Recuperem els carrers
El Govern del PSOE va arribar al poder no pels seus mèrits sinó
perquè la mobilització popular, farta de mentides i prepotència,
va sortir al carrer per fer fora el PP. Les mobilitzacions prèvies a
les eleccions, com el propi PP repeteix, van ser decisives. No perquè
els atemptats en si provoquessin la caiguda del Govern, sinó perquè
la resposta del mateix va fer vessar el got de paciència portada al límit
en quatre anys de provocació rera provocació contra el moviment
de masses.
Zapatero sabia, des del mateix moment de llegir els resultat, que aquesta mobilització
de la mateixa manera que li havia donat la victòria podia girar-se contra
ell si l'endemà no començava a respondre a les necessitats del
moviment. Per a contenir els milers de treballadors i joves que se sentien protagonistes
de la derrota del PP, l'endemà del triomf ZP va anunciar la retirada
de les tropes de l'Iraq o poc després la derogació del Pla Hidrològic
Nacional i amb ell el Transvasament de l'Ebre. Per a contenir aquesta pressió
el Govern Zapatero va reunir al seu al voltant un bloc, una mena d'escut humà,
amb la direcció de CCOO i UGT, amb IU, IC i ERC.
Però aquests gestos obligats, no van dur a una altra política.
Per la porta de darrere, Moratinos i Bono corrien a EUA per a compensar el patró
ianqui amb tropes a l'Afganistan i Haití. En un any de govern aquest
bloc ha estat servint el mateix projecte antiobrer (amb tancaments, acomiadaments,
i ara una nova Reforma laboral) i contra els pobles (repressió contra
el dret d'autodeterminació del poble basc). Però el Govern s'ha
consolidat perquè aquest escut ha desactivat el moviment de masses que
estava en peu de guerra contra el PP.
Amb la desmobilització, la dreta es decideix a prendre la iniciativa
i ocupar el carrer. En tres setmanes tres manifestacions, amb lemes que enarbora
la dreta i la seva extrema dreta que conviu encara avui dins del mateix marc:
la defensa de l'España-Una- Grande y Libre, expressat primer en la manifestació
contra la política antiterrorista del Govern, amb 300.000 persones, o
80.000 a Salamanca (les xifres, com sempre, varien segons la font) al so de
la defensa del dret de conquesta sobre els catalans. Ara al costat de l'Església
en "defensa de la família i el matrimoni". En el bloc de la
dreta el PP es fon amb les forces reaccionàries del vell règim
franquista, i apunta en el seu interior cada vegada més descarada l'extrema
dreta, com a Villaverde o a Berga.
Amb les eleccions gallegues a la vista i amb repercussions que s'estenen a tot
l' Estat, les mobilitzacions contra el Govern del PSOE es concentren ara per
donar una empenta a Fraga. Si això ocorregués seria com en les
generals però aquesta vegada a favor del PP i en detriment del PSOE,
però demostrarien una vegada més com les mobilitzacions són
les que al final acaben decidint. La responsabilitat de l'esquerra institucional
i les direccions sindicalsl obstinades a desactivar el moviment de masses és
molt elevada.
De res serveixen les denúncies del PSOE quan acusa el PP que els cridessin
"pancarteros" per anar a manifestacions, la realitat és que
qui està prenent la iniciativa del carrer és la dreta i la força
de la mobilització té tant o més poder que les majories
parlamentàries. Aquesta força empeny el Govern encara més
a la dreta, i el cor d'esquerres l'acompanya. Però el que ens preocupa
no és el desgast del Govern sinó que ell, al costat de la mobilització
de la dreta, fa allunyar al moviment de masses de les seves reivindicaciones.
El problema no és el govern, és que el moviment de masses retrocedeix
amb aquesta ofensiva de la dreta.
La crisi a la UE és una evidència. Davant un discurs de pensament
únic en el qual fora del Sí a la Constitució Europea no
hi havia sinó confusió i tenebres, era necessari que algú
s'atrevís a dir NO, com han fet els joves i treballadors francesos. Veure
que això era també possible, va servir perquè molts s'apuntessin
a expressar el que pensaven i fer avançar el No. No és per això
casual que a Holanda el No fos més contundent que a França. Les
enquestes a Alemanya fa un mes donaven majoritari el Sí amb un 59% de
vots; avui, el sí ha retrocedit 17 punts i estaria en el 42'6%.
L'efecte dòmino funciona i fa que immediatament els Estats que tenien
convocat referéndum, com ara Gran Bretanya, Portugal o Luxemburg decidissin
ajornar-lo sine die. Però la reacció davant la crisi -com sempre-
és de nou una tendència a reforçar el refugi nacional de
cada Estat, i aquest és el marc que ens ofereixen aquests dies a la cimera
de la UE: ara amb els pressupostos sobre la taula, Gran Bretanya enrocada amb
el "xec", França que no vol deixar de rebre la PAC, Holanda
que vol pagar menys, l'Estat espanyol que vol seguir considerat com a pobre
per a rebre fons, encara que ara té per darrera la major part dels nous
socis. Alemanya, el gran pagador, al qual no li surten els comptes per la crisi
en la qual es troba la seva economia, amb l'amenaça d'eleccions anticipades,
després de les catastròfiques eleccions passades per a Shroeder
i la seva SPD. No podem més que alegrar-nos que el seu projecte neoliberal
d'Unió Europea, d'atac a les condicions de treball dels treballadors
de la UE, estigui empantanat.
|
Lluita Internacionalista nº 62 juny-juniol 2005 |