Lou No. Defensem l'escola pública!

El PP va aprendre la lliçó del paper de les mobilitzacions que val colpejar la política del Govern Aznar els seus darrers dos anys i sobretot les d'aquells tres dies fatídics -entre l'11 i el 14 de març- quan van acabar de perdre les eleccions: la lluita del carrer que sovint havia menyspreat, aquells "pancarteros" que deia Aznar, era bàsica per obtenir una supremacia política. I començà a posar en marxa la maquinària de les mobilitzacions per desgastar el govern: si la defensa de la família, la religió catòlica, l'escola privada i la unitat nacional, han estat les divises fins ara... i les que vindran, com ara la immigració que no tardarà, la inseguretat ciutadana... amb les quals el PP vol consolidar i mobilitzar la seva base social.
El PP actua amb la seva ombra tutelant la política del PSOE, més enllà de perquè és el segon partit estatal, perquè darrera d'ell estan les forces més determinants del règim (militars, jutges, policia) i els poders empresarial i religiós. I davant d'això, el PSOE actua en primer lloc com un partit del règim, com ja ho va fer durant els governs de González. Així s'han esfumat els compromisos electorals que Zapatero havia assumit pressionat per les mobilitzacions al carrer contra Aznar. Aquesta llei que havia d'oposar-se substancial-ment a la LOCE del PP, acaba sent només una reformeta de la LOCE, conservant íntegre el seu esperit reaccionari, elitista i de degradació de l'escola pública envers la privada. El mateix en política d'immigració (havien promès de derogació de la llei d'Estrangeria del PP), ho ha estat en el manteniment de la política de privatitzacions (havien promès la derogació de la Llei de Ferrocarril del PP), o en la qüestió nacional (havien promès respectar el que decidís el Parlament de Catalunya).
El desastre més gran és que aquest govern no té cap força significativa a l'esquerra: IU-IC/EUiA es plega com ho fa ERC. Les dos grans centrals sindicals CCOO i UGT aplaudeixen o deixen fer segons convingui agitant el fantasma del retorn de la dreta cavernícola que ocupa els carrers, "que és molt pitjor". El cas és que, sota aquest esquema, el govern del PSOE ens ven les píndoles edulcorades pels seus socis polítics i sindicals per tal que la política de dretes i reaccionària del PP contra qui ens vam mobilitzar per milions, avui se'ns passi sota un llaç d'esquerres i tothom a callar. La feina essencial d'aquest escut que formen IU, ERC, CCOO i UGT és desmobilitzar tota reacció de mobilització que portés els treballadors o els joves a oposar-se al govern. Desmobilitzen davant lleis com la LOE, davant l'allau de tancaments i acomiadaments. CCOO i UGT acaben de signar la pau social amb l'acord pel 2006 -l'AINC 2006-, amb un augment del 3% dels sous, quan el mateix Banc preveu una inflació del 3'5%, tornant a contrastar els alts beneficis patronals amb la política d'ajustament permanent contra els treballadors... i ens estan preparant una nova Reforma Laboral amb acomiadaments més econòmics... La patronal -com l'església- mai no en té prou i tota concessió la reconeix com a senyal de debilitat i motiu per donar una volta més al clau. Amb les úniques mobilitzacions de la dreta, el projecte de LOE del PSOE, continuista de la LOCE del PP, encara s'escora més al dictat de la patronal privada i surten amb uns acords que asseguren més diners per a la privada dels que els donava el propi PP. La pel·lícula que avui presenciem amb la LOE és la repetició calcada que es va viure amb la LOGSE, i sobre tot amb la LODE del primer govern de F. González: el govern presentà aleshores una llei que, per una banda, adaptava l'ensenyament a les noves necessitats de mà d'obra barata i flexible que demanava la patronal, amb qui negociava en paral·lel les reformes laborals per precaritzar la mà d'obra, és a dir, la LOGSE degradava l'ensenyament per posar-lo en consonància amb la degradació del mercat laboral. D'altra banda elevava les subvencions irregulars de la UCD cap a l'ensenyament privat a la categoria de xarxa consolidada d'escoles concertades, augmentant substancialment les quantitats entregades a la privada. Guerra, que n'era el negociador del Govern amb la Conferència Episcopal, esperava elogis de l'església catòlica i el Pacte per la no agressió, però la dreta i l'església va sortir igualment al carrer, perquè sabia que si cargolaven més... Més en traurien. Així va passar, i els va sortir rodó. Mentre les forces de "l'esquerra" institucional o sindical estaven paralitzades davant l'ofensiva de la dreta i no gosaven moure un dit, no fos cas que desgastessin el govern i la dreta se n'aprofités. Ara repetim el mateix guió.

No és cert que aquest govern sigui el màxim al que treballadors i joves podem aspirar, com tampoc no ho és el fet que fa l'única política possible. És possible una política de defensa dels treballadors contra els acomiadaments i la deslocalització, una política que aturi els alts beneficis empresarials per augmentar els sous i combatre la precarietat de la joventut. Una política que defensi -com ho fan els ferroviaris a França- el sector públic contra la privatització, que permeti que els pobles i nacions visquin lliures i en pau, tot reconeixent el dret d'autodeterminació.
Fa uns quants números treiem en portada la crida "recuperem els carrers" i aquesta és ara la més absoluta necessitat que té el moviment dels treballadors, la joventut i els pobles. Recuperar la iniciativa que ens han pres l'acord PSOE-IU-IC-ERC-CCOO-UGT al servei del govern ZP. Però recuperar aquesta iniciativa passa per desemmascarar els vels amb els quals oculten polítiques de dretes que ells avalen. Organitzar-nos políticament i sindicalment, políticament amb un reagrupament a l'esquerra d'aquest gran pacte social, sindicalment per fer front a les burocràcies sindicals.

Lluita Internacionalista nº 66 decembre 2005