CONSTRUÏM EL MOVIMENT PEL NO

La campanya pel referèndum del 20 de febrer sobre la Constitució europea està ja oficialitzada. A dos mesos del referèndum les enquestes donen avantatge al sí en un ambient de desconeixement del text constitucional i d'amenaça d'alta abstenció. Les forces parlamentàries que criden al vot NO, ho fan -almenys fins a ara- amb la boca petita, potser pels compromisos que mantenen en governs com el català o a l'entorn del govern Zapatero a Madrid.
Les diferències en els mitjans que mobilitzen el si i el no són enormes: PSOE, PP, amb CCOO i UGT, al costat de l'acció concertada a nivell de Governs europeus, amb l'anunciat míting de Barcelona el 20 de gener entre Zapatero, Schroeder i Chirac. És el primer referèndum previst a la UE, la primera prova de foc que passarà la Constitució que consolida l'ofensiva neoliberal i el poder dels Estats contra els pobles. Els arguments de CCOO per al sí no se sostenen i aquest pronunciament a favor s'ha decidit en la cúpula del sindicat, sense promoure cap debat intern i sense comptar amb la participació de les bases.
Per a revertir la correlació de forces a favor del sí, no hi ha cap altre mitjà que impulsar la mobilització social. La lluita pel NO ha de permetre no només mobilitzar sectors socials, la clau està en la constitució de comitès als barris, centres de treball i d'estudi. La segona clau és demostrar com les lluites quotidianes -contra la privatització de RENFE, IZAR o a la universitat i els serveis públics- contra les deslocalitzacions, o per les llibertats individuals i com a pobles, tenen la seva continuació en la batalla pel NO a la Constitució. Es comencen a mobilitzar sectors de base constituint comitès pel NO. S'anuncia una mobilització central del moviment pel NO -amb suport des del Fòrum Social que es va reunir a Londres- per al 22 i 23 de gener, també a Barcelona.
Però la primera cita està a Madrid. El 6 de desembre del 2003, amb motiu del 25è aniversari de la Constitució monàrquica, va ser l'ocasió perquè es produís la primera manifestació contra la Monarquia d'aquest mig segle. Van sortir 5000 persones per la ruptura republicana i en defensa del dret d'autodeterminació dels pobles. Dins el marc del debat general sobre la revisió del text constitucional, és un símptoma més de que s'ha esgotat el model de transició. Es destapa -encara que sigui àdhuc minoritari- el dret a qüestionar la Monarquia. El proper 6 de desembre està de nou convocada una manifestació.

Les peces del trencaclosques es comencen a moure aprofitant una nova conjuntura a Euskadi: els últims anys de govern Aznar van aixecar l'alarma contra el seu neofranquisme terriblement centralista, no només a Euskadi sinó també a Catalunya, i el Govern Zapatero vol rebaixar la tensió. Els gestos ja s'han produït, encara que no per això disminueix la repressió, però tractant d'obligar a ETA, que està molt afeblida, a entrar en la negociació estricta d'armes per presos. Batasuna, en la seva nova proposta, dóna llum verda per a aquesta taula. El debat està de nou obert, però reduir-lo a la treva d'ETA o a l'eventual procés institucional d'una negociació amb la Monarquia perquè permeti el dret d'autodeterminació del poble basc, és tancar de nou el procés en un atzucac.
La treva pot facilitar el diàleg imprescindible entre els treballadors i els pobles que viuen sota la Monarquia per a trobar-se de nou en un front comú contra un règim ant-idemocràtic que, a més, assegura els plans neo-liberals a l'Estat espanyol i la seva política imperialista amb d'altres pobles del món.
La Constitució dóna mostres d'esgotament incapaç entre altres coses de permetre un encaix dels pobles que formen avui l'Estat. Un simple tema com el de la selecció catalana d'hoquei, que compta amb el suport de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, aixeca gran polsegera i l'Estat ha d'utilitzar tots els mitjans de pressió de que disposa per a impedir-la, i no fa sinó demostrar la fràgil estabilitat de l'Espanya de les Autonomies, que no pot integrar desitjos que han donat seleccions al País de Gal·les o Escòcia sota una altra monarquia, sense per això amenaçar l'Estat. Però alhora aquests enfrontaments, per qüestions aparentment menors, serveixen per fer créixer la idea que l'Espanya monàrquica segueix sent una presó de pobles.

Lluita Internacionalista nº 56 desembre 2004