moltes zones del món i especialment a Laos, Tailàndia, Vietnam
i Cambodja, degut a les dificultats econòmiques de la població,
decideixen no matar-les i en canvi fer massius els programes de vacunació
de les aus. Actualment són milions les dosis que es produeixen en els
països G7 que finalment són venudes al món no desenvolupat
industrialment.
Durant la segona meitat del 2004 i el primer semestre del 2005 l´OMS i
les comissions de seguiment de la grip van fer una gran tasca ideològica
entre els responsables dels ministeris de sanitat i de medi ambient informant
dels riscos d´una pandèmia animal que inexorablement s'apropava.
La feina desenvolupada per aquestes institucions va ser tan ben portada que
les autoritats ja tenien la por al cos l'abril de 2005.En realitat s´han
infectat des de la primavera de 2005 fins ara un total de 120 persones i 60
n'han mort.
Les declaracions d´alguns governs a finals de setembre de 2005 anunciant
la proximitat de l'epidèmia aviària, fent una predicció
de milers d'afectats i de morts degut a la mutació del virus, va provocar
l'allau informativa en una època molt sensible i que coincidia amb la
vacunació massiva de la grip.
Aquesta campanya informativa té com a objectiu, entre d ´altres,
de vendre totes les vacunes de la grip humana, els fàrmacs antivirals
Tamiflú( Laboratori Roche) i Relenza (Laboratori Glaxo) i, quan comenci
la grip humana, vendre les vacunes de la grip aviària-humana mutada per
a sufragar els elevats costos que suposen a la comunitat internacional G7 les
intervencions bèl·liques i els desastres ecològics.
La ineficàcia de les vacunes de la grip aviària, la grip humana,
l'aviar-humana mutada i els antivirals esmentats és total. Els riscos
freqüents i severs en forma d´efectes adversos són a nivell
nerviós ( paràlisis o miel·litis, encefalitis, trastorns
de la personalitat), renal (nefritis o insuficiència renal crònica),
cutani (herpes zoster, al·lèrgia), hepàtic (hepatitis),
de moll ossi (anèmia, leucopènia i plaquetopènia) i tumoral
(limfomes). En aquests moments de contaminació informativa és
aconsellable passejar, no comprar el diari ni llegir-lo. I si veiem la televisió
o escoltem la ràdio canviar de canal o de dial també és
una bona mesura higiènica emocional.
X. U. Liga por la Libertad de Vacunación (LLV)
Cimera Euromediterrània Barcelona
+ 10
Sangoneres de la Mediterrània
La cimera euromediterrània de finals de novembre ha estat l'intent de donar una altra volta de rosca a l'expoli dels pobles del Sud de la Mediterrània per part dels imperialismes europeus. El nord imposava la seva agenda: creació d'una àrea de lliure comerç a la zona, retallar encara més els drets dels treballadors immigrats i buscar un acord en matèria antiterrorista que a més unifiqués Israel i els règims àrabs. Per aconseguir tot això els imperialismes europeus necessiten donar tot el suport a règims dictatorials com el de Mohamed VI al Marroc o el de Bouteflika a Argèlia, que són qui els asseguren els seus interessos. Lluny d'actuar només com a amfitrió, amb l'organització de la trobada, el govern Zapatero prenia una iniciativa sobre el Magrib, la segona pota d'intervenció de l'imperialisme espanyol després de l'Amèrica Llatina. També Israel tenia un lloc privilegiat a l'ordre del dia, doncs amb la mediació de la UE, es cercava que els països àrabs avalessin el full de ruta nord-americà.
Els plans econòmics
A la Declaració de Barcelona de 1995 es van plantejar els eixos de la
recepta econòmica de l'imperialisme per la riba Sud de la Mediterrània:
la creació d'una zona de lliure comerç, polítiques d'ajustament
estructural que imposin la privatització dels serveis i les empreses
estatals, l'expoli dels recursos naturals i energètics, tot sota el progressiu
endeutament d'aquests països atrapats per la sangonera del deute extern.
Les xifres canten: quan es va acordar aquesta primera declaració, la
renda mitjana dels països del nord de la Mediterrània era deu vegades
superior a la dels estats de la ribera sud; avui aquesta diferència és
de 15 a 1 (28.850 dòlars contra 2.085).
La cimera de Barcelona ha avançat en els plans imperialistes. S'ha acordat
un programa de treball de cinc anys que preveu liberalitzar els intercanvis
comercials (sobretot l'agricultura, els serveis i l'energia) el 2010. Avui per
avui només el 7% de les importacions i el 9% de la UE provenen dels països
del Sud de la Mediterrània, mentre que aquests importen el 49% d'Europa
i hi exporten la meitat de la seva producció. És previsible què
passarà si s'eliminen els aranzels per convertir la conca mediterrània
en una zona de lliure comerç. Les multinacionals europees ja han començat
a fer-se amb les terres més productives (conreu de tomàquet),
desplaçant l'agricultura local i a deslocalitzar a les zones franques
com Tànger (indústria textil o empreses de serveis de telemàrqueting).
L'Àrea de Lliure Comerç suposarà envair els mercats del
sud de producció europea arruinant la dèbil economia d'aquests
països en una brutal reconversió industrial, i alhora accelerar
les deslocalitzacions per aprofitar-ne el baix preu de la ma d'obra, colpejant
així els treballadors de les dues riberes. Per què aquestes conseqüències
sobre la població d'aquests països són del tot previsibles,
el mateix pla de treball contempla "mesures per una millor inclusió
social particularment per afrontar les conseqüències de la reestructuració".
A la trobada es va avançar també en la creació del "Mercat
Energètic Euromediterrani", justament el que reclama Repsol i Gas
Natural a Argèlia per completar l'expoli de recursos energètics
i a la vegada generar també en aquests sectors una més gran dependència
del nord. Es volen assegurar també les infraestructures per treure el
petroli de l'Iraq cap a Europa a través de Turquia. Pel que fa a la política
econòmica -com sempre ha fet el FMI- s'exigeixen reformes estructurals
al sud, que són condició per a la concessió de crèdits.
Se'ls imposa la privatització d'empreses i serveis estatals. El mecanisme
per posar en marxa totes aquestes mesures: el deute que actua com una sangonera.
En els últims 20 anys el deute del Magrib s'ha multiplicat per quatre,
quan ja ha pagat set vegades aquest deute als països creditors del Nord.
Immigració
Tot això generarà encara més atur i misèria (quan
cada any s'haurien de crear cinc milions de llocs de treball a la ribera Sud
de la Mediterrània només per assumir l'augment demogràfic).
No cal ni recordar que la liberalització a ultrança s'aplica només
sobre els capitals i les mercaderies, i en cap cas sobre els treballadors que,
obligats a emigrar per l'empobriment generat per aquestes polítiques
(són quinze milions els que s'han desplaçat del Sud al nord de
la Mediterrània), veuen negats tots els seus drets polítics i
laborals per les lleis d'Estrangeria del Nord. És evident que l'emigració
no s'atura ni amb lleis ni amb filats (milers de treballadors han mort a les
pasteres, els deserts i les deportacions imposades per les fronteres de Shenguen):
el que es pretén és sotmetre els treballadors immigrats a condicions
d'esclavatge... pels que arriben.
Que la cimera ni tan sols es pronunciés sobre els assassinats de subsaharians
a les dues bandes dels murs de Ceuta i Melilla denota quin és el significat
de la política de "cooperació en la lluita contra la immigració
ilolegal": A la cimera el nord compra els règims del sud per a que
actuïn de policia i protecció de les fronteres de la UE, fent la
feina bruta. És a través dels anomenats fons MEDA que la UE va
entregar a Marroc 40 milions d'euros per "ajudar a combatre l'emigració
de subsaharians" arrel dels recents problemes de Ceuta i Melilla. Per més
que els governs europeus s'omplin de boca amb els drets humans en els fets no
deixen de donar suport a les dictadures del sud perquè evitin l'esclat
social derivat de l'augment de la misèria: és el cas de la repressió
sobre els miners de Ouarzazate, els estudiants de la universitat de Fez, de
les mobilitzacions saharauis a El Ayoun, de les protestes als barris obrers
de Casablanca, Alger o les valls del Nil .
Antiterrorisme?
La màniga ample de la repressió a qualsevol que qüestioni
l'ordre en el Mediterrani està garantida, per exemple quan la resolució
de la cimera obliga als estats a "prohibir i prevenir la incitació
a actes terroristes", quan proposa "intercanviar voluntàriament
informació sobre terroristes i les seves xarxes de suport" i garantitza
assistència tècnica de lluita antiterrorista. En matèria
de conflictes internacionals la resolució obliga a "Implementar
completament totes les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU en matèria
de terrorisme", i a "cooperar amb el cossos antiterroristes de l'ONUª
(totes les negretes són nostres) curiosament no s'obliga ni es condemna
a Israel per l'incompliment de les moltes resolucions de l'ONU que mai no ha
complert. Que sapiguem la ONU no té cossos antiterroristes, a no ser
que després que el Consell de Seguretat de l'ONU que està sota
el control de les grans potències i ha legitimitat l'ocupació
imperialista de l'Iraq, consideri que els marines americans o els paracaigudistes
britànics que segons Bush i Blair combaten el terrorisme són aquests
cossos.
El punt en el que la cimera es va travar va ser el la demanda d'Israel i la
UE per a que es condemnés tota mena d'accions violentes contra un estat,
com a formes de terrorisme sense reconèixer el legítim dret a
la resistència contra les ocupacions que reconeix la legislació
i els tractats internacionals i que eren d'aplicació en els casos de
Irak (el terrorista Blair presidia la cimera) i Palestina. Arribats a aquest
punt la presidència va treure igualment la declaració que demanava
Israel i la UE com a declaració seva.
Després de la revolta dels joves
Lliçons dels barris de França
La revolta dels joves de les "citées" franceses hauria d'obrir
una discussió dins l'esquerra, tant sobre el caràcter de la rebelolió
com sobre la falta d'organització pròpia i la solidaritat de classe
que patia la mobilització dels fills i els néts dels immigrants.
Van ser precisament aquestes mancances, juntament amb la repressió policial
governamen-tal, les que van obrir el pas a l'aixafament de la lluita dels joves
sense canvis substancials en la política nefasta del govern francès
contra els treballadors joves (autòctons o immigrants), amb atur o amb
treballs precaris, sense o amb papers. A més de sortir il·lès
del procés, el govern de Chirac-Villepin, i especialment la seva ala
més reaccionària representada pel ministre d'interior, Nicolás
Sarkozy, van tenir la possibilitat de modelar a l'opinió pública
majoritària amb els seus discursos xenòfobs i autoritaris, i engegar
noves mesures repressives contra els immigrants.
L'estrella de la rebelolió dels joves suburbans era totalment espontània,
desorganitzada i sense cap tipus de vincle amb la classe treballadora ni amb
qualsevol tipus de "moviment". I evidentment mancava de qualsevol
programa, ni objectiu de lluita, excepte la consigna "fora Sarkozy".
La resposta
Per la seva banda, les organitzacions sindicals, polítiques i associatives
van reaccionar només després de la declaració d'estat d'urgència
per part del govern, i el 15 de novembre, és a dir, tres setmanes més
tard de l'inici de la revolta, per a cridar a una mobilització contra
la repressió policial i a favor d' "engegar una veritable política
nacional de lluita contra les discriminacions i per la igualtat dels drets".
No obstant això, la manifestació convocada el 16 de novembre a
París va resultar totalment testimonial per l'escassesa de vincles i
de credibilitat d'aquestes organitzacions a l'entorn de joves discriminats,
marginats i en atur (l'atur arriba a més del 20% en els suburbis i afecta
principalment els joves), o que sobreviuen amb els treballs més precaris.
De fet, gairebé 1,5 milions de joves francesos -que procedeixen de les
famílies que van immigrar fa ja 30 o 40 anys des dels països àrabs
i subsaharians- mai no han estat l'objectiu d'organització ni per part
dels sindicats ni dels partits polítics. Juntament amb ells, uns 3,5
milions d'immigrants amb papers (gairebé el 56% de la població)
i més d'1 milió dels sense papers, es pot comptabilitzar que més
del 10% de la població francesa que forma part de la classe treballadora
es troba fora de les organitzacions obreres, no està integrada en les
xarxes de la solidaritat de classe, i no està recolzada per la resta
de la classe a través de les organitzacions de lluita.
L'única preocupació de les organitzacions sindicals, polítiques
i associatives franceses envers els immigrants va ser que el Govern els atorgués
el permís de residència i de treball, perquè els "estrangers"
poguessin buscar-se la vida per ells mateixos. Ara se n'assabenten amb els cotxes
cremats que els immigrants formaven part de la classe treballadora francesa
i que patien les mateixes conseqüències de les polítiques
liberals en l'àmbit de joves: degradació del nivell de vida i
de l'educació, permanent precarietat laboral i atur gairebé continu,
marginació, i desesperació sobre un futur digne.
¿Immigrants o treballadors?
Malgrat aquesta realitat sembla que tant els sindicats com les organitzacions
polítiques segueixen demanant del govern millores en assumptes com ara
l'habitatge, l'educació i la "igualtat en l'accés al treball"
per a les poblacions de les "cités", però sempre concebent
aquestes persones com a immigrants o estrangeres, i no com un sector de la classe
francesa, el sector més explotat, més empobrit i més degradat.
La Confederació General dels Treballadors (CGT), el sindicat francès
majoritari i històricament vinculat al Partit Comunista, encara que fa
un diagnòstic bastant apropiat ("Aquesta crisi no és la de
la immigració, ni la de la joventut, ni la dels suburbis. És abans
que res una crisi social, reveladora de les fractures que han crescut des de
fa 20 anys"), atribueix la culpa a les polítiques governamentals
simplement en matèria d'immigració, evitant la seva responsabilitat
en la negligència d'organització dels immigrants com una força
més de la classe obrera francesa. I limita les seves exigències
amb la petició que el govern de Sarkozy "ha de respondre, sense
esperar, a través del diàleg i la democràcia a les urgències
socials on les prioritats estan en l'ocupació", com si el govern
no fos el problema en si. Per altra banda, la Confederació Francesa Democràtica
del Treball (CFDT), vinculada al Partit Socialista i seguint les seves polítiques
donava suport al govern contra la "violència" juvenil, i brillava
amb la seva absència entre els signants del manifest contra la repressió
policial en els suburbis.
El més significatiu era la posició de la Lliga Comunista Revolucionària
(LCR), l'organització autodenominada "trotskista", és
la mostra de com els sectors d'esquerra francesa contribu-eixen a la fragmen-tació
de la classe obrera, en aquest cas, aïllant els joves dels suburbis com
a persones "discrimi-nades" del conjunt dels treballadors que pateixen
les conseqüències del mateix atac de la burgesia, encara que fossin
en aspectes i nivells diferents.
Així que, LCR va signar juntament amb CGT el mateix manifest que reivindicava
el "restaurar la situació en els suburbis i restablir la calma és
abans que res restituir la paraula als seus habitants", i va cridar pel
seu compte a "la mobilització dels progressistes". És
a dir, segons la visió movimentista de la LCR, els joves francesos simplement
formaven un sector discriminat de la població, amb els seus problemes
específics, la mobilització dels quals hauria de tenir el suport
dels "progressistes". Cap esforç per a unir la lluita dels
joves amb la lluita dels treballadors contra el govern i les seves polítiques
neoliberals.
Semblant posició va ser assumida per l'Assemblea per la Regularització
sense Condicions (ARSC) a Espanya. En el seu manifest de 14 de novembre ARSC
va caracteritzar els joves francesos com "aquells que exigeixen justícia
i accés als drets que com ciutadans francesos i europeus tenen reconegut"
i que "denuncien l'exclusió social i racial". I a partir d'aquí
es va limitar a reivindicar "llibertat, igualtat i fraternitat", tres
lemes de la república burgesa francesa.
Organitzar-se
Nosaltres pensem que, mentre l'esquerra revolucionària no prengui als
joves o als majors d'origen estranger, nacionalitzats o no, com a part de la
classe obrera nacional i internacional, sinó com un sector de la població
simplement exclosa i discriminada social i racialment; mentre no organitza a
aquests sectors dins les organitzacions de classe, sinó que intenta de
fomentar "moviments" diferents amb demandes exclusives i parcials;
cada lluita sectorial i parcial estarà condemnada a ni tan sols assolir
el seu objectiu parcial, i els governs aconseguiran fragmentar i dividir la
classe obrera més i més, i fins i tot impulsar discriminació
i xenofòbia dins la mateixa classe. Obrir les organitzacions polítiques
i sindicals dels treballadors als immigrants és la clau perquè
la seva lluita no sigui estèril i per a evitar que, a través d'aquest
buit dins la classe, la burgesia segueixi imposant més retallades de
drets.
6/12/05
J.D. Barcelona
Els diaris omplen pàgines sobre el "fracàs escolar", les successives ministres ho repeteixen, ho ratifica l'informe PISA, mentre ho sacsejen en pancartes els milers que arrosseguen el PP i l'Església. Darrera el "fracàs" s'argumenta la inadequació del sistema educatiu a la societat actual i es prepara la LOE com "solució", igual que fa vint anys s'imposava la LOGSE lligant educació i empreses tot dient que la "massificació" de secundària i universitat no s'adequava al món laboral. Què hi ha de cert en tot això quan aprofundim en el paper de l'educació des d'un punt de vista estructural i teòric i no anecdòtic? A aquesta anàlisi de fons, que ajudi a desvetllar els seus reals objectius, volem dedicar aquest suplement.
Capitalisme i educació
De fracàs en fracàs o els avatars de la lluita de classes?
El sistema educatiu respon a les necessitats del sistema productiu al qual
serveix i al que ofereix: 1) un sistema de classes socials "legitimat"
pels resultats en el saber. 2) la preparació, entrenament i disciplina
del batalló de futurs treballadors. 3) la reproducció dels esquemes
de funcionament del règim polític, és a dir de la forma
concreta com s'exerceix la dominació de classe. Però a la vegada,
el sistema educatiu sempre va endarrerit respecte als canvis i necessitats del
sistema econòmic. Diuen que no s'adequa al que "demanda la societat",
encara que volen dir el que "demanda qui mana" o sigui qui, en darrer
terme, utilitzarà la mà d'obra que sortirà de l'escola,
l'institut o la universitat per tal de cobrir les necessitats de producció
del sistema capitalista.
La raó no és només que el sistema educatiu ve determinat
pel sistema productiu -aquest va primer-, sinó també perquè
té, com totes les institucions, un cert grau d'autonomia i pateix la
pressió de la lluita de classes, és a dir, reflexa deformadament
-i dins els límits que l'imposa la divisió social- els triomfsi
els retrocesos de la classe obrera. Per això la permanent obsessió
"d'adequar-la": per tractar d'eliminar conquestes, així com
d'adaptar-la a les necessitats productives que es van creant.
L'anàlisi que segueix relaciona necessitats i polítiques del capitalisme
en cada fase amb les conquestes, avanços i retrocessos del moviment de
masses en el terreny social -i en conseqüència en l'àmbit
educatiu-, i permet situar la realitat de les reformes d'avui.
Els sistemas educatius en els principis del capitalisme
El capitalisme, com tot sistema econòmic-social, va viure la seva fase
ascendent i el seu apogeu, i ara viu el seu declivi.
En les seves dues primeres fases la forma de producció capitalista suposà
un enorme impuls al desenvolupament de les forces productives, permetent per
primera vegada un sistema econòmic que utilitzés els recursos
de tot el planeta. Acompanyà aquestes fases la formació del moviment
obrer, que constituí els seus sindicats i partits, aconseguí començar
a estabilitzar el marc de les seves relacions laborals i posà entre les
seves exigències l'extensió de l'ensenyament bàsic per
a tota la població. Fou aquesta una primera conquesta en el terreny educatiu
que, a països com l'Estat espanyol s'aconseguiria molt després (cap
a la segona meitat d'aquest segle) i a d'altres encara està pendent de
lograr-se, la qual cosa es reflexa en la distribució mundial de l'analfabetisme.
Les crisis de sobreproducció, clàssiques d'aquest sistema econòmic
i úniques respecte a tots els anteriors (que fins llavors podien actuar
com a reguladors purgant productors i sectors menys desenvolupats i permetent
el desenvolupament de nous sectors de producció) van convertir-se en
cròniques afectant els sectors essencials de la producció. La
maquinària industrial exigia més i més concentració
per poder ser aprofitada, es produien fusions cada vegada superiors. El capital
que havia de ser un instrument al servei de la producció, l'inici i al
temps la fi del cicle de producció, començà a dominar sobre
la producció, a escapar fins a cert punt de la producció de mercaderies,
a dominar totes les esferes, a fer de l'especulació una de les seves
principals fonts de beneficis, tot i gangrenar el sistema productiu, única
i real font de riquesa. Era el domini del capital financer.
Els grans estats capitalistes, en plena crisi, reutilitzaren gran part de l'aparell
productiu en indústria de guerra preparant-se per a una nova batalla
pel repartiment del món. Van succeir-se dues guerres mundials, amb un
crack financer mundial i innumerables guerres locals. Lenin havia definit aquesta
etapa com a "imperialista", com l'etapa monopolista, decadent i reaccionària
del capitalisme, l'època de guerres i revolucions. El capitalisme -com
d'altres sistemes econòmics del passat- havia esgotat ja tota potencialitat
per ajudar el progrés de la humanitat i els nous avenços de la
ciència i de la tècnica ja no servirien per millorar les condicions
de vida de la gent sinó que es convertirien en una amenaça per
a la mateixa.
Reformes educatives después de la II Guerra Mundial
Després de la II Guerra Mundial el capitalisme va estar davant l'abisme
amb l'ascens del moviment obrer i popular que va iniciar-se el 1.943.
En principi fou contra l'ocupació nazi però tingué un contingut
marcadament anticapitalista: després de la Guerra a tota l'Europa oriental
el capitalisme fou eliminat, mentre la revolució amenaçava Alemanya,
França, Itàlia i Grècia, països on l'estat burgès
havia quedat destruït. Però la col.laboració dels Partits
Comunistes, obeint Stalin i aplicant els acords de Yalta i Postdam, fou decisiva
per reconstruir els estats capitalistes a l'Europa occidental: els obrers van
ser desarmats i empesos a reconstruir Europa. La burgesia pugué renéixer
de les seves cendres però va cedir una important quota de poder a partits
i sindicats dirigits per la socialdemocràcia i els PCs. L'ascens del
moviment de postguerra i la debilitat de la burgesia són les claus per
entendre l'anomenat "Estat del Benestar", unes conquestes del moviment
obrer que, a l'imposar uns nivells de "benestar" elevats, endarreririen
enormement la següent crisi de sobreproducció. Producte del mateix
ascens de postguerra, decenes de països colonials aconseguien la independència
de les seves metròpolis i iniciaven grans processos de nacionalització
dels seus recursos energètics i estratègics. A aquest periode
pertanyen el Maig francés del 68, la revolució cubana o la guerra
de Vietnam.
És en aquest marc que a tota Europa occidental la classe obrera aconsegueix
per als seus fills una elevació substancial del nivell educatiu. Es consoliden
les classes mitjanes -tant des de sectors d'aristocràcia obrera com de
la petita burgesia- que exigiran per als seus fills més educació:
es generalitzen les formacions professionals i s'inicia la "massificació"
de la universitat. El creixement de l'aparell de l'Estat proporciona a més
l'espai per seguir incorporant els sectors de la petita burgesia que han empés
els seus fills als estudis terciaris amb l'expectativa de la promoció
social.
La base del desenvolupament productiu a l'Europa occidental i EUA es fa sobre
el fordisme, el treball en cadena. En aquest període els contractes són
indefinits i el treballador acumula experiència, a l'empresa l'interessa
retenir-lo per la qual cosa són corrents els incentius per antiguitat.
Aquests processos d'industrialització, que coincideixen a l'Europa occidental
amb la reconstrucció de postguerra, precisen mà d'obra amb major
experiència. Una gran part d'estudiants que arriben als estudis secundaris
seran desviats cap a la formació professional, que passa a formar part
del sistema educatiu. Aquest procés arribarà també molt
tard a l'Estat espanyol. La imposició d'amdues massificacions -ensenyament
secundari i terciari- es prolonga fins avui.
Educació i globalització.
En 1971 s'anunciava la fi de la convertibilitat del dòlar en or, un
dels pilars on es recolzava el sistema monetari internacional de Bretton Woods
acordat a la postguerra. I, malgrat parlar-se de "la crisi del petroli",
en realitat es tractava d'una caiguda continuada de la taxa de benefici (veritable
motor de l'economia capitalista) y una nueva crisis de sobreproducción.
.
Als anys 80, el capitalisme donà un pas més en la seva decadència
en un intent desesperat per sortir de la paràlisi: es desenvolupen les
anomenades polítiques neo-liberals fent costat a l'anomenat procés
de "globalització" o "mundialització" de l'economia.
Els seus màxims referents són els Governs de Ronald Reagan als
EUA i Margareth Thatcher a Gran Bretanya, però aquestes polítiques
-pròpies de l'etapa actual del capitalisme- s'han anat imposant amb diferents
ritmes en tots els governs, ja siguin conservadors, socialdemòcrates
i inclós amb presència dels PCs. I ho han fet después de
violentes derrotes del moviment obrer i popular: vaga minera i Pol Tax a Gran
Bretanya, acomiadaments i tancaments a EUA, Guerra de Malvinas, invasions, Guerra
del Gof…
Les claus del procés de globalització, amb els que van recuperar
la seva taxa de guanys van ser :
1. Formació de blocs econòmics com la Unió Europea, la
NAFTA…que actuen a la manera de plataformes per a les multinacionals mentre
deixa fora del sistema zones senceres i sectors socials complets, abandonats
a la fam, la mort o a economies de subsistència..
2. Creixement de les inversions especulatives i creació d'un únic
mercat financer mundial, autèntica gangrena per al sistema productiu
que empeny a la fallida a països sencers, com va ser l'Argentina.
3. Concentració extrema del capital, deslocalització de la producció
i canvis en l'organització del treball. Amb la crisi del 70 s'esgota
el sistema fordista de producció a gran escala i mentre els capitals
estan cada cop en menys mans i són menys els monopolis que operen a cada
sector, la producció es diversifica mundialment a la recerca del salari
més baix i del tracte empresarial més favorabl, en una desregulació
laboral sense precedents que s'apropa a l'esclavisme a zones senceres -com les
maquilas-.
Darrera l'eufemisme de "globalització" que ens vol fer veure
una economia cada cop més homogènia, sense fronteres i en progrés,
el que veiem és que el món són unes illes d'extrema riquesa
dins un mar de pobresa creixent i sovint desesperada que frega o aprofondeix
en la barbàrie. En realitat s'han dut a la màxima expressió
les característiques que assenyalà Lenin de l'etapa imperialista
4. Tot acompanyat de polítiques neo-liberals que, junt amb la repressió,
avançaven en el desmantellament d'una part de les despeses de l'Estat.
Ens referim és clar a aquelles despeses que es destinen a prestacions
socials: educació, sanitat, transports... És una ofensiva sense
precedents per fer enrera les conquestes que, durant decenis, els treballadors
han anat aconseguint en innumerables lluites. El fons és clar: recuperar
el nostre salari indirecte que administra l'estat perls serveis socials per
a que també vagi a parar a mans dels empresaris, sigui en forma de subvenció
a les empreses, sigui en forma de serveis privatitzats amb els quals es pugui
fer negoci.
Les reformes que han recorregut els sistemes educatius en aquesta fase tenen
dues característiques: avancen en processos de privatització de
l'ensenyament en tots els seus nivells, i preparen una nova mà d'obra
més barata i amb condicions laborals precàries, mà d'obra
flexible, és a dir, preparada per a un mercat laboral on no hi ha continuitat
en la feina. S'apliquen amb la cantarella de "acabar con la masificación
de la enseñanza que rebaja la calidad de ésta y no se adecua a
las necesidades del mercado laboral -en realidad a las de las empresas-".
Son reformas que van parejas a los retrocesos de la clase obrera en sus derechos
y a las imposiciones del capital. El sistema dual Alemany a la secundària
-dins d'un sistema educatiu brutal que ja divideix a l'alumnat als 10 anys i
que ve de la post guerra-, les reformes de M Tahtcher i Reagan amb itineraris
selectius i la total dependencia de les empreses, en són els prototips.
La francesa de Savary o la LOGSE s'emmarquen en aquest període i no difereixen
en els objectius sinó en els graus d'assoliment, segons la situació
de la lluita de classes a cada pais. El sistema educatiu tocava l'arravatada
i els seus teòrics li escribien el panegíric amb un nou vel ideològic,
el de "l'aldea global" (J. Delors, Inf. UNESCO, 1996).
Les reformes actuals sota la crisi de la globalització
Però el capitalisme -també en la seva fase imperialista actual-
té els seus punts dèbils. La globalització del mercat financer
internacional fa els cracks i les crisis financeres menys manejables i controlables
que en el passat, per la qual cosa l'economia capitalista, aquesta economia
basada en un munt de bitllets, accions i bons que no tenen valor real darrera,
pot enfonsar-se com un castell de cartes... i en el 2000 va arribar la nova
crisi de sobreproducción al cor de l'economia globalizadora, l'imperialisme
ianqui! Al capital tornava a fer-se-li imprescindible ofegar-nos més
perquè la seva taxa de beneficis, que no podia realitzar venent els seus
productes a una consumidors ja escanyats i endeutats, poguessin realitzar-se
a través de més extracció de plusvàlua sigui per
mitjà dels salaris i condicions laborals directes, o a través
dels salaris indirectes.
Bush incrementa el finançament a la indústria via l'ús
dels salaris indirectes ianquis al servei de la indústria de guerra.
S'inicia contra Afganistan i L'Iraq, accelerant la repressió de conjunt
contra el difús enemic "terrorista". Mentre, l'OMC desplega
el seu mantell amb dos objectius: 1. el ventall de la liberalització
total del mercat facilitant el total desmantellament de les conquestes obreres
via la desertització industrial i la pressió a la baixa de les
condicions laborals més brutalment imposades a Àsia, i 2. l'empar
irrestricte a l'entrada del capital financer en els serveis socials. Privatització
de pensions, del transport, la sanitat o l'educació són part d'aquesta
recuperació de la taxa de beneficis d'una sobreproducción que
ja ni endeutant-nos podem absorbir comprant.
I de nou la "intelligentzia" es posa en marxa. El primer estudi PISA
(Program for Intelligence Student Assessment) és casualment del 2000:
es prepara el nou vel. En vint anys, on abans s'argumentava "excés"
i "massificació" dels estudis secundaris i terciaris, i es
justificava l'entrada de les empreses per a regular-lo, ara apareix "fracàs
escolar" "abandó" com justificatiu per a aprofundir una
aplicació de la mateixa medicina: curiós? No, clar exponent del
frau ideològic que realitzen els capdavanters de les Reformes Educatives
al servei del sistema econòmic, del capital.
Ara el paradigma és arribar a la "excel·lència"
i, després de l'estudi PISA 03 que acaba de publicar-se, el sistema finlandès.
Aquest va sofrir una brutal reconversió en els 90, en la qual es van
imposar les carreres de cicle curt dictades pel BM, les escoles superiors per
a mantenir l'exclusivisme de la universitat, el model dual alemany amb les empreses
i els contractes d'aprenentatge per a liquidar la formació professional,
la gerència dels centres públics amb directors posats per l'administració,
la municipalización dels centres… però el que no van aconseguir
arrencar va ser ni l'absoluta gratuïtat de l'educació en tots els
seus nivells, el menjar calent gratuït en l'ensenyament obligatori, la
pràctica absència d'escoles privades, els itineraris segregadores
en el tram obligatori 7-16, la universitat pública, una inversió
del 6,4% del PIB, salaris per al professorat un 50% superiors als d'aquí,
una menor càrrega horària per a l'alumnat -4 en primària
i 7 en secundària-… Però, encara que les xifres del PISA
són una avaluació de l'ensenyament obligatori (es fan als 15-16
anys) s'impulsen mesures en contrari. La LOE propugna la 6º hora de classe
en primària, s'incrementen els concerts amb la privada, es consagren
els itineraris en l'ESO -a imitació de les segregacions que donen tan
mal resultat a Alemanya segons el PISA-… exactament igual a la reforma
que prepara Blair que ja directament parla de "concerts" amb l'escola
pública!, o l'actual proposta francesa amb "itineraris" que
porten a l'exclusió d'alumnat del sistema educatiu als 14 anys -a proposta
d'una comissió d'experts encapçalada per un empresari-. Perquè
el que menys importa al capital són les "raons pedagògiques",
sinò l'usufructe del pastís que els ofereixen les directrius de
l'OMC,... mentre els teòrics petit burgesos els segueixen teixint el
vel que els cobreixi les seves vergonyes
Enfrontar les Reformes Educatives o enfrontar Bolonya, és enfrontar el
nou robatori als drets i conquestes dels treballadors i és tasca de tots
i totes. Aconseguir sistemes educatius més progressius també ho
és, i ni s'aconseguirà amb lluites aïllades, ni aquells reflectiran
altra situació que no s'hagi guanyat en el carrer. Així ha estat
en la història, i aquest és el repte que tenim per davant: unir
les forces i guanyar el carrer.
Indústries de vels ideològics
Per a què serveix el sistema educatiu?
La majoria de treballadors i joves ens dirien que és per aprendre, per
tenir cultura, o per, si vals, llavors tenir un bon treball... No són
conscients que quan contesten així és perquè l'escola,
l'institut i la universitat a què van assistir van aconseguir els seus
veritables objectius.
1. Van aconseguir que no veiem el sistema educatiu com la institució
coercitiva que ens imposa la ideologia dominant, i per tant, part indispensable
de l'aparell de l'Estat (com la policia, l'exèrcit o els jutges)
2. Van aconseguir legitimar la divisió social en classes com un ordre
natural "a causa de la desigualtat de capacitats, aptituds i coneixements".
El sistema educatiu és, citant Nietzsche, una indústria de vels
ideològics que té com a funció essencial emmascarar i protegir
la realitat (1)
El sistema educatiu, part de l'aparell de l'Estat
Convindrem que el sistema educatiu és una institució. Però,
què entenem per institucions? El sistema tracta de presentar-les com
instruments indispensables al servei de la societat: neutrals, bones en si mateixes,
naturals, eternes... encara que admet que, en el seu funcionament real, al costat
dels avantatges necessaris, hi ha defectes que s'haurien de minorar.
Aquest és el raonament idealista de Plató i el de Rousseau que
explicava les institucions a partir del subjecte, de les seves necessitats i
els seus instints. Segons aquest raonament, Proudhom afirmava que la concurrència
i l'emulació industrial obeïen a una "necessitat de l'ànima
humana", i segons Adam Smith, la divisió del treball era resultat
de la propensió humana al comerç i a l'intercanvi. Tots aquests
raonaments porten a considerar que les institucions, i entre elles el sistema
educatiu, estan dins de la societat i no que són part de la societat
mateixa: Aixa a vegades ens fan creure que la societat pot ser injusta , però
les institucions que hi estan responen a necessitats reals i justes dels individus.
Contràriament, nosaltres defensem que les institucions, com els individus,
són productes socials d'una determinada època i lloc. Així,
les institucions no estan, sinó que són producte de la societat
i no poden separar-se els seus aspectes negatius dels "positius" perquè
són les dues cares de les contradiccions socials. Marx criticava Proudhom
a Misère de la philosophie: "Volen, doncs, conservar les categories
que fan possible les relacions burgeses sense tenir l'antagonisme que les constitueix
i que els hi és inseparable" (1,p51).
A més a més, hi va haver un moment en la història en què
les contradiccions entre els grups socials van resultar objectivament irreconciliables.
Llavors va sorgir l'Estat com la maquinària de dominació d'una
classe sobre una altra. I no era neutral, com tampoc ho eren les institucions
que va crear com engranatges de la seva maquinària: no és que
la classe dominant les utilitzi, sinó que les ha posat per assegurar
la seva dominació. Que la forma de dominació, el règim,
variï les seves institucions (monarquia/república, democràcia
parlamentària/dictadura) no canvia l'essencial: formen part de l'aparell
d'Estat, de la maquinària de dominació. Entre aquestes institucions,
part de l'aparell de l'Estat, coercitives, cal buscar el sistema educatiu.
"El treball pedagògic és un substitut de la coerció
física -escriuen P. Bourdieu i J.C. Passeron-: la repressió física
(p.ex. l'internament en una presó o en un asil), ve, en efecte, a sancionar
els fracassos de la interiorització d'un arbitri cultural" (1,p.76).
És a dir, el poder s'exerceix per les bones o per les males perquè
està basat en relacions de força; tanmateix, el seu ús
és l'últim recurs, ja que pot provocar resistències que
amenacin la permanència de la relació de dominació. Per
contra, aconseguir el consentiment, la col·laboració, és
una condició necessària per garantir l'estabilitat de la relació.
Aquest és el paper del sistema educatiu: emmascarar i velar el fonament
mateix del poder, o sigui la força, i a més a més arrencar
el consentiment i l'acceptació de la cultura dominant per part de tota
la població.
Existeix alguna cosa innata i indiscutible que l'escola hagi de desenvolupar?
Segurament, si féssim una enquesta, allò que sortiria com indiscutible
seria la necessitat d'aprendre a llegir, escriure, comptar... i poc més.
És a dir, el que són funcions instrumentals -sobre el que es vol
recolzar l'informe PISA per a donar suport a les Reformes Educatives- . Però
el sistema educatiu no està per això, la seva finalitat va més
enllà, ja que desenvolupa determinats valors culturals. I aquests, són
innats i indiscutibles?
Ni els historiadors ni els etnòlegs han demostrat que existeixi un nucli
de qualitats que puguin ser considerades com a pròpiament humanes, de
validesa universal. Al contrari, tot confirma que "naturalesa i història
donen lloc a cada individu a una constel·lació única i
irrepetible. L'home concret és la síntesi de les seves relacions
amb els altres homes i de tots ells amb la naturalesa en un espai i moments
determinats". (1,p.54) És a dir, el ser humà no neix ser
humà, sinó que es va fent dins d'unes coordenades concretes. Per
això, cada època, cada país, cada grup social té
un determinat producte humà que és considerat representant del
ser humà "natural", com l'únic autèntic. Els
diferents sistemes de regles i cultures són incorporats coercitivament,
primer sobre la base de la il·lusió -el lliure arbitri de l´individu-
i segon, i al mateix temps, de que és allò natural, autèntic,
i està dictat per lleis divines o de la naturalesa.
És a dir, la clau des d'on som, allò més nostre, és
quelcom que precisament no hem escollit, sinó el que més clar
ens ha estat imposat. Podrem jugar unes o altres cartes, ser més o menys
cosmopolites, respectar o no altres cultures, a altres classes socials, però
som indígenes només d'una cultura única i particular.
La imposició de la cultura dominant
Les cultures no poden jerarquitzar-se en nom de cap raó: no hi ha cultures
més autèntiques, ni més legítimes. Es jerarquitzen
segons el seu grau de poder. No és més legítima ni natural
la cultura paia que la gitana, sinó que la primera té més
poder perquè els seus portadors tenen més força econòmica
que els de la gitana.
I és així amb independència de la cultura que s'imposi
com a dominant, sigui la d'una raça, d'un poble, un grup o una classe
social. En aquest últim cas, i per diferenciar-ho dels anteriors, es
parla d'ethos (característiques i valors culturals propis de cada classe
o grup social).
És a dir, sobre la cultura o ethos de què som portadors, el sistema
educatiu ens imposa la dominant. En els casos en que coincideixi amb els ethos
d'origen, a l'individu li serà més fàcil l'avenç
en el sistema educatiu. En els que no, la dificultat creix perquè es
produeix una aculturalització -interiorització d'una cultura,
o ethos, diferent a la de la classe d'origen-. Aquesta incitació a que
membres de les classes treballadores es desclassin afegeix un objectiu suplementari
al sistema educatiu: sembrar el mirallet de les solucions individuals i succionar
els seus dirigents potencials. Conegut amb l'eufemisme de "caça
de talents", Jefferson ho deia cruament al defensar les escoles públiques
als EUA: "mitjançant les mateixes aconseguirem rastellar una vintena
de genis d'entre les cendres de les masses". (1,p.71)
Justificació de la divisió en classes
El sistema educatiu reprodueix fidelment l'estructura de classes com constata
la composició social del cos estudiantil en els tres nivells d'ensenyament.
I això perquè l'ethos de cada individu determina ja el seu horitzó
social, les seves expectatives, o la seva vocació, que "no són
-com ha escrit Levi-Strauss- més que la traducció en el pla del
psiquisme d'una estructura pròpiament sociològica" (1,p.67).
Piaget ha demostrat que l'aparició de qualitats mentals i afectives específiques
en els nens pot constatar-se ja als dos anys de vida. Spitz prova que, en el
primer any, l'estructura familiar determina específiques constel·lacions
psíquiques.
La qüestió és com ens convencen que aquesta divisió
que és social apareixi com a natural. Plató encarregava aquesta
funció al sistema educatiu dient que havia de: 1. Extreure a l'aristocràcia,
a l'èlit, i 2. realitzar-ho de manera que escollits i exclosos acceptin
el resultat com a legítim i natural. Com?: autoritzant als magistrats
a explicar la mentida -així ho diu Sòcrates- que els escollits
ho eren perquè "els déus havien posat en ells or i plata
divina" (1,p.37), i això convertia el fet en natural i inapelable.
El mateix planteig va acompanyar l'ascens de la burgesia europea, i va aconseguir
la seva millor expressió a finals del segle XVIII amb els jacobins. Rousseau
va ser un ardent admirador del sistema educatiu de Plató i va traduir
el seu aristocratisme a l'igualitarisme petitburgés. Hereva ideològica
dels Robespierre, Saint-Just o Marat, la fracció radical i laica de la
petita burgesia en fa de la reforma del sistema educatiu el seu cavall de batalla,
i serveix en safata a l'ideologia dominant la justificació de la divisió
en classes. És a dir, de la mateixa manera que els polítics jacobins
van dur la revolució burgesa a la seva màxima expressió
-darrera els ideals de "igualtat i fraternitat"- i llavors van veure
que havien fet el treball dur per a una burgesia que res tenia d'igualitària;
així els seus intelectuals van realitzar - i realitzen- el treball dur
de convence'ns de la legitimitat de la carrera educativa que, partint de la
"igualtat d'oportunitats", acaba justificant la divisió social
que convé a la burgesia. És per això que l'ethos que s'imposa
com a cultura dominant és el de la petita burgesia.
Més endavant ajuden a la seva legitimació els tests d' intel·ligència,
els exàmens i les qualificacions, com a mesures indiscutibles de la capacitat
i de la intel·ligència innates. En la seva més pura versió,
converteixen les classes socials en classes biològiques i, per tant,
les desigualtats de fet en desigualtats de dret.
El reciclat vel de la societat civil
Des de la caiguda del mur de Berlín s'ha tornat a popularitzar des de
"l'esquerra" el vell mite de societat civil com a "superador"
de la societat en classes. Aquest terme, encunyat per Hegel, significa entendre
la societat com una "relació de particulars" (2). Els seus
actuals defensors, al contrari d'ell, situen la societat civil enfrontada al
poder de l'Estat. Però la seva utilització, al desposseir el cos
social de les diferències i condicionants de classe, es converteix en
un valuós vel ideològic ja que:
1r Al reduir les relacions de classe a relacions interpersonals, anul·len
del pensament les contradiccions objectives entre posicions socials, deixant
les relacions de dominació, tant econòmiques -empresaris /treballadors-,
com polítiques -dirigents/dirigits- o ideològiques -cultura dominant/cultures
dominades- en un simple problema de bona voluntat entre les persones.
2n Els individus consegüentment estan dotats de voluntat lliure i acció
conscient: és a dir, elegeixen i saben el que elegeixen... afalagament
indispensable per, com diu Nietzsche, poder culpabilitzar-los ("el que
no treballa és perquè no vol; el que no va acabar els estudis
és perquè no hi va posar voluntat...").
3r La cultura que s'imposa no és producte d'una classe, sinó la
de la societat civil i, per tant, els seus valors són els de tots: naturals,
vàlids i legítims.
4t I al final, si un és lliure per a millorar, i no ho fa, encara que
sigui en un model cultural natural, és perquè les seves qualitats,
aptituts, vocació o mèrits, no li permeten situar-se adequadament
a la societat... i com les diferències de classe socials, ja s' hi han
negat, únicament queden les individuals: naturals i inqüestiona-bles.
Novament la justificació biològica de la divisió en classes.
Més vels: "L'educació com a via cap a la mobilitat social"
La utilització de les "massificacions" dels anys 60-80 com
"democratització" del sistema social al posibilitar la "mobilitat
social" ha estat un altre dels més recorreguts vels ideológics
en els últims anys.
Amb això s'amagava que totes les "massificacions" han sigut
conquestes de la lluita de classes imposades al sistema educatiu. Ho va ser
la de l'ensenyament primari en els albors del moviment obrer i ho van ser la
secundària desprès de la II Guerra Mundial o l'assalt a la universitat
com a consolidació de les classes mitjanes. Res va ésser regalat.
En tots els casos, les lleis que ho reconeixien es van escriure dictades per
la realitat del carrer. Una altra cosa va ser com la burgesia va tractar de
treure amb una mà el que havia donat amb l'altra. I en quan la mobilització
va baixar, la "massificació" va desaparèixer.
Les primeres massificacions van ser integrades a la ideología del sistema
com a que "quants més hi concorrin al camp de la competició
educativa, més inqüestionables es consideraran els resultats".
En esencia però, no van perdre gens el seu carácter selectiu.
Però conforme anava deixant de dirigir-se únicament als seus elegits,
es va anar convertint en un procés d'afrontament cultural, potencialment
més conflictiu. I novament serà la petita burgesia, la "intelligentzia",
qui perfeccionarà formes d'imposició cultural "menys coercitives"
(educació natural, educació no-directa, escola lliure de Summerhill).
És el creixement del reformisme pedagògic de la primera meitat
de segle.
La massificació del sistema d'ensenyament en els seus nivells secundari
i terciari no es pot entendre sense la força d'un moviment de masses
que va arrencar l'anomenat "estat de benestar". Tanmateix, la "intelligentzia"
l'identifica amb la mobilitat social, encara que les estadístiques s'entestin
a desmentir-ho. Durant el segle XX va pujar el nivell cultural general a Europa,
però no va haver canvis en la divisió social producte de les massificacions,
sinó exacta reproducció de la divisió social. I les reformes
educatives van incorporar la paraula "democratització" quan
aquesta ja s´havia imposat al carrer, encara que a l´Estat espanyol
arribes tardanament, en els anys 70.
I més: La universitat, el factor de canvi
L´actual sistema educatiu va néixer a la universitat, que va ser
anterior a qualsevol altre nivell. I no perquè sí, sinó
per la necessitat de la classe dominant de la cobertura ideològica. Qui
s´encarregava d´ella en el segle XII era l´Església.
Amb el capitalisme, va ser la "intelligentzia" procedent de la petita
burgesia. Amb els successius processos de massificació, els fills de
la burgesia havien d´estar també a la cúpula del sistema
educatiu, en la universitat. És el lloc de formació de l'èlit,
on es consagra la classe dominant i els seus magistrats. Juntament a la propietat
privada, que s´hereta, l'accés a la cultura superior, i amb ell
a la legitimació de perpetuar-se com a classe dirigint la nova generació
de la societat, també s´hereta.
I podem fer-ho extensiu a nivell internacional doncs també reprodueix
la relació econòmica entre països imperialistes i semicolonials
o colonials. La universitat, com a temple de formació de l'èlit,
funciona en el tercer món al preu i en les condicions que precisa l'imperialisme.
La sobreexplotació econòmica esclafant dels països imperialistes
es tradueix en el pes esclafant del seus universitaris.
Les universitats dels 60-70, amb la massificació assolida i l'alça
del moviment obrer, es radicalitzen i es converteixen en elements importants
de les mobilitzacions de tot aquest període: Maig francès, Mèxic,
contra els Judicis de Burgos… Aquest innegable paper polític, jugat
tant sota règims dictatorials com "democràtics", reflexa
alts nivells de polarització social, on els primers que responen són
sectors sensibles, com els estudiants i la joventut en general.
I de nou es teoritza, un altre cop des de "l'esquerra" que la universitat
és "el factor de canvi" recreant la versió d'institució
neutral, que pot evolucionar per sí, al marge de l'Estat que l'ha imposat...
No costa trobar afirmacions com la de Tierno Galván: "no té
sentit social, moral, polític ni econòmic que (la universitat)
sigui el contrari del que per principi ha de ser: institució de sabers
organitzats per ajudar a que l'espècie es perfeccioni a través
de la joventut" (1, p.31); o Marcuse que entén la universitat com
"centre de contestació permanent" (1 p31). I en versió
dels 90 estan els que proposen una universitat "autogestionària".
És evident que, si això fos així, la revolució seria
un germen en el si de la universitat. Una universitat que el sistema posa "d'esquenes
a la societat", però que està cridada a ser l'instrument
del canvi històric.
En cap altre camp s'ha gastat tanta tinta per convèncer de que cal passar
l'arada davant els bous. Potser perquè no és tan fàcil
desmentir els fets: aquelles mobilitzacions universitàries que van anar
més lluny, ho aconseguiren precisament perquè sortiren de la universitat
i es van entestar a passar el bou davant l'arada.
Llavors, què és ensenyar?
La funció d'ensenyar és una funció instrumental, el mitjà a través del qual el sistema d'ensenyament exerceix el seu treball central: selecció de l'èlit i legitimació de la desigualtat social. Si la seva funció fos la de transmetre coneixements, el sistema que coneixem hauria desaparegut fa temps. Perquè en aquest cas resulta insòlit que, especialment en el nivell superior, es conservi la mateixa estructura que en el segle XII: la lectio i la relectio, el poste i els comentaris, els exàmens i els diplomes. "Quan concerneix a la simple transmisió d'informació -escriu Whitehead- cap universitat té justificada la seva existència a partir de la popularització de l'impremta en el segle XV" (1,p.61). El sentit comú no pot entendre que, juntament a l'espectacular desenvolupament de les tècniques de comunicació i transmissió cultural, el sistema educatiu continuï ensenyant tan lentament, tan a poc a poc, i tan malament. Des de fa almenys 200 anys el sentit comú demana que es reformi l'educació per a realment ensenyar... però ignora que la seva "productivitat" es mesura amb una altra escala: el que va nèixer com a antesala i prolongació del claustre, i que ara es vol que sigui antesala i prolongació de la fàbrica, no té com a funció essencial la d'ensenyar, sinó la de contribuir a l'establiment de les condicions ideològiques que fan possible l'ordre social vigent.
Per una ideologia revolucionària: altre cop Marx
En l'àmbit de l'educació poc cap atribuir-se a Marx. Qui l´han
invocat per buscar alternatives educatives han seguit caient en les xarxes de
la ideologia dominant. Nosaltres no les buscarem, com tampoc ens limitarem a
la seva dura crítica del sistema escolar, de l'organització burocràtica
del saber i dels intel·lectuals.
Reivindiquem Marx perquè va ser capaç de no pensar l´educació
en sí, sinó l'educació com ideologia. I per tant la va
analitzar dins d'una teoria de les formacions humanes. Així, va separar
educació i cultura, no en abstracte, sinó com a construcció
social, i va demostrar com una particular manera de formació -la capitalista-
produïa una particular manera d'educació i de cultura per reproduir-se.
Per això Marx no va pensar en una nova educació dins d´aquesta
manera de formació: ni escola ni contraescola, ni escolaritzar ni desescolaritzar,
ni reprimir ni alliberar, doncs totes acaben obeint a la seva lògica.
No va pensar una nova educació, sinó que li va contraposar una
nova formació social: el socialisme.
No va entendre a l'individu com a principi sinó com a fi, no va posar
a l'origen ni la seva llibertat ni la seva autonomia. No es tracta d'apel·lar
a drets naturals per recuperar-los: ambdós són una àrdua
conquesta i una dura creació. Aquest individu, com a fi, és el
que va anomenar home nou. I va demostrar que, metodològicament, procedir
al revés: partir de l'individu o d'allò natural, era la base d'on
arrenquen tots els falsos discursos.
Marx va trencar la falsa oposició individu-societat que, com l'ou i la
gallina, venia protagonitzant les constants polèmiques que acabaven corresponent
a la ideologia dominant. La història sencera, va afirmar, no és
més que la continua transformació de la naturalesa humana.
Però no va voler només fugir del cercle de raonament, sinó
trencar-lo. I ho va fer afirmant que el pensament, la raó, estan malalts
perquè estan separats de la pràctica. No es tracta -ni primer
ni únicament- d'interpretar el món o l'home com quelcom receptiu
o passiu, sinó de transformar i produir a l'home -la seva raó,
la seva capacitat de coneixement, la seva llibertat...-, i això al mateix
temps i en la mateixa mesura que es transforma i canvia el món.
1. Lerena. Escuela, ideología y clases sociales en España. Ed.
Ariel. Madrid, 1976. pàg. 34
2. Hegel. Principios de la filosofia del derecho. Ed. Sudamericana. Bs As 1975,
pàg. 227
També consultat: Lerena. "Reprimir y Liberar".Ed. Ariel Madrid,
1991