Aturem la guerra contra la immigració
En el mur que separa l'enclavament militar espanyol de Ceuta i Melilla amb
la resta de territori marroquí, s'acumulen set morts i centenars de ferits
en el que va d'any. Les estadístiques parlen que prop de 12.000 subsaharians
han intentat superar els dos murs de pedres i filats. Per resposta han trobat
la repressió conjunta de la policia i l'exèrcit marroquí
i espanyol, La solució del govern espanyol és la de construir
un tercer mur i enviar l'exèrcit a reforçar la Guàrdia
Civil en els 9 km de mur. Més mur, i més repressió volen
dir més morts, més ferits, però no menys immigrants. Zapatero,
amb l'exèrcit, declara la guerra als immigrants.
La presència d'immigrants disposats a jugar-se la vida per sortir de
la misèria no està dictada ni té res a veure amb els dispositius
repressius que marqui l'Europa búnker, sinó en les condicions
d'extrema pobresa que les multinacionals i els governs titelles dels seus països
d'origen han provocat. Si la immigració augmenta no és perquè
s'hagin produït epidèmies, plagues de llagostes o catàstrofes
naturals. Les causes de la ruïna se'n diuen FMI, multinacionals, imperialisme...
aquesta és la pitjor epidèmia que es viu a l'Àfrica. La
clau doncs, per evitar que milers de joves hagin de deixar el seu país
per sobreviure, és posar fi a aquestes polítiques i això
no es resol amb pressupostos de cooperació o plans Marshall per a l'Àfrica
subsahariana amb més ONG's, sinó prenent la riquesa en terres
i recursos naturals que extreuen les multinacionals i posant-la al servei dels
pobles, expulsant els governs titelles que els oprimeixen i fent fora l'imperialisme
de l'Àfrica.
Però encara és mes greu: el mur, que empra la mateixa tecnologia
israeliana del Mur israelià sobre Palestina, s'aixeca i divideix el territori
marroquí. Ceuta i Melilla són enclavaments colonials espanyols
sobre terra marroquina. I el govern s'encarrega de recordar-ho enviant no a
qualsevol unitat de l'exèrcit a reforçar el control del mur, sinó
a 640 soldats de 4 companyies de la Legió i de Regulars, que van ser
les forces colonials d'ocupació espanyoles. Així doncs, el Mur
és doblement un Mur de la vergonya perquè a la vegada que s'alça
contra el legítim dret dels immigrants a no morir de fam, s'imposa contra
el dret a la sobirania nacional del Marroc. L'Europa que s'omple la boca de
democràcia i Zapatero exigeixen a la dictadura de Mohamed VI -que no
respecta cap dret democràtic- que augmenti més la repressió
als immigrants, és a dir, que faci ell la política d'extermini,
com la que ja du a terme a la frontera desèrtica amb Argèlia on
els abandona a la mort per gana i set.
Però, què fer? ¿Com és possible que totes les direccions
sindicals o IU (que s'ha limitat a denunciar l'enviament de l'exèrcit,
però no l'existència del mur) deixin morir aquests treballadors
estrangers sense cap resposta, mentre sí es lamenten quan els militars
espanyols que participen de l'ocupació americana d'Afganistan moren en
accidents? ¿Què haurien dit si França als anys 60 hagués
emprat l'exèrcit per impedir l'entrada dels treballadors immigrants espanyols...?
quina rapidesa en perdre la memòria històrica de la classe obrera
de l'Estat espanyol!
És per tot això que cridem a unir-nos en la mobilització,
autòctons i immigrants, perquè junts fem una sola classe obrera:
Fora el Mur i les lleis d'estrangeria; prou repressió contra l'immigrant;
els treballadors immigrants no són criminals. Dret de qualsevol treballador
del món a cercar treball allà on el pugui trobar; són gent
que busca sobreviure.
Fora multinacionals de l'Àfrica: nacionalització sense indemnització
de les multinacionals sota control obrer; derogació de les lleis dictades
per l'FMI al servei de les multinacionals i de desmantellament de l'economia
africana i els serveis públics. Devolució de Ceuta i Melilla al
Marroc, prou d'enclavaments colonials espanyols al Magreb.
L'aprovació per la majoria del Parlament de Catalunya de la Reforma
de l'Estatut segueix sent l'altre centre de la situació política.
En el darrer editorial ja analitzàvem que en cas d'aprovació d'una
Reforma de l'Estatut a Catalunya, la crisi dins el PSOE estava assegurada.
Així ho advertien veus dins del PSOE i del propi Govern central a les
darreries dels tràmits al Parlament de Catalunya. Bono va ser clar, com
ho havia explicitat abans Guerra: rebutjaven frontalment la Reforma. Per la
seva banda el PP ha declarat la guerra total. El rei i l'exèrcit també
han recordat que la Unitat de la Pàtria és una de les seves raons
de ser segons la Constitució. També ha encès l'alarma el
poder judicial...
ZP ha de fer conciliar l'irreconciliable. Si aconsegueix contenir les diferències
en els passadissos parlamentaris -i perquè això passi han d'estar
d'acord tots, des del PP a ERC, passant per tots els sectors del PSOE, IU, CiU...-
pot ser que ens acabin presentant un nou nyap entre tots, però el més
probable és que l'acció se'ls escapi al carrer -o que algú
d'ells ho precipiti buscant capitalitzar la reacció-. I si la gent entra
en acció, sigui des de la dreta o des de posicions nacionalistes catalanes,
la crisi política està garantida, sense descartar un procés
de ruptura en el mateix PSOE. La Monarquia sortirà esquitxada.
Ja va passar amb el Pla Ibarretxe i l'escàndol que van muntar. Aquest
escàndol i el que s'ha obert ara amb l'Estatut demostren fins a quin
punt el règim hereu del franquisme no té marge de reforma. La
Reforma de l'Estatut que proposen PSC-CiU-ICV-EUiA-ERC no és res més
que una mica més d'autonomia, però pot ser suficient per a fer
trontollar l'inestable equilibri sobre el qual s'ha organitzat l'Espanya de
les autonomies Monàrquica i el cafè para todos.
|
Lluita Internacionalista nº 64 octubre 2005 |