Izar la primera gran lluita contra l'actual govern
La lluita de les drassanes d'Izar és la primera prova
de foc entre el Govern i els i les treballadores. Les bones formes i promeses
de Zapatero deixen pas als fets i les realitats. I la realitat és que
el Govern actual -seguint la tradició de Felipe González- emprèn
el camí de les privatitzacions, les reconversions industrials, els
acomiadaments, és a dir, ens confirma que és el govern de la
patronal i del capitalisme. Tenia raó el secretari general d'ELA, José
Elorrieta, quan deia que: "el PSOE no està pagant les conseqüències
de la nefasta gestió del PP, sinó que s'està aprofitant
de la política del govern anterior per tirar endavant aquests plans
de desmantellament industrial". Si al Lluita Internacio-nalista 53 mostràvem
que la seva política internacional era igualment imperialista i, contra
el que semblava, subordinada a l'imperialisme nord-americà, ara li
toca el torn a la seva política econòmica.
La dimensió del problema és enorme: als 11.000 trebal-ladors/es
directes s'hi han de sumar totes les contractes que treballen per Izar (la
xifra arribaria a un total de 40.0000 afectats directes), amb una repercussió
social en llocs de treball indirectes (comerços, serveis, ...) que
rondarien els 100.000 llocs de treball. Això suposa la desertització
de comarques senceres.
Però la decisió i la capacitat de lluita dels treballadors d'Izar
ha imposat la unitat sindical, impedint fins ara que es desmarquin les direcccions,
sobre tot les de CCOO i UGT que estan acostumades a entrar a negociar-ho tot
a partir de la filosofia que qualsevol pla de la patronal és irremeiable.
Han rebutjat -amb raó- paralitzar el seu pla de lluita mentre es mantenen
reunions amb el Govern. I sobre aquesta base d'unitat i mobilització
han generat darrere seu un moviment solidari que ha arrossegat partits, ajuntaments,
institucions de tots els colors (incloses les del PSOE) per donar suport a
la lluita i que les drassanes no es tanquin. Aquest és el camí.
Els intents des de l'Executiu de dividir la lluita de les drassanes segregant
amb urgència la divisió civil de la militar de moment no han
reeixit i a les vagues es manté la unitat de tots contra el pla del
Govern. Al final, i encara que sigui transitòriament, aquest ha hagut
de fer un pas enrere, paralitzant el decret de segregació i demanant
temps per renegociar amb Brussel·les. Un primer triomf, encara que
sigui parcial.
Però hi ha més coses, perquè en la discussió d'Izar
s'hi barregen d'altres molt importants: què és una empresa rendible?
com és que els vaixells civils no són rendibles i els militars
sí? per què es pot subvencionar la indústria militar
i la civil no? De veritat el Govern espanyol no pot saltar-se la normativa
de la UE? no són necessàries inversions urgents en una flota
de protecció per evitar nous Prestige? Les pàgines centrals
d'aquest número de LI aborden aquests temes.
No és només Izar, la mateixa actitud mentidera
que va tenir Zapatero amb els treballadors de les drassanes, la va tenir el
PSOE amb la RENFE. Des de l'oposició es va oposar a la Llei del Sector
Ferroviari del PP, va impulsar-hi un recursos al Constitucional, va declarar-se
una vegada rera l'altra en defensa dels ferrocarrils públics. Semb-lava
clar que una vegada al Govern el primer que faria seria derogar-la. Doncs,
després d'una petita moratòria preventiva de poc més
de sis mesos, ara està disposat a aplicar-la a partir de l'1 de gener
de 2005. El pla és el mateix que per a Izar: se sanegen els com-ptes
amb diners públics a fons perdut -és a dir a les butxaques dels
futurs inversors privats-, se segreguen els sectors rendibles dels que no
ho són. Els que són rendibles es privatitzen, els que no es
mantenen públics... de moment, i mentrestant es va pensant en com poder
arribar a liquidar-los. Ara mateix el Comitè General d'Empresa ha convocat
quatre dies de vaga a tota la Renfe pel compliment del conveni actual en matèria
de reclassificació professional i contra la privatització. Aquesta
vaga se suma a la que mantenen des de fa quatre mesos i de forma intermitent
els treballadors de Circulació.
Tota la classe obrera segueix amb atenció el desenllaç d'Izar:
si guanyen ells, guanyem tots els treballadors i treballadores. S'ha de construir
la unitat més àmplia amb la seva lluita, exigint la defensa
de tots els llocs de treball i d'un Pla d'inversions en la flota civil que
aporti càrrega de treball a les drassanes.
Amb els i les treballadores d'Izar i amb els de RENFE: ni privatitzacions
ni acomiadaments!
Drassanes en lluita
Izar: comencen les "noves" privatitzacions "socialistes"
Els treballadors d'Izar, que ara es mobilitzen contra la privatització, són els mateixos lluitadors veterans que fa 20 anys van patir la reconversió, són els de "Los lunes al sol". De la relació entre aquella reconversió i la que volen imposar ara va fer-se'n ressò el mateix govern de Zapatero quan a començaments de maig va presentar un document a Brussel·les en el qual explica que la necessària reconversió industrial del sector "va començar el 1984 i aquest procés encara està inacabat".
L'aleshores Ministre d'Indústria, Carlos Solchaga, va
començar la reconversió industrial amb el primer govern de Felipe
González, "per dimensionar les estructures productives a les lleis
del mercat". Era un Govern fort (els 10 milions de vots del canvi) i
va fer la feina bruta que els anteriors governs de la UCD no van gosar fer
per debilitat. Tot i l'enorme contestació que la política industrial
de reestructuracions va tenir entre els treballadors, es va tirar endavant.
Tots els sectors de l'economia productiva, des de la mineria a la siderúrgia
passant per les drassanes, el tèxtil, la fabricació de components
d'automòbils i camions, la indústria de les comunicacions, de
l'energia o el sector petroquímic van patir la transformació
neoliberal del govern Felipe-Boyer-Solchaga que va suposar l'expulsió
dels seus llocs per 5 milions de treballadors i va deixar un atur crònic
que dura encara avui.
Les drassanes públiques el 1984 suposaven 40.000 llocs de treball directes.
S'hi van aplicar quatre reconversions "per fer viable l'empresa i garantir
el futur" sota governs del PSOE i del PP. Avui hi queden 11.000 treballadors
directes. Una part dels llocs de treball destruïts que eren necessaris
van transformar-se en ocupació precària a través de subcontractes.
Dels plans de futur, inversions, promeses de reindustrialització que
van acompanyar cada reconversió, ningú no en sap res.
Els grans sindicats en lloc d'enfrontar-se directament a la reconversió
amb una Vaga General contra el Govern, van deixar que les lluites es desenvolupessin
sector per sector sense donar cap resposta general, i que cadascuna s'anés
dessagnant. Tal com han tingut per costum des d'aleshores, van limitar-se
a dirigir la resposta dels treballadors a acceptar els acomiadaments de forma
no traumàtica, és a dir, amb jubilacions anticipades i baixes
voluntàries indemnitzades.
Com sempre passa en la democràcia burgesa, una cop la socialdemocràcia
els ha fet la feina bruta entra la dreta a defensar els interessos del capital
i, així, a Solbes -l'últim ministre d'Economia del PSOE- va
succeeir-lo Rato amb la mateixa política econòmica -corregida
i augmentada pel PP- i, quan aquest cau per la mobilització ciutadana,
torna a succeir-lo Solbes, encara que aquesta vegada dins d'un Govern del
PSOE més afeblit, que és conscient que no pot, ara com ara,
enfrontar-se als treballadors de la mateixa manera que ho va fer els anys
80.
La situació s'ha preparat amb antelació: des del 2000 la major
part de les drassanes es troben sense cartera de comandes. Sabut -com ho era-
que la UE exigiria que tornessin les subvencions, l'única "solució"
que podria quedar seria el tancament.
Però els treballadors han començat una resposta social forta.
Amb ells han sortit al carrer pobles sencers i el Govern ha hagut de fer un
pas enrere. Hi ha dos grans perills en la lluita d'Izar. El primer és
evitar la divisió que intenten imposar. D'una banda el Govern amb la
divisió dels sectors militar i civil, que vol salvar-ne uns quants
per liquidar la majoria dels treballadors. En aquests moments les drassanes
militars són les de San Fernando a Cadis, de Cartagena i del Ferrol.
Però aquesta divisió també la trobem en discursos d'alguns
que diuen que donen suport a la lluita.
El Secretari General del PP de Galiza -com el BNG- exigia al Govern un pla
industrial que "eviti les discriminacions que en aquests moments estem
veient a favor de les drassanes de Cadis". En una línia similar
s'havia manifestat el PNB sobre Sestao. Però també l'esquerra
abertzale planteja la solució basca a "la seva drassana"
al marge de la lluita unida per salvar tots les drassanes.
Cal evitar qualsevol divisió ja sigui per la producció (civil
i militar), o geogràfica, o per la justificada per la situació
laboral (fixos, eventuals, o de plantilla d'Izar i d'empreses auxiliars).
El segon dels perills és no siguin els treballadors qui decideixi directament
el curs de la lluita i de les negociacions i que es comencin a despenjar sindicats
amb acords parcials. Fins avui els plans de lluita i negociacions recauen
del tot en el comitè d'empresa, (CCOO, UGT, ELA, USTG, CAT i CIG).
Això significaria la constitució d'un comitè de vaga
amb representants directes de les assemblees al costat dels representants
sindicals.
En darrer lloc hi ha el tema de l'extensió més enllà
de les comarques afectades. És hora de recordar els desastres que han
afectat les costes. És hora de reclamar un Pla de seguretat de les
Costes i per al transport marítim que eviti cap altre Prestige i de
posar altre cop en marxa Nunca Mais en solidaritat amb les drassanes. És
hora de rebutjar la normativa de la UE que està al servei dels grans
empreses i no pas de les necessitats de la majoria i exigir-ne la derogació.
És hora, en fi, de donar suport amb totes les forces a la lluita d'Izar:
contra la segregació, la privatització, els tancaments i els
acomiada-ments. Perquè si guanyen ells, hi guanyem tots.
Per què el sector militar és subvencionable?
Resulta "curiosa" la rendibilitat del sector militar
en contrast amb el civil. I encara més que estigui permès gastar
diners públics per construir bucs de guerra i no per fer vaixells civils.
Però és molt il·lustratiu de la tendència de l'economia
capitalista mundial i del caràcter depredador de l'imperialisme. Les
potències imperialistes conserven al preu que sigui la indústria
militar, perquè encara que sortís més barat per a les
seves arques produir-la a Corea o a la Xina, seria un perill posar-la a les
mans de països dominats. És així com gairebé el
80% de la producció industrial dels EUA es recolza en empreses d'aquest
sector. El grau de subvenció és tan alt que s'ha posat com a
exemple el fet que es paguin 7.000 dòlars per una cafetera en un submarí,
i ha quedat demostrat que la producció militar produeix un efecte parasitari
i inflacionista sobre el conjunt de l'economia.
Amb l'ofensiva militar imperialista (Afganistan, l'Iraq) la injecció
de diners públics a la indústria militar dels EUA es va disparar.
Els altres imperialismes van seguir aquesta tendència, inclòs
l'Estat espanyol, abans amb el PP i ara amb el PSOE que prepara pels seus
pressupostos del 2005 -"socials" segons IU- convertir Defensa en
el segon ministeri en quantitat d'inversions en els pressupostos.
Amb la normativa de la UE d'excusa
La normativa de la UE defensa els interessos de les multinacionals
i els estats. Així, aquesta mateixa legislació permet la subvenció
de la indústria militar i no de la civil ¿que és que
aquesta primera té un interès més gran per la majoria
de la gent? No, és al revés, el que preocupa a la major part
de la gent és tenir una flota en condicions i evitar nous Prestige.
Però la seva preocupació -la dels estats- és una altra:
com imposar els seus interessos imperialistes en altres països, i per
fer això, efectivament, és més important la indústria
militar.
Ells sí que permeten, per exemple, gastar diners públics per
finançar l'abandó de les terres - o perquè se sacrifici
bestiar- tot amb l'objectiu de destruir producció i mantenir els preus
alts. Aquests són els interessos de les multinacionals agroalimentàries
i no pas els de la majoria que veu com s'encareixen els preus i augmenten
les necessitats.
Però és que no s'aplica a tothom la mateixa mesura. Ara ens
diuen que no es poden saltar la normativa europea. És tan legislació
europea la que regula l'anomenada "competència" com la que
regula el dèficit dels estats. Però ara Alemanya -com altres
estats- decideix que se la salta i en lloc d'entrar en les "temibles"
sancions, la UE decideix "flexibilitzar" la legislació i
modifica la norma.
Si la legislació de la UE obliga a deixar sense feina milers de treballadors
de les drassanes: que es canviï!, com fan quan els interessa.
Ells han muntat una UE perquè els defensi els beneficis empresarials
i els interessos dels estats, i la volen blindar amb la nova Constitució.
Per nosaltres no hi ha cap fi més estratègic que defensar les
condicions de vida i de treball de la classe obrera, construir pobles en llibertat.
Avui estem amb els i les treballadores d'Izar, demà amb el No a la
seva Constitució.
Immigrants sense papers
Tornem als carrers
L'esborrany del nou Reglament de la Llei d'Estrangeria ha aclarit les intencions conservadores del Govern socialista en matèria d'immigració. El govern evidentment no toca ni una coma de la Llei d'Estrangeria, que ha estat canviada tres vegades durant el regnat del PP i cada vegada a pitjor. I l'esborrany de nou Reglament no només no aporta cap solució per a la regularització dels més d'un milió d'immigrants sense papers que es troben actualment a l'Estat Espanyol, sinó que permet que segueixin en una situació de sobreexplotació emparada per una llei que els nega els drets fonamentals com a treballadors i treballadores i com ciutadans i ciutadanes. (Veure el comunicat dels subsaharians sense papers).
En la seva presentació del Reglament, el ministre Jesús
Caldera, conegut per les seves burles maldestres, per a poder demostrar l'aspecte
"progressista" del nou govern es va sentir obligat a retreure al
PP i en aquest cas ho va fer criticant-lo per regularitzar sense més
un milió d'emigrants sense papers! Una setmana més tard el president
del govern va intentar salvar al seu ministre al parlament tot canviant el
rumb de la crítica, i aquesta vegada va condemnar els governs del PP
per deixar passar per les fronteres 800.000 immigrants il·legals! (resulta
que l'actual xifra era doble de la que creia el president). És a dir,
els socialistes confessen els seus objectius: primer, posar més vigilància
en les fronteres, i segon, no regularitzar la condició de tants centenars
de milers de sense papers.
El més lamentable és que el govern té còmplices
polítics i sindicals en les seves polítiques conservadores.
Ni els partits polítics com Esquerra Unida i ERC, ni els sindicats
majoritaris (CCOO i UGT) tenen una posició crítica de fons davant
el nou Reglament. Com sempre veuen "alguns aspectes millorables"
en la decisió de l'Executiu però per a ser "realistes"
no accepten la possibilitat de regularització de la situació
dels treballadors emigrants.
Així que les esperances dipositades falsament per alguns sectors en
el canvi del govern ja s'han esfumat de cop. Els treballadors i treballadores
emigrants sense cap tipus de dret laboral, social i polític continuaran
al servei dels empresaris per a poder ser explotats com mà d'obra gairebé
esclava. I traïts una vegada més pels partits d'esquerres i per
les direccions sindicals, als treballadors i treballadores emigrants no els
queden més solucions que organització, mobilització i
lluita. D'altra banda, el que és essencial en aquest moment és
que la mobilització ha d'incorporar totes les organitzacions, comunitats
i corrents dels emigrants i dels que els donen suport sense cap tipus de sectarisme.
Amb govern que es ven com a "progressista" i els seus còmplices
de "pseudo-esquerres", les accions avantguardistes d'uns sectors
aïllats no només no aportaran cap solució sinó que
també ajudaran al govern en la seva política de posar barreres
entre emigrants i treballadors autòctons.
No oblidem que lluitar pels papers significa la incorporació dels treballadors
i treballadores em-igrants en la classe obrera amb totes les seves conquestes.
I una de les conquestes més importants dels treballadors són
les organitzacions sindicals on també han de tenir el seu lloc els
treballadors i treballadores emig-rants. Aquesta política de l'organ-ització
dels emigrants amb i sense papers l'hem de seguir a pesar de les traïcions
de les burocràcies dels sindicats.És el moment de la mobilització
i de la lluita de tots els treballadors i treballadores autòc-tons
i emigrants pel reconeixement dels drets dels sense papers.
Regularització ja!
Equip d'Immigració. Barcelona
Tercer aniversari del desallotjament
d'André Malraux
Seguim la lluita per la regularització
La Comunitat Subsahariana de la Plaça Andrè Malraux expressa la seva decepció i indignació davant l'esborrany del nou Reglament de la Llei d'Estrangeria, anunciat pel ministre Jesús Caldera, que demostra les intencions conservadores del nou govern socialista sobre la immigració. Volem expressar que:
1. La regularització de la situació dels emigrants
està concebuda pel ministre des d'una perspectiva únicament
econòmica. Els emigrants sense papers no són simples números
de Seguretat Social, sinó treballadors i treballadores humans que han
de sobreviure, tenir cura de la seva família, educar els seus fills,
tenir un lloc en la societat, i exercir tots els seus drets i deures com qualsevol
altre ciutadà. Per no tenir tot això en compte el Ministre ens
assenyala que les expectatives creades en el si dels emigrants eren de fet
falses.
2. El Govern sap molt bé que amb aquestes mesures es perpetua la sobreexplotació
en situació d'indefensió absoluta, i a més posa la regularització
en mans de l'empresari. Vincular la durada dels permisos de residència
a la del contracte laboral és una eina brutal d'extorsió contra
els treballadors sense papers. Saben que no es pot demanar als emigrants sense
papers que demostrin les seves relacions laborals d'un any o que trobin un
contracte de treball. No hi haurà cap empresari que acrediti que va
usar mà d'obra esclava. No hi haurà cap empresari que confirmarà
que va emprar contra la Llei d'Estrangeria un emigrant sense papers i a més
amb la voluntat de pagar totes les cotitzacions anteriors de la Seguretat
Social (de fet aquestes les acabarà pagant el treballador, com ja va
ocórrer amb els tràmits de les ofertes de treball). Cap empresari
dels sectors com agricultura, construcció, serveis domèstics,
neteja, etc, on treballen massivament els emigrants, oferirà contractes
d'un any als sense papers sabent que li sobraran treballadors amb o sense
papers que estan disposats a treballar de qualsevol manera. Tampoc els emigrants
que estan en condicions totalment indefenses i que sobretot treballen amb
documents falsos s'atreviran a denunciar als empresaris. És ilològic
pensar que se solucionarà el problema dels emigrants sense papers normalitzant
la situació d'un emigrant per cada empresari denunciat. Que el Govern
afirmi que l'empresari podrà contractar al treballador que l'ha denunciat
per a evitar la multa és una mostra de sarcasme inacceptable.
3. Aquest Reglament no només no normalitzarà la situació
de centenars de milers de persones sense papers, sinó que encara empitjorarà
les seves condicions de vida incitant acomiadaments massius en l'economia
submergida i en les empreses on treballen emigrants amb documents falsos.
Crearà més marginació en la societat, promourà
xenofòbia, fomentarà l'organització de noves màfies,
etc. El Reglament, posant la meta de la normalització en un mínim
de dos anys de permanència a Espanya, afavorirà l'economia submergida
i la utilització de mà d'obra esclava.
4.A part de les intencions conservadores del govern del PSOE, que deixa clares
el nou Reglament, està clar que l'arrel de la situació nefasta
en que es troben els emigrants està en l'actual Llei d'Estrangeria
confeccionada pels anteriors governs del PP. En el seu moment el PSOE va cololaborar
en matèria d'emigració amb la política discriminatòria,
xenòfoba i antiobrera del PP, i avui encara està buscant acord
amb aquest partit reaccionari, conservant tal com està la Llei d'Estrangeria.
Per a nosaltres, els drets laborals, humans, socials i polítics de
les persones no poden ser negociats, simplement han de ser respectats i atorgats.
Seguim pensant que a pesar del canvi governamental, la situació dels
emigrants continua igual de deplorable, i encara empitjorarà amb el
nou Reglament. Per això cridem a totes les comunitats i les organitzacions
dels emigrants, a tots els sindicats i grups polítics i socials que
es posen del costat dels drets dels emigrants, a actuar conjuntament per a
la regularització immediata dels emigrants sense papers.
Trobada internacional de sindicats alternatius d'ensenyament
Contra la Constitució Europea
Diverses organitzacions sindicals de l'Estat espanyol, França
i Itàlia van celebrar el cap de setmana del 27 i 28 de setembre a Barcelona
una trobada europea de sindicalisme alternatiu en el sector de l'educació.
Aquesta trobada va tenir com a objectiu coordinar una acció sindical
conjunta davant les polítiques dels governs europeus contraris a l'educació
pública i els drets sindicals.
En la trobada europea de sindicalisme alternatiu de l'ensenyament van participar
els sindicats CGT Enseñanza (Estat espanyol), l'Altrascuola UNICOBAS
(Itàlia) i, de França, CNT, SUD Éducation i el corrent
sindical i pedagògic Emancipation. Aquestes organitzacions es tornaran
a reunir a Milà (Itàlia) el proper mes de novembre i tenen programada
una entrevista amb la Comissió de Justícia del Parlament Europeu
a principis de l'any proper per a abordar l'actual falta de drets i llibertats
sindicals per a les organitzacions que no formen part de la Confederació
Europea de Sindicats (CES).
Entre els acords de la trobada cal destacar les campanyes i actes conjunts
contra la precarietat en l'ensenyament, la defensa de l'ensenyament públic,
l'oposició a les restriccions en la llibertat sindical i la mercantilització
de l'ensenyament que conté el projecte de Constitució Europea.
Les organitzacions participants portaran a terme una campanya a favor del
no en el referèndum previst en els seus respectius països.
Les organitzacions participants van subscriure també dos documents,
un de suport "als companys portuguesos" que segueixen una vaga des
del passat dijous, 16 de setembre, "contra les polítiques escolars
del govern portuguès", i l'altre document reclamant "l'aixecament
de les sancions preses per l'administració francesa contra Roland Veuillet",
degut a les posicions d'aquest sindicalista de l'escola pública francesa
durant la vaga de l'any passat.
Pugen les taxes universitàries
Aquest any hem començat el curs universitari veient com
els preus de les matrícules han tornat a pujar per sobre de l'IPC.
És, de fet, una cosa que notem cada començament de curs, però
enguany, ha estat més descarada.
El dia nou de juny, el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), què
depèn del Departament d'Ensenyament de la Generalitat, es va reunir
per fixar els preus dels estudis oficials de les universitats públiques
catalanes. Com en l'anterior curs acadèmic, les taxes s'incrementen
un 4,1% respecte el curs que finalitza en les diverses modalitats, segons
el grau d'experimentalitat de les titulacions. Els preus oscil·laran
entre els 8 i els 12 euros el crèdit, suposant una despesa d'entre
615 i 894 euros per un curs d'uns setanta crèdits.
El futur tampoc és massa esperançador si pensem que el nou procés
de reestructuració de l'ensenyament superior a escala europea s'emmarca
en els criteris de Bolonya. Aquests exigeixen més pressupostos per
a les universitats, però s'orienten a la libe-ralització del
sector, cosa que ens ensumem que segui-rà fent el govern de Zapatero
com va fer l'anterior govern del PP. Continuen les mateixes polítiques
de privatització, basades en els parcs tecnol-ògics, y la participació
de les empreses en la gestió universitària, al preu de condicionar
els currículums a les seves necessitats d'investigació i de
formació de mà d'obra.
Cal destacar també una novetat introduïda, com és la mesura
d'afavorir els col·lectius considerats de risc amb descomptes a la
matrícula. On a banda d'incloure les persones majors de 65 anys i els
minusvàlids, s'afegeix una controvertida figura com son les víctimes
d'atacs terroristes. Aquesta concessió és clarament feta de
cares a la galeria per semblar els més demòcrates. A part de
la ambigua definició del terme víctima d'atacs terroristes,
dubto molt que un jove torturat a les comissaries de l'estat tingui aquesta
rebaixa de matrícula.
Aquest curs caldrà continuar lluitant per la una universitat pública, lliure i gratuïta.
J.. UAB
Entrevista amb J. F. Fernández
M. president de FAEEB
"Volem més places, sense retallades"
Les "Escoles Bressol" municipals de Barcelona havien aconseguit, després de trenta anys de lluita, ser un referent important per la seva qualitat. Com hem vingut informant des de les nostres pàgines, l'Ajuntament de Barcelona ha optat, davant la necessitat d'incrementar el nombre de places i adduint raons pressupostàries, no per crear més centres amb la mateixa qualitat sinó en un disminució important d'aquesta. Un dels canvis més important és el passar de dues educadores/s per classe, de manera que els/les nens/es estaven sempre atesos per un d'ells, a només un educador i amb monitors a l'hora de menjar. Davant aquesta situació mares i pares conjuntament amb les i els educadores/s s'han mobilitzat. El 22 de juliol ho feien per a impedir que el nou model s'apliqui aquest curs a les escoles de Sants i Nou Barris.
Parlem avui amb J. F. Fernández M. president de FAEEB (Federació d'AMPAs de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona)
LI. Sembla que l'Ajuntament segueix decidit a aplicar el nou
model. Com valoreu les accions que heu realitzat fins ara?
JF. L' Ajuntament està decidit, sempre que la justícia no ho
impe-deixi, a aplicar una reducció en la qualitat de l'atenció
educativa que reben els menors de 3 anys. Les valorem molt bé encara
que semp-re seria més desitjable major implica-ció per part
de les famílies. Les nostres accions poden no ser tan atractives com
assistir al Nou Camp, però són més interessants i impor-tants
per al futur dels nostres fills.
LI. Teniu alguna resposta? Us han rebut a l'Ajuntament? Què
us diuen?
JF. L'Ajuntament es limita a emetre comunicats escrits en els quals ressalta
reiterativament que el canvi de model obeeix únicament a aspectes pressupostaris.
Sempre hem estat disposats a dialogar però partint de la base que mantenir
el model de doble torn i l'horari que teníem fins ara és innegociable,
no obstant podem dialogar sobre altres qüestions. No només no
volen parlar sinó que han donat instruccions a les direccions dels
centres perquè dificultin la labor de les AMPAs
LI. Esteu fent una campanya als mitjans de comunicació
per a explicar les vostres demandes, quin ressò han tingut fins ara?
JF. Podem valorar l'acollida entre els mitjans com a molt bona encara que
sempre hi ha excepci-ons com la de l' "únic diari inde-pendent"
anomenat El País per al qual no existeix cap conflicte i per això
no ha publicat ni una trista ressenya, i com la d'El Periódico de Catalunya
que publica en la co-lumna d'Opinió els escrits de la Sra. Subirats
(és hi col·labora) i no dóna opció de rèplica.
LI. Quins són els següents passos que teniu prevists?
JF. Molts i molt variats. Ara el primer objectiu és paralitzar el model
innovador i desastrós que implanta l'IMEB, després... diguem
que a part d'aconseguir que la justícia social arribi a les Escoles
Bressol, tenim en ment un desig: el cessament de Marina Subirats, com a Tinent
d'Alcalde, Presidenta de l'IMEB i altres càrrecs de la seva immensa
llista. Els polítics totalitaris, camuflats de progressistes i a la
manera antiga, han de desaparèixer de la nostra vida política.
LI. Voleu afegir alguna cosa més?
JF. És important que tothom sàpiga que volem més places
d'Escoles Bressol, però de qualitat, sense retallades. Que no és
possible crear places mentre escoles com el Castell de Nou Barris perd aquest
curs la classe de Lactants, mentre està situada en uns soterranis.
Que no podem acceptar que l'administració (l'Ajuntament) pugi la mensualitat
un 11% (encara que al final haguem aconseguit que "només"
sigui un 4,1%), que és inacceptable que no hi hagin menús a
la diversitat i el més important, que només pot considerar-se
com interlocutor a les AMPAs de les Escoles Bressol i la Federació
que han constituït, i en cap cas ho és la FAPAC, les Associacions
de veïns o els Sindicats pro-administració (CCOO i UGT).
SINDICAL
Contra la privatització de Renfe
El pròxim 1 de gener s'engega la Llei del Sector Ferroviari que va aprovar el Govern del PP i contra la qual el PSOE -llavors a l'oposició- no només va reclamar la seva retirada sinó que va oposar recursos al Constitucional des de diverses comunitats. La Llei havia d'entrar en vigor el passat 18 de maig, però preventivament el PSOE la va paralitzar a la seva arribada al Govern.
Però les direccions sindicals majoritàries no
van aprofitar la nova situació per a exigir la derogació de
la llei, al contrari, van demorar qualsevol resposta i ni tan sols es van
bolcar a donar suport als col·lectius -com el de circulació-
que començaven mobilitzacions. Davant tanta calma el Govern del PSOE
va decidir descongelar la Llei del PP i iniciar el procés de privatització.
Ja en aquests pressupostos generals figuren 5.600 milions per a liquidar part
del deute acumulat i facilitar que els nous propietaris tinguin comptes sanejats.
A més, segons tots els indicis la privatització es farà
de les parts rendibles, de les que donen beneficis, en particular les línies
d'alta velocitat. La resta queda primer pública i més tard...
ja veurem.
La falta d'una política decidida pel transport públic davant
el privat ha estat una constant dels governs del PSOE, i per descomptat del
PP. Sota el Govern de Felipe, es va iniciar amb motiu de l'Expo de Sevilla
la construcció de l'AVE (Madrid-Sevilla); la construcció faraònica
va suposar grans inversions que es van sostreure del ferrocarril convencional,
que es va anar deteriorant. Un altre punt important d'inversions públiques
a RENFE van ser les rodalies de les grans ciutats, en detriment dels trens
regionals i de llarg recorregut. Així mateix via expedients es va anar
reduint la plantilla (en 10 anys 18.000 treballadors) al mateix temps que
s'abandonava el transport de mercaderies per facilitar el transport privat
per carreteres, o es privatitzava TALGO (que exporta trens a EEUU i Canadà)
per a comprar tecnologia a Siemens, Alston per al TGV.
Al mig hi ha un gran tripijoc de comissions, terrenys (Valcárcel, García
, San Sebastián de los Reyes ) i es desenvolupa el model de megalòpolis
i comunicació ràpida per als executius instal·lats en
les grans ciutats i abandó dels territoris, desertització de
comarques i regions, del que no és rendible i dependència de
les multinacionals.
És a dir, ja amb els anteriors governs del PSOE el paper públic
del ferrocarril per vertebrar del territori, com a motor de desenvolupament,
com a garantia del dret a la comunicació entre els pobles, com a factor
ecològic i font de desenvolupament tecnològic propi (Talgos),
com a servei barat, de qualitat i seguretat als ciutadans, deixa pas als criteris
de rendibilitat exclusivament econòmica, s'aban-dona el vessant social
de RENFE i s'abandonen amb això les inversions en manteniment i infras-tructures
de la xarxa convencional.
Amb els governs del PP s'avança en aquesta política i amb la
col·laboració sindical dels "majoritaris" s'accelera
la reducció de la plantilla alhora que les condicions de treball es
deterioren, així com la seguretat en la circulació, l'externalització
de càrregues de treball, el tancament d'estacions, tallers, la contractació
precària...
Realitzades multimilionàries inversions en l'AVE, i el seu material
rodant, que l'Estat deixa pendent de pagament a RENFE (el famós deute
històric de 7.200 milions d'euros), davant la docilitat dels sindicats
es prepara la privatització. El govern del PP elabora i aprova la Llei
del Sector Ferroviari que entraria en vigor el 18 de maig del 2004. El canvi
polític de 14 de març "congela" la llei del PP. L'únic
sindicat que s'havia oposat a la privatització, CGT, arriba "esgotat"
i sense analitzar les condicions que el canvi suposa per a reprendre la lluita
contra la privatització, prepara la retirada per a quan aquesta es
produeixi.
En el mes de juny, el col·lectiu de Circulació (Comandaments
Intermedis i Personal Operatiu) inicien un procés assembleari, unitari
sobre la base de les reivindicacions endarrerides i no aconseguides, malgrat
estar en el conveni vigent, i oblidades pels negociadors. Acorden un calendari
de vagues. Busquen el suport de tots els sindicats per a legalitzar les vagues.
Suport que presten CGT i SCF amb el personal operatiu i CGT per a MMII.
Aquesta passivitat dels sindicats majoritaris, que és general per a
tots els col·lectius, fomenta la prepo-tència de l'empresa que
no entra a negociar l'aplicació del conveni en curs i el Govern dóna
llum verda a la privatització, descongelant la llei i facilitant diners
per a sanejar els comptes. Cal deixar ben clars els motius reals d'aquest
fet:
Que la privatització es realitza no per a pagar més i millorar
la classificació professional dels treballadors, sinó perquè
els empresaris que entrin a RENFE tinguin una "mà d'obra barata"
que sigui polivalent, flexible i si és possible precària.
Que la privatització no suposarà una millora del servei, com
experiències recents ho han demostrat, per exemple en els ferrocarrils
britànics o en sectors energètics nord-americans.
Que la privatització no es fa per a impulsar el ferrocarril de la majoria
-que uneix pobles i desplaça diàriament als treballadors/es-
és una evidència.
Que com tota privatització el repartiment de càrregues és:
que les pèrdues les paguem entre tots/es i que els beneficis seran
privats, és una llei que ha funcionat sempre.
Així doncs la batalla contra la privatització de la RENFE no
és només la batalla dels treballadors/es sinó de tots.
Izar ha obert el camí: amb mobilitzacions contundents, sense desconvocar
mentre es negocia, arrossegant darrera seu a les ciutats, pobles, comarques
afectades. De moment, pel que fa a drassanes, el Govern ha fet un pas enrera,
és tot un triomf. El camí d'Izar ha de ser el dels sectors amenaçats
amb privatització, també el de RENFE. Cal aixecar una àmplia
Plataforma d'organitza-cions polítiques, sindicals, veïnals...
en defensa del ferrocarril públic. En aquest sentit la CGT avançava
una proposta de manifestació a Madrid el 28 de novembre. Cal posar-se
sense esperar. Som-hi.
A. V. Ferroviari. CGT
Continuen les aturades dels
treballadors de Circulació
L'assemblea estatal de treballadors de Circulació reunida a Madrid
el 21 de setembre va decidir donar suport a la convocatòria de vaga
de quatre dies decidida pel CGE alhora que va confirmar prosseguir amb el
seu calendari de vagues previst.
Des de les primeres assemblees de Circulació hem expressat que les
reivindicacions del personal de circulació -que són generals
de tots els col·lectius de RENFE- tenien necessitat d'accions del conjunt
dels treballadors/es de RENFE, per això la pròxima convocatòria
de vaga ha de suposar un impuls a la nostra lluita. Així mateix som
conscients que hi ha un sostre en les nostres reivindicacions, que és
la privatització, per la qual cosa les nostres reivindicacions i la
lluita contra la privatització deuen estar estretament unides. El calendari
de vagues pendent és el següent:
Vaga de 24 hores els dies:1 de novembre; 3 i 8 de desembre.
Vaga parcial els dies: 6, 7, 8, 11 i 13 d'octubre; 2, 3 i 4 de novembre; 9,
10, 20, 21 i 22 de desembre
Convocades quatre jornades de vaga estatal
El Comitè General d'Empresa (CGE), amb l'única
abstenció de la CGT, ha convocat 4 dies de vaga per a tots els ferroviaris
els pròxims 29 d'octubre, 2, 5 i 10 de novembre. Aquesta es produeix
per la reclassificació professional i contra la privatització.
Els sindicats majoritaris van demorar la resposta a l'incompliment de conveni
de l'empresa en matèria de reclassificació. Tampoc no van mobilitzar
contra el Govern del PP i el seu pla de privatització de RENFE previst
per al 18 de maig. El PSOE en el govern va congelar la Llei, però davant
la falta de mobilitzacions per derogar-la, es va considerar amb força
per a escometre-la en els pròxims mesos, amb inici l'1 de gener del
2005
És la negativa de l'Empresa a la negociació i el manteniment
de les vagues del col·lectiu de treballadors de Circulació,
les que van fer primer que el CGE donés un ultimàtum a l'empresa
amb data 15 de setembre, i més tard, es decidís a convocar la
vaga. La convocatòria de vaga és un pas endavant al qual donem
suport, encara que sigui insuficient.
Unir la lluita contra la privatització a les reivindicacions de col·lectius
i la reclassificació és denunciar que el Govern sí està
disposat a gastar-se 5.600 milions d'euros aquest any perquè els Florentino
Pérez, Berlusconni, Koplovich, Botín i Cia que entrin a la RENFE
s'estalviïn el deute històric i tinguin negocis rendibles, mentre
es nega a retornar el deute històric envers els ferroviaris.
Cal impulsar assemblees unitàries de tots els col·lectius de
RENFE, constituir comitès de vaga per a treure endavant la vaga i exigir
un Pla de Lluita que doni continuïtat a la mobilització per la
reclassificació i contra la privatització..
Ni precarietat ni repressió!
El dia 18 de maig de 1999 la policia municipal de Girona va
carregar contra una concentració de la Mesa Cívica pels Drets
Socials que sota el lema "Contra l'atur i la precarietat. No a les ETTs.
35 hores" pretenia assistir al ple municipal per donar suport a una moció
que declarés Girona com a municipi lliure d'ETTs.
L'aleshores batlle de Girona, Joaquim Nadal -actual conseller d'interior de
la Generalitat-, fent gala una vegada més del seu autoritarisme, va
decidir no fer cap cas d'aquesta moció, i la va fer saltar de l'ordre
del dia. Davant d'aquesta negativa, un grup d'unes quaranta persones, on hi
havien militants de LI, decidiren entrar a la sala de Plens, cosa que fou
impedida per la policia municipal. Per donar a conèixer d'alguna manera
la moció la van llegir amb un megàfon des del pati de l'ajuntament.
La reacció de les forces "d'ordre públic" va ser brutal:
empentes, puntades de peu i insults que feren retrocedir el grup fins a la
plaça de davant l'ajuntament. Allà, indignada la gent encara
va cridar més fort, i van rebre cops de porra dels "representants
de l'ordre". Un d'aquest, tot empaitant els defensors de la moció,
va perdre el seu radiotransmissor, cosa que provocà l'acarnissament
dels agents amb un dels concentrats a qui apallissaren i detingueren tot cercant
un cap de turc. El resultat va ser que dos integrants de la Mesa Cívica
foren denunciats per cometre presumptament "delictes de furt i resistència
als agents de l'autoritat i falta contra l'ordre públic".
El judici es pensa celebrar el mes d'octubre. LI, amb altres organitzacions
i col·lectius, estem impulsant la campanya de suport als companys Jordi
Deu i David Núñez per la retirada de tots els càrrecs
i la seva absolució. Aquest judici s'ha de convertir en un acte contra
la repressió i la precarietat laboral. És necessari posar en
marxa un moviment general contra la precarietat, un moviment que tingui per
base una xarxa unitària de tots els sectors i col·lectius afectats,
no per fora dels sindicats. Un moviment que sigui capaç de sensibilitzar
i mobilitzar la població. Un moviment que permeti visualitzar les precarietats,
donant veu als que no tenen veu. Que augmenti la capacitat de donar respostes
solidàries davant les agressions socials, que prengui iniciatives de
mobilització que penetrin en la classe treballadora. Des de LI continuarem
donant tot el suport als dos companys represaliats.
TYBOR:
Una altra víctima de la desmobilització
Els treballadors de Tybor - empresa de Massanes del sector tèxtil
- han arribat a un acord d'indemnitzac-ions proposades per l'empre-sa: 32
dies per any treballat amb un màxim de 20 mensuali-tats. Tybor no és
més que una altra "víctima" conse-qüència
de la irresponsa-bilitat de les direccions sindicals que deixen sola la lluita
dels treballadors d'una empresa davant un EROs de tancament. Les paraules
del president del comitè J. Valencia a LI reflexen la situació
que està vivint el sector: "Si a les empreses els deixen presentar
EROs quan els doni la gana evidentment no tenim cap força ni els comitès
ni ningú. La força dels comitès i assemblees està
degradada doncs se'ns deixa en una lluita aïllada, sobretot en el sector
tèxtil. Caldria unificar les lluites per exigir als governs que impedeixin
l'acceptació dels EROs i fer front als plans de les multinacionals".
A les comarques gironines ja són més de 1200 treballadors/es
acomiadats del sector tèxtil (Burés, Buretex, Can Blanquerna,
Levis, Tybor, Gassol...) en aquest dos anys. Què esperen els sindicats
i el govern per fer-hi front? Cal fer front a la política que porten
a terme els dos grans sindicats -UGT i CCOO-, que aïllen les plantilles
i inviten a acceptar els tancaments sense lluitar, limitant-se a negociar
les indemnitzacions. Cal oposar-se a la política del Tripartit, que
avala les deslocalitzacions, autoritza els tancaments i permet a la patronal
de les multinacionals fer xantatge en els convenis amb amenaces de deslocalització.
M.. CCOO Girona
Aturem el feixisme
Un altre 12 d'octubre
La gravíssima agressió feixista contra Roger,
un jove del barri barceloní de Gràcia, que està inconscient
des que a l'estiu li van fer un tall al coll ha posat a l'ordre del dia les
complicitats de l'Estat amb els grups feixistes. Els agressors van ser detinguts,
però poques setmanes més tard, quan el tema va desaparèixer
de l'actualitat i es van acabar les manifestacions de protesta, el jutge els
va posar en llibertat. La connivència amb la policia és igual
de manifesta: l'arma utilitzada per a l'agressió (un puny americà
al qual li havien afegit un punxó, segons la primera versió
policial) ha "desaparegut". També l'actitud dels mitjans
de comun-icació i dels partits parlamentaris ha estat escandalosa:
tots van córrer a condemnar el que van qualificar "d'enfrontament
entre joves pertanyent a diverses tribus urba-nes". Okupes i feixistes
en el mateix sac: "joves antisistema".
El feixisme creix en tota Europa. Ho vam veure aquest mateix estiu amb l'entrada
dels nazis en dos parlaments regionals alemanys. Però no es tracta
d'un procés espontani, sinó que es fomenta i articula des de
l'Estat. La Llei d'Estrangeria condemna els immigrants a la clandestinitat,
l'esclavitud i la misèria, es justifica després d'haver bombardejat
a l'opinió pública amb un discurs basat en la "invasió
de pastera" i la competència pels llocs de treball; aquest és
el millor terreny per al creixement del racisme, perquè des del propi
Estat es considera els immigrants com éssers inferiors. Ara parlen
de muntar camps de conc-entració a l'altre costat de l'Estret.
També la política "antiterrorista" fomenta l'espanyolis-me
i la feixistització de l'Estat, amb lleis i actuacions que vulneren
els drets més fonamentals. I el seu apèndix en forma de criminalització
dels moviments socials deixa camp lliure a l'actuació dels ultres.
A més, l'Estat deixa el feixisme en la més absoluta impunitat
(els autors dels fets del Ejido, dels assassinats d'immigrants a Sant Pere
de Ribes i Barcelona, els qui van deixar greument ferit un jove homosexual
al metro de Barcelona o les nombrosos destrosses als locals de diverses organitzacions
d'esquerra no han estat ni tan sols processats): el que en altres casos es
considera "terrorisme de baixa intensitat" ara passa com una "gamberrada".
I en el marc de la guerra de Bush tot això s'agreuja amb la criminalització
del món àrab i amb la conformació d'un "front internacional
contra el terrorisme". La UE també ha organitzat estructures permanents,
que suposen cooperació judicial, traspàs d'informació
-com les famoses bases de dades que inclouen gent tan perillosa com els antigloba-lització-
i els acords d'extradició. El PSOE no ha tingut una política
distinta a la del PP en la seva resposta repressiva i criminalizadora de la
immigració a l'11-M: s'ha anunciat, per exemple, un pla per a controlar
a tots els imams de les mesquites. La detenció d'un imam de València
per presumpta col·laboració amb l'atemptat va tenir una àmplia
repercussió, però la seva posada en llibertat al dia següent
per inexistència de proves gairebé no va tenir ressò
als mitjans de comunicació.
És necessària l'organització i la unitat per a combatre
al feixisme i l'ofensiva repressiva, i el millor exemple és l'experiència
el 12 d'octubre del 2000, quan per primera vegada l'àmplia mobilització
va acabar arraconant els feixistes i els polítics que els donen suport
o els encobreixen.
La marca "Barcelona" es treu la careta
La matinada del 30 de setembre en un solar abandonat del polígon
industrial de la Zona Franca els mossos d'esquadra recolzats pels municipals
desallotjaven violentament a grans i nens i destrossaven el muntatge artístic
del previst D-Form (Després del Fòrum) amb un resultat de diverses
persones ferides. Alhora barraren el pas a diverses entrades a la ciutat,
i fins i tot la frontera, a vehicles de companyies que venien d'arreu d'Europa.
El dia següent van haver de trencar el seu boicot informatiu dient a
la premsa que havien dissolt una festa "rave". El dissabte 2 al
vespre al centre de la ciutat es manifestaven més de 2.000 joves al
so de la música de "Ojos de Brujo" -concert programat per
la festa del festival- sota la pancarta "Tripartit 2004, United Colors
Of Represión".
PSC, ERC i IU-EUiA han mostrat gràficament què signifiquen en
política interior els lemes del fracassat "Fòrum de les
Cultures i la Pau": violència repressiva, encoberta en la mentida
mediàtica, contra la cultura popular no comercialitzada. Malbaraten
milions d'euros públics en finançar i publicitar un Fòrum
allunyat de la població per crear-se un coixí ideològic
que els permeti continuar la guerra amb "missions humanitàries"
i de pas fomentar l'especulació immobiliària. Però una
iniciativa no empresarial no només no mereix cap subvenció ni
permís sinó, portant a l'últim extrem el capitalisme
salvatge de "tot el que no dóna diners no té dret a existir",
és violentada per la policia autonòmica amb total menyspreu
de les persones i els seus drets. Aquí tenim l'Europa que volen: totes
les facilitats pels capitals i opressió per a les persones. Un cas
molt instructiu per a la joventut que aprèn ràpid.
La Guàrdia Civil a Haití
Guardians del govern titella
Que la decisió de Zapatero de retirar les tropes de l'Iraq
obeïa exclusivament a la necessitat imperiosa per a mantenir-se en el
govern de respondre a les mobilitzacions que l'hi havien situat quedava ben
clar amb la pressa que tenia per mostrar a Washington que amb o sense ZP l'Estat
espanyol continuava essent un fidel aliat. I això es posava a la pràctica
immediatament; si el juliol arribaven els darrers soldats de l'Iraq, de seguida
en sortien de nous cap a l'Afganistan per incrementar-hi la presència
i cap a Haití per estrenar-la. En aquest darrer cas amb el suport parlamentari
no només dels "independentistes" d'ERC sinó també
dels "pacifistes" d'IU-IC -amagats rera la suposada legitimitat
d'una resolució de l'ONU com, per cert, la que "legitima"
l'ocupació de l'Iraq. Però: què signifiquen la sortida
d'Aristide -ben literalment: segrestat i dipositat a l'estranger per marines
ianquis- del poder a Haití i el nou govern que ara mateix Zapatero
i tota l'esquerra parlamentària estan sostenint també per la
via militar?
La història recent d'Haití -com la de tota la zona del Carib
i centreamèrica- és una més de la dels països que
han hagut de viure en carn pròpia què suposa estar entre les
parcel·les més properes als EUA d'allò que aquests consideren
el seu "pati del darrere": Nicaragua, Guatemala, la República
Dominicana, Panamà... En l'aspecte econòmic, el 89% de les importacions
i el 65% de les exportacions d'Haití són amb els EUA; en els
darrers anys, al comerç tradicional de rom, sucre i tabac s'hi ha afegit
la producció d'indústries del vestit i de joguines per a l'exprtació
que a les "zones lliures d'ensamblatge" de Port au Prince són
del tipus "maquila".
Pel que fa a l'aspecte polític, el 1957 els EUA instauren la dictadura
sagnant de François Duvalier -Papa Doc- i els seus terrorífics
Tonton Macoutes, al qual succeí el seu fill Jean Claude i que caigué
amb la insurrecció popular del 86. L'any 90 s'hi celebraren les primeres
eleccions lliures, que guanyà Aristide -ex-capellà pròxim
a la Teologia de l'Alliberament i una de les figures més rellevants
de l'oposició a la dictadura- derrotant el candidat dels EUA i ex-funcionari
del Banc Mundial Marc Bazin. Només 9 mesos després un cop militar
encapçalat per Raoul Cedras i amb el suport dels EUA derrocà
Aristide. Cedras accentuà encara més la misèria del país
més pobre de tot el continent americà cosa que desencadenà
importants lluites populars i un èxode de milers de "balseros"
haitians. L'any 94, 20.000 marines ianquis envaïren el país, derrocaren
Cedras i situaren en el poder... Aristide. Dos factors expliquen aquest aparent
contrasentit: l'anàlisi que, en aquell moment, només algú
que gaudia d'un suport popular forjat en la lluita contra la dictadura com
Aristide era capaç de reconduir una situació del tot explosiva;
i el fet que Aristide s'havia avingut a negociar amb Clinton la implementació
dels plans econòmics de l'FMI.
Però el nou govern d'Aristide, pretesament legitimat a les urnes l'any
2000 amb unes eleccions a la búlgara en què obtingué
el 92% dels vots enmig dels clams de frau de tota l'oposició, estava
cada vegada més aïllat. El compromís d'aplicar les polítiques
econòmiques dictades pels EUA i l'FMI (prioritat pel pagament del deute
extern, liberalització del sector financer amb la consegüent fugida
de capitals) va produir una alça espectacular dels preus dels béns
de primera necessitat inclosos l'aigua, el gas, l'electricitat o el transport
que accentuava cada vegada més la ruptura amb les capes populars que
l'havien dut al govern i que s'escenificava el novembre de 2003 amb una important
manifestació estudiantil a Port au Prince. D'altra banda es formava
una oposició organitzada que abarcava des de la socialdemocràcia
a empresaris lligats directament amb l'imperialisme ianqui en el vessant polític
i en el militar per sectors procedents de l'antiga policia i exèrcit
de la dictadura -les forces armades van ser dissoltes l'any 94 per Aristide-,
per paramilitars entrenats directament pels EUA a la República Dominicana
(com reconeix l'informe de l'ex-fiscal general nordamericà Ramsey Clark)
i, ja en el moment del cop, per sectors de la mateixa policia del govern que
havien negociat amb els paramilitars (cosa que explica la caiguda instantània
i sense combat de ciutats senceres en el moment del cop). L'imperialisme ianqui
havia canviat altre cop els seus actors preferits a l'Haití i des del
primer moment l'oposició reclamà l'enviament de tropes estrangeres
al país "per evitar una guerra civil"; paradoxalment, la
mateixa petició que feia Aristide per a protegir el seu govern. En
algun sentit, el cop que derrocà Aristide té moltes similituds
amb l'intent de cop a Veneçuela d'abril de 2002, però amb una
diferència fonamental i decisiva: les masses de treballadors que es
mobilitzaren i frustraren el cop no van existir a Haití. Així,
el 29 de febrer d'enguany un grup de marines -que havien desembarcat conjuntament
amb tropes de l'antiga metròpoli francesa- s'endugueren Aristide i
col·locaren el jutge Alexander Boniface al govern. L'ONU i l'OEA s'afanyaren
a legitimar el cop i a desplegar tropes "de pau"; mentre l'oposició
d'esquerres a Aristide i fins i tot el CARICOM (la Comunitat del Carib) exigeixen
la retirada immediata de les tropes imperialistes ocupants i neguen cap legitimitat
al nou govern. Mentre els guàrdia civils i soldats de ZP i de "l'esquerra"
parlamentària continuen fent de guardians dels interessos de l'Imperi
i del seu govern titella.
Sharon es resitua
Cinquè any d'Intifada
El quart aniversari de l'esclat de la Intifada d'Al-aqsa està marcat
per l'empantament de l'ofensiva imperialista a l'Iraq. Si a l'inici de la
guerra d'Iraq Sharon es va sentir fort per aprofundir la seva política
genocida, plantejant-se fins i tot una deportació massiva del poble
palestí cap a Jordània (el "transfer" segons l'eufemisme
sionista), ara aposta per una semi-retirada unilateral de Gaza. Fa un any
Sharon proclamava que amb la caiguda de Bagdad es tancava el "front est
d'Israel". Avui es troba convencent el seu propi partit que el cost de
l'ocupació de Gaza és massa elevat i que cal una retirada tàctica.
La política de l'imperialisme a l'Orient Mitjà té dos
braços: la invasió de l'Iraq i la liquidació de la Intifada,
que deixarien Israel com a dominador inqüestionat de la zona. En els
dos sentits Bush i Sharon es veuen obligats a replantejar a aquesta estratègia
davant la resistència dels pobles de l'Iraq i Palestina.
El poble palestí ha pagat amb sang aquesta lluita: en
quatre anys d'intifada 3.335 palestins han estat assassinats (vuit de cada
deu són civils). 621 nens han mort a mans de soldats i colons (200
per trets al cap: els sionistes disparen a matar). 10.000 menors han resultat
ferits. Les infraestructures destruides es valoren en mil milions de dòlars.
El preu de l'aigua s'ha multiplicat per tres, mentre que un coló en
consumeix vint vegades més que un palestí. Als territoris ocupats,
amb una superfície poc més gran que la província de Barcelona,
s'han aixecat 703 controls militars i barreres que converteixen cada ciutat
en un ghetto aïllat. Això sense parlar d'un mur que és
tres vegades més llarg i dues més alt que el de Berlín
i deixa el 30 per cent de la població i el 50 del territori integrats
de facto a Israel. (font: Palestine Monitor).
En aquest context han esclatat els enfrontaments interns a Gaza que han posat
el poble palestí molt a prop de la guerra civil. Es tracta de xocs
entre diversos sectors de l'Autoritat Palestina, no tant motivats per diferències
polítiques o ideològiques, com d'una pugna pel control del territori.
Dahlan, que encapçalava la revolta a Gaza va ser durant dècades
el braç executor de la repressió d'Arafat contra els grups palestins
que qüestionaven la seva política traïdora. Ara s'enfronta
a Arafat per garantir el seu control sobre la zona en el moment que Sharon
tiri endavant la retirada.
Sharon és prou llest per adonar-se que les coses a l'Iraq no funcionen
com s'esperava. La resistència ha aconseguit alliberar zones senceres
del país i el cost de l'ocupació imperialista és tal
que l'exèrcit nordamericà s'ha hagut de retirar i ha tornat
a la fase inicial de bombardeigs. Bush recula i Sharon s'ha de resituar. L'ocupació
li surt cada dia més cara: amb un índex d'atur cada dia més
elevat (gairebé del 20%) , Sharon ha hagut de retallar la despesa social
la qual cosa l'ha abocat a una vaga de funcionaris que ha tingut un seguiment
massiu; durant el 2003, 40.000 jueus d'origen rus instal·lats a Israel
han abandonat el país. Tota la política d'immigració
per reforçar l'ocupació (la principal aposta estratègica
de Sharon) fa aigües: després del patètic muntatge sobre
l'antisionisme a França, a la desesperada porta els jueus de Flachimura
(Etiopia). A l'exèrcit també sorgeixen els dubtes: a més
dels pilots que es neguen a bombardejar els territoris ocupats¨per motius
humanitaris, 250 reservistes es neguen a servir als territoris ocupats. Amb
el mur també ha crescut el moviment pacifista israelià. Per
molt que cap d'aquests moviments qüestioni l'ocupació ni el sionisme,
són un reflexe de la inestabilitat al si de la societat israeliana.
No és casualitat que l'ala dreta del Likud, encapçalada per
Netanyahu, digui que els pacifistes són "pitjors enemics que els
palestins".
La resistència iraquiana i palestina han generat una situació
a Israel que obliga Sharon a replantejar l'estratègia de l'ocupació.
El pla de retirada de Gaza no suposa el reconeixement de la sobirania palestina,
sino una sortida per perpetuar l'ofec del poble palestí: deixaria Gaza
sota control de tropes egípcies i jordanes (que sempre han buscat l'aliança
amb Israel) i tindria el pretext per traslladar la població colona
de la franja a la zona de Cisjordània annexada de fet pel mur. Una
operació "neta", que comptaria amb suport internacional i
rebaixaria considerablement el cost de l'ocupació i les tensions internes.
La repressió en el context internacional de post-11-S, política
col·laboracionista de l'Autoritat palestina i les derives islamistes
han posat el poble palestí en una situació molt difícil.
La resistència iraquiana començat a apuntar una esperança
i ara cal un gir a la situació interna, la recuperació del moviment
de masses palestí i la construcció d'una direcció revolucionària.
La desproporció en la correlació de forces es brutal i el poble
palestí ho paga, cada dia, amb sang. Pero Palestina és un dels
exemples més evidents que les armes no dicten els destins dels pobles.
Els que viuen més d'aprop les conseqüències de la maquinària
repressiva d'Israel, els presos, ho han tornat a demostrar. Han reaccionat
tant a la repressió com a les traïcions de l'autoritat palestina
i recuperen un espai d'unitat per la base de totes les corrents contra l'ocupant.
La vaga de fam dels presos palestins, primer triomf de la resistència
marca el camí, no per ser una actuació "pac-ífica",
com diuen molts, sinó perquè recupera un espai de masses arraconat
fins ara per les noves formes d'ocupació i l'estratègia dels
atemptats suïcides.
Demolicions de cases a Betlem
Testimoni de la barbàrie sionista
Quan vam viatjar a Palestina l'estiu de 2001, vam conèixer una família de refugiats del camp de Deheishe a Betlem. Els Almoghrabi, com moltes famílies palestines, son part viva de la intifada i també pateixen la repressió. L'exèrcit israelia els va destruir la vivenda, per segona vegada, tot just fa uns dies. Aquest és el seu testimoni.
L'exèrcit israelià va bombardejar en la matinada
d'ahir la casa de Yusuf Mohmad Almoghrabi que és un dels habitants
del camp de refugiats Deheishe a Betlem. L'exèrcit israelià
va plantar els explosius en l'interior i exterior de les parets i això
va causar l'esfondrament de l'edifici de tres plantes i va provocar danys
a les dues cases veïnes.Residien en l'edifici vuit membres de la família
Almoghrabi, i tres fills de la família són presoners del Govern
israelià, des de fa més de dos anys, els seus noms són:
Ahmad condemnat com a dirigent de la Brigada dels màrtirs d'Al-Aqsa
a Betlem, Alí, amb tres cadenes perpètues i Omar, acusat de
disparar a l'exèrcit israelià, sense condemna encara. A més
Mahmoud va caure al final de l'any 2000, prop de la zona dels túnels
en Bett Yala, quan col·locava explosius en el camí de Eliat,
assassinat per l'exèrcit israelià.
Aquesta és la segona vegada que derroquen la casa d'aquesta família
en l'actual Intifada, el primer cop va ser el 2002 . Aleshores van reconstruir,
però l'exèrcit d'ocupació ha tornat a destruir la llar
traient als nens i les dones i deixant-los sense sostre.
Després de l'operació han corregut els veïns de les cases
en ruïnes per a estar al costat de la família. Mohamad Abduladu,
organizador de la Força Nacional i de les organitzacions del campament
Deheishe, ha assegurat que es prestarà ajut en tot el que necessita
la família per a aixecar la seva casa altra vegada, assegurant que
és el mínim que es pot fer per aquesta família que ha
sacrificat tot el que és valerós i noble per la causa palestina.
Betlem, 07-09-04.