Pressupostos contra els treballadors

Els Pressupostos generals de l'estat ja es troben en avançat estat de tramitació. Són la radiografia de la política d'un estat i el seu govern, perquè retraten -més enllà dels discursos oficials- en què es gasten els diners públics. Per això és important analitzar-los i concloure si efectivament com diuen IU, CCOO o UGT el Govern del PSOE emprèn un canvi per prioritzar la despesa social. La nostra opinió ( centrals) és la contrària: malgrat el maquillatge són uns pressupostos de continuisme, d'un Govern al servei de la Monarquia, dels plans patronals i les privatitzacions, d'un estat imperialista i militarista, ... És per això que el suport que reben des de l'esquerra política i sindical és una nova aliança al voltant del Govern contra els interessos dels i les treballadores.

Però aquest front al voltant del Govern ha actuat també en el conflicte d'Izar. CCOO i UGT van arribar a un principi d'acord el 20 d'octubre amb el SEPI -vist amb satisfacció per IU-, amb el qual es la potent resposta social que va obligar el Govern a retirar el seu primer pla. En aquest "nou" pla el Govern no parla de tancaments, però manté el pla de segregació -sector militar del civil- i privatització de les drassanes i provoca una nova pèrdua de llocs de treball, així continua el dessagnament i ajorna els tancaments per un futur proper en el qual els treballadors estaran més dividits i afeblits. També a la RENFE i UGT van arribar a un principi d'acord i van desconvocar a última hora de la vaga convocada. Un pre-acord desastrós pel qual no es resolen les reivindicacions pendents i es dóna llum verda a la privatització.

Potser podrà passar els sense una gran oposició i capejar el temporal de les drassanes i RENFE, però la llista de problemes es comença a acumular damunt de la taula de Zapatero. Mentre ultima un acord amb i UGT d'un nou reglament que deixi intacta la Llei d'Estrangeria del PP, la qüestió nacional amenaça amb provocar novament serioses esquerdes en el PSOE. Ja ho fou mentre eren a l'oposició, amb més motiu ara que dirigeixen Governs com el Central i el català, i que les ambigüitats i contradiccions precedents deuen deixar pas a accions concretes. El de menys és el motiu concret pel qual salten les friccions, l'important és el rerafons polític que reflecteixen. Aquesta vegada ha estat la victòria de la selecció catalana al mundial B d'hoquei patins i el dret que li dóna aquest triomf de participar en el mundial A, on hi ha la selecció espanyola. Més tard la presentació d'una versió "valenciana" del text constitucional europeu que és una clara provocació.

Però per què a Gran Bretanya amb seleccions del País de Gal·les, Anglaterra o Escòcia no passa res i aquí amenaça de fer esclatar la caixa de Pandora? Perquè a l'Estat espanyol no va haver-hi ni revolució democràtica ni integració de les burgesies perifèriques en una única burgesia, cosa que sí que va passar amb o sota la revolució francesa. La relació històrica de dominació que avui segueix mantenint l'Estat espanyol, per exemple amb Catalunya, es va evidenciar altre cop sota la majoria absoluta d'Aznar que ressuscitava el més pur centralisme i el llenguatge del franquisme, però no només en boca dels dirigents del PP, també d'importants sectors del règim, de la patronal o en destacats dirigents del PSOE mateix. Els drets democràtics dels pobles i el respecte a la seva sobirania, com és el dret d'autodeterminació, són incompatibles amb la Monarquia restaurada per Franco. Aquesta contradicció irresoluble que mina permanentment l'estabilitat del règim amenaça seriosament de trencar el PSOE, partit que ara està lliurat de cor a la Monarquia tot i la seva tradició republicana.

L'elecció és clara: de la banda del centralisme monàrquic o de la banda del dret dels pobles a decidir el seu futur, inclòs el dret de desfer-se d'aquest règim monàrquic antidemocràtic que ens van imposar. El Govern opta per la primera, IU, amb ERC i les direccions de CCOO i UGT ara fan d'escuders del Govern i constitueixen el flanc esquerre de la Monarquia. Cal recolzar-se en la lluita dels treballadors i els pobles que necessàriament s'enfronten i s'enfrontaran al Govern i el règim per construir una nova esquerra.

Lluita Internacionalista nº 55 novembre 2004