El Govern del PSOE va arribar al poder no pels seus mèrits sinó
perquè la mobilització popular, farta de mentides i prepotència,
va sortir al carrer per fer fora el PP. Les mobilitzacions prèvies a
les eleccions, com el propi PP repeteix, van ser decisives. No perquè
els atemptats en si provoquessin la caiguda del Govern, sinó perquè
la resposta del mateix va fer vessar el got de paciència portada al límit
en quatre anys de provocació rera provocació contra el moviment
de masses.
Zapatero sabia, des del mateix moment de llegir els resultat, que aquesta mobilització
de la mateixa manera que li havia donat la victòria podia girar-se contra
ell si l'endemà no començava a respondre a les necessitats del
moviment. Per a contenir els milers de treballadors i joves que se sentien protagonistes
de la derrota del PP, l'endemà del triomf ZP va anunciar la retirada
de les tropes de l'Iraq o poc després la derogació del Pla Hidrològic
Nacional i amb ell el Transvasament de l'Ebre. Per a contenir aquesta pressió
el Govern Zapatero va reunir al seu al voltant un bloc, una mena d'escut humà,
amb la direcció de CCOO i UGT, amb IU, IC i ERC.
Però aquests gestos obligats, no van dur a una altra política.
Per la porta de darrere, Moratinos i Bono corrien a EUA per a compensar el patró
ianqui amb tropes a l'Afganistan i Haití. En un any de govern aquest
bloc ha estat servint el mateix projecte antiobrer (amb tancaments, acomiadaments,
i ara una nova Reforma laboral) i contra els pobles (repressió contra
el dret d'autodeterminació del poble basc). Però el Govern s'ha
consolidat perquè aquest escut ha desactivat el moviment de masses que
estava en peu de guerra contra el PP.
Amb la desmobilització, la dreta es decideix a prendre la iniciativa
i ocupar el carrer. En tres setmanes tres manifestacions, amb lemes que enarbora
la dreta i la seva extrema dreta que conviu encara avui dins del mateix marc:
la defensa de l'España-Una- Grande y Libre, expressat primer en la manifestació
contra la política antiterrorista del Govern, amb 300.000 persones, o
80.000 a Salamanca (les xifres, com sempre, varien segons la font) al so de
la defensa del dret de conquesta sobre els catalans. Ara al costat de l'Església
en "defensa de la família i el matrimoni". En el bloc de la
dreta el PP es fon amb les forces reaccionàries del vell règim
franquista, i apunta en el seu interior cada vegada més descarada l'extrema
dreta, com a Villaverde o a Berga.
Amb les eleccions gallegues a la vista i amb repercussions que s'estenen a tot
l' Estat, les mobilitzacions contra el Govern del PSOE es concentren ara per
donar una empenta a Fraga. Si això ocorregués seria com en les
generals però aquesta vegada a favor del PP i en detriment del PSOE,
però demostrarien una vegada més com les mobilitzacions són
les que al final acaben decidint. La responsabilitat de l'esquerra institucional
i les direccions sindicalsl obstinades a desactivar el moviment de masses és
molt elevada.
De res serveixen les denúncies del PSOE quan acusa el PP que els cridessin
"pancarteros" per anar a manifestacions, la realitat és que
qui està prenent la iniciativa del carrer és la dreta i la força
de la mobilització té tant o més poder que les majories
parlamentàries. Aquesta força empeny el Govern encara més
a la dreta, i el cor d'esquerres l'acompanya. Però el que ens preocupa
no és el desgast del Govern sinó que ell, al costat de la mobilització
de la dreta, fa allunyar al moviment de masses de les seves reivindicaciones.
El problema no és el govern, és que el moviment de masses retrocedeix
amb aquesta ofensiva de la dreta.
La crisi a la UE és una evidència. Davant un discurs de pensament
únic en el qual fora del Sí a la Constitució Europea no
hi havia sinó confusió i tenebres, era necessari que algú
s'atrevís a dir NO, com han fet els joves i treballadors francesos. Veure
que això era també possible, va servir perquè molts s'apuntessin
a expressar el que pensaven i fer avançar el No. No és per això
casual que a Holanda el No fos més contundent que a França. Les
enquestes a Alemanya fa un mes donaven majoritari el Sí amb un 59% de
vots; avui, el sí ha retrocedit 17 punts i estaria en el 42'6%.
L'efecte dòmino funciona i fa que immediatament els Estats que tenien
convocat referéndum, com ara Gran Bretanya, Portugal o Luxemburg decidissin
ajornar-lo sine die. Però la reacció davant la crisi -com sempre-
és de nou una tendència a reforçar el refugi nacional de
cada Estat, i aquest és el marc que ens ofereixen aquests dies a la cimera
de la UE: ara amb els pressupostos sobre la taula, Gran Bretanya enrocada amb
el "xec", França que no vol deixar de rebre la PAC, Holanda
que vol pagar menys, l'Estat espanyol que vol seguir considerat com a pobre
per a rebre fons, encara que ara té per darrera la major part dels nous
socis. Alemanya, el gran pagador, al qual no li surten els comptes per la crisi
en la qual es troba la seva economia, amb l'amenaça d'eleccions anticipades,
després de les catastròfiques eleccions passades per a Shroeder
i la seva SPD. No podem més que alegrar-nos que el seu projecte neoliberal
d'Unió Europea, d'atac a les condicions de treball dels treballadors
de la UE, estigui empantanat.
Després del No de França i Holanda
La Unió Europea, empantanada
És possible una Europa social? Pels Estats units socialistes d'Europa
Nou període?
Per a la majoria de l'esquerra, tant la partidària del Sí com
del No, el rebuig francès i holandès a l'actual "Tractat
pel que s'institueix una Constitució europea" obre la porta a una
nova etapa en la que es poden corregir els elements predominants d'economia
liberal i els dèficits democràtics i polítics del projecte
europeu que l'allunyen de la població. Considerem que aquest anàlisi
no té en compte la naturalesa de la UE i promociona un acompanya-ment
reformista dels plans burgesos. Ens referim no només a esperances il·lusòries
com les d'IU que el 30/05/05 declarava "desitgem que aquest triomf del
"no" obri una reflexió en els governs dels estats i en la pròpia
Unió per reconduir la construcció europea per una via més
social". També posicions més combatives que proposen una
nova Carta de drets socials i la redacció d'una nova constitució
cauen en el mateix parany.
Caràcter de la UE
Comencem analitzant les conseqüències del NO iniciat a França.
Com ja explicàvem l'any passat (LI n.52), la constitució europea
respon a la necessitat de legitimitzar l'atac burgès als treballadors
europeus alhora que reflexa la reordenació de l'hegemonia alemanya i
francesa en el continent dotant-se de nous mecanismes de dominació política
i de resolució de les tensions inter-burgeses que aquest procés
desencadena. Com ja hem dit en aquestes planes el NO és un revés
als seus projectes però ni aquests començaren amb la Constitució
europea ni es limiten a aquesta. La majoria d'òrgans establerts en el
text constitucional ja funcionaven des de fa anys, fins i tot l'Agència
de Defensa tenia seu i personal abans de la redacció, i per suposat la
política econòmica, repressiva i militar europea no són
d'avui.
Des del seu origen la UE ha tingut un caràcter econòmic, concreta-ment
d'acord entre els estats representants dels interessos econòmics de les
seves respect-ives burgesies. El nom de Mercat Comú que durant anys va
ostentar n'és prou eloqüent. Aquesta funció, junt la necessitat
de mantenir la dominació política mitjançant els seus estats,
no pot canviar, és la seva essència.
Necessitats dels treballadors i els pobles?
La derrota que sens dubte ha significat el NO per a la burgesia servirà
per reforçar la resistència als atacs a les població que
no deixaran de créixer. No serà redactant nous textos constitucionals
sinó responent a les privatitzacions, les deslocalitzacions i altres
mesures estiguin avalades per articles constitucionals, o ho siguin per reglaments
o disposicions, que de segur seguiran sent justificades per "necessitat
europea". Només a partir de les necessitats dels treballadors i
els pobles i organitzant i coordinant la seva lluita, podrem avançar
en la correlació de forces que a pesar de petites modificacions que puguin
provocar en les tàctiques burgeses han d'anar orientades amb un clar
objectiu: No a la UE.
En relació a aquesta consigna (no a la UE) s'objecta des d'algunes formacions
que confonent-se amb les posicions xovinistes de l'extrema dreta es corre el
perill d'afavorir el seu creixement, quan el problema és a l'inrevés:
és quan les organitzacions obreres no donen sortida a les necessitats
de les masses que els feixistes aprofiten el descontent i la decepció
per estendre el seu discurs de que la culpa la té el poble veí
i atiar l'enfrontament entre nacions. La classe treballadora és infinitament
més poderosa quan es mobilitza que la minoria feixista que l'únic
que pot oferir és la destrucció de les organitzacions obreres
i posar-se al servei del gran capital. Parlem clar, la UE no és el projecte
dels treballadors sinó contra ells.
La crítica a l'altereuropeisme no significa que no recolzem l'exigèn-cia
de mesures pels treballadors en aquest marc sinó que, en comptes d'esperar
a que siguin acceptats textos alternatius, lluitem per les necessitats dels
treballadors. Estem per una vaga general europea per imposar la jornada laboral
de 35h a tota la UE o per garantir els serveis públics o pel dret de
ciutadania per a tots els treballadors immigrants. Si de veritat es vol una
Europa social urgim als sindicats a preparar la mobilització coordinada
a nivell europeu. Però les burocràcies sindicals parlen en aquests
termes per crear il·lusions de que aquesta UE es pot reformar, mentre
les condicions de vida dels treballadors segueixen retrocedint.
La lluita de classes és internacional però el marc concret on
es decideix és el territori de l'estat opressor a derrocar. El tancament
d'IZAR, la privatització de RENFE, les deslocalitzacions, etc. segueixen
sent problemes als que cal respondre, exigim als sindicats trencar amb el pacte
social amb els executors de la política de l'UE en l'estat espanyol i
impulsar la mobilització
Quina és l'Europa possible?
La burgesia en fase decadent no pot tolerar, ni menys encapçalar, transformacions
que superin els límits nacionals sinó només arribar a un
híbrid d'acords interestatals i organismes supranacionals que reflecteixin
la correlació de forces interburgeses. La Constitució europea,
antidemocràtica, imperialista, neolliberal, és la fotografia actual
d'aquesta classe.
Només una classe progressiva, la classe obrera, podrà superar
la divisió continental actual i alhora establir una democràcia
de masses, destruint els estats burgesos i construint una federació socialista
de pobles europeus. El repartiment del treball i la riquesa, la planificació
econòmica i la solidaritat no és possible per la transformació
del sistema actual cada cop més inhumà, sinó pel derrocament
del poder burgès. En aquest sentit creiem que una altra Europa és
possible, perquè és possible un procés revolucionari aquí
i en tot el món.
El No a França. Cop als plans de les burgesies europees
El 29 de maig el referèndum francès donava una majoria de 55%
vots contraris al Tractat Constitucional de la UE. Dos dies despré,s
Holanda reblava aquest NO amb un contundent 62%. Tant l'un com l'altre van comptar
amb una alta participació (69% i 63%), molt superior a les darreres eleccions
europees (43% i 49% respectivament).
La campanya institucional comandada pel cap d'estat Chirac, que va comptar amb
l'ajut de la majoria dels partits parlamentaris, va llençar-se a fons
per demostrar que no hi havia altra alternativa que el SI, denostant el NO per
retrògrad o xovinista. Els mitjans de comunicació donaven protagonis-me
a Le Pen per intentar identificar el NO amb l'extrema-dreta malgrat feia temps
els sindicats CGT i Force Ouvrière entre d'altres s'havien definit contraris
a la Constitució europea, i dins del partit socialista comptava amb nombrosos
detractors, això sense esmentar l'extrema-esquerra. Paradoxalment la
campanya que acusava als partidaris del NO de ser un conglomerat sense principis
va comptar amb la participació des de la militarista Condolezza Rice
fins l'ecologista Cohn-Bendith passant per tot el ventall de figures europees.
Fins i tot Negri, abanderat teòric dels moviments antiglobalització,
va aparéixer defensant el SI.
Però el NO francès ha tingut un caràcter clar de la classe
treballadora contra els plans de la burgesia, contra les privatitzacions i les
deslocalitzacions, i un caràcter popular contra l'augment del cost de
la vida i la destrucció del teixit social per les multinacionals (veure
quadre en aquestes pàgines). No es pot comprendre aquesta resistència
a l'enorme pressió soferta sense tenir en compte les lluites anteriors:
la vaga del sector públic el 1995, les vagues sectorials, les lluites
estudiantils i la darrera reacció contra la jornada de treball voluntari
de fa un mes (a Holanda recentment també hi va haver una vaga general)
que ara s'han expressat en les urnes.
L'alegria dels participants de la concentració a la plaça de la
Bastilla de París per celebrar el NO contrastava amb la gravetat de las
declaracions dels governants europeus i del "dia negre per Europa"
del secretari general de la CES (73% finançada per les institucions europees).
Chirac, necessitat d'un canvi de govern per no dimitir ell, ha defenestrat l'odiat
Raffarin per nomenar primer ministre a Villepin i a Sarkozy ministre d'Estat.
Un govern del SI que només durarà el que li permetin les mobilitzacions.
Aquest NO, en el 2n dels referèndums previstos i en ple cor de la UE,
ha obert la porta al proletariat europeu a lluitar sense complexos (com els
patits aquí amb IZAR) contra els plans neoliberals gestionats des de
la Comissió Europea i ha deixat en fals el projecte burgès de
la UE. A pesar de les crides dels dirigents europeus a no prendre mesures unilaterals
i continuar el procés, Blair ja ha paralitzat el referèndum britànic
i és possible que passi el mateix amb els altres pendents. Els 8 parlaments,
començant per l'alemany, que havien ratificat la Constitució europea
sense convocar referèndums, també queden tocats.
Transcribim, per la seva importància, extractes de la declaració
del GSI, secció francesa de la LIT-CI aprofundint en l'anàlisi
del referèndum al seu país.
13/6/05
Declaració del GSI. Secció
de la LIT-CI a França
Perspectives després del NO
(…) La Constitució, que reprèn el conjunt dels tractats anteriors, va ser presentada ni més ni menys que com el nostre destí ineludible, (…) Només el si era possible. El referèndum no era més que una pura formalitat, un sacrifici per l'"especificitat democràtica" francesa. (…però...) Els treballadors han sabut utilitzar aquest vot com un instrument de les seves lluites. Això és el perquè, en un sentit profund, aquest vot és un vot anticapitalista. Aquest vot expressa el rebuig a l'Europa de Maastricht i d'Amsterdam (...); el rebuig de cinquanta anys de política de "lliure competència" (…)
La lluita de classes i la crisi de les institucions
La força del rebuig és la traducció, a les urnes, de l'exacerbació
de la lluita de classes des de fa ja més de deu anys, contra els diferents
governs: l'aixecament de la joventut contra (...) Balladur el 1993; la vaga
dels treballadors d'Air France; les mobilitzacions contra el Pla Juppé
el 1995, etc. Els periodistes poden anomenar a això "còlera",
"afartament" i "humor de la França profunda", però
es tracta de la inexorable resistència de les masses per defensar els
seus interessos. Des de fa molts mesos, cada mobilització (del sector
públic o privat, pels treballadors o per la defensa dels serveis públics,
o fins i tot la dels estudiants de secundària pels seus diplomes), cadascun
d'aquests combats asseguraven sempre un pas més sòlid al vot NO.
Els treballadors i els joves han entès bé que la política
de guerra social que ells combatien és l'expressió directa de
les exigències de l'Europa capitalista, la qual és un "accelerador"
de l'ofensiva contra els obstacles al benefici.
Aquesta remor de fons, portada a terme per la lluita de classes, provoca una
crisi institucional sense precedent. Els temples del règim de la V República
comencen a tremolar sobre les seves pròpies bases. Algunes veus clamen
reconstruir-les abans que el poble prengui possessió de les ruïnes.
Bayrou arriba a parlar d'una "refundació" de la República.
(.…)
El "sabotatge" institucional
Quan la lluita de classes s'aguditza, s'agreuja per tots costats. No és
sorprenent que per a defensar els interessos de la burgesia que representa,
l' "antic-nou" govern de Villepin hagi escollit l'atac. Amb un cop
de força tot just dissimulat, el trio Chirac-Villepin-Sarkozy enfronta
el pes absolut de les urnes i de les lluites, llançant l'ofensiva sobre
dos fronts: la penalització de l'atur i el desmantellament del codi de
treball. De cara a l'ofensiva que es prepara, (.…) els partits institucionals
i el conjunt de les direccions sindicals han escollit, cadascun a la seva manera
però sense ambigüitats, el seu camp: el de les "sacrosantes
instituci-ons". En la tempesta, tots busquen salvar els mobles de la burgesia,
amb crides inquietes a la "pau social" o a la "unió nacional".
En primer terme, les direccions sindicals (.…) volent engegar el "diàleg
social". Multiplicant les "Consultes" en un moment en que els
treballadors estan en la mobilització, (.…) dispersant les lluites
per mitjà de les "jornades d'acció" aïllades. Es
tracta sobretot per a aquestes direccions d'impedir una vaga general, única
via que permetria obrir una perspectiva política en ruptura amb els partits
tradicionals. A l'endemà del rebuig massiu al tractat-compilació,
cap sector va cridar a la ruptura amb l'Europa de Maastrich, amb l'Europa capitalista.
Quina "altra" Europa és possible en el marc dels tractats que
s'apliquen? ¿Quina "Europa social" és possible, si es
mantenen les exigències dels tractats anteriors: regionalització,
privatització dels serveis públics, destrucció de la funció
pública i liquidació de les conquestes socials (jubilació,
seguretat social) sota el lema de la reducció del dèficit?(...)
La "renegociació" és en definitiva una utopia reaccionària
que condemna els treballadors a l'acceptació de l'ordre europeu establert.(...)
En el mateix esforç, els partits institucionals busquen salvaguardar
les sacsejades institucions preparant el 2007 . (...) PS i el PCF intenten la
difícil fórmula de convèncer del miracle de l'"alternança".
(...) ¿Quina "alternança" pot aportar una esquerra que
en un govern ha privatitzat més que els dos governs de dreta anteriors?
Una esquerra que ha aplicat la flexibilitat i el còmput anual del temps
de treball, que ha suposat el desmante-llament dels serveis públics,
liberalitzant la SNCF a iniciativa del ministre del PCF Gayssot? (.…)
Respecte a les consignes que es limiten essencialment a la dimissió de
Chirac, contribueixen, en el context actual a protegir les institucions remetent-se
a l'"alternança". Sobretot, aquestes crides permeten evitar
la qüestió fonamental dels tractats anteriors i de les polítiques
actuals (...).
Quines perspectives tenen els treballadors i la joventut?
Contra aquells que busquen per tots els mitjans salvar aquest sistema que contínua
colpejant els treballadors; (…) l'única qüestió concreta
que un ha de plantejar (...) és aquesta: com parar els atacs contra els
joves i els treballadors, al menyspreu total del seu vot?
L'única perspectiva possible, és la ruptura amb l'Europa de Maastrich,
els seus tractats i les seves directives. En aquest combat, els treballadors
han comprès, és el menys que es pot dir, que no poden comptar
amb la Confederació Europea de Sindicats. (.…)
Més que mai, els treballadors no poden comptar més que amb les
seves pròpies forces. Contra els pactes dels "neoreformistes"
que subordinen els interessos dels treballadors als interessos dels burgesos,
només la mobilització permanent de les masses, sobre la força
del seus propis interessos per: la ruptura amb els tractats capitalistes, la
fi del desmantellament de les conquestes socials, la defensa del codi del treball.
Cap fórmula tramposa de tipus "front republicà" o "unió
de l'esquerra" remodelada, sigui "social" o de "combat",
pot significar una solució a la crisi política de les direccions
dels treballadors. La lluita per la defensa dels treballadors a Europa passa
també per la construcció de partits obrers independents i internacional-istes
per la construcció d'un Estat-major polític a escala europea.
(….)
La intensificació i la unificació de les lluites és la
via cap a la vaga general. És l'únic camí per a donar un
revés a aquest govern i per a trencar amb tots els governs que representen
les polítiques de la burgesia. És l'única via per a substituir
el regne d'una minoria d'explotadors per un govern dels treballadors al servei
dels treballadors.
Unitat de tots els treballadors a França i a Europa!
Ruptura amb la Confederació Europea de Sindicats (CES)!
Derogació del tractat de Maastricht, de tots els tractats capitalistes!
Fora el govern Chirac-Villepin-Sarkozy, vaga general, per un govern dels treballadors!
http://perso.wanadoo.fr/apido.gsi
Les xifres: Un NO de classe
L'amplitud del rebuig (55%) se sosté per una participació molt
elevada (70%). Això és la prova que aquest vot significa el rebuig
a un sistema i tradueix, juntament amb les lluites i mobilitzacions, l'aspiració
per una veritable alternativa. Sectors tradicionalment abstencionistes (…)
han trobat aquesta vegada en el rebuig del tractat, veritable bíblia
capitalista, un espai per a expressar la seva ràbia de classe. Així,
aquest vot és un vot de classe. (…)
Al SI dels barris rics (80% del districte 16) va respondre el NO de les ciutats
i els barris obrers (més del 72% a Drancy o Bobigny)
El NO va arribar al 78% dels obrers, 67% dels empleats, 70% dels agricultors
i més del 70% dels desocupats. Quant als salaris, a mesura que aquests
augmenten, el NO disminueix: 66% dels assalariats de menys de 1500 euros mensuals
han rebutjat el tractat; a partir de 3000, el SI és majoritari, (…)El
vot del NO és el vot de la població jove i activa: més
forta entre els menors de 25 anys, es manté majoritari en totes les generacions
de menys de 60 anys.
El pes del vot rural s'explica per la precarietat del món camperol o
a les manifestacions dels viticultors, però també per la privatització
dels serveis públics de l'Europa de Maastricht. Les poblacions rurals
són les primeres en plantar cara a les despeses de tancament d'oficines
de correu o de l'augment de les tarifes. -Els departaments de- Corrèze
i Creuse, fortament mobilitzats contra el tancament dels serveis públics,
han votat NO àmpliament per sobre de la mitjana nacional.
(Dades extractades de la declaració del GSI)Pels Estats Units Socialistes
d'Europa!
Groupe Socialiste Internationaliste
Secció francesa LiT-CIl
Negri demana el Sí a la Constitució
El teòric de l'altermundisme va participar, juntament amb el socialdemòcrata
Dray i l'ecologista Cohn-Bendit, en una reunió pel SI a la Constitució
europea a Essonne segons informa Liberation. En l'entrevista que publicà
aquest diari podem constatar com cada vegada més la seva lluita per "la
democràcia global" i "contra l'Imperi" es redueix de fet
a recolzar la burgesia europea.
Segons Negri la Constitució és un mitjà per combatre l'Imperi
i Europa pot ser una salvaguarda i un contrapoder contra l'unilateralisme americà.
Igual que Fidalgo i Méndez aquí, en no poder defensar el text
constitucional, ha de reconèixer els seus dèficits i el seu neoliberalisme
però en el més pur estil reformista proposa canviar-la un cop
votada afirmativament. Amb un autopro-clamat "realisme" es pregunta
"Quina alternativa proposa el NO? No hi ha un únic projecte de reorganització
social dels sindicats o la societat civil" però a continuació
torna al revés el seu raonament "Què volen? Una Constitució
europea o una Constitució d'un model comunista? "
Per més que utilitzi la seva retòrica suposadament innovadora
de "Només la continuació de la construcció europea
pot permetre construir alternatives globals per al que denomino les multituds,
els moviments de resistència a l'Imperi" amb l'embelliment que fa
de la Constitució -"canvis que delimiten un nou espai polític
en el qual aquesta merda d'Estat-nació desapareixerà"- reprèn
la posició de la socialdemo-cràcia que el 1914 va cridar als treballadors
a participar en la carnisseria de la Gran Guerra inter-imperialista amb la consigna
de "salvar la Pàtria".
La seva revisió del marxisme, repensant-lo segons ell, l'ha convertit
en teòric de l'acció estèril deslligada de la lluita dels
treballadors, els seus posicionaments polítics l'han dut a propagandista
del projecte burgès contra els treballadors. La "desobe-diència"
s'ha transmutat en submissió. Amb aquests enemics pot estar agraït
el capitalisme!
Assessinat a Berga. Exigim responsabilitats. Tura Dimissió
Aturem feixisme, autodefensa
La nit del divendres 27 de maig, un grup anticatalanista atacava amb armes blanques als espectadors d'un concert organitzat per les entitats juvenils de Berga, en el marc de la festa de La Patum una de les festes més populars de Catalunya. En aquesta agressió va ser assassinat covardament -tenia ganivetades de dues armes diferents- Josep M. Isanta, membre de la comparsa dels Nans Nous i nombrosos espectadors van ser ferits, algun de gravetat.El poble de Berga va reaccionar ràpidament, especialment els joves, indignat pels fets i la passivitat dels Mossos d'Esquadra, presents a la localitat i requerits amb antelació, que no van intervenir fins consumat l'atac i es van retirar després, permetent una altra escomesa dels feixistes. Les concentracions davant el jutjat i la comissaria amb crits com "Prou impunitat" i "Mossos covards" van ser nombroses i llargues.
Els autors del crim eren comandats per un individu que portava samarreta amb
la bandera espanyola, conegut a la zona per intimidar a la població i
dedicar-se al tràfic de drogues, i ja havia estat detingut altres vegades.
El fet de que entre els atacants hi hagués immigrants ha provocat debats
entre alguns sectors: els racistes amb immigrants? eren feixistes o lumpen?
a més del conegut dilema sobre la politització o el respecte al
dol de la família i amics. En aquest cas aquests dubtes fan el joc al
govern que presenta una agressió feixista, com altres vegades, com una
baralla juvenil pretenent evitar la reacció popular. Compartim la pena
i la ràbia per la mort d'aquest jove però no tanquem els ulls
a la realitat: el feixisme, implicat amb el tràfic de drogues i armes
i la prostitució, utilitza les capes més desafavorides de la societat
per atiar-los contra l'esquerra aprofitant la descomposició de la societat.
Política és que les agressions de l'extrema dreta siguin quotidianes
i que la policia es desentengui o fins i tot protegeixi els feixistes. Política,
reaccionària, és responsabilitzar a les víctimes de l'atac
en un intent de que patim el feixisme i alhora no ens adonem. Increïblement
el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya investigarà, no
les trames feixistes que aterroritzen als ciutadans, sinó les manifestacions
contra aquest fet per si suposen coacció als jutges. Les declaracions
de l'Artur Mas de Convergència alertant de una "kalebarroca"
catalana o d'Antena-3 culpant-ne a l'existència de "grups antisistema"
van en la mateixa línia. Des del govern que es diu "d'esquerres"
en lloc de depurar responsabilitats -són els caporals infal·libles?-
es justifica una actuació indigna i es llença una campanya d'intoxicació
de la població contra el jovent conscient...
Estem llestos si esperem protecció d'una policia que està per
"preservar l'ordre"... dels de dalt. La mort de'n Roger fa uns mesos
a les festes de Gràcia va mostrar els efectes de la "prevenció
policial" i cap on anaven les agressions feixistes contra les festes, a
assassinar gent indefensa. Cal unitat i mobilització per respondre, però
no podem patir un cop més una agressió amb les mans buides. Que
aquesta mort sigui un punt d'inflexió en la ingenuïtat o en el deixar
fer imperant fins ara:
Cap acte sense piquets de protecció!
Que a tots els pobles i barris, les organitzacions obreres formin grups d'autodefensa!
Villaverde (Madrid). Contra les bandes
feixistes
Contra la xenofòbia i el racisme
Villaverde, un barri obrer de Madrid, s'ha convertit en els últims dies en l'escenari d'una successió d'espants. Des de que Manu González va morir assassinat suposadament en mans d'un jove dominicà després d'una baralla pel torn en una font d'aigua, la crispació no ha parat d'augmentar entre els veïns, arengats per la falsa creença que la immigració inevitablement comporta delinqüència. Totes les mesures que s'han pres des de les autoritats per rebaixar el clima de tensió del barri, van destinades a reforçar la seguretat policial, com la presència dels antidisturbis patrullant els carrers i la promesa de la instal·lació d'una comissaria pròpia, cosa que cristal·litza una terrible divisió que s'expressa entre els "bons" (d'aquí) i els "dolents" (que venen d'allà). A la vegada, els cadells de l'ultramuntà partit Democracia Nacional porten al barri els seus deliris feixistes, i influencien alguns joves amb discursos que lliguen l'absència de perspectives socials i laborals a la presència dels immigrants. Agressions, intents de linxaments, trencadisses de vidres i el terror de ser immigrant en un barri que ha sigut emblemàtic per la tradició de les seves lluites veïnals. És per això que units a la veu de molts veïns de Villaverde, les organitzacions sotasignats, sortim al pas dels missatges que divideixen, condemnen, exacerben els odis i les divisions entre nosaltres mateixos: nadiva o estrangera, som la mateixa classe obrera amb un destí comú. I això no ho volem oblidar i recordem en mig de la crispació d'aquests dies, el que som treballadors; i com actuem entre nosaltres, solidàriament amb els que més ho necessiten. Com abans, com sempre. Reproduim el manifest que estem difonent al barri diverses organitzacions.
"El que sempre ha estat font de riquesa, la immigració, s'ha convertit,
sota l'hegemonia de la globalització capitalista i la política
dels Governs de torn en un veritable problema social i polític. Esdeveniments
com els recents de Villaverde ja es van produir en pobles obrers com Terrassa
o Elx.
Les grans mentides per què tinguin credibilitat social necessiten algunes
dosis de veritat. Sobre la veritat de barris obrers que són ghuettos
de marginalitat i pobresa, sobre la veritat de l'augment de la violència
en els barris, s'assenta una gran mentida: culpar d'això els treballadors
immigrants.
No només s'oblida la nostra pròpia història -d'immigració
interna i externa- pitjor encara, es falsifica sense el menor rubor: "Nosaltres
emigràvem, però en forma legal" Sí? Dels prop de tres
milions de treballadors espanyols que vam emigrar en la dècada dels 60
i 70, més de la meitat ho vam fer sense papers. Dels centenars de milers
que van emigrar a l'inici del segle XX ni sabien el que eren "papers"!.
Que preguntin, amb quina autorització legal vam construir els habitatges
a Vallecas, Orcasitas o Villaverde quan veníem del Sud a la recerca de
"treball i progrés"?. Com tantes vegades, la història
es modula i falsifica al servei del moment.
Els immigrants surten bandejats de països espoliats per les grans multinacionals
(entre elles les espanyoles), les quals en connivència amb governs corromputs
per aquestes mateixes multinacionals assoleixen grans contractes sobre les seves
matèries primeres: gas, petroli, minerals, etc que arruïnen a aquests
països i condemnen als treballadors a la misèria o a l'emigració,
destinant els ingressos que haurien de promoure el desenvolupament d'aquests
països a dividends per als capitalistes d'Europa o Amèrica del Nord.
La xenofòbia i el racisme s'alimenten amb tòpics tan reiterats
com falsos. Quan els salaris no arriben a fi de mes i cada vegada vivim mes
endeutats, en lloc d'explicar aquesta situació per la precarietat dels
treballs i la brutal pujada de preus que es va produir amb l'entrada de l'euro...
es dóna la culpa "als immigrants, que baixen els salaris".
En lloc d'exigir responsabilitats als qui realment baixen els salaris, els empresaris
i especialment els desaprensius que violant les lleis laborals que estan obligats
a complir, abusen de la indefensió d'aquests treballadors imposant freqüentment
condicions laborals d'explotació inhumana.
Quan creixen els barris obrers però no les escoles, ni els centres de
salut, ni els serveis socials, en lloc de responsabilitzar a la política
dels Governs de desmantellar els serveis públics i privatitzar-ho tot,
s'arremet contra els immigrants "que ens envaeixen". Acceptem resignats
el conte del "control del dèficit públic" aquesta cantinela
que no és altra cosa que una reducció brutal d'impostos als rics
i a les grans fortunes d'aquest país, condemnant els treballadors humils
i les seves famílies a un deteriorament ferotge dels serveis públics
essencials com són la salut i l'educació i que per descomptat
les classes acomodades no utilitzen, perquè amb els impostos que els
governs del PP els va reduir es paguen serveis privats.
Quan veiem que es demanen, per als escassos lloguers d'habitatge, rendes vergonyosament
abusives que obliguen a viure amuntegats, en lloc de manifestar la indignació
amb les polítiques d'habitatge dels Governs de torn i els especuladors
instal·lats a les llistes electorals d'uns i als governs municipals dels
altres, es diu "és que a aquesta gent li agrada viure així".
Els treballadors marroquins, llatinoamericans, africans o asiàtics...
vénen a treballar, com durant dècades ho vam fer nosaltres a Europa,
Amèrica Llatina o Austràlia. Amb el seu treball es construeixen
les cases on després vivim, els hospitals als quals acudim, les escoles
on estudien els nostres fills. Són dones immigrants les qui tenen cura
dels avis i els nens perquè la "retallada de la despesa pública",
fa que no hi hagi ni guarderies ni residències per a la tercera edat
a preus assequibles per a les famílies obreres. Les seves cotitzacions
a la seguretat social són part fonamental del superàvit dels últims
anys i amb això es garantiran els fons dels que després tots cobrarem
les pensions.
Amb el seu esforç i endeutant-se, com tots nosaltres, compren més
de 40.000 habitatges a l'any. Contribueixen de manera decisiva en l'economia
via el consum. Per exemple, les factures de telefonia mòbil superen els
1500 milions d'euros a l'any (gairebé el triple del que facturen els
espanyols com mitjana) i s'estima que dediquen de 3500 a 4000 milions d'euros
a la compra d'aliments.
En un país com l'estat espanyol on al voltant del 25% del Producte Interior
Brut (la riquesa total del país) es genera en l'economia submergida,
els treballadors immigrants s'han convertit en la principal font que nodreix
aquesta economia. Els treballadors immigrants són part, per tant, dels
treballadors d'aquest país, no tenen res a agrair a ningú doncs
com qualsevol de nosaltres viuen o sobreviuen del seu sacrifici diari.
Avui des d'Esperanza Aguirre i Gallardón fins a Trinitat Jiménez
del PSOE, parlen de mesures policials i"socials", però l'única
cosa certa són les primeres. Parlen de "mesures socials" mentre
els diners per a aquestes mesures no arriben mai i les fàbriques segueixen
tancant o se les enduen com Valeo o Renault de Villaverde.
El deteriorament dels barris obrers el patim tots els treballadors, haguem nascut
on haguem nascut i començar a dir prou és tasca per tant de tots/es.
Cal evitar que sobre la divisió dels treballadors, que utilitza el sistema,
avanci la pesta feixista en els barris obrers. Cal enfrontar cada agressió
feixista contra un treballador/a de el barri. La legitima indignació
per la situació que vivim ha de traduir-se a unir forces i exigir dels
Governs central, autonòmic i municipal mesures socials: inversions públiques
en sanitat, educació i serveis socials; que no se segueixin perdent llocs
de treball com ara a la Renault; la construcció d'habitatges socials
que evitin la formació de ghuettos; la regularització sense condicions
d'immigrants perquè tots els treballadors tinguem els mateixos drets.
Villaverde ha estat sempre un orgull per la classe obrera madrilenya. La dignitat
com a barri obrer la va guanyar Villaverde, no lluitant contra els quals venien
de La Mancha, Extremadura o Andalusia i es construïen les seves cases com
podien, legal o "il·legalment", la va guanyar unint forces
entre els veïns del barri per a defensar els llocs de treball en les fàbriques,
per a exigir habitatge, ambulatoris o col·legis públics.
Vinguem d'on vinguem som part de la mateixa classe obrera
Fora Democracia Nacional i totes les bandes feixistes dels barris obrers".
1 de juny de 2005
Alternativa sindical de trabajadores (AST), Asociación de trabajadores inmigrantes en España (ATRAIE), Colectivo de jovenes comunistas (CJC), Comisión de salud-antiglobalización, Comisiones de base (COBAS), Coordinadora sindical de Madrid (CSM), Corriente Roja, Lucha Internacionalista, (LI), Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), Plataforma Sierra Norte, PRT-Izquierda Revolucionaria, Ruptura, Salud.
Eleccions a Galícia
"Hay que botalos"
Molt probablement el vot exterior i la no existència d'un context
que garanteixi, en algunes zones urbanes i rurals, l'exercici del dret al vot
amb plena normalitat, podrien resultar decisius en el resultat de la jornada
electoral del pròxim 19 de juny en Galiza. A diferència de processos
electorals previs, el Partit Popular podria perdre la majoria absoluta per un
estret marge i, amb això, el poder al capdavant de la Xunta de Galícia.
Totes les enquestes publicades i els resultats dels últims comicis municipals,
autonòmics, generals i europeus, reflecteixen el desgast sofert pel govern
de Manuel Fraga en aquests últims anys.
El desgast del Partit Popular
Hem procedit a elaborar tot un seguit de gràfiques a partir dels resultats
de les últimes eleccions municipals, autonòmiques, generals i
europees (gràfiques 1, 2, 3, 4) per a observar l'evolució del
vot del Partit Popular en relació a una possible alternativa de "esquerres"
formada per PSdeG-PSOE, BNG i EU-IU. S'ha optat per emprar el nombre total de
vots, encara que no sigui un reflex directe del repartiment de regidors, diputats
del parlament gallec i espanyol i eurodiputats, per a observar si es produeixen
canvis significatius en el suport rebut per cadascuna de les dues alternatives
possibles.
Com a principal conclusió es pot afirmar, tenint sempre en compte el
grau de simplificació de l'anàlisi proposat, que el govern de
Manuel Fraga al capdavant de la Xunta de Galícia ve experimentant un
descens significatiu en el nombre de vots totals, especialment, encara que no
de manera exclusiva, a partir de la gestió de la catàstrofe del
'Prestige', com es pot observar de manera clara en els resultats de les últimes
eleccions municipals, europees i generals, encara que cadascuna d'elles amb
la seva dinàmica pròpia. Pel que fa a la gràfica corresponent
als últims comicis autonòmics, també s'anuncia el descens
que totes les enquestes realitzades fins al moment reflecteixen. El partit popular
podria perdre entorn de 6 o 7 diputats.
Entre les causes d'aquest desgast es troba, en primer lloc, l'actual situació
de divisió interna existent en el partit. La pèrdua de les presents
eleccions significaria l'accentuació de la crisi. Existeix una pugna
constant entre els administradors del partit que controlen els feus rurals i
la direcció a Galiza i Madrid, que amaga una lluita per la successió
al lideratge de Manuel Fraga. El resultat de l'últimes eleccions generals,
amb la victòria de Rodríguez Zapatero, també està
tenint el seu reflex en les autonòmiques gallegues.
La mobilització de la societat gallega com a reacció a les gestions
realitzades pel govern de Manuel Fraga en aquests últims anys, és
un altre dels factors que poden ajudar a entendre aquest lent però progressiu
desgast del Partit Popular. La Plataforma Nunca Máis va suposar un moviment
social de masses sense precedents en Galiza, capaç d'activar i despertar
moltes consciències gràcies al seu caràcter de moviment
amb capacitat col·lectiva. Capaç de visualitzar-se com un projecte
"alternatiu" i, en la mesura que va saber estructurar-se, convertir-se
en un "contrapoder" que es va enfrontar de manera directa, en alguns
moments, al poder de les institucions de la Xunta i de l'estat. No és,
no obstant això, l'únic exemple de mobilitzacions massives: les
lluites universitàries contra la LOU, on Santiago de Compostel·la
va ser el referent a nivell estatal; la vaga general del 20-j, on Vigo va ser
uns dels punts calents en manifestar-se més de 175.000 persones, en una
ciutat que no arriba als 300.000 habitants.
També cal esmentar la campanya "Hai que botalos" que té
per objectiu l'estimulació del "boto", promoguda pel col·lectiu
Burla Negra i la productora A Fraga Maleïda. L'eix principal d'aquesta
campanya és la realització i exhibició d'un llargmetratge
format per 24 curts que exposen amb ull crític la situació actual
en Galiza des de diversos punts de vista: sociopolítics, laborals, mediambientals,
culturals, etc. assenyalant les responsabilitats de l'actual govern del PP.
Fins a la data s'han produït més de 200.000 descàrregues
a Internet i arribat a un total de 600 passis per tota la geografia gallega,
a més de ciutats com Madrid, Buenos Aires, Montevideo, Berlín
o Londres. A Barcelona s'han realitzat un total de 15 passis a diferents punts
de la ciutat. O noves organitzacions polítiques, socials i culturals,
com és el cas de Espazo Galego dos Països Catalans, que ha engegat
la campanya Eleccions netes a Galiza ja!, en la qual es denuncia: la situació
actual de Galiza després dels diferents governs del Partit Popular o
la falta de garanties per què la participació electoral es produeixi
amb total normalitat.
La sistemàtica agressió als sectors productius gallecs també
deixa la seva petjada: retallada de la flota pesquera i la quota làctia,
el desmantellament de les drassanes o les greus deficiències en infraestructures
de comunicacions, les vaques boges, etc.
Aquest desgast es podia haver accentuat d'existir una alternativa real d'esquerres
en Galiza. Les candidatures de BNG i PSdeG-PSOE no satisfan les expectatives
de canvi d'una part important de la ciutadania gallega.
"Democràcia participativa"
Les últimes enquestes realitzades no tenen en compte, no obstant això,
el vot exterior, al qual tenen dret més de 300.000 persones (11% del
cens electoral). D'altra banda, més de 42.000 gallecs residents en l'Estat
Espanyol van sol·licitar exercir el seu dret a sufragi per correu, cosa
que suposa un augment del 92% respecte a les anteriors eleccions autonòmiques.
Tampoc s'esmenten, quan s'analitzen els possibles resultats, les nombroses irregularitats
denunciades, que posen en evidència el model de participació de
l'actual sistema "democràtic": vot de persones mortes, implico
interessat i condicionat de vots, pressions i amenaces sobre els votants les
seves famílies i patrimonis, pressions directes sobre la major part dels
mitjans de comunicació públics o privats, finançament irregular
dels partits, organització de banquets gratuïts multitudinaris,
vot per correu sense garanties d'identificació, ús dels recursos
públics per a la campanya electoral, i un llarg etcètera.
No pretenem reduir l'explicació de les successives majories del Partit
Popular únicament a l'existència de fortes xarxes caciquils que
"mantenen captiu el vot": el comportament electoral dels gallecs i
gallegues és summament complex (i inabordable en el present article).
D'altra banda, el caciquisme del PP és limitat, la gran majoria de les
principals àrees urbanes estan governades pel BNG o pel PSdeG-PSOE i
el vot al PP és minoritari entre els sectors de població més
jove. I, encara que, són molts els votants del PP, no s'ha de caure en
argumentacions simplistes del tipus "els gallecs i gallegues voten/votem
sempre els mateixos" o com pot ser que després del 'Prestige' segueixin/seguim
votant a Fraga. Argumentacions, aquestes, que vénen mediatitzades per
l'existència d'estereotips i prejudicis, que són difosos de manera
interessada, o per la falta d'informació.
No obstant això, sí que cal posar en dubte una part important
del conjunt de vots que puguin recaure al Partit popular, i que podrien resultar
decisius en la pròxima jornada electoral del 19 de juny. Això
resulta especialment significatiu pel que fa al vot exterior, a través
del qual podrien aconseguir recuperar la distància que els separa de
renovar la majoria absoluta.
Galiza necessita, encara que sigui un primer objectiu de mínims, derrotar
al partit que ha estat al capdavant de la Xunta des de fa més de 20 anys.
Aquest no ha de ser, no obstant això, l'únic objectiu: cal exigir
profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques que
acabin amb la situació d'endarreriment en la qual es troba, que, entre
altres coses, obliga avui a l'èxode provisional o definitiu a grans sectors
es la seva joventut (170.000 en els últims 10 anys). Tant el BNG com
el PsdeG-PSOE, úniques forces que poden aspirar a governar, hauran cobrir
la falta de polítiques reals en matèria d'ensenyament, promoció
de la llengua i cultura, medi ambient, treball, habitatge, emigració
i diversitat sexual.
15/6/05
Espazo Galego dos Països Catalans
Més problemes pels treballadors immigrats
El frau de la regularització
Després de la fraudulenta "normalització" de sense
papers, els problemes de supervivència dels treballadors estrangers,
no solament no es van acabar, sinó que més aviat van augmentar
de cop.
L'endemà d'expirar el termini del procés de Regularització
(7 de maig), els agents de policia, vestits de paisà, van començar
patrullar a les places i barris amb més població immigrant per
a efectuar controls de papers i dur als que no els tinguessin als centres d'internament
per a després deportar-los. Aquesta caça d'immigrants que la policia
està portant a terme "discretament", segons el ministre de
Treball, Jesús Caldera, per a "no molestar als ciutadans",
pretén de fet anul·lar la resistència i la protesta dels
immigrants i les organitzacions.
Per altra banda, tot i que Caldera declarés que les sol·licituds
estarien resoltes en un 98 % positivament per a finals de juny, a mitjans de
mes només el 30 % dels sol·licitants (uns 700 mil: menys de la
meitat dels sense papers) estan gestionats. Per a justificar tan gran "lentitud",
l'Administració parla d'errors tan tragicòmics com "fallades
informàtiques", mentre els immigrants sense papers i sense treball
intenten sobreviure com poden. De fet, el govern està jugant amb el temps
per a rebutjar milers de sol·licituds amb motius com empreses que no
existeixen, contractacions excessives d'algunes empreses, deutes la Seguretat
Social, etc.
El cas és que la majoria dels immigrants ja han esgotat tots els seus
estalvis o els deutes que van contreure, majoritàriament amb el propòsit
de comprar contractes. Com el govern condicionava la Regularització,
entre altres requisits, a un contracte de sis mesos, els immigrants van quedar
obligats a comprar contractes als empresaris, tant reals com ficticis, pagant
entre 1.500-20.000 euros: un bon negoci pels patrons i les màfies amb
l'ajuda del govern. I ara, per a major desgràcia dels treballadors immigrants,
han de gastar més diners per a denunciar als que els van enganyar, cosa
que també ha passat. De tota manera, com que qui pot presentar el recurs
contra la negativa de la sol·licitud és qui ho va fer, l'immigrant
no tindrà la possibilitat de recórrer, i evidentment l'em-presari
mai ho farà.
I ara què?
És possible que, per a cobrir un escàndol que ell mateix va preparar,
el govern castigui a un parell "d'empresaris" estafadors, però
¿què passarà amb els patrons que van utilitzar la barata,
gairebé esclava, mà d'obra dels treballadors immigrants durant
molts anys, i ara han cobrat milers d'euros dels mateixos obrers per a poder
seguir usurpant-los? I què passarà amb l'immigrant que va ser
enganyat, estafat, que va gastar un munt de diners per a complir un requisit
insensat que el govern va posar, i que ara està en el carrer sense papers,
sense treball i sense diners? El govern sabia que els empresaris vendrien contractes
als immigrants, llavors ¿qui castigarà el govern socialista que
va condemnar al treballador immigrant a aquesta situació infrahumana?
Així que els problemes i les tasques de lluita dels treballadors immigrants
van sumant-se amb cada llei d'immigració, amb cada reglament, amb cada
"norma-lització"; mentint els governs, immersos en la demagògia,
sobre les seves intencions de "millorar" les condicions dels immigrants.
Abans de res, segueix sent la tasca més urgent lluitar contra l'actual
llei d'Estrangeria que és discriminatòria i va en contra dels
drets dels treballadors, i aconseguir la regularització de gairebé
un milió d'immigrants encara sense papers. Juntament amb aquesta, cal
muntar la resistència contra la repressió policial i racista de
registrar i deportar els immigrants.
Altra forma de repressió contra els immigrants és la forma i l'objectiu
de les inspeccions que el govern duu en les empreses on treballen els sense
papers. Doncs per al treballador immigrant el resultat de la inspecció
és perdre el seu treball i la conseqüència de ser internat
i deportat. Per això, a part de la qüestió de si el govern
està disposat a multar o no a l'empresa, el que és més
important és que el treballador sense papers sigui contractat i regularitzat
immediatament. No podem contentar-nos amb el càstig dels venedors i estafadores
de contractes. Tots els immigrants han de tenir els seus papers independentment
de la situació legal de les empreses que els van contractar. També
cal buscar les maneres d'obligar als venedors de contractes a retornar els diners
que van robar dels immigrants.
I és aquesta tasca la que haurien assumir els sindicats, en defensa dels
drets d'una mateixa classe obrera, nadiva o estrangera, i integrar als immigrants
a través de la unitat d'acció sindical en la classe obrera d'aquest
país, que és una sola. Cridem, doncs, als treballadors immigrants
a afiliar-se als sindicats com els organismes que té la classe per a
defensar-se de l'explotació i l'abús.
Equip d'immigració
Expulsió a CGT
Hem guanyat el judici de l'Audiència Nacional en el que RENFE acusava
de "vaga abusiva" al comitè de vaga votat per l'assemblea del
Personal de circulació. Hi havia dos encausats de CGT, un era Armando
Varo. L'1 de juny es va celebrar l'assemblea del sindicat de Transports i Comunicacions
de Barcelona que va decidir l'expulsió d'Armando Varo. Se l'acusa d'haver
incomplert l'acord del ple del sindicat ferroviari en el que CGT es despenjava
de la vaga a la que havia recolzat fins a llavors i d'haver acatat l'assemblea
de treballadors, i per suposades mentides, insults i calúmnies que no
es van concretar.
L'assemblea havia nascut d'una altra anterior de la secció sindical de
Barcelona del Sindicat Federal Ferroviari (SFF) de CGT que "acorda sol·licitar
al Sindicat de Transports que s'actuï en conseqüència, si es
creu convenient, amb l'afiliat". Aquest acord es converteix en "una
petició de la Secció Sindical de RENFE, ratificada per una assemblea
d'afiliats d'aquesta secció, en el sentit de començar un procés
d'expulsió ". En aquesta assemblea, es qualifica la crítica
com si es tractés d'un atac al sindicat. Les discrepàncies d'Armando
són amb l'orientació sindical del SFF-CGT en l'últim període
en el conflicte del personal de Circulació de RENFE i el procés
de privatització. CGT va ser l'únic sindicat que fa anys es va
plantejar la lluita contra la privatització, però aquesta al final
s'ha portat a terme sense vagues. Els responsables són els governs del
PP i PSOE, i CCOO i UGT, però la nostra política sindical no va
ser l'encertada per a impedir-ho.
Finalitzat el XIV Conveni va quedar pendent la reclassificació de categories.
L'acord de CCOO-UGT-SEMAF per als comanda-ments intermedis maquinistes deixa
marginat el col·lectiu de comandaments intermedis de Circulació.
CGT manifesta que donarà suport les seves mobilitzacions amb convocatòria
de vaga si la majoria dels treballadors ho demana i es recull el 96% de signatures
dels treballadors a favor.
Les assemblees de Personal Operatiu de Circulació van decidir convocar
vagues coincidint amb els companys comandaments intermedis de Circulació,
i només es van prestar a legalitzar-les CGT i SCF (CGT diu en 76/2004:"CCOO-UGT
no assumeixen els acords majoritaris de les assemblees dels treballadors de
Circulació, solament assumeixen els de l'Empresa").
Al marge de l`'assemblea
Mesos més tard, el Ple secret d'afiliats del SFF-CGT decideix despenjar-se
de l'Assemblea Estatal i de la vaga, rebaixar la plataforma, deixar aquesta
en secret ("perquè l'empresa no conegui les nostres cartes")
i emprendre negociacions unilaterals i al marge de l'assemblea. L'assemblea
els demana als representants de CGT que reconsiderin la seva ruptura i continuïn
en la Plataforma unitària al que es neguen.
Els dos membres que vam ser electes per al Comitè de Vaga que som de
la CGT, vam decidir acatar l'assemblea. CGT com sindicat decideix desconvocar
la vaga, encara que la immensa majoria de delegats de l'assemblea decideixen
mantenir-la. El SCF decideix mantenir la convocatòria segons la decisió
dels treballadors en assemblea. Durant el mes d'octubre les vagues es mantenen
amb el suport legal del SCF, mentre CGT amb un lapsus de 1 mes fa convocatòries
per separat, al marge de l'assemblea.
El Govern del PSOE duu endavant la Llei Ferroviària del PP que al principi
havia congelat. Els fabricants de cotxes després de mesos de vagues,
exigeixen al Govern que solucioni el conflicte i aquest obliga a RENFE a seure
a negociar. La negociació es fa a través del Comitè General
d'Empresa (CGE) i mitjançant contactes amb CGT. UGT treu un comunicat
(29/10/04): "teníem raó al no convocar les vagues de circulació,
la negociació és el camí" ... i que els treballadors
de circulació ens estem "passant" amb la vaga, que perjudiquem
als viatgers i als treballadors. CCOO diu que poden haver-hi 300 acomiadaments.
Immediatament RENFE obre un expedient als 6 membres del Comitè de vaga
i al sindicat SCF que dóna suport les convocatòries. RENFE fa
una primera oferta (0'34% de la massa salarial) que CCOO i UGT rebutgen per
excessiva (cobrem 1.200 euros/mes) i aquestes quantitats se les reparteixen
en "drets sindicals".
Es llença per la borda la bona tasca desenvolupada per CGT en el XIII
Conveni. En lloc de continuar potenciant les assemblees unitàries per
a la defensa de les reivindicacions amb la participació dels treballadors,
vam entrar en la guerra de comunicats.
No es lliga el Conveni i la lluita per a evitar la privatització. Es
va entrar en la negociació sobre la base de reivindicacions corporatives
que a més amb la privatització sense plantejar ni tan sols eren
assolibles. En les eleccions, davant la frustració corporativa van créixer
les candidatures de diferents col·lectius (SEMAF, SF, SCF) i els sindicats
de classe vam sofrir una pèrdua (en CGT de 1.300 vots).
La signatura del XIV Conveni sense mobilització va suposar una ajuda
inestimable al govern del PP. Les Assemblees Generals Unitàries del Personal
de Circulació van finalitzar en les mobilitzacions de desembre de 2004
i malgrat el desencanta-ment entre els treballadors generat pels sindicats,
que prefereixen el seu protagonisme a la consecució de les reivindicacions,
es van recollir 2.500 signatures entre 2.700 treballadors que haurien de servir
de base per a reprendre la mobilització unitària. En lloc d'això
CGT fa convocatòries i desconvo-catòries quan l'empresa diu que
seu a negociar. No planteja ni quantifica les reivindicacions econòmiques
de la reclassificació, per contra li diu a l'empresa que faci una oferta
per a contestar si li sembla bé o no. Manté el secretisme i mareja
la perdiu com fa el CGE.
"Realisme"
Després de la signatura del conveni, després de la derrota electoral,
després de convocatòries exclusives de CGT que tot just són
seguides, caiem en un fatalisme que ens duu a ser "realistes" i preparar-nos
per a la privatització. En ponències i Actes dels Plens denunciem
que el XV Conveni Col·lectiu es va signar per a ampliar els drets sindicals
als sindicats a canvi de la privatització. CGT no va signar el XV Conveni,
però sí va en va treure una bona recompensa: 38% més de
delegats, hores. Amb la qual cosa efectivament estem, com pretenien els companys
"possibilistes" en "millors condicions de representació"
davant les operadores que es queden amb Renfe. El SCF, que ha restat fidel a
les assemblees, en el repartiment dels "drets sindicals" ha perdut
la meitat de delegats (tots els LOLS), locals i mitjans a més de que
la majoria dels sancionats són afiliats seus, i el propi sindicat és
acusat de "vaga abusiva". Amb la signatura del XV Conveni, es torna
a crear una altra comissió de treball de reclassificació (i van
quatre convenis) amb data negociació fins a 31/12/06.
Conveni de monitors d'educació
en el lleure
Segueix la precarietat
En el passat mes de gener els sindicats CCOO i UGT van signar un acord amb
les patronals ACELLEC, AEISC i ACCAC (principals empreses de cases de colònies,
casals d'estiu, fundacions i federacions del lleure educatiu) per regular el
sector del lleure educatiu i sociocultural.
Es tracta d'un conveni col·lectiu amb vigència fins el 2007, i
que de manera temporal frena les desigualtats que poden ser molt accentuades
en les condicions laborals i econòmiques dels monitors i monitores. Per
tant ja podem parlar de regulació laboral dels 15.000 monitors de menjadors
escolars, cases de colònies, ludoteques i llars d'infants. La pregunta
que ens podem fer es si amb aquest conveni llargament espe-rat per tots s'aca-barà
amb la precarietat laboral al sector. El que sí podem afirmar que per
un sector com el nostre marcat per la desregularització, la precarietat
generalitzada, els abusos de tota mena (fruit la nostre condició majorità-riament
jove) amb la omissió dels drets més elementals estipulats als
estatuts dels treballadors, aquest conveni significa un petit pas endavant i
d'importància cabdal al dia dia de la nostra feina. Aquesta manca de
regulació significava per exemple; un augment de la sub-contractació
dels serveis, amb la conseqüent retallada dels drets dels treballadors
(contractes d'obra i servei que s'eternitzen en el temps) i el sacrifici de
la qualitat de la nostra feina a favor del benefici empresarial.
Aquest conveni suposa un petit pas endavant i de gran importància per
la millora de les nostres condicions laborals. Aquests avenços es concreten
en: la limitació de la contractació temporal, la millora del sou
(que serà revisat en funció del IPC català), amb la retribució
de tasques que abans no es pagaven com lavaluacions, programacions i altres
tasques relacionades amb l'activitat, i pel que fa els monitors de cases de
colònies, se'ls pagarà un complement de disponibilitat. També
s'haurà de respectar el descans entre jornades sense superar en cap cas
la jornada màxima del conveni (que es de 37,5 hores setmanals i sense
superar en cap cas les 9 hores diàries).
Però encara que hem aconseguit aquesta petita victòria a favor
dels nostres drets com a treballadors, els monitors i monitores seguirem reclamant
el que creiem que encara no contempla aquest conveni. El ple reconeixement a
nivell social de la nostra tasca, que no es limita només a servir plats
a l'hora del menjador, sinó que gràcies a l'empenta dels companys
i companyes actuem com agents educatius de primer ordre. Reclamem també
una millora real de les nostres condicions laborals ja que a la llarga afectarà
a la qualitat del servei i que gràcies al gran esforç i capacitat
de treball, això encara no ha arribat a afectar els usuaris. Seguirem
trebal-lant per aconseguir la unitat de tots els treballadors del lleure, una
de les assignatures pen-dents. La gran dispersió existent, la temporalitat
i el fet que molts d'ells són estudiants ha sigut un dels factors més
im-portants d'afebliment del moviment per la reivindicació de millores
laborals. Així també treballarem per enfortir el moviment i per
donar a conèixer a la societat la precarietat generalitzada de que som
víctimes i que ens creiem en del deure de combatre-la i a la vegada de
fer-ho saber, perquè hi hagi una major comprensió de la realitat
laboral de milers de treballadors i treballadores de l'educació i del
lleure i que són de vital importància per al bon funcionament
de qualsevol centre educatiu.
La Catalunya del tripartit d'esquerres, es va establir com a prioritat la millora
de la qualitat de l'educació i l'equiparació a la mitjana europea
pel que fa a inversió. Doncs creiem que aquests objectius tant ambiciosos
sempre passen en un primer moment per la millora de les condicions de treball
dels professionals que hi treballen i que en definitiva són ells amb
la seva feina del dia a dia els que faran possible una millor educació.
El 16 de juny es convoc`´a una vaga de 5 hores per torn de treball i una manifestació dels treballadors de l´antiga Unidad Hermética del Vallès, avui ACC Spain, fins fa poc Cubigel SA y Electrolux. Des de 1988 l´empresa ha perdut més de 600 llocs de treball, els treballadors han sofert constants retallades socials i econòmiques. S´ha tancat la Planta de producció de Sabadell, traslladant-la a Cervera (Lleida), amb uns salaris i condicions socials molt inferiors i rebent ajudes molt importants per part de la Generalitat. Una reducció aproximada d´uns 300 llocs de treball per prejubilacions hauria de suposar un estalvi de diners bastant significatiu per a la empresa, però ho han comptabilitzat com a pèrdues: els costos dels ERES i inversions a Cervera consten en els comptes anuals com a deutes amb el mateix grup els últims 3 anys. Malgrat tot, la Direcció argumenta que no s´aconsegueixen els objectius de viabilitat de l´empresa, i demana als treballadors un esforç més: retallada dels drets socials, no aplicació del conveni col.lectiu en vigor, augment de la flexibilitat, productivitat... i sense un pla de viabilitat més enllà de 2006. El Comitè d´Empresa format per CGT, CCOO, UGT ha planificat una sèrie de mobilitzacions que s´inicien amb la convocatòria de la vaga i manifestació que va arribar al Parlament de Catalunya
Informació extreta de la nota de premsa de CGT
El PSC, ERC i ICV-EuiA desmantellen
i privatitzen
Per l'educació d'adults pública
El tripartit (PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA) que governa la Generalitat dóna
vist-i-plau a la privatització de l'educació d'adults pública
a Catalunya, a la reconversió de la plantilla i al desmantellament d'un
servei públic dels i pels treballadors/es.
Els plans de la Conselleria d'Educació ja han començat a definir
a les noves instruccions de curs com privatitza el sector: externalitzant serveis
com la preparació de la prova d'accés a grau superior via entitats
sense ànim de lucre i fundacions dels instituts d'ensenyament secundari,
o els cursos de llengua a través d'entitats...i tan sols augmenten un
2% de la plantilla (15 professors/es). Això no és més que
l'inici d'un procés que necessita un marc polític que faci encaixar
l'educació d'adults, per això la Generalitat l'integra a la Direcció
General de FP ho fa i ho farà mitjançant les lleis i plans educatius
com son:
a) La llei de FP que assentava les bases del desmantellament de la FP pública
per lliurar-la als empresaris i sindicats (via FORCEM) y que integra les tres
modalitats de la FP: Inicial/reglada (cicles de grau mig i superior), la Contínua
i l'Ocupacional, de manera que la formació, superada una modalitat, serà
reconeguda per les altres. La llei és un instrument clar de privatitzar
la FP i de traslladar immenses quantitats de diner dels Fons Europeus de Formació
al circuit privat dels cursos organitzats pels sindicats, patronals i fundacions
partidàries, i de desregularització de les condicions de treball
del professorat que treballi a la FP... Per què l'educació d'adults
s'inclou a la Direcció Gral. de FP? Doncs està clar per desmantellar-la
i posar una part del servei en centres integrats.
b) La municipalització (acord en el programa del tripartit) s'està
fent en debat amb els municipis i no amb el sector. Ja estaríem d'acord
a apropar la gestió pública a l'usuari, però l'experiència
ens ha ensenyat que molts serveis municipals en mans del tripartit s'han privatitzat
en els últims anys (centres cívics, poliesportius, recollida d'escom-braries...)
reduint la plantilla i externa-litzant els serveis, l'avantsala de la privatització.
Un altre clar exemple són les escoles bressols on l'Ajunta-ment de Barcelona
(govern del tripartit) reconverteix el model públic municipal primer
privati-tzant els serveis de neteja i cuina, i actualment reduint les plantilles
(un 15%) i augmentant la precarització laboral de més d'un terç
del personal dels centres que ja no serà contractat per l'ajuntament
sinó per entitats privades (amb sous que suposen la meitat d'allò
que cobra un treballador fix a més de la inestabilitat laboral que suposa...)
c) Els plans educatius d'entorn o plans per a la llengua i la cohesió
social que volen complementar i reforçar l'acció educativa dels
centres docents amb la col·laboració dels diferents serveis i
recursos municipals i d'altres institucions o entitats d'àmbit social,
cultural o esportiu. És l'encaix perfecte per les subvencions que ofereix
la Conselleria d'Educació a les entitats sense ànim de lucre pels
cursos de l'ensenyament de la llengua pels immigrants: a on no arribi la plantilla
dels centres i aules públiques d'adults ja ho farà l'entitat.
d) La LOE és una nova reconversió: supressió de les matèries
artístiques o tecnològiques = supressió de professionals,
suposa l'expulsió de l'alumnat del sistema educatiu en arribar als 16
anys que serà un percentatge important i el seu retorn al sistema educatiu
via l'educació d'adults no està desenvolupat però si que
anirà creixent les subvencions al sector privat, el paper de les direccions
com a caps de personal... Ja en adults aquest curs fan aplicar a les direccions
"cupos" d'interins per quedar-se al centre.
Les mobilitzacions i el debat
Les mobilitzacions que el col·lectiu han dut a terme han tingut una bona
resposta tant per part del professorat com de l'alumnat. La concentració
a la plaça Sant Jaume (més de 1500 persones), i les vagues convocades
per la Mesa i els sindicats CCOO, USTEC-STEs i CGT (aquest sindicat ha donat
suport malgrat que la direcció sindical de CCOO ha rebutjat un acord
unitari) han exigit una acció política per paralitzar els plans
de la Direcció Gral. de FP. La resposta política ha estat la d'avançar
amb els plans aprovats i dividir el col·lectiu. Ni el conseller Bargalló
ni la consellera Cid han volgut rebre durant el conflicte a la Mesa de l'educació
d'adults quan ells varen signar el manifest en defensa de l'educació
pública d'adults estant a l'oposició. Cal continuar les mobilitzacions
i preparar un pla per l'inici de curs, però també cal un debat
que permeti situar la política del tripartit que vol dur a terme per
executar el desmantellament del sector.
Lluita obrera a l'Argentina
Heroiques vagues patagòniques
La classe obrera de la Patagònia argentina està protagonitzant
una sèrie de lluites històriques que sacsegen les societats de
les províncies de l'extrem sud del país. Amb el temperat esperit
dels peons rurals que van fer la Patagònia Rebel, els obrers i els treballadors
de Santa Cruz i Chubut han donat clares mostres que estan disposats a lluitar
per la seva dignitat.
L'alta conflictivitat social que s'està experimentant a tot el país
no escapa a la Patagònia argentina. Els obrers i els treballadors ocupats
i desocupats han iniciat una onada de lluites gairebé sense precedents
en les províncies de l'extrem sud del país. Els 37 dies de vaga
dels obrers de la pesca en Chubut i els gairebé 50 dies dels treballadors
municipals i provincials de Santa Cruz són una demostració més
que a la Patagònia no tot funciona com els governadors i l'Estat Nacional
pretenen demostrar.
Els salaris segueixen en nivells baixíssims, molt més encara si
es té en compte que els estàndards de vida patagònics han
tingut increments descomunals. Per exemple, els preus de la cistella familiar
a Comodoro Rivadavia (ciutat més important de la Patagònia) estan
entre un 40 i un 50 per cent per sobre de la resta del país. Si a això
se li suma que per viure a les fredes terres de l'extrem sud de l'Argentina
cal més llum, més gas, més llenya, més querosè,
més aliments amb potencial calòric, etc.; el nivell de vida es
fa gairebé inassolible per qualsevol treballador.
Inconscientment, els treballadors patagònics han reprès l'exemple
dels peons rurals de la històrica Patagònia Rebel i s'han posat
en peu de guerra contra aquests governs i patronals opressores que pretenen
seguir pagant el mateix que fa 10 o 15 anys endarrere. Les importants vagues
patagòniques poden ser dividides en dos grans actes, encara que molt
del que avui succeeix té a veure i va tenir els seus antecedents en l'atur
que els treballadors petrolers de Santa Cruz van realitzar al març del
2004, que es va allargar gairebé un mes i que va torçar el braç
a les multinacionals del sector.
L'augment de 260 pesos en concepte d'ajuda alimentària que van obtenir
els petrolers de Santa Cruz fa un any, avui és el motiu pel qual els
petrolers de Chubut han iniciat un pla de lluita. Perquè encara que Chubut
i Santa Cruz són províncies veïnes i els treballadors petrolers
fan funcions indistintes en ambdues províncies, les petroleres s'han
negat als petrolers de Chubut a pagar la xifra que sí abonen a Santa
Cruz.
Bona part d'aquestes baralles també van tenir els seus inicis en els
constants i continus talls de ruta dels desocupats de Chubut i Santa Cruz que
a gairebé tota la conca petrolera del Golf San Jorge van conquistar més
de 1.000 llocs de treball genuïns i van pagar el preu de sis "piqueteros"
presos, avui alliberats, a Santa Cruz.
Primer acte
En l'ordre cronològic invers, per aquests dies de juny es ve desenvolupant
un dels majors aturs estatals de la història de la província del
president Néstor Kirchner. A punt de complir 50 dies de lluita (les protestes
escalonades es van iniciar sobre finals d'abril) els estatals provincials i
municipals de gairebé tota Santa Cruz són part de lluites que
s'han estès a gairebé la totalitat de la província i que
en algunes localitats del nord de Santa Cruz s'han convertit en veritables "puebladas"
(ocupació dels carrers per part del poble, tal és el cas de Pico
Truncado i Caleta Olivia.
Reclamant un augment de pesos en els sous bàsics, els municipals de Caleta
Olivia van iniciar un pla de lluita escalonat que va acabar desencadenant un
atur per temps indeterminat en Caleta Olivia al qual es van sumar localitats
com Pico Truncado, , Las Heras, Los Antiguos, Perito Moreno, Puerto Deseado,
San Julián, etc. En fi, la gairebé totalitat de les localitats
del nord i el centre de Santa Cruz van ser part de l'atur i els múltiples
talls de ruta que van esclatar a la província.
En la mateixa casa del president Kirchner es va iniciar una de les vagues més
profundes i dures dels últims temps en l'Argentina, però, és
clar, es tracta de la província que va ser governada per l'actual primer
mandatari nacional i aquest motiu és suficient perquè el conflicte
no sigui cobert pels grans mitjans de premsa i sigui minimitzat quan es parla
d'aquests treballadors patagònics.
Els empleats estatals i municipals demanen un augment de 200 pesos al sou bàsic
perquè estan cansats que els increments salarials siguin en negre i que
després d'una llarga dècada kirchnerista més del 70 per
cent dels seus salaris estigui per fora del bàsic i sigui part dels augments
no remuneratius o part del presentisme (plus per no absentisme).
El govern de Sergio Acevedo, ex sotsgovernador de Kirchner i exsecretari de
la SIDE, s'ha mantingut intransigent davant els reclams dels treballadors i
s'ha cansat d'acusar-los de ser partícips d'una interna política
del justicialisme. Des que Acevedo va arribar a la governació de Santa
Cruz corren rumors que està enfrontat amb el president.
Encara que el temps passa, els treballadors segueixen forts en la seva baralla
i lluny d'afeblir-se cada dia que passa estan més forts. El primer divendres
de juny, als 40 dies d'iniciat l'atur, en Caleta Olivia es va efectuar una mobilització
sense precedents que va reunir a gairebé 10.000 persones. En van prendre
part els treballadors en vaga, els comerciants i fins a les dones dels efectius
policials, els quals, sigui dit de passada, es negaren a reprimir els vaguistes.
Per si això fos poc a Pico Truncado es va produir un atur cívic
al qual es van sumar gairebé tots els habitants i la jutgessa d'instrucció
(Ruata de Leone) va haver de negociar amb els estatals "piqueteros"
un cronograma d'obertura dels talls de ruta i va ser així com es va aconseguir
que cada vuit hores es permetés el trànsi 30 minuts.
Per tal de desprestigiar la lluita dels treballadors a les primeres hores del
dimarts 7 de juny s'especulà que les autoritats municipals de Caleta
Olivia havien instal·lat un artefacte explosiu a l'Ajuntament que va
causar importants destrosses i ràpidament van culpar els vaguistes de
"vandalisme".
Segon acte
L'altra escomesa salarial significativa de la regió l'han protagonitzat
els treballadors de la pesca de la província del Chubut. Després
de 37 dies de vaga els "fileteros" (denominació que reben els
obrers que industrialitzen els filets de lluç) van aconseguir a finals
de maig un triomf històric: van incrementar l'hora de treball en un 80
per cent i van aconseguir que les empreses del sector signessin un acord per
abonar-los una garantia horària que suposa un salari mínim de
gairebé 1.300 pesos més enllà de la matèria primera
que hi hagi per processar.
La lluita dels "fileteros" de Puerto Madryn, Rawson i Comodoro Rivadavia
va ser duríssima i va haver de suportar l'ofensiva de les grans pesqueres
nacionals i de les multina-cionals del sector. Fins l'ambaixada d'Espanya a
l'Argentina va intervenir extraoficialment per defensar els interessos dels
empresaris pesquers de la península ibèrica.
Els obrers de la pesca van lluitar amb totes les forces, van tallar el trànsit
als tres ports del Chubut, van prendre municipalitats i van marxar els més
de 70 quilòmetres que separen Puerto Madryn en la costa del Chubut de
la ciutat cabdal de Rawson.
Després de cinc setmanes de vaga van aconseguir l'augment que reclamaven
i van marcar el camí a la resta dels treballadors del Chubut i la regió.
Enmig del conflicte de la pesca es va produir una vaga de la CTA i la CGT del
Chubut en solidaritat amb els "fileteros", un fet històric
per a la regió.
La majoria dels obrers del sector va concloure la seva escomesa a finals de
maig, però els treballadors de l'empresa Barillari encara segueixen amb
la seva vaga, ja que aquesta pesquera s'ha negat a pagar-los els augments aconseguits
i és per això que els llocs de Comodoro Rivadavia (en Chubut)
i de Caleta Olivia (en Santa Cruz) segueixen paralitzats pels reclams encara
no resolts.
Mentre aquests incompliments se succeeixen els governs de les províncies
de Chubut i Santa Cruz no han pres ni una sola mesura contra Barillari. Els
governs provincials són qui lliura els permisos de pesca a les empreses
privades per a realitzar les captures a les seves aigües jurisdiccionals
i davant aquesta situació cap dels dos Estats ha suspès o llevat
aquestes autoritzacions de pesca.
Comodoro Rivadavia
Maniobra de l'Autoritat Palestina
La trampa de les eleccions
Just a principis de juny trobàvem la notícia de que el president
palestí Abu Mazen anunciava l´aplaçament de les eleccions
legislatives previstes pel proper 17 de juliol. Aquesta decisió semblava
enfrontar-lo a Hamas, que l'acusava de violar els acords nacionals i la treva.
En aquest context es celebra també el proper agost el primer congrés
general d´Al-Fatah des de 1989, precedit possiblement d´unes primàries
internes que s´esperen molt mogudes. La falsa calma que la via reformista
que l´imperialisme de mans de Mazen vol donar, té molts punts que
no s´aguanten ja: la continuació de la colonització israeliana
(construcció d'assenta-ments i expropiació de terres) i la continuació
de la construcció del mur de Cisjordània i Jerusalem Est, junt
amb el règim de tancament i les penalitats econòmiques que aquest
imposa sobre els palestins; la possibilitat d´un esclat de lluites internes
palestines o de la pèrdua de control de seguretat a Gaza per part de
la l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) durant la retirada israeliana o després
d´ella... Aquestes circunstancies portarien a un declivi del recolzament
públic a favor de l´ANP i d´una treva amb Israel; probablement
destacaria la posició de Hamas i les faccions militants en les properes
eleccions, en un context generalitzat d´alça de l´islamisme
que ja hem comentat llargament en diversos articles. Aquest fet es veu subratllat
pel gran resultat de Hamas en les dues rondes d´eleccions municipales
celebrades fins ara i per la modesta participació (inferior al 50%) en
l´elecció presidencial de principis d´any. A més,
com han posat de manifest les eleccions locals celebrades fins la data, la percepció
pública de la corrupció al cor de la ANP i d´Al- Fatah ha
donat lloc a un important viratge electoral vers Hamas que podria repetir-se
quan es celebrin les eleccions generals al Consell Legislatiu Palestí
(CLP).
L´excusa oficial de l´ANP per retrassar les properes eleccions legislatives
previstes pel mes de juliol ha estat que l´esborrany de les esmenes a
la Llei Electoral no ha sigut encara aprobat. El decret presidencial de l´ANP
del 8 de gener de 2005, que especificava la data del 17 de juliol per la celebració
d´eleccions al Consell Legislatiu Palestí (CLP), ha obert noves
expectatives per un important gir polític a l´interior dels territoris
ocupats de 1967 degut a que els electors palestins podran elegir un nou CLP
amb un mandat legat que va expirar al maig de 1999.
Llei electoral
Junt a les eleccions presidencials del 9 de gener i la primera fase de les eleccions
municipals celebrades a Cisjordània i Gaza, les eleccions al Parlament
són considerades com un pas fonamental en el procés de "reforma"
política que l´imperialisme ha establert per Palestina. Encara
més en aquesta ocasió quan la majoria dels grups polítics
palestins que van boicotejar els procesos electorals de 1996 i 2005, inclosos
Hamas i Yihad Islámica entraven al joc electoral.
L´esborrany esmenat de la Llei Electoral va ser aprobar el passat 3 de
febrer de 2005 després de mesos de debat. Les esmenes a la Llei inclouen
modificacions essencials en el sistema electoral palestí (instaurat al
desembre de 1995, en el context del Acords d´Oslo). El sistema electoral
mixte proposat constitueix un "avanç" en el sistema electoral
palestí doncs assegurarà una representació més equitativa
dels electors. Tan-mateix, no avança prou i la majoria de les organitzacions
socials i grups polítics palestins han reclamat més esmenes que
aseguren que al menys la mitat dels membres del CLP seran elegits amb el sistema
de representació proporcional.
L´endarreriment que el CLP està imposant a aquest procés
d´aprobació suggereix, segons diverses organitzacions palestines,
que la intenció de la propia ANP i el partit en el Govern - que és
de fet majoritari en el CLP - es posposar les eleccions parlamentàries
als territoris ocupats guanyant amb això temps per recuperar un espai
polític que el partit de Govern, Al-Fatah, ha perdut a nivell popular
palestí en els últims anys en benefici d´altres corrents
politiques. En aquest context, no resulten irrellevants les previsions de que
Hamas, en concret, pugui aconseguir un resultat molt favorable que obligaria
a ANP i a Al-Fatah a modificar d´arrel les estructures de les institucions
palestines i, per tant, a compartir la influencia política amb d´altres
grups fins ara sense representació.
La situació actual així es presenta molt oberta. La pregunta que
es planteja en aquest context és : Com s´interpreta l´aplaçament
de les eleccions? Com una mostra de debilitat o de força? El problema
de fons és la por d´Al-Fatah de perdre el control de l´ANP
en un moment on la política d´aquesta està reforçant
electoralment a Hamas i explica l´augment de l´islamisme. La trampa
de les eleccions generals de gener com una maniobra per col.locar a Abu Mazen
agent de l´imperialisme a Palestina ha quedat descoberta. A la seva vegada
Hamas i partits d´esquerra han donat la mà a Mazen per un govern
de concentració nacional en lloc de donar-li a la Intifada. D´aquí
també s´entenen les converses de Hamas amb EUA o l´EU que
just aquesta setmana sortien a la premsa.
Està clar que d´aquesta situació sol surten beneficiats
Israel i l´islamisme. La via electoral de l´ANP no resoldrà
els problemes que afronta cada dia el poble palestí, l´única
sortida és la mobilització reprenent la Intifada i reestructurant
els organismes de base, no demant eleccions anticipades. L´autèntic
parlament palestí és el parlament de la Intifada!
Revolta al Sàhara Ocupat
La repressió brutal de Mohamed VI
L'asseguda de protesta per la dispersió d'un pres polític saharaui
des de la Presó Negra d'Al Aaiún a la d'Ait Malul a Agadir -des
dels territoris ocupats a l'interior del Marroc- va ser la guspira que va encendre
el 21 de maig passat les mobilitzacions més importants des de l'any 99
als territoris ocupats del Sàhara. Immediatament la protesta es dirigeix
contra l'ocupació marroquina exigint la independència de la República
Àrab Saharaui Democràtica (RASD) i s'estén pels territoris
ocupats (Smara, Dahla, Assa...) i a l'interior mateix del Marroc -als campus
universitaris progatonitzada pels estudiants saharauis: Rabat, Fes, Casablanca,
Agadir...
És la ràbia per la descolonització encara no realitzada
d'un poble que l'any 1975 va passar del jou imperialista de l'Estat espanyol
al del seu hereu pactat, el Marroc. I la ràbia contra una situació
empantanada des dels acords de pau de l'ONU de l'any 91, que aconseguien pel
Marroc l'alto al foc del Polisario a canvi de la promesa d'un referèndum
d'autodeterminació que no ha arribat a celebrar-se mai. Des d'aleshores
ençà 14 anys de política de fets consumats per part del
Marroc, que ha perpetrat una sistemàtica neteja ètnica en tota
regla i de substitució de població (160.000 refugiats saharauis
malviuen als camps del desert algerià des de fa 30 anys mentre els colononitzadors
han arribat a decantar a favor seu la balança demogràfica). De
complicitat sense matisos de l'ONU, que periòdica-ment posa nova data
al referèndum i prorroga la seva "missió de pau" -la
MINURSO.
El Polisario
I d'una direcció del Polisario que des de l'exili s'allunya cada vegada
més del dret d'autodeterminació del poble saharaui -que no necessita
cap referèndum trampa per expressar una voluntat que va deixar clara
en la lluita mateixa contra l'ocupant, primer espanyol i després marroquí,
i en la constitució de la RASD l'any 76- acceptant els nous acords de
pau que va oferint-li successivament l'ONU cada vegada més devaluats;
els darrers -que per més inri el Marroc es permet el luxe de no acceptar-
els plans autonomistes de l'exsecretari d'Estat de Bush (pare) James Baker.
Com sempre les mobilitzacions han rebut com a resposta la repressió brutal
per part del règim marroquí -tampoc en aquesta ocasió hi
ha ni rastre de l'obertura democràtica del "rei dels pobres"
Mohamed VI. Les organitzacions saharauis denuncien un balanç de com a
mínim 61 ferits, 12 detinguts i 20 desapareguts i saquejos de vivendes
i violacions per part de la policia al barri saharaui de Matallah d'Al Aiún,
que continua sota setge policial.
Els territoris ocupats del Sahara van ser tancats a la premsa -llevat d'una
visita de periodistes afins organitzada pel govern del Marroc- i a les delegacions
estrangeres -entre elles una que tenia entre els seus membres parlamentaris
de l'Estat espanyol. Com sempre l'ONU -que continua tenint desplegada la MINURSO-
s'ha limitat a mirar cap a una altra banda. Mentre el govern de ZP -seguint
l'estel·la de França i els Estats Units, principals promotors
dels "plans de pau" de l'ONU i aliats indiscutibles del Marroc en
el conflicte saharaui- s'ha limitat a demanar "assossec a totes dues parts"
per boca de Moratinos. També el dret inalienable a l'autodeterminació
del poble saharaui deu ser una mera qüestió de tarannà.