Tot el suport a la resistència
del poble iraquià i palestí

El referèndum del 20 de febrer permet il·lustrar el panorama després d'un any de Govern PSOE. L'objectiu polític de ZP era reforçar la seva presència en l'eix París-Berlín, regalant un Sí als seus socis. Ara toca França -un dels ossos durs de rossegar-. ZP va completar els seus serveis en defensar el seu Sí a l'Assemblea Nacional Francesa davant els aplaudiments de la dreta i les reaccions irades de l'esquerra, inclosos els socialistes.
El Govern dóna per bons els resultats del referèndum, malgrat l'alt índex d'abstenció i que d'un total de 10 censats només tres han dit que sí. Un resultat que per a un Estatut Basc -segons ZP- es insuficient, per a la Constitució Europea n'hi ha de sobres. Tot depèn de com és l'interès del Govern per deslegitimar el primer i avalar el segon . Aquesta és la seva democràcia!
No van escatimar esforços per imposar el sí i tapar el no: van gastar una dinerada de forma tan descarada que fins i tot la Junta Electoral els va haver de cridar a l'ordre. Va ser clau per al Sí la posició de CCOO i UGT, que malgrat tot segueixen sent referents essencials en la classe obrera, i que amb això es facilitaven els acords amb el Govern. Per a UGT, l'Executiu ultima més de 114'6 milions d'euros en concepte de patrimoni històric, cosa que li permetrà enterrar els deutes per les seves incursions immobiliàries que van acabar amb l'escàndol de la PSV.
En el bàndol del No, els qui havien d'impulsar-lo i tenien mitjans legals i econòmics a càrrec de l'Estat - IU, ERC, IC- van preferir limitar-se a una campanya de propaganda de les seves sigles, sense implicar-se en cap procés de mobilització social, doncs el seu objectiu no era el 20 F, sinó un Pacte de Legislatura amb el PSOE, no afeblir el tripartit a Catalunya... fortes mobilitzacions pel No haurien desgastat aquests governs. La setmana següent del 20F el PSOE obre les 4 taules claus de negociació amb IU i Carod Rovira s'entrevista amb Zapatero per a encarrilar els acords.
Així les coses les forces del No que van cridar a la mobilització van comptar amb pocs recursos i amb massa dubtes al llarg d'un a campanya que no per llarga (més de 15 mesos des de la constitució de la Plataforma pel No) no va ser tot a última hora i sense lligar-se al llarg als fets més importants de la lluita de classes (Izar, privatització RENFE, Pla Ibarretxe...) El problema del 20F no és el nombre de vots No, sinó que el procés de desmobilització que hem viscut en l'any de Govern Zapatero no s'ha pogut trencar en aquesta campanya. Les mobilitzacions -potser amb l'única excepció del País Basc i el 12 a Barcelona- han estat molt reduïdes.

En aquest context un Govern que va néixer amb l'espasa de Dàmocles sobre el cap, aquell "Zapatero no nos falles" de fa un any, ha aconseguit desactivar el potencial de mobilització de llavors per poder aplicar una política que es gira contra els treballadors i els pobles. I això ha estat possible perquè compta amb la pau social que li permeten CCOO i UGT, i el vot d'IU, IC, ERC, excepte en els temes "d'Estat" on el bloc ho fa amb el PP.
Més enllà de les formes, les continuïtats de la política del seu govern antecessor són òbvies: una política imperialista amb tropes per reforçar els governs imposats violentament pels EUA, com són els d'Afganistan i Haití, i ara es permet fins i tot destinar la Guàrdia Civil per a formar la policia iraquiana. Amb una política cap a Euskadi, que si bé ha tret ferro a la confrontació judicial amb el PNB, conserva un bloc amb el PP com es va veure en el debat del Pla Ibarretxe, amb el manteniment dels proces-sos massius de judicia-lització de la direcció del moviment abertzale. Una política d'immigració en la qual dóna continuïtat a la Llei d'Estrangeria del PP amb un reglament que posa tota l'esperança d'una regularització en mans de la patronal, cosa que assegura el desastre. Amb una política econòmica que prossegueix les privatitzacions previstes pel PP, com a la RENFE.
Davant aquest Govern no cap el raonament de que "pitjor" seria un govern del PP, ja que aquest és un cercle viciós que ja vam viure en els anys dels Governs González. És imprescindible impulsar la resistència i la mobilització als plans del Govern per a avançar en la configuració d'un bloc de ruptura amb aquesta política seguidista del capitalisme i l'Estat. I els recents resultats a Portugal del Bloco de Esquerda confirmen que hi ha espai per a això.

Lluita Internacionalista nº 59 març 2005