NO CONSTITUCIÓ EUROPEA
EZ EUROPAR KONSTITUZIOARI
NON CONSTITUCIÓN EUROPEA
El Govern del PSOE ha començat la seva gestió buscant guanyar
credibilitat i un cert marge de confiança que no tenia. En aquest sentit,
la decisió de la retirada de les tropes de l'Iraq, i encara que aquesta
no és completa i queden els serveis secrets treballant per a l'ocupació,
cal interpretar-la com el resultat de les mobilitzacions que van desgastar el
Govern Aznar i van acabar per donar la majoria al PSOE. El factor clau al costat
de les grans mobilitzacions és la resistència decidida i unida
del poble iraquià que està posant en escac continu les tropes
ocupants que han perdut el control de Faluja i Nayaf en mans de la resistència.
La retirada ha suposat un cop real i efectiu als plans d'ocupació nord-americans
a l'Iraq, provocant més abandons de la coalició i augmentant en
conseqüència l'aïllament d'EUA i Gran Bretanya. A això
cal afegir l'escàndol de les tortures. A conseqüència d'aquestes
dificultats creix el temor a la desestabilització de la regió,
i aquesta situació permet a les grans petrolieres provocar una escalada
de preus del petroli per a obtenir uns beneficis extres especulant amb les incerteses.
La política del PSOE parteix d'utilitzar l'anti-terrorisme com a una
clau prioritària tant per marcar la política interna com la internacional.
En l'ordre intern hi ha la propera convocatòria del Pacte Antiterrorista.
El Govern afirma que és per a obrir-lo a d'altres forces polítiques
però sense canviar el redactat, cosa que és del tot impossible.
Encara que hi ha símptomes d'acostament entre el Govern central i l'autonòmic
basc, fins ara no s'ha corregit en res la política repressiva del PP.
En l'ordre de la política internacional, el Govern està utilitzant
els atemptats del 11 M a Madrid per a emprendre una campanya de criminalització
de la immigració d'origen àrab, amb iniciatives com el control
sobre les mesquites. Així preparen tant la continuació de la política
repressiva sobre la immigració com la creació d'un ambient propici
a justificar posteriors intervencions militars.
També en política exterior el govern Zapatero parteix de buscar
un reequilibri entre el reforçament de la UE per a exigir als EUA que
comparteixin el seu botí amb els altres imperialismes. L'aposta del PSOE
passa per revitalitzar el paper de l'OTAN com a gendarme mundial. Per això
és important permetre el reforçament dels seus socis europeus.
Zapatero ha compromès un acord amb Alemanya i França per què
sigui aprovada la constitució en canvi d'un espai en la direcció
de l'eix franco-alemany.
La constitució no és més que l'expressió dels dos
poders que la UE reconeix i reforça: el de les multinacionals i el dels
estats que la componen. Però el Govern la presenta com un reforçament
de la UE en clau popular, explicant la necessitat de compensar l'excés
de poder dels EUA, encara que en realitat la constitució europea s'aixeca
no contra el poder nord-americà sinó contra els treballadors i
els pobles d'Europa. Però hi ha un fet més greu i és la
desmobilització general del conjunt de l'esquerra -especialment IU, CCOO
i UGT. La campanya i els actes contra la constitució prevists en el Fòrum
Social europeu de París s'han pràcticament desactivat. És
aquest estat de coses el que permet al Govern de Zapatero revisar la decisió
del govern del PP per a fer un referèndum sobre la constitució
europea.
Avui amb la precampanya europea a menys de dos mesos estan prevalent els interessos
electorals a la necessitat de plantar cara a aquesta constitució que
nega drets als treballadors i pobles. Exigim el dret democràtic que el
poble decideixi, encara que sigui sota la forma deformada d'un referèndum.
No la Constitució europea!
Per una Europa dels Treballadors i dels pobles
Coalició electoral pel N0 a la constitució
europea
El 8 de maig es van acordar el programa i la llista electoral (veure requadre)
amb els quals la coalició "Per una Europa dels treballadors i els
pobles. No a la Constitució europea" es presenta a les eleccions
europees. Per nosaltres es tracta d'un pas decidit per avançar cap a
un reagrupament de l'esquerra revolucionària. La Constitució europea
reflecteix de forma transparent el projecte d'Unió Europea, l'Europa
de les multinacionals, dels Estats, de la repressió... Probablement serà
aprovada per la cimera de la UE de juny, una vegada que els dos governs -polonès
i espanyol- que havien bloquejat l'acord, han deixat pas ara a governs que ho
accepten. Quedarà llavors el procés de ratificació de l'acord.
Gran Bretanya anuncia referèndum, així ho havia compromès
el Govern Aznar, encara que ZP no s'ha pronunciat. La candidatura no se situa
al marge del moviment unitari creat contra la Constitució europea, al
contrari nosaltres participem d'ell, però creiem que és important
que, de la mateixa manera que en altres països europeus, construïm
un referent polític.
Des de l'inici -i com hem anat informant en les pàgines de Lluita Internacionalista-
el procés ha estat molt obert i l'hem fet arribar a tots els qui se situaven
en la batalla pel no a la Constitució. No s'han escatimat esforços
per arribar a una més àmplia coalició de partits, moviments
i militants. Cal constatar que en cap cas els qui no s'han sumat a l'acord ens
han justificat problemes de programa, doncs tot i que al final hem quedat dos
partits polítics hem integrat elements procedents de les discussions
amb altres grups. En tot cas la nostra voluntat és que aquest esforç
de confluència no acabi el 13 de juny amb les eleccions sinó que
es consolidi en un procés futur.
La nostra no serà l'única de les candidatures que es pronunciïn
pel No a la Constitució europea, encara que sí l'única
d'entre les que coneixem que prioritza aquesta batalla. Entre elles almenys
n'hem conegut dues: Herritarren Zerrenda, la Llista de la Ciutadania, impulsada
per companys i companyes de l'esquerra basca i que estaven recollint les 40.000
signatures necessàries per a avalar-la. I la Candidatura d'Unitat Popular,
amb sectors independentistes dels Països Catalans. En tots dos casos, i
malgrat la nostra insistència per debatre una candidatura comuna, han
preferit donar prioritat al caràcter de candidatura exclusivament basca
o catalana respectivament a la d'unir les forces contra la Constitució.
Lamentem la seva decisió.
Respecte a Esquerra Unida-IC, fins i tot no sabem si hem d'incloure-la en aquesta
llista dels qui estan contra la Constitució. La VII Assemblea havia decidit
que convocaria una Conferència per a prendre posició. Els corrents
crítics s'havien pronunciat en contra de la Constitució. També
ho acaba de resoldre el CC del PCE. Però IU ha aprovat programa i llista
sense cap conferència que prengui posició, amb una ambigüitat
potser ben calculada per la seva direcció per evitar la polèmica
interna o davant la possible victòria d'un No bel·ligerant, quan
el seu aliat IC està per un sí crític i que tenir bel·ligerància
pel no molestaria a Zapatero, amb qui Llamazares vol conservar una estreta relació.
Però ¿com combinarà un hipotètic No amb el Sí
crític d'IC en un tema que serà centre de gravetat de la campanya?
no parlaran d'ella? ¿demanaran a militants i simpatitzants que participen
de la campanya pel No que acabin votant l'ambigüitat i el Sí al
Parlament? Amb aquest panorama no és d'estranyar que s'aprofundeixi la
crisi en IU. Carlos Rejón, excoordinador d'IU a Andalusia i destacat
dirigent de l'oposició, ha trencat amb IU, però no per anar cap
a l'esquerra que pregonava, sinó un acord electoral amb el PSA de Pacheco.
El problema davant la falta de perspectiva d'una alternativa a l'esquerra, és
que aquesta crisi anunciada d'IU acabi amb confusió o desmoralització
per a molts honestos militants i simpatitzants. També a ells els animem
a treballar juntament amb nosaltres per una alternativa revolucionària.
Candidats i candidates
Al costat dels companys i companyes de les organitzacions polítiques que han signat la coalició -PCPE i LI- n'hi ha a títol individual del Moviment de l'Esquerra Alternativa (MIA) i Corrent Roja d'IU. N'hi ha de significatius en la lluita sindical combativa, antiburocràtica i de classe, des d'opcions com ara CGT -metall, ensenyament o administració pública-, o bé de CCOO del Corrent d'Opinió de Girona, o de la Regional Madrid Nord des de la Joventut, de telemàrqueting, arts gràfiques o ensenyament, o d'altres sindicats com IAC-CATAC o AST. També els que participen en altres sectors: en la joventut estudiantil, en lluita democràtica pels drets nacionals dels pobles, en la defensa dels drets dels immigrants, de la dona o de la lluita veïnal. D'altres són significatius de plataformes unitàries com Nunca Máis...
Així comença la llista:
Carmelo Suárez, secretari General del PCPE, del moviment de lluita i
per la pau a Canàries.
Esther del Alcázar. De Lluita Internacionalista. Militant sindicalista
de CGT a ensenyament.
Tià Salellas. Advocat que s'ha destacat en la defensa d'immigrants, de
militants pels drets nacionals i moviments socials alternatius.
Diego Rejón. Membre del comitè intercentres de SEAT. Sindicalista
de CGT i exsecretari general de CGT de Catalunya.
I l'últim lloc dels titulars l'ocupa:
Roser Veciana, activista ecologista i pels Drets Humans. Exregidora de Drets
Civils de l'Ajuntament de Barcelona.
No a l'Europa del capital i els monopolis, Per una Europa socialista que es defineixi en la lluita contra el sistema capitalista i no només per reformes. Per una societat sense explotació de l'home per l'home:
Per un pla en defensa de l'ocupació:
· Prohibició del prestamisme laboral: Fora les ETT's i subcontractes.
·35 hores setmanals sense pèrdua de poder adquisitiu de salaris.
·Derogació Reformes Laborals. Pas de precaris a fixos. Fora dobles
escales: unitat de tots els treballadors/es: "a igual treball, igual salari".
· Contra la flexibilitat laboral i les deslocalitzacions. Ni tancaments
ni acomiadaments.
. No a la discriminació entre treballadors dels països europeus:
equiparació a l'alça de les condicions laborals.
Pel control, democràtic de l'economia pels treballadors/es i al servei
dels pobles:
.Per la defensa dels serveis i empreses públiques: sanitat, ensenyament,
Renfe, Correus... Contra les privatitzacions. Els fons públics per a
les empreses i serveis públics.
. Garantia de drets bàsics (habitatge, atur,...)
. Per un sistema de pensions públic i de percepcions dignes.
No a l'Europa imperialista, Per una Europa internacionalista i solidària
amb la lluita dels pobles i els treballadors/es:
· Solidaritat amb els pobles que lluiten contra l'opressió i explotació.
Amb la resistència a l'Iraq, a Palestina o Llatinoamérica.
. No als bloqueigs econòmics als pobles.
· Derogació del deute extern.
· Contra tota intervenció imperialista sigui sota la bandera de
l'ONU, l'OTAN o l'UE
. Ni OTAN ni bases. No a l'exèrcit europeu.
No a l'Europa dels estats contra els pobles. Per una Europa de pobles lliures.
· Per l'autodeterminació nacional dels pobles i el seu dret a
la independència.
· Rebuig de l'Estat de la Monarquia i la seva Constitució. Per
la democràcia i la República.
· Per una democràcia directa amb plena decisió dels treballadors
i ciutadans.
No a l'Europa policial i repressiva. Per una Europa que defensi els drets
democràtics.
·Per la llibertat de tots/es els/les pres@s polítics
· Contra la Llei Antiterrorista i la de Partits Polítics a l'Estat
espanyol.
· Fora les llistes negres de la UE.
No a l'Europa insolidària, racista i xenòfoba. Per una Europa
d'igualtat de drets amb els treballadors/es immigrants:
· Derogació de les lleis d'estrangeria. Fora el Tractat de Shenguen.
· Dret al lliure moviment de les persones. . Pel reconeixement ple de
ciutadania de tots i totes els treballadors/es immigrants en el territori europeu.
No a l'Europa de l'especulació i la degradació ecològica.
Per una Europa respectuosa amb el medi ambient
·Per la derogació del PHN.
.Per la sobirania alimentària. Contra els monopolis.
.Tancament de les centrals nuclears.
No a l'Europa de l'integrisme cristià. Per una Europa laica i en
llibertat:
· Contra la discriminació de la joventut i la dona.
. Pel dret a l'avortament i la llibertat sexual.
Aquesta plataforma només serà possible amb la lluita, no serà el resultat de cap procés electoral, per la qual cosa no es tracte d'un llistat de promeses electorals sinó un compromís de lluita.
Procés de construcció de la UE
De l'ampliació a la Constitució
El 1er de maig se celebrava l'ampliació de la Unió europea. 10 nous Estats -la majoria de l'est- es van integrar a la UE. La UE passa de 15 a 25 membres, amb un mercat potencial de 454'9 milions de persones. Capitals i mercaderies tenen les portes lliures, no així els treballadors de l'est que deuran esperar 7 anys per poder-se desplaçar a treballar a l'Europa occidental.
Per a les multinacionals l'ampliació era essencial cara a augmentar
beneficis, desplaçant part de la producció a l'est europeu i per
aprofitar allí la mà d'obra barata. De fet les multinacionals
ja tenien ultimats els plans de deslocalització de la seva producció.
Així va ocórrer per exemple amb SEAT i Bratislava. Els costos
salarials per hora treballada en aquests Estats de l' est són equivalents
a una cinquena part dels de la UE vella.
No van acabar aquí els beneficis de les multinacionals, ja que totes
estan utilitzant l'amenaça de deslocalització perquè els
treballadors de les plantes que queden a la vella UE hagin d'acceptar reduccions
dràstiques de sous. Així tot el que s'ha avançat amb dures
negociacions de conveni durant anys salta de cop amb caigudes de sou d'entre
el 20 i el 30%.
Des del punt de vista polític Alemanya ha estat la gran valedora de l'ampliació
que veu com s'eixampla la seva àrea d'influència a la UE que avui
ja és decisiva des del punt de vista de la producció. Cada vegada
més, la UE gira al voltant d'Alemanya, malgrat que aquesta arrossega
encara una certa indigestió, la que li va suposar engolir la zona oriental
en la seva reunificació. Alemanya recupera el seu lloc central a Europa.
Ara la prioritat se situa en l'aprovació de la Constitució. Com
ho expressa Ahern, president de torn de la UE: "Sense Constitució
tindrem grans dificultats. La reforma del sistema de decisió és
clau". Efectivament, per a ells el gran assumpte no és com en la
Constitució es recullen els drets i deures dels europeus i s'harmonitzen
les legislacions, sinó més aviat com és el nou repartiment
del poder en el si de la UE, és a dir, qui i com pren les decisions.
Els vells models de la unanimitat i el consens no són ja aplicables,
suposen un procediment lent i costós, mentre la nova situació
requereix més decisió i concentració del poder, mentre
la productivitat segueix creixent a l'altre costat de l'Atlàntic molt
per sobre del que ho fa a la UE.
Aquests són els seus interessos, els de l'ampliació i ara l'aprovació
de la Constitució. I aquests els interessos oposats dels treballadors,
siguin de l' est europeu o de l'Estat espanyol. Als de l'est els espera accelerar
la destrucció de la indústria nacional, com en la reconversió
industrial viscuda els anys 80 aquí. Un deteriorament ràpid de
les condicions laborals, doncs les multinacionals no van per a millorar i tendir
a la igualació de les condicions laborals sinó per aprofitar el
baix cost. Els preus tendiran a igualar-se, els sous no. Una forma d'assegurar-ho
són les limitacions a la mobilitat de la mà d'obra mentre dura
la transició.
Però l'ampliació sota la Unió Europea, l'Europa del capital
i la guerra, tampoc no és positiva per als treballadors de l'Estat espanyol
ja que, com s'ha demostrat amb les deslocalitzacions i les exigències
de reduccions de sous, estan sota la pressió del nou mercat de mà
d'obra barata i la de l'exèrcit de reserva que suposen els treballadors
de l'est europeu.
És per tot això que no donem suport a l'ampliació de la
mateixa manera que rebutgem la Unió Europea, un pla capitalista per a
millorar els seus beneficis a costa dels treballadors, siguin de l'est o de
l'oest. Sota el capitalisme aquests processos de suposada "unitat"
es giren contra els treballadors i els pobles d'Europa. Rebutgem la Unió
Europea, com hem rebutjat el MERCOSUR o el NAFTA al sud i nord respectivament
del continent americà. Nosaltres estem per la unitat de tots els treballadors
i pobles del continent, que avui ens enfronta en primer lloc a multinacionals
i Estats europeus, a la seva Unió Europea. La nostra unitat, la de l´internacionalisme
s´ha de fonamentar en l'alliberament dels treballadors i la llibertat
dels pobles. Aquesta és l'Europa dels treballadors i els pobles. Una
Europa unida i socialista.
POLÍTICA
La política exterior del PSOE
Navegant entre dues aigües
L'imperialisme espanyol és de segon ordre però amb llaços estratègics importants a Amèrica llatina i el Nord d'Àfrica. La burgesia espanyola va agafar el vagó de cua de l'imperialisme gràcies al govern de Felipe González. Primer amb l'entrada en el Mercat Comú Europeu (avui UE), però les diferències amb els homòlegs centreeuropeus en potencial productiu eren abismals. El cost per l'entrada va ser desastrós per als sectors industrials espanyols. El Govern del PSOE va procedir a una terrible reconversió industrial amb retallades de plantilles i tancaments, l'atur va créixer a taxes no conegudes abans. Va gastar enormes sumes de diners públics invertits a fons perdut per a privatitzar empreses. Els sectors industrials que no van ser desmantellats van ser devorats per les multinacionals alemanyes i franceses. En el repartiment de la producció europea, l'Estat espanyol encara que mantenia una automoció de baix cost, quedava per al sector serveis, amb el turisme. D'aquest embat tot just van resistir alguns grans monopolis, la major part dels quals eren fins i tot estatals i el sector financer.
UE i Amèrica Llatina
Va arribar la segona oportunitat: vist que a Europa ocupava un lloc secundari,
la gran burgesia espanyola va girar la seva mirada cap a Amèrica Llatina,
llavors de rebaixes per les condicions imposades per l'FMI que exigirien privatitzacions
en tots els sectors. Iberia, BBVA, BSCH, Telefónica, Repsol, Endesa,
Gas Natural o Agbar es van llançar a l'expoli del continent. El rei i
González es van posar al servei d'aquesta operació. Fins i tot
es va formalitzar la recomposició de la imatge imperial -a l'estil de
la reina i la Commenwelth o del president francès i les seves velles
colònies africanes-, aprofitant el 92, aniversari de la colonització
d'Amèrica, quan el Rei d'Espanya reunia sota la seva presidència
als caps d'Estat de tots els països llatinoamericans, encara que a diferència
d'altres imperialismes, amb un talonari d´ "ajudes" molt poc
suculent. Aquesta trobada s'ha vingut mantenint any rere any.
Des del punt de vista de la producció Europa és vital, tant en
importacions com en exportacions, però des del punt de vista financer
el centre de gravetat es va traslladar a l'altre costat de l'oceà ja
que de les seves "inversions" depèn avui directament el 30%
del valor de la Borsa de Madrid. I si per a estar a les bones amb Europa i rebre
fons és imprescindible col·laborar amb l'eix franc-alemany, per
a assegurar els interessos a Amèrica Llatina cal estar d'acord amb l'amo
ianqui. Des del punt de vista empresarial aquesta duplicitat d'interessos té
a veure, per exemple, amb la presa de posicions de la patronal catalana més
lligada a la producció industrial, encara que sigui com a gerent d'alguna
multinacional i el poder de la CEOE a Madrid, dominat per les grans multinacionals.
Només s´ha de veure la diferent posició d'aquests dos sectors
-i dels seus representants polítics PP i CiU- davant la guerra de l'Iraq.
La política internacional de González va respondre als interessos
de la burgesia, de la mateixa manera que l'èxtasi ianqui al que va arribar
Aznar va comptar amb el suport de les principals multinacionals espanyoles quan
es van veure asfixiades per la crisi llatinoamericana del 2001. Els seus interessos
estaven amenaçats i no va ser la UE sinó la Reserva Federal Nord-americana,
o per mitjà d'ella l'FMI, qui va evitar la fallida. És curiós
que al servei de les multinacionals espanyoles controlades per amics del PP,
no van faltar els viatges de Felipe González. En aquest objectiu tots
estan d'acord.
L'imperialisme espanyol no és secundari avui a Amèrica llatina,
ni per les inversions ni pel paper polític que ha jugat: per exemple,
Aznar va mantenir fins el final al dictador Fujimori (denúncies de Toledo),
va preparar al costat dels EUA els intents colpistes contra Chaves a Veneçuela,
va intervenir en la crisi boliviana... Els interessos de l'Estat espanyol i
els EUA es van unir. És per això que les multinacionals espanyoles
van aplaudir la foto del trio de les Açores esperant potser a canvi un
tracte especial quan amb l´ALCA tot el continent quedi sota el mantell
nord-americà.
"L'equilibri" es diu OTAN i "antiterrorisme"
Zapatero vol restablir l'equilibri de González en política exterior:
prioritat a Europa, però relacions privilegiades amb els EUA. El programa
electoral del PSOE diu: "La seguretat d´Espanya està salvaguardada
per la seva pertinença a l'OTAN i per la cobertura que li proporciona
el conveni de cooperació -amb EUA- de 1988. Aquest conveni, esmenat el
2002, és un instrument eficaç per a la salvaguarda dels interessos
comuns de seguretat, sempre que la seva aplicació es porti a terme amb
respecte als principis de la democràcia, les llibertats individuals i
l'imperi de la llei" i de conformitat amb "els propòsits i
principis de la Carta de Nacions Unides". Tenim el nucli central: l´
acceptació de l´hegemonia dels EUA passa per la resolució
de l'ONU que permeti la intervenció de l'OTAN. En el mateix sentit s'expressa
el "socialista" Solana al capdavant de la PESC, sempre es refereix
a les unitats militars de la UE com a "pilar europeu de l'OTAN". No
es tracta de competir o independitzar-se de l´imperialisme d'EUA sinó
de tornar a l'esquema que ells manen, però comparteixen. L'OTAN és
doncs un espai privilegiat per a això.
L'OTAN ha anat preparant-se per a jugar un nou paper. La Cimera de Praga (XI-2002),
ja va posar l'eix central en el "terrorisme". Davant els Ministres
de Defensa de l'OTAN a Munich (II-2004), Rumsfeld afirmava: "EUA creu que
l'OTAN pot i deu jugar un gran paper, tant a l' Afganistan com a l'Iraq".
El secretari general de l'OTAN, Jaap de Hoop Scheffer, ha declarat davant alts
oficials a Ankara que "L'OTAN està preparant-se per a transformar-se
a si mateixa i plantar cara a les noves amenaces del terrorisme, les armes de
destrucció massiva. Les decisions bàsiques per a aquestes transformacions
seran adoptades en la Cimera d'Istanbul.". La Cimera d'Istanbul tindrà
lloc quan se celebrin els Jocs Olímpics a Atenes, en els quals l'OTAN
s'encarregarà de la "seguretat" i de la "protecció
antiterrorista", legitimant la seva participació en assumptes interns.
Especialistes d'EUA i Israel estan instal·lats ja en el Ministeri d'Ordre
Públic.
Però que el reequilibri es doni no depèn
de Zapatero
Però una cosa són els plans sobre el paper del PSOE i una altra
la realitat. De moment i davant la necessitat de no començar consumint
el poc crèdit amb el qual arribava a la Moncloa, va decidir la retirada
de les tropes. La resolució va disgustar Bush i va agreujar la situació
de les tropes ocupants, no obstant primer Bono i més tard Moratinos,
van viatjar a Washington per atenuar la reacció i segurament compensar-lo
amb altres serveis (més tropes a l'Afganistan...). La burgesia espanyola
no permetrà un distanciament d'EUA perquè comparteixen interessos
vitals a Amèrica Llatina, per això Moratinos declara que vol "mantenir
tot el que va construir en matèria de relació privilegiada amb
EUA" el govern Aznar.
La possibilitat d'arribar a aquest reequilibri depèn essencialment de
dos factors: El primer de les relacions interimperialistes, és a dir,
que EUA s'avingui a restablir una política de repartiment del mercat,
i el pla Bush no anava per aquest camí, ben al contrari, deixa a un costat
l'ONU i la resta d'imperialismes per a procedir a un nou control directe del
món. Potser l´empantanegament a l'Iraq imposi una derrota relativa
a Bush i l'obligui a restablir mecanismes per a compartir amb uns altres el
botí. Així doncs la capacitat o no de restablir un cert reequilibri
interimperialista no està en mans de ZP sinó de Bush.
El segon factor és el creixement de la consciència antiimperialista,
en particular contra EUA a propòsit de la guerra. Si amb González
es dissolia aquesta consciència després de la derrota del referèndum
de l'OTAN, avui creix. Aquest factor va ser decisiu en la caiguda del PP i en
la decisió de retirar les tropes de l'Iraq. La capacitat de mobilització
contra els plans imperialistes posarà serioses dificultats per avalar
noves intervencions militars. El més previsible és que aquestes
arribaran sota les directrius de l'ONU i l'aplicació de l'OTAN. Per això
no cal baixar la guàrdia i reiterar de nou: Fora bases. Ni sota l'ONU
ni sota l'OTAN: Fora totes les tropes de l'Iraq i l'Afganistan. Fora imperialistes
d'Amèrica Llatina.
Sangoneres espanyoles a Amèrica Llatina
Telefónica
És la principal empresa de telecomunicacions de parla castellana al món.
Después d'invertir més de 10.000 milions de dòlars a la
regió, amb la compra d'empreses privatitzades, compta amb 49 milions
de clients a l'Argentina, Brasil, Xile, Perú, Amèrica Central
i Puerto Rico. Projecta invertir 20.000 milions de dòlars més
a la regió per extendre's a d'altres segments de mercat.
BSCH i BBVA
Han invertit més de 10.000 milions ala regió i, a més de
tenir grans xarxes amb actius que superen els 20.000 milions de dòlars
i més de 16 milions de clients lideren els fons de pensions privats.
Endesa España i Iberdrola
Endesa ha participat en la majoria de processos de privatització locals:
ara té 25 milions de clients a Amèrica Llatina, d'on provenen
el 40% dels seus ingressos. Iberdrola, amb 2.000 milions de dòlars en
operacions de compra té 15 milions de clients a sis països.
Repsol
Ha comprat l'argentina Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), i ha
adquirit concessions per a l'exploració de petroli en vuit països
llatinoamericans. Gràcies a això s'ha convertit en la primera
empresa espanyola.
Font: Informe CEPAL sobre inversión extranjera en América Latina y el Caribe.1999
4.113.000 euros pel casament del Príncep
Ni un euro per a la corona
El casament del príncep Felipe i Letizia Ortiz està en portes. Amb ell intenten donar continuïtat a la monarquia borbònica que ens va imposar Franco. La maniobra, per descomptat, la paguem tots mentre ens mengen la precarietat, els tancaments i les privatitzacions. Segons els comptes d'Ana M. Pascual en el seu article "Les noces en xifres" (Interviú 1439) s'estima que el cost del Casament Reial serà de 4.113.000 euros: una mica més del sou de tot un any, amb les seves dues pagues extres, de 285 treballadors que cobressin 1000 euros mensuals. Això a part de l'increment de repressió que representen 10.000 policies de tot l'Estat des d'un mes abans de les noces, tot exigint DNIs als veïns de Madrid.
Els 4.113.000 euros són un altre extra del tipus del de la caseta del
príncep i, per descomptat, són a banda del pressupost de la Casa
Reial a la qual els diputats li han apujat el 4 % per sobre de l'IPC i arriba
als 7.512.970 euros per a l'any en curs: el que vindrien a ser les ajudes de
menjador de tot un curs per a 6.156 nens. A part, clar, està el sou del
rei que declara a Hisenda...
El que passa és que Eurobusiness, tant el 2000 com el 2002 situa a Joan
Carles entre les fortunes del planeta i, que sapiguem, a part d'una trucada
de l'ambaixada a Londres i un article de El Mundo (21/7/02), res no ha fet la
Casa Reial per desmentir-ho. Un es pregunta llavors: per més ajudes de
menjador que estalviïn, amb la vida que duen, ¿els ha arribat per
estalviar aquesta fortuna? Doncs sembla que no, que la cosa no va d'estalvis.
Del llibre "El negoci de la llibertat", Ed. Foca, 1999 de Jesús
Cacho, -que es pot comprar fins i tot per internet- es poden extreure coses
com aquesta: "Sempre s'ha dit que la Casa Reial és pobra... Joan
Carles va arribar al tron d'Espanya literalment amb allò que portava
posat... però aquell monarca pobre que el 1975 es va fer càrrec
de la Corona d'Espanya jurant la Constitució, és avui un home
ric". I referint-se al com ho ha fet diu: "Una de les primeres formes
conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per
a cobrir les seves necessitats d'energia. Tot semblava normal... Res més
ocupar Joan Carles I el tron a la mort del dictador, Manuel Prado es va dedicar
a remetre diverses missives reals a d'altres tants monarques reinants, especialment
del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d'Espanya."
Segons Cacho, la monarquia saudita va respondre favorablement amb la concessió
d'un crèdit per 100 milions de dòlars. I la mateixa quantitat
la va donar l'empresa kuwaití KIO, mitjançant l'empresari Javier
de la Rosa. "Els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat
que, durant l'anomenada 'Tempesta del Desert', l'aviació nord-americana
pogués disposar al seu criteri de les bases aèries espanyoles
de Rota i Torrejón...". Llegint això, és lícit
preguntar-se ¿van tenir a veure els pagaments amb el canvi sobtat del
govern de González que va passar de la negativa inicial a l'entrada en
la guerra al seu contrari, després d'un consell de ministres amb la presència
del Rei?
Serà difícil que ens n'assabentem. El 27 d'abril, en un article
de José García Abad a El Segle, podíem llegir que Manuel
Prado i Colón de Carvajal -el mateix que cita Cacho-, administrador privat
de Sa Majestat el Rei durant dues dècades i el seu millor amic des de
en fa tres, ingressava a la presó. És imputat en dos casos, el
"Wardbase" i el "Pincinco", ambdós inserits en el
procés KIO, per un valor total de 18.000 milions de pessetes -uns 108
milions d'euros-. Com es pot observar, les quantitats encaixen amb les citades
per Cacho, encara que el destinatari no. I diu García Abad "Prado
es va salvar de la Cort Comercial londinenca -a través de la qual l'emirat
de Kuwait intenta localitzar els milions esfumats amb KIO- a costa d'implicar
involuntària però imprudentment a Joan Carles I d'Espanya. No
és que acusés al Monarca -en això Prado és una tomba-
sinó que el Rei apareix en les seves converses telefòniques amb
importants personalitats de l'emirat. Casualment aquestes cintes van aparèixer
al despatx de Javier de la Rosa, qui les va utilitzar per justificar l'evaporació
del diner kuwaití."(...) "Les denúncies de Javier de
la Rosa exigien que el poder judicial augmentés el zel de la Justícia
contra qui podia estar calumniant el Cap de l'Estat: va assegurar que disposava
de cartes amb capçalera de la Casa Reial; que guardava enregistraments
a l'hotel Claridge de Londres en els quals Don Joan Carles agraïa les aportacions
fetes a Prado; que podia presentar cartes d'aquest, qui en nom del Rei agraïa
l'enviament de 429 milions de dòlars." "El fiscal general de
l'Estat, Carlos Granados, va tractar d'avortar un escàndol imminent tot
assegurant que el Rei era "totalment aliè" als negocis entre
de la Rosa i Prado, però no va estimar convenient instar el processament
del suposat calumniador.(...)"
Així doncs, a les vespres de les Noces, s'avorta un altre possible escàndol:
Prado entra a la presó voluntàriament, sense ni comparèixer
davant l'Audiència Nacional -i per tant sense declaracions- a canvi d'una
reduïda condemna de 2 anys... per a escampar "un tupido velo"
sobre si va tenir preu la participació espanyola a la guerra del Golf
i si el van tenir les vides que va costar.
Aberri Eguna. Del reformisme armat
a l'interclassisme desarmat
Cap a la conciliació de classes
Per primera vegada l'esquerra abertzale no va convocar aquest any l'Aberri
Eguna. Sota el supòsit de "ha arribat el moment de superar les iniciatives
partidàries" HB va convidar a la seva militància a assistir
a l'acte de presentació del Fòrum Nacional de Debat que se celebrava
aquest dia a Iruña (Pamplona).
Aquest acte, realitzat en una sala de l'Hotel Tres Reyes, era un reflexe de
la situació: estava previst celebrar-lo en el Palau d'Esports de Barañaín
però va ser desautoritzat per l'alcaldessa del PSOE i va haver de llogar-se
la sala reduïda d'un hotel. La "bona voluntat" i "el camí
del diàleg" que preconitzava el Fòrum topava amb l'assetjament
d'un partit estatalista.
Si en les dècades passades l'esquerra abertzale tenia dipositades les
esperances en un possible dia que el govern espanyol s'assegués a negociar
obligat per les accions d'ETA, ara, mantenint la via exclusiva basca, Herri
Batasuna aprofundeix la seva dissolució política, anunciada des
de fa temps, presentant-la com un gran avanç de construcció nacional:
un projecte de debat, per a "reflexionar amb més calma i profunditat"
que "no respongui a conjuntures concretes", amb la perspectiva de
"inserir-lo a Europa a nivell internacional".
Formalment, el projecte del Fòrum difereix del pla de reforma autonòmica
d'Ibarretxe, però coincideix sospitosament amb el seu escenari de "condicions
de llibertat, sense violència i sense exclusions" que dit en altres
paraules significa una crida a la desmobilització doncs les lleis dels
estats espanyol i francès, l'ocupació militar i policial del seu
territori, les contínues persecucions, etc, que han convertit Euskadi
en un laboratori d'I+D repressiu, no deixen altra disjuntiva que o claudicar
o continuar la lluita política (respondre a les "conjuntures concretes").
Quant a la "oportunitat democràtica" que es diu disposen el
PSOE o la Unió Europea, no tenim cap confiança: Ni el PSOE defensor
del centralisme espanyol ni els estats repressius de les burgesies europees,
permetran el lliure exercici del dret d'autodeterminació. No creiem,
com va dir en aquest acte Alec Reid sacerdot mediador irlandès, que "el
diàleg és quelcom que sempre funciona" doncs amb els opressors
l'única cosa que funciona és la mobilització".
Al centre d'aquesta proposta està la creació d'una "Taula
per a la resolució del conflicte en Euskalherria" (sense exclusions)
a l'estil de les "negociacions de pau" irlandeses o salvadorenyes.
Otegui va dir referint-se a la Taula "per a nosaltres aquest és
un debat que no s'ha de donar de manera pública". La "construcció
en positiu" que es preconitza és una cortina de fum dilatòria
per a gestionar la traïció d'esquena al poble basc.
Enlloc de reconèixer les brutals conseqüències de la repressió
en el moviment abertzale i buscar una sortida trencant l'aïllament i propugnant
la mobilització política en tot l'estat espanyol aprofitant la
agudització de les contradiccions d'aquest, es nega l'efecte domesticador
repressiu, s'encobreix el replegament amb una fugida cap endavant "en positiu"
i s'aprofundeix l'aïllament amb la mera esperança "de l'empara
de moderadors internacionals aliens al conflicte". Pràcticament,
amb l'excusa del independentisme s'encobreix la negativa a la unitat de classe
i la recerca d'aliances amb la burgesia, teòricament, suposa una infravaloració
del paper dels estats com cristal·lització i marc de la dominació
capitalista.
Tot això ve teoritzat amb un tempo més dilatat per a l'alliberament
nacional que la de classe, que no compartim doncs per a nosaltres l'emancipació
nacional o la dirigeix la classe treballadora o no serà possible, sent
aquella un component més d'una única lluita de classes. Considerem
que tal error deriva d'un balanç equivocat de l'experiència estalinista
que va trair tant la lluita nacional com la dels treballadors. A això
contraposem una proposta d'unitat no uniformitzadora en la qual els diversos
ritmes siguin un impuls per a la lluita i no un element a refrenar. Lluita Internacionalista
defensa el dret d'autodeterminació de Euskal Herria i la consigna de
Federació de Repúbliques com a marc per a la lluita del poble
basc contra l'estat monàrquic que per a aconseguir els seus objectius
ha de conjuntar-se amb la de la resta dels treballadors i pobles de l'estat
i així alliberar-se de la seva opressió.
Concloem, el camí de bondat cristiana ("mai hi ha un sol culpable"
segons el text presentat) i de mínims consensuals és un atzucac
per als lluitadors bascos. L'única "superació del conflicte"
és la superació de l'origen del conflicte, la destrucció
del marc constitucional monàrquic. Confiem en l'experiència i
esperit crític d'aquests lluitadors es rebel·li contra la claudicació
i submissió als factòtums, i seguim units lluitant pel dret d'autodeterminació,
la derogació de les lleis Antiterrorista i de Partits, l'alliberament
dels presos polítics i la depuració i càstig dels torturadors.
L'esquerra cobrada
Fer una ronda per les seus catalanes dels partits parlamentaris que es reclamen
de l'esquerra com a membre d'una delegació de la Plataforma Aturem la
Guerra de Girona pel cas de l'Escamot Dixan és, abans que res, reconfortant.
No és que hagi de sorprendre -entre altres coses perquè mentre
eren del tot a l'oposició van utilitzar aquest descarat escàndol
de cas (vegeu els números anteriors de LI) contra el govern del PP-però
la cosa és que tots ells tenen tan extremadament claríssim que
els 6 companys empresonats haurien de ser al carrer. Sense que serveixi de precedent,
però també sense cap vergonya, podem reconèixer que estem
d'acord.
D'acord fins que s'arriba al punt de demanar a aquesta parlamentaríssima
i governamental esquerra no ja que es descari, sinó, coherents com es
pressuposa que deuen ser, doncs això, que facin no res més que
el que els toca: fer públic això que diuen en privat, votar -i
per tant aprovar- al Parlament i al Congreso de los Diputados la mateixa moció
que ells han presentat -i aprovat- en multitud d'ajuntaments de les comarques
gironines i respondre en conseqüència com a Govern que -directament
en alguns casos i indirecta en altres- són.
"Però és que està en mans de la Justícia"
-més o menys com sempre des de fa més d'un any i no per això
deixàveu d'exigir al govern del PP que els deixés anar; fins i
tot el jutge que ha instruït el cas fins que el CGPJ el va suspendre i
que Garzón va veure sortir el sol altra vegada i se li van esmolar els
ullals va declarar que eren a la presó per una persecució com
la dels nazis sobre els jueus (Polanco dixit); i fins i tot la Constitució
que vau treure a passejar sense vergonya el 12M situa en el Govern la responsabilitat
de dirigir la política criminal de l'Estat via Fiscalia. "Sí,
però és que hi ha hagut l'11M" -novament d'acord... però
l'11M aporta algun element nou a un cas que el Govern del PP va obrir el gener
del 2003 per justificar la intervenció a l'Iraq? "Ja, però
és que hi ha un clima com molt gros d'histèria" -histèria
la que esteu intentant generar vosaltres perquè nosaltres -que som tots
els altres i el poble de Madrid abans que ningú- el 13M va respondre
d'una manera que pot qualificar-se de qualsevol cosa llevat, justament, de xenofòbia
histèrica i, dit sigui de passada, un dels danys col·laterals
d'allò és que avui us assegueu a les vostres corresponents poltrones.
"És clar, és clar, estudiarem ben acuradament com podem fer-ho,
hem d'anar a poc a poc..." -és clar, és clar.
A poc a poc vol dir exactament que el ciutadà pel canvi JM Vallès,
Conseller de Justícia, té l'agenda saturadíssima des de
fa tres mesos, que al diputadíssim del PSC-PSOE que va dir que sí
a tot se l'ha empassat la terra, que el president del flamant grup d'ERC a Madrid
t'envia a parlar amb Convergència i que la direcció dels descarats
d'ICV-EUiA -que t'havien enviat primer a parlar amb ERC i el PSC- prohibeix
als seus diputats agosarats que facin allò a què s'havien compromès
de manera immediata: roda de premsa amb posicionament públic i visita
als presos a Navalcarnero.
Així està el pati. El PP no és pas l'únic a l'hora
d'utilitzar els morts de Madrid, els nostres morts d'una guerra que mai no ha
estat nostra. Si gosen amagar el cap sota l'ala de la croada antiterrorista
davant d'un cas tan descarat que va convertir-se en escàndol, que ZP
en persona va llençar-li a la cara a Aznar al Congreso de los Diputados
i que ha mantingut una intensa campanya de suport sense treva des de fa més
d'un any, anem-nos preparant que pinten bastos. El pacte antiterrorista que
es va abatre amb tota la seva artilleria sobre Euskal Herria apunta ara, degudament
ampliat i corregit, contra els treballadors immigrats. Anem pensant en construir
l'alternativa, perquè la descarada esquerra parlamentària sembla
que està a punt per escombrar tots els molts "terroristes"
dels carrers.
Com els Jocs Olímpics de 1992, el Fòrum de les Cultures és
un gran pretext per a una reforma urbanística de proporcions mai vistes:
suposa la requalificació de tot el litoral nord de Barcelona, una zona
potencialment massa valuosa per continuar sent la zona de residència
dels veïns "de sempre" del barri de Poble Nou. Així van
començar les obres del que s'anomenarà "districte 22@":
una "ciutat del coneixement", segons la propaganda, que per establir-se
necessita enderrocar gran quantitat d'edificis històrics del barri i
expropiar milers d'habitatges. El que construeixen al "22@" són
hotels, centres comercials, gratacels per oficines i habitatges de luxe; acccelerant
el procés de "gentrificació" que va viure la ciutat
en els darrers deu anus. En menor mesura, aquest fenomen es verifica també
al centre i en altres barris de Barcelona: però al litoral nord pren
dimensions inimaginables.
El pressupost total del Fòrum 2004 és d'uns 2.000 milions d'euros;
d'aquests, només 319 es destinaran a continguts; els altres 1.740 milions,
a projectes urbanístics. Obviament els qui s'emportaran els beneficis
seran els grans lobbys i companyies immobiliàries (Procivesa, Servihabitat...);
i les multinacionals queja van comprar terrenys -abans públics o propietat
dels veïns- de l'antic Poble Nou, des de General Electrics, fins a La Caixa,
Retevision, AXA o Deutsche Telekom.
Enviat per l'Assemblea de resistències al Fòrum.
SINDICAL
Congrés confederal de CCOO
Direcció castigada, oposició dividida
El Congrés Confederal de CCOO celebrat a Madrid (21 al 24 d'abril) s'ha caracteritzat per la gran divisió interna, l'augment de burocratisme, la crisis en la política sindical conciliadora i el vot de càstig que ha obtingut JM Fidalgo. Al congrés s'han presentat dues llistes per a la secretaria general - la de Fidalgo (59%) i la del sector crític amb A.Moreno (30%)-, i tres llistes per a l'executiva - la de Fidalgo (58,6%), la de Moreno (23,1%) i la de Benito (18,1 %). El sector que representava Benito -que havia trencat amb els oficialistes- va donar llibertat de vot a secretari general menys votar a Fidalgo, l'home fort de Fidalgo serà Toxo -el que va "trair" els companys/es de Sintel- i la composició final de l'executiva exclou de responsabilitats al sector crític.
La col·laboració d'aquests anys de CCOO, com la d' UGT, en la
política neoliberal del PP i de CiU ha donat lloc a un pactisme traduït
en grans acords contra la classe treballadora i en una política repressiva
contra els sectors més combatius del sindicat. El reelegit JM Fidalgo
ja va manifestar en el congrés que la seva política sindical era
la de continuar col·laborant ara amb el govern de ZP amb les reformes
(laborals i pensions publiques) sense imposar exigències prèvies,
els pactes per la competitivitat i l'ocupació... en definitiva continuar
amb la pau social. Una mostra és el lema oficial del 1r de maig, cap
referència a la situació laboral.
En anteriors articles de LI ja dèiem que els processos congressuals de
CCOO celebrats fins ara tenien trets comuns: la falta de participació
en el debat , el control i la repressió de les direccions, i la falta
d'impulsar i organitzar des de la base una alternativa a la política
sindical. Tot això ha desembocat en enfrontaments des dels aparells per
la quota de poder. És el cas de Catalunya (CONC) on la posició
del sector crític, sense presentar llista alternativa, ha estat en declivi
víctimes de la burocràcia dels seus dirigents que es veuen sotmesos
a la política de la majoria a canvi d'ocupar una "cadira i les seves
remuneracions extres". És cert que en el sector crític ha
minvat la militància degut a la repressió de l'aparell, però
també hi ha responsabilitat interna en la lluita per molt que el sector
crític hagi expressat en un comunicat que es mostra satisfet dels resultats
-"El Sector Crític mostra la seva satisfacció pels seus resultats
i pel desenvolupament del Congrés ja que s'ha posat de manifest la seva
unitat, el seu pes en l'organització i la seva capacitat de defensa en
el debat de les esmenes, de proposta i alternatives solvents"-, el que
realment s'amaga és la falta de donar un gir a la línia d'acció
-moure's per les altures i poc per les bases- i no donar la lluita a l'interior
del sindicat (en els tancaments d'empreses i regulacions de plantilla...), tot
al contrari de com s'ha fet des de Girona amb el corrent d'opinió (veure
LI 49). Abans dels congressos la línia que va prendre l'assemblea de
crítics a Madrid era alinear-se al model de Catalunya (el conservadorisme
burocràtic): consensuar posicions per no trencar-se més amb la
defensa de la pluralitat i intentar governar junts (és a dir, més
consens), la subordinació donant l'aval a la política sindical
aprovada en els nous documents mantenint la concertació social i els
acords Interconfederals, la defensa de la constitució europea, o l'aplicació
dels nous estatuts que augmenten la repressió sindical cap a l'oposició,
sobretot davant les lluites que s'esdevenen. Què farà ara el sector
crític de Moreno?
La perspectiva que es presenta ara portarà a CCOO al gran pacte amb el
govern i la patronal per les noves reformes laborals i les pensions, per negociar
les deslocalitzacions i tancaments d'empreses, i les privatitzacions dels serveis
públics, per la moderació salarial... L'oposició surt d'aquest
Congrés debilitada (molts companys/es han estat expulsats o han marxat)
i dividida, sense una política combativa clara. Caldrà un reagrupament
dels sectors més combatius (corrent d'opinió de Girona, companys/es
de la xarxa contra els tancaments d'empreses, sectors d'Andalusia i Madrid...)
que impulsin corrents des de la base, la unitat d'acció en els comitès
d'empresa per combatre l'orientació pactista de les direccions davant
els tancaments d'empreses i les regulacions de les plantilles i un veritable
sindicalisme de classe que incorpori els sectors més desafavorits (dones,
joves i immigrants).
Comissió sindical de LI
Consens i gir sindical a la dreta
Entrevistem l'Ángel González del corrent d'opinió de les comarques gironines que va assistir al Congrés de la CONC a Catalunya com a delegat per Telefónica de Girona. Un Congrés de consens, i buit, que acabà amb la reelecció de J Coscubiela (66%) tot significant un vot de càstig malgrat el consens. El company Ángel i d'altres companys que s'han sumat i han defensat al Congrés les esmenes crítiques presentades, demanant una llista alternativa i posicionant-se contra l'executiva de consens que va sortir (75%), són l'expressió d'una lluita que han vingut donant per un sindicalisme de classe. A ell li fem aquesta entrevista.
Com s'ha desenvolupat el Congrés de la CONC?
Per mi ha estat el Congrés (860 delegats/des) amb menys contingut polític
i debat sindical. L'he vist molt institucionalitzat, sincerament recordant com
han sigut altres Congressos de CCOO, aquest no té res a veure amb el
que ha estat l'essència de CCOO.
Com vas veure la posició del sector crític?
M'ha donat la impressió que els qui lideraven les posicions crítiques
ho tenien clar (o sigui consensuat), es va fer un intent de presentar la candidatura
alternativa donant la imatge de que s'estava en una posició de voler
canviar, però en l'assemblea que va fer-se el segon dia del Congrés
per part dels "crítics", uns 270 delegats, es va veure clar
que de mantenir una candidatura alternativa s'estava molt lluny, doncs els qui
estan a la direcció de la CONC per part dels "crítics"
estaven pel consens, se'ls veia massa. Per a mi i algun company més un
fet decepcionant. Els companys que portaven el protagonisme del consens militen
al PCC i al PSUC-Viu i ja van expres-sar-se en aquest ma-teix sentit en l'assemblea
estatal del sector crític a Madrid.
És cert que es van fer notar algunes absències, unes com a conseqüència
de la política de repressió de la direcció i d'altres perquè
ja es van encarregar -des de la direcció del sindicat- per tal que no
hi fossin al Congrés exercint un control dels realment crítics.
No s'ha donat cap expressió d'una alternativa d'esquerra al consens dels
oficialistes i "crítics".
¿Van presentar-se esmenes sobre els acomiadaments i tancaments d'empreses,
o sobre la precarietat.?
Les úniques esmenes que es van presentar sobre els acomiadaments i tancaments
d'empreses les va presentar el company Juan Montero de Miniwatt. Les va defensar
amb molta dignitat i en la seva línia, però van ser totes rebutjades.
Jo vaig presentar una resolució al company del CITE sobre l'Operació
Llac (immigrants detinguts a Girona), ell es va comprometre a treure-la i ni
tan sols la va mencionar quan va prendre la paraula, lamentable.
En el IV Congrés de CCOO a Girona el corrent d'opinió de Girona
"per un gir sindical a l'esquerra" presentà llista alternativa
a secretari general i executiva, i en el Congrés Confederal el sector
crític, encapçalat per Agustín Moreno, també les
presentà. ¿Com és que a Catalunya no s'aixeca una alternativa
combativa? ¿Què està passant en el sector crític
en general?
La diferència dels crítics del corrent d'opinió i els crítics
de la CONC és que a les comarques gironines hem seguit mantenint les
nostres posicions i el model sindical que sempre ens ha caracteritzat: un sindicalisme
de classe, assembleari, participatiu i en el que les decisions que es prenen
són les que decideixen la majoria dels treballadors. A mi em dóna
la sensació que des del VII Congrés, quan Coscubiela integra en
una candidatura de consens a tots els crítics i oficialistes, els crítics
s'han anat burocratitzant i això crec que és degut a la por que
tenen alguns a perdre el lloc que avui tenen a la CONC. Doncs de fet al Congrés
de la CONC es comentava per part dels oficials que si no acceptaven el consens
-tal i com ho havien plantejat alguns crítics- perdrien alliberats, salaris…
Vols afegir alguna cosa més?
Per acabar vull dir que l'exemple de Girona hauria de ser el reflex a seguir
pels crítics en general i hem de ser capaços de posar-nos en contacte
amb aquells companys que veuen que el sindicat no porta el camí adequat
amb la fi de donar un canvi a aquesta situació, però des del meu
punt de vista cada cop va a pitjor, sobra la burocràcia i falta la veritable
militància en els centres de treball, doncs amb el panorama laboral que
se'ns ve a sobre és el mínim que es pot fer.
Una altra volta de rosca
El conveni de SEAT està significant una nova volta de rosca en l'enfonsament
del sindicalisme que hem conegut en les últimes dècades. Tant
l'empresa com els sindicats institucionalistes han aprofitat el moment i l'escenari
que ells mateixos han estat provocant en els últims anys.
Així, després d'una sèrie de convenis en els quals s'ha
anat introduint la flexibilitat amb l'excusa de la falta de capacitat instal·lada,
i amb l'objectiu real d'estalviar inversions i contractacions, la multinacional
no amaga els seus desigs insaciables de beneficis i ha plantejat una estratègia
de negociació basada en el xantatge. Ja a la fi de 2002 va situar la
deslocalització de 20.000 Ibizas a Bratislava com a xantatge per què
acceptéssim més flexibilitat.
Tant el maig del 2003 com ara, passades les eleccions sindicals de gener de
2003, UGT i CCOO accepten de ple tota la flexibilitat que va demanar l'empresa
en el seu moment. En aquest terreny han acceptat que la plantilla pugui augmentar
la jornada laboral anual fins 237 dies, en una contradicció flagrant
amb la recerca de les 35 hores.
No només això, també accepten l'aplicació dels Grups
de Treball, sistema toyotista que pretén la integració de la plantilla
i l'obtenció de majors nivells de productivitat i beneficis. A més,
els sindicats majoritaris han jugat a posar en la seva plataforma reivindicativa
aquest tema per a facilitar a l'empresa la seva introducció.
I a canvi de tot això, molts beneficis per a l'empresa i molt treball
per a la plantilla, les condicions econòmiques són realment miserables:
l'IPC més 0'5 o 0'4% anual. A més eliminen el pagament sobre jornada
anual (de dilluns a divendres) i pretenen valorar com un èxit el fet
haver mantingut el pagament de plus per treballar en dissabte. Podríem
dir que amb el que ens treuen per la flexibilitat poden cobrir una part important
del que ens paguen en salari.
Però si afegim que en els últims quatre anys la plantilla de SEAT
ha generat un Cash-Flow de 427.000 MM de Ptes. i 69.000 MM de pessetes de dividends
a VW o que abans de signar el conveni ja han plantejat treballar tots els dissabtes
a torn de matí, de manera extraordinària en els models amb major
valor afegit (Toledo, León, Altea), la ganga que té la multinacional
amb els sindicats majoritaris és evident.
Però és patètic que a més pretenen que la plantilla
accepti de bon grat tot aquest escenari i volen signar directament aquest conveni
miserable. Des de CGT exigim la mínima democràcia de la consulta
a la plantilla afectada. CCOO (que es va comprometre a això al principi
però que sempre ha actuat de manera sectària amb UGT, excloent
a CGT) ha de ser coherent i convocar a un referèndum davant qualsevol
preacord.
A CGT esperem que la plantilla ho rebutgi, en els termes actuals, i poder lluitar
amb la nostra plataforma reivindicativa, per un conveni digne en una empresa
que guanya diners a dojo i per tant és més que competitiva (encara
que la multinacional mai en tingui prou).
SEAT-CGT
FISIPE
Rañé veu amb "bons ulls" el nou ERE
Després de la lluita victoriosa contra l'ERE de tancament, el 23/4 la
multinacional en va presentar un de nou de suspensió de contracte per
90 dies per a 142 treballadors, fent cas omís de la sentència
de l'anterior al mantenir parades les línies per no comprar matèria
primera. L'objectiu és clar: que la plantilla restant completi el buidat
de canonades i dipòsits amb càrrec del 50% del salari dels 142
a l'administració, a fi d'arribar al tancament total d'una empresa que
per perillositat no pot fer-ho d'altra forma.
El més vergonyós és que Rañé -Conseller de
Treball- manifestés "veure'l amb bons ulls". ¿Què
veu amb bons ulls? ¿Pagar-li a la multinacional el tancament del diner
públic? ¿Que havent-se-li negat per la sentència anterior
per "ser viable", acabi tancant igualment?... ¿Què,
si ni tan sols legalment correspon aquest segon ERE doncs se sol·licita
a l'empara de l'Acord Marc de l'any passat entre patronal, govern i les direccions
de CCOO i UGT destinades a afavorir l'adequació del sector tèxtil-confecció,
que ni era per a tancaments ni correspon a la producció de FISIPE?
Els treballadors tenen clar que enfrontaran aquest nou ERE tot exigint no ja
la seva denegació, sinó que s'arxivi per improcedent. És
la nova lluita! Però o la Generalitat pren part en l'assumpte, nacionalitzant
l'empresa davant l'incompliment reiterat de la multinacional, en el marc d'un
pla industrial social que freni la salvatge desertització industrial
que patim; o estarem davant una batalla que en el millor dels casos, serà
per indemnitzacions superiors, doncs el pla de FISIPE segueix sent tancar. Cal
exigir a Rañé que actuï en coherència amb la sentència
que va signar: que la faci viable nacionalitzant-la i posant-la sota control
dels treballadors que sí que saben com cal que funcioni.
Conveni d'Arts Gràfiques
Lluitem tots junts pel nostre conveni
La negociació del nou conveni de d'Arts Gràfiques es va trencar
després de diversos mesos de negociació per la intransigència
de la patronal. El conveni en vigor té data de 1999, són cinc
anys sense revisar-se. L'última revisió de categories és
de l'any 1966. CCOO, UGT i CIG convoquen un calendari de mobilitzacions amb
vagues a l'abril, maig i juny. La convocatòria ens arriba de dalt, així
és com ho vivim des del subsector de les editorials, en coincidència
amb les impressions que expressen els altres subsectors. És veritat que
els últims anys de precarietat i desregularització han comportat
la creació de comitès d'empresa en les editorials més representatives,
fet que per a la negociació de 1999 encara no es donava, i que aquesta
nova circumstància d'organització, que hauria de ser aprofitada
com un pas endavant, sembla en realitat un estorb. La plataforma de reivindicacions
ens representa mínimament solament en dos punts: les categories i la
reducció d'hores, en alguns casos aconseguides ja pels comitès
en negociació amb les seves respectives empreses. D'altra banda, les
convocatòries d'aturs successius previstos per als treballadors d'editorials
tenen un sentit de solidaritat amb la resta dels subsectors, insuficients per
a aconseguir que els treballadors que representem es sumin als deu dies totals
de vaga, amb la conseqüent frustració dels comitès. La petició
d'una reunió d'editorials organitzada des del sindicat s'ha posposat
en successives ocasions sine die, però les necessitats del sector estan
aquí, sense recollir, i també l'oportunitat aquí i ara,
en la negociació d'aquest nou conveni que inclogui les nostres reivindicacions
unides a la resta de les millores que es volen arribar a per als sectors industrials,
tradicionalment amb més pes.
El sindicat ha ignorat el fet que expressa l'organització recent dels
treballadors en les editorials, ara toca demanar-los que lluitin per un conveni
que no els representa. Amb quins arguments? Per què el sindicat ho diu?
Per què no se'ns ha consultat abans quines reivindicacions i quin pla
de lluita volem els treballadors per a defensar-les? Posar l'aparell al servei
de la lluita i no a l'inrevés, com està passant, és la
clau diferencial. En les assemblees informatives posteriors a la decisió
presa del sindicat d'anar a la vaga, no es consulta i l'efecte immediat és
el silenci del treballador, el seu desconcert, un profund sentiment de desemparament
i que directament acabi donant l'espatlla perquè allò no va amb
ell. Pot ocórrer que acabi per sumar-se parcialment a una mobilització
per sentiment de pertinença de classe, però que en realitat no
la sent com a seva.
Els treballadors construeixen el seu propi procés de lluita amb l'expressió
de les seves opinions, del que senten i estan disposats a fer. La resta, els
comitès, les diferents estructures del sindicat, són els instruments
per a articular la seva lluita decidida democràticament en les assemblees,
que a més d'informar, han de consultar. En aquesta línia, les
representacions sindicals d'editorials com Santillana, Bruño, Oxford,
Macmillan Heinemann, MacGraw Hill, Thomson i Pearson Educació, hem donat
el primer pas unint-nos en una convocatòria conjunta per al proper 12
de maig, amb un comunicat comú de tots els treballadors. Tenim la determinació
de continuar units en la defensa dels nostres interessos, l'objeciu d'ampliar
aquesta proposta a més empreses del sector i pressionar a les direccions
sindicals perquè incloguin les nostres reivindicacions en aquesta negociació
per al nou conveni, on tots els gràfics estiguem realment units.
Comitè de Pearson - CCOO Gràfiques
OCÉ i Gestetner: empreses explotadores a la UAB
Dins l'onada privatitzadora de tots els serveis possibles a les universitats
públiques, els dies 28 i 29 d'abril, les treballadores de les copisteries
de Gestetner i Océ a la UAB (campus i Sabadell) van seguir al 100% la
vaga convocada per a la negociació del conveni estatal del sector d'arts
gràfiques. La vaga continuarà els propers 12, 13 i 14 de maig,
davant la negativa de la patronal a atendre les justes reivindicacions dels
i les treballadores del sector. Els punts que es reclamen són:
· Nova classificació professional, ja que la vigent és
la de les antigues ordenances laborals del franquisme.
· Recuperació del poder adquisitiu.
· Reducció de jornada.
· 100% del sou en cas d'incapacitat temporal.
· Increment de 65 euros al mes de salari mínim del sector. Cal
tenir en compte que la gran majoria de les treballadores de Gestetner i Océ
a la UAB estan en aquest salari mínim, que són de 600 euros al
mes, una vergonya.
Fins ara les dues empreses s'han negat rotundament a aquesta negociació,
remetent-se al conveni estatal, en el qual no estan participant-hi ni ho pensen
fer.
Les i els estudiants ens vam reunir amb les treballadores en vaga per donar-los
el nostre recolzament, i es va enviar un manifest al rector juntament amb el
manifest de les treballadores en el qual demanaven que intervingués la
universitat, tot exigint la solució del problema, i que per evitar aquestes
situacions d'explotació i la precarietat del servei (preus elevadíssims,
mal funcionament de les màquines de fotocopiar, etc), aquest passi a
ser públic i gestionat per la universitat.
La lluita de les treballadores de les copisteries no s'ha acabat, però
ja saben que no estan soles, els estudiants les recolzarem fins el final.
Dia Internacional dels Treballadors
Cròniques de l'1 de Maig
Madrid. Polèmica amb la burocracia
Sota el lema: "Per la Constitució Europea: drets socials...Contra
el terrorisme", va sortir la manifestació convocada per CCOO i UGT
el 1er de maig. Per a molts manifestants, afiliats a CCOO i UGT, ja el lema
mateix va obrir un debat intens. Vam ser molts els que -sense estar-hi d'acord-
vam proposar formar un bloc darrera per expressar el nostre rebuig a la Constitució
Europea, que per descomptat ni defensa els drets socials, ni laborals, ni democràtics
dels pobles. Els discursos de Méndez i Fidalgo van pintar un món
de roses tot lloant el que s'ha aconseguit fins ara mitjançant l'acció
sindical... paral·lelament destaquem la presència de Sintel -que
va acusar altre cop Fidalgo de connivència amb el Govern i Telefònica;
companys de la Renault que s'enfronten a un tancament; companys de la Nissan
que s'enfronten a tancament i acomiadaments. Amb ells vam escridassar els secretaris
generals de tots dos sindicats, i molt especialment a Fidalgo com a responsable
de *CCOO, que "no ens representen"; "que permeten la privatització
dels serveis públics"; "Fidalgo, on són, que no es veuen,
els contractes de Sintel"...
Aquest any el servei de seguretat va ser molt més fort, suposadament
en un moment que va acabar el Congrés de CCOO amb l'elecció altre
cop de Fidalgo, però que una vegada més, queda palès l'enorme
escletxa que aquests dirigents estan fent entre l'afiliació del sindicat,
cada vegada més burocratitzat, i en el qual, una vegada més, ha
quedat demostrat que la política de pactes davant del congrés,
per part del sector crític i els Benítez, no han estat suficients
per imprimir un gir radical en la política del nostre sindicat. No és
amb pactes de repartiment de poder i càrrecs en el sindicat que el canviarem,
sinó amb una enèrgica oposició a la pràctica, en
les lluites quotidianes... que davant d'aquesta política i els seus possibles
acords, ara amb el govern del PSOE, de calma social.
Doncs bé aquest 1er de maig comença malament, amb el posicionament
del sindicat a favor de la Constitució Europea, sense haver obert ni
un sol debat sobre això entre els afiliats. Molts diem que NO a la Constitució
de l'Europa del Capital i la Guerra i entenem que és la primera lluita
que hem de dur a terme dins el sindicat. Molts diem que NO al desmantellament
industrial que s'està produint (com a conseqüència de les
directrius europees).
Barcelona. Molta Divisió
El primer de maig a Barcelona va estar marcat per la profusió de manifestacions.
La de CCOO i UGT era amb el lema "Per l'Europa social, per la pau i contra
el terrorisme". Per la pau Fidalgo havia treballat contra la vaga contra
la guerra.
La manifestació de CGT era amb "Prou de precarietat, acomiadaments
i tancaments". Vam estar a la de CGT amb una pancarta en la qual es llegia
"Maragall, Carod, Saura, EROs no, nacionalització!" i també
"CCOO, UGT, CGT, Unitat en la lluita!". Es van ajuntar uns 600 treballadors
i treballadores. Dies abans, coma pròleg, havia hagut manifestació
a Sabadell contra els tancaments d'empreses.
CCOO organitzava un menjar a la qual estava convidat el Conseller de Treball
i Indústria del tripartitt, Josep Maria Rañé, del PSC-PSOE
i d'UGT, que s'ha caracteritzat per promoure acords entre empresaris que tanquen
i les seves plantilles.
Al "asado" argentí que cada any organitza Lluita internacionalista,
aquesta vegada vam ser 120 companys i companyes de gairebé tots els continents.
Vam compartir junts, el nostre dia, el dia dels treballadors.
Mayday o la lluita per un treball digne
Barcelona va viure aquest Primer de Maig la manifestació "alternativa" del Mayday. La convocatòria expressava el sentiment de molts sectors, sobretot joves, que no veuen com les direccions sindicals funcionen com a aprells burocràtics desconnectats de la seva realitat. És cert que la burocràcia no es preocupa de la precarietat, i que més aviat la utilitza en benefici propi. Aquest sentiment legítim, però, es reconduïa amb refexions que acabaven tornant-se contràries a la pròpia condició de treballadors. Reivindicacions com la renda bàsica, que parteixen de la concepció del treball com un fet embrutidor i busquen una sortida confortable dins el sistema en són un exemple. La negació de la possiblitat mateixa de la lluita sindical, un altre. Serà difícil acabar amb la precarietat i l'explotació que patim la majoria de joves treballadors si no agafem el toro per les banyes i lluitem des d'allà on tenim més força per combatre la patronal: organitzant-nos en els llocs de treball per exigir condicions dignes.
Girona. Contra els tancaments
El passat 1 de Maig, Lluita Internacionalista vam estar amb la Plataforma aturem
la Guerra, a la tradicional (i poc concorreguda) manifestació del dia
dels treballadors. CCOO i UGT encapçalaven la marxa amb el "revolucionari"
lema: per l'Europa social, per la pau, contra el terrorisme. Sense ni una paraula
sobre els darrers tancaments d'empreses, sobre la precarietat laboral, o en
suport a les diferents lluites que estan portant a terme els treballadors. Amb
aquest esperit tan reivindicatiu, no seria d'estranyar que l'any que ve veiéssim
membres de la patronal aguantant la pancarta.
En tot el recorregut gairebé no es van poder sentir consignes. Any rera
any, l'1 de Maig va perdent el seu caràcter reivindicatiu per ser un
costum ritual com aquell que és cristià i va a missa del gall.
Des de LI, vam intentar aportar el nostre toc reivindicatiu amb els lemes:
No als tancaments. Nacionalització!
Amb la resistència iraquiana.
Política educativa de la Generalitat
Més concerts a la privada
La conselleria d'Ensenyament ha fet pública la relació de centres
privats d'ensenyament amb els quals es concertarà l'ensenyament de P3
(nens de 3 anys). Segons aquesta informació, al 94 % dels centres que
l'havien sol·licitat se li ha concedit i a un 6% , de moment, se'ls ha
denegat per no complir la normativa vigent. Malgrat les protestes de la FAPEL
(federació de pares d'alumnes d'escoles lliures (?)
per la denegació d'aquest 6%, la realitat és que la Generalitat
millora el finançament de l'escola concertada
La sorpresa per a nosaltres ha estat relativa, no així per a amplis sectors
de la comunitat educativa que no surten del seu astorament, ¿com pot
ser que aquest govern d'esquerres comenci per augmentar els concerts educatius?,
en lloc de fer abans allò que deien en l'acord "Revisar els concerts
educatius, amb la concreció d'una normativa clara de drets i deures",
el govern ha optat per augmentar els concerts".
Ensenyament ho ha fet a l'inrevés: primer donarà els diners i
després revisarà la normativa.
La decisió d'ensenyament contempla que per al curs 2004-05 es concertaran
853 aules de P3 corresponents a 524 centres privats de Catalunya, avançant-se
d'aquesta forma en un curs al calendari marcat per la Llei de Qualitat. De fet
la LOCE no contemplava la generalització dels concerts a P3 fins el curs
2005-06, i en el 2004 només ho plantejava com una possibilitat.
És més, la nova ministra d'Educació ja ha anunciat que
"l'única mesura de la llei de qualitat que l'executiu ha decidit
no paralitzar és l'obligació de garantir la gratuïtat de
0-3 anys", si bé no ha concretat
aquesta gratuïtat: si es farà augmentant les places en els centres
públics o/i augmentant els concerts amb les privades.
De moment el que està clar és que els seus socis i correligionaris
del govern català han augmentat els concerts amb les privades.
I és que a aquest govern, un dia li toca demanar la moratòria
de la LOCE i un altre aplicar-la en els seus
aspectes més regressius: ampliació de concerts, decret de direcció,
religió als centres, nomenaments adit d'una part del professorat per
al curs vinent.
Pel comunicat del Departament podem veure que el govern progressista donarà
més de 43'9 milions de o a l'escola privada.
Aquest curs les aules privades de P3 rebien una subvenció de 2'9 milions
de pts. i la pressió de les privades ha fet que pugi a 8'5 milions de
pts. Per aula, amb el pagament de 1'3 professors per aula, ràtio que
en alguns centres públics no es dóna.
Cost total Cost x aula Aules
2003-04 16,7 milions 17.400 900
2004-05 43,9 milions 51.500 853
Fonts: conselleria d'Ensenyament i El Periódico
Amb aquesta mesura el govern tripartit amplia el règim de concerts per
mòduls a les aules de P3, cosa
a la qual ni tan sols CIU s'havia compromès de moment. De fet Convergència
havia pactat amb les privades incrementar la subvenció (no concerts)
"només" fins a 5'8 milions de PTS per aula. En unes circumstàncies
en les quals les aules públiques d'educació infantil estan saturades
pensem que el que
es deu fer és destinar els diners públics a l'ensenyament públic
per:
· L'augment de plantilles, ràtios adequades, majors dotacions
per centres, inversions suficients que permetin eliminar els barracons, millorar
les infrastructures i els serveis tècnics de suport.
· Incrementar les aules d'infantilen els centres públics
· Educació i serveis educatius gratuïts des dels 0 anys.
Creació de places públiques suficients per a nens i nenes des
dels 0 anys, amb itineraris establerts per a tot el recorregut educatiu.
· Gratuïtat del material i dels llibres de text. Beques suficients
per als
menjadors escolars públics i les activitats extraescolars.
·Transport escolar que cobreixi les necessitats de mobilitat dels estudiants
incloses les del mateix
municipi.
Si tot això no està garantit a l'ensenyament públic ¿per
què incrementar els concerts amb la privada? Per això demanem
la desaparició de tots els concerts educatius amb els centres privats.
No a la privatització encoberta del servei educatiu públic.
L'anomenada doble xarxa va en detriment de l'ensenyament públic.
Eliminació del finançament de tots els negocis d'ensenyament privat
mitjançant concerts i subvencions.
INTERNACIONAL
El pla de "desconnexió"
de Gaza
La tercera usurpació
Sharon ordenà el 17 d'abril l'assassinat del líder de Hamas, Abdelasís al-Rantisi. Tres dies abans, Bush l'havia rebut a Washington per recolzar l'estratègia d'expansió territorial israeliana encoberta sota el pla de "retirada unilateral" de Gaza. El que està plantejant Sharon no és altra cosa que l'annexió del territori de Cisjordània a Israel: és un eufemisme pel que pretén ser la tercera fase històrica d'usurpació de territori palestí pel sionisme, després de la creació de l'Estat d'Israel el 1948 i de l'ocupació de Gaza i Cisjordània el 1967.
Sharon ha ordenat en un mes l'assassinat dels dos principals dirigents de Hamàs,
el xeic Ahmad Yassin i al-Rantisi. A més ha tornat a declarar la seva
disposició a assassinar Arafat.. La política d'assasinats "selectius"
va ser imposada per Israel des de l'esclat de la Segona Intifada, amb la voluntat
manifesta d'escapçar el lideratge polític palestí (més
de 200 dirigents han estat assassinats des d'aleshores) i amb aquestes accions
dirigides contra la cúpula de Hamàs ha pres una nova dimensió.
Liquidant Yassin, Sharon acabava amb el dirigent que representava la posició
més moderada dins de Hamàs (veure LI 50). L'assassinat de Rantisi
uns dies més tard era una demostració de força davant la
resistència palestina i l'amenaça oberta contra Arafat -que no
ha generat cap resposta internacional significativa per part dels governs -una
manera de resituar el conflicte a escala internacional.
Sharon està preparant el terreny per donar un pas més en el projecte
històric del sionisme d'ocupació total de la terra palestina.
El 1948, amb la creació de l'Estat d'Israel el poble palestí va
perdre més de la meitat de la seva terra; el 1967 els territoris que
li quedaven van ser ocupats en una guerra fulminant... Sharon pretén
que el 2005 es produeixi l'annexió del 50 per cent del territori de Cisjordània.
El pla es presenta amb una cara amable: l'exèrcit s'ha de retirar de
manera "unilateral" -un eufemisme per negar l'existència d'un
interlocutor palestí- de Gaza. Però en aquest cas no es tracta
ni d'un reconeixement de la sobirania palestina ni d'un triomf de la resistència,
sinó de guanyar molt a canvi d'un cost molt baix. L'exèrcit es
replegaria de la franja de Gaza i es retirarien els assentaments, però
Israel mantindria el seu control sobre aquest territori: la seguretat interior
quedaria en mans d'unes forces palestines designades pel govern israelià
i supervisades pels EEUU, Gran Bretanya, Egipte i Jordània (és
a dir, els dos grans imperialismes i els dos governs àrabs que s'han
mostrat més sotmesos als dictats d'Israel). A més, segons el text
del pla, Israel mantindria el control fronterer i de l'espai aeri i marítim
de la franja. Això és el mateix que dir que Gaza seguirà
sent el que és ara: la presó més gran del món.
La retirada dels assentaments que preveu el pla està condicionada a l'acabament
del mur que penetra dins el cor de Cisjordània. D'aquí a un any
i mig, Sharon recol·locaria les peces de l'ocupació: els colons
marxarien de Gaza i, a canvi, Israel estaria legitimat per annexionar-se la
part del territori palestí de la Cisjordània ocupada que quedarà
entre el mur i la frontera actual d'Israel. Això suposaria que la meitat
del territori que avui controla formalment l'autoritat palestina quedaria legalment
integrat a l'Estat d'Israel. Els colons de Gaza serien traslladats a aquesta
zona, mentre la població palestina quedaria reclosa i controlada dins
el ghetto aïllat format pel mur. El problema d'aquesta població
empresonada no seria ja la negació de qualsevol sobirania política,
sinó la de la seva pròpia subsistència.
Així, amb la "retirada unilateral" de Gaza, Sharon pretén
afavorir el seu projecte expansionista a Cisjordània i desfer-se alhora
del problemes derivats de l'ocupació de la franja. Malgrat ser el principal
receptor mundial d'ajuda econòmica nord-americana, el cost de l'ocupació
és insostenible: Israel travessa una profunda crisi econòmica
i el nivell d'atur supera ja el 20%. La jugada és rodona, perquè
la retirada -de fet Sharon l'anomena "desconnexió", un terme
molt més gràfic- es faria havent creat prèviament les estructures
de control polític i social de la població mitjançant forces
de seguretat palestines sota control israelià.
Alhora, vinculant Egipte i Jordània (els dos Estats àrabs de la
zona que fa dècades intenten "normalitzar" les seves relacions
amb Israel) en el mecanisme de seguretat pel futur de Gaza, Sharon nega el reconeixement
de cap institució política palestina. Seria com tornar als anys
cinquanta, quan amb la creació de l'Estat d'Israel, Gaza va quedar sota
sobirania egípcia i Cisjordània sota control de Jordània...
amb l'única diferència que ara aquests països defensen concepcions
obertament pro-israelianes. És significatiu que Israel ja estigui discutint
amb Egipte els sistemes de seguretat de la franja i que recentment el seu president
visités Washington per discutir la qüestió amb Bush.
Aquests són els plans de Sharon però, per sort, jugar d'aquesta
manera amb els pobles és més difícil que planejar moviments
d'escacs. D'una banda, la resistència iraquiana està convertint
l'ocupació imperialista en un nou Vietnam per als EUA. De l'altra, l'experiència
del poble palestí de les conseqüències sanguinàries
dels acords d'Oslo, que lluny de suposar el reconeixement de cap dels seus drets,
només es va traduir en mesures repressives internes, faran molt difícil
l'establiment d'aquestes forces de seguretat per imposar la mort i el silenci.
Avu, més que mai, la solidaritat amb la resistència palestina
-com amb la de l'Iraq- ha de ser una prioritat per als treballadors i els pobles
de tot el món: si el pla arriba a ser una realitat, l'imperialisme es
veurà reforçat per seguir imposant les seves polítiques
a tot el món; si fracassa, tots estarem en millors condicions per continuar
les nostres lluites. D'altra banda, és molt probable que el nou govern
de Zapatero -a través de Moratinos, actual ministre d'exteriors i fins
ara enviat especial de la UE a l'Orient Mitjà- pagui el preu de la retirada
de les tropes d'Iraq prenent més compromisos a Palestina al servei de
l'imperialisme. El nostre suport al poble palestí i a la seva lluita,
la Intifada, és des d'aquí, a més d'una necessitat, una
obligació.
Primera gran victòria de la resistència
iraquiana
Faluja resisteix!
Després de tres setmanes d'un setge cruel i de bombardejos intensos,
la ciutat impassible de Faluja ara celebra el triomf sobre les forces imperialistes.
Davant de la determinació evident de la resistència de no lliurar
la ciutat als ocupants, i de la seva combativitat, que no només causava
baixes importants als marines sinó que també inspirava vehemència
i coratge a tot el poble iraquià que resisteix contra l'ocupació,
el comandament militar nord-americà va decidir parar l'assalt sobre la
ciutat (després de matar més de 600 persones i castigar la ciutat
durament) i retirar-se de les seves posicions.
Per poder disfressar la derrota els imperialistes van recórrer a l'estratègia
que estan desenvolupant darrerament: incorporar els baazistes en el pla per
derrotar la resistència i controlar la lluita de les masses contra l'ocupació.
En aquesta línia primer van designar Jasim Mohamed Saleh, un general
de la Guàrdia Republicana de Sadam, com a cap d'una brigada iraquiana
que s'encarregaria de "mantenir l'ordre" a la ciutat. Després
van canviar-lo per Mohamed Abdul Latif, un altre general que al consell de govern
titella iraquià va semblar-li una figura més "neta"
perquè no havia participat en els crims de Sadam contra els xiites.
Malgrat tot, el gran triomf de la resistència rau en el fet que l'anomenada
Brigada Faluja estarà composta pels mateixos lluitadors contra els invasors
imperialistes. De fet les "forces de seguretat iraquianes" del govern
titella ja havien canviat de bàndol al començament de la insurrecció
alineant-se amb els resistents. Ara la Brigada Faluja estarà formada
per les mateixes forces més els nous reclutes, tots ells de la resistència.
Ara li toca a Najaf, on hi ha el centre de la resistència xiita de Múqtada
al Sáder. Segurament els nord-americans començaran una campanya
bèl·lica sobre la ciutat per destruir la resistència, castigar
el poble i, fins i tot, matar a al Sáder. Però, la lluita exemplar
de Faluja no faltarà a Najaf. Així que les batalles heroiques
que estan alliberant Faluja i Najaf marcaran un punt d'inflexió en la
resistència iraquiana contra l'ocupació, que pot assenyalar el
començament de la derrota definitiva de l'agressió imperialista.