Tot el suport a la resistència
del poble iraquià i palestí
El referèndum del 20 de febrer permet il·lustrar el panorama
després d'un any de Govern PSOE. L'objectiu polític de ZP era
reforçar la seva presència en l'eix París-Berlín,
regalant un Sí als seus socis. Ara toca França -un dels ossos
durs de rossegar-. ZP va completar els seus serveis en defensar el seu Sí
a l'Assemblea Nacional Francesa davant els aplaudiments de la dreta i les reaccions
irades de l'esquerra, inclosos els socialistes.
El Govern dóna per bons els resultats del referèndum, malgrat
l'alt índex d'abstenció i que d'un total de 10 censats només
tres han dit que sí. Un resultat que per a un Estatut Basc -segons ZP-
es insuficient, per a la Constitució Europea n'hi ha de sobres. Tot depèn
de com és l'interès del Govern per deslegitimar el primer i avalar
el segon . Aquesta és la seva democràcia!
No van escatimar esforços per imposar el sí i tapar el no: van
gastar una dinerada de forma tan descarada que fins i tot la Junta Electoral
els va haver de cridar a l'ordre. Va ser clau per al Sí la posició
de CCOO i UGT, que malgrat tot segueixen sent referents essencials en la classe
obrera, i que amb això es facilitaven els acords amb el Govern. Per a
UGT, l'Executiu ultima més de 114'6 milions d'euros en concepte de patrimoni
històric, cosa que li permetrà enterrar els deutes per les seves
incursions immobiliàries que van acabar amb l'escàndol de la PSV.
En el bàndol del No, els qui havien d'impulsar-lo i tenien mitjans legals
i econòmics a càrrec de l'Estat - IU, ERC, IC- van preferir limitar-se
a una campanya de propaganda de les seves sigles, sense implicar-se en cap procés
de mobilització social, doncs el seu objectiu no era el 20 F, sinó
un Pacte de Legislatura amb el PSOE, no afeblir el tripartit a Catalunya...
fortes mobilitzacions pel No haurien desgastat aquests governs. La setmana següent
del 20F el PSOE obre les 4 taules claus de negociació amb IU i Carod
Rovira s'entrevista amb Zapatero per a encarrilar els acords.
Així les coses les forces del No que van cridar a la mobilització
van comptar amb pocs recursos i amb massa dubtes al llarg d'un a campanya que
no per llarga (més de 15 mesos des de la constitució de la Plataforma
pel No) no va ser tot a última hora i sense lligar-se al llarg als fets
més importants de la lluita de classes (Izar, privatització RENFE,
Pla Ibarretxe...) El problema del 20F no és el nombre de vots No, sinó
que el procés de desmobilització que hem viscut en l'any de Govern
Zapatero no s'ha pogut trencar en aquesta campanya. Les mobilitzacions -potser
amb l'única excepció del País Basc i el 12 a Barcelona-
han estat molt reduïdes.
En aquest context un Govern que va néixer amb l'espasa de Dàmocles
sobre el cap, aquell "Zapatero no nos falles" de fa un any, ha aconseguit
desactivar el potencial de mobilització de llavors per poder aplicar
una política que es gira contra els treballadors i els pobles. I això
ha estat possible perquè compta amb la pau social que li permeten CCOO
i UGT, i el vot d'IU, IC, ERC, excepte en els temes "d'Estat" on el
bloc ho fa amb el PP.
Més enllà de les formes, les continuïtats de la política
del seu govern antecessor són òbvies: una política imperialista
amb tropes per reforçar els governs imposats violentament pels EUA, com
són els d'Afganistan i Haití, i ara es permet fins i tot destinar
la Guàrdia Civil per a formar la policia iraquiana. Amb una política
cap a Euskadi, que si bé ha tret ferro a la confrontació judicial
amb el PNB, conserva un bloc amb el PP com es va veure en el debat del Pla Ibarretxe,
amb el manteniment dels proces-sos massius de judicia-lització de la
direcció del moviment abertzale. Una política d'immigració
en la qual dóna continuïtat a la Llei d'Estrangeria del PP amb un
reglament que posa tota l'esperança d'una regularització en mans
de la patronal, cosa que assegura el desastre. Amb una política econòmica
que prossegueix les privatitzacions previstes pel PP, com a la RENFE.
Davant aquest Govern no cap el raonament de que "pitjor" seria un
govern del PP, ja que aquest és un cercle viciós que ja vam viure
en els anys dels Governs González. És imprescindible impulsar
la resistència i la mobilització als plans del Govern per a avançar
en la configuració d'un bloc de ruptura amb aquesta política seguidista
del capitalisme i l'Estat. I els recents resultats a Portugal del Bloco de Esquerda
confirmen que hi ha espai per a això.
Balanç de la campanya contra la Constitució Europea
Les claus sobre el referèndum del 20F
1. L'estratègia per imposar el Sí va ser tancar la Constitució europea (CE) amb pany i clau durant la seva tramitació i durant la campanya, per evitar que se'n pogués fer un debat ampli. El poc debat afavoria la seva supremacia absoluta, amb tots els recursos de propaganda per eclipsar el No, que era el seu principal enemic. Des d'aquesta superioritat en els mitjans de masses, el populisme i la demagògia van substituir qualsevol explicació seriosa de la CE. La lògica d'aquesta dinàmica era l'altíssima abstenció, i que una majoria aclaparadora digués que no sabia què deia el text que s'havia de votar. Però la preocupació del Govern del PSOE no és si es coneix més o menys la CE, ni tan sols l'alt índex d'absten-ció, sinó que el seu text s'aprovi. L'abstenció va arribar a un rècord històric i no obstant això, el Govern no podia amagar la cara de satisfac-ció, perquè l'abstenció, encara que treu legitimitat al resultat, no pertorba l'exercici del poder.
2. El Govern va utilitzar tots els recursos antidemocrà-tics per imposar el Sí. Va aprovar quantitats multimilionàries per a la seva campanya electoral: 8 milions d'euros pel Govern i 9 milions pels partits parlamentaris -dels quals només 735.758 van anar a parar als partits del No, és a dir, una proporció de 18 a 1 a favor del Sí.. El Govern va ser tan descarat en la campanya pel Sí que fins i tot va arribar a cridar-lo a l'ordre la Junta Electoral, però tampoc per això va canviar d'actitud. La majoria absoluta de mitjans de comunicació va en el Sí.. Fins i tot en ple "dia de reflexió" i en el de la votació, durant els quals se suposa que està prohibit fer campanya, El País treia un editorial "pel Sí"; però no va ser l'únic, van seguir-lo, com a mínim, Tele 5, El Mundo, Cinco Días i Expansión, tal com s'exposa en la denúncia presentada a la JEC per "Una altra democràcia és possible".
3. Certament, entre el 90% del bloc parlamentari del Sí i el 76'7% de vots Sí, hi ha una certa distància. Va haver-hi sectors dels partits del Sí que van votar que No o que es van abstenir: l'ala dreta del PP -amb La Razón-, que prioritzava el càstig al govern, encara que no s'ha d'exagerar sobre aquest fenomen apreciable en barris de classe alta de Madrid, perquè en feus de l'extrema dreta del PP com El Ejido el Sí va arribar al 87'23%, mentre que el No obtenia tot just el 7'63% dels vots. També va haver-hi un sector nacionalista de CIU a Catalunya o del PNB al País Basc, tal com s'havia manifestat en el debat intern. El gruix del vot Sí l'assegurava el PSOE, que és qui més ha activat la seva militància en mítings (els pocs que s'han fet) i qui conserva els vots als principals feus obrers, els resultats dels quals han estat per sobre de la mitjana, cosa que confirma que el PSOE, que arrossega i codirigeix tant CCOO com UGT, és qui té una influència més efectiva -i per descomptat nefasta i reformista- en la consciència de la classe obrera. Ja va passar al referèndum de l'OTAN: mentre que una part dels sectors intel·lectuals i de petita burgesia gira cap al No, un sector ampli de la classe obrera encara confia en la socialdemocràcia. Això és cert fins i tot en pobles com Sestao al País Basc o S. Fernando i Puerto Real a Andalusia, afectats per IZAR i que acaben de ser colpejats per la política del Govern.
4. Els partits parlamentaris del No van apuntar-se a la desmobilització.
Van marginar-se de qualsevol campa-nya unitària de base; van limitar-se
a utilitzar tots els recursos del No per fer propaganda electoral de les seves
sigles. L'excepció a aquesta desmobilitza-ció va ser el País
Basc. L'actitud d'IU es posa en evidència, per exemple, en la manifestació
de Madrid del dia 17. Però en una situa-ció similar hi ha IC,
que s'ha limitat a justificar-se amb uns quants espots publicitaris. Amb alguns
matisos això també serveix per ERC. Un exemple de com tots aquests
partidaris del No estaven més pendents dels seus acords de Govern (central
i català) que d'impulsar el No es va produir a Terrassa, on tant IC com
ERC van ajudar a bloquejar una proposta de la CUP, per impedir que el ple hagués
de pronunciar-se sobre la Constitució Europea.
5. Les dificultats de la campanya pel No. En els escrits dèiem "només
impulsant la mobilització és possible revertir la maquinària
del Sí". L'experiència tan propera de la lluita contra el
PP va demostrar-nos tot el contrari: com la mobilització va ser l'arma
essencial no només per anar afeblint el govern sinó també
per donar-li el cop final el 12 i 13 de març, encara que l'expressió
visible fos la victòria electoral del PSOE. En el marc de la desmobilització,
les plataformes es van configurar amb l'esquerra extraparlamentària,
sovint com un estricte acord entre organitzacions sense arribar a connectar
amb sectors de base. Fins i tot en sectors que aparentment haguessin estat pel
No, les posicions de Negri desautor-itzant la batalla pel No van causar desconcert.
Certament, teníem davant un enorme bloc pel Sí, i qui tenia recursos
per fer-ho tampoc no va posar-los a disposició de la lluita, però
hi ha errors que s'han d'imputar a la campanya mateixa:
a.La campanya estatal va néixer un any i mig abans, però es va
encomanar-se de la passivitat, i esperant que l'ambient s'escalfés per
llançar "mobilitzacions reeixides" van anar passant els mesos.
Tampoc les forces polítiques que la integraven van aprofitar opcions
com les eleccions al Parlament europeu. Nosaltres vam intentar llançar
un bloc pel No, però les reticències d'uns i altres, i les prioritats
d'encara uns altres, van fer que hi arribéssim només, i a última
hora, amb el PCPE i el MIA amb escassos resultats.
b. No es va connectar amb la realitat quotidiana. Va passar Izar, per exemple,
i era una evidència la relació estreta entre el suport als treballadors
de les drassanes i el qüestionament de la política de la UE, més
tard la RENFE, la precarietat en l'administració... però les plataformes
i activitats pel No, no connectaven i no van baixar a formar part d'aquestes
lluites.
La Constitució Europea passarà una de les proves més importants
amb el referèndum francès del 29 de maig. El pes de França
en la construcció europea és central, i va ser el referent en
l'anterior referèndum pel tractat de Maastricht, durant el govern de
Mitterrand, aprovat per un escàs 51%. França preocupa seriosament
a l'Europa del capital. No va ser per casualitat que Zapatero va córrer
cap al Parlament Francès per reforçar les posicions de la dreta
institucional.
La situació francesa és qualitativament diferent a la del referèndum
a l'Estat espanyol. Per una banda perquè es produirà enmig de
fortes mobilitzacions, entre les quals destaca la recent vaga general. De l'altra
perquè la correlació de forces no és la mateixa, essencialment
pel no de la principal central sindical, la CGT, seguida de moltes federacions
de FO, que deixen sola -seguint les directrius de la CES- pel sí, la
CFDT. També pel no es posicionen els partits d'esquerra des del PC, als
4 partits trotsquistes LO, LCR, PT i la nostra secció germana, el GSI.
A l'altra banda, pel sí, hi ha els partits de la patronal -excepte l'extrema
dreta- i el PS, que a més té una forta oposició interna
pel no: del 40%.
A la declaració del GSI, la secció francesa de la LIT-CI, que
s'està distribuint a les mobilitzacions de la vaga general es fa una
crida "Per un NO de la classe obrera i la joventut a la "constitució
europea". Denuncien la CE "escrita per Giscard, defensada per Chirac,
la UMP, el PS i els Verds" perquè defensa "la liberalització
del mercat", perquè és "la fi de tots els serveis públics"
i dels drets socials, en estar "totalment sotmesa als interessos del capital".
"Una constitució europea antidemocràtica i anti-laica",
contra la qual cal "coordinar la resistència a escala europea ".
I acaben:
"Per una Europa dels treballadors.
Tots junts per la victòria del NO a la constitució europea!"
Minuts de silenci
Avui fa un any que es van produir el atemptats de Madrid amb quasi dos centenars
de morts, una bona part dels quals eren treballadors/es de barriades properes
a Madrid, molts d'ells immigrants i sense papers. La venjança per la
sang que s'estava vessant a Bagdad i a les altres ciutats de l'Iraq arribava
a Madrid. Per a nosaltres no hi ha diferències entre els treballadors
d'aquí o d'allà, no són uns "víctimes del terrorisme"
i altres "danys col·laterals", i ens els dos casos vam manifestar
el dol per la mort de tants treballadors i treballadores a Madrid i a Bagdad,
i pel suport a les famílies obreres i populars afectades.
Els atemptats indiscriminats i contra població civil no ajuden gens a
la lluita dels treballadors i els pobles. La llibertat mai no arribarà
de la mà d'accions individuals. Al contrari, el poder utilitza a fons
aquestes accions per capgirar-les al servei de la seva política i dels
atacs contra els pobles, tot buscant la reacció desesperada del dolor
de milions de persones que sap canalitzar per als seus interessos. Així
ho va fer Bush després de l'11-S per justificar la sagnant invasió
d'Afganistan i de l'Iraq i prendre el seu petroli. Així ho ha fet Aznar
amb les accions d'ETA i li ha servit per consolidar-se en el poder i en la repressió
contra el poble basc.
Per això ens cal delimitar molt bé el dolor pels morts i la utilització
que en fa el poder. Al dia següent de atemptat de l'11, el poder -amb Aznar
i el rei- pretenia capitalitzar el dolor posant-se al capdavant d'una manifestació
amb una pancarta "en defensa de la Constitució". Totes les
forces polítiques parlamentàries i sindicals feien pinya darrera
Aznar i la Monarquia. Però aquest "front constitucional" no
va poder esborrar totes les tensions que havia acumulat el govern de la majoria
absoluta del PP ni el clam contra la guerra. La barroera utilització
dels atemptats va ser la gota que va fer vessar el got. Madrid va ser la referència,
encapçalant les mobilitzacions davant les seus del PP i el que havia
de ser la jornada de reflexió de la por i el silenci va acabar capgirant
la situació. De la mateixa manera que aleshores no vam permetre que Aznar
utilitzés el dolor per les víctimes, avui no hem de deixar que
Zapatero faci servir el seu record per avalar ni el pacte antiterrorista PSOE-PP
ni la creuada contra el "terrorisme islàmic", que ja s'ha traduït
en detencions de més d'un centenar d'immigrants amb proves més
que dubtoses. No, nosaltres no ens afegim a la seva creuada contra el perill
islàmic, com tampoc no hem recolzat l'altra creuada contra el poble basc
que justificà la Llei de partits, prohibicions, detencions i més
repressió.
Els veritables terroristes del planeta, amb accions indiscriminades contra civils,
amb milers i milers de morts a les seves esquenes, per la fam i les bombes,
són els imperialismes, en primer lloc el dels EUA. No ens enganyaran
les escenificacions de diferències de Zapatero amb Bush i la retirada
de tropes de l'Iraq, perquè en va portar de noves a l'Afganistan i Haití,
per donar suport a dos govern titelles imposats per la intervenció militar
directa dels americans. Fins i tot estudien el retorn de militars espanyols
a l'Iraq per consolidar el nou Govern. No, amb ells no anem enlloc, ni fem plegats
el dol pels morts, pels nostres morts, pels treballadors. Les seves, són
llàgrimes de cocodril, com a la seva manera va denunciar al congrés
la representant dels afectats per l'11 M. El Boletín Oficial del Estado
pel real decret n. 231/2005, signat per Zapatero amb el vist-i-plau del Rei,
ha declarat jornada de dol avui 11-M. Com diu en el seu
11/03/05
Retallada de llibertats i militarització
de la societat
Quan fa un any de l'11-M
Aquest article sortirà a la llum en plena apoteosi de la campanya d'intoxicació
antiterrorista de tots els mitjans polítics i "apolítics"
arran de l'aniversari de l'11-M. En aquest ambient es pretén justificar
la retallada de llibertats i la militarització de la societat.
Per a la història espanyola l'11-M del 2004 no quedarà només
com el dia dels atemptats terroristes, sinó com el desencadenant d'una
sèrie de moviments en la classe política espanyola i en les masses
succeïts en només quatre dies de vertigen. El mateix dijous va funcionar
la cadena de comandament espanyola: "Després de la notificació
d'Aznar (prèvia conversa amb el Rei) als principals líders polítics
de les protestes convocades per avui, el vicepresident segon, Javier Arenas,
es va posar en contacte amb les Delegacions del Govern, els sindicats i organitzacions
cíviques perquè se sumessin a les mateixes" (EL PAIS 12/03/04).
L'obediència va ser total excepte alguna resistència d'ERC per
la inclusió de "la Constitució" en el lema proposat,
que promptament va ser acceptada per Carod al dir que una "paraula"
no anava a ser motiu de divisió.. A partir d'aquest dia, en el qual els
partits constitucionals van decidir suspendre la somorta campanya electoral,
es va obrir una veritable campanya electoral unitària per la unitat dels
antiterroristes i demòcrates.
El 12-M es van realitzar aturs en multitud de centres de treball i manifestacions
de masses a la tarda en gairebé totes les ciutats on va començar
la fractura de la unitat antiterrorista acordada el dia anterior. Els líders
del PP van ser esbroncats mentre els partits de l'oposició seguien exigint
"respectuós silenci" i "ni la més mínima
divisió entre els partits demòcrates". Aquest mateix dia
a la tarda, van començar les manifestacions espontànies davant
les seus del PP i a l'endemà es generalitzaven coincidint amb "el
dia de reflexió" i connectant amb les eleccions de l'endemà,
on l'alta participació va desbancar Aznar del govern.
Els atemptats commocionaren tota la península i auguraven una involució
repressiva amb mesures d'excepció com les adoptades als EEUU arran del
11-S. Com a mínim, asseguraven una victòria del PP a les eleccions
generals de tres dies més tard. Però el govern, i amb ell tots
els partits parlamentaris, va cometre un error de càlcul en infravalorar
la pressió acumulada i pensar que podia passar full de les mobilitzacions
anti-guerra. Va convocar a la mobilització a les masses, ara contra el
terrorisme i en recolzament de la seva democràcia (Constitució
espanyola). Però l'invent li va explotar a les mans, l'oposició
massiva que havia quedat contra l'alineament d'Aznar amb l'eix del bé
de Bush va cristal·litzar fent responsable al PP dels atemptats soferts.
Si les mobilitzacions contra la guerra es recolzaven en les anteriors contra
el govern (Prestige, PHN, LOU, 20-J...), l'evolució de les del 12 i 13-M
eren producte de la mobilització anti-guerra d'un any abans.
En aquestes circumstàncies als partits d'esquerres els va ser impossible
fer l'acostumat tall entre les mobilitzacions i les eleccions, com havien aconseguit
en les municipals del 25/5/2003 després de les mobilitzacions contra
la guerra. La "jornada de reflexió" del dissabte 13-M va ser
desbordada per les concentracions davant les seus del PP. Les masses duien més
dos anys pugnant per fer caure Aznar del govern, a pesar de la negativa del
PSOE i IU i de la "unitat de tots els demòcrates darrere el Rei",
i no volien esperar un dia més.
Com a conseqüència de les votacions del 14-M Aznar va pagar la seva
política anti-popular, però en realitat va pagar tard i amb deutes
pendents (veure article Comissió 11-M). El govern ZP es va veure obligat
a retirar les tropes de l'Iraq, perquè aquest havia estat el motiu principal
de la caiguda del seu antecessor, però a poc que va poder va continuar
la política del PP de submissió a l'imperialisme ianqui, ara amb
un "tarannà" més europeista, enviant tropes a Haití
i l'Afganistan.
Les reconversions industrials, la privatització dels serveis públics,
la repressió a les nacionalitats, continuen ara defensades per partits
que se'n diuen dels treballadors. L'aparell repressiu heretat del franquisme
necessari per mantenir aquests atacs és preservat i reforçat:
Llei Antiterrorista, Llei de Partits, Audiència Nacional, Guàrdia
Civil... justificats ara pel lema "tots els demòcrates units en
la lluita contra el terrorisme". Com en l'11-M, ara tornen a fer el mateix:
es diu pretendre evitar la politització, es fa política imperialista
i s'intenta fer callar el carrer.
El 45,6% de la població opina que la comissió per l'11-M no ha
servit de res (enquesta publicada el 19/12/2005 en El País). Per la Comissió
han desfilat de maneres "xulesques" Acebes i Aznar o el Fiscal General
Fungairiño mentint sarcàsticament, la qual cosa només ha
fet que augmentar la ràbia dels supervivents, però a pesar dels
mesos invertits, aquesta comissió -com tot el que surt d'aquest Parlament-
no ha servit per res, ni tan sols per portar ningú als tribunals. La
comissió parlamentària creada arran de l'11-M s'ha centrat a buscar
mancances en la repressió contra el terrorisme islàmic (últimament
IC i ERC a Catalunya exigien major control de les mesquites) sense entrar en
les causes que el van provocar o els seus responsables polítics. També
ha deixat de costat el rebrot feixista iniciat el mateix 11-M que va provocar
atacs xenòfobs, pallisses a presos polítics per funcionaris de
presons i l'assassinat d'un forner a Iruña en mans d'un policia fora
de servei.
És comprensible l'interès del PP en aquesta orientació
de la comissió, ja que així queda exonerat de tota culpa, excepte
de retards en la informació oficial, però els partits d'esquerres
li han seguit el joc en un intent de tapar aquells dos dies vergonyosos en els
quals fins i tot IU propugnava el suport "sense impediments" a Aznar.
La comissió parlamentària ha donat l'esquena al clam popular que
feia al PP responsable dels atemptats per involucrar-se en la guerra "preventiva"
contra la voluntat majoritària de la població.
Tampoc no s'han exigit responsabilitats pels més de 370 milions d'euros
(61 mil milions de pessetes, segons El Periódico de 26/05/04) que van
costar als pressupostos estatals l'aventura guerrera i de vassallatge d'Aznar.
El PSOE ha preferit protegir al PP buscant "el consens" i la col·laboració
mantenint la seva dependència cap a aquest encara que ara el PSOE estigui
governant. No ha gosat tallar la corda al coll que es va posar voluntàriament
amb el Pacte Antiterrorista amb el PP. Zapatero pretén restar vots al
PP fent la política del PP: l'antiterrorisme i la unitat de la Pàtria.
Però s'equivoca, la dreta i per tant el poder, quan ja no el necessitin
per frenar la mobilització, que havia fet ingovernable el país
els últims temps del PP, optarà pels seus representants genuïns.
Llamazares advertia als grups parlamentaris que no devien "llençar-se
els trastos al cap" ni exigir responsabilitats polítiques, ja que
ja havien estat depurades pels ciutadans en les últimes eleccions generals.
La portaveu de l'associació de víctimes dels atemptats de l'11-M
ha demanat la despolitització dels treballs de la Comissió. Una
cosa és rebutjar les baixes politiqueries i una altra és fer política
amb totes les conseqüències, perquè no es poden tractar aquests
morts i ferits com si fossin una "desgràcia natural". Només
l'enjudiciament d'Aznar, l'embargament de comptes del PP i la depuració
dels cossos estatals podria fer Justícia... però això seria
trencar l'esperit de la transició (= traïció). Una vegada
més el poble queda silenciat, faltarà trencar aquest entramat
de complicitats constitucional-monàrquiques perquè pugui fer sentir
la seva veu.
Macrojudici contra el moviment abertzale: sumari 18/98
Garzón: "Tot és ETA"
El judici que aquests dies s'està celebrant contra 33 dirigents o militants
de les organitzacions juvenils Jarrai, Haika i Segi, als quals s'acusa de ser
membres d'ETA, suposa la primera prova de foc per a la tesi del jutge Baltasar
Garzón en el macrosumari 18/98. Però quina és la tesi del
magistrat? Segons la seva teoria, tots els grups que conformen la denominada
esquerra abertzale, el moviment independentista basc (en el seu més ampli
sentit), són "apèndixs" de l'estructura d'ETA i responen
a les seves directrius.
Per a sostenir aquesta línia argumental el magistrat va iniciar el sumari
18/98, on les úniques accions que s'imputen als processats són
polítiques o socials. Si abans per ser considerat membre o col·laborador
d'ETA era necessari tenir relació directa amb l'organització armada,
ara amb la "teoria garzoniana" n'hi ha prou si les accions polítiques
o socials es consideren "ajuda" a les finalitats d'ETA (sobirania
per al País Basc) perquè aquestes siguin definides com delictes
terroristes. Per tant, ETA ja no és una organització armada, sinó
també el conjunt de les entitats o organitzacions abertzales, el que
denomina el seu "cos polític i social", en els quals també
estan inclosos els mitjans de comunicació alternatius, el seu "front
mediàtic".
Així, el sumari abasta les actuacions contra tres mitjans de comunicació
(Egin, Ardi Beltza i Euskaldunon Egunkaria) i empreses -entre elles Orai SA,
editora dels mitjans clausurats-. També inclou la il·legalització
d'organitzacions polítiques i les seves respectives activitats -entre
les quals destaca Xaki, organització que s'ocupava de les relacions internacionals,
Jarai-Haika-Segi, organitzacions juvenils, Ekin, organització que treballa
sobre diverses problemàtiques populars, Gestores pro Amnistia, que milita
a favor de l'amnistia i dels drets humans i Udalbitza, institució nacional
creada pels electes municipals del País Basc. El magistrat també
va actuar, en el marc d'aquest sumari, contra AEK i Galgakara -xarxa d'escoles
de euskera per a adults-, així com contra la Fundació Josemi Zumalabe:
un dels casos que millor il·lustren l'arbitrarietat judicial amb què
ha actuat el magistrat sota una interpretació extensiva del tipus penal
de terrorisme. Els membres d'aquesta Fundació, propera a l'òrbita
anarquista i més aviat llunyans al món abertzale, van ser detinguts
acusats d'ésser d'ETA per organitzar unes jornades de desobediència
civil. El magistrat va considerar això un suport a ETA, ja que aquesta
estratègia també va ser defensada per l'organització armada.
Es tracta de la lògica d'excepció d'una justícia "en
temps de guerra". Mentre en "temps de pau", un dels pilars fonamentals
de l'Estat de dret, sobretot en l'àmbit penal, és el "principi
de responsabilitat personal" (i d'exclusió de responsabilitat per
fets aliens), en "temps de guerra" apareixen responsabilitats penals
difuses, de caràcter més ideològics i col·lectiu,
com les que descriu Garzón. Són els objectius, i no els mitjans,
el que es penalitzen -en aquest cas converteixen automàticament l'independentisme
basc en terrorista- es consolida un Dret Penal d'autor, on les característiques
de l'infractor, sobre tot la seva personalitat o ideologia, es prioritzen cada
vegada més, per sobre de la mateixa gravetat dels fets o les seves conseqüències.
És a dir, un Dret Penal de l'enemic propi de l'Estat d'excepció,
com el que s'aplica, de forma més dramàtica, en altres escenaris
marcials de "no dret" o de "dret de guerra" -com a la "zona
vermella" de Gènova (2001), a Palestina o Guantánamo- que
sorgeixen en el nou context de guerra global permanent dirigida pels EUA.
Però quin és el mètode d'investigació que segueix
Garzón?
En el sumari no es tractava tant d'investigar fets desconeguts com de confirmar
i ratificar els apriorismes dels quals partia la investigació. Per això,
en el marc de la jurisdicció especial de l'Audiència Nacional,
resultava fonamental una nova formulació de la prova que facilités
encara més l'acusació i agreugés les dificultats de la
defensa. Es tracta de l'anomenada prova pericial d'intel·ligència
de la Unitat Central d'Intel·ligència (UCI). És a dir,
la reinterpretació policial de l'activitat pública d'aquestes
entitats o organitzacions de l'àmbit abertzales (manifestos, rodes de
premsa, manifestacions....), on només es veu el que es vol veure i només
es busca el que es vol trobar. En definitiva Garzón, inverteix el procés
lògic de l'obtenció de la prova: primer es marca un objectiu o
conclusió, i després, per mitjà d'informes policials, es
construeix la prova que es necessita per sostenir aquesta argumentació.
Per això, amb aquest mètode la investigació no resulta
gens complicada, y després, s'aplica retroactivament a les activitats
públiques, transparents i legals -fins a ara- d'aquestes organitzacions.
De fet, com han denunciat molts juristes, el magistrat juga un paper de sociòleg
i historiador, construint amb la policia, "hipòtesis sociològiques"
i "teories del complot" - del tipus "tot és ETA"-
que es converteixen en les úniques proves incriminatòries. El
referent d'aquesta funció "político-historiogràfica"
utilitzat en el Sumari 18/98 està en els macrojudicis contra les revoltes
autònomes dels anys 70, on es van produir condemnes per "concursos
o complicitats morals", "intel·lectuals" o psicològiques"
(és a dir, més per la personalitat dels acusats que pels fets
comesos). En ambdós casos, s'utilitza la mateixa verborrea judicial,
amb infinitat de conjectures, suposicions, d'analogies arbitràries, d'informacions
manipulades orientades a confirmar la conspiració i a reconstruir la
història.
No obstant, el poder del magistrat no solament adquireix aquestes dimensions
polítiques -que li permet intervenir en la vida política del País
Basc com un dels seus principals actors-, sinó també morals i
gairebé sagrades, pròpies de la lògica inquisitiva dels
processos contra la bruixeria, on es confiava un poder discrecional enorme a
la funció judicial. Les bruixes es consideraven un fenomen tan inquietant
i perillós que el jutge no havia de seguir les regles ordinàries,
sinó adoptar procediments d'urgència de caràcter diví,
i davant la dificultat de trobar proves tangibles, obtenir la veritat per tots
els mitjans possibles, entre els quals la tortura tenia un paper central. Així
el magistrat s'ha convertit en una nova modalitat inquisitiva: el populisme
justicialista, és a dir, la hipertròfia de l'acció judicial
sobrecarregada de valors morals i polítics, on el terreny judicial es
converteix en el de la prolongació de la lluita política per altres
mitjans; és a dir, la judicialització de l'espai polític.
Per aquest motiu, el magistrat utilitza un mètode d'anàlisi més
propi del àmbit polític, anomenat per Ramoneda com "mètode
homònim", consistent a donar el mateix nom a coses distintes; a
subratllar la coincidència més aparatosa entre dos fenòmens
(si no existeix, s'inventa) i a minimitzar les diferències rellevants.
És un mètode de simplificació que té com objectiu
presentar com a iguals coses diferents. Cosa que permet repetir els mateixos
arguments davant multitud de situacions. En el present cas, "el tot és
ETA" garzonià, assumit acríticament pel PP i el PSOE permet,
no només prohibir sinó també penalitzar el dret d'opinió,
reunió, manifestació, i en general tots els drets polítics,
d'un sector important de la societat basca, amb independència de la seva
vinculació amb ETA. En l'actualitat, posar un cartell a favor dels drets
dels presos bascos o realitzar una manifestació contra l'especulació
al País Basc es poden convertir en activitats no només il·legals,
sinó terroristes. És a dir, el pretext de la lluita antiterrorista
permet instaurar al País Basc una situació d'excepcionalitat suspensiva
dels drets polítics, sense necessitat de declarar l'estat d'excepció,
on els actes de protesta es poden convertir en actes de terrorisme.
I és que com va dir Hobsbawm, "terrorisme" és un terme
propagandístic per a qualificar els actes de persones que no ens agraden
i que empren la violència. Quan ens agraden preferim anomenar-los "lluitadors
per a la llibertat" o alguna cosa semblant. Només cal pensar que
per a Bush pare Osama Bin Laden va ser un heroic "lluitador de la llibertat"
perquè va combatre contra la URSS a Afganistan, mentre que per a Busch
fill es tracta de el "terrorista" per excel·lència perquè
ara fa el mateix contra....els EEUU.
Jaume Asens. Col.lectiu Layret
En defensa dels llocs de treball
Miniwatt en lluita
A la polseguera aixecada amb el ple del Carmel al Parlament de Catalunya, el 10 de març, es van afegir les reivindicacions dels treballadors/es de Miniwatt, que havien decidit convertir la seva lluita contra el tancament programat per al dia 31 per Philips-LG en un problema polític. El tancament afecta 362 treballadors/as directes -fins a 1.000 famílies si es tenen en compte les subcontractes- que han estat un referent de la lluita obrera i és un pas més en la desertització industrial de Catalunya i del conjunt de l'estat.
"Empreses carronyeres". Així parlen els treballadors/es de
Miniwatt de l'holandesa Philips i la coreana LG a les seves mobilitzacions.
En els darrers vint anys, Philips ha destruït 12.000 llocs de treball a
l'estat espanyol, els últims els de Novalux i Lámparas Z. Només
queda Miniwatt, que Philips preveu deslocalizar a Brasil i Indonèsia
per a abaratir costos salarials (en una relació de 10 a 1). El procés
és part del que va començar el 2001 al conjunt de la UE on dels
35.000 treballadors i 34 plantes Philips va passar a 24.000 i 23.000 el 2003,
i els tancaments continuen.
A l'argument salarial Philips-LG afegeix que el producte de Miniwatt, els tubs
de TV convencionals, són un producte obsolet. Però el març
ells mateixos parlaven d'expectatives de creixement d'aquests tubs als països
en desenvolupament a causa de el seu baix preu en relació als de plasma
o cristall líquid. Això mateix ho corrobora l'increment dels seus
beneficis (2.836 milions euros en 2004, quatre vegades més que en 2003)
i el fet que amb la deslocalització desvia també la cartera de
clients de Miniwatt. Però a més, si aquest fos el problema, ¡que
modernitzi la producció!: no hi ha una sola fàbrica de pantalles
de plasma a tota Europa.
A la recerca denostada per l'augment de la plusvàlua s'afegeix l'especulació
immobiliària: els terrenys tenen un valor de 200 milions d'euros -més
del doble de fa dos anys- gràcies al Projecte Pla de la Marina de l'Ajuntament
de Barcelona (PSC) que preveuen el seu requalificació a sòl urbà.
La lluita ha convertit Miniwatt en l'últim reducte
Contra el que sostenen les burocràcies sindicals, ha estat la lluita
en defensa de les condicions laborals del conjunt de la plantilla el que ha
fet que encara que el pla es plantegés el 2001 -quan es va produir l'associació
de Phillips amb LG-, no s'hagi aplicat abans a Miniwatt. Al contrari, s'ha aplicat
en aquelles plantes que, esperant amb això acontentar a la patronal,
van anar acceptant EROs, flexibilitzacions, etc… Així el 2002 va
tancar la planta de tubs de Aachen (Alemanya), amb 1.000 treballadors/es; el
2004, la de Lebring (Àustria), amb 560, dues factories en el Regne Unit
amb altres 1.000 empleats i Novalux; i el 2005 Lámparas Z -les dues últimes
amb previs EROs pactats de viabilitat.
Miniwatt no havia acceptat la flexibilitat i havia forçat a l'empresa
a contractar un quart torn. El primer pas per a la liquidació va ser
l'acomiadament dels joves d'aquest torn: després de dues setmanes de
vaga i importants mobilitzacions, la Generalitat de CiU va aprovar un ERO en
frau de llei, en contra del criteri de la Inspecció de Treball. Va ser
un dur cop per als treballadors, però Phillips també va tenir
clar que seguir el pla sense acords li sortiria car, doncs la lluita fins i
tot havia assolit la solidaritat de Sao Jose dos Camps (Brasil) que es va negar
a absorbir la producció que desplaçava la multinacional per a
boicotejar la vaga. Així el pas següent va ser "vendre"
Miniwatt a una especialista en reconversions, Business Creation, perquè
portés a terme un tancament semblant al de Sintel: es van "pagar"
135.000 euros... quan només els terrenys valien 90 milions!. Però
aquesta operació va ser avortada per l'oposició dels treballadors
i per una querella interposada per CC.OO. A més, la impossibilitat de
pactar acomiadaments amb el comitè, feia que la reducció de plantilla
només s'arribés via acords individuals per la qual cosa els 400
treballadors que han deixat l'empresa en els darrers anys representen un cost
de 22,3 milions (la tercera part de les pèrdues que addueix Phillips).
Finalment davant l'allargament del procés, Phillips-LG va recomprar la
planta -llavors ja Barayo- i va decidir abordar per si mateixa el treball brut
del tancament.
Una lluita política
En aquestes condicions, els treballadors de Miniwatt, van enfrontar la perspectiva
de tancament amb dos eixos: unificar la lluita amb Lámparas Z (on la
multinacional seguia la mateixa política) i abordant directament al Conseller
de Treball, Rañé, al qual exigien, en una entrevista el 10 de
gener:
1. "Per part de la Conselleria de Treball i Indústria, requerir
a Philips i a LG un Pla de futur per mantenir la seva activitat industrial a
Catalunya i garantir la totalitat dels llocs de treball de les empreses Barayo
S.A., Barayo Proyectos i Philips Iberica SA. (Divisió Industrial Enllumenat).
2. Prendre mesures de caràcter laboral per tal de garantir els llocs
de treball sobre la base de:
a) Denegar en el futur els expedients de regulació d'ocupació
que es puguin presentar per part de Philips i de LG.Philips.
b) En cas de persistir les dues multinacionals en la liquidació d'algun
dels seus tres centres de treball, que els intervingui la Generalitat de Catalunya.
c) Que en cas de donar-se la situació abans descrita las Administracions
Central i Catalana eviten efectuar compres de productes de Philips i LG, i fer
una crida a la societat Catalana i Espanyola per a secundar una campanya de
boicot de productes d'aquestes dues multinacionals."
La negativa de Rañé a tot no va ser una sorpresa. Les coses van
arribar a l'escàndol quan Montero, del comitè de Miniwatt, li
va posar com a exemple la nacionalització que portà a terme CiU
el 91 davant la desertització de la comarca del Ripollès... Rañé
va respondre indignat que ells no farien això (!).
Després del tancament pactat de Lámparas Z, Miniwatt va votar
un pla de lluita: mobilització en el centre de Barcelona ja al febrer,
tancament i dejuni de 24 hores, mobilització el 6 de març. També
es van dirigir al Parlament de Catalunya amb els mateixos punts que a Rañé.
Després de reiterades endarreri-ments per part dels grups, el 10/3/05
en jornada de vaga i després de mobilitzar-se fins al Parlament, CIU,
PSC, ERC i IC-EUiA... només es van comprometre a exigir a Phillips un
"bon" pla social! És a dir, res, ja que entrant en aquesta
disjuntiva, també els treballadors són clars: solucions per al
conjunt de la plantilla via o prejubilacions o llocs de treball en el sector
i amb les mateixes condicions que tenen a Miniwatt.
Tots al costat de Miniwatt!
L'empresa és clara i ha posat al capdavant del tancament a Jordi Dagà,
exvicepresident de la SEPI amb el Govern d'Aznar. Els treballadors també,
i mantenen un comitè unit (CCOO-UGT-USOC) amb una posició ja votada
de la secció sindical de CCOO que en cap cas signaran res que deixi disconforme
a un sol treballador.
Les direccions sindicals, començant per la de CCOO, encara que diu donar
suport a la lluita, ni s'ha mogut en cap de les mobilitzacions ni menys ha fet
el paper que li correspon ajudant a unificar amb la lluita contra el tancament
de IAR, ni amb la reducció de plantilla de Valeo. Tampoc les altres.
Ni CGT que encara tenint delegats/es a IAR, ha fet prevaler el sectarisme de
l'actual direcció no només per a ni reunir-se amb Miniwatt, sinó
al contrari organitzar una minoritària mobilització "de CGT"
on ni tan sols hi eren els treballadors d'IAR,... A nivell sindical només
la Xarxa contra el Tancament d'empreses i la Precarietat a Catalunya s'ha posat
al servei de la lluita de Miniwatt.
El Tripartit i el Parlament, "per se" es posicionen amb la multinacional,
com van fer l'11-M fa un any al costat de la Monarquia i el PP. No obstant això
llavors, el 12 i el 13, van ser els treballadors/as i els joves qui els van
obligar a canviar, sinó de costat, sí de discurs i actitud. Això
requereix avui Miniwatt: que des de tots els racons els exigim que plantin cara
a una multinacional que ja ha rebut diners públics -tant del govern central
com de l'autonòmic en concepte de subvencions, 60 milions d'euros amb
la rectificació dels terrenys per a modernitzar la ja tancada Lámparas
Z i mantenir els llocs de treball!- i ja que insisteix a tancar, es nacionalitzi
sense indemnització.. Les deslocalitzacions no tenen una sortida sindical,
sinó només política, utilitzant els recursos de l'estat
per a frenar a les multinacionals i defensar el teixit industrial del país
en condicions laborals dignes.
Així ho veuen els treballadors de Miniwatt i per això hem de convertir
la seva lluita en cosa de tots. Fem assemblees per a difondre-la, enviem comunicats,
formem comitès de suport… omplim les seves mobilitzacions: la propera
el 4/4/05 és una altra jornada de vaga i una marxa a Madrid. Perquè
si guanya Miniwatt, guanyem tots. No al tancament de Miniwatt!
Esther. Ensenyament CGT
Envia comunicats de suport
Comitè d'empresa: ccoominiwatt2@yahoo.es
Presidència de la Generalitat: president@gencat.net
Conselleria de Treball: conseller.rane@gencat.net
Direcció de la multinacional: asaz@barayo.com
Als Treballadors i Treballadores de Miniwatt
En nom del (comitè, sindicat, organisme…) us volem manifestar la
nostra plena solidaritat en aquest moment difícil en què la multinacional
LG-Philips ha anunciat el tancament de la fàbrica per al pròxim
31 de març. Vosaltres, que heu estat sempre en primera línia de
la solidaritat obrera, mereixeu tot el recolzament contra el tancament i per
la defensa dels llocs de treball.
No podem permetre que multinacionals com Philips, amb 50 anys de beneficis a
l'esquena, liquidin tots els seus centres de producció a Catalunya mentre
amplien vendes i beneficis. No podem permetre que LG-Philips no hagi invertit
un euro en Miniwatt tots aquests anys i ara pretengui especular amb els terrenys
(més de 30.000 milions de pessetes) i endur-se la producció a
altres països amb mà d'obra barata.
Compartim l'exigència del Comitè d'empresa de Miniwatt al Conseller
de Treball i al govern de la Generalitat que no accepti cap expedient d'acomiadaments
presentat per la direcció de LG-PHILIPS i que, en cas d'abandonament
per part de la multinacional, intervingui la fàbrica.
Cridem al conjunt de les organitzacions sindicals a donar recolzament actiu
a la lluita dels companys i companyes de Miniwatt i a posar-se a disposició
dels treballadors.
Defensar Miniwatt és defensar l'ocupació digna. És lluitar
contra les deslocalitzacions i frenar la desertització industrial que
des de fa tres anys campa per Catalunya.
Si LG-Philips persisteix a marxar amb les seves produccions, també serà
de justícia fer tot allò possible perquè els seus productes
també marxin a una altra part, boicotejant-los
Precarietat a la Generalitat de Catalunya
Acomiadaments d'interins
A principis de mes el govern de la Generalitat de Catalunya va acomiadar uns
300 auxiliars administratius de diversos departaments. El motiu és que
al tenir la condició d'interins són desplaçats pel personal
que ha aprovat la darrera oposició d'aquest cos. Aquesta és la
"reducció de la temporalitat" anunciada i que va ser pactada
a Madrid amb CCOO, UGT i CSIF (veure LI-53) i a la qual s'adhereixen -amb més
o menys variacions- la resta de sindicats.
El problema d'aquest pacte, que es basa en l'acompliment estricte de la llei
de la Funció pública sense contemplar els interessos dels treballadors
precaris, és que accepta que el govern convoqui oposicions lliures enfrontant
als treballadors: el dret de la llei davant el dret no legalitzat del treball.
No podem acceptar aquest parany de fets consumats, el serveis públics
estan reduint les plantilles, i els treballadors nous i els antics són
necessaris per mantenir la qualitat dels serveis.
En aquest cas, "la millora en la qualitat de la feina" ha suposat
l'acomiadament de treballadors que en alguns casos porten més de 20 anys
de treball ininterromput a l'administració i superen l'edat de 60 anys.
Quin sindicat no defensaria aquests treballadors de l'acomiadament, acomiadament
sense cap indemnització i anunciat individualment amb pocs dies d'antelació?
Cap, des de CCOO i UGT fins CGT i IAC: no ha aparegut cap full, cartell o convocatòria
d'assemblees prèvies que permetessin respondre a aquest fet que per altra
banda era conegut mesos abans pels propis sindicats. El silenci només
es pot comprendre per l'acord polític a esquenes dels treballadors entre
les cúpules sindicals i el tripartit.
No només s'ha mantingut un silenci còmplice sinó que s'ha
treballat activament per a que les lluites de precaris que apareixien es quedessin
aïllades, utilitzant arguments de "particularitats" que parcialitzaven
les problemàtiques o usant les sigles sin-dicals per obstaculitzar la
unitat dels treballa-dors. Així les lluites del personal interí
de l'ICS i dels mestres interins i substituts, ambdues reclamant un accés
diferenciat i iniciades arran la convocatòria d'oposicions lliures, o
la de la subcontrata d'Economia per la subrogació de con-tractes i iniciada
da-vant el canvi de contrata i censurada per CATAC-IAC per fer una crida a la
conflu-ència amb els interins que ara han estat acomiadats, han que-dat
aïllades (n'hem informat en números anteriors de LI).
Les derrotes infringides amb els acomiadaments d'interins i subcontractats suposen
un debilitament de la capacitat de resposta del conjunt de treballadors públics
i una propaganda immillorable per al ressorgiment del corpora-tivisme. Parafrasejant
a Marx, que deia que cap poble podia ser lliure si ajudava a oprimir-ne d'altres,
podríem dir que cap cololectiu de treballadors podrà lluitar mentre
admeti atacs als seus companys més dèbils. Cal urgentment enfrontar
els pròxims acomiadaments d'ense-nyament i sanitat amb una campanya de
denuncia d'una precarietat que és més greu en empleats d'un govern
que es diu d'esquerres. És necessari realitzar assemblees que conflueixin
en assemblees generals i exigir la readmissió dels acomiadats. Per aquest
fi haurem de lliurar una dura lluita interna en el sindicats que parlen de precarietat
però cololaboren en acomiadar els precaris.
Signat el pacte de competitivitat
L'article "Pacte de competitivitat Catalunya" de l'anterior número (LI-58 pàg. 6) havia estat fet sobre el text proposat pel govern i no a partir del text definitiu, que en aquells moments no era públic. A finals de febrer es va signar solemnement aquest "Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana" i pel que hem pogut copsar a primer cop d'ull no ha modificat substancialment l'esborrany (ha passat de 82 mesures a 86). No és d'estranyar, els mateixos partits autors del projecte dirigeixen la part social signant. Ens temem en tot cas que les modificacions hagin estat per pressió de la patronal. A l'espera d'una lectura detallada del nou text, creiem que segueix sent vàlid en termes generals l'expressat en l'edició del mes de febrer.
L'Educació d'Adults a Catalunya
Paràlisi total
El mes de maig del 2004 l'Educació pública d'Adults va ser traspassada
del Departament de Benestar i Família al Departament d'Educació
sota la Direcció General de la Formació Professional i Educació
Permanent. A Catalunya hi ha actualment 180 centres i aules de formació
de persones adultes: 54 centres i 72 aules dels quals són de titularitat
del Departament; a més s'han autoritzat 27 centres de titularitat municipal
i 19 privats.
Des que el govern tripartit assumeix les competències educatives no hi
ha hagut cap canvi substancial d'avançar a unes noves línies d'actuació
cap a l'educació pública d'adults, la seva política ha
estat incapaç d'afrontar en profunditat els canvis que el sector exigia
(l'especificitat de l'educació d'adults, la potenciació de la
xarxa pública...)
L'Educació d'Adults venia d'una lluita molt ferma per frenar els plans
de desmantellament de la xarxa pública per part de l'anterior govern
de CiU, ara amb el canvi polític de l'esquerra parlamentària l'educació
d'adults necessita un pla concret que queda recollit en la Plataforma que la
Mesa de l'Educació d'Adults ha anat defensant al llarg d'aquests anys.
Plataforma a la qual van donar suport amb la seva signatura molts dels parlamentaris
o responsables polítics que eren a l'oposició en temps del govern
de CiU i que ara tenen responsabilitat de govern, com l'actual consellera d'educació
Marta Cid o el cap de govern J. Bargalló, però ara sembla que
se'n volen desentendre. Està molt bé anunciar que hi haurà
una nova llei de l'Educació d'Adults, la participació dels ajuntaments
o la formació al llarg de la vida però l'actuació quotidiana
del Departament mostra tot el contrari. Al Departament ara li preocupa la Mesa,
vol anul·lar la representació real de negociació de la
Mesa (assemblea on hi participen els sindicats CCOO i USTEC-STEs i els representants
del professorat de les escoles d'adults) i ho fa buscant la col·laboració
de les direccions sindicals, primer la d'UGT que intenta posar pals a la roda
a la Mesa i després de CCOO i USTEC-STEs acceptant reunions per traçar
les línies de política educativa sense participació de
la Mesa. Últimament s'han celebrat reunions amb els secretaris generals,
i responsables de l'àrea pública d'aquests sindicats d'ensenyament
pretenen que siguin partícips d'establir els mateixos marcs de negociació
que a la resta dels sectors i estructurar l'educació d'adults amb el
mateix criteri que han fet servir a primària i secundària, o sigui
potenciar la capacitat de decisió de l'es-tructura sindical (alliberats,
secretari general...) front a la participació dels tre-balladors/es (assem-blees,
consultes...).
A tall d'exemple per visualitzar quina ha estat l'actuació del govern
i la seva direcció general en matèria d'Educació d'Adults
ha estat durant l'inici d'aquest curs quan el director general va haver de retirar
un document de protocol de traspàs consensuat amb la Mesa i els sindicats
CCOO, UGT, USTEC-STEs i CGT que permetria posar els pilars d'una nova política
que s'havia d'afrontar des de la xarxa pública. La direcció general
amb un no res el va canviar per un document-comunicació donant-li un
altre caire i unes altres directrius sense comunicar-ho ni als sindicats ni
a la Mesa, passant a informar directament als directors dels centres i aules
en el marc de la junta de directors -creada oportunament per a aquest esdeveniment-
on explica un pla d'actuacions de grans línies i tan difús que
algunes d'elles ja s'han incomplert.
La situació en la direcció general ratlla el caos. Aquesta va
demanar als centres i aules i a les organitzacions sindicals un temps de "treva",
ja ha passat quasi un any del traspàs i no hi ha hagut cap actuació
de millora per la xarxa pública. La política continua sent la
mateixa de l'anterior govern: no augmentar recursos ni de professorat ni de
materials. Hi ha una paràlisi total i una manca de voluntat política
de fer respecte de l'Educació d'Adults pública.
Precarietat també a les escoles d'adults
La precarietat en que treballen les escoles d'adults, fruit de la política
assistencial i dels plans de privatització del servei, no està
sent abordada pel nou govern. Tot això s'agreuja quan el col·lectiu
d'interins/es de l'Educació d'Adults queda també afectat per una
part amb l'amenaça de pèrdua de llocs de treball amb la convocatòria
d'oposicions i que no té en compte l'especificitat del treball fet per
aquest col·lectiu a les escoles d'adults; i per l'altra banda amb la
signatura del pacte d'estabilitat per part de CCOO i UGT limitat a tres anys
i que exclou a un 47 % del professorat interí i a quasi tot el professorat
substitut (veure LI nº 57), un pacte signat a esquenes dels treballadors/es
i que deixarà pel curs vinent un tant per cent elevat d'aquests treballadors/es
precaris al carrer, com ha passat últimament en l'administració
pública de la Generalitat (veure LI 57), cal recordar que la Mesa i els
interins-substituts de les escoles d'adults van tenir un paper clau en la mobilització.
Però la precarietat també afectarà als centres i aules
públiques d'adults resultat de la privatització i el desmantellament
de l'oferta educativa dels centres i aules públiques (proves d'accés
a la universitat, a grau superior, l'ensenyament de la llengua...) que pretén
aplicar la direcció general.
Aquest curs ja n'hem tingut exemples de com el Departament s'ha "oblidat"
de la xarxa pública de les escoles d'adults amb el tema de l'acolliment
i ensenyament de la llengua pels treballadors/es immigrants (no augmenten plantilla)
que es contrasta amb la convocatòria de les "subvencions a entitats
privades per a programes i actuacions de formació de persones adultes",
convocatòria que si ha estat gestionada amb gran eficiència per
impartir cursos de formació bàsica i d'ensenyament inicials de
la llengua a entitats privades, o com el Departament ha concedit la cessió
de l'organització de l'escola d'estiu de formació d'adults a fundacions
privades o iniciatives socials.
No podem esperar més, hem de mobilitzar-nos
ara!
Cal un pla de mobilitzacions que aturi aquesta onada expansiva que té
el Departament de liquidació de la Mesa de l'Educació d'Adults
tot exigint a CCOO i USTEC-STEs que es comprometin a l'assemblea que la Mesa
estigui present a les negociacions a tots els nivells per tal d'abordar en profunditat
els temes cabdals que té el sector: plantilles, augment de recursos,
nous centres i augment pressupostari, ordenació i difusió del
sector... i que s'afronti la negociació en un àmbit específic
per a l'Educació d'Adults.
Cal que els partits ara al govern posin a la pràctica el que van defensar
durant l'etapa d'oposició: reconeixement de l'especificitat de l'Educació
d'Adults, increment de plantilles, creació dels 83 centres...
Cal un pla de mobilització per aturar la política de divisió
als centres educatius: no a la nova carrera docent, a igual treball igual salari.Cal
un pla de mobilització per aturar la privatització de l'educació
que provenen de les directrius europees amb una lluita conjunta de tots els
sectors (primària, secundària, adults...)
Cal exigir el dret bàsic de l'Educació d'Adults en una xarxa pública.
Miquel. CCOO Girona
Prisa en frau de llei
Polanco, compleix!
El juliol passat va fer-se pública la sentència del Tribunal
Superior de Justícia de Madrid donant la raó a 8 treballadors
de CATSA-SOGECABLE, reconeixent que CATSA és una contracta fraudulenta,
que els contractes s'han fet en frau de llei i que el conveni que se'ls ha d'aplicar
és el de Sogecable i no pas el del Telemàrqueting.
El grup Prisa i Sogecable (Canal + Digital + El País...), que sempre
se les ha donat de progressista, té treballadors de tercera, amb contra-ctes
precaris (només el 30% dels treballadors són fixos i la majoria
tenen contractes a temps parcial), amb salaris de 600 euros (amb el conveni
de Sogecable guany-aríem el doble) i amb condicions laborals força
més baixes que qualsevol treballador del grup. A més d'aplicar
un conveni que tot sol ja és prou precari, es permeten el luxe de saltar-se'l
empitjorant encara més les condicions laborals dels treballadors de CATSA.
Jesús de Polanco (un empresari molt lligat i afavorit pel PSOE), lluny
d'acceptar que durant anys ha estat estafant els treballadors i solucionar la
situació, tal com li mana el TSJM, intenta utilitzar la via judicial
perquè l'afavoreixi en el frau. Ha presentat un conflicte col·lectiu
contra el Comitè i les Seccions Sindicals perquè sigui l'Audiència
Nacional qui decideixi quin és el conveni que s'ha d'aplicar.
Amb aquesta maniobra intenta allargar el conflicte en el temps i evitar el dret
individual dels treballadors de denunciar la contractació en frau de
llei.
La política de la patronal, amb suport del govern i la UE, d'augmentar
la precarització, les deslocalitzacions, els tancaments d'empreses...,
ha de ser contestada pels treballadors i els sindicats: en comptes de participar
en el diàleg social, pactar la moderació salarial o acceptar EROS,
haurien de convocar mobilitzacions.
A CATSA hem començat a fer-ho, som 300 treballadors els que hem presentat
denúncia i fem una crida a la resta de treballadors, tant de Madrid com
de Màlaga, que encara no ho han denunciat, a defensar els seus drets
i denunciar el frau de llei. Però no podem quedar-nos només en
la via judicial, hem d'organitzar l'acció sindical i la mobilització
contra Sogecable.
Raquel- CCOO Catsa
Llibertat sense càrrecs pels sindicalistes
del camp d'Andalusia
Repressió contra el SOC
El passat 21 de febrer, el secretari general del SOC, Diego Cañamero, els membres del Comitè Executiu, José Rodríguez i Manuel Zafra, així com el sindicalista Juan Hidalgo van ser jutjats per presumptes delictes de coaccions, danys, lesions, ocupació il·legal de finques i "contra els drets dels treballadors". En total les penes sol·licitades per la Fiscalia, l'acusació particular del Comte Aguilar i la popular exercida per la patronal ASAJA sumen més de 10 anys de presó i multes milionàries.
Durant el judici, la Fiscalia les reduïa però mantenia la culpabilitat
tot demanant 1 any i 3 mesos i 16.650 euros de multa. Mentre, la concentració
realitzada a l'exterior del jutjat 10 de Sevilla exigia la total llibertat i
els jutjats negaven els càrrecs. En aquestes condicions, el judici ha
quedat vist per sentència. L'únic delicte comès va ser
exigir mitjançant una vaga (realitzada el 2001) el compliment del Conveni
Col·lectiu del Camp al Comte Aguilar en la Finca "Algarabejo",
on no s'abonaven els salaris conforme al que marcava el Conveni.
Tres dies més tard, el 24 de febrer, altres dos sindicalistes del SOC,
que es trobaven en llibertat sota fiança de 18.140 €, també
van ser jutjats per presumptes delictes de desordres públics i danys.
Les penes sol·licitades per la fiscalia i pel PP, que exerceix l'acusació
particular, van superar els tres anys de presó i indemnitzacions milionàries.
El motiu real va ser una protesta legalitzada davant la seu andalusa del PP
a Sevilla contra el decretazo.
Per aquests motius el SOC ha portat a terme una campanya de sol·licitud
de solidaritat que en el seu paràgraf final afirmava: "No podem
permetre que l'aristocràcia més rància i de cacics imposi
el terror i la injustícia als qui lluiten per dignificar la vida en el
medi rural. El SOC, un sindicat amb més 100 militants multats i processats
amb sancions que arriben als 90.000 €, necessita una vegada més
el suport i la solidaritat del sindicalisme de classe, els moviments socials
i les organitzacions ciutadanes i cololectius polítics d'esquerra".
Redactat amb els materials del SOC actualitzats amb la informació sobre què ha passat als judicis
Aquest febrer va ser assassinat a El Ejido el jornaler afiliat al SOC, i d'origen
marroquí, Azzouz Hosni. La seva mort a 5 anys de l'esclat racista del
2000, és un salt en les contínues agressions xenòfobes
que es donen al poble a l'empara de les autoritats municipals al davant de les
quals segueix estant Juan Enciso del PP.
Tampoc la complicitat policial no ha canviat en aquests cinc anys: tant el SOC
com les altres organitzacions que conformen la plataforma "Iguales en derechos"
han vingut denunciant l'assetjament reiterat, els escorcolls continus i els
maltractaments de la policia al cololectiu immigrant, i ara, al costat dels
familiars, denuncien l'intent de desviar la investigació de l'assassinat
a un cas de tràfic de drogues.
Gabriel Ataya, responsable del SOC a Almeria, i al qual vam conèixer
poc després dels fets de El Ejido és tallant en les seves declaracions
al reivindicar la figura del jornaler assassinat que com tants treballadors
dels hivernacles malvivia en un cortijo -cabana-. I si d'un costat, l'afiliació
de Hosni al SOC, ho converteix en una sagnant agressió del caciquisme
rural als treballadors més explotats del camp, d'un altre el seu origen
magrebí el converteix en símbol de la xenofòbia que impulsen
les autoritats polítiques i policials contra els treballadors immigrants.
Així, mentre la línia d'investigació de la policia pressiona
sobre els testimonis que denuncien a 4 joves de 16-18 anys com a autors de l'assassinat,
la Subdelegació del Govern d'Almeria -ara en mans del PSOE- va denegar
el permís d'una concentració en El Ejido en exigència d'investigació
i càstig sol·licitada per "Iguales en derechos" per
al passat 6 de març. El 17, es realitzarà la nova convocatòria
davant la Subdelegació que amb la seva posició ve donant cobertura
política a l'alcalde del PP. Però el problema és de tots
i totes: suma't a l'enviament de comunicats que sol·liciten des d'Almeria:
"1.Justícia per a Azzouz, esclarint l'origen, identificació
dels seus responsables directes, motivacions i circumstàncies.
2.Justícia per a les víctimes d'agressions xenòfobes i
protecció de les víctimes i testimonis.
3. Fi de les accions d'assetjament, escorcolls i maltractament humiliant als
immigrants de El Ejido per part de la Policia Local i Nacional.
4.- Per una política de convivència pacífica a Almeria."
Subdelegació del Govern a Almeria:
Fax- 950235799
prensa@almeria.map.és
Esfondrament al Carmel
La tragèdia anunciada
El barri del Carmel s'estén pels vessants del turó del Carmel,
punt culminant de l'alineació formada pels turons de la Creueta del Coll,
del Carmel, de la Peira i de la Rovira. El 1875 van començar a construir-se
les primeres torres; els terrenys pertanyien gairebé en la seva totalitat
a Alexandre Bacardí, que va promocionar des de la premsa el Carmel com
un lloc de reunió i esplai. Un enca-rregat de fàbrica de Sant
Martí, anomenat Tolrà, va fer propa-ganda entre les societats
obre-res d'acord amb Bacardí i va oferir terrenys a preus molt baixos.
Fins als anys cinquanta el Carmel va ser el clàssic barri de les casetes
i els hortets, però l'arribada en massa de la immigració va canviar
completament la seva fisonomia: les primeres edificacions - torres de planta
baixa o de planta baixa i un pis- construïdes a partir de l'allau migratòria
de 1929 i les barraques dels immigrants a partir de 1948 o les cases de construcció
pròpia dels anys 1953-55 han deixat pas a partir dels anys seixanta als
grans blocs desproporcionats de les immobiliàries, que han donat una
"nova imatge" del barri. Això va ser una acció inconscient
ja que el sòl del turó era molt sorrenc i inestable; però
la cosa va sortir bé i fins a ara no hi ha hagut grans problemes.
Però la construcció de la nova línia del metro per aquesta
zona de la ciutat ha causat el que podria haver passat abans: l'enfonsament
de dos blocs de pisos i la possible necessitat de enderrocar tres blocs més.
Un munt de veïns han hagut de ser desallotjats i no poden tornar a les
seves cases, a part dels que ja s'han quedat sense ella. Sembla que els estudis
geològics que desaconsellaven que la línia de metro passés
per la zona no van ser suficientment convincents perquè l'administració
no actués com sempre actua: prioritzant els seus interessos econòmics
i l'estalvi de diners públic, que després no se sap on va a parar.
I ara tenim a tot un barri obrer afectat per una negligència que, encara
que pugui arribar a tenir conseqüències polítiques, els més
perjudicats són els que menys culpa tenen: els veïns.
L'esfondrament del Carmel, com les esquerdes que s'han produït al Turó,
a Taxonera o al Poble Nou, entre d'altres barris de Barcelona, han fet sorgir
la consciència que vivim a una ciutat on l'estalvi s'ha posat per davant
de la seguretat. Alhora han aflorat la manca de participació ciutadana
real en les decisi-ons relatives als grans projectes urbaníst-ics, la
manca de transparència en l'adjudi-cació de les obres, els riscs
de tota mena que suposen les subcontractes sense límit
Davant d'això, la gent no s'està de braços creuats i surt
al carrer a exigir responsabilitats i solucions(l'última manifestació
van ser 3000 persones). Però el govern (suposadament d'esquerres i amb
molts votants entre la classe treballadora), en lloc d'encarar el problema i
buscar solucions amb els veïns, el que fa es defugir de tota responsabilitat
i desviar la atenció amb picabaralles polítiques sobre qui és
més mafiós. Cal doncs, desemmascarar el tripartit i lluitar amb
els veïns del Carmel per exigir responsabilitats i solucions.
Joan. Geografia UAB
Dia de la Dona Treballadora
Lluita, dona!
Un bon símbol d'aquest 8 de març és la lluita que les treballadores de Miniwatt protagonitzen avui, al costat dels seus companys, contra el tancament que vol imposar Philips. Elles són l'exemple viu de com les deslocalitzacions colpegen les treballadores, especialment aquelles que durant la dècada dels setanta es van incorporar a les fàbriques i ara s'enfronten, amb més de 40 anys, a un acomiadament sense arribar a la prejubilació.. Dones que les multinacionals han explotat en les cadenes de muntatge i avui llencen a l'atur: son també les treballadores de Samsung, de Lear o les milers que treballaven al tèxtil. Les multinacionals deslocalitzen les seves fàbriques, buscant mà d'obra barata i sense drets, i en molts casos la troben també en les treballadores dels països del 'Est Europeu o al Sud: a les Maquilas de Mèxic, a les fàbriques tèxtils de Casablanca, o a Xina, les multinacionals utilitzen dones (i infants) com exèrcit de reserva per dificultar una resposta de la feble organització obrera. El capitalisme ha arribat a un punt on només pot presentar la seva cara més salvatge.
La precarietat té nom de dona
En el marc de la primera crisi econòmica de la globalització,
la patronal pretén recuperar els seus marges de benefici rebentant els
drets dels treballadors/es guanyats a cop de lluita. L'atur i la precarietat
s'estenen, i de manera més sagnant entre les dones treballadores, que
sempre han tingut una posició inferior al mercat laboral. Amb els tancaments
i les deslocalitzacions dels últims anys, l'atur femení a Catalunya
supera el doble del masculí. A les que troben feina se les empeny als
sectors més desregulats (telemàrketing, neteja, menjadors, serveis
d'atenció a les persones...): una de cada tres treballadores té
contracte temporal i el 12 per cent treballa a temps parcial, amb l'excusa de
la conciliació laboral i familiar. Amb aquestes xifres a la mà,
no és difícil d'entendre que hagin saltat les alarmes sobre la
feminització de la pobresa... Aquesta situació material dibuixa
l'escenari més favorable per a la violència masclista: les dones
aïllades, tancades a les seves cases i sense autonomia econòmica
són les més vulnerables. De poc serveixen lleis integrals si no
s'acaba amb aquest problema de fons.
Que no ens els prenguin
La precarització del treball s'agreuja amb els polítiques de privatització
i dèficit zero que suposen el desmantellament dels serveis públics,
i que la Constitució Europea sanciona amb rang suprem. Així van
caient escoles bressol, la sanitat, els transports públics (com RENFE),
no hi ha prou places en residències públiques per atendre els
avis i els malalts. El treball de cura de les persones i el treball reproductiu
segueixen caient sobre les dones, el que per moltes acaba convertint-se en una
triple jornada. I en molts casos això s'acaba transferint a les treballadores
sense papers. Les milers de treballadores del servei domèstic son invisibles,
però alhora imprescindibles perquè la roda del capitalisme pugui
seguir girant en aquestes condicions. Les treballadores domèstiques immigrades
pateixen doblement les conseqüències de la globalització:
als seus països amb la misèria que les empeny a marxar, aquí
amb la negació de qualsevol dret i el retrocés a les condicions
de treball del segle XIX. És evident que el procés de regularització
de treballadors/es immigrats no resoldrà aquesta situació: en
un sector tradicionalment desregulat, molt poques aconseguiran el contracte
que s'exigeix per accedir als papers. D'altra banda, el nou reglament de la
llei d'estrangeria segueix separant permís de residència i de
treball, de manera que les dones que arriben per reagrupament familiar son total-ment
dependents dels seus marits.
Organitza't i lluita
Ara és la lluita per estar al costat de Miniwatt, per assegurar tots
els llocs de treball, per exigir al Govern de la Generalitat que no accepti
el dictat de la multinacional i intervingui l'empresa nacionalitzant-la; és
la lluita de les dones immigrades per la regularització, contra la Llei
d'estrangeria del PP que avui aplica el PSOE amb el vist i plau de CCOO i UGT.
És fer efectiva la solidaritat amb les dones arreu del món que
s'enfronten a l'opressió dels seus pobles, com a Iraq o Palestina. És
aquesta lluita la que permetrà començar a millorar la situació.
I tota lluita exigeix organització, agrupacions àmplies al costat
dels sectors que lluiten, i organització per respondre globalment al
capitalisme, el sistema que genera tots aquests mals i que utilitza el patriarcat
mantenint una secular opressió de la dona. I aquest és, per a
nosaltres, un partit revolucionari en el marc d'una Internacional Obrera.
No al tancament de Miniwatt!
Regularització de tots els treballador@s immigrats!
Per l'ensenyament, la sanitat i els transports públics! No a la privatització
de serveis!
Sense la dona no hi ha revolució i sense revolució la dona no serà lliure!
8/3/05
Eleccions a Portugal
Profund gir a l'esquerra
El 20 de febrer la política dels governs del PSD/PP va sofrir una
clara derrota electoral, confirmant el sentit ja anunciat de la derrota de les
eleccions de juny de 2004 al Parlament Europeu i demostrant la confirmació
del descontentament popular que ja es va expressar en lluites i mobilitzacions
contra el codi del treball i contra la guerra de l'Iraq. Electoralment, la coalició
de dreta va baixar fins al 36 per cent de vots (el PSD un 28,7% i el PP un 7,3%),
el Partit Socialista va guanyar amb un 45%, el PC va obtenir el 7,6% i el Bloco
de Esquerda un 6,4%. Aquests resultats van desencadenar una profunda crisi en
els partits de dreta que van pagar cara l'ofensiva neoliberal que durant aquests
últims anys ha orientat les seves polítiques de govern. Ara, el
PS formarà govern i ja és coneguda la seva política de
suport a les orientacions neoliberals de la Unió Europea, i a la seva
constitució, que permet la reducció dels drets socials i la continuïtat
d'una política a favor del capital i la guerra. El Bloco de Esquerda,
que va tenir el seu major creixement electoral i compta ara amb més de
364.000 votants, té una responsabilitat major d'assumir un paper de lideratge
dels combats pels objectius programàtics que s'ha fixat i que no es decidiran
en l'estricte marc parlamentari. Al costat de la lluita contra l'atur i la precarietat,
la lluita per la derogació del codi de treball del difunt Bargao ha de
ser la campanya immediata al parlament i al carrer, en unitat d'acció
amb els sindicats i comissions de treballador
El govern del PS de Sócrates és el resultat d'una votació
que per sobre de tot a expressat la contestació als governs de dreta
i a les seves polítiques en el pla intern i internacional. El gran canvi
desitjat pels treballadors i els joves exigeix la derogació de les polítiques
neoliberals que va implementar la dreta. És aquest combat que cal aixecar,
i s'alçara contra la voluntat dels qui es preparen per a governar utilitzant
la legislació anti-obrera de la dreta. La lluita per les mesures proposades
pel BE s'oposa a l'estratègia de govern del PS i, com a tal, no podrà
concretar-se sense una clara oposició al govern de Sócrates.
Per a fer avançar la lluita popular és necessari afermar una oposició
clara i coherent, contràriament al que defensa el PC que ha coquetejat
amb el PS des de l'inici de la campanya. Ens referim al ja conegut "acord
històric", la proposta inicial del qual aquesta vegada va tenir
el seu origen en la Confederaço Geral dues Trabalhadores Portuguesos
(CGTP) i en la qual patronal i sindicats van pactar la contractació col·lectiva.
Aquest acord va incorporar la greu mesura que els contractes col·lectius
poden limitar i controlar les formes de lluita i el dret a vaga, procurant,
d'aquesta manera, assegurar la imposició burocràtica i una "pau
social".
El Bloco de Esquerda ha de marcar la diferència i això significa
que els seus compromisos han de ser amb els treballadors i amb els joves i amb
la democràcia de les seves lluites, i que aquesta el seu únic
límit.
Una victòria dels treballadors
El Bloco d'Esquerda va obtenir una gran victòria en les últimes
eleccions, arribant al 6,38% dels vots i vuit diputats. Un creixement electoral
que ha de traduir-se en militància organitzada i intervenció en
les lluites.
D'un petit partit d'esquerra, el BE va sortir d'aquestes eleccions com un partit
amb influència electoral de masses. Encara minoritària, sens dubte,
però amb consistència suficient per a garantir 365 mil vots distribuïts
arreu del país, principalment a la regió més tradicional
de la classe treballadora portuguesa. Va ser al districte de Setúbal
on el BE va obtenir el seu millor resultat, amb el 10,2 per cent dels vots i
dos diputats. El BE va ser el partit que més va créixer en aquestes
eleccions, passant del 2,75 per cent (a les legislatives de 2002) al 6,38%.
I per què tot això en tan poc temps?
Hi ha tres raons centrals per a explicar aquest creixement: la crisi econòmica
i social que viu país, la decepció amb l'esquerra tradicional
i la política del Bloco.
Ascens encobert
El govern de Duro Barroso va atacar diverses conquestes dels treballadors i
va depauperar a la població portuguesa. El descontentament dels sectors
organitzats de la classe obrera amb els baixos salaris, l'atur i el Codi del
Treball de Bago Félix va arribar a traduir-se en una vaga general, al
desembre de 2002, que no va ser més forta perquè la CGTP no va
tenir una política en aquest sentit. La derrota de la dreta a les eleccions
europees de 2004 va ser una manifestació electoral d'aquesta insatisfacció.
Va ser també aquest sentiment el que va motivar les mobilitzacions de
protesta pel nomenament de Santana Lopez com a substitut de Duro Barroso al
govern. De forma espontània, centenars de persones es van trobar davant
del palau presidencial per a exigir a Jorge Sampaio la convocatòria d'eleccions
parlamentàries (...) Finalment Sampaio va ser pràcticament obligat
a destituir a Santana, malgrat no voler-lo, per a impedir que el règim
es contaminés per la profunda desmoralització del govern. D'aquesta
manera, el profund desgast del govern PSD-PP va acabar traduint-se en unes eleccions
legislatives anticipades convocades pel president.
Victoria de l'esquerra
L'esquerra va ser la gran vencedora d'aquestes eleccions, especialment el Bloco
de Esquerda, que es va presentar com una alternativa, tant a la dreta com a
la falsa esquerra, representada pel PS i a l'esquerra tradicional, materialitzada
en el PC. La majoria absoluta del PS s'explica més per la voluntat de
castigar al govern de Santana i Portes que per una adhesió a Sócrates
i al seu programa. Al contrari, a la indefinició programàtica
del PS i falta de compromís amb qualsevol mesura concreta per a millorar
les condicions de vida de la població, van impedir que la seva campanya
arribés a connectar. Els 150 mil llocs de treball esmentats per Sócrates
es van presentar com un "objectiu" i no un compromís, com va
precisar diverses vegades el propi candidat socialista.
La CDU (encapçalada pel PC) també es va beneficiar del repudi
electoral a la dreta, recollint els vots del seu electorat fidel i els d'aquells
que no es conformaven amb la posada en escena buida de Sócrates. Però,
tot i convertir-se en la tercera força electoral d'aquesta legislatura,
va presentar un creixement relativament petit. Va passar del 6,97% al 7,56%,
amb 53.505 vots més. Aquest resultat demostra un fràgil parèntesi
en el declinar del Partit Comunista, que s'explica principalment pel seu encara
fort arrelament social.
El gir a l'esquerra dels resultats electorals s'explica també per la
radicalització de la situació internacional. A Europa, les grans
mobilitzacions dels treballadors francesos contra la derogació de les
35 hores setmanals, i els alemanys, contra l'atur. La resistència a la
guerra Imperialista de L'Iraq també va contribuir al desgast de la dreta
europea.
El fenomen BE
El gran fenomen d'aquestes eleccions va ser el Bloco de Esquerda, que va duplicar
els seus resultats (....) El partit es va beneficiar del desgast de la dreta
i de la poca crida al vot del PC, però els seus espectacular resultat
es deuen, principalment, a la seva política. Una política que
va arrencar vots al PS, però també a la dreta, en oposar-se a
la degradació de la seguretat social, a la privatització del sistema
nacional de salut, a les polítiques pressupostàries que aprofundeixen
la crisi i augmenten l'atur, a la guerra colonial contra L'Iraq i a la criminalització
de l'avortament (...).
Aquests eixos de la campanya electoral van ser coherents amb aquesta política,
proposant la revocació del paquet laboral i un pla d'emergència
per a la creació d'ocupació, la legalització de l'avortament,
la reintegració dels Hospitals SA al sector públic, la revisió
del pacte d'estabilitat i creixement, l'aixecament del secret bancari, la legalització
dels immigrants i la retirada de les tropes i L'Iraq, entre altres mesures.
El Bloco va sorgir com una alternativa viable, tant a la dreta com a l'esquerra.
Un dels seus grans desafiaments, ara, és transformar bona part d'aquests
electors en militants, per a intervenir amb més força en les lluites
socials i en les organitzacions dels joves i dels treballadors. Ell potencial
d'aquest creixement orgànic va ser palès als comicis. Sense això
no podrà mantenir els seus resultats electorals i, el que és més
preocupant, no podrà contribuir a construir un veritable canvi.
Extractes del n. 69 de Ruptura, publicació de Ruptura-FER, secció portugesa de la Lliga Internacional de Treballadors -IV Internacional
Ruptura/FER
Ruptura/FER és la secció portuguesa de la nostra Internacional,
la Lliga Internacional dels Treballadors IV Internacional, a Portugal. Va néixer
l'any 2000, a partir de la fusió del FER (partit que prové d'una
corrent marxista revolucionària que intervé a Portugal des de
l'any 1974) i Ruptura (un grup format per joves activistes que provenen, en
la seva major part, del moviment estudiantil). El seu primer congrés,
el de la fusió, va tenir lloc l'abril de l'any 2000; i va seguir-lo el
d'octubre de 2001, sota el lema de "No a la guerra imperialista! Guerra
és terrorisme!". El partit edita un diari mensual, Ruptura, que
podeu consultar per internet al seu web, home.kqnet.pt/asfer.
Ruptura/FER, es defineix "com una organització que treballa per
construir una alternativa actual a la societat d'opressió i explotació,
i defensar la tradició d'aquells que han lluitat pel socialisme, sense
buròcrates ni dictadors" i com a secció de la LIT IV Internacional,
"en el marc d'aquesta organització internacional que lluita per
una societat socialista, en què el poder sigui exercit democràticament
pels treballadors".
Ruptura/FER forma part, amb altres organitzacions, del Bloque de Esquerda, "per
a impulsar-ne el debat polític i la construcció" i amb ell
acaba d'obtenir quasi el 7% dels vots en les darrers eleccions legislatives.
Ruptura/FER alerta que s'ha de preparar la mobilització de treballadors
i joves i que no es pot posar cap il·lusió en el nou govern del
socialista Sócrates, al qual exigeix com a primera mesura la retirada
del "codi de treball". Altres eixos del partit són, ara mateix,
la lluita antimperialista per la retirada de les tropes de l'Iraq i de suport
al poble iraquià, contra el projecte d'Unió Europea i la lluita
sindical.
Estudiants i treballadors en lluita
La dictadura de Mohamed VI
Mohammed VI va ser un dels convidats d'honor del Govern espanyol i el Rei als
actes institucionals del primer aniversari del 11-M. No hi ha cap impediment
perquè el dictador marroquí, les promeses del qual d'obertura
tot just van durar uns mesos, formi part del "front democràtic contra
el terrorisme" del Club de Madrid. El rei del Marroc va retornar la visita
al monarca espanyol tot just uns dies després que la seva policia i el
seu exèrcit reprimissin brutalment als estudiants de la universitat de
Fez i de Marraquech.
En diverses universitats del país va començar el febrer una vaga
d'exàmens per a frenar la reforma que pretén imposar el govern,
obeint les condicions imposades pel fons Monetari Internacional i que suposen
el desmantellament de la universitat pública.
La policia marroquina va intervenir el 9 de febrer per a dissoldre la vaga dels
estudiants de la Facultat de Dret. A les vuit del matí, quan estaven
celebrant una assemblea general i es negaven a presentar-se als exàmens,
es va produir una càrrega policial que es va perllongar fins al migdia
i va seguir pels barris pròxims a la facultat. Un estudiant va caure
en coma després d'una brutal pallissa de la policia, i vint més
van resultar ferits. Fins a 45 joves van ser detinguts i la facultat va quedar
presa per l'exèrcit i la policia. En els dies posteriors es van fer més
de quaranta detencions en les manifestacions de protesta. Quatre mil persones
es van concentrar davant els jutjats per a exigir la llibertat sense càrrecs
dels companys. Paral·lelament queien dures sentències (d'un a
quatre anys de presó) contra els estudiants de la universitat de Marraquech,
que s'havien mobilitzat per la mateixa causa.
En veure que el moviment anava prenent força, el règim va rectificar
i va deixar en llibertat condicional als detinguts de Fez, encara que els advocats
no descarten que pugui reobrir-se el judici. A més, les autoritats de
la facultat de ciències van expulsar a quatre companys. El centre segueix
en vaga, exigint la seva reincorporació.
Però la dictadura marroquina no copeja només al moviment estudiantil.
Els treballadors són també blanc de la repressió. La vaga
de les miners d'Imini a Ouarzazate va ser rebentada amb el suport d'una una
milícia el 15 d'abril de 2004, amb l'aprovació de les autoritats.
El resultat: un mort i sis detinguts de la Centrale Democratique des Travailleurs
(CDT),entre ells Mohamed Khouya. El 13 de Gener de 2005, després d'un
judici plagat d'irregularitats, Khouya i altres quatre companys van ser condemnats
a deu anys de presó. El sindicalista manté una vaga de fam des
del 29 de desembre.
També els activistes saharauis han estat copejats per la repressió
en les últimes setmanes. Divuit estudiants ferits va ser el resultat
de l'agressió policial contra la mobilització del 8 de març
en el campus universitari d'Ifran, a Rabat, en defensa de l'autodeterminació
del Sàhara. La repressió va tenir la seva resposta en mobilitzacions
en Marraquech, Agadir, Fes, Casablanca i Rabat, en les quals han participat
també treballadors i instituts de secundària.