A les Corts, el Pla Ibarretxe en si, és a dir, el seu contingut i articulat, va discutir-se ben poc. La cosa no és com volen presentar-la el PP i el PSOE i els mitjans de comunicació estatals que els fan de cor: que el Pla és una passa cap la independència del País Basc. Ni ho diu, ni ho és. El problema és que el Pla i el procediment que preveu per ser aprovat identifica el poble basc com una nació, i que, per tant, com a subjecte històric, té capacitat per decidir el seu futur, i aquest precedent és absolutament inacceptable per la Monarquia centralista.
La discussió a les Corts va centrar-se en la legitimitat que té el Parlament Basc per proposar la reforma estatutària i, sobretot, la que pot tenir el poble basc per opinar sobre ell mateix votant en un referèndum, que només és consultiu! Per al PNB i el Pla Ibarretxe, el poble basc pot decidir i, com a mínim, opinar en referèndum. Per al PP i el PSOE, no; l'única sobirania que reconeixen és la d'Espanya i, per tant, no es pot fer res sense el permís del Parlament espanyol. Així doncs, qualsevol decisió o fins i tot la possibilitat d'expressar una opinió s'ha de fer sota tutela i permís. Les diferències entre el PP i el PSOE són en la manera d'imposar aquesta decisió al poble basc i al seu Parlament, per mitjà de l'autoritarisme dur i pur o amb "el diàleg" i alguna concessió. Les altres forces d'esquerra a Madrid i al País Basc no han fet de res més que de comparses en aquest debat, darrera de la burgesia basca del PNB o darrera del centralisme del règim, però en cap cas s'ha obert una posició des dels treballadors que des de la defensa dels treballadors respectés el dret d'autodeterminació del poble basc.
Nosaltres defensem incondicionalment que el poble basc ha de decidir el seu
futur, sense tuteles ni permisos. Té dret a decidir el Pla Ibarretxe
i a fer-ho en un referèndum no consultiu, sinó vinculant. Aquest
dret va més enllà de l'anàlisi que fem del Pla en si que
proposen PNB-EA-EB. Pel fa al contingut del pla, creiem que no té en
compte els interessos dels i les treballadores basques ni tampoc els drets nacionals
com a poble, és a dir, el dret d'autodeterminació. Aquest dret
no cap en la Monarquia i per això és necessària la ruptura
amb aquest règim i això només serà possible impulsant
la mobilització unida dels treballadors i els pobles de l'estat.
Ja ha començat la campanya oficial sobre el Referèndum, encara
que el Govern porta mesos fent-ne. Fins a ara la fredor ha estat la tònica
general, cosa que faria preveure una abstenció alta. El govern confia
en el control absolut des del Sí de tots els mitjans de comunicació
per estirar un resultat a favor seu amb un mínim de participació
mentre fa callar el No. L'acte central pel sí de la seva campanya està
previst pel divendres 11 de febrer amb el míting a Barcelona de Chirac,
Shoroeder i Berlusconi acompanyant Zapatero. Amb aquest suport al Sí,
els quatre tenors volen demostrar la importància que té per tota
Europa el resultat del referèndum del dia 20 perquè és
el primer i, per exemple a França, les coses no estan gens clares després
del dur debat intern al PS sobre el vot i el fet que la CGT, la principal central
sindical del país, s'hagi decantat pel No. Però la presència
de l'impresentable Berlusconi potser deslluirà el segon missatge: ens
venia l'eix europeu bo, el que es va oposar a la guerra de l'Iraq, el de la
cara amable davant dels Blair, Aznar i Berlusconi que estaven amb Bush. Així
s'escenifica que no hi ha tanta distància entre els uns i els altres,
llevat en com es repartien el petroli iraquià, i que en el fons comparteixen
els interessos comuns d'una Europa imperialista, neoliberal i repressiva.
El resultat del referèndum del 20 de febrer és essencial pels
governs de la Unió Europea per consolidar els seus plans; per nosaltres
també: per aturar-los. I què passa amb els partits parlamentaris
que estan pel no? Que es limiten a fer actes propis i espots electorals, però
sense implicar-se a fons en l'organització de la mobilització.
Estan més preocupats pels càrrecs de Govern (ERC, IC, IU-EUiA
a Catalunya) que comparteixen amb els socialistes o de cololaborar amb ells
(IU al central) que per impulsar la mobilització pel No, perquè
aquesta, inevitablement, s'enfrontarà als Governs, central o autonòmics.
L'única resposta que pot compensar la seva absoluta supremacia en el
control dels mitjans de comunicació és la mobilització,
i cal posar els mitjans per fer-la sentir: als actes i manifestacions que hi
ha convocats; a la manifestació central pel No del 12 de febrer de Barcelona
i en fi, el 20F, votant que NO.
Eleccions anticipades al País Basc
El PNB capitalitza el xoc
Ho explicava a les Corts el portaveu del PNB, el Pla Ibarretxe -deia- té
com a objectiu "blindar" els drets del País Basc, per impedir
que en una altra onada centralista com la que hem viscut sota la majoria del
PP, tots els instruments estiguin a les mans de l'Estat i la burgesia central.
L'ofensiva del PP es va viure en termes de retallada de llibertats: llei de
partits, amb la ilolegalització entre altres de Batasuna; tancament de
diaris com l'Egin o Egunkaria, que afectava sectors no ja de l'esquerra abertzale
sinó propers al PNB mateix; processament del president i la mesa del
Parlament basc per no dissoldre el grup de SA (l'ex-Batasuna); l'amenaça
de processar Ibarretxe si convocava el referèndum..., però alhora
hi havia un intent de prendre les principals joies de la burgesia basca com
el BBVA o Iberdrola, i emportar-se-les a Madrid.
El PNB vol blindar el País Basc, per això demana que tot el que
fa a la política interior, des de llei de partits al referèndum,
passant pels tribunals de justícia... es resolgui al País Basc.
Però la burgesia basca ha d'intentar fer compatibles aquests objectius
amb la preservació del marc comú, que no és cap altre que
l'Estat de la Monarquia, perquè a més de ser la garantia dels
interessos de classe del conjunt de la burgesia de l'Estat, la burgesia basca
té grans interessos econòmics a la resta de l'Estat, començant
pels del BBVA. El PNB va llançar una crida limitada al poble, amb la
consulta i el Pla Ibarretxe, volia pressionar les institucions centrals de l'Estat
per obligar-los a negociar, però no estan disposats ni a fer això.
Ni la Monarquia, profundament centralista, li deixa espai per tenir les garanties
de no agressió que exigeix, ni la burgesia està disposada a plantejar
una batalla fins al final i trencar amb la Monarquia, perquè abans és
burgesia que basca. Aquest és el dilema en què es troba el PNB.
S'ha especulat molt sobre el fet que el PNB tingués com a objectiu perdre
el Pla al Parlament basc i convertir-lo en bandera electoral i que la maniobra
de SA del 30 de desembre (amb tres vots a favor i tres en contra) el va agafar
desprevingut i li va tallar la maniobra obligant-lo a anar més enllà
del que tenia previst. A les pàgines de Lluita Internacionalista i en
diversos articles havíem advertit que la política de Batasuna
de pressió al PNB la subordinava a aquest partit, i aquesta no és
la primera vegada que això passa.
Deixem les especulacions d'intencions i anem a allò que és important,
les conseqüències. La conseqüència de tot això
és que el PNB n'ha sortit extremadament enfortit, si més no, a
curt termini. Ja abans del debat a les Corts fregava la majoria absoluta en
els sondejos. I el debat al Parlament va reforçar la seva autoritat,
quan davant de tot l'estat i tot sol al Parlament exigia el simple, elemental
i democràtic dret que els bascos puguin decidir. En aquestes condicions
de fortalesa Ibarretxe convoca eleccions anticipades, com un plebiscit per convalidar
la legitimitat del seu pla i obtenir la majoria absoluta que forci, molt probablement,
no pas el referèndum que ha promès sinó una negociació
per reformar l'Estatut amb el Govern Zapatero.
La majoria absoluta del PNB es basa en esgarrapar vots essencial-ment de Batasuna,
que es pren-dran el vot PNB com un vot "útil" davant de la
"inutilitat" de l'absten-ció. Amb això Batasuna s'ha
sentit ferida i traïda: ells que li havien cedit tres vots perquè
Ibarretxe tirés endavant el pla ara es troben que Ibarretxe els disputa
la base! Què esperaven! Això sí, per si en quedés
cap dubte, el mateix Imaz demana al PP i al PSOE que deixin que Batasuna es
presenti com a senyal de bona voluntat. Que fals!
El més lamentable de tot plegat és el paper de les suposades organitzacions
d'esquerra basques i estatals que han fet de comparses en aquesta pugna. Batasuna
-com ETA- que redueix la seva política a pressionar el partit de la burgesia
basca, el PNB; i així l'hi paguen! Ja no parlem del PSOE que -com li
deia Ibarretxe- viu sota l'ombra del PP, o més aviat de l'aparell monàrquic,
que és més poderós. Però la posició d'IU
hauria d'indignar encara més: a Euskadi vota amb el Govern darrere del
PNB sense presentar un pla per als treballadors, i a Madrid utilitzant el parlament
monàrquic per afegir-se als PP, PSOE i bloquejar el Pla que ha sortit
del Parlament Basc; quina vergonya! I la Xunta que va completar el bloc del
vot del NO? No sabem com evolucionarà aquesta situació, el que
sí que sabem és que ni el Pla Ibarretxe resoldrà les ànsies
de llibertat del poble basc ni aquestes ànsies caben a la Monarquia.
Del que sí que estem convençut és que és del tot
urgent reconstruir una nova esquerra que des d'una òptica de classe uneixi
els interessos dels treballadors i els pobles..
Davant del referèndum del 20 F
Campanya pel No
Sindicalistes pel No a Girona
Sindicalistes del Corrent d'opinió per un Gir a l'esquerra de CCOO, UGT,
CGT, IAC i CO.BAS han presentat en una roda de premsa 300 signatures de sindicalistes
que criden a votar No el 20 de febrer que ve. Josep Maria Cabra, president del
comitè d'empresa de Telefónica, va denunciar que el text constitucional
"desequilibra la balança a favor del capitalisme", mentre Miquel
Blanch, del "Corrent d'Opinió de CCOO" va dir que "perjudica
els drets dels treballadors" i va cridar a la mobilització pel NO.
Començaran a distribuir el manifest a les fàbriques i centres
de treball amb l'objectiu d'aconseguir més adhesions i van fer una crida
a participar en els actes convocats per la Plataforma de Girona. És molt
important la iniciativa que uneix sindicalistes de tots els sindicats amb representació
a les comarques gironines
França: la CGT crida a votar NO
El Consell Confederal Nacional de la CGT reunida a Montreuil el 3 de febrer,
va pronunciar-se pel NO a la Constitució Europea, contra la posició
de la direcció. La direcció encapçalada pel seu secretari
general, Bernard Thibault, ha quedat en minoria al màxim organisme de
la CGT. El resultat de la votació va ser de 81 a favor, 18 en contra
i 17 abstencions. Això no s'havia vist mai en aquesta confederació
que és la més important del moviment obrer francès i obre
una crisi que no té precedents en la història de la CGT. La resolució,
sota el títol de "Combatre l'Europa liberal i actuar per una Europa
Social" conclou: "Els debats amb els militants ho han confirmat: la
CGT es pronuncia contra la construcció europea actual marcada per una
subordinació dels drets socials a la lògica de la rendibilitat
i de la concurrència, les principals dimensions de la qual es troben
en el projecte de tractat constitucional. El CCN es pronuncia pel rebuig a aquest
tractat constitucional. Es compromet a continuar i desenvolupar el debat que
s'ha iniciat. La CGT ha exigit l'organització d'un referèndum
sobre el tractat constitucional, i fa una crida a tots els assalariats a participar-hi.(...)
[La CGT] Assumeix la responsabilitat de combatre la construcció liberal
de l'Europa conduïda des del Tractat de Roma. (...) Més enllà
del resultat del vot dels ciutadans de França i d'Europa i de quineshttp://www.internostrum.com/insbil/index.php?lang=es-ca&palabra=cuales
siguin les opcions de cadascun, hi haurà una necessitat absoluta d'unir
els treballadors en accions reivindicatives a nivell europeu...."
5/2/05. Groupe Socialiste Internationaliste. Sec.francesa de la LIT-CI
El debat sobre l'abstenció
Hi ha sectors que manifesten que el millor rebuig a la seva Constitució
és l'abstenció en el referèndum. Argumenten que el Govern
ho té tot ben lligat i que qualsevol participació no fa sinó
avalar el referèndum. Certament que la lluita és desigual, però
no creiem que al poder li preocupi l'abstenció més enllà
d'un comentari ritual sobre la poca participació. En altres ocasions
hem comentat com aquest fenomen de l'abstenció no inquieta gens ni mica
-ni tan sols si és enorme- a les eleccions a la presidència dels
EUA. I no per l'índex d'abstenció es qüestiona el resultat
o apareix un Govern "feble". Per això estem decididament pel
vot No. No perquè creiem que si guanya el sí ho farà legítimament,
però és el vot que més crisi introdueix en el Govern i
els seus socis europeus. I sense pretendre generar falses ilolusions en el resultat,
res està escrit. Així va estar a punt de passar-li a Mitterand
amb el referèndum sobre el tractat de Maastricht o altres tants referèndums
que han perdut governs com a Dinamarca. Impossible no és, i si es produeix
avançarem. Un vot No és important però insuficient. En
qualsevol cas cal acompanyar el vot amb l'organització per a continuar
la lluita, perquè les conseqüències de la UE les tenim diàriament
en tancaments, deslocalitzacions, privatització de serveis, deteriorament
de l'ensenyament públic...
Davant la constitució del capital
i la guerra
Per un No dels treballadors
Sindicalistes i treballadors, direm NO a la Constitució europea que
es preten refrendar el pròxim día 20. El texte compte amb cients
de firmes de recolzament.
Des del moment en què l'Estat espanyol es va adherir a la Comunitat Europea
l'any 1986, els successius Governs han volgut associar la seva Europa amb la
idea de progrés i benestar. Però el que hem viscut en realitat
han estat reconversions permanents, com la que ara veiem a IZAR. Reconversions
que han portat la ruïna a zones senceres on les fàbriques eren substituïdes
per blocs de pisos per especular. Van començar a privatitzar serveis
públics com la sanitat, transport, correus o telecomunicacions. El treball
fix i amb drets s'ha anat substituint pel treball precari i sense drets. La
gran majoria treballem més hores i vivim hipotecats. Per contra, els
bancs i les multinacionals, en nom d' Europa i del progrés, s'han omplert
les butxaques.
Aquesta vegada també volen associar la Constitució europea amb
el progrés i el benestar. Igual que van fer quan van introduir l'euro,
quan les grans promeses amagaven un assalt salvatge al nostre poder adquisitiu.
Ara ens demanen el vot a favor d'aquesta Constitució mentre intenten
assegurar-se que la immensa majoria dels treballadors/és no coneguem
el seu contingut.
Diem no perquè aquesta constitució està al servei de les
multinacionals. La Constitució consagra una "economia de mercat
altament competitiva" (Art. 3.3) on les multinacionals poden fer i desfer
a voluntat, moure els seus capitals i deslocalitzar empreses, tancant-les després
d'haver-se beneficiat de l'exempció d'impostos i d'ajudes públiques.
Diem no perquè aquesta constitució no garanteix el dret al treball.
El "dret al treball" que de manera formal consagren les actuals Constitucions
estatals és aquí substituït per "la llibertat i el dret
a treballar".
Diem no perquè aquesta constitució significa més flexibilidad
laboral. Mentre els treballadors/as necessitem treball digne i estabilitat laboral,
el text constitucional anuncia més flexibilitat, apostant por una mà
d'obra "formada i adaptable a uns mercats laborals capaços de reaccionar
ràpidament" (Art. III 203).
Diem no a una constitució que no harmonitza els drets socials. Diuen
que és un pas cap a l'Europa social" però la realitat és
la contrària. No hi ha cap "harmonització" que garanteixi
un mínim comú de drets laborals i protecció social. Al
contrari, tot queda en mans dels Governs i qualsevol d'ells pot vetar el més
mínim pas en aquest sentit. Per als capitalistes es tracta precisament
d'aprofitar-se de les desigualtats actuals per enfrontar uns treballadors amb
altres i per imposar, en nom de la "competitivitat", un retrocés
generalitzat dels cada cop més escassos drets laborals.
Diem no a una "constitució" que s'oblida dels joves, de les
treballadores i treballadors en precari. Els defensors d'aquesta Constitució
l'associen al progrés, però per milions de treballadors joves
i/o de dones, el projecte constitucional no abriga la més petita esperança
d'aconseguir un treball estable o un salari digne.
Diem no perquè amb aquesta "constitució" pagarem més
els que menys tenim. En nom de la prohibició del dèficit públic
retallen prestacions socials, pensions, habitatge protegit, escola, sanitat
o transport públic, mentre el Banc Central queda lliure de tot control
i els Governs entren en competició a veure qui rebaixa més impostos
als empresaris amb l'excusa d'atraure inversions.
Diem NO a la "constitució" que privatitza els serveis públics.
La Constitució no obliga als Estats a oferir cap servei públic
i en canvi els deixa les mans lliures per desmantellar-los. Amb la Constitució
es posaran a l'ordre del dia privatitzacions com les del ferrocarril, que tan
sinistres resultats ha tingut en llocs com ara Gran Bretanya. L'anomenada Directiva
Bolkestein obre les portes a una privatització generalitzada dels serveis
públics. Els hospitals, vies fèrries, carreteres..., que es van
construir en anys de treball i amb fons públics, es posaran a disposició
dels capitalistes de torn.
Diem no a la constitució que aixeca un mur de la vergonya contra els
treballadors/es immigrants. Mentre les multinacionals i els Bancs es reserven
el dret a espoliar el planeta, als treballadors immigrants se'ls tanquen les
fronteres amb les lleis d'estrangeria i als que tenen papers no se'ls reconeixen
els mateixos drets que a la resta de treballador@s.
Diem no a la constitució de l'OTAN i la guerra. A través d'eslògans
tan generals com cínics volen fer creure que aquesta Constitució
fa d'Europa un contrapès front als EEUU, però la Constitució
deixa ben clar que "la política exterior i de defensa s'ajustarà
als compromisos i decisions de l'otan", "que seguirà sent el
fonament de la defensa cololectiva i l'organisme d'execució". I
que sapiguem, qui mana a l'otan és Bush i els EUA.
Diem no a la "constitució" que impedeix a les nacions sense
estat exercir el seu legítim dret a l'autodeterminació.Diem no
a una "constitució" antidemocràtica. Va ser elaborada
a l'esquena dels treballador@s i la població i, un cop aprovada, el mecanisme
constitucional exigeix la unanimitat per reformar-la, el que fa pràcticament
impossible que sigui modificada. El mateix referèndum no deixa de ser
un frau en què el Govern i els partidaris del SI s'han assegurat el monopoli
dels mitjans de comunicació.
Cridem per tant a tots els treballadors i treballadores a rebutjar aquesta Constitució
manifestant un rotund NO el pròxim dia 20 de Febrer. Els cridem a difondre
aquest manifest en els centres de treball i a participar de totes les activitats
convocades per la Campanya pel NO a la Constitució Europea.
Unitat en la lluita de precaris, fixos, d'ETT i "sense
papers"
Contra la precarietat
1. Treball submergit, precarietat, atur i sinistralitat són cares d'una mateixa xacra en pro del doble objectiu del capital de maximitzar beneficis a costa d'una major explotació i dividir a la classe obrera per a dificultar la seva lluita. Esment específic entre els precaris -encara que ni consten com a tals- mereix el dels treballadors i treballadores en negre que produeixen el 23% del PIB. Tradicionalment van ser les dones, però avui les supera la mà d'obra immigrant. Així doncs, la Llei d'estrangeria, que sotmet al treball submergit semi-esclau als immigrants, es converteix en una nova Reforma Laboral que empeny a la baixa totes les condicions laborals.
2. Les "noves tecnologies" que sota l 'anomenada a globalització van fer creure a molts que obrien un nou període de creixement, han demostrat que sota l'imperialisme només incrementen encara més la precarietat. Així les deslocalitzacions, els serveis prestats des de l'exterior (com el telemàrqueting a Brasil o Marroc), comporten sobre-explotació en els països que van a parar -com Mèxic amb les maquilas-, a més de ser el fantasma que empeny a la "flexibilització" i la precarietat aquí en una "competència" sense sentit per retenir a les multinacionals. Els actuals contractes empitjoren qualitativament l'eventualitat anterior a les reformes laborals: retorn a contractes orals, a temps parcial, consolidació de sectors precaritzats que es sumen als tradicionalment eventualitzats (hosteleria, construcció, agricultura), desprotección en l'atur,... Cal definir-nos contra la creació de nous convenis de sectors precaritzats que sovint impulsa la burocràcia: ETTs, telemàrqueting, o avui a Catalunya el de monitors. Aquests convenis divideixen encara més als treballadors i treballadores d'una empresa i només serveixen per a la consolidar la precarietat en lloc de lluitar per l'aplicació del conveni anterior a l'externalització.
3 . Les aportacions a la precarietat per part del sector públic són altíssimes. D'un costat amb les privatitzacions obertes, de l'altre via externalitzacions -igual que la gran empresa amb les seves segregacions i subcontractes- i en el seu propi si amb treballadors i treballadores temporals, siguin interins, substituts o laborals eventuals. Aquest apartat arranca un doble benefici per al capital: d'un costat perquè el diners que utilitza per a precaritzar provenen dels PGE -pressupostos generals de l'estat- i són per tant part del salari indirecte de tots els treballadors i treballadores, de l'altre perquè després de la privatització tornarem a pagar per rebre aquests serveis socials. Per afegiment, com es tracta de la major empresa de l'estat -un milió i mig d'empleats públics- marca la pauta del conjunt de la patronal.
4 . Els sindicats burocràtics, amb CCOO i UGT com principals actors, han cololaborat amb la patronal i els governs donant suport a la reculada en la legislació laboral i desmobilitzant a la classe obrera. Aquesta política sindical exclou objectivament les reivindicacions de precaris i immigrants d'aquests sindicats. Costa trobar fins i tot d'altres alternatives a llocs com l'administració pública on es xoca amb un acord explícit de tots els sindicats contra la lluita per l'estabilitat d'interins/es, en un clar corporativisme i abandó del dret que genera el treball.
5. Com a conseqüència d'això, l'altra variant que s'ha generalitzat per a enfrontar la precarietat han estat els moviments tipus la lluita contra les ETTs amb siliconades, tancaments,… o bé mobilitzacions que explícitament es declaren antisindicals com el MayDay que impulsa Negri des de fa uns anys a Milà el Primer de Maig i aquest any ja a Barcelona. La qüestió és si aquests moviments que passen per fora de la lluita sindical en l'empresa i separada de la dels altres treballadors i treballadores tenen efectes reals sobre patronal i govern per a fer-los retrocedir en la seva política precaritzadora, sigui a nivell global o parcial. Creiem que és al contrari, que moltes vegades són la válvula d'escapament de la impotència en el lloc de treball i d'altres de combats individuals que en moles casos acaben amb una puntada a la porta. I és que el "tots som precaris/es" és el "cafè per a tots" que permet abandonar la responsabilitat de cadascun -i de cada organització- en la lluita quotidiana per a enfrontar en cada empresa la precarietat laboral, combatent l'extracció de la plusvàlua que és d'on arrenca el benefici del capitalista. Així, ficant en un sac la precarietat social que imposa el capitalisme en tots els terrenys de la vida, passa de llarg, la lluita concreta contra la precarietat en el lloc de treball. No ésd'estranyar que a la patronal no li afecti ni que Negri es posicioni pel sí a la Constitució Europea.
6. La lluita contra la precarietat es concreta a dos nivells: el de la lluita
general contra les lleis o mesures que sacralitzen la temporalitat, i el de
la lluita par parcial a l'empresa. Entre ambdues, hi ha una escala que la realitat
de la lluita i las propostes existents podrà
concretar: extensió, solidaritat, coordinació, vaga de sector….
No obstant això totes elles, per a ser efectives han de ser producte
de l'organització i decisió dels treballadors i treballadores.
No es tracta d'accions directes habitualment en mans d'un sector d'avantguarda,
sinó d'aquelles que parteixin de l'organització i la lluita dels
treballadors i treballadores afectats directa i indirectament -precaris i fixos-
dins de l'empresa.
El contrari pot convertir-se fins i tot en element de divisió i enfrontament.
Encara que sigui un pas més petit, l'objectiu és organitzar per
a donar cada pas junts en l'empresa, en la perspectiva d'aturs i vagues que
afectin a l'extracció de plusvàlua base del benefici patronal.
Això és acció sindical tant a nivell d'empresa, com al
d'impuls de la necessària vaga general per a combatre les lleis i mesures
generals del govern i la patronal. I a aquest nivell cal convertir la precarietat
en la base d'una lluita organitzada en el si dels sindicats partint de l'afiliació
dels propis precaris. És començar imposant la unitat en les seccions
sindicals de les empreses sigui quina sigui la situació contractual del
treballador/a (fix, precari, d'empresa subcontratada, ETT, en negre, sense papers...)
9 . Cal imposar també la unitat dels treballadors i treballadores a
nivell d'empresa, sigui quina sigui l'afiliació. Organitzar per lluitar
als precaris sols comporta la debilitat pròpia de les seves condicions
laborals i a la seva lluita li calen els fixos; tant com aquests necessiten
defensar als precaris doncs mentre existeixin treballadors i treballadores amb
menors drets i sous perillen els seus. En el terreny d'una empresa això
vol dir tenir una política per a organitzar als precaris, sindicalitzar
les seves reivindicacions, presionar sobre el comitè d'empresa perquè
les inclogui en la negociació amb presència de representants seus…
fins que no siguin ambdós cololectius part d'un mateix comitè
d'empresa. Els paranys legals de subcontractacions no deuen fer fer-nos caure
en la divisió divisió: tots tenim a la fi el mateix patró,
i per a enfrontar-lo és imperiosa la unitat. Coordinació de comitès
si hi n'hi ha més d'un, impuls on no els hi hagi, incorporació
de delegats de personal d'empreses petites en el comitè gran, recerca
d'escletxes legals - p. ex. salut laboral-, tot tendint a la unitat. I en paralolel,
extensió a
d'altres empreses en semblants circumstàncies, al polígon, a la
localitat, la comarca, el sector…. construint al voltant d'aquesta lluita
sindical un moviment social amb entitats, institucions... No importa si el procés
arranca de fixos o precaris. De raons n'hi ha moltes: dobles escales, hores
extres, subrogacions, no renovació d'algun contracte, o concatenació,
presència d'ETTs, flexibilitat de jornada…i sempre, fins quan impulsem
demandes legals per frau de llei (com en telemàrqueting) el centre és
la mobilització conjunta.A la reivindicació de "un mateix
treball, un mateix sou" cal afegir "i un mateix contracte" contracte".
En tota fàbrica ha de ser un objectiu la passada a plantilla sota el
matei conveni de tots els externalitzats, sigui el que sigui el prestador laboral
-ETT, contractistes, etc.-
10 . En el terreny general, la lluita contra la precarietat no pot deslligar deslligar-se de la de tota la classe obrera era contra l'atur, les deslocalitzacions, les privatitzacions, la Lleid'Estrangeria, les reformes laborals, etc. La burgesia unida en les seves organitzacions patronals, ajudada pel govern "socialista" i la burocràcia de la UE, aprofundeix la seva ofensiva contra els treballadors i treballadores ara amb la Constitució europea. La lluita contra les lleis o reformes laborals necessiten la màxima unitat d'acció per a tenir èxit. Això vol dir aprofitar també aquelles convocatòries que puguin provenir dels sindicats reformistes per molt que siguin tímides o burocràtiques. Això no ha de suposar cap confiança en les seves propostes sinó que confiem en la força de la lluita unitària per a desbordar-los camí d'una vaga general cada vegada més urgent.
11 . Les conclusions haurien de tenir en compte tres aspectes.
I. Lluitar per que nos'incrementi la precarietat frenant privatitzacions, externalitzacions,
segregacions i deslocalitzacions.
II. Posar-se com a objectiu la reabsorció de les plantilles ja segregades
o externalitzades. III. Lluitar per l'estabilitat de qui tenen contractes precaris:
s'anomenin interins, substituts, temporals, contractes d'obra i servei, ETTs
… i per descomptat combatre contractes orals, falta de subrogacions, treball
en negre i encara més la negació dels papers als treballadors
i treballadores immigrants. Reivindicar que tot treballador té dret a
no estar subjecte al continu temor de la pèrdua del treball, tant a l'empresa
privada com a la pública, a les multinacionals o a la petita empresa
és com lluitem contra la temporalitat.
Barcelona, desembre 2004
Aportacions al debat de LI a les jornades contra la precarietat de la Xarxa contra el Tancament d'Empreses.
Acord estratègic de deslocalizació
i desregulació laboral
Pacte de competitivitat
El 12 de gener les direccions de CCOO i UGT tancaven les negociacions mantingudes
durant mes d'un any a Catalunya amb la patronal i la Generalitat. L'Acord estratègic
per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la
competitivitat de l'economia catalana, que així s'anomena aquest nou
pacte social, suposa l'acceptació dels interessos de la burgesia, la
renuncia als interessos dels treballadors i la compra de les cúpules
sindicals amb la integració a l'entramat de l'administració de
l'Estat.
El primer que sorprèn en un text d'aquest tipus és la distribució
de les 82 mesures que conté i que es reparteixen en tres capítols:
I.- Millora de la competitivitat (19 pàgines), II.- Internacionalització
(3 pàg.) i III.- Cohesió social (en 4 pàg.), desequilibri
agreujat amb els pressupostos assignats com veurem tot seguit.
Infraestructures privades
El primer capítol (amb 2.410.277.000 euros de dotació, el 92%
del total pressupostat) i el segon estan destinats a mesures pròpiament
per a la burgesia i tenen acords tant greus com: crear un fons per subvencionar
les concessionàries d'autopistes, "obrir a la concurrència"
els transports com la RENFE, "considerar prioritàries les connexions
amb el mercat asiàtic", en resum potenciar les infrastructures gestionades
privadament injectant-los diners públics. Alhora es confia en "facilitar
l'aparició de nous projectes empresarials", els "inversors
emprenedors", com si la solució a la desindustrialització
fos la creació de noves empreses que, en general, tots sabem són
efímeres en el marc de la competitivitat mundial. Mentre no es pren cap
mesura per mantenir els llocs de treball actuals, quan és propera la
liquidació del sector tèxtil entre altres, i l'únic que
es preveu és "actuar en els processos de desinversió empresarial,
activant polítiques especifiques destinades a minimitzar les seves conseqüències"
És cert que en el primer capítol hi ha alguna mesura que necessitem
els treballadors, com ara millorar el transport al lloc de treball, però
¿no són mesures a exigir al govern, i més si aquest és
d'esquerres i diu estar pel transport públic? A canvi, hem de recolzar
totes les ajudes a la burgesia, incloses les rebaixes d'impostos (el 0.1% en
escriptures empresarials) i acceptar la privatització imposada des de
Brusseloles?
Flexibilitat
El tercer capítol, que conté les mesures pels treballadors, té
assignat només el 7% del total pressupostat i és el més
negatiu per nosaltres: "Millorar i actualitzar el contingut dels convenis
cololectius, fent-los més adients a les noves situacions i realitats",
"la flexibilitat interna negociada", "regular les necessitats
d'una organització flexible dels temps de treball", etc. anuncien
la pèrdua de conquestes com són la jornada i les taules salarials
úniques. Tot a desenvolupar en un Consell català de diàleg
social i participació de nova creació que junt amb la "promoció
i difusió de les bones pràctiques de negociació cololectiva"
suposa el lliurament de l'única arma que tenen els treballadors, com
és la vaga, mentre es deixa intacta la intransigència patronal
(en la línia d'IC de proposar al Parlament català de prendre mesures
contra les vagues dels ferroviaris sense esmentar les causes).
Respecte a la proliferació d'organismes, observatoris, comissions de
seguiment, grups de treball, etc. que apareixen pel Pacte, hem de destacar com,
a més de la professionalització d'una burocràcia sindical
com a gestora de l'administració i les conseqüents vies de nous
ingressos, de la mà dels sindicats se'ls dóna als empresaris noves
prerrogatives, per exemple entrar en els Consells de la Universitats "en
el marc de la declaració de Bologna"
Pacte Social?
Aquest nou pacte social eleva la cololaboració de classes a identificació
"estratègica" amb el capitalisme: els sindicats recolzen la
política de la burgesia amb l'argument de que quan millor els hi vagi
als empresaris més treball generaran, però aquest "realisme"
porta a augmentar l'explotació dels treballadors en contradicció
amb les premisses fundacionals dels propis sindicats. Però fins i tot
aquest argument és desdit per l'experiència pràctica del
capitalisme actual que tanca fàbriques, dirigeix el capital al negoci
especulatiu i degrada les condicions de vida de la societat, en síntesi,
destrueix les forces productives per poder concentrar al màxim la riquesa
i així recuperar la taxa de guany.
Els treballadors, i molt especialment els afiliats, no podem acceptar que els
sindicats signin un pacte, més ara que governen les esquerres, que no
freni els tancaments d'empreses o es limiti a dir que ja es negociarà
en els convenis la precarietat. Aquest és un pacte que serveix de coartada
al tripartit per fer una política de dretes, amb l'aval dels sindicats.
Cal trencar aquesta pau social, que més aviat és mort social,
i defensar amb la lluita els nostres llocs de treball tot exigint als sindicats
que es posin al costat dels treballadors i obligant a dimitir als buròcrates
que s'han passat a l'altre cantó.
Comença la regularització
de "sense papers"
S'acaben les il·lusions
El pròxim 7 de febrer començarà el procés de regularització
del govern del PSOE. Després de tants anys sense aconseguir documentar-se
els més d'un milió de treballadors immigrants tenien l'esperança
que, amb el nou govern, assolirien solucionar la seva injusta situació.
El mateix govern i els seus aliats (IU, UGT, CCOO) que van abonar aquestes ilolusions
parlaven de 800.000 documentats. Va bastar que es coneguèssin quins són
els requisits de presentació de sololicituds perquè l'esperança
comencés a transformar-se en desilolusió i ràbia. No és
per menys. Quatre són les condicions fonamentals: a) passaport, b) empadronament
abans del 7 d'agost del 2004, c) certificat de Penals del país d'origen,
d) contracte de treball, mínim de sis mesos.
El govern sap molt bé que tres de les seves condicions faran que milers
de treballadors NO puguin accedir a regularitzar-se. Vegem Empadronament: molts
treballadors NO es van empadronar malgrat estar molt abans del 7 d'agost per
temor a ser expulsats. Certificat de penals: molts països tarden mesos
en atorgar-lo, alguns el lliuraran després del final de la regularització
(tres mesos). Contractes de treball: molts empresaris NO fan els contractes,
estan al mercat submergit, abans, durant i després del fenòmen
de la immigració. Avui són els treballadors immigrants, ahir eren
els treballadors autòctons.
Tot això per què? Perquè aquest govern, com abans el del
PP, com a bon representant dels empresaris els garanteix que un important nombre
de treballadors segueixin en les mateixes condicions. Per això la Llei
d'Estrangeria que avui tenim, de la qual el Nou Reglament és el seu fill,
va ser votada pel PP-PSOE.
Davant aquesta injustícia, els immigrants han començat a respondre
de diferents maneres. El dissabte 22 Barcelona va presenciar una mobilització
de més de 2.500 treballadors immigrants cridant la seva ràbia
contra aquesta Llei d'Estrangeria i el seu Reglament. És el camí
que cal continuar de diferent manera, amb el suport dels treballadors autòctons.
Va haver grans absents: els grans sindicats CCOO i UGT i els partits de l'esquerra
parlamentària: IU-ICV, ERC. Els seus motius tenen, ells estan cololaborant
amb aquest govern o directament en són part del mateix, el Tripartit
a Catalunya n'és el millor exemple.
Comença la regularització. La lluita continua
Equip d'immigració
Accident mortal i vaga a Seat: contra
el terrorisme patronal
El 4 de febrer, la planta de SEAT-VW Martorell va estar aturada per la vaga total que van realitzar tant els treballadors de plantilla de SEAT com els de subcontractes. El dimarts havia mort en accident laboral un company. Un carretó nou -comprat el 20 de gener- havia entrat en funcionament sense informar dels riscos, ni preparar al personal per la nova eina. Sobre el treballador van caure tres caixes de més de 300 kg cadascuna. Com que no va morir en l'acte, l'empresa el va traslladar a un hospital i va tractar de mantenir la "normalitat". Això no és nou a SEAT, on porten cinc morts (tres de subcontractes i dos de plantilla) en els anys que duu en funcionament la planta de Martorell, això sense comptar els dotze que van morir en la seva construcció. El mecanisme d'abaratir costos mitjançant la reducció de la seguretat laboral i l'augment de la precarietat és tònica en la base dels beneficis de la VW. La resposta va ser unànime als tallers i parcial a les oficines i va estar impulsada unitàriament pel comitè d'empresa encara que, com en altres ocasions, amb diferent grau de compromís. D'un costat, CGT i bona part dels delegats de CCOO la van impulsar sense reserves, mentre UGT frenava i ajornava el conflicte al divendres reduint els costos empresarials que comportava la mesura. No cal dir que, una vegada més, els treballadors som víctimes del terrorisme patronal.
7.500 lluitadors palestins entre les reixes d'Israel
La presó, arma de guerra
Al número anterior de la revista (vegeu el LI 57 "Eleccions sota
ocupació a Palestina. La reacció democràtica") anunciàvem
una sèrie d'articles amb les impressions i materials extrets del viatge
de companys de Lluita Internacionalista i dels Comitès de Solidaritat
amb Palestina als Territoris Ocupats aquest mes de gener passat. Van ser uns
dies intensos a Cisjordània en els quals vam viure en primera persona
fins a quin punt la repressió israeliana no ha deixat d'avançar:
els controls militars, l´apartheid, l'empresonament, l´ofec econòmic...
Una de les preguntes que més vam fer al llarg de totes les entrevistes,
reunions i cafès compartits va ser què podíem fer des d'aquí,
des dels nostres barris, els nostres centres de treball, les nostres universitats...
La resposta sempre va ser molt clara: "expliqueu al vostre poble què
passa aquí" ens deien. Doncs bé, això és precisament
el que sempre hem intentat, donar la paraula al poble palestí, i aquest
és el nostre compromís amb tots ells, fer arribar el seu missatge
en la mesura de les nostres possibilitats. La dignitat dels palestins que vam
conèixer aquells dies i els seus increïbles actes de solidaritat
quotidiana i força vital contagiosa ens va fer recordar aquella cançó
que tant es va cantar a l'Argentina que deia "Usted preguntará por
qué cantamos... cantamos porque el niño y porque todo, y porque
algún futuro y porque el pueblo, cantamos porque los sobrevivientes y
nuestros muertos quieren que cantemos". Doncs això.
Les presons han estat una arma de guerra sistemàtica utilitzada per Israel
amb un impacte molt gran a la societat palestina, i conèixer de primera
mà la situació dels presos va ser una part molt important del
viatge. Vam visitar a Ramallah "Addameer, Associació de Drets Humans
i de Suport als Presos" una organització no governamental palestina
creada el 1992. L'organització treballa com un observatori dels drets
humans dels presos en les presons israelianes i palestines, fent activitats
de difusió, mobilització i suport legal als presos i les seves
famílies. Concretament l'organització treballa des de cinc programes
diferents. En primer lloc, hi ha els programes de suport legal als detinguts
i les seves famílies mitjançant serveis i consultes legals gratuïtes.
En segon lloc, l'organització fa visites legals regulars a les presons
i proporciona assistència social per assegurar que les condicions de
vida dels presos palestins són les adequades. En tercer lloc, ofereixen
documentació sobre els drets dels detinguts: realitza periòdicament
estadístiques sobre el nombre de detinguts, lloc i data de la detenció,
el motiu i les violacions legals que hagin patit els detinguts. En quart lloc,
l'associació és un Observatori permanent sobre la situació
dels presos palestins i ofereix una cobertura mediàtica de difusió
d'aquesta informació mitjançant informes de premsa, amb una pàgina
Web (http://www.addameer.org). Finalment, l'associació impulsa campanyes
de solidaritat internacional contra la tortura i les detencions arbitràries
així com de suport i solidaritat amb els presos palestins. Com van informar-nos
des d'Addameer, el nombre de palestins detinguts en presons israelianes i palestines
des del principi de la Segona Intifada és d'uns 29.000, incloent-hi els
detinguts en centres d'interrogatori i detenció. Des del principi de
l'ocupació israeliana dels Territoris Ocupats el 1967, més de
850.000 persones haurien estat condemnades a penes de presó. Això
vol dir, aproximadament, el 20% del total de la població palestina dels
Territoris Ocupats (considerant el fet que la majoria dels detinguts són
homes, el total dels palestins detinguts representaria al voltant del 40% del
total dels Territoris Ocupats).
L'agost de 2004 es comptabilitzaven uns 8.000 presos polítics palestins
en presons israelianes. Uns 750 d'aquests serien "detencions administrat-ives",
sense càrrecs ni judici i per un període indefinit de temps. 380
dels presos polítics són menors de 18 anys (78, menors de 16 anys).
Hi ha prop de 106 dones preses polítiques, de les quals el 20% són
mares, alguna d'elles de fins a 11 fills. 24 dones conviuen amb els seus fills
petits, encara que els els prenen quan tenen dos anys i, per tant, mare i fill
perden el contacte. Del total de 8.000 presos polítics 3.800 es trobaven
en presons civils i la resta en centres de detenció militar israeliana.
Als nens i nenes els tracten igual que als adults. I en la major part dels empresonen
al costat de presos comuns. Quan una persona mor abans d'acabar la condemna,
el govern israelià no permet que el cos surti de la presó. Així
que el mantenen allà, en una cambra frigorífica, fins que compleix
la pena. L'arrest i detenció dels palestins que viuen als Territoris
Ocupats estan regulats per una sèrie enorme de regulacions i normatives
que afecten tots i cadascun dels aspectes de la vida dels palestins. Hi ha prop
de 1.500 regulacions militars a Cisjordània i unes 1.400 a la Franja
de Gaza.
Les presons israelianes i camps de detenció militar estan localitzats
sobretot a la frontera israeliana del 1948. Actualment hi ha un total de 5 centres
d'interrogatori, 6 centres de detenció i 3 camps de detenció militar
i unes 20 presons en què hi ha palestins dels Territoris Ocupats detinguts.
Una de les detencions més habituals és l'anomenada "detenció
administrativa". Per dur-ne a terme una tampoc no es necessita cap motiu
específic.
N'hi ha prou amb dir que tenen informació secreta que una persona és
"perillosa" per enviar-la a la presó. De vegades, quan arriba
l'últim dia de condemna i el pres o la presa es prepara per sortir, se'ls
comunica la imposició d'altra condemna. La durada mitjana de les detencions
administratives és de 6 mesos, però a la major part dels detinguts
se'ls n'imposen unes quantes de successives. Ara mateix hi ha una persona que
duu en aquesta situació 8 anys, i hi ha 750 persones sota detenció
administrativa. 380 són menors de 18 anys i 70 menors de 16 (teòricament
un menor de 14 anys no pot estar més de 6 mesos a la presó i,
malgrat això, hi ha documentats casos d'estades a la presó de
fins a 14 mesos).
El context en què ens situàvem en arribar a Palestina era el d'una
lluita recent dels presos polítics que havia acabat el setembre de 2004
(vegeu el LI 53). Des del 15 d'agost, 8.000 presos i preses polítics
palestins van declarar-se en vaga de fam. Demanaven que ells i les seves famílies
fossin tractats segons la llei i els tractats dels Drets Humans. Condicions
higièniques bàsiques, atenció mèdica, visites de
familiars, la fi de les pallisses i tortures indiscriminades. Aquella lluita
- encara que es limitava a exigències sobre millores en les condicions
de vida dels presos, segons ens explicaven des d'Addameer - va voler dir, a
més d'una lleugera millora en les condicions de vida dels presos a les
presons i l'acceptació d'algunes de les reivindicacions, un precedent
de lluita important des del començament d'aquesta Intifada.
Però, com se sol dir, qualsevol victòria conté una derrota
i qualsevol derrota, una victòria. El balanç és d'una forta
repressió sobre els presos en vaga i una dispersió i càstig
dels líders. Les autoritats israelianes havien declarat públicament
que utilitzarien mètodes d'extrema pressió psicològica
i física perquè els presos abandonessin la vaga de fam, violant-los
el dret d'expressar les seves exigències "[...] per qualsevol mitjà
que escullin" (Article 19 de la Convenció Internacional sobre Drets
Civils i Polítics). Fins i tot van declarar explícitament que
recorrerien a l'experiència del tractament de presos en vaga de fam utilitzades
a Sud Àfrica [en l'època del sistema d'Apartheid], a Irlanda,
Turquia o Llatinoamèrica per trencar la vaga.
En el cas dels joves la repressió és especialment violenta. Van
ser molts els testimonis que vam conèixer de joves que havien passat
per la presó i ens explicaven com la repressió de la Intifada
s'acarnissa especialment en aquests sectors. Només durant la nit del
4 de gener vam poder comprovar com es detenien a Ramallah 3 joves membres d'un
partit de l'oposició o com continuaven els enfrontaments a Nablus.
Poden comptar-se per centenars els joves palestins empresonats només
per estar organitzats a la universitat o participar en òrgans de govern
universitari. Però com ens explicava l'Allah, un llicenciat en Comptabilitat
en atur i d'esquerres tot just sortit de la presó per estar organitzat
a la universitat , els militants d'esquerra joves pateixen especialment aquesta
repressió: "Israel sap que el marxisme ha entès l'equació
de l'explicació de la realitat, per això som més perillosos
per a ells" (...) "la nostra lluita no és contra els esclaus,
sinó contra el senyor, i en aquesta lluita formem part d'un front internacional
del qual vosaltres també formeu part quan us manifesteu a Europa a favor
de la llibertat de tots els pobles i treballadors". Doncs en prenem nota:
continuarem fent això des d'aquí.
El taulell del Sudan. Cobdícia
i poder
El silenci dels llops (i2)
Aquesta és la segona part de l'article aparegut en el número
anterior de Lluita Internacionalista, en el qual l'autor se centrava en els
orígens del conflicte del Darfor, en què les revoltes populars
han estat ofegades successivament, pel govern titella del colonialisme anglès;
pel cop d'estat de la KGB que, paradoxalment, instaura la llei islámica;
pel de la secta religiosa
del Mahdi; i, per acabar, pel de la Junta Militar dels Germans Musulmans.
Una vegada constituït el seu govern, van sorgir les primeres disputes de
poder, per l'encreuament de competències i sistemes de govern. Es van
dividir en dues: la vella guàrdia, dirigida per el "Totpoderós",
i uns dels pilars de la fundació dels germans musulmans, "Al-Turabi"
i el seu nombre dos Ali al-Haj. L'altra fracció era liderada pel president
i cap de la junta militar, "Omar al-Bashir". "Al-Turabi",
que és un egocèntric nat, volia concentrar tot el poder en les
seves mans, alhora que tenir l'última paraula, o sigui, un "ayatolah"
a la sudanesa.
"Al-Bashir", un militar de vocació que ha pasat bastant temps
en el front no entén molt de política, però gaudeix d'un
relatiu respecte en les files de l'exèrcit per les seves azañas
de "exterminator". Veu que la solució als conflictes passa
per "les botes". La seva mentalitat és molt més nacionalista.
No obstant això, "Al-Turabi" és doctor en Dret per la
Sorbona de França, importador del pensament islamista. És autor
de diversos llibres, reconegut per la seva eloqüència maquiavélica.
Les seves aspiracions traspassen més enllà de les fronteres de
Sudan, és a dir, internacionalista.
El punt més culminant arriba quan "Al-Turabi", sense consulta
prèvia, contacta amb el cap de l'escamot del sud, "John Garang".
Aquest és un militar format en l'acadèmia militar sudanesa, estalinista
i vell camarada de l'ex dictador "Numieri". És d'una de les
ètnies majoritàries del sud, els "Dinka". Es va unir
a l'escamot patrocinat pel poder colonial, aplicant una de les dites més
velles de la cultura d'Orient: "Divideix i venceràs". Arran
de l'engegada de la " Sharia" a 1983, que no s'entén com va
durar tant, sent aquesta una de les ètnies més desfavorides des
de l'arabització forçosa del país, portada a terme pels
"omeyes i abasiddes". Tot això, va causar un trauma d'identitat,
que s'ha convertit en el pretext idoni dels especuladors i mercaders de la mort.
Garang, és actualment un poderós terratinent i home de negocis
amb nodrits comptes a l'estranger, un perfecte model de la burgesia estalinista.
"Al-Turabi" aconsegueix un principi d'enteniment amb ell, però
a la seva volta a la capital del país se l'acusa de traïdor i es
dicta una ordre d'arrest domiciliari, seguida del desmantellament de totes les
organitzacions i comitès que dirigeix. Es comença a pressionar
discretament als seus seguidors. Molts alts càrrecs decideixen marxar-se,
és clar amb les butxaques ben plenes. Altres optan per dedicar-se als
negocis aprofitant-se de les seves relacions privilegiades. De manera que, "Al-Turabi"
i la seva banda van quedar fora de joc víctima de la llei ideada per
ell mateix, la Llei de Depuració.
Per altra banda , la guerra del sud tenia a l'exèrcit ocupat per complet.
En conseqüència, el desordre s'estén per diverses regions
i s'accentua més en la regió de Darfor, punt d'unió de
diverses rutes comercials, que uneixen el Txad, Líbia i Àfrica
Central. Està composta per diverses ètnies que traddicional-ment
mantenien aliances amb la casta de el " Mahdi".
El saqueig i el pillatge es converteixen en una manera de vida. Les bandes armades
s'ensenyoreixen de les rutes comercials. Això va dur al govern a armar
a una tribu autòctona lleial anomenada Ianyawid, que vol dir "homes
a cavall". Garanteixen el fluxe comercial amb una participació considerable
d'unes altres ètnies, tenint en compte l'extrema pobresa d'una regió
gairebé desèrtica amb pocs recursos i abandonada per complet per
part del govern central. A això, cal afegir-li les diferències
ancestrals que es troben de llarg a llarg del país.
Amb el principi d'acord de pau signat amb la guerrilla del sud, els líders
de Darfor se senten marginats per part del govern i traïts per l'escamot
amb el que mantenien aliances. Per altra banda, la vella guardia dels germans
musulmans, els va arravassar el protagonisme i "honor" d'estampar
els seus cognoms en un acord de pau que ha costat més d'un milió
de morts i gairebé tres milions de refugiats, repartits entre Àfrica
i Occident. Per tant, Darfor es converteix en un escenari de disputes de cacics,
interessos ocults de les potències colonials i un nou mercat armamentístic.
Amb una peculiaritat, que el conflicte que s'acosta es lliura entre musulmans.
De manera que allò del "cristià oprimit" no és
aplicable. Calia aportar un element decisiu, que sirvis de coixí per
als darreres dels estrategues de la mort. Àrabs contra els "pobres
negrets", quina genialitat més mesquina, un tir precís en
un moment precís, dos ocells abatuts. Una coincidència ben planificada,
que marca la fi de l'època dels blocs i la reencarnació del "
Oncle Sam". Amb una bona experiència collida dels millors métots
d'extermini i reemplaçament experimentada en el "nou món".
Una política tolerada amb una indiferència que causa calfred.
Una llaminadura infestada de fórmules verinoses, digeribles fàcilment
per unes masses que han hipotecat l'intelolecte als seus instints. Que Allah
ens agafi previnguts.
Gurashi Mirghani.
Eleccions a l'Iraq
Un pas cap a on?
Dos anys després de la caiguda de Bagdad, els EUA han estat incapaços
d'estabilitzar un règim d'ocupació. Les eleccions del 30 de gener
no són altra cosa que un intent d'apuntalar l'espoli imperialista amb
un govern titella que li doni una aparença democràtica. No cal
dir que en aquests anys Bremer ha tingut temps per imposar un paquet legislatiu
que garanteix el control dels principals sectors econòmics del país
a transnacionals nord-americanes i britàniques. Però una cosa
són els plans de Bush i l'altra la realitat sobre el terreny: per poder
marxar de l'Iraq deixant-t'ho tot lligat, els cal una base social sobre la qual
recolzar-se. I fins ara no la troben.
Tot sembla apuntar que la participació a les eleccions ha estat important
a les zones kurdes i xiïtes, mentre que la crida al boicot ha tingut només
un ressò efectiu a les zones sunnites. Però l'elevada participació
no pot interpretar-se mecànicament com un aval a la nova estratègia
imperialista del que podríem anomenar "reacció democràtica":
l'Aliança Nacional Iraquiana, del clergue xiita Alí Sistani, que
tothom assenyala com a virtual guanyador, va cridar a votar com una mostra de
sobirania nacional, exigint la retirada immediata de les tropes. Els kurds van
votar pel seu parlament, clausurat el 1992. Així, la participació
a les eleccions té una component -possiblement equivocada- de cercar
una reafirmació nacional després de dècades de dictadura
i dos anys d'ocupació, que serà font de problemes i es pot girar
contra els ocupants.
Retirada urgent
La retirada comença a ser urgent per als EUA i la Gran Bretanya. D'una
banda, la superpotència mundial ha arribat al límit de la seva
capacitat militar: el gener van passar de 138.000 a 150.000 soldats, la xifra
més alta des de la invasió i a Washington ja es parla de restablir
servei militar obligatori per temps de guerra. De moment s'ha decidit allargar
l'estada a l'Iraq de les tropes durant més d'un any, mesura que ja ha
estat recorreguda als tribunals. De l'altra, l'ocupació és cada
dia més cara: amb una despesa oficial de 1.500 milions de dòlars
setmanals, Bush ha hagut de demanar al Congrés 280.000 milions de dòlars
més del previst per mantenir-la. I més cara en vides: el 2004
han mort el doble de soldats nord-americans que l'any anterior i ja son més
de mil els qui han tornat a casa dins d'un taüt. D'altra banda els aliats
d'EUA i Gran Bretanya abandonen la nau un rere l'altre. Per alguna cosa Zbigniew
Bzezinski, antic conseller de seguretat nacional amb Carter ha criticat l'estratègia
del Pentàgon dient que "la guerra global contra el terrorisme ha
aconseguit unificar els nostres enemics i dividir els nostres amics". Això
explica que, segons una enquesta de desembre de la cadena de televisió
ABC y The Washington Post, el 39% dels nord-americans estiguin a favor de la
retirada. I també la proposta oberta d'un senador republicà Kennedy
demanant la retirada immediata i parlant de l'Iraq com un altre Vietnam per
als EUA.
Democràcia?
La lògica dels ocupants mai ha estat democratitzar l'Iraq sinó
recolzar-se en qui sigui, mentre li garanteixi el control del país un
cop s'hagin retirat. Primer ho van intentar amb personatges de l'exili, després
no van tenir problemes per integrar militars genocides de Sadam al nou exèrcit,
ara estan disposats a lliurar el govern als clergues, fins i tot si tenen connexions
amb el "diabòlic" Iran, que torna a estar al punt de mira.
El problema que té Bush és que no troba qui li pot fer la feina
bruta, cosa que sembla haver resolt Sharon amb Abu Mazen, que ja ha desplegat
la policia palestina pels carrers de Gaza. Si es recolza en els kurds, sap que
Turquia no permetrà cap reconeixement de la seva autonomia a l'Iraq;
si ho fa en els xiïtes, que no semblen massa disposats a compartir el botí
amb els americans, dóna massa poder a l'Iran; els sunnites són
el baluard més clar de la resistència.
En aquesta situació i amb una resistència que continua, un informe
del Pentàgon publicat recentment per la revista Newsweek revela el tipus
de "democràcia" que volen imposar: amb el nom "Opció
El Salvador", el text proposa enviar forces especials nord-americanes per
a la formació "d'esquadrons de la mort" dins el nou exèrcit.
Sectors conservadors propers a Bush consideren que l'ús de forces paramilitars
va ser un èxit a El Salvador i ara cal repetir-lo a l'Iraq. Negroponte
que amb Reagan va aplicar aquesta doctrina a Amèrica Central és
l'actual ambaixador dels EUA a Bagdad.... També el 4 de setembre de 1967
el New Work Times titulava "Els EUA reforçats per les eleccions
a Vietnam: funcionaris citen una participació d'un 83 per cent malgrat
el terror del Vietcong". Es repetirà la història?
Marroc. La lluita estudiantil
contra la reforma universitària
Els inicis d'aquest any universitari ha conegut molts problemes a causa dels
dolents resultats de l'aplicació de la nova reforma d'educació
i perquè hi ha un pla per al sector universitari que té com objectiu
destruir la universitat com sector públic.
Malgrat l'absència total d'una organització sindical, els nous
estudiants en diverses universitats (Kenetra, Fes, Wajda, Agadir, ...) han començat
la lluita per anulolar els punts que afecten directament la seva situació
material. Els Estudiants Revolucionaris han jugat un paper molt important en
el si dels estudiants per a explicar inicialment els perills de la nova reforma
i els seus efectes negatius i han analitzat els obstacles de la lluita, sabent
que totes les direccions sindicals i la dels partits polítics estan per
la reforma, malgrat els perills que suposa per a la seva base social. Per abolir
la reforma neoliberal de l'educació i per una educació popular,
científica, laica i unificada, la lluita ha de continuar.
13 de gener de 2005
Ahmed