Contra deslocalització: Nacionalització
Contra les deslocalitzacions: nacionalització! No a la nova Reforma
Laboral. Els tancaments per deslocalització industrial se succeeixen
sense descans. Entre l'ampliació de la UE a 25 membres i l'entrada en
vigor d'acords de liberalització -com el del tèxtil (veure articles
LI 57 de gener del 2005)-, el pitjor de la deslocalització industrial
està encara per arribar. Els sectors més afectats són metall,
tèxtil i químiques. La patronal busca treure partit a les diferències
salarials que en set dels nous socis de la UE està al voltant de 4 euros/hora
mentre que a l'Estat espanyol estan 15'37 euros/hora (una de les més
barates de la UE, ja que superen els 19 euros/hora). Respecte al tèxtil,
que compta amb 7000 empreses i 240.000 llocs de treball, en el primer mes d'entrada
en vigor de la liberalització, ha augmentat fins un 2700 % l'entrada
de tèxtil xinès, però també d'India i Pakistan.
I què proposa el Govern? Que no esperin els empresaris que els afecti
la crisi, que siguin ells qui deslocalitzin -almenys parcialment- per a augmentar
la competitivitat. I ofereix diner públic per tal d'ajudar a acomiadar
o bé tancar!
Pot haver una actitud més indignant en un govern que ho és per
un vot majoritari dels treballadors? Però les deslocalitzacions són
presentades per les direccions de CCOO i UGT com quelcom inevitable i tota la
mobilització -quan n'hi ha- es limita al nombre de dies d'indemnització.
Així el procés de desertització industrial prossegueix.
No és cert que no es pugui fer res: cal mobilitzar-se, com estan fent
els treballadors/es de Miniwatt (Philips LG), exigint del govern autonòmic
català la intervenció de la fàbrica, la seva nacionalització.
No hi ha altre camí, s'imposa una política d'unitat amb totes
les empreses afectades per a impedir la desertització industrial.
No a la nova Reforma Laboral. El primer any de Govern socialista no ha pogut
ser millor per a la patronal: un augment de benefici notable en tots els sectors
empresarials (el 2004 les empreses no financeres van augmentar beneficis un
21,7%, inclosos els sectors industrials amb un 11'6%), mentre les despeses de
personal només creixien un 1'7%, és a dir, mentre els treballadors/es
en la seva majoria perdien poder adquisitiu i amb una taxa de precarietat del
30%, que és doble de la mitjana de la Unió Europea.
Però la patronal demana més i exigeix ara un abaratiment de l'acomiadament
i una nova rebaixa en les cotitzacions patronals a la Seguretat Social. Sobre
l'abaratiment de la indemnització per l'acomiadament, el ministre de
Treball, Jesús Caldera, ja ha defensat la reducció de 45 a 33
dies per a tots els nous contractes indefinits, per a "fer l'acomiadament
més atractiu" i "fomentar l'ocupació fixa". Encara
que els sindicats no semblen disposats a acceptar-ho. El secretari general d'UGT,
Cándido Méndez, afirma que: "Amb la realitzada en la reforma
de 1998 és més que suficient. En aquella ocasió els sindicats
acceptarem rebaixar les indemnitzacions per als nous contractes dels 45 dies
per any a 33 amb un màxim de 24 mensualitats. La contrapartida havia
d'haver estat una dràstica reducció de la temporalitat que no
s'ha produït". I què va ocórrer? Que la temporalitat
va seguir creixent, encara que les indemnitzacions van caure. Però les
direccions de CCOO i UGT estan disposades a cedir a la rebaixa de la cotització
patronal, la patronal, a canvi, es tornarà a comprometre per enèsima
vegada a reduir els contractes temporals. Fidalgo, secretari general de CCOO,
creu que la pròxima Reforma Laboral estarà llesta en tres mesos.
D'aquesta forma decidiran que una part del nostre salari indirecte vagi a engrossir
les arques patronals, en lloc de permetre una millora de l'atenció mèdica
i les jubilacions. Aquest any la Seguretat Social ha tingut un superàvit
de 8.000 milions d'euros i el 2005 poden superar-se. Ja n'hi ha prou d'enganys!
No a la nova Reforma Laboral!
Il·legalitzacions i eleccions a Euskadi
A pocs dies de les eleccions a Euskadi, la crida de Batasuna a votar el Partit
Comunista de les Terres Basques (EHAK) ha modificat les perspectives electorals.
La majoria absoluta que comptaven obtenir els partits del govern tripartit basc
per a impulsar el Pla Ibarretxe s'esfuma i es reproduiria un esquema parlamentari
similar a l'actual. El fet que el Govern no ordeni la intervenció de
la fiscalia contra EHAK, amb l'arsenal d'impunitat i arbitrarietat que li permet
la Llei de Partits, fa preveure que no vol tancar la possibilitat d'iniciar
negociacions amb ETA.
Però aquesta situació que avui permet canalitzar el vot abertzale
no deu deixar en un segon pla el greu atemptat contra la llibertat d'expressió
que comet el Govern, el seu Fiscal i els Tribunals de Justícia amb la
il·legalització primer de Batasuna i més tard de la candidatura
Aukera Guztiak (AG) a pesar de comptar amb més de 30.000 signatures que
l'avalaven. Els "arguments" dels tribunals en aplicació de
la Llei de Partits recorden els processos de la Santa Inquisició, en
els quals no es jutgen fets, tampoc el que diu AG o que en el programa que presenten
pogués haver apologies de terrorisme, sinó que se l'acusa pel
que no diu, per que no condemna ETA. El més greu és que una decisió
antidemocràtica com aquesta que deixava sense la seva opció electoral
entre 100.000 i 200.000 bascos i basques no aixequi un clam dins l'esquerra
a la resta de l'Estat, però l'esquerra parlamentària -amb IU o
ERC- està més preocupada a buscar un acord amb el govern del PSOE
que a defensar els drets democràtics. Se li poden donar al conflicte
basc totes les voltes que es vulgui però el problema crucial és
que la Monarquia no està disposada a permetre als pobles que avui viuen
sota l'Estat que decideixin el seu futur, que exerceixin el seu dret a l'autodeter-minació,
i sense aquesta premissa no hi ha solució al conflicte. És urgent
reunir una Plataforma estatal pel dret d'autodeter-minació dels pobles.
17-A Eleccions al Parlament Basc
El govern i la quesito basca
Poc temps ha durat el "tarannà" del Govern del PSOE envers el tema basc. Ja l'actitud davant el "debat" del pla Ibarretxe anunciava que ZP no es movia del centralisme monàrquic que ens va deixar Franco lligat i bé lligat. Amb la convocatòria electoral basca en marxa, la política del Govern s'assembla, en molts sentits, a la del seu predecessor: ilolegalització de candidatures i repressió. Tota aquesta maquinària de l'Estat contra la democràcia es mou sota el guió del Pacte antiterrorista que va donar lloc a la Llei de Partits i altres mesures antidemocràtiques pactades entre els dos grans partits. Però ZP no es limita al pal d'Aznar com a única política, sinó que vol combinar el pal i la pastanaga, doncs sap que no hi ha un final estrictament policial a ETA; més encara, que el problema no és en si ETA sinó un moviment abertzale de masses que no ha entrat en el joc de l'acceptació de les institucions monàrquiques.
El pal...
Es va il·legalitzar primer la candidatura de Batasuna en el moment de
la seva presentació, però la cura amb la qual es va elaborar la
candidatura d'Aukera Guztiak ha obligat el Govern i el seu fiscal, així
com els jutges, a superar-se en l'atropellament de les llibertats democràtiques.
No podien demostrar una relació orgànica amb organitzacions ilolegalitzadones
pel que van procedir a la investigació, una a una, de les 31.956 signants
que avalaven la candidatura. El Suprem va buscar i rebuscar la més mínima
excusa per a trobar fils que el duguessin a Batasuna o a ETA. Van sorgir "arguments"
com el d'estar en manifestacions, signar manifestos contra el tancament de Egin,
pertànyer al sindicat legal LAB, haver mantingut una conversa o estar
en l'agenda telefònica d'un condemnat, per a convertir aquests fets en
"proves" que tot és el mateix.
Però són proves tan bastes que el propi Constitucional va haver
de rebutjar-les, perquè en la seva lògica hauria de procedir almenys
a il·legalitzar a Aralar. Fins i tot dins el PSOE van haver militants
provinents d'Eus-kadiko Ezquerra que havien participat a ETA (p-m). El Constitucional,
no obstant això, sí va acceptar com a "prova" una conversa
entre una dirigent de Batasuna i un membre d'ETA a la presó, en la qual
li diu que volen participar dels comicis amb una "llista blanca",
però aquesta dirigent no apareix implicada a AG.
La prova concloent per al Constitucional i la de-mostració que la candidatura
-com diu el Govern i el Tribunal Suprem- "és un complement d'ETA",
és que AG "es nega a condemnar el terrorisme d'ETA". Així,
seguint la conducta del Tribunal de la Santa Inquisició, AG no és
il·legalitzada pel que fa, ni per qui la conforma, ni tan sols pel que
diu, sinó pel que NO diu.
Aquesta és la Llei de Partits, el regne de l'arbitrarietat i la impunitat
policial i judicial. D'aquesta forma el Govern del PSOE, i al seu costat la
més alta Magistratura, se supera en la persecució política
de l'esquerra abertzale. Ni tan sols el règim turc ha impedit amb aquests
mètodes la presentació de llistes d'electors properes al partit
kurd, el PKK.
Les reaccions
Del PP o del PSOE, que van signar la Llei de Partits, es pot esperar el suport
a aquesta conducta antidemocràtica, però indigna la passivitat
de l'esquerra estatal o del nacionalisme basc que rebutgen la il·legalizació
d'AG. IU, no sigui que l'anomenin violent, vol aparèixer en un punt intermedi
impossible, i també acusa AG de no voler denunciar ETA. Però,
com és el cas d'ERC, Quin més fan per a defensar l'atropellament
d'aquests principis democràtics? Gens. Tan tranquils! I segueixen preparant
els acords de legislatura amb el Govern del PSOE. Diu Madrazo (EBV) "que
els progressistes bascos han deixat de creure, si alguna vegada van creure,
en Zapatero, perquè menteix i enganya...". Potser això l'hi
hagi d'explicar al seu Coordinador General, Sr. Llamazares, que no sabem si
per no ser basc o no ser progressista, creia i creu en el Govern del PSOE i
busca un lloc al seu costat.
Però ¿per ventura no hi ha una complicitat implícita -encara
que sigui per passiva-, o un deixar fer interessat en les forces que componen
el tripartitt basc? ¿No va ser el PNB, amb acord dels seus dos socis
de govern, qui va precipitar una anticipació en diversos mesos de les
eleccions en un afany per rendibilitzar electoralment el moment per a obtenir
la majoria absoluta? Primer traient partit a la imatge d'un Ibarretxe en solitari
davant el Parlament espanyol, davant la ceguesa, actitud prepotent i de menyspreu
de socialistes i populars. Segundo, beneficiant-se de la il·legalització
de Batasuna per a obtenir, cadascun dels components del tripartit, una part
dels seus votants. Amb aquest fi es van avançar les eleccions, sense
esperar que els canvis que es visualitzaven en el panorama poguessin conduir
a una altra situació.
Així doncs, les denúncies del Govern basc contra la il·legalització
de AG són llàgrimes de cocodril -incloses les cartes a l'ONU i
la UE- que preparaven celebrar a la seva costa un augment de vots i diputats.
No és per ventura sospitós que ni el PNB, ni EA ni EBV assistissin
a la reunió que va convocar AG imme-diatament després de la confirmació
de la seva il·legalització pel Constitucional? El tripartitt basc
no és el responsable de la il·legalització d'AG per l'Estat
central, però òbviament s'aprofita de la mateixa.
...i la pastanaga
Però en aquesta reunió després de la il·legalització
definitiva d'AG pel Constitucional sorgeix la "sorpresa". El Partit
Comunista de les Terres Basques -Euskal Lurraldeetako Adheriu Comunista (EHAK)
s'ofereix per a reprendre el programa d'AG. El PP vol més pal i pressiona
el Govern del PSOE perquè il·legalitzi també aquesta formació,
doncs els mateixos arguments amb els quals han il·legalitzat AG serien
aplicables a EHAK. Però el Govern no decideix posar immediatament en
marxa el procés. Potser tot això respon a que el Govern deixa
una escletxa per a possibilitar la negociació amb ETA i reprendre la
situació anterior a l'aprovació del Pla Ibarretxe al Parlament
Basc.
Batasuna a Anoeta va donar un gir a la seva política per a possibilitar
l'obrir negociacions (veure LI 56): per primera vegada proposa una taula Estat-ETA,
en la qual sota l'epígraf de "desmilitarització del conflicte"
es preveu el canvi d'armes per presos (el procés ja es va aplicar amb
ETA p-m quan llavors era Ministre d'Interior per UCD Martín Villa), mentre
en una altra taula de negociació, tots els partits d'Euskadi parlarien
sense condicions del futur del poble basc. El Govern va valorar el nou escenari
com a positiu i va donar motiu al PP a jugar la basa d'acusar el PSOE d'obrir
negociacions amb ETA. Es va començar a parlar d'una immi-nent treva,
mentre les accions d'ETA es limitaven a confirmar la seva capacitat d'acció,
però sense morts que tanquessin qualsevol possibilitat de diàleg.
El PSOE va despenalitzar la convocatòria de consultes, es desprocessà
Atutxa i els representants del tripartitt en la Taula del Parlament basc...
Si bé és cert que va continuar el macro-judici contra el moviment
abertzale, tot començava a moure's. Però Ibarretxe va anticipar
les eleccions, sense donar temps que l'esquerra abertzale recuperés alguna
forma de legalitat i pogués exercir d'interlocutor en el procés
de negociació.
Amb les eleccions ja convocades Batasuna va ampliar la base de suport amb l'Acord
Democràtic de Base per a la Resolució del Conflicte, subscrit
el passat dia 5 per EA, Batasuna, Aralar, AB, ANV i Zutik al costat d'ELA i
LAB i moviments socials bascos. No és una repetició de Lizarra
on Batasuna prioritzava el bloc basc després del PNB, sinó una
posició més independent.
Ara la candidatura del PCTV-EHAK canalitzant el vot Batasuna a qui directament
repercuteix és als tres socis de govern que repartien el pastís
i que veuen com la majoria absoluta que tenien en la mà s'esfuma. Així
s'entén que Madrazo, per exemple, defineixi aquesta candidatura com "la
nova marca de Batasuna", la presidenta d'EA afirma que es tracta d'una
nova llista blanca i els dirigents de Batasuna acusen l'entorn d'Arzallus de
llançar acusacions contra EHAK a través d'una web.
Amb aquest panorama podríem resumir la política del govern del
PSOE com la utilització de la repressió per a imposar a ETA i
a l'esquerra abertzale una negociació de lliurament de les armes i d'acceptació
de les institucions antidemocràtiques de la Monarquia.
Josep Lluís
En l'entrevista publicada a Berria, ETA confirma la seva intenció d'obrir un "procés de negociació" i assegura que "és possible superar el conflicte armat i començar un procés democràtic amb l'acord de tots". El Govern ha donat alguns senyals d'estar disposat a entrar en aquest procés (veure article central). Davant aquesta possibilitat plantegem una sèrie de reflexions.
1. El responsable del conflicte a Euskadi és l'Estat monàrquic, que nega el dret a l'autodeterminació i manté una política sistemàtica de repressió sobre el poble basc. Les accions d'ETA, en lloc d'afavorir la justa lluita del poble basc, l'aïllen i permeten a l'Estat i al Govern central colpejar amb més força el poble basc i els lluitadors de l'esquerra abertzale. Amb aquesta nefasta política d'ETA, al costat del centralisme monàrquic dels dirigents del PSOE, IU, CCOO i UGT, l'Estat ha aconse-guit un ampli suport de masses.
2. Així doncs, el cessament de les activitats de lluita armada ajudaria
a restablir llaços de diàleg entre la lluita del poble basc i
el conjunt de treballadors i pobles de l'Estat espanyol. Uns llaços que
van existir al final del franquisme i que són absolutament necessaris
per a aconseguir les llibertats contra la Monarquia.
3. Però una cosa és una treva i un possible acord entre ETA i
l'Estat per a canviar armes per presos, i una altra molt diferent els termes
de la negociació política. L'objectiu clau per al Govern del PSOE,
vista la impossibilitat de la pura i literal destrucció de l'esquerra
abertzale que pretenia de totes totes el PP, és integrar aquest moviment
en el marc de la Monarquia i les seves institucions. És en aquest rebuig
que l'esquerra abertzale ha jugat un paper positiu en la transició, encara
que estiguem en desacord amb la seva política. Si en la negociació
el que es fa és reconèixer el marc establert com a legítim,
ja no estem davant diferències polítiques, sinó tancant
en un cul de sac les reivindicacions del poble basc. No hi ha espai per a un
poble lliure i sobirà en el marc de la Monarquia centralista i la seva
Constitució.
4. L'exigència de negociació -que planteja des d'ERC i ICV fins a Corrent Roja, o el PER- no és de per si mateix l'eix de solució del conflicte, com si per mitjà del diàleg amb la Monarquia es pogués obtenir el dret d'autodeterminació dels pobles. Sense ruptura amb el marc monàr-quic no hi ha cap possibilitat de solució a les ànsies de sobirania i llibertat dels pobles. Sota la retòrica de la negociació Arafat va signar els acords d'Oslo que van suposar una soga al coll de la Intifada i un debilitament de la unitat del poble palestí.
5. A diferència de la política de Batasuna en aquests anys, aquesta tasca per la llibertat dels pobles que configuren l'Estat espanyol, ha de ser una tasca que assumeixi la classe obrera en el seu conjunt enfront de la política centralista i espanyolista de PSOE, IU, CCOO i UGT. Que la classe obrera no es podrà alliberar de l'explotació que rep com a classe mentre es mantinguin llaços d'opressió de pobles. Que la clau de la solució està en la unitat dels treballadors i els pobles contra la Monarquia. Aquesta orientació exigeix, amb urgència, aixecar un vast moviment en tot l'Estat espanyol pel dret d'autodeterminació dels pobles enfront de la Monarquia.
26 anys de pontificat
¿El Papa va ser un sant?
El Papa Joan Pau II va morir el dissabte 2 d'abril després d'una
llarga agonia, explotada per l'Església catòlica amb l'ajuda dels
mitjans de comunicació de tot el planeta. El clima de commoció,
principalment entre els mil cent milions de catòlics al món, continuarà.
Als qui avui pateixen la mort del Papa com un dels seus, volem recordar el paper
de Joan Pau II en la direcció de l'Església catòlica, no
al costat del poble sinó dels dictadors, de l'imperialisme nord-americà
i dels sectors més conservadors del clergat.
En les últimes setmanes s'han publicat llibres, revistes i articles biogràfics
que, amb rares excepcions, enalteixen Joan Pau II. Ell apareix com un lluitador
per la pau i defensor dels pobles oprimits. Se l'ha anomenat "l'home del
segle que va canviar el món". S'ha format així un mite entorn
el Papa, obrint el camí per a la seva canonització, és
a dir, que sigui declarat com un sant més de l'Església.
Escollit per a ser el líder de l'Església catòlica el 1978,
el polonès Karol Wojtyla, que va adoptar el nom de Joan Pau II, va ser
el primer Papa no italià en segles. Simbòlicament, poc després
va anar a resar en el túmul del fundador de l'organit-zació ultra-reaccionària
Opus Dei, després beatificat pel Papa, deixant clara la seva identificació
amb els objectius del grup, com ara l'anticomunisme i la defensa de posicions
conservadores en matèria de moral, sexualitat i família.
Aviat el Papa va assumir una postura política activa, utilitzant com
a principal instrument els seus viatges per diversos països, els seus discursos
i textos. Joan Pau va ser un Papa de la globalització, que va utilitzar
els mitjans com mai no ho havia fet el Vaticà. Els seus viatges movien
grans masses, com va passar a les seves tres visites al Brasil.
Dos anys després de la seva presa de possessió, Ronald Reagan
arribaria a la presidència d'EUA, amb un fort discurs conservador, cosa
que va obrir un nou període de conver-gència entre el Vaticà
i la Casa Blanca, formant el que Richard Allen, president del Consell de Seguretat
Nacional de Reagan, va anomenar la "major aliança secreta dels temps
moderns".
Col·laborant amb la contra-revolució Joan Pau II va actuar en
dos punts clau de l'escena internacional en el canvi de dècada dels 70
als 80: Polònia i Nicaragua. Va visitar Polònia, el 1979, i va
iniciar un canvi en la posició adoptada fins llavors per l'Església
de dialogar amb el règim estalinista per a col·locar al Vaticà
en el suport obert als grups d'oposició. L'actuació del Papa,
d'acord amb la CIA, com va confirmar recentment el seu antic director, el general
Vernon Walters, tenia com a objectiu contribuir moralment i financerament als
sectors de l'oposició que defensaven la restauració capitalista,
contra els qui combatien la burocràcia, però defensaven la propietat
social. La justa lluita del poble polonès contra l'estalinisme va ser
conduïda, amb el suport del Papa, cap a la restauració del capitalisme,
per mitjà de Lech Valesa i la direcció del sindicat Solidarnosk.
A Nicaragua, el 1983, el Papa va condemnar la participació dels capellans
al govern del Front Sandinista i va recolzar la cúpula de l'Església,
que s'oposava la nou règim, fins i tot promovent l'arquebisbe de Managua
a cardenal. Novament el Vaticà es va associar als EUA en una gran campanya
contra els sandinistes, que va comptar amb l'enviament de fons de l'Agència
de Desen-volupament Internacional, organis-me del govern dels EUA, a l'oposi-tora
arxidiòcesi de Managua.
En la seva visita a Cuba, el 1998, el Papa tenia com a objectiu, declarat per
ell mateix, produir els mateixos efectes que havia causat a Polònia,
o sigui, ajudar al procés de restauració capitalista.
Recolzant les dictadures d'Amèrica Llatina
El papat, abans i després de Joan Pau II, va recolzar clarament diverses
dictadures militars. A Xile, un dels grans aliats del general Pinochet va ser
l'arquebisbe Angelo Sodano, nunci apostòlic, o sigui, ambaixador del
Vaticà en aquell país. Sodano, davant la mort del Papa, es va
convertir en la segona autoritat del Vaticà, ocupant la funció
de secretari d'Estat. La vella amistat amb Pinochet va dur el Vaticà
a sol·licitar l'alliberament del dictador, quan aquest va estar detingut
a Anglaterra a petició de la justícia espanyola.
A l'Argentina, els generals van trobar en el nunci Dom Pio Laghi un lleial company,
la qual cosa va dur a l'Associació de Madres de la Plaza de Mayo a demanar
el seu processament a la justícia italiana. Recentment, el bisbe capellà
major de l'exèrcit argentí va dir que els defensors de l'avortament
haurien de llançar-se al mar -pràctica de la qual es va valer
la dictadura per a assassinar presos polítics- i va rebre total suport
del Vaticà després d'aquesta infame declaració.
Alguns articles de la premsa procuren mostrar el Papa com un crític tant
amb el socialisme com amb el capitalisme: res més fals. Per a Joan Pau
II i el Vaticà, el socialisme és, de forma general, una de les
"ideologies del mal". Les crítiques al capitalisme són
puntuals i, en la seva majoria, tracten de qüestions com la pèrdua
dels valors religiosos en la societat moderna, causades pel consumisme o per
la nova moral sexual. Tampoc el discurs per la solidaritat mundial no va més
enllà de paraules buides, sense atacar a les causes de la misèria
o de l'explotació. Al cap i a la fi, un dels consellers de l'òrgan
encarregat d'elaborar la doctrina social de l'Església catòlica,
la Comissió de Justícia i Pau, és Michel Camdessus, ex-cap
de l'FMI.
Persecució dels sectors progressistes
A l'Amèrica Llatina, els objectius van ser la Teologia de l'Alliberament
(TA) i els sectors de l'Església lligats a les lluites populars, acusats
d'introduir temes marxistes al catolicisme. Un dels principals mecanismes utilitzats
va ser la Congregació per a la Doctrina de la Fe (antic Sant Ofici de
la Inquisició), dirigit pel cardenal Ratzinger, un dels membres més
poderosos del Vaticà. Per la seva iniciativa, molts teòlegs lligats
a la TA van ser censurats, com Leonardo Boff, van veure les seves obres prohibides
o se'ls va impedir continuar ensenyant en les seves Universitats.
D'aquesta manera, quan la TA, les Comunitats Eclesiàstiques de Base i
les pastorals socials van perdre espai, moviments com la Renovació Carismàtica
Catòlica, de qui el Pare Marcelo és el més conegut representant,
van guanyar força.
Rodrigo Ricúpero
(PSTU-Sección brasileña de la LIT-CI)
Condemna al l'homosexualitat l'abortament i els preservatius
Joan Pau II també va defensar tot un seguit de posicions extremadament
reaccionàries sobre sexualitat. Més que postures personals, el
Papa expressava els plantejaments defensats pel conjunt de l'Església
catòlica.
En aquest punt, de nou es percep l'afinitat del Vaticà amb la Casa Blanca,
particularment durant els governs republicans de Ronald Reagan, de Bush "pare"
i de Bush "fill". Entre diversos temes, tres mereixen ser destacats:
l'ardent condemna a l'avortament, a l'ús del preservatiu i a la unió
civil entre homosexuals. En el seu últim llibre, Joan Pau II va comparar
l'avortament, actualment permès en diversos països, amb les formes
d'extermini practicades pels nazis en els camps de concentració, i va
titllar les unions entre gais i entre lesbianes de ser una greu violació
de les lleis de Déu i de la naturalesa. La condemna a l'ús del
preservatiu només pot veure's com una actitud criminal, ja que es tracta
de l'únic mètode conegut per a prevenir la propagació de
l'epidèmia de la Sida.
Va reconèixer l'Estat d'Israel
Joan Pau II va ser el responsable del reconeixement pel Vaticà de l'Estat
d'Israel. En la imatge porta un missatge al mur de les lamentacions de Jerusalem,
durant la seva visita el 2000. El que es fa disfressar com una reconciliació
entre la religió catòlica i el judaïsme no era més
que una altra maniobra política per legitimar l'ocupació de la
terra palestina. Mai, tanmateix, l'Església va reconeixer la seva col·laboració
amb el règim nazi. En les "fites" de Joan Pau II hi ha també
la seva mediació durant el setge de l'església de la Nativitat,
que va acabar amb l'empresonament i la deportació dels militants palestins
que s'hi van refugiar després l'assalt i l'ocupació de Betlem
per l'exèrcit israelià.
Cristina. Barcelona
Amb la retirada de les estàtues
de Franco no h'hi ha proa
Recuperar la memoria
Aquest passat mes de març tele, ràdio i premsa ens informaven
de la supressió per part del govern d'algunes estàtues "eqüestres"
de Franco. A més el govern realitzaria -segons aquestes informacions-
"un rentat de cara" al Valle de los Caídos. Segons sembla,
el govern ha pres la decisió de reconvertir el mausoleu del dictador
i lloc de peregrinació i culte de nostàlgics franquistes i altres
fatxes en "un recordatori dels horrors de la repressió". Aquesta
declaració d'intencions es recollia en un projecte de llei que tindria
un doble contingut segons fonts "oficials": avaluar la situació
de les víctimes del franquisme i redactar un projecte de llei que serveixi
per a eliminar tota la simbologia franquista que quedi encara a l'Estat espanyol.
Es proposa renovar també la web de Patrimoni Nacional (www.patrimoniona-cional.es)
- que, no està malament recordar que en la presentació actual
encara mostra el Valle com un "monument envoltat d'un gran bosc de pins",
"aixecat en els anys següents a la contesa de 1936, segons projecte
de Pedro Muguruza i Diego Méndez, decorat amb monumentals escultures
obra de Juan de Ávalos"(...) en la roca de les quals està
excavada la gran basílica sepulcral on estan enterrats caiguts dels dos
bàndols de la guerra civil"
Aquest pacte per acabar amb la imatge del Valle i la retirada de les estàtues
ha provocat un efecte dòmino en d'altres ciutats: l'Ajuntament de Guadalajara
-governat en coalició pel PSOE i IU- va decidir a continuació
retirar una altra estàtua del dictador i de passada va eliminar l'última
escultura encara exposada a l´Estat espanyol del fundador de Falange,
José Antonio Primo de Rivera. Sobre les altres tres estàtues eqüestres
que queden, de moment no hi ha novetats. Són les de l'Acadèmia
Militar de Saragossa, la del port de Melilla i la de la caserna de la Legió
en aquesta ciutat. El portaveu del Govern de Melilla, Daniel Conesa (PP) va
afirmar que el debat sobre la supressió dels símbols li importava
"un pepino". A Santander a més es retirava una estàtua
de Franco i alhora una placa de la República.
El que està clar és que la supressió dels símbols
franquistes no s'acabarà amb la retirada de les estàtues. Només
a Madrid hi ha gairebé 170 carrers i places en record de personatges
del règim feixista. No existeix no obstant això un catàleg
oficial, però si s'ha de jutjar per les aportacions que circulen en molts
fòrums d'Internet, la llista és llarga. Encara existei-xen a l'Estat
espanyol, segons l'INE, vuit poblacions que se'n diuen "Del Caudillo":
Plans del Caudillo (Ciudad Real), Gévora del Caudillo (Badajoz), Guadiana
del Caudillo (Badajoz)... i altres tantes.
Però, la qüestió de fons de tot això seria preguntar-nos
quina imatge de la història recent tracta d'inculcar-nos el govern amb
aquestes mesures. Moltes vega-des aquestes interpretacions "lights"
de la història, conciliadores, revisionistes, sentimentals, de reconciliació
i oblit, en realitat actuen de forma negativa en la consciència.
Si d'una banda retiren l'estàtua de Franco també ho fan d'una
placa de la República. Però "no es lo mismo", com diria
la cançó. El que resulta escandalós i penós alhora
són les falsedats històriques en les quals està incorrent
de forma sistemàtica TVE -ara socialista- des d'aquest tipus d'història
revisionista amb programes com "Memòria de España" o
sèries com "Cuéntame". La interpretació històrica
més estesa avui a l'Estat espanyol del que van ser la República
i la Guerra Civil és la que està assumint que la República
va ser una època caòtica de la nostra història que va conduir
inevitablement a la guerra civil de la qual van ser igualment responsables els
dos bàndols del conflicte, que van cometre el mateix nombre i tipus d'"atrocitats"
i "violacions dels drets humans". D'aquesta manera la versió
dretana i reaccionària de la història de la Guerra Civil en la
qual hi havia bons (els vencedors) i dolents (vençuts), s'ha refregit
en una postura que es defineix de "centre" i que assigna per igual
als dos bàndols la responsabilitat per tals "violacions". Aquesta
interpretació de la nostra història ha justificat el silenci que
ha existit fins fa poc sobre la nostra memòria històrica, assumint
que tots érem culpables d'aquell "trist passat", i que era
millor oblidar. Tal visió va aparèixer de nou en els capítols
de la sèrie "Memòria d'Espanya" que TVE va mostrar els
passats dies 1 i 8 de març. En aquests capítols s´"informava"
el que va ser la República, la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Sense explicar les causes del conflicte, concloïa que els dos bàndols
de la Guerra Civil van exercir una "idéntica represión".
Això és una falsedat escandalosa refutada de forma molt rigorosa
per moltíssims estudis -científics- històrics. Doncs bé,
a veure si el Govern escolta més als científics i al poble, que
duu anys demanant una recuperació de la memòria històrica
de tots i totes. I això no es fa només retirant estàtues.
Noelia. Barcelona
Immigració: després de
la jornada de lluita del 2 d'abril
Ràbia i propostes
La jornada europea contra els centres d'internament i pels drets de les
persones migrants va servir per a mostrar al Govern el desencantament i la ràbia
dels treballadors extracomunitaris. Va ser la punta de llança d'un llarg
procés social iniciat fa ja un temps. Les mobilitzacions, els tancaments,
els actes o les marxes s'han vingut repetint en els últims mesos arreu
de l'Estat. Avui ens sembla estar en un moment clau en la construcció
de la identitat obrera d'un nou subjecte social.
La jornada del 2 d'abril, celebrada en unes trenta ciutats europees, va comptar
a Barcelona amb la participació dels treballadors estrangers amb i sense
permís de treball. Va coincidir a més amb el tancament d'immigrants
promogut per l'Assemblea per la Regularització sense Condicions a Barcelona.
La mobilització en el Dia de Lluita contra els Centres d'Internament
va ser la més important just quan vam entrar en l'últim mes del
Procés de Regularització Extraordinària. Les oficines del
Ministeri de Treball es tancaran per als estrangers el pròxim 7 de maig
deixant "fora de la llei" entre 700 i 800 mil persones. Segons xifres
oficials, passats dos mesos, han aconseguit tramitar els seus documents uns
300.000 treballadors.
El camp andalús
Andalusia va reivindicar el 2 d'abril les seves lluites històriques.
Entre les mobilitzacions més importants va destacar la de Màlaga,
on van participar prop de mil treballadors, malgrat la intensa pluja. El procés
viscut a la capital de la Costa del Sol, a més, va mostrar la unitat
en la lluita: va convocar la Coordinadora d'Immigrants, però també
va comptar amb el suport d'entitats polítiques, sindicals i socials.
També Huelva va sortir al carrer sota el paraigües de la unitat.
La Mesa de Temporers, amb la participació del Sindicat Unitari, CGT,
Unió Sindical de Treballadors d'Andalusia, CNT, Sindicat d'Obrers del
Camp, Esquerra Unida i d'altres organitzacions de drets humans es van concentrar
i van aconseguir una entrevista amb el Delegat del Govern. Una cosa que no va
succeir a Barcelona: ni la unitat ni l'entrevista, almenys en un primer moment.
Crits de color
La majoria de manifestacions van destacar pel color i la música. Els
càntics i crits eren el reflex de la realitat i el context de la immigració:
"Immigrants i precaris, sortim de l'amari", "La Llei d'Estrangeria
és un porqueria", "Qui recull els tomàquets? Sense papers,
sense papers", "Qui se'n cuida dels avis? Sense papers, sense papers",
"Qui mor a l'Estret? Sense papers, sense papers" o "Nativa o
estran-gera: la mateixa classe obrera". Les consignes s'agrupaven a més
en un cant arrossegat des de fa massa temps: "Papers per a tothom".
La lluita avui ve marcada pel Procés Extraordinari. I l'exigència
és la suspensió o flexibilització dels requisits per presentar
la sol·licitud de documents. La majoria d'immigrants no poden complir
els requisits: ni l'empadronament, ni el certificat de penals i, menys encara,
el d'un contracte laboral de sis mesos. Un estudi de la gens sospitosa Universitat
Pompeu Fabra explica que el 93% dels nous contractes són de tipus temporal,
i bona part d'ells ho són "per obra i servei".
No viurem una regularització massiva. El que sí pot ser massiu
són els acomiadaments dels treballadors en negre, la venda de contractes
per part de màfies, els xantatges dels empresaris… I, això
sí, continuaran els abusos, el treball sense contracte (sense drets)
i la sobreexplotació. Per tot això, els emigrants seguiran en
peu de guerra.
Diu Lorenzo Cachón, economista expert en les noves formes d'explotació
del capitalisme, que "a Espanya com a tot el món, el treball està
segmentat ètnica-ment", o sigui que segons en quina llengua somniïs,
quina carn mengis i en quin déu creguis, més o menys, et toca
construir cases, cuidar dels nostres avis o recollir la collita dels hivernacles.
Equip d'Immigració
Construir un Pla de Lluita unitari
Andalusia marca un camí unitari que ha de ser seguit per totes les organitzacions i grups de suport de tot l'Estat. La Mesa Permanent pels Drets dels Immigrants, constituïda a Barcelona, se suma a aquesta proposta. Cal fer-la realitat. I posar dia, lloc i hora, per a una Trobada Estatal, on es discuteixi i decideixi un Pla de Lluita Unitari a tot l'Estat amb l'objectiu d'enfrontar-se al Govern i als sindicats que li donin suport.
Pacte social de l'Educació a Catalunya
Un acord contra l'ensenyament públic
Primer, el MEC va presentar a debat el document "Una educació de
qualitat per a tots i entre tots", després el Departament d'Educació
de la Generalitat ha presentat unes "Propostes per al Pacte Nacional per
l'educació" basades en els acords del Tinell i elaborats per una
comissió designada per la Conselleria d'Educació.
L'objectiu d'ambdós documents era arribar a un "acord social per
a l'educació" tal com assenyalava CCOO en l'Informe de febrer. Del
debat del MEC ha sortit la LLOI, una espècie de LOCILLA, o LOCE maquillada,
un híbrid entre la LOGSE del PSOE del 90 i la LOCE del PP, que recull
el pragmatisme seleccionador i jerarquit-zant dels populars i part de l'afany
integrador de la LOGSE, però que pot reproduir els problemes d'ambdós
models: falta de la memòria econòmica de la Llei, religió
avaluable, itineraris a 4rt, repeticions, supressió del Batxillerat artístic,
consoli-dació dels concerts educatius amb la privada, selecció
de la direcció per mètodes no representatius que consoliden la
meritocràcia dels equips directius (oposada a una gestió democràtica
i participativa).
Falta una concreció clara d'una aposta per una escola on els coneixements
també siguin fruit de l'aprenentatge i de l'exigència i on administració,
pares, professors i alumnes assumeixin obligacions i drets compartits. Això
a Madrid, a Catalunya, més dels mateix. El document "Propostes per
al Pacte Nacional per l'educació" està estructurat en 5 apartats.
Resumim el seu contingut a continuació
Profesorat.
El document advoca per la possible desfuncionarització del professorat
(això ho afirma JM Terricabras, funcionari multiocupat de la udg i coordinador
del tema). Clar que, pot ser un eufemisme per a canviar el sistema funcionarial
pels contractes precaris, l'externalització o les baremacions objectives
per la digitalització (de dit) en els nomenaments.
Així en l'apartat corresponent a la provisió de places atorga
a les direccions un paper decisiu i gairebé determinant, amb la corresponent
submissió posterior.
També en l'accés del professorat interí planteja que s'ha
de tenir en compte "l'avaluació positiva de l'experiència
prèvia, comprovada per la Inspecció, i pels directius dels centres".
Respecte a la promoció professional, planteja que es podria fer amb reduccions
de les tasques docents, incentius professionals. Com a premi: accés a
inspecció, llicències d'estudi, tutoria del professorat en pràctiques,
CRP...
Entre els canvis retributius aposta per una modificació del sistema "tenint
més en consideració l'ocupació del lloc de treball que
la pertinença a un cos o antiguitat", és a dir pujar els
Complements de destinació o específics a uns pocs, però
no les retribucions bàsiques. D'aquesta forma s'obre més el ventall
i augmenten les diferències salarials entre el professorat.
Autonomia de centres.
Entesa com un principi de coresponsabilització entre l'administració i el centre en la concreció de QUÈ s'ensenya, COM i AMB QUINS recursos, això comporta l'elaboració d'un currículum, una organització i uns recursos diferents per a cada centre, a partir d'un marc comú. Paraules. L'autonomia no és del centre, sinó de les direccions, el paper dels consells escolars queda minvat, els recursos van en funció de contractes programes centre-administració, i en els centres han de buscar-se els seus propis recursos: llogant locals o màquines, externalitzant serveis de neteja, manteniment… Res de nou de fet, ja s'està aplicant en molts llocs. Si la conselleria, en mans d'erc, vol seguir en aquesta línia té una bona mestra en Margaret Thatcher, que ja va aplicar algunes d'aquestes mesures en els anys 80, que analitzin com va quedar el sistema públic al Regne Unit.
Igualtat d'oportunitats i llibertat d'ensenyament.
La igualtat i la llibertat són els concep-tes, mal aplicats, que serveixen
als redactors del projecte per a justificar la necessitat d'un servei públic
educatiu que englobi els centres de titularitat pública i els privats
concertats, és a dir, el caràcter del públic o privat ve
determinat per qui finança i no per la titularitat, que és qui
se'n duu les plusvàlues generades. Clar que aquesta definició
de servei educatiu públic nega el veritable servei públic, i és
que tots els fons públics haurien d'anar a l'ensenyament públic
i ni un euro per a la privada. La llibertat d'elecció de centre seguirà
sent per a les classes afavorides a qui es garanteix la gratuïtat en centres
d'elit on seguiran pagant activitats extraescolars i altres minúcies
a les quals no podran accedir les classes més desafavorides.
L'Estat el que ha de garantir és una ensenyament públic de qualitat
per a tots i després qui vulgui dur als seus fills o filles a un centre
privat que el pagui. Doncs serà que no! El tripartit va en una altra
direcció: manteniment dels concerts amb els centres privats inclosa la
6ena hora -complementària- a primària.
Familia y educació.
Després de reconèixer a la família com la primera instància
socialitzadora de la infància estableix una sèrie de propostes,
algunes interessants:
-Establiment d'un contracte entre escola i família
- 2 hores no lectives per acció tutorial amb les famílies en horari
flexible
- Carta de serveis: menjadors, llibres de text, colònies, extraescolars.
Quedant a mig camí en el tema del finançament i de la gratuïtat.
- Permisos laborals per als pares per a assistir a reunions en el centre.
-Possibilitat d'un PEC 0-16: unificació de centres de primària
i secundària per a facilitar un projecte educatiu coherent.
Clar que moltes d'aquestes propostes, positives sobre el paper, requereixen
la coresponsabilitat d'altres Departaments (Treball, Benestar Social, Economia...)
I de les empreses, amb la qual cosa poden quedar en paper mullat.
Malgrat reconèixer el paper de les ampas com una via participativa, la
seva funció queda disminuïda al propugnar-se la "redefinició
dels consells escolars com un marc de participació, recollida i debat
d'iniciatives i atorgant clarament a la direcció del centre la funció
de màxim òrgan de gestió".
Coresponsabilitat dels ajuntaments.
Planteja la cores-ponsabilitat entre la Generalitat i els municipis en quatre
àmbits:
1) Competències generals: corres-ponen al Departament d'Educació
la planificació general, l'ordenació acadèmica, l'escolarització
d'alum-nes (els Ajuntaments participaran en 'escolarització), l'avaluació
del sistema, la creació, construcció i manteniment (els Ajuntaments
aportaran el sòl i el manteniment).
2) Competències en la gestió dels ensenyaments de règim
general És competència del Departament d'Educació. Els
Ajuntaments col·laboraran en les relacions entre els centres que imparteixin
FP i les empreses.
3)Competències sobre ensenya-ments no obligatoris (Ed. 0-3, musicals
i artística, Adults). Co-responsabilitat compartida entre municipis i
Departament en la construcció, gestió i manteniment. Adults: els
ajuntaments seran titulars dels centres públics, de la seva construcció,
del seu professorat, del personal i de l'admissió de l'alumnat.
4) Competències en participació davant les noves necessitats educatives.
Coresponsabilitat dels Ajuntaments en el foment de la participació a
través dels consells escolars, la vigilància de l'escolarització
en l'obertura de centres fora de l'horari escolar, en el coneixement de l'entorn…
Per a finalitzar cal assenyalar que les propostes reflectides en el document
esbossen les que seran (algunes ja són) les pròximes accions del
govern de la Generalitat, i que aquest ha reflectit en un altre document titulat
Una educació per a la Catalunya del segle XXI (Programa 2004-07) .Tant
en un com en l'altre falta per reflectir:
o Un pla de finançament per a l'educació amb l'objectiu d'arribar
a una inversió per a l'ensenyament públic del 6% del PIB de Catalunya.
o Un pla de construccions escolars que completés una oferta pública
de qualitat en tots els nivells educatius i territoris.
o La potenciació de la participació de la comunitat educativa
i l'aposta per una gestió democràtica i plural en els centres.
o Increment de les funcions dels òrgans cololegiats de gestió
com a via per potenciar l'autonomia dels centres
o L'aposta per una xarxa d'ensenyament públic única, laica i gratuïta.
o La millora de les condicions laborals i professionals dels treballadors de
l'ensenyament.
oLa revisió de les competències bàsiques que ha d'aconseguir
l'alumnat, així com els mecanismes i mitjans necessaris per a aconseguir-los
mitjançant un currículum obert, diversificat i integrador.
JM
1.400 milions de persones al món
viuen en la misèria
Capitalisme i pobresa
L'Informe sobre l'Ocupació en el Món 2004-2005: ocupació, productivitat i reducció de la pobresa (Ginebra, OIT, 2005) de l'OIT afirma que la meitat dels treballadors del món, és a dir uns 1.400 milions de persones, estan atrapats en la pobresa i no arriben a guanyar prou per a superar juntament amb les seves famílies el límit de 2 dòlars al dia. La tradicional concepció que treballar és sinònim de sortir de la pobresa queda superada així per la brutalitat de l'explotació capitalista. Enmig de les múltiples teories que es pinten anticapitalistes, avui el marxisme segueix sent l'única resposta capaç d'explicar-ho i assenyalar com enfrontar-lo.
L'alternativa que proposa l'OIT per a superar aquesta situació és
que s'incrementi la productivitat, la qual cosa sona a música coneguda
en el nostre país on augmentar aquesta ha tingut com a resposta no millors
sous, sinó tot el contrari, tancaments per a dur les indústries
a zones de més baixa productivitat però menor cost de la mà
d'obra. De l'OIT no sorprèn la recepta.
Preocupa més que des de l'"es-querra" i amb teories "innovadores"
que neguen la lluita de classes, es facin propostes que, a la llum d'aquestes
xifres, no son sinó reaccionàries. Així les que apelolant
al dret a comerciar els productes agrícoles del Tercer Món proposen
que s'eliminin aranzels perquè els països pobres puguin "competir"
i es pugui crear riquesa en els mateixos. O l'altermundista del comerç
just com un mercat paralolel construït progressivament sense xocar amb
el capital. O la anticapitalista que, amb tints radicals i creient superada
la lluita de classes, considera que "el tema sindical" no és
el seu problema sense preguntar-se d'on treu la riquesa el capital i en conseqüència
deixant que segueixi apropiant-se-la. O la que ha calat en la ment de molts
treballadors sobre que les desloca-litzacions són "normals"
i que almenys portaran "treball i riquesa" a d'altres països.
El treball sí que hi va, fins i tot més del que hi havia aquí
per la menor productivitat, però la riquesa no: i amb aquest sistema
és impossible que així sigui.
Marx ens facilita una explicació científica del que està
passant. Per a això cal partir de la seva teoria de la llei del valor.
Segons ella les mercaderies es paguen segons el que costa fer-les no en forma
individual -aquesta pantalla o aquesta tassa- sinó determinat com mitjana
social -el que costa fer pantalles avui a nivell mundial, o tasses-. Dit amb
les seves paraules: el valor mig socialment necessari per a produir-les.
Ara bé, com la força de treball és una altra mercaderia,
cal aplicar-li el mateix concepte: el preu de la mà d'obra vindrà
determinat pel cost de reproduir-la -entenent per això no només
el manteniment del trebal-lador/a sinó també el dels seus fills/es
perquè en el futur compleixin el paper de mà d'obra en condicions
semblants a les dels seus pares. Amb aquesta concepció Marx contradeia
a la major part dels economistes que deien que el sou que et pagaven era conseqüència
del treball que realitzaves: és a dir que, segons Marx, no et paguen
pel que produeixes sinó pel que costes. D'aquest principi general Marx
deduïa les bases de l'explotació capitalista ja que l'única
mercaderia que podia generar riquesa era el treball humà ja que produeix
molt més del que rep com a salari per les seves hores de treball.
Aquesta és la base per a entendre el que és la lluita de classes.
És la lluita per aquesta riquesa. Així la lluita obrera aconsegueix
que el preu dels seus salaris s'acosti més al de la riquesa que crea,
permetent una millora en les seves condicions de vida. Per contra, les derrotes
o la desmobilització permeten a la burgesia arrabassar majors porcions
de plusvàlua, de riquesa, amb el que fins i tot rebaixen el cost de la
mà d'obra per a reproduir-se, i amb això hi ha un empitjorament
de les condicions de vida dels treballadors/es, o fan que els fills/es no puguin
arribar als nivells de vida dels seus pares. Per això el capital deixa
fer al comerç just: perquè te el límit autoimposat de que
només aquells que cobrin sous per sobre del seu cost de reproducció
poden pagar als camperols també per sobre del seu cost de reproducció
i això, en una situació d'empobriment genera-litzada, és
marginal, a més de servir per apaivagar la lluita de classes.
El capitalisme ascendent (s.XIX i inicis del XX), a pesar de la misèria
i sofriment de molts treballadors va permetre que, de conjunt, el nivell de
vida de les classes oprimides pugés: major mitjana de vida, descens de
mortalitat infantil... En paralolel pujaven els beneficis doncs s'incrementava
la productivitat. Així, a pesar de l'explotació que duia en si,
el capitalisme va representar un avanç per a la humanitat.
No obstant això a partir de la 1a guerra mundial, el sistema no només
es va estancar sinó que va comen-çar a destruir per a mantenir
beneficis, arrabassant les mateixes condicions de reproducció dels treballadors:
van ser les dues guerres mundials, la segona d'elles com a sortida a la depressió
i el crack. El nazisme va explotar fins al límit l'aplicació de
la llei del valor per a arrencar beneficis al servei del capital. Així
en els camps de concen-tració es va experimentar amb les mesures exactes
de les racions -amb càlculs de proteïnes mínimes incloses-
i les condicions de vida ínfimes per a "mantenir" una mà
d'obra susceptible de seguir produint fins a esgotar la vida útil moment
que o morien o anaven a les càmeres de gas. És a dir, van ajustar
al màxim el concepte de "cost de la mà d'obra". El 30
d'abril de 1942, Oswald Pohl, cap de l' "Oficina principal econòmica
i administrativa SS" enviava a Himmler un informe sobre "La situació
actual dels camps de concentració": "...La guerra ha produït
canvis estructurals visibles en els camps de concentració i ha modificat
radicalment les seves tasques, pel que fa a la utilització dels detinguts.
La detenció només per motius de seguretat, educatius o preventius,
no està ja en primer pla. El centre de gravetat s'ha desplaçat
cap al costat econòmic". El regla-ment que es va dictar en conse-qüència
deia que els detinguts havien de treballar fins a l'esgo-tament, a fi d'arribar
al màxim rendiment, que la jornada de treball era ilolimitada només
depenent de l'estructura i de la naturalesa del treball i s'instaurava el treball
en cadena inspirant-se en Ford. D'aquesta mà d'obra es van beneficiar
grans empreses com Krupp, Siemens, Volkswagen, Daimler Benz, Ford o General
Motors. IG Farbenindustrie va instalolar a Buna, tercer camp d'Auschwitz, una
fàbrica de cautxú sintètic. A Mathausen el treball central
era la pedrera. IBM facilitava els seus ordinadors i targetes perforades per
a la identificació i catalogació dels presoners. El nazisme demostra
en forma descarnada la utopia reaccionària dels "progressistes"
que en Fòrums Socials i jornades altermundistes reclamen "el repartiment
de la riquesa" o la "humanizació" d'un sistema que en
el seu declivi té al Reglament de treball d'Auschwitz com l'ideal de
les empreses per a mantenir beneficis.
Després de la 2ona guerra mundial el sistema no va desenvolupar més
riqueses, sinó que va seguir expropiant-se la que generaven els treballadors
sobre la base de la reconstrucció a Europa. Al Japó, sota la bota
ianqui, directament va estrènyer les rosques en la direcció d'Auschwitz
amb la implantació del toiotisme. Van ser duríssimes batalles
de la lluita de classes les que van anar arrencant porcions de riquesa: com
l'expropiació de la burgesia en 1/3 del planeta, les guerres d'independència...
traïcions com la de Stalin i els PCs europeus que, per a com-plir amb els
a-cords de Yalta i retornar Europa occidental a les burgesies, va ha-ver de
desarmar a les resistències a canvi de l "l'es-tat del benes-tar".Però
aques-tes engrunes recuperades del cost del nostre treball allunyaven al sistema
dels seus objectius per a mantenir la taxa de guany en aquesta època
de decadència. Així que la lluita de classes va seguir contra
l'enorme esforç del capital per apropar-nos a Auschwitz.
La globalització és un important avanç en aquest camí:
expulsa del treball a enormes masses de treballadors/es de tot el món
convertint l'atur crònic en xacra mundial que empeny a onades migratòries
per evitar la mort (2 nens moren per minut de malalties que es poden prevenir
al món, països com Argentina amb un índex de mortalitat infantil
que era la meitat que el xilè el 1960, avui en té un del 16,8
per mil enfront del 10 del país veí). Però a més,
les anomenades zones de lliure comerç com el NAFTA (EEUU-Mèxic)
que van justificar deslocalitzacions al nord i van augmentar les bosses de treballadors/es-pobres,
al sud van promoure les maquiles que han fet que a Mèxic es passés
d'11 milions de pobres (16% de la població) el 1984 a 54 milions (58%)
el 2001, dels quals 50 són aturats i 4 milions són treballadors!
Aquest és el futur de les deslocalitzacions: perquè són
triomfs successius del capital que augmenten la seva apropiació de la
riquesa que produeix el treball i no el converteixen en sortida de la pobresa
sinó en un empitjorament de les condicions de vida al reduir per sota
dels mínims necessaris el cost de la mà d'obra.
Perquè com deia Trotsky "La teoria és la realitat generalitzada",
avui és més vigent que mai la teoria del valor de Marx que explica
el que està passant. Igual que són els rius de treballadors brasilers
que -sortint de sota els ponts de Sao Paulo on viuen amb les seves famílies-
es posen en marxa a les 4 de la matinada diàriament per anar als seus
treballs, els que confirmen, la proposició del Manifest Comunista (escrit
el 1847) referent a la tendència del capitalisme a fer baixar el nivell
de vida dels obrers, i fins i tot a transformar-los en pobres. Reprendre la
seva afirmació central que "la història de tota societat
que hagi existit fins a ara és la història de la lluita de classes",
és avui una necessitat imperiosa per a armar als treballadors/es i enfrontar
un sistema que, en cas contrari, ens duu a Auschwitz.
Esther. CGT Barcelona
Pel compliment del conveni. Telemàrqueting
en lluita
Èxit de la vaga a Catsa
Els dies 8,9 i 10 d'abril el Comitè d'Empresa de Catsa, després
de celebrar assemblees, ha convocat vaga. Les nostres reivindicacions, entre
altres, són econòmiques: per un salari digne, paga de beneficis
estesa a tots els treballadors i eliminació o pagament de la poli-valència;
i també de condicions laborals: compliment del conveni, cessament de
les sancions als treballadors i restabliment les relacions laborals, ja que
l'opció triada per l'empresa és no escoltar als representants
dels treballadors i remetre'ns a la via judicial.
L'origen del conflicte ha estat la sentència del Tribunal Superior de
Justícia de Madrid que dóna la raó a vuit treballadors
de Catsa. Deixa deixa clar que Catsa és una contra-cta fraudulenta i
que el conveni d'aplicació és el de l'empresa matriu, Sogecable,
i no el de Telemàrketing, que és que ens apliquen ara. Després
de la sentència, Polanco s'ha trobat amb prop de 300 noves denúncies
de contrac-tació de frau de llei. Soge-cable ha intentat eludir el dret
a la demanda individual presentant con-flicte col·lectiu a l'Audiència
Nacional.
A partir d'aquí la postura de Sogecable cap als treballadors de Catsa
ha estat d'incomplir fins i tot el ja precari Conveni de Telem-árketing,
implementant una política de "terrorisme empresarial" (parau-les
textuals d'un representant de Sogecable), augmentant les mesu-res repressives,
sancionant als treballadors, no permetent triar el període de vacances,
etc.
Recentment s'ha signat l'III Conveni de Telemárketing, que, a malgrat
la massiva participació dels treballadors en les mobilitzacions prèvies,
ha deixat a un costat les reivindicacions més importants del sector,
com són la subrogació (en un canvi d'empresa l'obligació
de contractar el 100% dels treballadors amb idèntiques condicions), reduc-ció
de jornada o aconseguir un salari digne. Aquesta situació ens duu a haver
d'intentar millorar les nostres precàries condicions de treball en lluites
empresa per empresa, quan les pitjors condicions es donen en les lluites fraccionades.
Davant la convocatòria de vaga, Sogecable, una vegada més, vol
la il·legalitat contractant treballadors d'ETT i contractes verbals per
a substituir als treballadors en vaga. Això ens va portar a estendre
la convocatòria de vaga als contractats per ETT.
La participació ha estat massiva, 99% dels treballadors de Catsa i entre
un 80/90% dels de ETT. No obstant això, durant els tres dies la presència
policial ha estat constant i desproporcionada, carregant fins i tot contra el
piquet. Va caler la intervenció del Samur per a atendre un company. Polanco
recorre al Consell de Ministres per a l'emissió en obert del partit Madrid-Barça
(els treballadors van elegir aquests dies per anar a la vaga, quan el volum
de trucades per contractar-lo és major ) i a la repressió policial
contra els seus treballadors i pel que sembla tot se li concedeix. Ara l'èxit
de la vaga situa la pilota sobre la seva teulada.
El nostre objectiu ha d'estar centrat a trencar l'aïllament de la lluita
i aconseguir l'extensió i la solidaritat tant en el sector de Telemàrketing
com en totes les empreses de l'imperi Sogecable (que és propietari de
més de 400 companyies).
La lluita contínua
Polanco et guanyarem a la vaga i al tribunal!
Raquel. Comitè d'empresa de Catsa
INTERNACIONAL
Qui és qui a l'Iraq
La incògnita xiïta
Yalal Talabani , ex-guerriller nacionalista i líder de la Unió
Patriòtica del Kurdistan -organització anteriorment independista
i ara col.laboracionista amb EUA-, és nomenat "president" de
l'Iraq per l'Assemblea Nacional, formada després de les fraudulentes
eleccions del passat 30 de gener. A més del president, dos vicepresi-dents,
el suní Gazi al Yauar i el xiïta Abdel Abduli Mahdi, formen el Consell
Presidencial, i així es pretén donar una imatge "d'unitat"
d'un país destrossat i dividit per l'ocupació imperialista. El
bloc xiïta constitueix la majoria (146 escons) en el pseudo Parlament,
i juntament amb l'aliança kurda (Partit Democràtic de Kurdistan
i UPK, junts 75 escons) controla dos terços de la càmera. El sector
sunnita que majoritàriament va boicotejar les eleccions compta amb només
17 membres. Talabani ràpidament "va nomenar" Al Yafari, del
partit xiïta Dawa (Invitació), com a primer ministre, càrrec
que acumula més autoritat que la presidència d'acord amb la "Constitució"
dictada per Washington.
No obstant, aquesta "unitat nacional" pretesa pels elements col·la-boracionistes,
és molt fràgil davant una resistència creixent, i a més
perquè està sota enormes pressions internes. A part dels conflictes
religiosos, territorials i de petroli entre els tres sectors (xiïtes, sunnites
i kurds), la força dominant, és a dir l'aliança xiïta
pateix divisions internes. Es poden agrupar els islamistes xiïtes en quatre
gran grups: 1) L'autoritat clerical establerta a Nayaf al voltant de quatre
gran aiatol·làs (Ali Sistani, Ishaq Fayad, Basheer Al-Nayafi i
Mohammad Al-Hakim); 2) el partit Dawa; 3) el Consell Suprem de la Revolució
Islàmica Iraquiana (CSRII) i el seu braç armat, l'Exèrcit
de Badr; i 4) els dignataris clergues agrupats entorn de Moqtada Al-Sadr.
El centre d'ensenyament religiós (Hawza) a Nayaf sempre ha estat un lloc
privilegiat en el món xiïta i un rival de Qum d'Iran. Els afins
de Hawza són coneguts pel seu estatisme i no-intervencionisme davant
els assumptes polítics, malgrat la repressió que van viure abans
i al llarg del règim de Saddam. La Hawza depèn dels diners (khum)
que recapten els clergues dels seus devots (el 20% dels seus beneficis) tant
dins el país com fora, sent Al-Sistani el millor finançat a Nayaf,
sobretot per les donacions que rep de la Fundació Al-Khoei a Londres.
Durant la invasió del 2003 els primers fatwas (dictàmens religiosos)
dels gran aiatol·làs van ser subtilment en favor de la intervenció
imperialista i Al-Sistani va autoritzar contactes amb els oficials nord-americans.
No obstant això, més tard sota la pressió de les crítiques,
Al-Sistani va evitar personalment contactes personals amb els ocupants, alguna
vegada va criticar les forces imperialistes per no establir ordre en el país,
i va demanar que l'ocupació acabés com més aviat millor,
sense donar data ni dir com. Davant les crítiques i sobretot la creixent
autoritat de Moqtada Al-Sadr, els quatre gran aiatol·làs van unir
les files traient conjuntes fàtues per enfortir la seva autoritat. Han
estat els protagonistes de l'aliança electoral.
Dawa i CSRII
Mentre la Hawza ha estat sempre la caserna central de xiisme iraquià,
Dawa va ser la força política principal en un període de
gairebé 40 anys. El partit va ser fundat pels clergues i els comerciants
de Nayaf el 1958, just després de l'esfondrament de la monarquia, amb
la idea d'impedir els joves xiïtes que s'acostessin a l'influent Partit
Comunista. El seu programa es recolzava en el projecte de construcció
d'un estat religiós segons la llei islàmica (sharia) i el partit
va ser organitzat en clandestinitat amb una estructura estricta. Amb la revolució
islàmica a l'Iran el 1979 Dawa va sortir a l'escenari cridant als seus
seguidors a agafar armes contra el règim Baasista, un intent d'insurrecció
aixafada fortament que va costar la vida de centenars de persones, fins i tot
del seu fundador i líder espiritual, Mohammed Baqir Al-Sadr. A partir
d'aquesta derrota el partit va perdre la seva força, va sofrir diverses
ruptures, i els qui van poder fugir a l'Iran, sota la pressió del govern
de Humeini van entrar al novament format CSRII.
Dawa, malgrat el seu projecte xiïta, sempre ha estat un partit bàsicament
nacionalista, evitant la influència de Teheran, així va tenir
confrontacions permanents amb la direcció de CSRII. Encara que ja és
només l'ombra del Dawa dels 1970, les branques situades a Londres i Damasc,
liderades per Al-Yafari, van veure una oportunitat per a ells en la intervenció
imperialista a l'Iraq i es van desplaçar a Bagdad per a participar en
el govern interí titella format per EUA. No obstant això, actualment
ni Al-Yafari ni Dawa representa una lideratge real en la comunitat xiïta
a l'Iraq.
En canvi, el SCRII deriva la seva legitimitat política no solament d'Iraq
sinó més aviat del Gran Aiatololà Mohsen Al-Hakim (1889-1970)
que va organitzar la mobilització dels xiïtes contra l'ocupació
britànica i va dominar la Hawza amb gran autoritat religiosa i política
durant els 1960. SCRII és fundat el 1982 a Teheran per Mohammed Baqir
Al-Hakim, el fill de Mohsen, que va instrumentalitzar el prestigi llegendari
del seu pare. L'organització va estar composada bàsicament pels
exiliats que vivien a l'Iran i els presoners de guerra. Influïts pel règim
iranià, diverses organitzacions xiïtes van participar al Consell
que va oferir una plataforma per a tots els corrents xiïtes iraquians.
El 1983 el CSRII va establir un govern a l'exili i va organitzar la unitat militar
amb Badr. Davant l'ocupació imperialista a l'Iraq, el CSRII ha tingut
una actitud ambivalent, no obstant això van establir contactes amb els
oficials nord-americans pensant aprofitar-se de la nova situació creada
després de la derrota del règim de Sadam. Al-Hakim i el seu germà
Abdul Aziz, comandant dels cossos de Badr, van decidir participar en els consells
municipals i nacionals i el govern titella, mentre "criticava" el
manteniment a "llarg termini" de les forces ocupants. Poc després
de la seva tornada a l'Iraq, Al-Hakim és assassinat a Nayaf, no se sap
els protagonistes, encara que EUA culpa a Moqtada Al-Sadr pel succés.
CSRII sembla tenir el suport parcial d'alguns sectors dels clergues de Nayaf,
però té poca influència entre les masses xiïtes.
Moqtada Al-Sadr
Al capdavant del moviment més militant dels xiïtes iraquians, Moqtada
al-Sadr, també deu la seva posició bàsicament a la influència
del seu pare, el Gran Aiatololà Mohammad Sadiq Al-Sadr, que va patir
la repressió del règim Baasista, fins i tot amb 10 anys a la presó.
Sadiq Al-Sadr sempre va intentar unir els xiïtes amb l'oposició
sunnita contra el règim de Sadam. El 1999 va ser assassinat pel règim
juntament amb els seus dos fills més grans. El moviment d'Al-Sadr va
quedar en la clandestinitat fins a l'ocupació, i el seu creixement ràpid
després de la guerra ha sorprès tant els clergues xiïtes
com els ocupants. Encara que Moqtada Al-Sadr no té suficients credencials
religioses, la seva actitud contra l'ocupació li va guanyar el suport
de milions de joves i dels sectors més pobres de la comunitat xiïta,
sobretot a Bagdad i a la ciutat Sadr.
A Nayaf, el moviment d'Al-Sadr dóna una batalla forta contra els clergues
tradicionals i CSRII, denunciant-los com a cololaboracionistes de l'imperialisme,
fins i tot desafia el-Sistani pel seu conciliarisme i per la seva herència
iraniana. Malgrat la no intervenció durant les eleccions fraudulentes,
Moqtada Al-Sadr no ha dissolt el seu Exèrcit Mahdi i va mostrar la seva
força el 9 d'abril mobilitzant centenars de milers de persones als carrers
de Bagdad contra l'ocupació imperialista.
Juan Diez
Lluita estudiantil al Marroc
No a la reforma de l'FMI
La vaga esclatar per aturar l'aplicació de la nota eliminatòria
que representa un gran mur contra els estudiants. L'únic instrument que
els estudiants teníen a l'abast en el moment d'aprobar-se el decret era
negar-se a passar els exàmens semestrals. Tots els estudiants de dret
i economia de la Universitat de Fez van afegir-se a la lluita des del primer
dia dels exàmens.
El segon dia, l'Estat no podia reaccionar d'una altra manera: colpejant molt
dur, amb a detenció de desenes d'estudiants i un ferit molt greu, que
es va trobar entre la vida i la mort. Tot això va passar quan la televisió
marroquina emetia els documentals dels atemptats del règim de Hassan
II contra els drets humans, els anys 60, 70 i 80.
La repressió va continuar el tercer dia dels exàmens i una minoria
va començar a presentar-se a les proves. L'administració de la
universitat va donar una segona oportunitat amb una altra data per fer els exàmens
perduts els primers dies. No hi havia canvis, però, en la nota eliminatòria,
més enllà d'una reunió del consell de la facultat que va
discutir el tema sense arribar a cap conclusió.
La lluita estudiantil es va prendre com a objectiu a partir d'aleshores la llibertat
dels detinguts, que van sortir al carrer després de setmanes de manifestacions
davant el tribunal de Fez i amb un paper important de la solidaritat de totes
les organitzacions que van enviar adhesions per recolzar la lluita dels estudiants
marroquins. També destaquem que els nostres companys de la LIT-CI van
fer un gran esforç per salvar la vida del company ferit per la policia.
Tots els detinguts a les primeres mobilitzacions de Fez i Marraquech van ser
alliberats. En aquest moment segueixen a la presó deu estudiants detinguts
el 27 de març a Marraquech, que es nega-ren a passar la repesca dels
exàmens, en el marc de la nova reforma que no permet començar
els estudis de segon sense haver superat els de primer curs.
A la facultat de ciències de Fez la vaga continua per la reincorporació
de companys que han estat expulsats per la seva implicació a la lluita,
així com per fixar una data adequada per tornar a passar la primera tongada
d'exàmens. Fins ara s'ha fet una vaga de fam de 48 hores i diverses concentracions
a l'entrada de la facultat. El procés està ara mateix aturat per
les vacances.
La perspectiva de la lluita és continuar la mobilització a les
facultats de la resta d'universitats de Marroc per construir un gran moviment
que pugui aturar aquesta reforma. Fins ara ha resultat molt fàcil per
l'estat trencar la lluita dels estudiants aïllada en una o dues facultats,
però no seria el mateix si la mobilització es generalitzés.
També està sobre la taula la unificació de la lluita estudiantil
amb la de l'associació de llicenciats en atur, en tant que la reforma
afecta també els aturats: el 20 de juny s'ha convocat una marxa a Rabat
per lluitar contra la política de l'Estat en el sectors del treball i
de l'ensenyament.
Hicham. Fez