La campanya pel referèndum del 20 de febrer sobre la Constitució
europea està ja oficialitzada. A dos mesos del referèndum les
enquestes donen avantatge al sí en un ambient de desconeixement del text
constitucional i d'amenaça d'alta abstenció. Les forces parlamentàries
que criden al vot NO, ho fan -almenys fins a ara- amb la boca petita, potser
pels compromisos que mantenen en governs com el català o a l'entorn del
govern Zapatero a Madrid.
Les diferències en els mitjans que mobilitzen el si i el no són
enormes: PSOE, PP, amb CCOO i UGT, al costat de l'acció concertada a
nivell de Governs europeus, amb l'anunciat míting de Barcelona el 20
de gener entre Zapatero, Schroeder i Chirac. És el primer referèndum
previst a la UE, la primera prova de foc que passarà la Constitució
que consolida l'ofensiva neoliberal i el poder dels Estats contra els pobles.
Els arguments de CCOO per al sí no se sostenen i aquest pronunciament
a favor s'ha decidit en la cúpula del sindicat, sense promoure cap debat
intern i sense comptar amb la participació de les bases.
Per a revertir la correlació de forces a favor del sí, no hi ha
cap altre mitjà que impulsar la mobilització social. La lluita
pel NO ha de permetre no només mobilitzar sectors socials, la clau està
en la constitució de comitès als barris, centres de treball i
d'estudi. La segona clau és demostrar com les lluites quotidianes -contra
la privatització de RENFE, IZAR o a la universitat i els serveis públics-
contra les deslocalitzacions, o per les llibertats individuals i com a pobles,
tenen la seva continuació en la batalla pel NO a la Constitució.
Es comencen a mobilitzar sectors de base constituint comitès pel NO.
S'anuncia una mobilització central del moviment pel NO -amb suport des
del Fòrum Social que es va reunir a Londres- per al 22 i 23 de gener,
també a Barcelona.
Però la primera cita està a Madrid. El 6 de desembre del 2003,
amb motiu del 25è aniversari de la Constitució monàrquica,
va ser l'ocasió perquè es produís la primera manifestació
contra la Monarquia d'aquest mig segle. Van sortir 5000 persones per la ruptura
republicana i en defensa del dret d'autodeterminació dels pobles. Dins
el marc del debat general sobre la revisió del text constitucional, és
un símptoma més de que s'ha esgotat el model de transició.
Es destapa -encara que sigui àdhuc minoritari- el dret a qüestionar
la Monarquia. El proper 6 de desembre està de nou convocada una manifestació.
Les peces del trencaclosques es comencen a moure aprofitant una nova conjuntura
a Euskadi: els últims anys de govern Aznar van aixecar l'alarma contra
el seu neofranquisme terriblement centralista, no només a Euskadi sinó
també a Catalunya, i el Govern Zapatero vol rebaixar la tensió.
Els gestos ja s'han produït, encara que no per això disminueix la
repressió, però tractant d'obligar a ETA, que està molt
afeblida, a entrar en la negociació estricta d'armes per presos. Batasuna,
en la seva nova proposta, dóna llum verda per a aquesta taula. El debat
està de nou obert, però reduir-lo a la treva d'ETA o a l'eventual
procés institucional d'una negociació amb la Monarquia perquè
permeti el dret d'autodeterminació del poble basc, és tancar de
nou el procés en un atzucac.
La treva pot facilitar el diàleg imprescindible entre els treballadors
i els pobles que viuen sota la Monarquia per a trobar-se de nou en un front
comú contra un règim ant-idemocràtic que, a més,
assegura els plans neo-liberals a l'Estat espanyol i la seva política
imperialista amb d'altres pobles del món.
La Constitució dóna mostres d'esgotament incapaç entre
altres coses de permetre un encaix dels pobles que formen avui l'Estat. Un simple
tema com el de la selecció catalana d'hoquei, que compta amb el suport
de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, aixeca gran polsegera i l'Estat
ha d'utilitzar tots els mitjans de pressió de que disposa per a impedir-la,
i no fa sinó demostrar la fràgil estabilitat de l'Espanya de les
Autonomies, que no pot integrar desitjos que han donat seleccions al País
de Gal·les o Escòcia sota una altra monarquia, sense per això
amenaçar l'Estat. Però alhora aquests enfrontaments, per qüestions
aparentment menors, serveixen per fer créixer la idea que l'Espanya monàrquica
segueix sent una presó de pobles.
NO A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA
Davant del referèndum del 20
de febrer
Organitzar el moviment pel No
Resten només dos mesos pel referèndum. Serà el primer dels previstos en d'altres estats, i el resultat pesarà a tota la UE. Els partits del SI surten amb clar avantatge, des de les institucions que controlen, els mitjans de comunicació i amb recursos de tota mena. La força del NO resideix en poder construir molts petits organismes de base. Cal organitzar-la.
L'enquesta del CIS i la campanya
L'enquesta d'octubre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS)
sobre la intenció de vot al proper referèndum donava un 43,1%
de vots al Sí que sumats als probables sis donen una àmplia majoria
pel recolzament a la Constitució Europea. Paradoxalment només
un 8,5% declarava conèixer-la, percentatge que curiosament coincidia
amb el percentatge dels que asseguraven que no anirien a votar. L'abstenció
es xifra segons el tipus de pregunta entre el 15% i el 40%. Sense aturar-nos
en altres percentatges es perfila el següent panorama: Vot majoritari pel
Sí, sense saber bé que es vota, i alta abstenció. La força
de les idees, en aquest cas "Europa".
Pot canviar la situació en aquests dos mesos que queden? La propaganda
dels partits parlamentaris, que són els únics que disposaran d'espais
als mitjans de comunicació, serà majoritàriament pel Sí.
Els partits parlamentaris que s'han pronunciat pel No, han endarrerit al màxim
el seu pronunciament i alguns tenen entre les seves files personalitats que
es pronuncien públicament pel Sí, la qual cosa ens fa témer
per part seva una feble campanya pel No centrada en les "deficiències"
d'aquesta Constitució i justificant la debilitat amb l'argument de donar
protagonisme als moviments socials.
Els sindicats majoritaris ja s'han definit pel Sí i intenten amb les
seves polítiques protegir les institucions europees de les reivindicacions
dels treballadors com a Izar, on també el govern, per boca del socialista
Montilla, ha ajornat l'ultimàtum de les drassanes a un mes desprès
del referèndum, amb la mateixa intenció. Però poc a poc
els treballadors van relacionant el que han conegut d'Europa, per exemple l'alça
de preus amb l'euro, i el que pot venir d'aquesta constitució.
Últimament la campanya unitària contra la Constitució Europea
s'ha volgut que s'adrecés cap una recerca d'espais legals i a la conveniència
de diluir el No amb l'excusa d'ampliar el ventall d'aliats. Això pot
portar a una esterilitat dels esforços dels activistes agrupats allà,
mentre es manté una escassa activitat dels partits pel NO. Correm el
perill també que les energies de la campanya es destinin a organitzar
actes i jornades que només s'adrecin als ja convençuts mentre
la població resta al marge. L'argument democràtic de manca de
procés constituent no pot ser l'eix principal de conscienciació
dels treballadors ni tampoc ho poden ser els arguments "prepositius"
de quina Europa volem. Només el convenciment de les conseqüèn-cies
actuals i futures per a les condicions de vida de la població podrà
provocar el rebuig a la Constitució. Per això cal en cada lluita,
com en la RENFE, les deslocalitzacions, etc. lligar-la a la denuncia de la UE.
El futur dels serveis públics, la reforma laboral anunciada o els plans
d'estudis quedaran condicionats per aquest text. Cal per tant a la campanya
actuar, repartir octavetes específiques, enganxar cartells i sobre tot
multiplicar-se en centenars de comitès pel No als sindicats, les universitats
i els barris. Cal també exigir a les organitza-cions integrants de la
campanya un compromís pràctic i no només nominal. Només
així podrà canviar el panorama descrit pel CIS.
Presentació a Girona
L'acte del 18 de novembre, que va aplegar unes 300 persones, va ser el punt
de partida de la campanya pel No a les comarques gironines. A la mesa i presentat
per en Quim Gubau, van intervenir JM Terricabras, catedràtic de Filosofia
de la Universitat de Girona, Joan Surroca, professor d'Història i ex
diputat al Parlament de Catalunya per Ciutadans pel Canvi, Narcís Oliveras,
doctor en dret i ex senador per CDC, J. Solé ex alcalde d'Arbúcies
de la CUPA, Sebastià Salellas, advocat en defensa de moviments socials,
que ha participat en diverses candidatures amb Lluita Internacionalista i J
M Cabra, president del comitè d'empresa de Telefónica de Girona
i membre del corrent d'opinió de CCOO "Per un gir sindical a l'esquerra".
En les intervencions Cabra insistí en la càrrega neoliberal de
la Constitució i les repercussions que tindrà en matèria
de deslocalitzacions i privatitzacions. Per la seva part en Tià Salellas
denuncià l'elaboració del text constitucional d'esquenes a la
gent i posà l'accent en la retallada de drets socials i individuals,
mentre Terricabras afirmava que l'Europa de la Constitució Europea es
sustenta en els Estats: "Catalunya és inexistent i socialment desprotegida".
En Quim va fer una crida a estendre la campanya i el debat.
La direcció de CCOO, amb el Govern
El Sí de la CONC
El 27 d'octubre la Comissió Executiva Nacional de Catalunya, després d'haver estat mesos bloquejant el debat intern sobre la Constitució Europea (Constitució Europea), donà un cop de força i aprovà un document pel Sí que és utilitzat per seguir negant el debat al sindicat amb l'argument que, ara, ja es té posició definida. La democràcia de què tant parlen no és per practicar-la, però analitzem el contingut d'aquesta declaració.
Un pas, cap on?
Comença la declaració amb "La Unió Europea... es avui
l'única iniciativa que arreu del món intenta construir un projecte
polític, econòmic i social" i ens preguntem, és un
projecte que escapa a la tendència a la globalització neoliberal
o és la concreció d'aquesta a Europa?.
A qui pot servir, sinó a la burgesia, un projecte polític que
bàsicament queda reduït a un acord entre Estats? Veiem la composició
dels òrgans rectors: el Consell Europeu són els caps d'Estat,
el Consell de Ministres els ministres dels governs i la Comissió Europea
és escollida pel Consell, o sigui pels caps d'Estat, conjuntament amb
el President que prèviament ells també han designat. A pesar de
tot l'affaire Barroso-Buttiglioni, i els que vindran, el Parlament Europeu només
ratifica el que han decidit els caps d'Estat. Segons la declaració "s'avança
en la separació de poders legislatiu, executiu i judicial", quan
el Parlament Europeu resta exclòs en multitud de temes i la iniciativa
legislativa la té la Comissió, donant-se la paradoxa que per proposar
una llei, els parlamentaris hauran d'anar a recollir signatures per utilitzar
la iniciativa popular, que pot ser desprès ignorada per la Comissió.
Per tant, es confonen els poders, segons la clàssica divisió burgesa,
i el poder executiu sostrau poder al legislatiu.
Del caràcter econòmic de la UE ningú en pot dubtar. Des
de l'inici dels tractats europeus fins la Constitució Europea que estableix
com a competències exclusives les duaneres, monetàries i comercials,
ha estat el moll de l'os d'Europa, altra cosa és com es valora. Pel que
fa al contingut social són figues d'un altre paner, suposem que es refereixen
al que més endavant diuen, "Defineix uns objectius comuns: l'economia
social de mercat, la plena ocupació..." Però, entre "social"
i "de mercat" que pensa CCOO que prevaldrà? més si tenim
en compte altres formulacions en la Constitució Europea com les de "economia
social de mercat altament competitiva" o "economia de mercat oberta
i de lliure competència" que queden consagrades constitucionalment.
Sobre la "plena ocupació" només cal llegir la Constitució
Europea: la necessitat de "mercats laborals capaços de reaccionar
ràpidament a l'evolució de l'economia" no els sona a la definició
de Marx de l'exèrcit de reserva?
És sorprenent que la declaració digui que la Constitució
Europea instaura "un fonament jurídic per als Serveis d'Interès
Econòmic General, que permetrà frenar les ànsies privatitzadores"
quan el mateix canvi de denominació dels Serveis Públics introduint
el terme "d'interès econòmic" ja ho diu tot. Però
només cal llegir en la Constitució Europea que aquests serveis
estaran "sotmesos a les normes sobre competència", és
a dir, amb la Constitució seran les ànsies privatitzadores les
que tindran un fonament jurídic.
L'Executiva de la CONC ens parla d'incentivar la cultura de la Pau i lamenta
"els riscos de supeditació de la UE als acords de la OTAN"
Això només es pot dir a qui no s'hagi llegit la Constitució!
Aquesta detalla fins extrems inconcebibles en qualsevol text constitucional
la creació d'una Agència d'Armament i Capacitats Militars (en
l'últim text Agència de Defensa), la potenciació de la
indústria i comerç d'armes i la justificació d'intervencions
militars "preventives" fora d'Europa. El risc del que parlen no existeix,
la Constitució Europea ho deixa ben clar: "els compromisos adquirits
en el marc de l'OTAN, que seguiran sent, per als Estats membres que formen part
d'aquesta, el fonament de la seva defensa col·lectiva y l'organisme d'execució
d'aquesta".
Quan CCOO parla de la Constitució Europea com "un nou pas"
o "un nou punt de partida, no un final" no diu cap on. Diuen, "la
no aprovació de la Constitució, lluny de generar una dinàmica
social més avançada, podria comportar una aturada en el procés
de construcció europea"
L'aprovació de la Constitució Europea seria un pas per les burgesies
europees que tindrien una nova arma per l'atac a les condicions de vida dels
treballadors que ja estan portant. Un pas jurídicament impossible de
tirar enrera perquè la modificació de la Constitució Europea
exigeix la unanimitat dels Estats. Considerem, al contrari de l'Executiva de
la CONC, que la no aprovació suposaria un revés en el camí
de la burgesia i sí generaria una dinàmica social més avançada.
Així com en altres continents els pobles s'estan oposant als plans globalitzadors
neoliberals com l'ALCA, nosaltres també hem de frenar "el progrés"
que només enriqueix a una minoria mentre fa créixer la pobresa.
El gran dilema?
CCOO ens parla de "conflictes provocats pels poders i institucions estatals
que es resisteixen a cedir una part de la seva sobirania en benefici de formes
de govern comunes" El gran dilema sembla ser, sobiranisme estatal o govern
comunitari, que podria equiparar-se a reacció o progrés. Certament
els estats han batallat entre ells per guanyar pes o no perdre'n, però
això ha estat en el marc comunitari i respon als intents de cada burgesia
per situar-se en una millor posició de poder. No son els Estats en essència
sinó les burgesies europees les que competeixen, i seguiran competint,
per mitjà dels Estats que són els seus instruments.
El dilema no és nacionalisme o europeïsme, o dit d'altre manera,
més Estat o més Europa. Analitzant el procés de construcció
europea i a quina classe i interessos respon, el dilema queda centrat en si
s'està amb els interessos de la burgesia o amb els dels treballadors.
Cal enfrontar les mesures de la burgesia vinguin del govern estatal o del europeu,
entre ells es reparteixen la feina, no es pot recolzar tota mesura de pèrdua
de sobirania amb l'argument de que així es reforça el centre europeu,
sense mirar el contingut. La Constitució és la necessitat que
té actualment la burgesia d'endurir la seva dominació econòmica,
política i social subordinant els països més dèbils
als més forts. Aquesta és la Constitució que necessiten
i una altra no és possible sota el capitalisme actual.
Podem veure en Izar on porta l'europeïsme imposat pels sindicats als obrers
amb el compromís de no posar en dubte la legalitat europea. Això
ha impedit lluitar contra l'ordre de la Comissió de Brussel·les
de devolució de les ajudes concedides per l'estat espanyol i ha col·locat
els obrers en un atzucac, ja que, com poden salvar-se les drassanes si el retorn
del capital les liquida? S'accepta l'absurd de retornar 1.100 milions d'euros
a l'Estat perquè en gasti 1.300 milions en "plans socials"
per mitigar els tancaments mentre el futur queda hipotecat. Cap consigna de
"salvem les drassanes" no podrà reeixir si no va acompanyada
d'oposar-se a l'Europa del Capital que és una amenaça pels llocs
de treball.
La superació de les fronteres i la planificació de l'economia
per al bé general no les faran les burgesies que necessiten dels Estats
opressors i de la UE i la seva Constitució per sotmetre a la població
europea a la rapinya capitalista, sinó els treballadors en un procés
de llibertat per als pobles mitjançant les revolucions, que permetin
l'establiment dels Estats Units Socialistes d'Europa.
Drets?
La mateixa Executiva de la CONC reconeix indirectament el caràcter econòmic
i neoliberal de la UE i la Constitució quan diu "una aturada en
el procés de construcció europea en la mesura que provocaria la
continuïtat del Tractat de Niça, que no reconeix la Carta de drets
fonamentals, i alhora suposaria el manteniment de les parts menys satisfactòries
com són la part III del Tractat" però alhora amaga que aquesta
part ocupa 242 pàgines i la part II dels drets només en té
25.
A més del seu minso pes en la Constitució Europea, els drets estan
formulats de tal manera que més aviat són declaracions d'intencions
que no tenen valor normatiu i queden com enunciats d'inútil protecció
social en cas de conculcació d'aquells. Però per si de cas al
final d'aquesta part II es puntualitza diversos cops que s'adaptaran als drets
reconeguts en les legislacions estatals. No sabem on veu l'Executiva de la CONC
"la força vinculant de la Carta dels Drets Fonamentals" i en
canvi no vegi el contrast amb el caràcter imperatiu i sancionador previst
en els temes econòmics de la Part III.
La Carta de Drets de la Constitució Europea és com la cel·lofana
amb que s'intenta vendre la Constitució Europea a la població.
Tots els treballadors saben en que queden les declaracions pomposes de les constitucions.
El contingut són els Tractats, que la pròpia CCOO ha criticat
en el seu moment. En aquest cas l'embolcall es bastant defectuós i té
molts forats, però CCOO pretén que els treballadors es quedin
a tota costa amb el paquet sense obrir-lo enganyant-los conscientment.
Conclusió
La declaració de l'executiva de la CONC és un gran frau, menteix
i amaga les parts més negatives de la Constitució Europea. En
algunes converses, aquests dirigents sindicals han posat aquesta declaració
com exemple d'independència política vers IU. Sense entrar aquí
en la posició d'IU, aquesta suposada llibertat no és tal sinó
una creixent dependència de la burgesia seguint el passos de la socialdemocràcia.
En la seva decisió pesen més els futurs ingressos per la presencia
al Comitè Econòmic i Social que els interessos dels treballadors.
El Secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Coscubiela, en un article a "La
Vanguardia" apostava per votar Sí sense "beneiteries"
(beneit: persona simple i crèdula o massa càndida i fàcil
d'enganyar). Considerem que Coscubiela no és cap beneit i pren aquesta
posició conforme a la seva col·laboració amb la burgesia,
però advertim als afiliats que el que pretén és que votin
Sí com a beneits en contra dels seus interessos.
El no de la corrent d'opinió de Girona
El corrent d'opinió de CCOO "Per un gir sindical a l'esquerra"
de les comarques gironines treballarà pel NO a la Constitució
Europea davant el referèndum consultiu convocat el 20 de febrer pel Govern.
El corrent d'opinió participa de la Plataforma gironina pel No a la Constitució
Europea i vol promoure el debat per explicar les raons per les quals ens oposem
a la Constitució Europea.
La direcció Confederal de CCOO va subscriure el 2003, sense conèixer
encara el text definitiu de la Constitució, la declaració de suport
de la CES. El mes de setembre del 2004 vam presentar a l'Executiva de la Intercomarcal
de Girona una proposta de debat sobre la Constitució Europea, la resposta
que vam obtenir va ser que s'obriria un procés per debatre des dels òrgans
dels sindicats i decidir la posició del sindicat, fet que no s'ha complert.
Tot seguit l'executiva de la CONC aprova un text de suport a la Constitució
sense consultar els afiliats i afiliades, ni tampoc els organismes de base faltant,
un cop més, a la democràcia interna.
Des de l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Europea l'any 1.986 els/les
treballadors hem anat patint la reconversió permanent d'una part del
teixit industrial, com posa de manifest el conflicte de les drassanes d'IZAR,
el sector públic ha estat pràcticament privatitzat i han augmentat
les privatitzacions als serveis públics, comportant greus conseqüències
a les condicions laborals i d'ocupació dels treballadors/es.
Des del corrent fem una crida als treballadors i treballadores per tal que aprovin
resolucions pel No a la Constitució Europea i per defensar una Europa
dels treballadors i treballadores; una Europa dels pobles, dels drets socials,
laborals i polítics: una Europa de les llibertats democràtiques,
de la solidaritat amb els treballadors/es immigrants i els pobles oprimits.
Cal que ens organitzem pel No a la Constitució
No a la Constitució!
Per una Europa dels Treballadors!
Per una Europa dels Pobles!
No a l'Europa del Capital i la Guerra!
POLÍTICA
Operació Estany
Antiterrorisme (islamista)
Em poso a escriure això que tot just fa 24 hores que l'Aznar sortia
triomfal i triomfant de la comissió de l'11M. Definitivament tota l'esquerra
parlamentària ha oblidat la lliçó que els carrers van donar-li
el 13M des de Génova -al costat mateix de la Zona 0- cap a les seus del
PP d'arreu de l'Estat. Per nosaltres Aznar era el culpable dels nostres morts
de la seva guerra perquè les bombes de Bagdad ens havien esclatat a l'estació
d'Atocha; ells només saben acusar-lo de no haver "previngut prou",
de no tenir més policia, de no haver detingut preventivament més
"terroristes". I Aznar els contesta amb 192 detinguts en el seu mandat,
i amb la tan preventiva guerra contra el poble de l'Iraq i amb com l'havien
flagel·lat ells mateixos quan "prevenia" amb la conya sobre
l'Escamot Dixan ("porque al final el jabón es jabón y ustedes
no tienen ninguna credibilidad" li havia dit una destacadíssima
diputada del PSOE a Acebes). I ells no saben respondre-li res, perquè
el seu problema és que sembla que ni tan sols s'adonin que en el terreny
d'aquesta "prevenció", de la mà dura, qui guanya són
Bush i Aznar.
Tant de temps després continuen havent-hi molts interrogants sobre l'11S
-fonamentalment: qui va ser i/o amb la complicitat de qui més- però
hi ha un grapat de respostes: com el president més dèbil de la
història dels EUA esdevé el president més popular de la
història, reelegit ara amb el nombre de vots més gran de la història.
I com aquest crèdit li va permetre atacar l'Afganistan i embarcar-se
a executar el guió amb finalitats econòmiques d'un eix del mal
que només no ha pogut -fins ara- dur fins al final perquè la resistència
iraquiana l'ha posat en escac. Era la doctrina de la guerra preventiva amb una
pota teòrica (l'Islam posa en perill la nostra civilització) però,
sobre tot, amb una pota molt més immediata: tots estem en perill perquè
els terroristes són entre nosaltres i ens ataquen -i així hem
anat veient com els nivells d'alerta d'atemptat dia sí i dia també
pugen i baixen i es converteixen en primera notícia dels noticiaris de
tot el planeta, barrejats amb l'àntrax i amb tots els ponts dels EUA
convertits en objectius militars.
Aznar, que amb i com el PSOE, havia après a rendibilitzar amb tan bons
resultats les accions i l'existència d'ETA, va pujar amb totes les conseqüències
a aquest tren. I quan amb tothom -quasi literalment- mobilitzant-s'hi en contra
va embarcar-nos en la guerra preventiva de Bush va trobar "terroristes"
entre nosaltres (així parlava el 24/01/03 -atrapat entre el Prestige
i la guerra- de l'Escamot Dixan: "acaba de desarticularse una célula
de Al Qaeda con armas químicas preparadas para matar a mucha gente").
I l'Escamot Dixan va ser un fiasco. Però potser amb el PSOE -i ERC i
ICV-EUiA- al poder i amb l'aparell "antiterrorista" de l'Estat que
sempre és el mateix (l'única cosa que el PSOE no ha ni retocat
és la cúpula de la fiscalia antiterrorista de l'Audiència
Nacional començant per l'impresentable Fungairiño que no sap res
de l'11M perquè només mira el National Geographic) es durà
fins al final l'antiterrorisme d'Aznar.
Efectivament la lluita contra el terrorisme islamista es converteix en una prioritat
pel govern del PSOE que proposa una reedició del funest pacte antiterrorista
"Alianza x" i seus presspostos socials -que deia en Llamazares- tenen
com a ministeris més dotats els de Defensa i el de l'Interior i dins
d'aquest (antiterrorisme islamista...). I així és com dia sí
i dia també tots els noticiaris obren amb noves cèl·lules
terroristes islamistes que apareixen com de sota les pedres: la consellera Tura
no té cap dubte que els pakistanesos del Raval (detinguts en una operació
dels mossos contra el narcotràfic i la falsificació de targetes
de crèdit) són un grup de suport d'Al Qaeda (és que els
van trobar imatges de les Torres Mapfre, el Maremàgnum i l'Hotel Ars!),
Garzón -que no s'hi posa per poc i és capaç de posar Bin
Laden en recerca i crida, empresonar el corresponsal d'Al Jazzera Taysir Allouni
o de trobar en una setmana el cervell de l'atemptat contra Teo Vaighel a Holanda-
descobreix com amb totes les comunicacions inter-vingudes i gravades els presos
han organitzat una xarxa terrorista islamista a les presons d'alta seguretat
de tot l'Estat per atemptar contra el Bernabéu i contra la mateixa Audiència
Nacional, i un llarg etcètera etcètera que inclou l'Escamot Dixan
i el seu sabó.
Alhora, tots els experts de l'antiterrorisme ens bombardegen a tothora explicant
-els autos de processament de Garzón ofereixen abundant literatura sobre
la matèria- que les "noves xarxes terroristes" no tenen procediments
ni estructures organitza-tives definides (que té l'avantatge que en aquestes
condicions qualsevol pot ser imputat per estar integrat en una banda armada)
i que els "terroristes" fan una vida tan normal que és quasi
impossible detectar-los (cosa que vol dir que a veure qui t'assegura que el
teu veí, un treballador immigrat que practica -o no- la religió
musulmana, pot ser un terrorista islamista). Sumem-ho a l'increment de vots
que en les darreres convoca-tòries electorals ha obtingut el PP en barris
obrers -i receptors d'immigrats- que és un vot racista conseqüència
del desmantellament de l'estat del benestar i dels brots de feixisme que van
esclatant periòdicament i deixem que en formuli la conseqüència
un diputat del PSOE -quan en altre temps preguntava Aznar sobre l'Escamot Dixan-"¿Es
consciente del daño que este proceder causa a una sociedad que en el
futuro tendrá que acoger a centenares de miles de emigrantes?"
Contra la Constitució Espanyola
Fora la Monarquia!
A 26 anys de Constitució, els irresolts problemes nacionals l'esquerden. Des de Fraga a Ibarretxe o PSC-ERC-IC-EUiA del tripartit català amb el seu nou Estatut… s'ofereixen tot tipus de reformes constitucionals que permetin deixar incòlume l'essència continuista. Mentre, des de l'any passat al carrer creix un moviment de ruptura: per la República. Per a alguns, és "Per la III República", per a nosaltres, que també formem part d'aquest moviment, no. Per què?
Què va ser la II República per a reivindicar
la seva continuïtat en la III?
La II es va proclamar un 14 d'abril, primer a Eibar, després a Barcelona,
on a més es va proclamar la República Catalana "com Estat
integrant de la Federació Ibèrica" i a la tarda a Madrid.
No obstant això, tres dies després les pressions del nou govern
van portar a Macià a retirar la República Catalana i acceptar
redactar un estatut que també esmenarien les Corts. És a dir,
pel que fa al problema nacional, la II República va començar malament,
anteposant unitat de l'Estat a autodeterminació dels pobles.
Va ser així perquè "la Democràcia" ni és
neutral ni és un valor universal, i la II República tampoc ho
va ser: en el terreny nacional va prevaler el ranci centralisme que havia sustentat
la monarquia, com en el món laboral van prevaler el valors del capital.
I és que tant la "Democràcia" com la II República
van ser burgeses.
Aquest caràcter de classe va tenir sagnants expressions. L'any 33 la
Guàrdia Civil d'Azaña reprimia els aixecaments andalusos que exigien
la reforma agrària votada l'any anterior i deixava com a símbol
la massacre de Casas Viejas. Més vides encara va costar la repressió
de la república obrera asturiana el 34, on l'exèrcit de Lerroux
va torturar i convertir en cementiris a pobles sencers. O les del maig del 37
català, reprimit per una II República vestida de Front Popular
que va enviar l'exèrcit i les armes abans a sufocar la revolució
que al front contra Franco. La pel·lícula Terra i Llibertat ho
exemplifica.
La II República va ser el que va ser: un avanç històric
enfront de la monarquia d'Alfons XIII -amb avanços socials en educació,
sanitat, drets de la dona…-, però amb els límits autoimposats
de defensa de l'ordre burgès fins i tot al preu de massacrar i negar
els drets obrers i populars, des de les primeres hores de la seva existència
fins a la seva pròpia liquidació -política i militar- a
mans de Franco
Un passat no tan llunyà
El balanç de la II República va ser ofegat en sang pel franquisme,
però en l'agonia d'aquest, i amb un fort moviment obrer i popular, va
renàixer la discussió del règim: reforma o ruptura amb
el franquisme?.
La Constitució va néixer per a donar continuïtat a l'aparell
d'estat franquista a mans del seu successor, el rei Juan Carlos; a l'ombra de
la desmobilització imposada amb la signatura dels Pactes de la Moncloa;
a l'ombra de la legalització del PCE a canvi del reconeixement de la
Monarquia i l'Estat de les autonomies… va néixer fruit dels qui,
des del moviment obrer i popular, van apostar per la reforma del règim
(PCE, PSOE, UGT i la naixent CCOO ) enfront dels que impulsàvem la ruptura
amb el mateix.
No podem fer balanç del que hagués pogut ser, però sí
del que va ser. D'aquell fort moviment antifranquista van quedar cendres, però
una part dels qui van impulsar Pactes de la Moncloa i Constitució -i
van seguir durant anys, amb imatges com la d'Anguita per TVE, Constitució
en mà, reivindicant-se constitucionalista enfront del problema basc-,
avui es disposen a encapçalar el moviment per la III República
-entre d'altres, de nou Anguita-. És a dir, quan el moviment estava al
carrer i el règim franquista trontollava i el monàrquic no s'havia
imposat, van frenar les ànsies republicanes i van impulsar la Constitució;
ara que aquesta fa aigües, s'afanyen a reivindicar una república…
la III, altre cop la burgesa.
Federació de Repúbliques i banderes vermelles
No és casual. La Constitució s'esquerda avui pel problema nacional,
i la III República apel·la d'un costat a la democràcia
-burgesa, com la II- i de l'altre al centralisme de l'Estat -amb la República
Federal, és a dir un sol Estat-. Ni és casual ni ho compartim.
Estarem junts en la lluita contra l'enemic comú, la Monarquia. Però
no ho estarem en els objectius finals: no volem lluitar per aconseguir un règim
que torni a massacrar els obrers i camperols en pro del capital, que torni a
fer callar el dret a l'autodeterminació, un règim l'ambigüitat
del qual torni a afeblir-nos enfront del feixisme que -amb o sense permís
dels "demòcrates" i per més claudicacions que se li
facin a la dreta- s'organitza quan cobra ales el moviment popular… Perquè
la república, sigui la III o l'obrera, no pot arribar sinó és
a cavall d'un fort moviment que tiri a terra a la monarquia franquista. I si
així és ¿per què hipotecar per endavant el resultat
als interessos de la patronal i la burgesia?
Que no ens diguin que és un camí, i aquesta la primera estació:
la II República els va demostrar a andalusos, asturians, catalans…
que no era així, i ho va fer amb bales de l'aparell d'estat republicà,
mentre donaven temps perquè s'organitzés el feixisme i preparés
la massacre final.
Els nostres objectius són clars: avui, igual que van fer els nostres
avis, fora la monarquia! però després: república, sí,
però obrera; república, sí, però en cada nació
històrica de l'Estat espanyol, i totes elles federades. Aquest és
el nostre objectiu i per això la nostra bandera no és la tricolor
sinó la vermella.
Amb aquesta bandera desplegada, caminarem amb tots aquells que avui, sigui des
de les files independentistes, democràtiques, o d'altres opcions d'esquerres
enfrontin la monarquia i propugnin un règim republicà. Perquè
aquest és avui, el nostre principal enemic i només units podem
vèncer.
Fora la Monarquia! República!
SINDICAL
Contra l'externalització dels
serveis públics municipals
Privatització "d'esquerres"
Els treballadors de l'Administració local, i com exemple el botó de l'Ajuntament de Barcelona, som testimonis de l'externalización de serveis públics a empreses privades, política que des del tripartitt català (PSC, ERC, IC), govern d'esquerres per excel·lència, es fomenta des de fa ja temps. Alguns serveis que haurien de ser de responsabilitat pública directa, com són els socials, s'estan lliurant a l'empresa privada; per exemple les treballadores familiars, educadors socials, etc., que si bé d'entrada conserven les mateixes condicions que els treballadors de l'ajuntament, són ocupacions que ja han perdut el seu caràcter de públics, municipals, passant a les mans de la gestió privada i els seus altibaixos darrere del benefici, quedant completament fora del que seria el veritable control dels usuaris i, alhora, contribuents a les arques municipals que garanteixen aquests serveis.
Però aquesta política de gestió externalizadora, privatizadora,
lluny de ser casual, promet estendre's, buscant dins dels serveis públics
noves oportunitats de negoci, i es doten de cobertura legal que els permeti
materialitzar els seus plans. Així, actualment estan donant forma al
que anomenen les Entitats Públiques Empresarials (EPE). De fet, els noms
no són casualitats, ni paraules sense contingut, en aquestes entitats
és en el que volen convertir els actuals Patronats i Instituts municipals,
com per exemple l'actual Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona. Però
desgraciadament altres exemples abunden i en altres administracions com la Generalitat,
també governada pel tripartit, o en ajuntaments més petits. La
realitat és que som testimonis de la precarietat laboral a la qual s'han
vist abocats els companys/es que fent el mateix treball que nosaltres, i fins
i tot amb més responsabilitat, estan cobrant el 30 o el 40 per cent menys.
Sovint els treballadors/es fixos no som del tot conscients del significat d'aquesta
situació. Les externalizacions impliquen també la deterioració
de les nostres condicions laborals, la nostra situació d'estabilitat
està en joc quan els serveis en els quals treballem poden ser lliurats
a empreses de fora. Es complica la defensa i superació de les condicions
laborals, socials i professionals aconseguides, arrencades en els convenis a
dia d'avui, si amb el que ens trobarem al futur és amb una plantilla
cada vegada més fragmentada, amb treballadors de primera i de segona.
Ens hem de posar davant del que comença a ser una realitat, i aquesta
és la clara intenció dels nostres patrons de convertir-nos a tots
paulatinament en treballadors de segona, abaratir el nostre cost, i assegurar-se
el menor control possible per part dels treballador@s contribuents, que també
som nosaltres.
Són els sindicats de classe, CCOO, UGT, CGT, els primers que han de donar
resposta exigint a aquest anomenat "govern d'esquerres", que elimini
la seva dinàmica privatizadora de les entitats públiques. Creiem
que hi ha possibilitat d'aturar-la i és organitzant els treballadors
directes i indirectes pels serveis públics de gestió directa,
per l'ocupació directa i fixa de treballadors externalitzats, organitzant-nos
per a la lluita. Ja es va començar aquest camí amb la concentració
contra les privatitzacions en la plaça Sant Jaume, que va congregar a
treballadors/es municipals de diferents sectors i organismes autònoms,
com també l'exemple dels companys/es d'una contracta d'Economia de la
Generalitat que lluiten per la seva permanència en el lloc de treball,
o els de l'ICS lluitant també per l'estabilitat laboral de les seves
ocupacions.
Totes aquestes lluites no són aïllades sinó que formen part
d'un problema comú, sent aquestes expressions de la necessitat de respondre
a les agressions d'aquesta administració, per això per a guanyar
és necessari conjuminar i unir els esforços.
Vaga de professors interins i substituts
per l'estabilitat
Casseroles contra el tripartit
En el marc d'enormes bosses de precarietat en el sector públic de la Generalitat, els i les interins i substituts d'ensenyament han sortit a la vaga per l'estabilitat, i per primera vegada, s'han escoltat les casseroles sota la pluja, a la seu d'ERC.
Les flamants promeses electorals dels partits del Tripartit, van quedant en
el no res quan el personal no fix veu que l'única proposta que es desprèn
per a reduir la precarietat és enviar-los a l'atur. Així en administració
pública anuncien prejubilacions i la supressió del 90% dels actuals
10.000 precaris sense que hagi cap intenció d'incorporar-los a la plantilla
fixa. Tampoc en sanitat, on els 12.000 no fixos, van sortir a la vaga fa 15
dies exigint l'aplicació d'un concurs de mèrits (com va fer el
PP amb els del servei de salut central fa un parell d'anys) per a estabilitzar
el seu lloc de treball abans de la convocatòria del concurs oposició
de les vacants que ocupen. Ara els toca als de 17.000 d'ensenyament als quals
la Generalitat ha ofert un "pacte d'estabilitat" només fins
al 2007 per a uns 3.000. Alhora que anuncia que en el 2007 quedarà només
un 4% de precaris -menys de 2.000- i treu ja a concurs públic 3.600 de
les places que avui ocupen interins/es: o sigui que el curs que ve hi haurà
menys precaris perquè aniran a l'atur.
En la taula de negociacions, ensenyament de CCOO i FETE-UGT concorden amb el
govern en la convocatòria de les 3.600 places. USTEC, que es va oposar
a elles, prioritzant l'estabilitat, fa el possible i l'impossible per no avançar
en la unitat sindical amb CGT amb qui sobre el paper coincideix, ni a nivell
del moviment. Així, les assemblees convocades per USTEC a Girona i Tarragona,
els van votar convocatòries unitàries d'assemblees i vaga l'1,
però la de Barcelona que va ser posterior, van seguir convocant-les sols
malgrat de les reiterades propostes de CGT. Igualment, la convocatòria
legal de la vaga la van restringir a interins/es i substituts/es, impedint s'hi
sumessin funcionaris en solidaritat amb una lluita que no fa només a
l'estabilitat dels companys/es, sinó a la mateixa qualitat del servei
públic.
Però la vaga va sortir. I això malgrat tot: que el Departament
d'ensenyament, al cap del qual està ERC, publiqués en el DOGC
les oposicions el dia abans, al millor estil dels anteriors governs, de les
pressions de directors, de l'activitat militant desplegada per CCOO per a boicotejar
la vaga, i fins i tot van sortir propietaris rebuscant en les excuses legals
a fi que centres sencers apareguessin tancats… Tot i així, si el
moviment vol triomfar, cal que creixi.
De moment a la massiva assemblea d'ahir es va votar la continuïtat del
pla de lluita amb assemblea el 9 i proposta de nou atur el 16, i el que és
igualment important, es van enfilar les responsabilitats polítiques,
acabant l'assemblea amb una mobilització a la seu central d'ERC: la primera
des de la seva entrada al govern. A alguns això d'estar davant un local
polític els va portar records i van corejar "Ens agradava més
anar al del PP"...
La negativa tancada d'USTEC -amb el cor partit i afiliats de solera com a Consellers
en Cap, d'ensenyament,… i delegats que són regidors de ERC- a cedir
llocs a representants de les assemblees en la taula de negociació no
presagia res de bo, però no és el moment de les excuses. Enfortir
el moviment i fer-lo en la forma més unitària possible és
l'únic camí i ja des de CGT hem decidit fer convocatòria
el mateix dia donant cobertura legal a la solidaritat dels funcionaris, lligant
estabilitat i accés diferenciat amb increment de plantilles i iguals
condicions laborals i salarials.
Ser més milers el 16 pot apropar-nos a arrencar al Tripartit l'estabilitat
amb ingrés a la funció pública per als qui amb el seu treball
ja han demostrat la seva validesa docent i oferta pública procedent d'un
increment de plantilles per als qui encara no treballen en el sector, tot plegat
en millora de la qualitat de l'ensenyament públic.
Vulneració de drets sindicals
Repressió a RENFE
La seqüència va ser la següent: des del mes de juny els treballadors
de Circulació, amb el suport explícit de més del 90% del
col·lectiu, decidia convocar vagues intermitents per forçar a
l'empresa a la reclassificació que contemplava el conveni. Per a això
va constituir un comitè de vaga format per sis membres escollits directament
en assemblea i la representació dels dos sindicats que van recolzar la
vaga: CGT i SCF. CCOO i UGT, majoritaris en el Comitè General d'Empresa,
se'n desentenen encara que formalment reconeixen la legitimitat de les reivindicacions.
El Sindicat ferroviari mira cap a l'altra banda. Però la patronal es
nega a iniciar negociacions. CGT anuncia, ja al novembre, que es retira i que
convocarà amb una plataforma pròpia i pel seu costat.
Després de la desconvocatòria de les dues vagues generals de RENFE
convocades pel comitè General d'Empresa per al mes de novembre contra
la privatització i per les reclassificacions pendents, UGT treu un comunicat
advertint que la vaga de Circulació és excessiva i que hi ha vies
per a arribar a un acord, al seu torn CCOO anuncia que hi ha previstos 300 acomiadaments
a Circulació, però no per això se suma a la lluita ni proposa
res. Tot queda lligat per què direcció de l'empresa emprengui
la repressió, obrint un expedient als sis membres electes per assemblea
del comitè estatal de vaga per un suposat ús abusiu del dret de
vaga. L'empresa pretén liquidar ara la resistència a Circulació
i donar llum verda sense problemes a la disgregació de l'empresa a partir
de l'u de gener amb la perspectiva de privatitzar els trams més rendibles.
L'assemblea estatal de circulació es reuneix a Madrid el 17 de novembre,
aprova continuar amb el calendari de vaga, denuncia l'atac que suposa l'expedient
contra els companys mentre que "atempta contra el dret de reunió
i representació directa dels treballadors" i entén la mesura
"com un atac a tots els treballadors". Denúncia així
mateix "la utilització abusiva dels serveis mínims dictats
pel ministeri, com un exercici sistemàtic contra la llibertat sindical
i el dret efectiu de vaga, que han situat entre el 90 i el 100% dels treballadors
afectats per aquests serveis, incloent en els mateixos als propis membres del
Comitè de Vaga, contra els quals, a més obren expedient sancionador,
encara que els compleixin". I acaba exigint: "la retirada immediata
de l'expedient", rebutja l'amenaça de 300 acomiadaments i exigeix
que l'empresa se assegui s a negociar. A partir d'aquest manifest s'inicia una
campanya de suports (requadre), cridant a seccions sindicals, comitès
d'empresa, partits... que s'uneixin a la campanya per defensar el dret de vaga,
el dret a elegir comitès de vaga responent a les assemblees ... en definitiva,
una campanya per a frenar la repressió sindical.
Text de solidaritat
A LA DIRECCIÓN DE RENFE
Recursos Humanos
Rrhh@renfe.es
Ante las sanciones a trabajadores de Mandos Intermedios (MMII) de RENFE en
huelga, la apertura de expediente disciplinario a los miembros electos por la
Asamblea al Comité de Huelga Estatal de Trabajadores de Circulación
y la falta de una actitud de la empresa para resolver el conflicto, los abajo
firmantes pedimos:
1.La retirada inmediata del expediente a los compañeros encausados del
Comité de Huelga del Personal operativo y MMII sancionados.
2.Que la empresa inicie negociaciones inmediatas en aras a buscar un acuerdo
con los trabajadores de Circulación.
(Ciutat, data i signatura de l'organització)
EUSKAL HERRIA
Des de l'arribada del PSOE a la Moncloa s'han donat moviments significatius en la "qüestió basca". La repressió ha continuat, però aquesta no sembla un objectiu en si mateixa per a "aixafar" als bascos com amb Aznar, sinó que estaria al servei d'imposar una sortida "negociada". Els gestos no han faltat: abraçada del rei amb Ibarretxe, reunió d'aquest amb Zapatero, modificació en el Parlament del codi penal dels supòsits que va utilitzar el PP per a processar Atutxa, president del Parlament Basc, i per amenaçar Ibarretxe si convocava el referèndum, declaracions d'Odón Elorza demanant un canvi de política i cedint el Velòdrom d' Anoeta per a l'acte de la il·legalitzada Batasuna. Fins i tot Rodríguez Ibarra, després de la seva reunió amb Maragall a Barcelona, manifestava la possibilitat d'una negociació amb ETA per a acabar amb la violència. També en el Moviment d'Alliberament Nacional Basc hi ha coses que es mouen, com evidencien la carta des de la presó de sis antics alts dirigents d'ETA, o "l'oferta política de Batasuna" presentada a Anoeta.
Els 15.000 d'Anoeta el passat 14 de novembre testimonien que la política
de repressió i il·legalització del Govern ha afeblit el
moviment abertzale, però que aquest manté una força considerable.
Allí es va presentar la "Oferta política de Batasuna".
Què suposa la proposta? La separació del problema polític
del militar en dues taules de negociació: una entre l'Estat i ETA en
la qual es parlaria de "desmilitarització", "presos"
i "víctimes". La segona composta per "les forces polítiques,
socials i sindicals" amb presència al País Basc per, en el
marc del procés de pacificació, impulsar un debat "pacífic
i democràtic" fins a arribar a un acord que seria ratificat en una
consulta popular. Hi Hauria d'haver el compromís de respectar el resultat.
La proposta de Batasuna -a diferència de propostes anteriors- no condiciona
aquest procés a superar l'actual divisió territorial basca.
Eliminant de la taula de negociació entre ETA i l'Estat qualsevol punt
polític, es dóna cabuda a la negociació d'armes per presos.
Aquest és un canvi substancial respecte a anteriors propostes. Inicialment
ETA exigiria negociar amb l'Estat els cinc punts de l'alternativa KAS. Més
tard -en l'Alternativa democràtica- es deia: "L'objectiu de la negociació
política entre ETA i l'Estat espanyol és assolir el reconeixement
d'Euskal Herria, imprescindible per què aquest procés sigui realment
democràtic. Les últimes decisions, no obstant això, només
li corresponen, de forma indelegable, a la societat basca." El paper d'ETA
era doncs, garantir les bases de la solució política. A Anoeta
la proposta és desvincular a ETA de tota negociació política.
És sobre aquesta base -armes per presos- que el Govern del PSOE sembla
disposat a negociar, com ja va fer Martín Vila amb ETA Político-Militar
o a Catalunya amb el cas de Terra Lliure.
Ja hi ha veus que des d'ETA busquen una sortida a la crisi per la qual travessa
l'organització i els cops policials rebuts. Des de la presó els
dirigents històrics d'ETA: Bilbao, Almortza, Múgika, Solana, Akarama
i Aparicio, van publicar una carta afirmant: " la nostra estratègia
político-militar ha estat superada per la repressió de l'enemic
sobre nosaltres", "la lluita armada que vam desenvolupar, avui en
dia no serveix" o més a baix: "l'Esquerra abertzale sent a
l'Organització (ETA) afeblida, sense capacitat d'influir decisivament
en la seva activitat armada. Totalment vulnerable a la repressió i sense
capacitat de reacció..."
Otegi a Anoeta presentava la nova estratègia de Batasuna com el fruit
dels avanços d'aquesta organització en els últims 25 anys.
Però la realitat és que el MLNV es troba resistint però
afeblit. El panorama ha canviat radicalment en aquest quart de segle. L'esquerra
abertzale ha perdut capacitat de mobilització i per contra l'Estat l'ha
guanyat, fins i tot a Euskadi, amb un Aznar que va arribar a encapçalar
manifestacions de masses a Bilbao que no podia haver somiat abans. Se succeeixen
detencions, tancaments de diaris, la mateixa il·legalització i
la resposta no té res a veure amb la que es va produir per exemple fa
25 anys davant l'assassinat de Santi Brouard. Batasuna i ETA rebaixen els plantejaments
perquè hi ha una reculada real. Però és important explicar
el perquè d'aquest avanç de l'Estat i si -com fan els sis dirigents
des de la presó- el problema resideix en la correlació de forces
entre lluita militar i repressió o si per contra el problema va ser la
política del MNLV en aquest període.
Un balanç obligat
Fa 25 anys el moviment abertzale tenia dos camins en la seva lluita: el de la
unitat amb els treballadors i els pobles que avui viuen sota el jou monàrquic
per a enfrontar aquest règim antidemocràtic que, de la mateixa
manera que nega els drets dels pobles, nega la terra als camperols en el Sud,
manté una escola catòlica a costa de l'escola pública,
garanteix als empresaris el seu règim de propietat... tot això
és la Monarquia. Aquest era un camí, i el poc temps en el què
Herri Batasuna va fer alguns temptetjos per ell, el suport popular en tot l'Estat
a aquesta formació basca va créixer i les seves simpaties s'estenien.
Una expressió majúscula del que es va fer es va anomenar Marinaleda.
HB va recolzar de manera decidida la lluita empresa pels jornalers per les terres
i la Reforma Agrària. Els poders de l'Estat van entrar en crisi. Així
mateix, aquesta política tenia un instrument d'acció privilegiat:
l'acció de masses, les manifestacions, la solidaritat, ... La lluita
militar -cas de mantenir-se- havia de tenir un espai subordinat. Però
aquest camí va durar ben poc.
L'altre camí era justament el contrari. L'objectiu era forçar
la unitat amb la burgesia basca, és a dir, posar la condició de
"basc" per sobre de la condició de classe (treballadors o pobles
oprimits per l'Estat). El que suposava girar cap al PNB. Això va venir
acompanyat de donar prioritat a la lluita armada. Què vol dir això?
Que el pols central no s'havia de jugar entre el moviment de masses -treballadors
i pobles- enfront de la burgesia -inclosa la basca- i el seu règim, sinó
que el pols central es jugava entre dos poders militars: ETA d'una banda i l'exèrcit,
policia i Guàrdia Civil de l'altre. ETA -com tants moviments guerrillers-
estava confiada que podria posar en contra les cordes permanent a l'Estat, a
l'instant que la situació se li fes insostenible i forçar amb
això una negociació política. Això és el
que anomenem en tot aquest temps el "reformisme armat" d'ETA: creure
que era possible obligar la Monarquia a acceptar el dret d'autodeterminació
del poble basc. Res més fals.
Des d'aquesta òptica, els treballadors de Barcelona o Madrid, per exemple,
no eren els aliats imprescindibles als quals feia arribar una política
solidària, sinó un instrument més en la pugna entre ETA
i l'Estat. Així van arribar els HIPERCOR, Vallecas... amb desenes de
morts i ferits. No és obvi que els atemptats interessen a l'Estat perquè
li permeten enfrontar els treballadors que se senten agredits contra ETA? No
ha estat a cop de morts que el PP ha pujat a Euskal Herria com l'escuma?
El cansament d'una política sectària d'ETA que va alimentar la
política de l'Estat d'una espiral de repressió va fer arribar
a cada poble i racó la tensió i la polarització, la por
i l'aïllament de la gent va començar a ocupar un lloc destacat,
els silencis van substituir el diàleg i la batalla política en
bars, mercats o instituts. I en aquest marc qui va tenir totes les de perdre
va ser l'esquerra i el poble. L'estratègia d'ETA menyspreant als treballadors
i els pobles de la resta de l'Estat, ha permès al règim -amb la
inestimable ajuda del PSOE, IU, CCOO i UGT- anar aïllant la lluita del
moviment abertzale, justificant la creixent repressió contra ella, però
més enllà, la del poble basc en el seu conjunt. L'Estat ha guanyat
suport de masses i el moviment abertzale les ha perdut. Aquest és el
veritable balanç.
S'esgota la transició
Aquest era l'escenari que buscava el neofranquista Aznar, que es va creure en
condicions de liquidar d'una vegada per sempre la qüestió basca.
Va reprimir amb duresa, amb el suport pel PSOE: va tancar Egin i Egunkaria,
va il·legalitzar moviments i partits, va empresonar a centenars de militants.
Cuevas, president de la CEOE, es mofava de la poca reacció que va es
va produir, quan discutien si s'arribaria a dissoldre el Parlament Basc. Va
intentar dur-se a Madrid els tresors de la burgesia basca: el BBV -ara BBVA-
i Iberdrola. L'alarma va saltar en la burgesia de Neguri: el PNB va començar
a radicalitzar-se perquè entenia que Aznar i la Monarquia no respectarien
per més temps l'acord històric que preservava el seu espai en
el capitalisme espanyol. Aznar va amenaçar amb la presó a Atutxa
i al propi Ibarretxe. Per demostrar que anava a per totes serveix la il·legalització
de Egunkaria i el processament -incloses tortures- contra el seu director Martxelo
Otamendi i sis directius més.
Però la burgesia espanyola i la Monarquia darrera d'Aznar van anar massa
lluny. No només sectors de la burgesia basca (amb el PNB i EA) sinó
també de la catalana comencen a demanar contenció al centralisme
extrem del règim. Les mobilitzacions populars contra Aznar creixen en
tots els terrenys. Les eleccions manifesten aquesta voluntat en sectors populars
amb la derrota d'Aznar, però també amb el creixement d'ERC a Catalunya.
Zapatero, des de l'Estat central, necessita també una treva. A més
la conjuntura és propícia, doncs els atemptats del 11 de març
a Madrid permeten que el Govern desplaci cap a el "terrorisme islàmic"
l'atenció sobre el perill terrorista basc. ETA queda en segon pla dels
mitjans de comunicació. Tot sembla a punt per què tant a l'Estat
com a ETA els convingui un acord.
Perspectives
Una treva o la fi de la lluita armada permetria tornar a posar en el centre
el debat polític i recuperar la iniciativa del moviment de masses. Però
la discussió central no ha de ser "armes sí, armes no"
com a solució màgica. La discussió està en termes
de quina política ens serveix per a aconseguir el dret d'autodeterminació
d'Euskadi i els altres pobles de l'Estat espanyol.
És necessari un canvi de política per al MLNV, però això
no s'albira en la proposta de Batasuna. Sense armes, però amb la mateixa
política per a formar un bloc amb el PNB i la burgesia basca, prioritzant
l'acció institucional a la recerca del reconeixement del dret a l'autodeterminació
per la Monarquia, estem de nou en un camí sense sortida.
Certament avui, la política pro-monàrquica i centralista no només
de la dreta espanyola (PP) sinó també del PSOE, la major part
d'IU i per descomptat de les direccions de CCOO i UGT, han consolidat un suport
de masses contra bascos i catalans que fa difícil pensar en aixecar la
solidaritat, però això, igual que no era així fa 25 anys,
pot tornar a construir-se.
La solució no és posar el centre en la batalla de les institucions
per a aconseguir el dret d'autodeterminació del poble basc, sinó
reprendre la lluita de masses. En conseqüència, el primer pas és
impulsar un reagrupament d'organitzacions i militants per la unitat dels treballadors
i els pobles de l'Estat contra la Monarquia.
Dos anys després
Esperant un altre Prestige
El Govern de Rodríguez Zapatero ha assumit amb diligència la seva promesa electoral de retirar les tropes de L'Iraq, amb la mateixa resolució ha decidit paralitzar el transvasament de l'Ebre. També s'ha bolcat en l'esclariment de l'accident del Yak-42, disposat a depurar responsabilitats. Què passa amb el major desastre ecològic d'Europa? Per què amb 'el Prestige' no s'actua amb la mateixa determinació?
Entre els dies 13 i 19 de novembre de 2002 el petrolier 'Prestige' naufraga
i posteriorment s'enfonsa a 3.500m de profunditat, provocant una de les majors
catàstrofes ecològiques del planeta. No es tracta d'un fet aïllat,
les costes de Galiza havien viscut fins a la data un total de sis accidents
marítims de greus conseqüències: 'Polycommander' (1970),
'Erkowit' (1973), 'Urquiola' (1976), 'Andros Pàtria' (1979), 'Casón'
(1987) i 'Aegan See' (1992). No estem tampoc davant un fet casual. En tres d'aquests
accidents, l'administració espanyola apareix com responsable total o
parcial. D'altra banda, el 'Prestige' complia amb tots els requisits necessaris
per a poder navegar. Què provoca, llavors, aquesta alta sinistralitat?
La catàstrofe del 'Prestige' té el seu origen en l'avaria que
sofreix el petrolier el dia 13 de novembre de 2002, encara que no la seva causa.
A l'actuació negligent i incompetent de l'administració espanyola
-"desorganizada i subdesenvolupada"-, s'ha d'afegir la manca de mitjans
per a combatre les marees negres. Però també, l'actual marc jurídic
i institucional del tràfic marítim -a nivell estatal, europeu
i internacional- que, en estar pensat per a afavorir la lògica capitalista
d'obtenció del màxim benefici al mínim cost, contribueix
a la degradació del transport marítim de mercaderies perilloses.
Es configura, d'aquesta manera, un "context de risc", que fa àmpliament
probable que es tornin a produir noves catàstrofes. L'experiència
viscuda amb 'el Prestige' i l'ascens al poder de Rodríguez Zapatero no
han comportat dos anys després cap canvi significatiu, ni a nivell estatal,
ni europeu, ni internacional en aquest context.
'Prestige', un problema no resolt
La situació no està actualment superada des dels punts de vista
mediambiental, productiu i social, com tampoc ho estan les dramàtiques
manques de mitjans tècnics, humans, institucionals i administratius.
Les marees negres constitueixen greus episodis de contaminació a mitjà
i llarg termini. Les últimes investigacions realitzades passats quinze
anys de la marea negra del "Exxon Valdez" a la costa de Alaska han
demostrat que l'impacte segueix present en l'actualitat. En el cas del "Prestige"
aquesta situació podria agreujar-se per l'amplitud de la costa afectada,
per ser un fuel molt més tòxic i per la gestió negligent
i incompetent de la catàstrofe. Dos anys després, com apunten
en sengles informes Adega i Greenpece, continuen palesos els efectes de la marea
negra: existeixen nombrosos punts de les costes gallega i cantàbrica
amb un alt grau de contaminació i a molts d'aquests punts segueix arribant
chapapote de manera esporàdica, a uns altres de manera contínua
(com és el cas de Costa da Morte). I dos anys després es desconeix
la quantitat de fuel que conté el "Prestige" en els seus tancs.
Mentre Repsol anuncia que s'ha extret tot el fuel que quedava, en un informe
elaborat per científics del CIEMAT, del CSIC i de la universitat de Pensylvania
(EEUU) s'afirma que encara queden entre 17.000 i 23.000 tones, que podrien provocar
noves marees negres. El Govern socialista calla i deixa en mans privades la
gestió de l'extracció del fuel.
Les pèrdues productives en els recursos marins són significatives
com a conseqüència de l'impacte de la marea negra. En un informe
de la Coordinadora de Confrarías danyades pel "Prestige" del
passat mes d'octubre, es calculen unes pèrdues acumulades per als anys
2002 i 2003 de 89 milions d'euros (14.640.315.220 de pessetes) i una previsió
per al present 2004 d'un descens de gairebé d'un 25%. Novament el Govern
de Rodríguez Zapatero opta pel silenci, mentre la Xunta de Galicia recorre
a la seva estratègia de sempre, negar l'evidència recorrent a
la mentida i a la desinformació. Convé destacar que el descens
en el nivell de captures anirà a més en els pròxims anys,
com ha estat constatat en altres catàstrofes, amb les conseqüències
econòmiques i socials per als mariners, percebeiros, mariscadores, bateeiros,
rederas i bussejadors.
No s'ha produït en aquests dos anys cap dimissió, cap destitució,
per contra, molts dels qui ostentaven càrrecs de responsabilitat durant
la catàstrofe del "Prestige" han estat ascendits per l'administració
socialista. L'única via a través de la qual podrien ser depurades
algunes responsabilitats és la jurídico-penal, encara que de manera
molt limitada. El procés obert avança de manera molt lenta a causa
de la complexitat del cas i que tot el pes ha recaigut en un jutjat molt petit,
mancat en recursos humans i materials. Els principals imputats són l'Administració
de l'Estat -en la persona de Lopez Sors- i el capità Mangouras. L'actuació
d'aquest últim ha estat valorada per nombrosos experts com a exemplar,
per la qual cosa existeixen força dubtes que al final pugui ser condemnat
per cap delicte. No obstant això, l'estat és, segons els indicis,
el principal responsable de la catàstrofe. Les persones vinculades a
la propietat i explotació del buc, la societat Mare Internacional amb
seu a Libèria, difícilment podrien ser responsabilitzades penalment.
Finalment, els propietaris del fuel, Mikhail Fridman i el seu soci Marc Rich,
amos de Crown Resources filial de Alfa Group, no podran ser imputats en el cas,
cosa que posa de manifest la impunitat amb què fan els seus negocis les
grans corporacions transnacionals.
La Gestió del Govern del PSOE
Correspon al Govern de Rodríguez Zapatero articular totes aquelles mesures
que permetin superar les conseqüències de la catàstrofe ecològica,
però, sobretot, aquelles que ajudin a evitar que fets com el del "Prestige"
tornin a succeir. La gestió realitzada fins al moment no difereix substancialment
de la del govern anterior, amb el matís de que hem passat d'un context
de negació de la catàstrofe a un altre d'indiferència,
opacitat i falta d'informació. Per a analitzar aquesta gestió,
es recorre a l'informe "Nota-Resumen Situación Prestige Segundo
Aniversario" publicat pel ministeri de Foment, en el qual es fa un balanç
sobre les mesures adoptades fins la data.
Pel que fa a les actuacions mediambientals, res hi ha de diferent al plantejat
pel govern de José María Aznar: el Plan Galicia. Es tracta d'un
pla d'infrastructures que res té a veure amb la recuperació ambiental
que necessita la costa afectada i que, a més: és un pla "fantasma",
ha estat dissenyat sense la dotació de les partides pressupostàries
necessàries; repeteix un esquema de desenvolupament basat en el ciment;
conté projectes de gran impacte ambiental -per exemple, el port exterior
de A Coruña-; no està destinat a la neteja i regeneració
del litoral i la majoria de les inversions no es realitzen en les zones més
directament afectades. Segueix sense existir, com apunten Adega i Greenpeace,
un pla integral de neteja i recuperació ambiental i econòmica,
basat en un estudi exhaustiu de l'impacte provocat pel chapapote i que plantegi
mesures concretes de recuperació. Com tampoc s'ha iniciat el procés
de tractament de les 75.000 tones de residus recollits a les platges i que es
troben emmagatzemats en grans basses en les plantes de Sogarisa. A més,
com ja s'ha apuntat més amunt, existeixen dubtes més que raonables
sobre la gestió de l'extracció del fuel per part de Repsol.
En l'apartat d'actuacions econòmiques, segueixen sent les ajudes i subvencions
l'únic recurs del que sembla disposar el Govern socialista per a resoldre
l'important impacte que sobre els sectors productius està provocant el
descens en el nivell de captures. Repercussions que no han fet més que
començar. No s'han plantejat plans de recuperació activa dels
sistemes productius marins i les seves espècies comercials i tampoc plans
de recuperació econòmica que permetin la introducció de
sectors productius alternatius.
El Govern de Rodríguez Zapatero ha anunciat la creació d'una Subcomissió
d'Investigació en el Parlament Espanyol que tindrà com principal
objectiu l'avaluació de l'impacte econòmic i ecològic de
la catàstrofe, així com dels "mitjans, coordinació
i protocols existents". Res es diu sobre les causes de l'accident, quan
resulta imprescindible, per a poder plantejar noves solucions, que aquelles
siguin analitzades amb rigor.
Pel que fa les actuacions normatives relacionades amb la seguretat marítima:
entrada en funcionament del Dispositiu de Separació del Tràfic
Marítim de Fisterra i concessió de la condició de Zona
Marítima Especialment Sensible a la costa atlàntica europea (ZMES).
Altres mesures en curs de tramitació: la retirada de servei i prohibició
de l'entrada en ports europeus de petroliers monocasc; l'increment dels límits
per danys de contaminació per hidrocarburs o l'aplicació de mesures
sancionadores, fins i tot penals, als responsables per acció o negligència
de contaminació marina. Cap d'elles hagués impedit un desastre
de les dimensions del "Prestige".
Finalment, el Govern socialista ha disposat l'ampliació dels recursos
disponibles per a prevenir i plantar cara a episodis de contaminació
massiva: nous mitjans marítims, aeris i terrestres. Aquesta mesura no
és, de moment, més que una declaració d'intencions, de
manera que avui seguim igual que fa dos anys.
Condemnats a repetir l'experiència
La principal conclusió a la qual es pot arribar és, que avui,
com fa dos anys, estem condemnats a repetir l'experiència viscuda. Tornem
a dependre dels temporals que cada hivern assolen els nostres mars. El "context
de risc" gairebé no ha estat modificat perquè no s'han aplicat
noves mesures que impedeixin que un altre "Prestige" sigui possible.
Durant aquests dos últims anys hem assistit a una successió d'incidents
marítims que bé podrien haver acabat en una nova catàstrofe.
Hem vist com malgrat el nou context polític obert amb l'arribada al poder
de Rodríguez Zapatero les coses no han canviat res, excepte "el
tarannà i el diàleg". Sembla que són "les raons
d'estat" les que empenyen als socialistes a tapar tot allò que tingui
a veure amb el "Prestige" i les seves conseqüències. Per
descomptat, no actuen de la mateixa manera estant en l'oposició que al
govern; a l'informe "Llibre Blanc sobre el Prestige" plantejaven tot
un seguit de solucions que ara ignoren: bàsicament, l'articulació
d'una política marítima que escometi les reformes necessàries
en el marc jurídic i institucional espanyol -per exemple, la reforma
de l'administració marítima- i instar a aquestes mateixes reformes
a nivell europeu i internacional com a país que posseeix el major índex
de sinistralitat del món. Es tracta d'implantar una autèntica
política preventiva que limiti el risc i no, únicament, de dotar-se
de mitjans per a lluitar contra les marees negres, d'allunyar els vaixells de
la costa, de més inspeccions de bucs o de passar del monocasc al doble
casc; d'impedir la impunitat amb la qual les grans corporacions transnacionals
operen pels nostres oceans, per les nostres vides.
Ens trobem, com en moltes altres coses que ens afecten al dia a dia, amb l'expressió
de les noves polítiques neoliberals que posen en pràctica els
diferents estats -el Govern socialista de Rodríguez Zapatero no n'és
aliè- i en les quals prevalen els interessos d'uns pocs sobre el benestar
de tots. Mentre això no canviï, ens veiem empesos a cridar que estem
"Esperant un altre 'Prestige'".
Vítor.
Plataforma Nunca
Máis de Catalunya
nuncamaiscatalunya@yahoo.es
Des dels EUA. República de drets?
Més Bush
Bush va derrotar per un escàs marge a John Kerry en els col·legis electorals, no obstant això va guanyar el vot conservador per un ampli marge de quatre milions de sufragis a tot el país. Els republicans van augmentar la seva majoria al Congrés, i a onze estats es va votar prohibir el matrimoni gai. Podem concloure que els republicans -i els conservadors socials- van escombrar en les eleccions del 2004, malgrat l'extrema polarització de la població.
Qui en té la culpa?
A qui culpar? Desgraciadament, les primeres conclusions que vénen de
l'esquerra que va sostenir la posició de "qualsevol-abans-que-Bush"
són les de culpar la població dels EUA. Per exemple, un article
del comentarista radical Justin Podur, publicat a ZNet el matí després
de les eleccions deia:
"És temps d'admetre algunes coses. Avui la més gran divisió
en el món no està entre l'elit dels EUA i el seu poble, o entre
l'elit dels EUA i els pobles del món. La divisió està entre
el poble nord-americà i la resta del planeta.
"La primera vegada, el 2000, George W. Bush no va resultar electe encara
que finalment guanyés... Però amb aquestes eleccions, totes les
accions de Bush a l'Afganistan, l'Iraq, Haití, etc., han estat justificades
retroactivament per la majoria de el poble nord-americà."
Aquests arguments influencien la gent en general, després que es veiés
que el marge de la victòria de Bush va ser molt més ampli que
el que van apuntar els pronòstics. El columnista del Nova York Estafis
Nicholas Kristoff, per exemple, deia el següent el 3 de novembre: "Els
demòcrates van casa per casa venent problemes; els republicans, en canvi,
venen valors: Déu, l'ús d'armes, la oposició als gais,
etc."
La profecia autocomplida del "mal menor"
Aquestes conclusions es basen en la suposició que la majoria de els nord-americans
són incurablement conservadors. I que l'esquerra dels EUA està
condemnada, en un futur pròxim, a quedar com una minoria diminuta en
un mar de conservadorisme. És sobre aquesta base que l'esquerra va donar
suport a Kerry sota la hipòtesi del demòcrata més "elegible".
Les premisses de la política del "mal menor" es basen en la
suposició que el màxim que podem esperar als EUA a la eleccions
és la d'una versió lleument millor del candidat republicà.
La lògica del "mal menor" és una d'aquestes profecies
que implica el seu propi compliment, quan la realitat és que cap partit
d'esquerra mai va construir una mica per a desafiar el sistema bipartidista.
Les eleccions de 2004 van mostrar, al contrari, que la lògica de l'esquerra,
"qualsevol-abans-que-Bush", amb un Kerry -"elegible" per
la seva similitud amb Bush- va fracassar. Va ser així com, en un país
on la majoria de la població veu la guerra de l'Iraq com un error (52
per cent segons les últimes enquestes), l'home que va dur al país
a aquesta guerra mitjançant falsos pretextos va aconseguir alçar-se
amb la victòria.
Utilitzant la mateixa estratègia que abans Al Gore i Bill Clinton, Kerry
va abandonar la base tradicional del Partit Demòcrata, apel·lant
als oscil·lants votants de classe mitja blanca. Això va implicar
que Kerry permetés a Bush definir les bases conceptuals del debat electoral,
que en aquest cas va ser la qüestió del "terrorisme internacional".
Kerry no va dir ni una paraula en relació als treballadors i el moviment
obrer, es va distanciar tot el que va poder de la qüestió del dret
a l'avortament i es va oposar totalment al casament gai.
El seu oposició a la guerra de l'Iraq va ser tan condicional, contradictòria
i confusa -a partir del fet que ell era un candidat pro-guerra- que va desaprofitar
l'enorme oportunitat de cristal·litzar en una oposició electoral
coherent el sentiment massiu contra la guerra.
L'estratègia dels republicans, per contra, va girar al voltant d'enfortir
la seva base electoral conservadora cristiana. Quan Bush va proposar l'any passat
la prohibició del matrimoni gai, va pretendre elaborar una estratègia
calculada per a donar un sentit als votants socialment conservadors. Així,
durant les setmanes finals de la campanya, mentre Bush estava molt ocupat apuntalant
la seva base, Kerry es dedicava a apel·lar a la diminuta fracció
de vacil·lants indecisos, que tractaven de decidir entre ell o Bush.
Mentre que Al Gore, en les últimes setmanes de la campanya de el 2000,
va aconseguir prendre un aire una mica populista, Kerry no va fer cap esforç
en aquest sentit.
A causa de l'estratègia de Kerry, l'agenda de Bush va determinar els
paràmetres polítics de la campanya. L'agenda dretana de Bush no
va enfrontar cap oposició coherent, enlloc d'això, va rebre un
feble eco neo-liberal pro-guerra de part de John Kerry.
La responsabilitat de l'esquerra que va recolzar Kerry
Si l'esquerra de "qualsevol-abans-que-Bush" està buscant a
un culpable, hauria de començar per mirar-se a si mateixa llargament
i críticament, i a la seva pròpia rendició incondicional
als peus d'un candidat de dreta com és Kerry. Enlloc de pressionar Kerry
per l'esquerra, va dedicar la major part de les seves energies a atacar a Ralph
Nader i els qui van intentar construir una alternativa d'esquerra genuïna
enfront dels demòcrates.
Fer campanya per Kerry va implicar, tant per al moviment contra la guerra, per
als moviments de dones, o dels gais, com per al moviment obrer, l'abandó
de qualsevol lluita significativa. Això no va ser només perquè
van dedicar tot el seu temps, el seu diners i la seva energia a fer campanya
per Kerry, sinó perquè aquestes lluites haurien fet necessari
criticar el candidat demòcrata per les seves posicions enfront de la
guerra i els altres plantejaments reaccionaris.
Així, aquestes eleccions es va realitzar sense una oposició al
status quo republicà, permetent que el fonamental del debat polític
continués en els termes de Bush; és a dir, sobre una base dretana.
La consciència de les masses, no obstant això, no és permanent,
que mai canvia. Quan existeixen moviments de lluita i una esquerra que parla
fort i clar, la consciència de les masses canvia. Aquestes van ser les
eleccions de la dècada dels 60 i de principis dels 70, quan l'esquerra
va créixer i la consciència de les masses va canviar també
a l'esquerra, deixant amplis marges a la lluita pels drets civils i el dret
a l'avortament.
A més, la consciència és desigual dins de la població
en el seu conjunt. Només una minoria de nord-americans en edat electoral
van votar realment per Bush o contra el matrimoni gai. La realitat és
que més del 45 per cent dels nord-americans en edat de votar es van quedar
a casa. I fins i tot dins dels caps de la gent, en la consciència, solen
estar barrejats elements contradictoris. És l'única forma d'explicar,
per exemple, l'alt percentatge de gais que va votar per Bush.
Cal una oposició d'esquerra
El que podem concloure dels resultats de les eleccions del 2004 és això:
als EUA es necessita deses-peradament una oposició d'esquer-ra, perquè
la massa de la població, explotada i oprimida pel sistema, tingui un
mitjà de expressió política. Desgraciadament, aquestes
elec-cions han estat un veritable revés en aquest sentit. La major part
de l'esquerra es va esfondrar com a oposició, i el curs polític
va derivar cap a la dreta, per totes les raons que hem indicat en aquest article.
Tanmateix, això no significa que la consciència no pugui canviar
en l'altre sentit... i probablement més de pressa del que la majoria
de la gent pensa. El que podem esperar és que Bush, amb la seva nou "mandat"
del vot popular, passada a l'ofensiva. Però com Newt Gingrich fa una
dècada, Bush segur que acabarà plantant cara a una oposició.
05/11/04
Sharon Smith. Socialist Worker (diari de la International
Socialist Organisation d'EEUU) (Trad. dels editors de Socialisme o Barbàrie
i de Tom Lewis)