ZANÓN
Nacionalització sota control obrer!
Els treballadors de Zanón realitzaran una gira per l'estat espanyol durant la segona quinzena d'abril, en un moment complicat que a les pressions legals cal afegir amenaces i repressió. Fins a avui la resposta massiva de la comunitat de Neuquén, així com el suport nacional i internacional, frena les agressions. Però quin és la sortida? A aquest debat i al suport a la lluita dels treballadors de Zanón respon aquest especial.
El moviment de fàbriques recuperades i les opcions
El procés insurreccional de desembre del 2001, va portar, entre d'altres
coses, a que els treballadors ocupessin les empreses i posessin en marxa la
producció per enfrontar els tancaments. En deien "aixecar les persianes".
Així va passa a més de 500 empreses de les quals en queden 200
que van constituir el moviment d'empreses recuperades. Cobreixen una variada
gamma d'activitats: alimentària, metall-mecànica, gràfica,
tèxtil, ceràmica, salut, hosteleria, i es despleguen per tot el
país encara que es concentren a Capital Federal, i les províncies
de Buenos Aires i de Santa Fe. Zanón es troba en la província
patagònica de Neuquén.
No obstant això, i malgrat que en tots els casos la iniciativa va ser
dels treballadors, les alternatives van ser diverses. D'un costat estan variants
de propietat privada: unes amb administracions mixtes de patronal i obrers,
altres amb intervenció judicial per a fiscalitzar l'administració
de la patronal i unes terceres com a cooperatives de treballadors. De l'altre,
algunes empreses ocupades més enllà de la situació transitòria
en què es trobessin, es negaven a la propietat privada -ni de la patronal
ni dels obrers- i exigien l'expropiació perquè fossin nacionalitzades
mantenint el control obrer: va ser el cas de la tèxtil Bruckman i la
ceramista Zanón.
En aquest marc, el govern de Kirchner, recolzant-se en una majoria de direccions
sindicals, ha facilitat la formació de cooperatives per tal de calmar
i controlar la protesta social. No és casual, és la mateixa política
que va tenir el govern de González davant les mobilitzacions que enfrontaven
els tancaments resultants de la reconversió industrial i van impulsar
CCOO i UGT en els anys 80 amb la creació de les SAL (Societats Anònimes
Laborals) on la propietat passava a mans dels treballadors en forma de cooperatives.
És el mateix que va utilitzar la burocràcia russa de Gorbachov
per a privatitzar les empreses estatals via participacions de propietat als
treballadors. No obstant això, aquesta forma de propietat es defensa
des de molts sectors de l'esquerra, particular-ment dels anarquistes, com a
forma d'autogestió.
Els límits de la autogestió
Hi ha dos conceptes que es barregen a la discussió. Un és el de
propietat de l'empresa i l'altre és el de a qui pertany el control i
administració de la mateixa. El concepte d'autogestió els uneix
els fos, el seu origen és anarquista i sintetitza una forma de propietat
amb la direcció i administració de l'empresa en mans de l'assemblea
de treballadors.
No tenim cap diferència amb en mans de qui ha d'estar la direcció
i l'administració doncs compartim amb els companys que només és
possible sota control obrer, és a dir en mans de l'assemblea. El sol
fet que Zanón no s'emporti la plusvàlua dels treballadors i aquesta
quedi sota control de l'assemblea ha donat en 3 anys i mig fruits espectaculars:
han augmentat els llocs de treball amb salaris dignes, la producció ha
crescut, ha permès posar-la al servei de la comunitat per a escoles i
hospitals i la universitat ha posat coneixements tècnics al servei de
maquinària, manteniment...
En el que sí polemitzem amb l'anarquisme és en la propietat. Aquesta
segons ells en la societat futura -després de la revolució i la
desaparició de l'estat- varia segons prenguin el mutualisme de Proudhom
-"possessió individual"-, o el colectivisme de Bakunin o el
comunisme de Kropotkin -propietat col·lectiva-. No obstant això
quan els anarquistes apliquen el concepte en la societat actual en que només
hi ha dues formes de propietat -privada o estatal-, per la seva oposició
a l'estat, acaben en el concepte proudhonià i amb ell en l'impuls de
les cooperatives.
Aquestes s'assenten en la il·lusió que la propietat en mans dels
treballadors i treballadores pot superar el mercat capitalista. Però
és una utopia reaccionària ja que a aquest el determinen les multinacionals
i porta a un procés d'escanyament que o li permet reabsorbir-les o les
converteix en "competitives" o les elimina. L'experiència de
la cooperativa de SINTEL (amb falta de càrrega de treball per estar en
mans de TELEFÒNICA), de les desaparegudes SAL, de les cooperatives de
serveis socials -sobreexplotant als no-cooperativistes- o la conversió
d'Eroski i el Grup Mondragón en multinacionals, donen el ventall. No
és estrany que sigui l'opció que impulsa el govern argentí
doncs en cap cas representen un perill per al capitalisme, ni tan sols si l'opció
de mercat fora la del comerç just (veure article a LI 60: Capitalisme
i pobresa), doncs les cooperatives segueixen sent empreses privades atrapades
entre o l'explotació -pròpia i/o aliena- per a competir en el
mercat, o el tancament sota els lapidaris crèdits bancaris.
Nacionalització sota control obrer
És per això que ens sembla tan important l'opció de l'assemblea
de treballadors/es de Zanón. Encara que en l'etapa actual la seva baralla
és que s'expropiï a la patronal i es reconegui la seva cooperativa
FaSinPat, el seu objectiu no és aquest, sinó al contrari, que
la propietat passi a les mans de l'estat mantenint per descomptat, el control
obrer. Perquè a més l'estatalització i el reconeixement
"d'utilitat pública" que exigeixen manté la lluita en
l'àmbit social i com a tal podrà exigir plans de protecció,
aranzels, subvencions, etc… que resultaran enfrontats a les "regles
del mercat" i a l'OMC. I això només serà així
si els treballadors de Zanón mantenen com fins ara el control en mans
de les seves assemblees -en cas contrari ja veiem que fa l'estat amb Izar, RENFE,
o Correus-. El camí no és fàcil però només
en aquesta lluita per l'estatalització sota control obrer, és
possible un futur per Zanón com el que avui és: un triomf de la
classe obrera al servei de les necessitats socials. És tasca de tots
i totes defensar-ho com a nostre.
Carta oberta dels treballadors de Zanón- Argentina
A les comissions de solidaritat i organitzacions sindicals.
Des de l'ocupació i posada en producció de la fàbrica
a l'octubre del 2001, hem fet uns quants viatges internacionals organitzats
per companys de diverses organitzacions amb l'objectiu de difondre l'experiència
de lluita i gestió obrera. Amb aquest suport hem visitat treballadors
de Xile, Uruguai, Veneçuela, Brasil, Espanya, Itàlia, Alemanya,
Suècia i França.
Els obrers de Cerámica Zanón que administrem la fàbrica
des de fa 3 anys i mig, vam iniciar aquesta lluita l'any 1998 recuperant el
cos de delegats de la fàbrica en mans de la burocràcia sindical,
i després, l'any 2000, el sindicat ceramista de Neuquén que dirigeix
4 fàbriques.
La difusió permanent d'aquesta experiència ens ha permès
tenir el suport concret de la comunitat, aquesta feina de difusió s'ha
fet de manera paral·lela a la regió, al país i al món.
Durant l'any 2005 Zanón enceta l'etapa de les definicions, hem presentat
al jutge del concurs de creditors la cooperativa de treball FASINPAT (Fàbrica
Sense Patrons) per donar-li un sortida transitòria al conflicte comercial,
mentre continuem exigint a l'Estat nacional i provincial l'expropiació
definitiva sota control obrer de la fàbrica sense pagament del deute
generat per la patronal.
La producció augmenta mensualment i arribem a produir 350 mil metres
de productes ceràmics al mes, cosa que equival al 35 % de la capacitat
productiva
Hem fet un treball de manteniment mecànic durant el desembre i gener
i en aquest període d'autogestió hem arribat a invertir un milió
de pesos.
S'han generat 210 nous llocs de treball i avui en total som 470 obrers de la
ceràmica.
(…)
Les darreres setmanes la repressió cap als treballadors ceramistes s'ha
aprofundit, s'ha passat de les amenaces telefòniques als dirigents obrers
a la tortura i persecució de l'esposa d'un company de la fàbrica.
L'objectiu és intimidar la nostra organització i tots els sectors
opositors al govern en aquesta província, perquè les amenaces
també han estat per a d'altres companys de la regió.
Sens dubte és una acció política que mostra les limitacions
d'un govern provincial manipulat per la multinacional Repsol.(…)
La resposta va ser contundent tant a la regió com a nivell nacional i
internacional. A Neuquén es van fer 3 mobilitzacions amb milers de persones
al carrer, també a Buenos Aires i hi ha organismes internacionals que
estan treballant en una campanya mundial tot exigint que la justícia
de Neuquén aclareixi aquests atacs. Encara que en aquest aspecte no tenim
cap expectativa de que apareguin els responsables, ni materials ni intel·lectuals,
de les amenaces i les agressions, el suport massiu ha estat una resposta contundent
als que volen posar fi a l'autogestió de la fàbrica.
(…) Hem rebut milers de signatures i missatges electrònics de diversos
llocs del món; heu de saber que tots aquests materials són distribuïts
a la fàbrica per la nostra comissió de premsa i difusió.
Sabem que entre companys els gestos solidaris no s'agraeixen, però sí
que valorem enormement el suport incondicional rebut aquestes darreres setmanes.
Rebeu mitjançant aquesta carta una salutació en la distància
i el nostre ferm compromís de no claudicar en aquesta lluita per una
societat més justa per als treballadors del món.
Neuquén 28 de març 2005
Obreres i obrers de Zanón
Sindicat Ceramista del Neuquén
(A la Coordinadora Regional del Alto Valle)
www.obrerosdeZanón.org
L'atac legal i la lluita per l'expropiació
Els treballadors de Zanón s'enfronten aquests mesos a una situació política i legal molt important per definir la seva continuïtat en el futur. A març van superar l'etapa concursal, en la qual el deutor Luís Zanón intentava que els creditors li acceptessin la proposta de pagament per liquidar els deutes i evitar la fallida. Així aquesta ha estat declarada i el jutge del concurs de la fallida Rafael Barreiro anava a obrir el cram down ("salvament") de la fàbrica. Això és un invent dels anys 90 perquè els especuladors es quedin les empreses sense donar cap garantia de mantenir-les obertes, conservar els llocs de treball, etc. Això vol dir que qualsevol capital pot fer una proposta de compra de la fàbrica i de pagament dels deutes als creditors (fins i tot el mateix Zanón pot fer-ho emparat per la llei de fallides impulsada per Cavallo des del govern de Menem). Si fracassa el cram down i resisteix la gestió obrera, l'empresa aniria a la fallida i en aquest cas Zanón queda desapoderat definitivament de l'empresa i la llei disposa que es pot sol·licitar la continuïtat de l'explotació de la fàbrica en mans d'una cooperativa (FASINPAT-Fàbrica Sense Patrons) formada per 2/3 dels treballadors. En cas de fallida els actius de la fàbrica es deprecien enormement i el seu valor passa a ser ínfim. Això s'aplica tant per al cas de rematada com per l'expropiació per part de l'Estat de la planta, en el cas que se'ls hagi imposat políticament la nacionalització.
Si toquen Zanón, ens toquen a tots
Amb aquest lema s'organitzava a finals de febrer del 2005 una caravana, que
encapçalaven les Mares de Plaza de Mayo des de Buenos Aires, que des
de diversos punts del país es dirigiria a Neuquén si es concretava
l'amenaça de desallotjament de la fàbrica. I és que, a
més de l'organització interna i la claredat política en
l'objectiu de la nacionalització sota control obrer, la unitat amb la
comunitat ha estat clau per mantenir la lluita de Zanón.
Des que el març del 2002 es va votar a l'assemblea posar la producció
en marxa en mans dels treballadors, va ser central posar els esforços
en dirigir-se a la comunitat. Així el company Alberto Esparza, que va
estar al nostre país el desembre passat i que vam entrevistar al LI 51,
ens deia: "es va buscar suport tècnic a les universitats i es van
crear comissions de treball com ara vendes, compres, premsa i difusió,
cada sector de producció triaria un company com a coordinador de la producció…
Vam començar 260 treballadors, i després de 3 anys i 2 mesos hi
ha 440 llocs de treball a la fàbrica als quals van incorporar-se companys
d'organitzacions de piqueteros que estaven aturats. Davant de cada ordre de
desallotjament que rebíem (n'hi va haver 5) venien a defensar Zanón
disposats a tot en suport als ceramistes, els primers 20 llocs de treball van
ser per a aquests companys. Després van entrar ex-ceramistes acomiadats
per la patronal, companys estudiants, de la comunitat indígena maputxe
i d'altres amb discapacitats diferents...", a més "la resposta
política a les ordres de desallotjament ha estat sobretot de treball
social amb la comunitat, que legitima la reclamació permanentment, molta
denúncia contra els funcionaris i empresaris corruptes que van buidar
el país i van deixar 4 milions de treballadors aturats i fer donacions
de productes ceràmics a hospitals, escoles...". Però fins
i tot amb aquests avanços, o precisament perquè per ells aquesta
és la qüestió central, Alberto conclou que: "un mitjà
de producció ha d'estar al servei de les necessitats d'una comunitat
i no pas només per alimentar la roda econòmica d'uns quants empresaris,
per això l'essència de Zanón com una fàbrica al
servei de la comunitat és una sortida més global per a tots els
treballadors. Ara destinem una part de la producció a reparar escoles
i hospitals, però aquesta és només una part del projecte
dels treballadors. Una llei d'expropiació de la fàbrica sense
pagar el deute anterior és l'objectiu, amb la gestió obrera de
la fàbrica per fer projectes d'obres públiques -habitatges, hospitals,
escoles, etc- que generin treball estable i siguin coordinats des de la fàbrica
amb la resta de les institucions al marge de l'Estat.