Tropes TAMPOC a Afganistan ni a Haití
Comença un nou curs amb el centre polític internacional a l'Iraq-Palestina
i en la seva repercussió en les eleccions nord-americanes. Bush ha patit
un revés seriós aquest estiu a Faluja i Najaf. La seva incapacitat
per derrotar la resistència no és un problema estrictament militar.
Tot i la carnisseria provocada per bombardejos sistemàtics no aconsegueixen
doblegar la resistència, perquè aquesta compta amb un suport popular
amplíssim. El territori que controla la resistència i del que
s'ha retirat l'exèrcit nord-americà creix. A Najaf, i quan els
americans es trobaven a escassos metres de la mesquita d'Alí, milers
i milers d'iraquians procedents de tots els racons del sud i centre de l'Iraq
van irrompre a l'escena fent inviable l'assalt final i obligant a trobar un
desenllaç pactat amb la intervenció de l'aiatol·là
Sistani.
Aquesta situació i els sabotatges continuats als oleoductes que han bloquejat
l'exportació de cru iraquià, són a la base de l'augment
del preu del petroli aquest estiu que ha fet sonar els indicadors d'alarma.
Al costat de l'Iraq, dos puntals mundials més de la producció
de petroli es troben en situació de crisi: Veneçuela, que esperava
el resultat del referèndum contra Chávez, i Rússia, que
veia el pols entre Putin i la principal petrolera, Yukos. Aquest és el
nou ordre que deixa Bush al final del seu mandat. Pot presentar una dada a favor
seu -és clar, a favor de la gran burgesia: una certa recuperació
de la taxa de benefici, aconseguida després de l'11 de setembre amb:
1) un brutal augment de la despesa pública dirigit directament a empreses
i armament amb reduccions en prestacions socials i un elevat dèficit,
i 2) amb una ofensiva global de la patronal per fer retrocedir les conquestes
dels treballadors, amb milions d'acomiadaments i reculades en tots els ordres.
Tot això ha estat possible per l'escalada de la repressió global
sobre el poble nord-americà amb l'excusa de la lluita antiterrorista.
Sota aquesta bandera i amb complicitat mútua s'alineen tots els governs
del món per permetre massacres com la d'Ossètia del Nord, massacres
de les quals el primer responsable és el mateix Putin.
Malgrat tot, aquesta política no ha aconseguit de fer callar la veu de
les masses. S'aixeca als països ocupats, a l'Iraq, a Palestina amb la vaga
de fam dels presos que ha tornat a donar el protagonisme a les accions de masses
davant els actes individuals, però també a Nova York mateix, i
a l'agost, contra Bush, eren milers de persones.
A l'Estat espanyol, ja sense eleccions a la vista, començarà
a governar Zapatero. No tenim cap dubte del caràcter d'aquest Govern,
un govern al servei de la patronal i la Monarquia, per la qual cosa s'enfrontarà
necessàriament als treballadors i els pobles. Però el Govern no
actua amb arrogància, conscient que va guanyar les eleccions de rebot,
i per superar la seva debilitat inicial treballa per teixir un entramat de complicitats,
amb les direccions de CCOO i UGT, amb IU i ERC. Així mateix ha de combinar
alguna mesura popular per permetre a continuació dues mesures de més
calat contra els treballadors. Això és el que va passar amb la
retirada de l'Iraq per enviar tropes a l'Afganistan, i la Guàrdia Civil
a Haití tot seguit. O en el front sindical, la política del Pacte
Social amb CCOO i UGT ha de permetre passar la reforma sobre les pensions, privatitzacions
com les Drassanes o Renfe... En el cas vital per al Govern dels Pressupostos
Generals tots els interlocutors que han citat se senten favorables a donar suport
als primers comptes presentats per l'executiu.
Però aquesta mateixa conformació d'un bloc de facto al voltant
del Govern d'en Sosoman permetrà avançar en una reorganització
a l'esquerra d'aquest bloc. Ja s'han començat a fer algunes passes en
aquest sentit, per exemple amb la candidatura a les europees "Per una Europa
dels treballadors i els Pobles. No a la Constitució europea", després
amb la ruptura de Corriente Roja d'IU que també crida a formar un Bloc,
de segur amb altres iniciatives que potser no coneixem. Això mateix pot
passar en el terreny sindical. El que és segur és que aquest procés
s'ha produir al pas de les lluites concretes dels treballadors/es i els pobles,
de la joventut, contra l'imperialisme i, evidentment, contra la Constitució
europea en ocasió del referèndum. En aquest procés hem
de forjar una referència significativa.
|
Lluita Internacionalista nº 53 setembre 2004 |